Articles de 2012 - II.
 

A dilluns 2 de juliol de 2012.

 

Nova cuina.

 

Sabem que les modes i les tendències marquen gustos i costums. Des de fa uns anys la cuina s'ha convertit en el màxim exponent de com hem de consumir els aliments amb modernitat.

Els grans cuiners mundials, i amb ells el nostre proper Ferran Adrià, han aconseguit honorar el treball als fogons.

La cuina de les dones de casa, de les cassoles i olles posades al foc de bon matí, cuina obligada i resignada, estalviadora en el dia a dia, i lluïda per festes, i la cuina dels homes, cuiners d'hotel o de restaurant, dels "jefes" de cuina amb el seu llibre de receptes guardat a pany i clau, de les brigades d'aprenents i "pinxes". Imatges de cuiners panxuts o escardalencs, 'cremats' per una feina fosca, de davantals poc nets i de draps llardosos lligats a la cintura, considerats més fogoners de màquina de vapor que no pas professionals que feien funcionar hotels plens de gom a gom de turistes que buscaven bona teca i baratura. Homes i dones que han donat vida a restaurants de plat típic i cuina casolana, receptes de sempre. Treballaven amb el mateix afany que qualsevol altre professional, però, és cert, amb molt menys crèdit.

La nova cuina i els nous cuiners han espolsat d'una vegada l'antic menysteniment pels fogons, han obert finestres, han il•luminat les fosques cuines i han obert les seues receptes al món.

Ara ser cuiner o cuinera és digne als ulls de tothom i sense dubte. Es veu, mira per on, que n'hi havia que en dubtaven de la seua dignitat.

La cuina ha evolucionat, i com tot lu que evoluciona, comporta acceptar noves lleis i noves normes. I com sempre, hi ha persones que aquesta nova cuina l'han trobat com allò que havien esperat tota la vida. Altres es rendeixen sense condicions a la novetat, fins que deixi de ser-ho. Altres, com en tot, segons el vent fan veles. Molts la gaudeixen i veneren i molts no la suporten.

Però, s'han d'admetre les noves normes culinàries sense discussió ?

Per exemple, dos puntals d'aquesta nova cuina com són les verdures cruetes i l'arròs grenyal, 'al dente' que diuen els fans dels estrangerismes, i el peix poc fet, són inamovibles ?

Suposo que no soc l'únic al món  que prefereix l'arròs més cuit i el peix no tant 'poc fet'.

Tinc l'esperança que això no m'hagi de fer un analfabet culinari. Crec que no ha de suposar cap problema, al menys per a una cuina competent, respectar el punt de la cocció segons el gust d'un client. Tampoc hauria de suposar cap vergonya pel comensal demanar el plat en la cocció que més li agradi, sempre que sigui possible cuinar-lo així. De fet, totes dugues parts estan interessades en aconseguir un àpat agradable i de gust. El problema només pot sorgir si es troben els extrems, aquells clients que tot ho volen ben cuit, molt fet, molt fet, 'carbonitzat', en un local on 'poc fet' i 'grenyal' són paraules divines.

El generalitzar, entossudir-se en repetir les coses que ha dit un entès, sense entendre el context en el que s'han dit, no fa cap bé. No tot el peix són medallons i supremes.

Que es podria pagar per una freginada d'aquell boguet pescat a Port de Reig, amb l'artó apreparat amb la mantellina, fet amb poc oli, ben daurat, com una truita de caps i cues ben cuita i cruixent.

I és que l'empenta de la nova i alta cuina ha desenvolupat i adaptat unes noves tècniques, que fetes servir de manera indiscriminada, allunyen el menjar cuinat d'una pretesa originalitat. Trobo discutible el resultat de l'ús d'aquests nous sistemes de cuinar que fan prevaler l'estalvi de temps i personal a la cuina i minimitzen la minva en el pes, i voler-ho fer passar tot plegat per avenços culinaris en textures i sabors.

També trobo discutible el posar de moda peixos i carns, dels que sempre s'ha sabut la categoria i el preu que tenien, i que ara semblen oblidats o desconeguts, per fer-los renéixer entre vasos de precipitats com a 'bocato di cardinale' i descoberta imprescindible pel que vulgui estar a l'última en cuina.

El màrqueting, el negoci i l'especulació han accelerat la màquina culinària i la estan portant lluny de l'inici romàntic i lleial. Poder la cuina altíssima i novíssima es passarà de voltes, poder es perdrà en el seu propi laberint de novetats centuplicades.

Poder, diuen alguns, és hora de tornar a les cassoles, ara que ja són dignes.

Encara que per a mi mai ho havien deixat de ser.

 

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .        

 

 

 

 

 

 

 

 

A dilluns 9 de juliol de 2012.

 

Política amb pilotes.

 

Haig d'admetre que el futbol no m'entusiasma, però els partits Barça – Madrid, o si de cas, els de 'La Roja', els miro amb l'esperança d'una victòria blaugrana.

Amb tot, deslliurat d'una eufòria encegadora, l'ús del futbol com una eina de reivindicació política i nacional em cansa i em desmoralitza.

No sé, em dóna la impressió que no hem avançat ni un mil·límetre en eficàcia ni en imaginació en la lluita per les nostres aspiracions catalanistes.

Encara hem d'abastir-nos d'allò que 'el Barça és més que un club' per reivindicar el fet diferencial català davant d'Espanya.

Visualment està molt bé fer lluir la nostra demostració de catalanitat en els partits de futbol, però em sembla que a la pràctica això ens manté en una línia de resultats que no mostren res de nou desprès de tants anys.

Radicar la política en el futbol ja rancieja. I m'atreveixo a dir que rancieja per la nostra part, com catalans que som, perquè la part espanyola també és rància.

Si ens contraposem a tots aquests abanderats espanyols que aprofiten la victòria de la selecció Espanyola per fotre't pels morros la grandesa de tal pàtria i la submissió que li devem els súbdits, aquests que som insurgents, contestataris i menyspreadors de tal excelsa grandesa futbolera, podem acabar com un reflex de la descomposta i insidiosa caverna, a l'altre extrem.

És ridícul que a hores d'ara encara sigui el futbol el qui ens hagi de fer de plataforma política reivindicativa, tal com ho és pels nacionalistes  espanyols repressora i discriminadora

vers Catalunya.

Encara no és hora de fer un pas endavant ?

No és temps de que siguin els polítics catalans els qui prenguin plenament consciència de la política que s'ha de fer per aconseguir resultats estables i positius en les nostres demandes socials i nacionals catalanes més enllà dels partits de futbol ?

La rivalitat esportiva està molt bé per gallejar una estona uns o altres mentre es foten quatre coses a una pilota,  o per donar voltes amb el cotxe tot pitant i deixant anar o haver-se d'empassar uns o altres els seus sentiments nacionalistes segons els gols.

Però a l'endemà nosaltres som on sempre.

Què hi vols fer, haurem d'esperar el pròxim partit de futbol per fer un pas més cap a la solució dels nostres problemes de país.

 

Jo sóc català, català, català !

Tral·larà, tral·larà, tral·larà !

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dijous 19 de juliol de 2012.

 

Los niños de colores.

 

 

"Donde hay capitán no manda marinero", S'ho han ben après els governs espanyols, i ara ho volen fer lluir més que mai.

Tants cents anys embarcats per força en aquesta mena de "Españolés herrante", i es veu que encara no hem purgat el pecat de ser catalans.

Som part del 'barcu' i part de la tripulació, som els de la sàssola i balde, i els d'afluixar la bossa per mantenir la nau a 'flote'.

Però que es pot esperar d'una capitania espanyola de putiferi; que es pot esperar d'una raça de governants que des dels Reis Catòlics ens tenen per cap d'inxa.

Ja llavors van piratejar la història espanyola a cop d'Inquisició per fer-se passar ells com a descobridors d'Amèrica en lloc de les naus catalano-aragoneses. Que es pot esperar d'uns aprofitats que van destruir el Cuixot o Quixot escrit en català per Joan Miquel Servent, valencià o alacantí, per fer-li reescriure en castellà sota el nom de Miguel de Cervantes per obtenir una obra cabdal de suposada castellanitat. Que es pot esperar d'uns governants espanyols tant esbirros que han amagat als seus estudiants que Narcís Monturiol també va inventar un submergible, i que no només va ser Isaac Peral.

Que se'n pot esperar d'una nissaga de mandataris espanyols que només s'han format en l'estratègia del cucut.

Paciència no ens deixis.

Haurem d'esperar cent anys més, o que un raig de llum verda travessi el cel del Cap de Creus, o que els fills, dels fills, dels seus fills aconsegueixin prou intel·ligència com per comprendre que ja no volem ser més presoners d'aquest rol, que entenguin que els catalans amics de la República del Cap de Creus no volem acabar com un derelicte. Volem hissar veles, llevar 'ancles', tallar el cap del mort i navegar cap a l'horitzó que ens depari el nostre seny, i vers el destí que ens marquin les senyes. A tot drap o vogant si cal. El meu Déu és la llibertat.

Mentrestant els hi anirem xiulant les orelles a la Capitania Putiferio, de moment els hi ho direm cantant, això sí, no fos que hi prenguéssim mal.

I jo, per no ser 'menus', també dedicaré una cançó al Govern Espanyol, els hi en dedicaré una en castellà, per què no tinguin problemes de comprensió de l'idioma. És una cançó d'un conjunt amb el que sempre m'hi he sentit plenament identificat : "Los toreros muertos".

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

A divendres 27 de juliol de 2012.

 

Filosofant amb transistors.

 

Que el món canvia en cicles circulars està més que comprovat. Però aquests cercles de aspectes i modes recurrents, per sort s'eixamplen cada vegada més. Els cercles s'expandeixen i les societats s'obren, evidentment en alguns llocs més que en d'altres i a velocitats diferents. Quan dins la munió mundial de cercles que es van formant, un d'ells es clou, això comporta el retorn a un punt del passat dins la conjuntura actual.

Torna una manera de vestir, una moda, un disseny passat, tornarà la indumentària hippy, la retro, la pota de gall, els heavys, els rockers, i inevitablement la música disco. 

Però la tornada a algun punt del passat, és molt més ràpid en la forma que no pas en el fons. L'aparença hippy, per exemple, podrà aparèixer i desaparèixer en deu generacions abans de que la seua filosofia de vida tornès a establir-se en grups prou significatius. Així, tantes modes i maneres d'actuar que se'ns proposen per recuperar, serà només en l'aspecte o en la forma, ja que la vida i les condicions de lluita de cada instant són les d'ara i no aquelles.

Un so que ha tornat és el que s'escolta en els mòbils que el jovent tragina amunt i avall. Per un moment pots pensar que han tornat les ràdios de transistors. Però no, tan sols és una aparença,  la forma. En el fons ja no són un grup de persones al voltant d'un aparell de ràdio escoltant atentament la música o la veu que hi pugés sonar. Ara els aparells són individuals i personals, i funcionen tots a l'hora. Les dades que donen tenen pocs segons de vida, duren fins que el pròxim anul·la al penúltim  aportant una novetat més volàtil encara, i així successivament, i tot plegat amanit amb emocionats crits i xisclets dels usuaris oients davant tanta i tan imprescindible i nova informació. Ja no s'hi escolten les incansables sintonies de 'Mobles Gimeno' o 'La Fabrica', ni de 'Samaniego' ni de 'Fortunet'. No apareix cap puntual Jesucrist damunt la Pia Fusta, al que a les dotze del migdia poder demanar-li la tramuntana justa. No s'escolta de Ràdio Figueres de transistors. No hi ha les telenovel·les ni la 'Señorita Francis' de la R.N.E. de transistors. La música que sona no són les novetats de la Radio France Inter de transistors. No, no són transistors, el so és només un miratge. I no ha de durar; com totes les modes d'aparença van i venen com un pèndol, però el que sembla un moviment repetitiu, transcorre dins un temps que passa inexorablement. 

Gros, petit, petit, gros, de les enormes ràdios de vàlvules i caixa de fusta, als petits transistors, que van ser esborrats i el seu so insectívol aixafat pel dels enormes radiocassets amplificats i equalitzats, amb 'subwofer' i tot de leds de colors brillant al compàs de la música. Aparells que va ser moda lluir carrossant-los a les espatlles a tot volum a ritme de rap i hip-hop. Així doncs, el xericós i histèric so dels mòbils ha de tenir els dies comptats.

L'enginy que ens depara la tecnologia per a tornar al ple so, encara és un misteri. Les actituds de la societat en aquell moment també ho són.

Seran de lluita o de conformista renúncia ?

El cercle s'obrirà cap la independència o ens enclourà encara més amb una altra volta de cargol ?

Estarem més encunyats o estarem de conya ?

Actitud o servitud ?

La forma establerta que inesperadament no es correspon amb el fons que li pertoca és el tresor de la humanitat.

El ple so sonant dins una Catalunya plena seria un bon tancament del cercle.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

A divendres 3 d'agost de 2012.

 

Indicadors.

 

Ara que els atzars del temps i de la vida ja no són anunciats per senyes, sinó per indicadors, puc confirmar que l'agost per fi a arribat, i amb ell l'esperat istiu social. En tinc les senyes i els indicadors així ho marquen.

L'altre dia em va venir a visitar en Juan, un amic reporter de Sevilla. Anàvem pel Passeig Marítim on es començava a veure trastejar turistes i banyistes. Una mica més endavant nostre, caminaven tres rosses en minifalda; altes, de cames infinites i de cos perfecte. En Juan em toca el colze i em pica l'ullet. Comença a caminar una mica més de pressa i jo el segueixo. Quan és a la seua alçada, en Juan, amb el salero que el caracteritza com a andalús que és, les hi deixa anar mentre les mira tot somrient :

 

-Óle, Óle y Óle, ya están aquí las suecas !!

 

Una de les fins aquell moment, noies guapes, se'ns encara i amb ganya de menyspreu i veu de carreter fumador de 'Bisonte', li contesta :

 

-Ya están aquí los tontos !!

 

No vam afluixar el pas fins que se'ns van garrativar els bessons.

Però no us quedeu només amb l'anècdota, és l'indicador el que val. Ha arribat l'agost, l'istiu, els turistes varis i de tutti colori, i els cotxes.

Ja podem veure al francès amb la baguette sota l'aixella fent-ne sopes de pa remullat. Ja han començat les discussions entre els que volen sortir per l'entrada i els que volen entrar per la sortida del Valvi. L'Avinguda Europa porta cua, quina metàfora !

Ja es veuen per tot arreu noies amb texans curts, retallats, i més retallats encara, ensenyant cuixot, i senyores amb una llarga experiència a la vida, negres com caues, ensenyant pelleringues.  Famílies amb un cotxet i famílies amb una bateria de cotxets, proclamant l'efectivitat del vidre, diuen; i homes amb el diari. Hi ha cua a la llibreria, i a la fleca, a la farmàcia, a l'estanc, a les botigues en general i a ca la Montserrat en particular. Hi ha cua a les agències immobiliàries, a les carnisseries i a les peixateries. Les terrasses dels bars són plenes i els restaurants s'afanyen a reservar taules.

El carrer bull de trànsit i el camió del butanu no passa. El cotxe de la policia municipal fa cua estoicament dins la rua infinita de "superterrenos" i algun cotxe jipilaiu. Els ajudants de policia estivals, amb el seu trajo set canes gros, s'han ben après allò de : "Aquí que no hi aparqui ni una bicicleta.".

Al bell mig de la badia hi ancla un iot de trenta metres que no hi quep al Club Nàutic. A la plaja, plena de cap a cap, tothom se'l mira fent visera amb la mà. Algunes dones criden : "Mireu nens, ha arribat el paapa!".

La Plaça Major es col·lapsa intermitentment de cotxes i de gent. La "Caixa" i a Can Felip competeixen en clientela.

Entre setmana fa bo, dissabte s'embolica i diumenge pluja o vent.

Hi ha hagut un incendi amb forta tramuntana; normal. Però s'ha avançat uns dies.

Els polítics, abans d'anar de vacances, mala carretada cap a Terrades, fan i diuen les últimes idioteses, i presenten com a ideies innovadores coses que el poble ja fa vint anys que clama i proclama. 

Els indicadors ho diuen, i jo, com diu el mono, no menteixo.

 

-Jan, posa'm una altra gerra grossa de cervesa plena de gel i xampany, que ha arribat l'agost !   

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. . 

 

 

A diumenge 12 d'agost de 2012.

 

L'alegre penitència patriòtica espanyolista a Catalunya, no és vinculant.

 

Qui sap si quan els arrissa algun desaprensiu, protesten. Qui sap si quan per error, un botiguer s'equivoca en contra seua, reclamen. Qui sap si sempre posen l'altra galta davant d'una clenxinada al seu moneder.

Això no ho sabem, però sabem que davant l'espoli fiscal que pateix Catalunya per part de l'Estat Espanyol, prenen callada penitència; és evident.

Serà el fervor que senten per la Madre Patria, serà la santa obligació de la sang, serà una alegre dávida, serà una monumental badada, o serà la falta d'un bull, però es veu que als espanyolistes de Catalunya no els hi dol, i no els hi dol que el govern espanyol els hi foti grapada a la cartera discriminatòriament, com ha habitats de Catalunya que són.

Poder, més que res, serà per què són habitants de Catalunya província d'Espanya, i si és que hi ha algun greuge fiscal comparatiu entre aquesta província i la resta de les províncies espanyoles, tot és culpa d'aquesta terra mal adreçada i amb ínfules paranoiques separatistes.

Per qualsevol espanyol de bé, s'ha de mantenir la pell de toro lluenta i xitxarel·la davant del món i davant del seu llombrígu, per damunt de tot.

Uns hem de pagar, als qui ens toca, altres s'esparraquen la camisa i es foten cops de punys al pit, cosa que dóna empenta i solera, i bé de preu. Aquest és el sagrat sacrificio hispánico .

Però què els hi passa als de la República del Cap de Creus ? Quina part de la paraula 'sacrificio' no entenen ? Poder no entenen 'sacri' ? Poder no entenen 'ficio' ? Poder no entenen lu de 'hispánico' ? És que són una raça de catalans encara més 'agarraos' i 'insolidarios' que els de la pròpia Catalunya ?... pensaran els espanyolistes habitants del Principat. Por Dios !

Evidentment mai entendran que la penitència patriòtica dels espanyolistes a Catalunya, no ens la creiem vinculant. Els pecats de cada un els ha de purgar cada qui. A la R.C.C. li toca portar la creu i fer la penitència dels pecats d'altri.

Tasca d'esclaus i presos; ben peixits sem si, però esclaus i presos.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

A dilluns 20 d'agost de 2012.

 

El misteri del claustre embruixat.

 

Encara que la descoberta mediàtica del misteri del claustre de Palamós no ha estat a càrrec d'un antic criminal tocat de l'ala, el cas està ple de Cagòmelos Purga. Des del seu trasllat des de Madrid fins Palamós en una caravana de camions plena de pedres numerades, ha estat tot una badada administrativa durant anys i panys. Un cop posat a la llum pública i desfermat l'interès general, resulta que els representants de les administracions de Palamós i de Catalunya que han estat a l'ombra del claustre, no en sabien res. Uns diuen que mai se'n havien apercebut, altres que no tenien jurisdicció per entrar a la finca, altres que en desconeixien la importància, i uns altres que es pensaven que era la canalera del desaiga del teulat de la casa, i tots plegats havien gaudit de xefles i xondanes sota l'invisible claustre romànic.

Un cop el monument al descobert, se'n ha de comprovar l'autenticitat. Per part de la Generalitat de Catalunya se'n fa un examen i un informe. Però com sempre, la política ha d'empudegar fins hi tot un assumpte tant 'innocent'. Hi ha molts interessos, moltes administracions implicades, i molts polítics de tot calibre en el que suposaria una cagada cultural. Per tant, per no passar per caluixos, es presenta un informe poc concret i una mica nebulós. Es veu que el claustre en la seua perfecció i uniformitat és falç, però hi han peces que no podrien ser una còpia, altres podrien acostar-se a la realitat, i altres que caldria ser una eminència per adonar-sen de que podrien ser autèntiques de l'època. Amb tot, el jutge diu que és un monument que ha de ser conservat i d'interès públic.

En el fons, l'autenticitat o no del claustre no és el que més ens hauria de preocupar als ciutadans, sinó que les autoritats no siguin capaces de fer un informe lliure d'interessos personals i d'afanys polítics, un treball clar i net que s'atingui a la realitat. Però no, aquí no es descobrirà la veritat sobre el misteri del claustre embruixat, aquí descobrirem un cop més que fins i tot un suposat monument romàntic a de ser empastifat per la política.

Tot plegat posa de manifest que al revés que en el llibre d'Eduardo Mendoza, la boja perversió no ve per part de l'investigador, sinó per tota la resta d'interessos implicats.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .    

 

 

A dijous 30 d'agost de 2012.

 

Bicicletes de carreres.

 

Era afició, coincidència, temps, un cúmul de circumstàncies ens van fer ciclistes de carretera; poder va ser l'Indurain, però de fet, ja ens agradava. Ens miràvem tota La Volta, La Vuelta i el Tour. Ara he sabut que ha començat La Vuelta quan es corria la sisena etapa. Els temps canvien i també les prioritats, però hi tornaré, ho desitjo. Encara que mai tornarem a ser tots els que hi érem, alguna vegada més d'una trentena. N'existeix una fotografia, ha! difícil de trobar, intentaré localitzar-la. Era quasi una forma de vida dins la bona voluntat; poc vi, pocs licors, els qui fumaven s'hi miraven, dinars d'arròs bullit o pasta amb carn arrebossada i fruita en cada sortida llarga. Ens ho preníem en serio. Tots teníem màquies molt acceptables. Jo encara conservo la Vitus 992 amb Dura-Ace. L'altre dia la vaig portar a revisar. El mecànic se la va mirar amb certa nostàlgia, 'Abans era un pepino, i ara és un cogombre', va dir. Me'l miro somrient, entenent les seues paraules, 'Un cogombre enverinat', penso.

Cada matí feia Llançà, Selva de Mar, Rabós  i Llançà, abans de començar a treballar a les 9 del matí.

Un dia, tornant, es va girar una tramuntanada encesa. A les envistes de la pujada de Quermançó anava a 1 metre per hora, el vent era una paret, vaig arribar a plorar de ràbia, però no vaig engranar l'últim pinyó gros, ni vaig posar el peu a terra. Desprès de patir com un condemnat, ja a l'alçada de Quermançó, vaig poder recuperar una mica l'alè. Els trossos de tòria, la pols i la terra de les vinyes em picaven com bales, les herbes del voral es blincaven i s'ajaçaven pels cops de vent. Poc abans de la cruïlla de Mont-Perdut, el pal d'una barretina indicadora del vent, que ja havia volat esparracada temps enrere, brandava i xiulava com un possés. Jo prosperava pujada amunt com un ninot sacsejat, intentant de no ser tombat pel vent, o emportat, bici i tot, a la cuneta. A dalt de la pujada del Camp de Tir vaig envistar el mar, tot blanc en un polvoreo infernal. Imagineu que a aquella distància se'm van embrutir les ulleres de sal. Vaig arribar desfet, però no havia posat cap peu a terra.

Un dia pletòric vaig tirar com un boig a la baixada de Balleta. Baixava com una bala, però no me'n vaig adonar de la velocitat que duia fins que vaig veure com un cotxe m'avançava passant a càmera lenta. Em van venir tots els mals, una caiguda seria fatal. Vaig deixar de pedalar, vair treure les mans dels frens i em vaig deixar lliscar. Fins el restaurant Miralles no vaig recuperar la visió clara, tenia els ulls enterbolits per l'aire. El rellotge marcava : velo. max. 84 km./h. . mai més ! ha, ha, ha !

Una tarda meravellosa de setembre, desprès d'una llarg i lúbric "joli epuisement", badava jo perdut en la immensitat del plafó de la llum del sostre, quan a quarts de cinc de la tarda un col·lega em truca per pujar a Sant Pere de Roda per Vilajuïga. Estant als llimbs com estava podria haver dit que no, però vaig dir que si.

La pujada és tranquil·la i el temps i l'hora excel·lents. Les últimes corbes donaven una vista d'un Sant Pere daurat, il·luminat pel Sol caient. La baixada cap a la cruïlla de Selva de Mar amb el Port de la Selva va ser un patiment. La carretera estreta, els marges bruts d'herbes entorpien la visió de la pròxima corba i impedien una segura aproximació a la voravia. Impossible obrir-te, els cotxes que anaven pujant de tant en tant amenaçaven de xocar.

De tant de clavar els frens se'ns van adormir els dits petit i l'anular, i vam quedar amb les cervicals garratibades. Mai hauria pensat que fer una baixada amb bici pogués fer tant de mal. Vam agafar-nos la tornada a Llançà amb ràbia. Fent relleus prou arriscats, al punt de l'antic restaurant L'Empordanesa havíem marcat una mitjana de 34 km. / h. . Ens vam para a casa del company a fer una Coca-Cola per refer-nos una mica; jo en vaig engolir 1litre, és que entre una cosa i altre ...

Recuperar-se i refer-se desprès d'un esforç té quelcom d'alegria heroica. Dopar-se d'antuvi, en el fons ha de donar una alegria teatral, per molt que un s'hi hagi esforçat i per molt que un hagi aconseguit, en solitud, un no es pot sentir feliç del tot, encara que ho intenti, ho busqui, ho desitgi i sigui molt cínic, un no pot ser feliç del tot, és una reacció humana.

Desprès dels anys poder trauran els títols del Tour de France a Lance Armstrong. Ara sembla que en ciclisme s'ha descobert un exercit de dopats.

Per què ara, si les probes inculpatòries ja són d'anys enrere ?

És tot pur màrqueting, qüestió de diners, maniobres per fer augmentar les donacions i els fons de les fundacions lligades a Armstrong ?

Si tot i tothom està sota sospita, algú de les agències antidopatge pagarà per aquest retard ?

Seran jutjats els assassinus de Pantani ?

I dic assassinus en el to i accepció del assassinus civils del temps de guerra, no premem el gallet, però disposen davant d'un el penya-segat i tots els motius per llençar-s'hi. Personatges anònims i impunes rere unes sigles. Van deshonrar Pantani, el van desfer, el van aixafar, el van repudiar del ciclisme per tenir la característica natural de fabricar globus vermells en un esforç per sobre dels 2000 metres. Mai es va poder provar el dopatge per EPO, però no va haver-hi ni consciència ni clemència, el van assassinar; l'exercit de dopats voluntàriament no tindrà aquesta fi.

El ciclisme és un deport de comèdia i de tragèdia. Nosaltres vam viure unes hores àlgides. Hores en què al ball de la festa del Carme del Port de Llançà, on encara s'hi bevia i s'hi arruixava xampany, tothom cantava a cor i de cor : Indurain, Indurain, Induraaain, Indurain, Indurain Induraaaiin ...  

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .    

 

 

A diumenge 16 de setembre de 2012.

 

La Llançada, un poble discret.

 

Jo sóc una persona discreta; no és d'estranyar, visc a la Llançada i sóc nat a la Llançada, bressol i cap i cassal de la discreció.

Poder és per el que explica la llegenda, que un antic fill de la Llançada va ser el va que va dar la llançada a les costelles a Jesucrist penjat a la Creu. A partir d'aquella mala fama, poder es va començar a conrear una reparadora discreció.

A la Llançada xafardejem  i critiquem amb discreció. L'amistat la menen amb discreció : "Hola, Adéu, Hep, Hepa, un cop de cap o un grunyit és suficient per a saludar-nos els que ens coneixem de tota la vida i som de la mateixa edat. És clar que també hi ha persones menys discretes que et pregunten per algun familiar, però són les menus . Encara que siguem un poble molt discret, no us penseu, hi ha un munt d'associacions, però és clar, al ser tant discretes quasi dingú sap que existeixen. Algunes ja han plegat, però ho han fet d'una manera tant discreta que molta gent pensa que encara funcionen. Les associacions amb més solera i que són de molts anys, mantenen discretament les seues disputes de programació. Els espectacles que presenten uns i altres són discrets, tenen per costum anar-hi familiars, parents i amics dels promotors, els  altres no hi van per que seria una indiscreció. En els actes culturals i d'homenatge és de rigor fer-hi un pica-pica per trencar una mica la nostra innata discreció, i fer-los més participatius i populars . Així i tot, aquest incentiu gastronòmic només fa efecte a una mena de Llençadencs i Llençádenques dotades d'una especial sensibilitat, ja que sempre són els mateixos els afectats, a la resta ens pot la discreció i no hi apareixem. Amb tot, els menjars populars i les festes amb àpats, són les més concorregudes. Hi ha germanor i harmonia, alegria i bon ambient. L'endemà però, és possible que molts dels que han compartit i brindat amb cava, no es saludin pel carrer per culpa de la nostra discreció, seria una indiscreció apuntar el mínim indici d'haver coincidit amb un conegut en una festa. La nostra discreció és molt ferma, en un sopar de Cap d'Any, quan entra l'Any Nou, tothom es saluda i es dóna la mà, ja se'n guardarà la gran majoria dels que s'havien saludat tant efusivament, de saludar-te l'endemà matí al passar rascant roba, la discreció a la Llançada és molt ferma. Per sort tenim els carnavals, allà si que ens donem alguna llicència, la llarga Rua al passar, va llençant serpentines i confetis sense discreció. Fins i tot molts saluden al públic i fan gestos indiscrets. El públic congregat també es deixa anar, alguns assenyalen amb el dit a algun disfressat o altre tot movent el cap com volent dir : 'A tu et coneixo'. La festa acaba sent molt alegre i distesa, quasi es podria dir que al final apareix certa disbauxa, però d'això en té força la culpa el xarol del pàmpol a discreció i la xocolata desfeta amb discreció, que engresca cada cosa al seus adeptes.

Però fora del carnaval tot torna a ser discreció. Recordo un dia de festa a la Plaça Major, era a l'hivern, i hi havia vingut un grup de castellers a fer algun petit castell per animar la vetllada. Ells reclamaven al públic que s'acostés una mica i fes pinya al seu voltant. Ai, pobres minyons, a mal poble eu anat a raure, tots aquells xicots i xicotes pretenien que els Llançadencs s'atansessin per fer-se una munió, per tocar-se els uns als altres, fins i tot alguns castellers reclamaven que els hi 'apretessin' el cul amb les mans. Evidentment els vilatans no vam pas trencar la nostra discreció, i els castellers van tenir que conformar-se fent un castell de dos. La discreció ens amara. Els polítics Llançadencs també són molt discrets. El partit que governa ho fa discretament, amb polítiques discretes. L'oposició fa una discreta oposició. Que lluny queden aquells comandos d'eixelebrats i de caps escalfats que van protestar contra el partit que governava en aquell moment amb aquella subversiva i indiscreta frase que deia : "¡ Salvatella peinate ! 

Amb els anys hem guanyat tant en discreció que es fa notar fins i tot a l'11 de setembre. Hi ha molts Llançadencs tant i tant discrets, que per no molestar a dingú  no pengen la bandera catalana, mireu si és fort el sentiment de discreció a la Llançada, que moltes persones vingudes d'arreu d'Espanya, per naturalesa menys discrets que nosaltres, en poc temps queden tant contagiats d'aquesta nostra discreció que tampoc pengen la bandera catalana. 

A la fi, la nostra virtut portada a l'extrem acaba sent contraproduent i distorsionadora de la realitat. Poder és per això que ara el capellà ens ha de demanar silenci i discreció en els enterros.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

A dilluns 24 de setembre de 2012.

 

No són boits ni el Rei és el del cul vermell.

 

Seria la meua innata innocència la que en un primer moment em va fer pensar que alguns polítics i presidents de d'algunes comunitats autònomes espanyoles, eren boits. Però no, només va caldre pensar-ho una mica i vaig haver de donar per suposat que no els hi faltava un bull, que sabien llegir i escriure, i que alguna fitxa de 'comprensión i expresión' devien haver fet. D'acord que poder s'han saltat algun capítol de "Barrio Sésamo", però no són analfabets, ni ignorants de la vida, ni boits, però vet aquí que se'l fan.  Tenen les dades, les saben i les entenen, però són polítics. D'entrada, no cal pensar com feu molts de vosaltres, que són uns carbonassos i uns mal païts, no, no són sinó polítics que treballen pels seus vots a sa terra. El que si seria innocent fos pensar que algun dia acceptessin confirmar el greuge que pateix Catalunya amb Espanya, ans al contrari, ens culparan de tots els mals. Cal entendre que això és lu que han de fer, és el motor dels partits ultranacionalistes espanyols siguin del signe que siguin, ho hem més que vist i comprovat. Hem vist que quan les coses van mal dades els partits nacionalistes espanyols aconsegueixen la seua supervivència política amb la negació de l'evidència i fent la contra a una part del seu 'propi' país, hi ho fan conscientment. Practiquen la desinformació, la tergiversació i la mentida.

És que aquesta nova evidència ens ha de portar a la reflexió de que amés de ser uns carbonassos i mal païts com a persones, també ho són com a polítics ?

Ja seria molta casualitat, tanta dedicació a aquesta tasca em fa creure que ho fan per un ideal, que en el fons, fins i tot es creuen el que diuen i el que fan, per tant, el que per a nosaltres és una carbonada, per a ells és l'ideal nacionalista espanyol, i els grans partits el practiquen amb gran cinisme.

Canviar un ideal és una feina dificilíssima; però com es pot intentar canviar-ho ?

Doncs amb la perseverança, l'evidència, la veritat i l'ajut d'un ens superior just i equànime. Però mala la tenim els catalans en aquest intent, l'ens superior que hauria d'escoltar les nostres raons, és d'un espanyolisme reialment ranci i obcecat.

La Corona i el Rei de 'tots' els espanyols hauria d'intervenir com a just mitjancer entre els problemes dels fills. Però com passa a moltes famílies, hi han fills predilectes, i els catalans, de caràcter contestatari i emancipat, no ho són. El pare Joan Carles ens ha llegit la cartilla. Res de llibertat i res de voler el duro i la clau, ens hem de quedar a caseta, fer bondat i afluixar el sobre de la setmanada. Només serem una família ideal si anem a la rega. I és que el pare Joan Carles manté els tics del més ranci espanyolisme, els de 'por mis cojones' i els de 'no me da la gana'. Branda l'espanyol més mesquí i masclista, per a ell es veu que no som el fill díscol, som la dona maltractada a qui li fot la paga, i si a la pobra li passa pel cap demanar el divorci, posa la vida en perill. Ja us podeu imaginar la reacció d'aquest homenàs, res de llibertat, si no ets per mi, no seràs per dingú, abans morta que lliure. No és d'estranyar que per tot això, els vells, quan parlaven de 'pesta burbònica' li donaven dos significats.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .    

 

 

A dilluns 1 de setembre de 2012.

 

Espanyolistes sense missatge.

 

Els partits espanyolistes no tenen raons actualitzades i constructives per rebatre el nou rumb independentista que ha emprès Catalunya.

Encara branden els discursos de la por, l'enfrontament i la discòrdia. Sentir-los a uns i altres fastigueja, sempre el mateix tema, el gran trencament social, l'hecatombe pàtria, el desastre econòmic, l'odi, la venjança, el ressentiment; arengues incendiàries, idiotes i repetides fins el cansament, tot plegat els retrata com partits que no saben com respondre a les realitats del país, i les seues prediccions ens semblen tant ràncies, tant llunyanes, tant irreals, i tant apartades del sentiment català, del nostre delit de prosperar com país, en pau, democràcia, llibertat i felicitat, que és com si ens parlessin de la Lluna. Aquests partits ja han sobrepassat els ideals de dreta i esquerra, s'han convertit en zombis patriòtics que no aconsegueixen articular pensaments nous i entenedors del que en realitat passa, només reaccionen moguts per un instint espanyolista primitiu, el de la queixalada al català. S'han convertit en Golums, repeteixen el 'meu,meu,meu' desitjant amb deliri un país que no els pertany, mentre s'enfonsen cada vegada més a la caverna de la bogeria extrema. N'hi ha de tant tocats que ens reclamen els seus paisans, persones i famílies que segons sembla han estat presoneres i esclavitzades a Catalunya. És la ximpleria, la incongruència feta persona, éssers fruit de la manca de raonament realista i intel·ligent. Esputs de ràbia que només mostren la incompetència per adaptar-se als temps que corren, la 'cerrazón' mantinguda a través dels segles els impedeix escoltar les veritats, i molt més d'admetre-les.

Les veritats explicades pels mateixos espanyols que ells reclamen con a seus, pels seus fills o els seus nets que han visitats els seus pobles natals o els dels seus familiars, i tornen coneixedors de l'inevitable veritat que es nega des de l'Espanya política i sindical. Greuges i diferències de país explicades per aquests 'espanyols' amb tanta claredat i vehemència que a un 'català català' arriba a incomodar i ha d'intentar fer-li abaixar la veu. Com som ! És la veu de molts d'aquests 'espanyols' que segons els 'enrabiats' teníem aquí segrestats i explotats els que han vist la diferència de tracte i la discriminació dels governs espanyols vers Catalunya. Quan els 'enrabiats' se'n adonin que existeixen aquesta mena d'espanyols que coneixen i viuen la veritable realitat catalana, només els hi quedarà dir que pateixen la síndrome d'Estocolm, o pitjor encara, que els hem sotmès a un rentat de cervell.

Ens en haurem de sentir moltes i de molt grosses en aquest camí que hem encetat. Poder s'arribarà a un pacte fiscal i financer per salvar el moment, pel contrari, el camí cap a la independència només serà possible amb l'ajut de tots els que vivim a Catalunya. Amb l'empenta dels independentistes acabats de fer, amb l'esperança dels que ho són de tota la vida, amb la força d'un poble amb una catalanitat compromesa, i amb el suport de tots aquells que han vingut a Catalunya a lluitar per aconseguir una vida millor, més justa i més lliure.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .  

 

 

A dilluns 8 d'octubre de 2012.

 

El ministre Wert ve de l'hort.

 

El ministre d'educació del govern de Mariano Rajoy, el senyor Huerto ( he trobat adient espanyolitzar el cognom ), diu que l'ensenyament català és una fàbrica d'independentistes. No li preocupa ni l'interessa que el nivell de castellà assolit pels alumnes a Catalunya sigui igual o superior al de la resta d'Espanya; ell, el que en realitat tem i no suporta, per sabut i conegut que ho te, és que tant com l'ensenyament espanyol que ha menystingut i amagat molts dels avenços i grans fites històriques aconseguides per catalans o a Catalunya, ha estat una fàbrica de fidels espanyolistes, tant ho ha de ser la instrucció de la mainada i el jovent en català. Doncs mala sort tenim, per què encara es preocupa més del que deu.

Però que ha de ser sinó l'ensenyament d'un país, a part de tots els temes establerts i d'una bona cultura general, l'educació ha de mostrar la realitat històrica del país a través dels segles i atiar el sentiment d'estima i orgull per a la nació a la que un pertany.

És que hi ha algun país lliure en el món al qui se li retallin les opcions per tal de que els seus habitants l'estimin i n'estiguin orgullosos de pertànyer-hi ?

De vegades ens en fotem de que els nostres veïns francesos tinguin tanta autoestima i veneració pel que són i pel que fan. Ha ! Ja els hi podem anar al darrere amb un 'fluviol' sonant; nosaltres que ens hem de veure recriminats per instruir a un poble amant del seu país.

'Atumodu', la dèria d'aquesta gent per l'única unitat d'Espanya i la negació de qualsevol mena de pluralitat i de fet diferencial, és psicòtica. Deu ser per això que els presidents d'Espanya són tant gallofos i no aprenen a dir ni papa en cap idioma, i només parlen en castellà, per por de que la interferència de qualsevol deix d'una altra cultura els hi resti espanyolitat.

I els catalans què hem de fer ? Hem de renunciar a la nostra total catalanitat ?

N'hem de ser només una mica de catalanistes ?

Poder d'independentistes, gota ?

Què collons ! Ha arribat l'hora catalans ! A arribat l'hora d'actuar, de demostrar la nostra catalanitat sense embuts, amb valentia i desimboltura, com fan els pobles lliures.

És hora d'emprendre accions tant innocents com irritants pels qui ens volen veure anorreats.

Catalans !

Hem de posar sardanes al cotxe a tot volum ? Sí !

Hem de portar la barretina sempre que puguem ? Sí !

Hem de calçar espardenyes de betes a la primera ocasió ? Sí !

Hem de dir que qualsevol producte de qualsevol contrada de Catalunya és el millor del món ? Sí !

No hem de girar la 'llenga' peti qui peti ? Sí !

Hem de posar la bandera catalana a tot arreu i com més grossa millor ? Sí !

A la fi, hem de fer com fan els espanyols, francesos, italians, alemanys, suïssos, anglesos o americans, com fan tots els que pertanyen a països que no estan sotmesos.

Ja seria hora de deixar enrere l'estretor, la por, i el "seny" en aquests temes tant quotidians, i tractar-los amb tota normalitat i espontaneïtat, com referents catalans que són i com catalans que som nosaltres. Ha arribat l'hora de reprendre l'ànim, l'empenta, l'orgull i la festa d'aquestes paraules que es deien en temps normal :

 

"Sóc català i porto barretina,

i al que no estigui content,

li tallo la sardina !".

 

Salut !

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

A dimarts 16 d'octubre de 2012.    

 

 Les opinions són com el cul, cadascú en té una.

 

Si un no és d'una certa mena de propagandista pagat o un mentider, tothom s'expressa generalment amb la seua opinió sobre les coses amb més o menys gràcia, encert o il·lustració. El programa "Bestiari il·lustrat", que ha aixecat certa polèmica i que vist en la seua totalitat el podem qualificar d'innocu, és la mostra de com pot ser de desafortunat plasmar, en els temps que corren, unes opinions personals que fetes a la barra d'un bar o en una reunió particular, poden ser prou compartides i acceptades, però que fetes formant part d'un equip i emeses en un mitjà de comunicació poden tenir certs resultats negatius. 

S'han de saber o imaginar les repercussions que poden tenir certes imatges o expressions en temps d'ànims exaltats, és una cagada que una emissió com la del programa "B.I." hagi de costar el càrrec de la directora del programa i hagi tingut que sortir el portaveu de la Generalitat a excusar-se i demanar perdó. És pecar de santa innocència o és una badada manifesta plasmar les opinions de Jair Domínguez en aquests moments i amb tanta explicitat i pensar que no hi haurà cap airada reacció en contra. La polèmica, encara que no sigui buscada expressament, o sí, pot ser interessant fins  a cert punt, però de vegades val la pena treballar una mica entre línies i mancar de tanta evidència; el poble no és toful i també agraeix una mica de complicitat ...

Les opinions personals poden ser tant crues i directes com el seu propietari desitgi proclamar-les, però se m'empesca que el que a la fi defineix a una persona no són les seues opinions en si, sinó la manera com les diu, sobretot si té intenció política.

És molt interessant mantenir certa credibilitat entre els d'opinió enfrontada, no és el mateix discutir amb la colla d'amics i sentenciar a coll a terra a un i coll a terra a l'altre, que fer-ho en un mitja de comunicació públic. Deixem-nos d'històries, encara no som ni lliures ni independents, hem de filar prim per què cada pas que fem cap a la sobirania sigui perfer-ho endavant, cal restar les màximes oportunitats de contraatac als nostres opositors, no ens convenen escarafalls patriòtics espanyolistes a cada moment, especialment per una raó d'opinions personals tant intranscendents com les meues mateixes, però que serveixen per què se'ns pugui disparar en contra. Cal jugar amb la màxima puteria, cal fer-s'hi amb tot l'ànim i ímpetu possibles, però també cal estar molt serens i centrats per entendre què se'ns pot tornar en contra. No cal esvalotar el galliner constantment.

Veig l'altre dia al "Punt-Avui+" un article titulat "Espanya ens estima", 'Al revés te lo digo para que me entiendas', ( això ho he afegit jo ), i m'esglaio una mica pensant que havien sortit científics, intel·lectuals, escriptors, artistes, nova gent culta que s'havien posicionat en contra del nou tarannà de Catalunya, però quan llegeixo, veig que són les mateixes paraules refregides de sempre, pronunciades pels mateixos personatges de sempre en els mitjans de sempre. Encara que sigui amb bona intenció, per atiar-nos i posar-nos en guàrdia sobre la qualitat dels nostres detractors nacionalistes espanyols, ho trobo massa reiteratiu i una pèrdua de temps, doncs per sort o per desgràcia ja estem de sobres instruïts de qui són aquests personatges, no som lloscos ni crec que necessitem un constant advertiment de quins són els anticatalunyistes de sempre. Si de cas mostreu els nous que puguin sortir i deixeu a la 'panda agorera' sense tanta propaganda, deixem-los bramant en la foscor de la caverna. Cal concentrar els esforços i la notícia en connectar i posar-nos de la nostra part als espanyols intel·ligents.

Diu que en Jair Domínguez ha vingut a la República del Cap de Creus a concentrar-se per escriure. Molt bé ! 

 

¡¡¡ Hostias joder, Dios los cría y ellos se juntan !!!     

 

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

A dimecres 31 d'octubre de 2012.

 

Aleix Vidal-Quadras es posa flamenco.

 

Hi ha un dia que et despertes radiant, t'aixeques exultant i et trobes superior. Tal com si fossis l'artífex d'un flisto infinit, memorable i complaent. Tal com si haguessis anat a entrenar amb Lance Armstrong. Et sens el hit i el top de la jet set, com un cum shot de jeet kune doo, sublim, exuberant, magnífic, genial, sagaz, eficaç i perspicaç. Com l'íntim col·lega d'Eduard Punset, com un Sherlock Holmes reencarnat, com un Stephen Hawking del ballet de Valerio Lazarov, com un Lazarillo de Tormes monaguillo, com un Isaac Asimov davant d'un plat de brunyols i un porró de garnatxa, com el fill de les dotze tribus de d'Albert's Einstein's i Nadia's Comaneci's. Majestuós, mar enorme.

De fet, solament una mica fastiguejat i anguniós per la planitud de la resta del món. Somrius i rumfles el nas com un Jack Sparrow. Bon dia ! Sembla que avui el farà ! Tal amablement. Puag ! Tothom és previsible i reiteratiu. El món gira entre gracies sense gràcia i desgraciades desgràcies. Per alguna raó sents que hi has de passar-hi de puntetes; mentre les gents de bon cor lluiten i es desviuen per ajudar al pròxim, resulta que la certesa és que dels 15 crims comesos a Girona el últims 10 mesos, només un dels implicats té nom ibèric, és el de l'interfecte a qui va disparar un mosso d'esquadra en una intervenció policial. SSSSHHHHHH!.. Ni ho diguis ni que siguis diví.

Sí, sí, jo que m'he llevat diví de la muert i abans muert que sensill, em veig abocat a passar un matí desencoratjador, bla, avorrit, avorrert, mancat de xispa i trempera, un matí llegat de Jorge de Burgos, sonso i terrenal, gris mortal, acolorit vitrall de rosassa inert.

Em rendeixo al plasma.

Deixo desfilar les anodines i catodines notícies. De cop, la meua ment de lluerna (1), de llanterna, de far, de quàsar, llumenera supersònica de clarividència ecogràfica en 3D FullHD1080, troba en el bell mig d'aquella caterva hominoide, una nova, una súper nova, que el meu intel·lecte desfibrilat converteix en una paradoxa intrínsecament risible. Un contrapunt, cap-i-trava, estocada, oreja y rabo; botifarra catalana.

Les paraules d'Aleix Vidal-Quadras contra les inspiracions catalanes del moment, dites armades i sense fiador, han tingut la resposta més idònia.

L'ultranacionalista espanyolista Alejo, franquillo rexiuxit, cap escalfat, enemic de la ceba, monument al descabello y a lo descabellado, regullós i lleig, ha estat contestat, amonestat, reprovat i recriminat per un eurodiputat flamenc.

Revés y guantazo al pesado y inamovible yunque.

La españolidad más profunda,

 herida por su propio estandarte

un flamenco !

Viva la Constitución abierta y cálida !

Aleix, tiu, poder et faltava dur el traje de faralaes !

Toma ! I óle i óle i óle i óle !

 

( Lluís ! no beguis més cafè i guarda l'ampolla de Constitución Plata ! )

 

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dimecres 8 de novembre de 2012.

 

PSC qou vadis; no badis.

 

En segons quines qüestions, és millor no barrejar els hams. Quan tot va bé i tot són flors i violes, es pot anar passant la barca de franc. Un estira i arronsa per aquí, un desdit i un sota un pomer t'ho vaig prometre i sota un pomer t'ho desprometo per allà, i anar tirant. Però quan tot es complica, es deslliguen els sentiments, el destí es posa a sobre de la taula, i s'ha de prendre partit, és el moment en què queden al descobert totes les mancances i les incongruències que s'havien amagat sota "l'alfombra".

S'ha posat en evidencia que pare i fill socialistes viuen en diferents països. Països que tenen interessos d'Estat enfrontats, i que posen al fill davant del dilema d'haver de triar entre el respecte i l'obediència al pare, o l'afany d'independència dels seus paisans. El PSC vol i dol, continua volent navegar entre dugues aigues, mantenir bones relacions amb la família d'Espanya, i al mateix temps, aconseguir una certa millora de les llibertats i aspiracions dels seus conciutadans catalans. Són bones intencions, però demostradament romàntiques.

Ja pots xiular que si el burro no vol beure ...

I el burro del PSOE no en vol ni un glop de l'aiga que li ofereix Catalunya. S'ha entestat amb una tossudesa que ratlla les formes de la ultradreta espanyola, en què s'ha de mantenir la unitat indissoluble de l'Espanya hispànica i espanyola. Al pobre PSC ja no li valen arguments federalistes trets de la màniga a última hora per intentar convèncer al PSOE que mogui una pota i als catalans de que lu seu és lu ideal. Ans al contrari, s'ha vist que quan són a prop de l'ase gros, filen prim i li segueixen la beta amb el cul una mica apretat, poder per por de rebre una cossa a l'entrecuix.

Ara per ara el PSOE està a les antípodes de la mula Francis. Poder el que li falta a PSC és una mica més de valor i confiança en si mateix, li manquen amors propis per clavar-li una queixalada a l'orella del PSOE i fer-li entendre que anant tant assalvatjat és molt difícil poder llaurar dret a Catalunya.

Però és clar, de ben segur no ha de ser fàcil pel PSC que practica un socialisme català molt i molt moderat, per no dir difós ( ara patidifós ), embrancar-se en aferrissades discussions patriòtiques amb qui ha estat el referent del socialisme a Espanya. I aquí està la mare dels ous; a Espanya.

Recordo les primeres eleccions democràtiques desprès de la dictadura d'en Franco en què van guanyar els socialistes, en aquell moment, un obert, il·lusionat, fresc i jove PSOE, i recordo gent gran, catalans supervivents de la guerra civil, dones i homes que havien patit i superat la postguerra i tots els anys de repressió i opressió, i els recordo amb llàgrimes als ulls, plorant d'alegria i alliberació per la victòria socialista. Catalans que havien lluitat per les llibertats d'Espanya amb l'esperança d'una millor vida per a Catalunya. El socialisme era la seua esperança de llibertat pels pobles fins ara sotmesos.

Què se'n ha fet d'aquell socialisme ?

S'ha fet vell i tornat carca ?

Són massa terrenys al Marroc ?

Són trastocades ínfules hispanico-quixotesques ( robades a un català ) ?

On anirien a parar les emocions i les esperances de tots aquells catalans il·lusionats amb el socialisme ? Si poguessin veure ara a un Felipe Gonzalez convertit en un porc de cent cridant contra les aspiracions de llibertat catalanes, proclamant la unitat d'Espanya al més pur i odiat estil dels nacionals. Un Felipe Gonzalez en fera "berrea" anticatalanista.

Serien llàgrimes d'emoció i il·lusió transformades en llàgrimes per la traïció; d'abatiment, desil·lusió i desesperança.

Llàgrimes per haver tornat d'on es venia, per haver tornat a perdre una guerra sense haver lliurat batalla.

El Partit Socialista de Catalunya hauria de ser qui, a la fi, reculli les esperances i el testimoni dels socialistes catalans sense ambigüitats ni filigranes a dugues cares. De vegades no es pot quedar bé amb tothom, i menys en política.

PSC, què hem de fer ?

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .          

 

 

A dilluns 19 de novembre de 2012.

 

Taps de plàstic, la vergonya de la sanitat.

 

Quasi inevitablement, rere d'una fotografia d'un nen o una nena posada als vidres d'un establiment, i podem veure una caixa o una bossa curulla de colors: són els taps de plàstics. Taps de plàstic que persones de bona voluntat reciclen per aportar-los per un ajut a una família necessitada d'una emergència sanitària fora del seu abast econòmic.

Taps i recaptes posen en evidència el vergonyós tracte que dóna la sanitat a casos particulars de malalties de difícil i costós tractament.

És tan miserable negar la possible curació a infants de famílies sense mitjans econòmics basant-se en la falta de pressupost o en la no inclusió de la malaltia en una determinada llista d'assistències, que em revolta les tripes pertànyer a un país així, com molts que hi ha al món.

Però en el nostre, del que coneixem el què es gasten les institucions de l'Estat en el manteniment desorbitat de la classe política i sindical, el què es gasten els partits en propaganda electoral, els diners que es malgasten en infraestructures inútils, els milers i milers d'euros que es dilapiden en xefles, tecs i dietes, en targetes de crèdit de l'administració infinites, en telefonia particular pagada per tots nosaltres, en mantenir institucions inservibles i fantasmes, en mantenir la Corona, i que una mainada hagi de recórrer a la bona voluntat popular per aconseguir certs tractaments o aparells mèdics que els allunyin una mica d'un patiment o una possible mort, és impresentable. M'és molt difícil trobar una paraula per definir aquesta situació que no sigui un insult, un recargolat renec o un vomitiu adjectiu.

Donat que tots aquests anys, tant els que manen com els que ho intenten, sembla ser que ja ho han dat per natural i inamovible, que no es pot canviar i que s'ha de acceptar amb resignació per sempre més, jo no en vui pas cap cadell d'aquests polítics sonsos i resignats. Deixar criatures amb certes malalties sense tractament per ser massa car o no estar inclòs en certa llista és representatiu d'una classe política poc preable.

Un cop més, el poble, amb accions cíviques i solidàries, es posa per davant de les mòmies governamentals que tenim, molt més preocupades per no perdre ni un xic de les seues prebendes ni vols en primera classe, que per la mainada amb greus problemes de salut.     

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

    




Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=