De nou a la RCC. Setembre de 2016.
 
8/

 

Diumenge 25 de setembre de 2016.

El cap cot.

Aquesta tarda fa molta calor. Un sol de grop que pessiga de valent.

Trec una estona el cap per la finestra per esbargir-me de tant ordinador.

La plaja és força plena de banyistes i les terrasses del passeig estan ben animades. A l’aforari i per sobre dels cims de Portbou s’aixequen unes torres amenaçadores, amb grops llargs que les creuen. Grops en creu pluja segura, sentenciaven els vells, savis de mirar al cel i els seus trànsits.

És veritat, penso, que abans es mirava molt més cap al cel; celatges de vent, de mal temps, la fred, la calor i la pluja s’endevinaven mirant el cel, els núvols i les seues combinacions.

Un també s’esterrassava a l’herba o a la sorra, i sol o acompanyat, i t’entretenies a descobrir la multitud de figures que amagaven els núvols al passar. Abans calia tenir un camp visual molt ample, un estava atent a la realitat que t’envoltava. Ara, cal assumir-ho, hem acotat la visió.

Em fixo en la gent de la plaja i de les terrasses, i la gran majoria té la mirada fita al mòbil.

El grop ja ha cobert el cel i al sol. Pinta mal, alguna gent gran recull i es prepara per marxar. El primer llamp llunyà talla els núvols.

-         Ep ! – saluda algú. És en Quim Malla que torna de la passejada.

-         Hola ! Sembla que vol ploure. – dic.

-         Per això torno més aviat. Aquest, però, marca sol i sol. – m’assabenta indicant el mòbil que duu a la butxaca de la camisa. Sona un tro.

-         Caram ! – m’exclamo.

-         Vinga ! – s’acomiada en Quim, i donant una ullada al grop s’afanya Miranda avall.

Els banyistes, ferms en les seues posicions, continuen amb la mirada clavada al telèfon. De les terrasses no ha pirat quasi dingú.

La cortina d’aiga que s’apropa ja s’ha empassat les Orelles de la Mula. Cauen les primeres gotasses i l’olor de terra molla s’alça evident.

A mar hi ha corredisses, tothom arreplega els trastos sota la ruixada; els de les terrasses, a l’hora, tots demanen el compte. Sense temps, agafen les begudes i es posen a aixopluc sota cobert.

Els més tècnics resisteixen, i comprovant totes les apepès meteorològiques possibles, confien en què la gropada esmeni el seu error.

Descarrega un bon aigat.

Dingú mira ploure ni el camí de llamps i trons cap a Sant Pere de Roda.

Tothom amb la mirada fixa al mòbil, busca.

Això està molt ben buscat, penso. A qui pot interessar tant tenir al poble amb el cap cot ?

 


 

7/

Diumenge 18 setembre de 2016.

Caca de ca.

Aquest agost i principis de setembre he estat fent un munt d’entrevistes i no he parat gaire per l’oficina. Desprès de parlar amb tanta gent, ara que ha tornat la calma, serà hora de recompondre la informació.

Obro les finestres per ventilar el local. El cel és gris i guspitlleja, amb tanta calor i sol haguts, s’espera la pluja amb candeletes. Els molts turistes que encara resisteixen, de ben segur esperen que demà el sol torni a cremar com mai.

Les cases veïnes de més avall, una mena d’adossades de l’època, tenen uns generosos patis al davant que esperen assedegats les quatre gotes que puguin caure. Són un tros sense tancar, a peu pla. La casa primera en pujant, la de l’Ignasi Paral, tenia el pati com sempre, l’herba massa alta, i les quatre flors que havien sobreviscut, ja assalvatjades, lluitaven per treure el nas entre matolls, blets i fonolls. En un costat s’hi amuntegaven trastos vells, estris de pesca i del llagut ja fets malbé per la intempèrie, ben bé semblava un pati abandonat. Però no ho estava. Així ho van entendre de seguida una parella que passejava amb el gos deslligat, i que van tenir la ideia de deixar-lo anar a cagar entre aquell erm. L’Ignasi va sortir del no-res al pas de la porta, i cridant amb aquella veu que tenia, cagant-se en el gos, en els amos, en els seus familiars propers i llunyans, i amenaçant-los en rebitllar-los-hi per les costelles qualsevol tauló o ferro rovellat dels que tenia per allà a mà, els va fer entendre a amos i bèstia que havien tingut una mala pensada. Encara corren camí avall.

A la casa bessona de més amunt i vivia una família que sembla ser havia vingut de Barcelona tot buscant la pau i la tranquil·litat d’un petit poble costaner. Eren moderns, gent de lletres i de bé, així ho havia dit un dia en Jan del Voramar. Al contrari que l’Ignasi, ells tenien el pati del davant ben cuidat; l’herba retallada, alguns testos de flors posats amb gust, i tot net i polit.

L’altre matí, al pujar cap a l’oficina, vaig veure al bell mig del pati dels barcelonins una tifa de gos de pam mig. Fins hi tot em va saber greu. Al baixar cap al tard, amb vaig creuar amb una parella de mitjana edat amb un gos solt. Tot passant pel davant dels veïns de l’Ignasi, vaig poder veure, atònit, una segona cagarada. Quina emprenyada agafarien els de Barcelona quan tornessin.

A l’endemà al passar, amb la mirada vaig buscar les dugues merdagades del jardí. Poder ja les haurien tret; pobres.

Però quina sorpresa ! Al costat de cada merda hi havia clavat un bastonet de mig metre amb una bandereta vermella. Quina manera més subtil i delicada de recriminar una malifeta i avergonyir al responsables !

Al plegar ja hi havia una tercera cagarada.

L’endemà també hi havia una tercera bandereta.

I així.

No puc negar que a la sexta tifa acompanyada per l’ensenya vermella, vaig sentir vergonya aliena i una bona emprenyamenta. Quina mala sort que aquella pobra gent no fossin a casa en tot el dia.

A l’arribar el dissabte vaig pujar a l’oficina expressament per poder veure, si tenia l’oportunitat, com la família defensava el seu pati de tota aquella munió d’immisericordes defecadors. Ja prop, se sentia un murmuri de veus i algun riure afogat. A l’arribar-hi vaig quedar parat, hi havia deu o dotze persones dins del pati fent-se fotos al costat de flaones i banderetes.

Al final, alguns feien cagar el gos allà per augmentar aquella curiosa iniciativa, que lluny d’avergonyir als malfactors, encara els encoratjava a portar-hi amics col·laboradors en emmerdar.

El diumenge, impossible no arribar-m’hi, el número de defecacions canines superava al de banderetes. Es veu que els de la casa s’havien rendit davant l’esdeveniment creat. No se’ls veia ni per forat ni per finestra. Només gent fent fotos i comentant la jugada donaven vida al pati.

El dilluns ja no hi havia rastre ni de tifes ni de banderes, el jardí dels de Barcelona lluïa net i polit. De moment.

El de l’Ignasi restava igual de descuidat com sempre, no s’havia mogut ni un bri d’herba; semblava abandonat, però no ho estava.

 

 

6 /

Dimarts 2 d’Agost de 2016.

Llagurts caducats.

L’altre dia vaig enxufar la petita nevera que hi ha a la cuina de l’oficina. Hi vaig posar un aiga de Vilajuïga sense gas afegit, un pac d’Actimel’s que m’he promès prendre un cada matí, i l’oferta de sis llagurts naturals.

En un calaix hi ha un grapat de coberts d’aquells que es dobleguen punxant un préssec en almívar, i quatre culleretes de postres.

Els llagurts no m’agraden gaire, més aviat els he comprat per què donen una visió sana de la vida del propietari de la nevera.

Agafo l’ampolla de ratafia que tinc en fresc i me’n serveixo un pinso.

L’ordinador m’espera disposat per a començar la jornada. Miro les notícies del dia.

Diuen que a Catalunya la justícia és lenta, extremadament lenta per a segons quins casos.

Presenten les fotos de sis presumptes manguis i corruptes amb en Jordi Pujol, l’espresident de Catalunya, al capdavant.

Diuen que amb tanta lentitud judicial correm el perill que totes aquestes causes de corrupteles polítiques i empresarials prescriguin, caduquin sense rebre cap sentència.

Huummm.

La justícia catalana ve a ser com la meu mini-nevera, i els sis presumptes corruptes són com els meus sis llagurts. Es passaran dies a la fresca davant la meu parsimònia i indiferència. Arribarà el dia que sense adonar-me’n hauran caducat.

Merda.

Desprès em sabrà greu no haver-me`ls cruspit. Em sabrà greu els diners malgastats.

Però que hi vols fer, els agafaré i els fotarè a les escombraries, i allà, com a desperdicis immaculats, desapareixeran entre la basura i la merda cap un compostatge secular, reciclats.

Però els sis llagurins, de la pantalla, quan caduquin, se’n aniran cap a casa tant frescos com els ha mantingut la ‘meu nevera’.

Aquets no es reciclaran, no aniran a la basura, seguiran sent qui són, i com jo que compraré uns altres llagutrs nous, ells en faran de nous en l’ofici.

Quina ràbia.

Vaig a la nevera i em fotu el llagurt del capdavant.

Poder caldrà que compri sucre, tants llagurts d’aquests em faran venir coragre.

Em serveixo un altre pinso de ratafia per treure’m el mal gust de boca.


 

 

5 /

Dimecres 20 de juliol de 2016.

Sòl pèlvic.

La senyora Maria m’ha explicat que té unes pèrdues d’orina lleus. M´ho ha dit sense secretisme ni sentida confiança. Es veu que és una cosa força normal en dones de la seua edat. La doctora li ha recomanat que faci uns moviments amb el sòl pèlvic. També li ha fet saber que existeixen unes boles que s’han d’introduir a baix i fer força com per prémer-les.

La senyora Maria m’ha comentat que no està pas per ‘prémer res’, que si de cas ja faria els exercicis per ‘la pelvis’.

Com que no tinc en ment cap tema per escriure, busco a internet la cosa d’aquests exercicis.

Es veu que s’ha d’apretar sota, entre allà i el cul, com per contraure l’ull del mateix, més o menys.

Miro enrere per si les mosques, i intento agafar el ritme del moviment; i assegut a la cadira i tot, agafo el puntillo ràpidament. Encongeixo, afluixo i torno apretetar com si ho hagués fet tota la vida.

Llegeixo que aquesta tècnica referma la potència sexual, més i tot que la Viagra. Insisteixo amb més alegria com si tingués a la vista una oportunitat per a comprovar-ho.

Sento que la Vespa del carter s’atura davant de la porta de l’oficina. Pica als vidres glaçats mentre entra i saluda amb el seu encara habitual ‘Hoooolaaa’.

El vaig a trobar al pas i m’entrega la correspondència en mà.

Ens saludem cordial i fugaçment.

‘Carta te escribo i nada te digo.’. Res de nou, propagandes i missives editorials.

Torno a l’ordinador. Res de res.

Decideixo anar al Voramar per trobar inspiració.

En Jan, amable com sempre, em serveix un vermut amb Coca-cola.

A la taula del costat hi ha asseguda una noia. No la miro amb cap intenció especial, però, noto, detecto, intueixo un moviment que he assimilat del vídeo com a un moviment del sòl pèlvic incessant.

La noia mira distretament, i en un moment les nostres mirades es creuen.

Les mantenim l’un vers l’altra amb posat de mirar més enllà, a través dels nostres caps.

Instintivament inicio el moviment per acompanyar-la.

Continuem mirant-nos ultrapassant-nos.

Aconseguim equalitzar la cadència.

Gimnàstica rítmica al servei de qui sap què.

A la fi una pensada filosòfica m’omple el cervell.

I si la noia i jo connectéssim ?

I si els dos, en còmplice comunió, amb la concentració necessària poguéssim moure l’un el sòl pèlvic de l’altra ?

Seria possible tal introspecció ?

Una íntima, reciproca i vicevèrsica interacció en què cadascú pogués fer arribar fins al màxim comú denominador al seu receptor de manera intangible i secreta.

Seria possible ?

Ho aconseguiríem nosaltres abans que els partits polítics espanyols arribessin a formar govern ?

Ho faran natura o contra natura ?

Això ja s’escapa de la meu intel·ligència.

 


4/

Divendres 15 de juliol de 2016.

Dilema antisistema.

Fa estona que he arribat a l’oficina, i que estic plantificat davant de l’ordinador.

La calor m’abat i no tinc aire condicionat.

Estic buscant un sistema per tal de no escriure articles divagants i insubstancials. Un sistema de fer que em procuri uns escrits a l’alçada del què s’espera de mi.

Però és difícil, esclar, jo ja tinc la meua manera de fer; el meu sistema de sempre.

I és que cadascú té un sistema per fer les coses; uns les fan bé, altres malament, uns polit, altres barroer, uns lentament, altres ràpidament.

No ha de ser norma que el sistema d’altri ens complagui a nos, com tampoc serà excepcional que nosaltres trobem que és un bon sistema la manera de fer d’un foraster.

Els països, les nacions i els pobles tenen un sistema per a governar-se o ser governats.

Tanmateix, existeixen grups de persones que no estan d’acord amb el sistema que governa : els antisistema.

Però els antisistema són realment antisistema ?

Són contraris a un sistema en particular o a tots els sistemes en general ?

No m’he aclarit mai en aquets punt.

Són antisistema sempre i tota l’estona ?

Si és així, no podrien fer honor al seu nom, ja que si per sistema són antisistema, no poden ser intrínsecament antisistema ja que ho són per sistema.

Així, només podrien ser antisistema de tant en tant, no per sistema.

I quan no fossin antisistema sistemàticament, els queda quedar-se als llims, cosa molt poc probable per què no són d’aquest món, o tindrien que restar en la desorganització, però només un temps prudent esclar, per no sistematitzar-se en la mateixa.

I aquí entrem en el perill en que el poble s’hagi de passar la nit cridant allò de : organització, organització. Organització, organització.

Com aquell.  


3/

 

Divendres 8 de juliol de 2016.

Patridiotes.

Les grans nacions han sabut alliçonar als seus ciutadans cap al patriotisme com si això fos, en lu fonamental, una característica a l’abast de tothom.

Els nord-americans, els russos i els anglesos, per exemple, són molt més patriotes que el que ho som els de la República del Cap de Creus.

Nosaltres mai ens atreviríem a dir a la resta del món : Ep ! Als nostres compatriotes malfactors, per molt que us hagin fet, no els toqueu, que nosaltres ja els hi tustarem el crostó.

O

Ep ! Als vostres compatriotes que ens l’han jugat i ens han ben cardat, porteu-los cap aquí, que nosaltres ja els hi tustarem el crostó.

I la resta del món els hi fa cas perquè ells són més patriotes que tots plegats.

El patriotisme que els hi supura per cada forat de la pell els permet alçar-se en patriotes mundials i fer-los capaços de salvar-nos a tota la resta d’infeliços mortals de mals propis i inter-galàctics.

Quina il·lusió tenir una casta de porcs de cent que diguin amb aquella seguretat i temprança : “Fill ... aquí les coses són així, no voldràs pas posar-te en problemes ...”, tot trepitjant el cap d’alguna minoria amb les seues botasses patriòtiques.

El patriotisme que fa que aquelles masses de gent quedin d’espectadors davant dels majors atacs, només amb l’esperançà de que el seu superheroi patriòtic de torn els salvarà d’aquell mal. I són capaços d’encarar-se al més mortífer malvat només protegits rere l’escut del seu patriotisme.

Patriotisme que permet que individus anònims tinguin rampells patriòtics superlatius que els empenyen a fer actes patriòtics contra patriotes d’altres races, que, despès, aquests, no entenen aquell patriotisme forà mutant.

Però el que hem pogut veure fa poc és el patriotisme de masses.

Els anglesos, per exemple, amb el BREXIT.

I el patriotisme blau dels espanyols.

A Catalunya també hi ha hagut actes de patriotisme catalanista.

Però a la República del Cap de Creus no en som gaire de patriotes, només ens estimem la terra pel què ens ofereix; com a màxim. 

 



2/   

Dijous 30 de juliol de 2016.

Papers de diari.

Avui he arribat més aviat del compte i la senyora Maria més tard; així que l’he trobada en plena neteja de l’oficina.

M’ha fet esperar assegut al pedrís del costat de la porta. El sol del matí donava una agradable escalforeta. Una estona desprès sento un : ‘Ja pot entrar’.

La senyora Maria es guarda la bata en una bossa de mà, i surt avisant-me de que no rellisqui amb el terra moll, que m’havia posat papers de diari.

Diaris; fa anys i panys que no miro un diari per saber del món. Sempre m’havien fet mandra els diaris, encara que fos el mitjà en què em guanyava la vida, com més fulles més mandra.

Durant una època, desprès d’haver escrit jo un llibre, mirava els diaris per les pàgines de cultura amb l’esperança de trobar alguna referència al meu volum. Desprès vaig passar a repassar les cartes al director per si algun lector esparverat pujava el crit al cel o em deia el nom del porc, encara que jo, íntimament, també esperava una crítica favorable. Per fi revisava els articles de col·laboradors propers a la zona, per si algun atrevit havia gosat llegir-lo i se li esqueia d’explicar les emocions rebudes desprès de la lectura.

Però res.

Vols veure, vaig pensar, ... si a l’època, algú tan famós com en Francisco Umbral es va posar com es va posar per què l’estona passava en el programa de televisió, i no es parlava del seu llibre, que podia esperar un pelacanyes com jo.

La senyora Maria havia fet un passallís amb fulles de diari des de la porta fins la taula de l’ordinador.

Aquella passera de tuticolori en un punt em crida l’atenció.

Potser és la facilitat per llegir les notícies amb les mans a la butxaca el què m’atrau, no sé.

Faig un pas més.

La combinació aleatòria de pàgines i la falta de la següent corresponent formen uns titulars ben interessants.

“El govern espanyol retalla    els ous de Girona.”

“Les prostitutes de l’Alt Empordà es concentren    a les biblioteques que donen aquest servei.”

Poder caldria que escampés algun diari pel terra del menjador de casa per tal de congriar un titular que parlés del meu llibre, penso picat.

Faig un parell de passos més sense sortir-me de les planes del rotatiu; res més de nou sota el cel, només collonades caducades.

Segueixo els fulls, que com les pixes de les calçades de Pompeia conduïen als prostíbuls, em condueixen fins l’ordinador que em connecta al món, una altra mena de casa de barrets.  


1/

 

Divendres 24 de juny de 2016.

Com estava previst ja tinc internet, aiga i llum.

El jefe m’ha dit que m’ho agafi amb calma, que no tingui pressa per fer grans articles, que em recuperi poc a poc; a la fi el diari s’emmotllarà als meus escrits, si n’hi arriba algun.

Poder tindrà raó en què m’haig d’anar encarrilant a la l’escriptura poc a poc.

Fa estona que m’he assegut davant de l’ordinador i encara no m’ha passat res pel cap.

M’aixeco, vaig cap a la finestra i l’obro. El caminet, la badia i les tristes cases veïnes tancades, tot és allà.

Fa un matí radiant que no m’aporta res.

Poder tindria que tornar a fumar, cargolar aquell Samson sempre inspirava.

Un llagut surt del darrere del Castellar.

No corta el mar sino vuela ...

Sense voler se’m passen pel cervell trossos de poemes en castellà de l’any de la Maria Castanya.

Esbufego enutjat i trec el cap de la finestra.

Al moment, alguna cosa que es belluga ràpidament per l’ampit em llama l’atenció.

Fixo la mirada, són una mena d’aranyetes vermelles que corren vertiginosament cap aquí i cap allà, girant i tornant a girar, van i venen en una marxa frenètica i desconcertant sense ofici ni benefici aparents, i totes són igualment esterlocades, i esterlocats també.

En un costat hi ha una munió de bestioles encara més minúscules que les altres, criatures de la mateixa raça que no per petites posen menys afany en aquella carrera dislocada i sense rumb. Aranyetes roges acabades de néixer i que ja feien la mateixa cursa dels pares.

Però si no han tingut temps per aprendre ! penso ingenuament.

És quelcom genètic, reflexiono, de raça.

Corre, corre, gira, volta, giravolta, torna i ves, i torna a tornar.

Les aranyetes roges fan molt de camí, però avui no arriben enlloc.

Caldrà esperar a demà.

Aquesta tarda he tornat a la meua oficina de reporter a la República del Cap de Creus.

Avui només he vingut a donar un cop d’ull al local. El jefe m’ha dit que fins la setmana que ve no hi tindré internet, llum i aiga.

El pany va dur i la porta s’obra amb recança, com pensant “Pffff ! Una altra vegada aquest per aquí.”.

Dins, la ferum de salabror i humitat evidenciaven que l’oficina havia estat tancada de temps. Només amb la llum que entra per la porta, pujo la pesant persiana de fusta. Els vidres glaçats, molt més glaçats que el dia que la vaig abaixar, apareixen emmascarant el fora.

El jefe també m’ha dit que la senyora Maria vindria el dijous a fer-hi una neteja a ‘fondo’.

Obro els batents i la brisa entra a raig. Fora, camí que voreja la casa en direcció al penya-segat continua allà, estret, pelat i impassible; desprès, la vista de la badia, com un quadre, es presenta tranquil·la i assolellada.

Trec el cap per la finestra. Les dugues cases de més envall, tancades i abandonades de fa temps, donen un aire de solitud al paisatge que entristeix l’ànima. La de més amunt, la última i també tancada, segons em va explicar fa temps la senyora Maria, era d’un pescador anomenat Pitu Arjau, però ja feia uns anys que era mort.

La taula amb la làmpada, la cadira i la paperera eren al lloc de sempre. El lavabo i la petita habitació que feia de cuina tampoc s’havien mogut, tot semblava tant preparat per a començar com indiferent es mostrava.

Abans de marxar, tal com havíem quedat, he passat pel Voramar per deixar-hi les claus de l’oficina per tal que la senyora Maria pogués anar-hi a fer la feina.

En Jan m’ha saludat efusivament. Benvingut, benvingut de nou !!   

 






Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=