De nou a la RCC. Novembre. Desembre. 2016.
 

18 /

Dijous 22 de desembre de 2016.

Infectats.

El meu treball de reporter m’obliga a estar connectat a les xarxes socials. Aquests mitjans són un reflex reactiu quasi instantani de la realitat que ens envolta.
Tot corre com la pólvora, tot es còpia i es duplica exponencialment com un virus, diuen. Però per què tothom es mimetitzi, s’adhereixi i s’infecti, és necessari un infectat primigeni, un o més d’un.
Veient aquests dies el Faceboock, puc assegurar que ni jo ni cap dels meus amics, ni cap amic dels meus amics és un infectat primigeni, ni tenim contacte amb cap d’ells. Encara no he vist cap senya, ni “enganxina”, ni imatge, ni cromo, ni sant, de suport o condol amb les persones atropellades a Alemanya.
Quan van ser les morts a París tothom es va infectar fent costat als damnificats dels atemptats amb paraules d’afecte, banderes amb crespons negres i diversos dibuixets de coratge.
No sé, poder és que França ens cau més a prop i ens colpeix més que les morts dels alemanys; potser també ho fa la quantitat, si són molts ens afegim a la causa, si són pocs no val tant la pena; poder la quotidianitat amb la mort i la violència fa que ens esverem i ens colpim cada cop menys.
Però a la fi, són els infectadors professionals els qui trien per qui tenim que posar banderes de dol i amb qui hem de posar-nos al seu lloc, i amb qui no cal.
Tal com va la societat, cada vegada ens caldran més infectadors per fer-nos reaccionar massivament, desconec la seua tècnica i el virus que utilitzen, però això és un perill, podem acabar afegint-nos a qualsevol causa que ens proposin, sense saber si en el fons ens convé o no.
Esclar, que res ens priva de posar la nostra reacció a la xarxa si és que així ho sentim, i el més important, si la volem fer pública, neta de virus i condemnada a ser pastura de scroll.

 

17 /

 

Dissabte 10 de desembre de 2016.

Tiones.

Podia arribar i ha arribat. Un element típic de la tradició nadalenca catalana, fins ara masculí, ja té la seua versió femenina; la Tiona.
La Tiona es presenta amb unes trenes com espigues d’or, tal com descriu la popular cançó catalana, i amb un somriure obert i trempat.
Mireu que jo estic ben a favor de que les dones puguin fer les mateixes feines que els homes, però en aquests temps, adjudicar un treball en el que per acomplir-lo, una femella hagi de rebre un munt de cops de pal, em sembla una mica agosarat i arriscat. Això sense posar en dubte la qualificació de les Tiones per acomplir aquesta feina, tanmateix ho trobo compromès pels que triïn una Tiona per fer-la cagar.
Potser cada Tiona vindrà amb un certificat en què assumeixi de pròpia voluntat i de bon grat la pallissa que li espera seguint la costum de Nadal ?
O qui sap si és que busquen en la tradició nadalenca poder acomplir els seus desitjos masoquistes de fosques ombres ara tant de moda.
Quin enrenou no aixecaria una denúncia per violència de gènere contra un acalorat i entusiasmat bastonejador amb xamarra i barretina.
Ho pot semblar, però poca broma, fer de Tiona en aquest món que vivim pot arribar a ser molt perillós.
Imagineu-vos, jo no ho vui ni pensar, que un pervertit esperant alguna altra cosa més que unes monedes de xocolata, venjatiu, agafi un filaberquí faci un forat a la pobra Tiona, que per la seu constitució li seria difícil fugir i defensar-se, i n’abusés sexualment. O que un masclista retrògrad la clavés dalt del Roomba i l’obligués a fer la neteja de tota la casa. I és que n’hi ha de malvats així, cada dia ho veiem per la tele.
I si el món de la moda les hi posa els ulls a sobre; començaran a aparèixer Tiones més primes ? En lloc del soc faran servir una branca ?
Les Tiones ja no serien de fusta d’olivera o d’alzina o d’un tronc rescatat del mar, les farien de banús, caoba i palissandre, amb barretina de diamants.
Però en el fons, qui sap quantes Tiones moriran a la llar de foc abans no aconsegueixin guanyar-se un lloc entre els tipismes mascles del Nadal : Calendaris d’Advent, Caganers, Pares Noel’s, Rens, Reis Mags, Camells i Patges. Potser amb l’ajut de la Verge Maria, la mula que és molt tossuda, i altres figures femenines, si es veuen amb cor d’involucrar-se en la causa, les Tiones aconseguiran el respecte i l’acceptació que es mereixen en aquest món tan masclista.
Bé que també es fotut que ara que la societat comença a conscienciar-se sobre la gran xacra que és la violència de gènere, aparegui una forma de treball femení que consisteix en tenir que rebre llenya per cagar regals.

Amb quin compromís es va trobar el reporter que presentava a les Tiones.

-         S’han de picar fluixet – va dir el pobre sense saber com posar-s’hi.  

        

 


16 /

Diumenge 4 de desembre de 2016.

Posveritat.

I això és tan veritat com ara en plouen patates ! – sentència la senyora Quimeta, mentre recull el canvi que li retorna l’Hermelinda junt amb la bossa de bledes i de mongetes tendres, mentre jo faig cua darrere seu, esperant per pagar un parell de peces de fruita.
Sense saber-ho, la senyora Quimeta està a l’ordre del dia en qüestions de veritat i mentida social. La posveritat, una veritat a mitges , tergiversada o fins i tot una mentida podrida, és la nova tendència de relacions sociològiques i informatives, especialment a internet i a les xarxes socials, que posa per davant de la veritat contrastada del què es diu, qualsevol altra forma d’informació, explicació o notícia que sigui només un miratge de la veritat o una pura fal·làcia, però que mogui més instints, emocions, reaccions i interès que la pròpia realitat.
No és llegir una novel·la, és manipulació en directe de l’opinió per aixecar l’interès de les masses a favor o en contra d’algú o de quelcom en particular, i és un gran negoci.
Se’ns gira feina, si ja vivim a mercè d’informacions i notícies que suposem verídiques per tal de formar-nos una opinió del món que ens envolta, ara, amb la posveritat campant sense vergonya, a saber amb quines rodes de molí haurem de combregar.
El si vols mentir digues lo que sents a dir, els tafaners i els portanoves ja no interessen.
Ara el que sembla que val és la mentida que il·lusiona, la que fa que tinguem la raó, la que confirma les nostres prediccions, la que fa que lluitem per el què creiem just, la que ens fa feliços. Cosa que, està vist i comprovat, amb la veritat costa molt, és complicat, i un mal negoci.  


15 /

 

Diumenge 27 de novembre de 2016.

Crítica.

Aha! Una carta a la bústia !
Ve de Llançà. Entro a l’oficina i em poso a llegir-la.
Evidentment és d’en Lluís Feliu, i m’explica que potser sí que un cop net el passadís, el què hi havia era simplement brutícia, no la invasió de la macula scura, però es veu que li han arribat notícies de que en altres llocs del poble han aparegut sospitosos símptomes d’acumulació d’immundícies i escombraries. Es mantindrà atent, diu. També em dóna les gràcies per la meua col·laboració i interès.
Somric.
De fet, el dia desprès de parlar amb en Lluís Feliu de Llançà, vaig anar a la biblioteca de la RCC  a demanar aquest últim llibre seu, per llegir de primera mà les històries d’aquells llançanencs, especialment la que tracta de la dita macula scura.

El bibliotecari em passa el llibre advertint-me.

-         No faci molt de cas del títol, d’aquests personatges de Llançà, bé que n’hi podia assenyalar alguns d’iguals d’aquí, a la RCC, he, he, he. – sentència amb un somriure maliciós.

-         Esclar. A per tot hi ha de tot. – li dono la raó sense saber ben bé de què parlem, encara.

Les paraules del bibliotecari em van atiar més les ganes de començar la lectura. Temps no me’n faltava.

A la contracoberta ja s’avisa de que el llibre té moments escatològics, eròtics i foscos, però també divertits i tendres; aventures ben amanides, no es pot demanar gaire res més per a començar. El que l’autor no sigui un escriptor professional, d’entrada, no m’ha de fer més condescendent ni indulgent.
Un pròleg personal i molt ben trobat ens apropa al llibre amb una buscada intenció. Desprès l’autor ens fa cinc cèntims de tot plegat presentant-se com un mer escrivent amb dret d’intervenir en el moment en què el narrador pugui perdre el fil; sembla un còctel interessant.
A la fi me l’he llegit dues vegades. Crec que és raonable donada la multitud de peripècies i aventures que s’hi expliquen, i també per copsar les picades d’ullet intencionades que ens fa l’autor, i que en una primera lectura ens poden passar per alt, sinó, aquesta va ser la meua sensació.
Mai en la meva carrera de reporter he fet de crític literari, ni mai m’he preparat per a tal menester; però la manca momentània d’històries i de notícies interessants a la RCC, m’empeny a continuar parlant d’aquest ‘Llançà, paral·lel 80’, seran només apreciacions personals sense una base literària reconeguda, serà una opinió que tant pot ajudar com entorpir a donar el pas per llegir-lo. Espero que l’amic Lluís de Llançà no se’n assabenti si és aquest el cas.
A part de la definició que es fa del llibre a la contraportada, quines sensacions ha despertat en mi ?
Doncs veient el títol i coneixent una mica l’autor, un diria que el llibre, per als possibles lectors locals, pot arribar a ser com les cançons dels Rolling Stones per al que no entén l’anglès però porta tota la vida escoltant-les, fins que un dia les escolta subtitulades. Hòstia ! Això és lo que canten ?
Doncs sí, en un primer moment sorprenen els temes, com es desenvolupen els personatges i com és contat tot plegat pel tal narrador i transcrit per l’autor. Jo ho vaig trobar atrevit i explícit.
No sé si els lectors llançanencs trobaran o buscaran evidències de qui pot ser tal o qual personatge, però aquí tinc que donar la raó al bibliotecari, per un foraster bé que podria ser un veí o un conegut de qualsevol part del món, ja que en el fons són vides de persones.
Diu l’autor que el 80 del títol es correspon als anys 80, en els que van passar part o totalitat de casa història. Els 80’ van ser uns anys en què era possible que passessin aquelles coses al poble; pel turisme, per la novetat, la llibertat, la innocència i la pilleria de tots plegats. Són uns anys prou propers com per recordar les coses d’una manera ‘històrica’, amb tocs de fabulosa i anecdòtica aventura, tot un caldo de cultiu per esplaiar-se en la mena d’odissees i tripijocs que viuen i s’empesquen els llançanencs que hi apareixen; i que hi desapareixen, per què la mort i el crim són uns recursos literaris imprescindibles, com ho són l’amor, la bona i mala sort, la casualitat, el suspens i la possible veritat o no del què s’explica.
No sé si algun llançanenc podrà haver-se vist reflectit al llibre, però donat el tarannà dels implicats, crec que faria bé a guardar-s’ho per a ell.
És broma ! Però sent un llibre de poble, bé que està aixecar certs recels i males idees.
De fet és funció de l’escriptor trasbalsar els sentiments i les emocions del lector, per tant si el llibre aconseguís que alguna persona se sentis al·ludida  entre aquets delirants esdeveniments, crec que seria un punt a favor de l’autor. Esclar que ho dic com a foraster.
Tanmateix pot haver-hi lectors amb una particular moralitat i sensibilitat que trobin alguns passatges més difícils d’entomar, es veritat que hi trobarem escenes que encara que embolcallades d’esperpent i ridícul no deixen de ser punyents, transgressores i a les que podríem qualificar per a majors d’edat.
Amb tot, la lectura en general és àgil i amena. D’històries n’hi ha de curtes i de més llargues, d’aquestes, algunes ens reclamaran una mica més de concentració en la lectura ja que per la seua estructura narrativa o pels tocs de novel·la policíaca o negra, una lectura soma pot provocar que perdem detalls importants o el propi fil de la narració, a la fi res que no es pugui superar posant una mica d’atenció.
A la fi, us recomano la lectura del ‘Llançà, paral·lel 80’ si voleu passar una bona estona de diversió, fàstic i trempera tot recordant o descobrint aquell Llançà ja desaparegut, però que aquest llibre es capaç de fer-nos, per uns moments, espectadors o fins i tot actors del què es vivia en aquella època.

El reporter de la R.C.C. . 



14 /

 

Diumenge 6 de novembre.

Runa.

Alguna cosa no he paït bé.

Aquesta nit he tingut malestar i un malson. Em trobava al bell mig de les runes i la destrucció de la guerra per tot arreu. El foc, el fum i la polseguera no em deixava respirar. Crits, queixos i plors envaïen l’aire, sortien de sota les parets derruïdes, de sota el ciment esmicolat. Persones cobertes de cendra i pols corren cap a la destrucció; remouen escòria i reble amb les mans escorxades. Soldats, sanitaris, bombers i voluntaris lleven els morts d’entre les runes i les ruïnes. Apareixen cossos ferits, cossos trencats, esberlats. Persones de totes les edats, homes, dones i criatures de color gris amb les robes esquinçades embegudes de sang.
Vaig veure com els treien a tots de sota dels enderrocs, a tots els pobres del món, a tots els desesperats, a tots els refugiats, a tots els innocents del món.
Això em va fer plorar.
Ni un sol pit carregat de medalles va ser tolt d’entre tal devastació.
Això en va fer trallar.   

 






Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=