Parlant de llibres. 2018.
 

 

Dimecres 27 de desembre de 2018.

El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde.

Al començar, la lectura se’m va fer una mica pesada i lenta; jo li vaig donar la culpa, venint de ‘Lady Chatterley’, a una sobredosi de lords, mileidis i miners de les Midlands, però no, a l’anar avançant es va fer evident que l’ensopiment venia de la mà de la xerrameca filosòfica de jardinet dels personatges, una colla de panxacontents i xantamatencs que vivien unes vides tan anodines i inútils, que tenien que construir en la plàtica de necieses els fonaments de la seua espumosa existència.
L’Henry, un lord cínic pseudocultivat àgil-mental, desperta a través d’un llibre pervers, una mena de part fosca en l’ànima de Dorian Gray, un jove aristòcrata amb pintes de príncep encantador, però que és un llepafils, pusil·lànime i neurastènic de safareig. A Dorian li fan un retrat en el que queda molt guapo, però com que el noi és un envejós, demana que ell es quedi per sempre com el del quadre, i que sigui la pintura la que envelleixi i que pateixi sobre seu la vilesa de les malifetes que ara té ganes de fer. Es veu que hi ha un poder superior amb poca feina que l’escolta, i a la primera que en fa, se’n adona de que el seu desig s’ha acomplert. En mig d’uns al·lucinants pensaments de fàstics i terrors mentals pre-lovecratftians, es capfica que és un dolent dolentíssim i que viurà només buscant la pura satisfacció per sobre de tot i tothom.
A partir d’aquí, l’autor, que em fa l’efecte de que és un fan, fan, fan de pòster dels ideals de Dorian, se submergeix en un oceà de descripcions sobre les dèries de Gray tot buscant la joventut, la bellesa i la perfecció eternes. Podem trobar aquest recurs literari, tractat de manera molt més raonable, en la descripció de drogues i estupefaents a ‘El almuerzo desnudo’, o de formes ornamentals i de construcció a ‘El nom de la rosa’, però aquí la lectura arriba a ser fatigant sense aconseguir aportar res necessari a la història.
Total, que Dorian, ja convertit en una mena de ‘Dr Jekyll i senyor Hyde’ de tres al quatre, més esgarriacries que malvat, va aixafant la guitarra a tot el que se l’escolta. Quan de veritat en fa una de molt grossa, es caga a les calces i demana ajuda a un ex-amic per desfer-se de l’interfecte. Així, tan espantat es queda, que decideix ser una bona persona per purgar les malifetes passades, però com que en el fons és un mindundi de la vida, no assoleix el repte i culpa de tota la seua malastruga al retrat, del que a la fi es venja, aconseguint així alliberar el món de la seua notòria però inútil existència.
És una lectura molt recomanable per a dies plujosos i de mal temps, que ens permetrà poder dir : Jo he llegit ‘El retrat de Dorian Gray’.

Lluís Feliu.     




Divendres 30 de novembre de 2018.

L’amant de Lady Chatterley.  D. H. Lawrence.

El volum de 466 pàgines de la primera edició integra de 1979 que m’ha tocat, en un primer moment em va descoratjar una mica, vaig pensar que no fora capaç de llegir-me aquest tom.
Doncs al final l’he llegit i m’he quedat amb un somriure fotetis tot pensant com resumir i opinar de tanta paraula impresa. Vejam.
Des d’un principi veiem clara la diferència entre les classes socials en un lloc miner d’Anglaterra pels voltants de 1920. Allà hi trobem els malcarats i els estirats, tots pul·lulant en un món de falses aparences i buidor infinita. Mai m’hauria pensat que tanta buidor donés per emplenar tantes pàgines.
Crec que la primera part del llibre s’hagués pogut obviar si la tal Connie hagués comprat al seu marit Clifford, impedit de cintura per avall, un braguer amb un penis de porcellana, ja que així hagués pogut rebre del seu home quasi la mateixa satisfacció sexual que trobava amb el seu amant Michaelis.
Però la cosa es complica quan neix l’ideia de que la Connie podia tenir un fill que no fos del seu marit, sempre que fos d’un cavaller, ben plantat, bo i sa. Però la Connie que se m’empesca una mica torracollons, s’enamora de Mellors, el guardabosc, una persona tant perjudicada emocionalment com la resta dels personatges.
Desprès de pàgines i pàgines de divagacions i deliberacions sexuals, emocionals, morals i psicològiques entre Connie i Mellors, en un segon, descobrim per boca del mateix guardabosc, el per què de tanta follia amorosa, el tipus tenia entre cames un pal semaler; cosa que més tard intueix també el pare de Connie que sembla conèixer molt bé de la pasta que està feta la seua filla. Tants romanços per arribar a la conclusió de que la mida si importa.
Total, que amb tant tragí amb el guardabosc la Connie es queda embarassada; i aquí es desencadena un pla digne d’una comèdia d’embolics espanyola que s’ha de resoldre amb castedat i paciència.
( He trobat a faltar que la senyora Bolton deixés anar algun “Señoritto!” )
Bé, cal ressaltar que tota la història està amanida amb una acurada i escrupolosa descripció social i natural de l’Anglaterra de l’època.
Una menció, també, a la traducció de Jordi Arbonès en la que ha jugat a trobar els noms, adjectius i sinònims més desconnectats de la parla habitual, cosa que no m’ha suposat un greu problema gràcies a l’haver-me llegit tota l’Enciclopèdia Catalana. Com apunt final penso que donada la simplicitat de la trama principal, no és recomanable llegir ‘L’amant de Lady Chatterley’ en edicions reduïdes.   

Lluís Feliu.


Dilluns 22 d’octubre de 2018.

El misterio de la cripta embrujada.  Eduardo Mendoza.

No puc negar la il·lusió que m’ha fet rellegir aquest llibre que vaig proposar al Club.
Li tinc especial afecte per què, tal com admet Mendoza amb Ross McDonald, un símil em va passar a mi amb ‘la cripta’ i el meu ‘paral·lel 80’. Ara, però, he descobert que unes sensacions que va tenir Mendoza en escriure’l, són les mateixes, fil per randa, que vaig sentir jo amb el ‘paral·lel’.
Dic que les descobreixo ara per deslliurar-me de qualsevol sospita de plagi emocional, ja que no era jo, en l’època en què vaig llegir ‘la cripta’, un amant entusiasta de pròlegs i notes d’autor, de les que passava i obviava olímpicament.
Així, el retrobar-me amb aquesta lectura m’ha posat al dia de tals sentiments bessons, sempre que aquelles paraules siguin, i jo no ho sàpiga, un habitual recurs d’autor.
També he reparat en la coincidència vegetal dels noms dels nostres comissaris, un Flores i l’altre Frutos, coincidència totalment fortuïta, fora d’una acció del meu subconscient aliena a mi.
Altres influències de ‘la cripta’ que obertament reconec són el tarannà mediterrani dels seus personatges, per dir-ho d’alguna manera, i com no els noms dels propis personatges. Un Cagomelo Purga i un Bernat Claveguera i Femta, Plutonio Sobobo Quadrado, dentista, i Felipe Quinto Zopenco, alferes, i per dir-ne un de més cultivat : Vizenzo Hermafrodito Halfmann          ( evidentment ‘mig home’ ), i la Flor Conill Glabre.
També en la narrativa , voldria jo, s’hi pogués trobar alguna certa connexió, salvant l’idioma i la infinita distància entre els autors.
Però tornem a ‘la cripta’.
Mendoza posa en boca dels personatges, molt sovint uns maldestres destralers, un llenguatge florit entrat en l’erudició, que si bé pot fer-se una mica incomprensible i fins i tot incongruent, acaba per rendir al lector emmotllant-lo a tal verborrea, fent-se risible en els moments en què ratlla l’esperpent si la comparem amb les situacions altament depriments que viuen els personatges.
És un volum de lectura ràpida i ben encadenada que ens fa passar una bona estona, sempre que sapiguem mantenir-nos dins la trama amb la ment atenta i sempre preparada per gaudir de l’escriptura i el gran domini de la llengua que ens regala Mendoza.

Lluís Feliu.






Diumenge 7 d’octubre de 2018.

La biblioteca dels llibres rebutjats. David Foenkinos.

No puc negar que he començat a llegir el llibre amb simpatia. És ben curiós que el primer volum de la temporada del Club de Lectura de la biblioteca Pere Calders de Llançà comenci amb la mort d’un bibliotecari, tal com comença el meu projecte de nou llibre  ( www.republicadelcapdecreus.es.tl ), amb la mort d’una bibliotecària ( suposem que no en moren tants de bibliotecaris a la vida real ).
La lectura es presenta àgil i fàcil, encara que de vegades la descripció de la vida dels personatges es fa una mica massa llarga, atenent els precipitats desenllaços que els toca viure, i el fil del suspens sobre el veritable autor del llibre rebutjat, també queda en un segon pla ensorrat per la quasi exasperant normalitat del dia a dia dels implicats de la trama. Tant és així que a la fi el nom de l’autor rebutjat mai ha de veure la llum.
El desenvolupament final discorre gràcies a simples ( que no arriben a ximples ) accions i successos que venen bé per a solucionar l’embolic, i que ens hem de creure sense buscar-hi més raons i despresos de qualsevol mala fe, que pugui posar en dubte el tripijoc de la parella protagonista.
A la fi, una lectura entretinguda i agradablement poc pretensiosa, on dues incursions al sexe digital, poden ser, per els més susceptibles, excessivament atrevides per a tal relat.

Lluís Feliu.






Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=