De nou a la RCC. Maig decembre 2017
 


9/

Dissabte 16 de desembre de 2017.

Metàfores.

La senyora Maria m’ha fet sortir al pedrís mentre s’eixuga el terra. Fins hi tot a redós, al l’escalf del solet del migdia, no s’hi està gaire bé; el vent que bufa és emprenyador i fred. Tot d’una sento a la Maria repotegant.

-         Casu’m en l’olla! Bé podria bufar als collons del santpare!

La Maria ha obert una finestra i la corrent d’aire havia guardat els papers de la taula de l’ordinador al mateix lloc que els papers de diari del terra.
És una llei física; un punt d’entrada i un de sortida promouen una màxima corrent. Si anéssim obrint més portes i finestres, la força de la corrent es repartiria i minvaria fins fer-se quasi imperceptible com una sola força.
Aquesta llei mana totes les corrents de la naturalesa, corrents d’aire, d’aiga, i fins i tot, com he llegit aquest matí, corrents independentistes.
I com pot influir en l’independentisme ?
Suposem que fos el suposat que la corrent independentista catalana és el cabal d’un riu que corre vers el Mar de les Repúbliques. En un moment del recorregut el riu pot trobar-se amb un cingle que divideixi el curs en dos. No és un molt gran entrebanc si les aigues flueixen en la mateixa direcció, fins i tot pot trobar-se amb més bifurcacions, totes cap el Mar de les Repúbliques, esclar que això farà que el riu dividit tingui una molt menor empenta. Pot ser que aquesta mansuetud de les aigues, faci que en alguns dels diversos rierols i creixin canyissos i joncs, cosa que amansarà més la corrent fins quasi estancar-la. Circumstància que debilitaria la corrent independentista cap el Mar de les Repúbliques.
Evidentment aquests no són els majors obstacles en què es trobarà el riu independentista. Trobarà altres accidents en el terreny que el voldran dividir i fer perdre força. De vegades hi haurà trencants que es nodriran d’aigues despistades i indecises, aigues que desitgen córrer cap el Mar de les Repúbliques sense ràpids ni cascades. És sabut però, que aquestes bifurcacions fan meandres molt allunyats de la direcció del Mar de les Repúbliques, i que només van a alimentar les maresmes, aiguamolls, i zones pantanoses del Reino de España.
De fet, moltes de les aigues despistades, un cop dins la llacuna hispànica, veuen com aquesta ja es proveeix prou bé amb les rierades arribades  d’arreu, i quasi podríem dir que ells allà no hi fan cap falta.
Però mala sort, l’aiga no puja riu amunt.
Així que per A o per B, el corrent independentista pot arribar al Mar de les Repúbliques tan fluix i desnerit, que no tindria força per construir res a les seues costes.
I doncs que s’ha de fer ?
Evidentment res més que seguir la llei dels corrents. Cal procurar que el corrent independentista que va cap al Mar de les Repúbliques no perdi ni una gota de cabal en el seu recorregut. Cal que baixi el més unit i ple possible, de marge a marge. I si s’ha d’endur algun pont vell i escarransit del camí, endavant.
Ha d’entrar al Mar de les Repúbliques amb força per poder aportar-hi tot el que ens representa, i poder construir el nostre veritable país a les seues costes, i ponts nous i amples, tan pel que va com per el que ve.
La senyora Maria ha marxat deixant la porta oberta.
Metàfora ?
Tu ja m’entens.      
      


29 /

Dimecres 24 de maig de 2017.

No eren morts.

No, no eren morts ni estaven de parranda; estaven desconcertats i al·lucinats amb el rumb que havia agafat el PSOE en aquests darrers temps.
Els socialistes d’esquerres han hagut d’esperar el torn per fer sentir la seua veu i la seua voluntat.
Els que ens miràvem desconcertats la deriva a la dreta del PSOE, comandada pels porcs de cent del socialisme de Rolex, cadenes d’or i Sullivans Cove, mentre recordàvem a l’època, als principis de la democràcia, com catalanistes, antifeixistes, republicans, tota la gent d’esquerres que mancada encara de representació política, van rebre amb llàgrimes als ulls la primera victòria del PSOE a Espanya. Quina esperança no havien de tenir desprès de tants anys d’encabronda dictadura franquista.
I mireu fins on va arribar el PSOE donant el govern al Partit Popular, partit de dretes nascut del feixisme tants anys patit. Era evident i comprensible el desencís de la gent d’esquerres, i hagués sigut terrible que el seu sentiment no marquès el canvi.
Canvi que ja proposava Pedro Sánchez i pel què va ser esbandit del partit pels capitostos mamotretos, acostumats a viure a mamella de monja en la corrupte alternança de les aigües mortes. Ara Pedro ha tornat amb vents nous i com el gran capità, i els socialistes d’arrel esperen un cop de timó que governi la nau cap a l’esquerra. D’entrada, però, el capità diu que no vol revenges amb els rancis ben peixits, que no farà caminar pel tauló a cap dels seus botxins polítics. Bé, és la teua decisió, però ves preparant un bot i tria una illa llunyana on desembarcar-los; traïdors i amotinats entre la tripulació són presagi d’un infaust viatge, i gran desesperança pels que ens quedem en terra. Temps al temps.

 

 

28 /

Dissabte 13 de maig de 2017.

Tot definint raru .

Era un d’aquells diumenges rodons; molt bon temps, tranquil·litat, i benestar general. Per a celebrar-ho m’arribo al Voramar a fer el vermut. La terrassa és quasi plena. M’instal·lo en una taula arraconada, prop d’una on quatre homes de mitjana edat conversen animadament en veu alta.
Mentre faig el primer traguinyol al xispassu salta un :

-         Collons ! Doncs defineix-me raru !

M’ho prenc com per a mi i penso; apart del què trobem rar personal i unilateralment, un diria que rar és allò o aquell en què una majoria està d’acord en que és distint i poc habitual en general.
Com apunten els tòpics, rar seria un gos verd, un esglaput pelut, o un burro volador.
Però una persona rara com hauria de ser ?
Estrafeta ?
Extraterrestre ?
La manera de ser també ens fa rarus.

-         Collons ! No em negareu que hi ha gent que per les coses que fa són rarus !

El policia que roba, és raru, el polític que es corromp, és raru, el jutge que no és legal, és raru, el metge que mata volent, és raru, el capellà que fa mal als fidels, és raru. Tot el que és incongruent i incomprensible ho trobem rar.
Un gàngster ajuda la població del seu poble mentre explota i malmena la dels pobles veïns.
Era una persona amable, educada i servicial amb tothom, però es va descobrir que era un pederasta i un pervertit.
Era un voluntari d’una qualitat humana excepcional amb la gent gran, però escanyava velles esporàdicament; tots plegats no són rareses ?

-         Podem dir que són rarus per què no els coneixíem ben bé, sinó diríem directament que són males persones i assassins.

En el fons dingú coneix dingú que no sigui molt proper, i així i tot és com un acte de fe. Per tant jutgem per què veiem.
Així doncs, el costat dolent d’una persona ha de pesar més que el bo en les persones rares ?
De res ha de valer que un ajudi a molta gent, si de tant en tant mata algú, el seu costat dolent predominarà en el nostre judici, i quedarà com un tipus malvat i execrable.
Per què la maldat pesa més que la bondat en una persona rara ?, penso amb un glop de xispassu i una oliva.
Filosofem.

 






Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=