Llibres Club de Lectura 2018
 

Dimecres 27 de desembre de 2018.

El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde.

Al començar, la lectura se’m va fer una mica pesada i lenta; jo li vaig donar la culpa, venint de ‘Lady Chatterley’, a una sobredosi de lords, mileidis i miners de les Midlands, però no, a l’anar avançant es va fer evident que l’ensopiment venia de la mà de la xerrameca filosòfica de jardinet dels personatges, una colla de panxacontents i xantamatencs que vivien unes vides tan anodines i inútils, que tenien que construir en la plàtica de necieses els fonaments de la seua espumosa existència.
L’Henry, un lord cínic pseudocultivat àgil-mental, desperta a través d’un llibre pervers, una mena de part fosca en l’ànima de Dorian Gray, un jove aristòcrata amb pintes de príncep encantador, però que és un llepafils, pusil·lànime i neurastènic de safareig. A Dorian li fan un retrat en el que queda molt guapo, però com que el noi és un envejós, demana que ell es quedi per sempre com el del quadre, i que sigui la pintura la que envelleixi i que pateixi sobre seu la vilesa de les malifetes que ara té ganes de fer. Es veu que hi ha un poder superior amb poca feina que l’escolta, i a la primera que en fa, se’n adona de que el seu desig s’ha acomplert. En mig d’uns al·lucinants pensaments de fàstics i terrors mentals pre-lovecratftians, es capfica que és un dolent dolentíssim i que viurà només buscant la pura satisfacció per sobre de tot i tothom.
A partir d’aquí, l’autor, que em fa l’efecte de que és un fan, fan, fan de pòster dels ideals de Dorian, se submergeix en un oceà de descripcions sobre les dèries de Gray tot buscant la joventut, la bellesa i la perfecció eternes. Podem trobar aquest recurs literari, tractat de manera molt més raonable, en la descripció de drogues i estupefaents a ‘El almuerzo desnudo’, o de formes ornamentals i de construcció a ‘El nom de la rosa’, però aquí la lectura arriba a ser fatigant sense aconseguir aportar res necessari a la història.
Total, que Dorian, ja convertit en una mena de ‘Dr Jekyll i senyor Hyde’ de tres al quatre, més esgarriacries que malvat, va aixafant la guitarra a tot el que se l’escolta. Quan de veritat en fa una de molt grossa, es caga a les calces i demana ajuda a un ex-amic per desfer-se de l’interfecte. Així, tan espantat es queda, que decideix ser una bona persona per purgar les malifetes passades, però com que en el fons és un mindundi de la vida, no assoleix el repte i culpa de tota la seua malastruga al retrat, del que a la fi es venja, aconseguint així alliberar el món de la seua notòria però inútil existència.
És una lectura molt recomanable per a dies plujosos i de mal temps, que ens permetrà poder dir : Jo he llegit ‘El retrat de Dorian Gray’.

Lluís Feliu.     


Divendres 30 de novembre de 2018.

L’amant de Lady Chatterley.  D. H. Lawrence.

El volum de 466 pàgines de la primera edició integra de 1979 que m’ha tocat, en un primer moment em va descoratjar una mica, vaig pensar que no fora capaç de llegir-me aquest tom.
Doncs al final l’he llegit i m’he quedat amb un somriure fotetis tot pensant com resumir i opinar de tanta paraula impresa. Vejam.
Des d’un principi veiem clara la diferència entre les classes socials en un lloc miner d’Anglaterra pels voltants de 1920. Allà hi trobem els malcarats i els estirats, tots pul·lulant en un món de falses aparences i buidor infinita. Mai m’hauria pensat que tanta buidor donés per emplenar tantes pàgines.
Crec que la primera part del llibre s’hagués pogut obviar si la tal Connie hagués comprat al seu marit Clifford, impedit de cintura per avall, un braguer amb un penis de porcellana, ja que així hagués pogut rebre del seu home quasi la mateixa satisfacció sexual que trobava amb el seu amant Michaelis.
Però la cosa es complica quan neix l’ideia de que la Connie podia tenir un fill que no fos del seu marit, sempre que fos d’un cavaller, ben plantat, bo i sa. Però la Connie que se m’empesca una mica torracollons, s’enamora de Mellors, el guardabosc, una persona tant perjudicada emocionalment com la resta dels personatges.
Desprès de pàgines i pàgines de divagacions i deliberacions sexuals, emocionals, morals i psicològiques entre Connie i Mellors, en un segon, descobrim per boca del mateix guardabosc, el per què de tanta follia amorosa, el tipus tenia entre cames un pal semaler; cosa que més tard intueix també el pare de Connie que sembla conèixer molt bé de la pasta que està feta la seua filla. Tants romanços per arribar a la conclusió de que la mida si importa.
Total, que amb tant tragí amb el guardabosc la Connie es queda embarassada; i aquí es desencadena un pla digne d’una comèdia d’embolics espanyola que s’ha de resoldre amb castedat i paciència.
( He trobat a faltar que la senyora Bolton deixés anar algun “Señoritto!” )
Bé, cal ressaltar que tota la història està amanida amb una acurada i escrupolosa descripció social i natural de l’Anglaterra de l’època.
Una menció, també, a la traducció de Jordi Arbonès en la que ha jugat a trobar els noms, adjectius i sinònims més desconnectats de la parla habitual, cosa que no m’ha suposat un greu problema gràcies a l’haver-me llegit tota l’Enciclopèdia Catalana. Com apunt final penso que donada la simplicitat de la trama principal, no és recomanable llegir ‘L’amant de Lady Chatterley’ en edicions reduïdes.   

Lluís Feliu.


Dilluns 22 d’octubre de 2018.

El misterio de la cripta embrujada.  Eduardo Mendoza.

No puc negar la il·lusió que m’ha fet rellegir aquest llibre que vaig proposar al Club.
Li tinc especial afecte per què, tal com admet Mendoza amb Ross McDonald, un símil em va passar a mi amb ‘la cripta’ i el meu ‘paral·lel 80’. Ara, però, he descobert que unes sensacions que va tenir Mendoza en escriure’l, són les mateixes, fil per randa, que vaig sentir jo amb el ‘paral·lel’.
Dic que les descobreixo ara per deslliurar-me de qualsevol sospita de plagi emocional, ja que no era jo, en l’època en què vaig llegir ‘la cripta’, un amant entusiasta de pròlegs i notes d’autor, de les que passava i obviava olímpicament.
Així, el retrobar-me amb aquesta lectura m’ha posat al dia de tals sentiments bessons, sempre que aquelles paraules siguin, i jo no ho sàpiga, un habitual recurs d’autor.
També he reparat en la coincidència vegetal dels noms dels nostres comissaris, un Flores i l’altre Frutos, coincidència totalment fortuïta, fora d’una acció del meu subconscient aliena a mi.
Altres influències de ‘la cripta’ que obertament reconec són el tarannà mediterrani dels seus personatges, per dir-ho d’alguna manera, i com no els noms dels propis personatges. Un Cagomelo Purga i un Bernat Claveguera i Femta, Plutonio Sobobo Quadrado, dentista, i Felipe Quinto Zopenco, alferes, i per dir-ne un de més cultivat : Vizenzo Hermafrodito Halfmann          ( evidentment ‘mig home’ ), i la Flor Conill Glabre.
També en la narrativa , voldria jo, s’hi pogués trobar alguna certa connexió, salvant l’idioma i la infinita distància entre els autors.
Però tornem a ‘la cripta’.
Mendoza posa en boca dels personatges, molt sovint uns maldestres destralers, un llenguatge florit entrat en l’erudició, que si bé pot fer-se una mica incomprensible i fins i tot incongruent, acaba per rendir al lector emmotllant-lo a tal verborrea, fent-se risible en els moments en què ratlla l’esperpent si la comparem amb les situacions altament depriments que viuen els personatges.
És un volum de lectura ràpida i ben encadenada que ens fa passar una bona estona, sempre que sapiguem mantenir-nos dins la trama amb la ment atenta i sempre preparada per gaudir de l’escriptura i el gran domini de la llengua que ens regala Mendoza.

Lluís Feliu.



Diumenge 7 d’octubre de 2018.

La biblioteca dels llibres rebutjats. David Foenkinos.

No puc negar que he començat a llegir el llibre amb simpatia. És ben curiós que el primer volum de la temporada del Club de Lectura de la biblioteca Pere Calders de Llançà comenci amb la mort d’un bibliotecari, tal com comença el meu projecte de nou llibre  ( www.republicadelcapdecreus.es.tl ), amb la mort d’una bibliotecària ( suposem que no en moren tants de bibliotecaris a la vida real ).
La lectura es presenta àgil i fàcil, encara que de vegades la descripció de la vida dels personatges es fa una mica massa llarga, atenent els precipitats desenllaços que els toca viure, i el fil del suspens sobre el veritable autor del llibre rebutjat, també queda en un segon pla ensorrat per la quasi exasperant normalitat del dia a dia dels implicats de la trama. Tant és així que a la fi el nom de l’autor rebutjat mai ha de veure la llum.
El desenvolupament final discorre gràcies a simples ( que no arriben a ximples ) accions i successos que venen bé per a solucionar l’embolic, i que ens hem de creure sense buscar-hi més raons i despresos de qualsevol mala fe, que pugui posar en dubte el tripijoc de la parella protagonista.
A la fi, una lectura entretinguda i agradablement poc pretensiosa, on dues incursions al sexe digital, poden ser, per els més susceptibles, excessivament atrevides per a tal relat.

Lluís Feliu
Canvi d’agulles
de Lluís Muntada. ( En exclusiva RCC )

Al ser un llibre d’històries curtes, vaig creure que l’estil narratiu dels primers romanços, era una astúcia amb voluntat de l’autor.
Entro al galopant univers de perfecció semàntica amb bona voluntat, proposant des de la meua ínfima sapiència, que era millor “petar els dits per a cridar un taxi”, que “fer petar els dits per a cridar un taxi”. La imatge d’algú fent-se petar els dits amb l’intent de que aparegui tal mitjà de transport, se m’empesca irònica (ridícula).
En acabar el relat “Etimologies”, vaig elogiar mentalment l’autor per atrevir-se a escriure tal codificació literatúrica, que s’ha de llegir de cap, crec que si algú s’atreveix a fer-ho en veu alta pot prendre-hi mal. Fa falta coratge, i ho dic per experiència, per a presentar al lector puntuals narracions enrevessades que poden resultar torbadores o desplaents.
Però dic puntuals.
El que jo preveia com un moment de llibertat narrativa, es constata com una norma tècnica.
Totes les històries venen amanides amb la mateixa profusió d’adjectius i sinònims rebuscats que atabalen la lectura de les trames.
No puc negar l’inesperat d’alguns relats entre tanta abracadabra, però jo em quedo amb dugues coses del llibre : els personatges malats i malaltissos uns, i parents de Sr. Monk d’altres; i que al final, la llibreria ‘La Universal’ va aconseguir fer un munt de llibres amb el mateix títol “L’illa del tresor”.
Un canvi d’agulles que s’acosta a un via - crucis.  

El festí de Babette de Isak Dinesen.

Que a la segona plana, l’autora ja es carregui la màxima autoritat del relat, em fa prendre la lectura amb simpatia.
Continuo interessat per com Isak manipula subtilment els personatges i les seues vides, per fer-los fer coses que semblen normals, però que són ben poc probables.
A Babette li toca la loteria, això permet engegar l’argument principal. La decisió dels germans, pel bé i amor a les filles del mort degà, de no opinar res de res de les rares viandes i begudes servides al festí, facilita el toc d’humor amb les reaccions del general. Una decisió molt principal que sembla presa en dues línies. Serà així ?
L’autora mostra com l’alcohol desinhibeix, i els borratxos diuen la veritat.
Proposa amors tant purs i breus en la descripció, com llargs siguin en el temps.
Apunta que algú a de fer les feines que podríem dir domèstiques, per què d’altres treballin par a la humanitat.
I que per triomfar pots necessitar el reconeixement dels que més detestes.
A la fi, una lectura àgil i fresca amb la que he gaudit més dels descarats recursos i l’àcida intenció de l’autora, que amb la història que els vesteix.

Els nostres noms de Dinaw Mengestu.

Haig de dir que m’ha resultat un llibre educat.
Els personatges són educats.
Les trames psicològiques són educades.
Les trames amoroses són educades.
El sexe és educat.
La violència i els assassinats són educats.
La revolució és educada.
És un llibre tan educat que sembla un telenotícies i una novel·la de Corín Tellado que es van intercalant molt educadament.
Desprès de tot això es podrien comentar multitud de cosetes, vosaltres mateixos/xes.


La Ràbia de Lolita Bosch.

No m’ha agradat gens. Al principi la protagonista no crea empatia fora de fer pena. Per moments he pensat que el llibre anava dirigit a una mena de lector que no entén les coses fàcilment.
Repetició de text i diàleg que busquen alguna cosa que no aconsegueixen, i que fan tornar al lector a escenaris que ja havia comprès i superat.
Poca immersió en el problema del bullying, fora d’enumerar les putades que reben les víctimes, i als fatals resultats a què poden arribar els qui ho pateixen. Es veu que la protagonista es dedica a ajudar a joves víctimes dels atacs d’altres joves, com a ella mateixa li va passar, però dóna la impressió que la protagonista, desprès dels d’anys encara arrossega el trauma, i fa servir les entrevistes amb els adolescents afectats de bullying, per a superar-ho ella mateixa mentre s’identifica amb les víctimes, enlloc de donar-los models a seguir o solucions per a superar els greus problemes dels perjudicats, que sembla que no els hi queda més remei que esperar a que passin els anys.
Es pot donar a entendre que fins que no va arribar la paraula anglesa bullying no es va catalogar el tema com a un greu problema. Tanmateix, no és veritat que no existia en català una definició d’aquesta mena de maltractament. D’això se’n deia agafar algú per cap d’inxa, o cap d’esquila en altres llocs, i la víctima patia totes les vexacions imaginables. Crec que l’autora no s’ha documentat prou.
Jo esperava que passada la meitat del llibre la cosa milloraria, però continua la descripció plana i redundant del tema. La mica d’empenta que agafa a les últimes pàgines no aconsegueix que se’m faci una lectura intranscendent.
L’escena final de la vacuna a la consulta del metge que resulta ser un dels seus antics mal tractadors, precipita un desenllaç poc creïble i infantívol.
Crec que el llibre desaprofita de tractar amb rigor i emoció un tema candent, i posar sobre la taula les accions a emprendre per intentar posar solucions a aquest problema, sobretot venint el llibre d’una persona entesa en el tema.

La Petita Joia, de Patrick Modiano.

Últimament no aconsegueixo sintonitzar amb les dones turmentades que conec. La Petita Joia no m’ha lluït, no he aconseguit fer-me’n una imatge com a persona, s’ha quedat en paraules transparents. No li dono la culpa a ella, que prou feina té amb la seua vida com per anar explicant-se amb mi. Crec que el culpable és el narrador. Haig de dir que personalment no m’agrada l’excessiva profusió de noms de llocs que no conec repetits sense necessitat. Trobo més propera la nomenclatura del Senyor dels Anells, que aquesta de París. Per sort o per desgràcia no hi he estat mai a París, hi no tinc per sabuda quasi cap de les localitzacions que tant repetidament surten al llibre una i una altra vegada, fins submergir-me en un laberints dels mateixos parcs, avingudes, metros, portes, cafès, estacions, garatges i el malaguanyat Jardí d’Aclimatació. També em molesta sobre manera la lectura, trobant-me constantment rellegint coses ja llegides.
M’encaparren les mateixes dones de l’abric groc, els escalons de pelfa, els retrats de Tola, pisos grossos i pisos petits, caixes de ferro i dones brunes que no poden veure a ballarines de clivilles accidentades. Ah ! I les espones del llit !
És un llibre curt, però amb la meitat de la meitat, podríem haver arribat igualment a un final tant simplista i arbitrari com viure.
L’única cosa positiva que m’ha aportat la lectura, és el record de la cançó de Jacques Dutronc, ‘Il est cinq heures, París s’eveille’, que comença :

“Je suis le dophin de la Place Dophine, et la Place Blanche a mauveise mine”.


‘Els nois’            Toni Sala 

Poder sí que és per què el nostre país és petit com un cop de puny. Al començar a llegir ‘Els nois’, m’ha agradat l’estil àgil, clar, directe i ben narrat.
Desprès m’hi he sentit identificat en els esdeveniments i amb els personatges; bé, no jo en persona amb ells, sinó els meus personatges amb ells. Nois que moren, vells venjatius, la mort, el dimoni, els pubis rapats, les metàfores enverinades, el socarrimat d’insectes, el Ronsonol, i fins hi tot he estat testimoni, aquest cop jo mateix, de l’incendi d’una xemeneia zumbadora i bramadora, i de la desaparició, per culpa de la crisi, de tots els tot-terrenys curulls d’esquís de cada diumenge al carrer Figueres. Sí, m’ha agradat aquesta simpatia.
Amb tot, poder per culpa del meu simplisme, se m’ha fet feixuc el trajecte. Massa dubte existencial per part de tots els implicats, a voltes tant lúcids, però tant propensos a les continues recaigudes al ‘ser o no ser’. Dubtava que en Miqui fos capaç per ell tot sol, sense l’ajuda d’un èsser superior que li amanís el cervell, de filosofar d’aquella manera. Ah! És que de petit va guanyar un concurs literari escolar; ho dono per bo. A partir d’aquí entomo la lectura esgarrinxant-me amb tanta analítica mental, amb tanta transcendència, amb tant cagadubtes desenganyat, i amb tant ‘suposant que suposéssim’; però haig de continuar pel bell mig de bardisses i argelacs per què intueixo, sé, que al final, allà al fons, prop d’un marge vell i humit, hi ha un rovelló d’aquells que només trobés quan et fiques pel brut, on pocs han insistit per arribar-hi. I efectivament al final he trobat una molt bona clapada.

La fortuna de Sílvia. ( Comèdia en tres actes ). Josep Maria de Sagarra.

Poder m’ho sembla a mi, però llegir teatre m’empeny a llegir per aprendre-ho a dir, a representar. Les converses dels personatges posen en evidència la dificultat que té la societat per entomar i acceptar amb comprensió i naturalitat als esperits llibertaris. Els prejudicis sobre el què és correcte fer, pensar i dir, per no molestar ni desconcertar als feliços de la vida, estan a l’ordre del dia; les persones justes i gaudioses, amb tota la ben entesa raó del món, reclamen poder exercir la seua manera de ser, fer i sentir.
Són temps en què passen baixos pels figaflors, inadaptables i francs. Tot plegat en un subtil text que sabem destinat a ser posat en boca d’actors, d’altre manera, només com a llibre per a lectors, un diria que els personatges del relat són uns pedants estudiats als que els hi agrada parlar per escoltar-se.

Dimecres 23 de maig de 2018.

La maledicció dels Palmisano. Rafael Nadal.

S’ha d’agrair, i moltíssim, la narrativa directa, propera, lleugera i àgil, que ja al principi, on el llarguíssim recompte de morts dels Palmisano podria haver aparegut con una infinita, carregosa i feixuga necrològica, fa que es passi prou ràpidament.
La vida de les famílies que comencem a conèixer clarament explicada i dins d’un context exhaustiu, va buscant el seu desenllaç mentre es veu submergida en els caps i traves de la guerra, que ve narrada com una crònica de combat que no arriba a literatura bèl·lica en cap moment, i que només sembla acompanyar, com per casualitat, als protagonistes en la seua existència o traspàs. I és això lo realment important, per sobre les morts i el patiment del poble, intranscendent tant per governs com per el propi destí, que ha d’imposar la seua voluntat tot i contradient-se a ell mateix per arribar al punt i final.
Al ser un llibre escrit com a deute vers a algunes persones, alguns de la resta podem trobar-hi a faltar certa contundència en el dia a dia dels protagonistes, ja que és l’autor el que els hi dóna la vida, i ha de cridar l’interès als que no ens deu res.    

 






Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=