De nou a la RCC. Octubre de 2016.
 

13 /

Diumenge 30 d’octubre de 2016.

Torna la macula scura a Llançà.
                       o
El passatge llord.

Avui, a la bústia de l’oficina hi havia una carta que no era ni del banc ni propaganda, una carta personal. Venia de Llançà i la remetia un tal Lluís Feliu; mira, un parent de nom. He buscat per internet, per si de cas, hi he vist que és un cambrer que ha escrit un parell de llibres.

D’entrada m’ha sorprès que es dirigeixi a mi en una carta manuscrita; encara no he decidit si això m’ha de fer pensar bé o mal. En Lluís, que en la missiva el noto inquiet i preocupat, m’ha assabentat de que unes senyes que apareixien en una de les històries del seu últim llibre, i em confessa que el to desenfadat de la narració amaga una terrible veritat, es reprodueixen ara prop de casa seu.

Aquestes coincidències l’han trasbalsat i creu que són l’inici d’un terrible i diabòlic perill.

Tot seguit em descriu com una mena de negror polsosa està envaint els baixos de l’edifici. Els peus de les columnes mostren el rastre d’una brutícia grassa de la que de vegades i vessen unes supuracions groguenques. Els rajols s’estan impregnant d’una substància femtosa i fastigosa que presagia que el mal corra per allà. Amés té proves de com la possessió del mal ataca a les persones .

Així doncs, em prega que el més aviat possible tingui a bé visitar-lo per tal em pugui mostrar les inquietants probes que el porten a sospitar que el Mal és a l’aguait a Llançà. Em dóna el telèfon, l’adreça i en torna a pregar la meu prompte visita.

Poder no us ho he dit mai, però els meus primers treballs de reporter eren dedicats a investigar cassos de fenòmens del més enllà, paranormals i extraterrestres. Així que la carta, si re més no, m’ha intrigat.

Hem quedat per aquest divendres al matí.

Feia temps que no baixava a Llançà, però la casa d’en Lluís és en un lloc cèntric, prop de la Plaça Major i no m’ha costat trobar-la.

Bé, és un edifici de pisos pel que s’accedeix per un passatge que travessa el bloc.

Toco el timbre i rebo resposta en un segon, és ben bé que m’esperava.

-         Si ?

-         Sóc jo, en Lluís, de la República del Cap de Creus ...

-         Ah ! Molt bé, ara baixo – m’obra la porta de l’escala però no em convida a pujar. Se sent tancar una porta lluny i un baixar l’escala lleuger. Al moment apareix en Lluís. Ens saludem mentre ell ajusta l’entrada.

-         Li agraeixo que hagi vingut – em diu alegrant-se de veure’m.

-         Ara li explicaré la història que em preocupa i les probes que em fan sospitar –deixa anar allà mateix, al replà de l’entrada – Al voltant dels anys 80 va haver-hi aquí, a Llançà, una infecció diabòlica que va ser aturada ‘in extremis’ per uns agents dobles que treballaven pel Vaticà. Sé que sona a cosa increïble, i no li demano que em cregui d’allò de llavors. Una de les característiques que indicaven l’inici de la infecció demoníaca produïda per el què l’Església anomena macula scura, era la brutícia i la immundícia que començava a aflorar en el lloc de dita infecció, tal com va passar a l’època en una casa solitària que es deia “Villa Alberta”.
Doncs bé, he arribat a la conclusió de que la macula scura a reaparegut, casualitat o no, aquí. No és només la brutícia que es comença a acumular als baixos d’aquest edifici envaint tot el passatge, és l’efecte malèfic que actua sobre les persones que s’hi estan o hi transiten. De vegades, els que hi passegen amb el gos queden com enartats mentre l’animal fa les seues necessitats, i quan aquest ha acabat, continuen el seu camí amb la mirada perduda, somnàmbuls, com conduits per una força mel·lifica, sense aturar-se a recollir ni merdes ni pixats. Altres vegades s’hi arremolinen grups de nens i joves. Doncs els hi passa el mateix, al cap d’una estona comencen a emplenar el terra de cloves de pipes, paperots de pastissos, bosses de llaminadures, llaunes de begudes i burilles sospitoses. Alguns, els més dèbils mentals i fàcils de sotmetre per la maldat del lloc, fins i tot trenquen ampolles de vidre, amb el perill que això comporta. Altra mena de fluixos s’hi deixen fins i tot els condons.

Faig l’intent d’interrompre el seu discurs amb una possible explicació, però ell, com llegint-me el pensament no em deixa.

-         Sí, sí, ja sé que es pot pensar que avui en dia a la mainada i a la joventut li falta certa dosi d’urbanitat i respecte, poder no a tots – s’escura el canyalot – però a forces sí, però no, no és això. Tinc la proba que la maldat s’està congriant en aquest passadís per què la seu força ja ataca a persones capaces i amb funcions superiors.
Sí, sí, la macula scura aconsegueix dominar fins i tot a membres del consistori municipal. Els veïns hem denunciat a l’ajuntament diverses vegades la brutícia que s’acumula al passatge, però encara que allà ens diuen que ja se n’encarregaran, al passar per aquí els consellers i fins hi tot el mateix senyor alcalde són atacats per la infecció malèfica que els hi esborra del pensament les nostres demandes de neteja. De ben segur que quan creuen pel passadís no veuen la quantitat de brutícia que s’hi acumula, l’esperit de maldat els mostra tot polit, net i preciós, sí, la macula scura treballa així, dominant el cervell de les persones cap al seu favor – acaba i se’m queda mirant com esperant de mi alguna reacció eufòrica davant de tant lúcides informacions.

-         Si, esclar – arribo a dir -  les circumstàncies semblen indicar certa relació ...

-         I ? ...

-         Eeee ...

-         Sé que vostè ha treballat en temes d’aquesta mena ...

-         Miri Lluís, - dic buscant la manera de no ferir la seu esperança – deixi’m uns dies per fer algunes consultes i concretar el tema. El tornaré a trucar per dir-li alguna cosa.

-         Bé, molt bé, jo li enviaré unes fotografies on apareixen mostres de la infecció malefica.

-         I tant, estaré molt atent.

-         Doncs quedem així – em diu somrient i esperançat tot allargant-me la mà.

M’obre la porta i s’acomiada sense sortir al passadís mentre em fa el signe de que miri atentament. Tanca suaument i desapareix rere el reflex dels vidres. Al caminar pel passatge em fixo en la quantitat de merdelis que s’acumula en els baixos de les columnes i tot al llarg de les parets. Sembla mentida que en un poble com Llançà tinguin un passatge tant cèntric, que connecta un gran aparcament amb la Plaça Major tant mancat de neteja.

No sé si s’haurà de practicar un exorcisme al passadís, però jo primer provaria amb un Kärcher.

         

12 /

 

Dilluns 24 d’octubre de 2016.

Antic.

Aquets dies a la República del Cap de Creus sembla que s’ha parat el temps. Tot queda sota diferents tons de gris, alguns horts cremen els rostolls afegint fum gris a la grisor general. El tràfec de gents a desaparegut esperant un altre sol. La República del Cap de Creus ha quedat somorta.

-         Així no hi ha manera de trobar cap mena d’inspiració – em queixo enutjat.

La pantalla de l’ordinador no s’immuta davant la meu desesperació i s’espera impassible. Obro un dels calaixos de la taula com si les ideies les hagués guardat allà. Hi ha diversos paperots i una Farella vella.

-         Si haig de trobar tema aquí ... – dic tot menyspreant els sentits articles dels col·laboradors de la revista.

La fullejo amb desgana. Escrits tan ben intencionats com intranscendents i que no m’aporten res. Pel mig, a doble plana hi ha un recull de poemes. Bufo. Com per martiritzar-me llegeixo el primer, i el segon, i el tercer. Persones que amb l’intent d’aconseguir encadenar paraules amb rima, contingut i missatge, han suat la cansalada i s’han espremut el cervell amb uns resultats que em desesperen encara més. L’últim poema és el més llarg, només de veure’l m’acaba de rematar, em desencoratja i ja, d’entrada, em fa agafar mania al pedant projecte de poeta que firma LL. F. P. / 2008, sense conèixer-lo.

Amb tota la desgana del món el començo a llegir només atiat pel títol.

Postals antigues

Des de fa un temps em dedico a buscar postals antigues de la R.C.C. que guardo en una carpeta a l’ordinador sense saber ben bé què fer-ne. Obro l’arxiu i les miro; mostren un poble gris i solitari, tal com el poble s’ha aixecat avui.

Visc prop del mar i no el sento proper, 

Jo sóc d’un poble mariner, crec que mai ho he dit a ningú d’aquí. Tant voltar pel món hi he anat a parar a un altre poble mariner com el meu. Mar de petit i mar de gran, però no hem intimat mai ell i jo. L’aiga no em fa por, però mai he après a nedar.

el veig allà, el sé,

blau encalmat, gris furiós,

enfinestrat i darrer. 

Des de la finestra de l’oficina és la meu vista principal i privilegiada, tota la badia i l’aforari. Des de la finestra bado moltes estones, jo aquí i ell allà, però.

Alguns dies, a l’hora comuna de cel roent, 

Poques vegades he baixat fins la plaja, si de cas cap al tard, quan hi van els que hi busquen allò de cada un que no és nedar o plantar la canya.

amb posat distret i distant, com un foraster, 

Encara que faci anys que sóc a la R.C.C., quan vaig fins a mar m’encanto amb les cases que envolten el passeig, des d’aquesta perspectiva, des d’aquell altre punt, amb els tons del ressol, amb les ombres que llisquen per les parets avall; amb les barques que immòbils perden els colors verds, blaus i vermells mentre allarguen la silueta per l’arena. Bado amb tot això com si fos la primera vegada.

hi vaig passejant, em deixo portar pel trescar de la gent. 

I d’aquí cap allà intento passar desapercebut. És en aquells moments en els que desitjo no trobar-me amb cap conegut i tenir que dir aquelles quatre paraules de rigor que em traurien de la meua realitat paral·lela.

Busco vagant bocins de corall i vidrets verds,

secrets descoberts de l’últim llevant, 

Llavors clavo la vista al terra, amb la punta de la sabata moc les pedretes per desenterrar alguna cosa oblidada per algú o portada fins allà pels últims cops de mar; qui sap si una moneda, un anell o una polsera d’or.

peces revesses d’un trencaclosques encara per fer, 

Però mai he trobat res de valor, només carquilles, cargols, trossets de corall i els infinits vidrets gastats i glaçats. Poder és lo millor. La troballa d’una cosa perduda per algú em posaria en el dilema de què fer-ne.

Aixeco el cap i miro al voltant,

o el món o jo hem errat de quadrant. 

Què fer-ne d’una troballa a la plaja; tornar-la si es pot, quedar-me-la, amagar-la per sempre, mostrar-la a tothom, llençar-la a mar ? Tantes respostes com persones preguntades, i cap resposta concorda amb la meu pensada en aquell moment, però més tard sí, però desprès no. Merda !

Armat en un clot un semaler corcat,

la borda dibuixada amb el peu,

jocs de navegants, 

Miro per tot el llarg de la llongada i torno al poble mariner de la meu infantesa. Poca cosa teníem llavors per jugar, la plaja no fallava mai, sempre era allà. Aquell dia de finals de setembre, com molts altres, ja ningú es banyava i nosaltres érem els amos d’aquella belga de sorra. I el nostre vaixell també era allà.

imaginem la vela i el masteler,

Teníem la sort de comptar amb una flota assortida, depenia de les nostres necessitats, barcos de guerra, pirates, mercants, baleners. A cada aventura un barco diferent, era la gran avantatja de jugar amb la imaginació. No calia passar pantalles, ni acumular punts, ni aconseguir bonus, ni esperar sortir de cap bucle programat per uns desconeguts, els nostres barcos eren ara un, i un de diferent un segon desprès de desitjar-ho.

de bandera no en té i no en cal el seu,

quatre draps vells són gallardets flamants. 

Res ni ningú ens privava de navegar per tots els mars del món, ni envestir les causes més heroiques, com les més malvades. No teníem ni bandera ni país. Ara es fa estrany, però no érem catalans i per fer-nos estrangers parlàvem en castellà.

L’aforari és blau i blanc,

pols de sal,

tramuntana encesa, vola una gorra, 

A la República del Cap de Creus, de vegades, trobo a faltar la tramuntana del meu poble. La tramuntana d’un mes, de dia i de nit sense defallir. La que salava tots els racons del Port, la que feia de la sorra un arma punxant, per amuntegar-la desprès en aràbigues dunes. La que et feia caminar d’esquenes quan anaves al cole, per què de cares t’afogava.

la por no hi val,

atrafegats xerrics, ni capità, ni mariner, 

No teníem ni por ni vergonya de mostrar els nostres jocs al carrer. Crits, ordres i contraordres ordenades per tots a l’hora i obeïdes per tots a l’hora. Érem com una mola, una mola de nens, no recordo cap manaire en especial. Érem com una onada que anava i venia rere d’una pilota de futbol.

molta feina per fer,

és la lluita vital,

heroica i vana,

d’una barca de sorra. 

De vegades el nostre barco navegava massa a prop de l’enemic. De vegades, sense avisar, ens abordava i ens desfeia mitja nau. Crits i retrets : “Ja us ho havia dit !”. Calia virar per salvar la càrrega i el vaixell. Tothom al seu puestu. Tots sabíem lo que calia fer.

Nens amb robeta d’istiu

voltats per un exercit de bronze i nu,

el sol pertot mana,

Aquells istius, com la tramuntana, el sol també era de veritat. Feia tanta calor que ens entreteníem a clavar les xapes dels refrescs i les cerveses al quitrà estoveit per aquell sol de canícula. La calor no ens impedia jugar a la plaja, entre les barques i turistes que s’estorrinyaven, els banyistes havien envaït la nostra solitària llongada del setembre.

al cel ni un parrac ni núvol oportú,

la Catacrac salla un mar estranger, 

Aquella calor durava fins finals d’agost, llavors començaven a pujar grops que portarien les primeres tempestes, però encara no era aquell dia. El cel blau i net ara estava de part dels invasors. Ara la nostra sorra era la que acumulava el pallol de la vella barca ajaguda en un racó, des d’ella navegàvem per tots els mars, desprès de sortir amb penes i treballs d’entre tots aquells esculls, que torrant-se al sol, ens envoltaven.

jocs innocents, hores al carrer,

amics,

on serem quan el temps passi plana ? 

On són ara els nens jugant al carrer ? A la República del Cap de Creus no se’n veuen gaires, és general, els nanos juguen a casa davant de l’ordinador, o es reuneixen virtualment amb el mòbil. La resta són esports seriosos o classes d’alguna cosa. Al carrer ja no hi fan l’onada darrere d’una pilota, ni tenen els seus barcos esperant a la llongada. Al carrer ja no i carden els gossos. On seran ara els meus amics de petit; els vaig deixar allà; no recordo si em vaig acomiadar.

Per la Verge del Carme

un estel fugaç amaga en ses gotes mil-i-un desig, 

La Festa del Carme del meu poble no és com la d’aquí, allà era festa grossa, el xampany, amb la música i la gent, era l’ànima de la festa. Se’n bevia molt i se’n arruixava molt més. Era molt probable acabar tant moll per dins com per fora.

daurat esperit,

que fuig a l’instant en un negre trepitx,

de respostes mancat del ser o no ser,

Recordo que se’n feia servir tant que s’escolava per la pista de ball, que era el lloc on es subhastava el peix, i ja brut i ennegrit, formava un rierol que creuava la plaja fins arribar a mar, més negre encara.

acabaràs mal parat, sense saber,

de cap al mar de l’oblit.

M’han dit que ja no en queda ni rifa ni rafa d’aquella festa del meu poble, que es va corrompre per culpa d’uns que venien de fora, ja amb les begudes al maleter del cotxe, i que només buscaven brega. Que es va tornar incontrolable, que es va autodestruir. Llàstima, però jo no m’ho crec. El mateix poble va acabar amb la festa, el poble la va abandonar a la seua sort, i els que manaven en van ser els màxims responsables, per ineficàcia, per inoperància, per por, per desídia. Tothom sabia i veia on eren aquells cotxes forasters carregats de beguda que venien a destruir, i allà els deixaven estar. Cada any anava a pitjor, fins i tot la gent prenia mal. L’últim any, mentre els mossos d’esquadra controlaven l’assumpte a la pineda de l’entrada del Port, al voral de la carretera, darrere del cementiri, els cotxes carregats d’alcohol, amb els maleters oberts, hi feien cua. La festa va morir amb nosaltres acompanyant-la de la mà cap a la mort. Tot s’oblida.

Poblet mariner, bonhora i fatigues,

mercat del record,

només tinc un grapat de postals antigues. 

Sí, tinc un arxiu ple de postals antigues. Poder un dia m’animaré a mostrar-les. De moment les miro a la pantalla de l’ordinador, entro dins els seus colors grisos, com gris és avui la República del Cap de Creus.
Però també recordo que en un temps, el meu poblet mariner era viu i de tots colors ...

 

Postals antigues

Visc prop del mar i no el sento proper,

el veig allà, el sé,

blau encalmat, gris furiós,

enfinestrat i darrer.
 

Alguns dies, a l’hora comuna de cel roent,

amb posat distret i distant, com un foraster,

hi vaig passejant, em deixo portar pel trescar de la gent.

 

Busco vagant bocins de corall i vidrets verds,

secrets descoberts de l’últim llevant,

peces revesses d’un trencaclosques encara per fer,

aixeco el cap i miro al voltant,

o el món o jo hem errat de quadrant.

 

Armat en un clot un semaler corcat,

la borda dibuixada amb el peu,

jocs de navegants,

imaginem la vela i el masteler,

de bandera no en té i no en cal el seu,

quatre draps vells són gallardets flamants.

 

L’aforari és blau i blanc,

pols de sal,

tramuntana encesa, vola una gorra,

la por no hi val,

atrafegats xerrics, ni capità, ni mariner,

molta feina per fer, és la lluita vital,

heroica i vana,

d’una barca de sorra.

 

Nens amb robeta d’istiu

voltats per un exercit de bronze i nu,

el sol pertot mana,

al cel ni un parrac ni núvol oportú,

la Catacrac salla un mar estranger,

jocs innocents, hores al carrer,

amics,

on serem quan el temps passi plana ?

 

Per la Verge del Carme

un estel fugaç amaga en ses gotes mil-i-un desig,

daurat esperit,

que fuig a l’instant en un negre trepitx,

de respostes mancat del ser o no ser,

acabaràs mal parat, sense saber,

de cap al mar de l’oblit.

 

Poblet mariner, bonhora i fatigues,

mercat del record,

només tinc un grapat de postals antigues.

 

              

                                                                                                           LL. F. P. /2008

 


11 /

 

Dia 16 d’octubre de 2016.

Dies enrere l’Ignasi Paral es va entrebancar amb una de les andròmines que té escampades pel jardí, i es va fer mal al peu. Jo, al passar cada dia pel davant de casa seu, em vaig oferir per fer-li els encàrrecs que li convinguessin. Així, aquells dies vam tenir temps de xerrar i de passar l’estona junts.

Ahir a la nit, ja recuperat, me’l vaig trobar al Voramar. Em va convidar a un carajillo com el seu, i em va tornar agrair l’ajuda que li havia dat.

-         No és res home, qualsevol hagués fet lo mateix.

-         No, creguis, no – en respon pensatiu mirant la negror del gotet.

-         També sé que has estat donant un cop de mà a n’en Melody.

-         És que li volia fer una entrevista ...

-         Sí, però has fet més que una entrevista ...

-         Em va semblar que estava una mica apurat.

-         Tu ets molt bon jan.

-         El més bon Jan és aquest d’aquí – dic tot assenyalant en Jan rere la barra, que somriu i sense dir res m’indica a mi.

-         Ho veus, no siguis tant modest; tu ja t’has guanyat el cel;  per això i per moltes altres bones coses que sabem que has fet – sentencia l’Ignasi.

-         No us emprenyeu pas, però jo no en tinc cap intenció d’anar al cel.

-         Ha! Però un cop mort poc has de manar tu on aniràs o no.

-         Sembleu molt entès en temes del més enllà ...

-         Que tu has d’anar al cel, collons !

-         Que us dic que no hi aniré.

-         On collons vols anar, doncs, a cremar a l’infern ?

-         Ni al cel ni a l’infern, només vull morir i quedar-me allà tranquil, sense fer res, tot sol.

-         Tot sol ? Collons, al cel et trobaràs amb la teua família, amb els pares, amb els que t’estimes.

-         Amb quin intent ?

-         Que estàs barallat amb tothom ?

-         No.

-         Doncs ?

-         Escolteu, tots ja serem prou grans, ja ens hem conegut i estimat en la vida, a què ens ha de dur una trobada eterna amb tots plegats ?

-         Cony, estàs acompanyat de la gent que t’estima i estimes tu. Què voldries, anar acompanyat de titones amb vels i gasses ?

-         No, jo vui estar tranquil i sol. Desprès de mort no crec que calgui trobar-nos tots i anar plegats amunt i avall tot el dia, cadascú que visqui la seu vida, millor dit la seu mort, cada un ha de campar per on vulgui, serà que no hi ha puesto en el cel o en el espai infinit; imagina’t a tots els teus rere teu eternament. Quin un tu ...

-         Home, mirat així – diu concentrat en el carajillo durant una estona.

-         Però això no pot ser així, d’això en tenen la culpa les pel·lícules ! – resol.

-         Les pel·lícules ? – pregunto sorprès per la sortida.

-        I tant ! L’altre dia, malitsiga, em vaig quedar ha veure’n una de morts vivents i d’apareguts; tots anaven a pilots, cap on corria un, corrien tots; i els que eren com fantasmes també en sortien tot una colla, s’apareixien aquí, s’apareixien allà, però sempre tots junts. Aquí et dono la raó a tu, no és infinit el cel i l’ultra món, que s’aparegui cadascú pel seu compte. Que corri l’aire, collons – s’engresca.

-         Però si tu mateix ho dius, són pel·lícules, si fessin sortir als actors molt escampats no sortirien a la foto – li segueixo la beta mig en broma.

-         Res, lu que jo et digui, la culpa d’això és del cine. Poc en diu res el capellà de que al cel tinguem que anar tots tot el dia de la mà. Bé que cadascú podrà campar per on vulgui – aventura una mica escamat.

-         Ja us dic jo que sou un entès en temes eclesiàstics ...

-         Jo, si poc i crec en aquestes bestieses !

-         I doncs ! Vos no anireu al cel quan us moriu ?

-         Jo ni al cel ni a l’infern, estàs carregat de punyetes tu !

-         Ho veu, és lu mateix que dic jo !

-         Si home, ja t’entenc ...

-         Ha ! – dic jo satisfet acabant-me el carajillo.

-         Huummm ... – remuga l’Ignasi no gaire convençut.

-         Però tu aniràs al cel per què ets bona persona ! – sentencia.   


10 /

 

Dia 9 d'octubre de 2016.

Per papichulo jo.

Les noticies sobre la gramàtica que surten per l’ordinador em criden l’atenció. Ha aparegut per Internet la falsa noticia de que la RAE ha inclòs fa poc paraules com almóndiga, toballa, asín i algunes altres, doncs no, aquestes paraules i altres ja eren al diccionari espanyol a les edicions del 1740 i 1770, i ara estan marcades com paraules en desús i no recomanades. Però també podem dir que com que la llengua és una forma de comunicació viua, els diccionaris admeten noves paraules, amb més o menys encert, que són un reflex de la parla actual, així papichulo, amigovio ( follamigo ), bluyín o apartotel per exemple ja són al RAE.

Bé, s’ha vist hi comprovat que com que la gent les fa servir i són de coneixement majoritari, els mitjans de comunicació se’n fan usuaris gravant-les en el paper o en qualsevol altre mitjà fent-los mots físics, per tant fidedignes, i amb el temps normatius.

A nosaltres a la República del Cap de Creus ens passa al l’inrevés, moltes de les paraules que ens identifiquen com a poble i ens localitzen en l’espai de Catalunya ja són al DIEC de fa molts anys, i no parlem dels gran diccionaris com el DCVB o el DECat que en recullen moltíssimes més.

Nosaltres fa uns anys que vam començar a ser alliçonats amb un ‘altre’ català que segons va decidir algú és més ‘normatiu i unificador’, i vam resultar ser uns molt obedients i submisos gramaticals. Convençuts o enganyats hem anat abandonant la nostra parla, la que ens identificava i ens agermanava dins la mateixa Catalunya, hem anat deixant de banda les paraules heretades dels nostres avantpassats, per usar les que ens ensenyen els ‘superiors’ i amb les que ens ‘intoxiquen’ els mitjans de comunicació. La nostra parla esta sent corregida pels astuts i murris normativistes.

I nosaltres ni lluitem, ni ens resistim, ni molt menys contradiem. Hem vist que amb l’ús s’aconsegueix que els diccionaris incloguin paraules noves, i nosaltres com a poble hem demostrat que amb l’acceptació, el pasotisme (RAE), i l’abandó del què era nostre, s’aconsegueix que les paraules s’oblidin i es perdin.

Nosaltres, pobres bledes assoleiades, que teníem una parla reconeguda d’antuvi, la deixem morir de fàstic canviant la nostra pròpia manera de dir per la forana que ens manen. Beeeeeeeeeeee   

Ai ! Mira per on, veig que en català s’han reduït els accents diacrítics de 150 a 14. Diuen que ha sigut un treball molt profund i amb la participació de molts experts de tot Catalunya, ho han fet degut als canvis de la llengua, un element molt viu. Tururut.

Poder ben aviat paraules com : guilla, espàrgol, greixons, llongada, tomata, lleixa, clivilla, afogar, fressa, estossegar, embrutir, secada o joguet ...  desapareixeran del diccionari català, total, els que les feien servir ja són morts, no caldrà que continuïn enterbolint el DIEC.

Resistència dialectal !

Amen.    


 

9 /

Diumenge 2 d’octubre de 2016.

Banderetes de Festa Major.

Comença l’octubre i continua fent calor, i la calor em fon la imaginació. Surto al carrer i m’assec al pedrís del costat de la porta. El carrer tranquil i solitari es retalla contra el cel blau, net com un ull de peix.

Fa poc que ha sigut Festa Major a la República del Cap de Creus. Aquest any, com sempre, han penjat banderetes pels carrers, aquest any, però, tot són banderes catalanes. Feien festa, però en un moment la memòria em fa el record de quan la bandera catalana era entre totes les banderes del món. Poder encara feien més festa.

De totes maneres crec que ens escau més estar pel mig, som gent que ha voltat pel món, i rebem gent d'arr, ara turistes sobretot.

A l’època, com era propi, hem escabetxinat per aquí i per allà, encara que hem demanat perdó, si ha servit d’alguna cosa. També vam descobrir, vam comerciar, ens vam establir i vam deixar empremta. Sabem acollir, en pagant o sense, bé això no tant. Som del món i volem ser nosaltres mateixos dins d’aquest món. Amb el temps i una canya; el que la sigue la consigue, prediuen els castellans.

Si que fa calor avui, no es mou una fulla d’abre.

Les banderetes penjades del fil semblen una fotografia. Ara ja descolorides pel sol i arrugades per la pluja de l’altre tarda, ja no fan festa.

Les quatre barres esmorteïdes i un groc cadavèric em donen tristor i solitud. Tanta bandereta catalana morta, morta i sola. Solitud de cel blau i carrer buit.

Si, definitivament el meu record m’ha convençut, la coloraina bigarrada de les banderetes d’arreu feia més Festa.

Ara, en la decadència de les banderetes catalanes penjades del fil, s’hi troba a faltar la companyonia de la decadència mundial.

Morir i deixatar-se en companyia poder és més lleuger que fer-ho en solitud, però ja se sap que mal de molts és consol de tarlans.

Ei ! Però l’any que ve, Festa Major.






Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=