RELIGIÓ

 

 

Mentre estirava les cames amb l’avi Siset tot xerrant per davant de la meua atrotinada oficina, se’ns ha acostat un gos sense collar, semblava perdut.

Per Nadal i Reis, les campanyes de conscienciació per evitar l’abandonament dels animals que es compren o regalen per festes, estan a l’ordre del dia.

L’avi Siset s’atura i mira cap a mar.

Però és que a nosaltres l’abandó d’animals ens ve de mena. Abrigats per la religió catòlica, des de l’expulsió del cel per Déu d’Adam i Eva ho tenim inculcat. El nostre Déu ja va expulsar de casa els seus animalons quan van arribar a ser massa desenvolupats. Els va deixar abandonats al seu treball, fatigues, dolors, penes i alegries, fornicacions, multiplicacions i assassinats; a la seua humanitat. Al cap del temps, fent gala d’una mena de preocupat amor tipus Bill, va enviar al seu fill per veure què.

Jesucrist, que va resultar ser massa bo, anava seguint els mandats del Pare par tal de posar llei i ordre entre les bestioles que havia criat en un Principi. Jesús, ben aviat va veure que tot sol no podria arrenglerà tota aquella gent, i menys amb la restricció de poder a què li havia sotmès el Pare. Així, es va rodejar d’uns ajudants anomenats apòstols, fins la quantitat inicial de dotze, per què l’ajudessin a predicar l’amor i la bona fe entre els homes i les dones. Com tots sabem va morir sense aconseguir-ho. Només, si de cas, salvarà l’ànima el que ho vulgui de fe. Com que amb bones paraules no es podien controlar les ànsies dels pobles, es va imposar la por. Els primers predicadors de Jesús, no ho tenien encara gaire per la mà això de fer por. Però ja existien antigues i aterridores religions d’on treure-hi idees i Dimonis. Al llibre ‘Hem perdut l’Oremus’ llegim que la paraula Dimoni ve del llatí < Daemonium > i del grec < Daimonion > diminutiu de  < Daimon > que significa “una divinitat inferior”. El dimoni és l’esperit del mal, aparegut amb la rebel·lió d’una part dels àngels contra Déu. També podrem llegir al llibre ‘Mentidas fundamentales de la Iglesia Católica’ que el relat del Gènesis quan Yahveh va veure la maldat de l’home que havia creat, es va proposar d’exterminar-lo. En el capítol 26 del Levític i el 28 del Deuteronomi on es descriuen tots els premis i els càstigs de Déu pels qui compleixin o no els seus manaments, Yahveh amenaça als pecadors amb tota mena de desgràcies, però no es parla de l’infern, que és on suposadament tenen que anar a parar tots els malvats. Segons el llibre de Pepe Rodríguez, és en el Nou Testament quan apareix la paraula “Gehenna Ignis”, més tard encara es parla d’un “Ignis Inestinguibilis”, procedent de la traducció llatina, que no apareix en l’original. Apunta igualment que l’infern catòlic procedeix de la còpia d’un infern pagà ja existent, i localitzat metafòricament en la vall de Ge - Hinnon, on els antics cananeus hi celebraven els sacrificis cremant nens i adults en honor al Déu Moloc. En el primer concili de Laterà a l’any 1123 s’imposà l’existència de l’infern com a dogma de fe, sota amenaça de presó i tortures pels incrèduls. Hom pot, si es té la sort, fer una lectura dels llibres ‘Historia de los Papas i los Reyes’ de Mauricio de LaChatre.   

Com en van aprendre amb els anys ... La Santa Inquisició, Papes, Cardenals, Bisbes, Capellans ... No en parlem pas dels bons que hi ha hagut i ha, parlem dels altres. Per què desprès de juraments, vots i promeses erren volent, conscientment. N’hi ha escampats pel mon d’aquests, però també n’hi ha hagut prop de casa, sota una llarga sotana d’iniciatives sport-sociocultrals catalanistes; cor i filets. Una manca estudiada d’equanimitat i misericòrdia dins una carcassa de bon jan. O amb mi o contra mi. Si fas tot el què et dic cap por has de tenir, sinó, no te’n sortiràs. Tu sí, tu no, tu sí, tu no, tu sí, tu no. Arriscada manera de viure la fe a sí o no. A la fi toca el no... No a tu mateix. Al fi una mala fi. Era una arriscada manera de viure la fe.

Cascú hi aplicarà la moralitat que hi trobi escaient.

L’avi Siset abaixa el cap reputegant.

Justícia Divina massa lligada al atzar casual de la naturalesa. Per l’incrèdul té poca credibilitat. Per sota de l’impalpable, on encara pul·lulem els humans, hem anat mossegant més pomes, cap infracció com la Original pel què es pot veure, les lleis s’amollen al tarannà dels nous dies. Tornen a ressorgir els predicadors de la por.           L’altre dia en vaig veure a Madrid parlant de forma i manera molt llunyana a la de Jesucrist, llunyana també de la llei dels homes, massa antics, massa a prop de Moloc.

Si Jesús tornes a la Terra, quants temples no tindria que esbandir, esgarrifat.

Jesús duia bossa o no duia bossa. Les espardenyes que duia eren comprades o donades. Fa segles que s’estudia, però al Vaticà encara no n’han tret l’entrellat. Religió i política. Política i poder. Poder i por. Por i submissió.

I per què no, també esperança, amor i salvació.

El que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.

 

Només comença el 2008.

                         

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

El català de la R.C.C.

 

 

 

Cada vegada que tinc que escriure un article trobo problemes amb el corrector ortogràfic. Vull transmetre les paraules tal i com les diuen les gents amb qui parlo, i resulta que segons el corrector, tots són ‘gallofos’. ‘Lo’ que passa és que el corrector ho és del català estàndard, i els meus interlocutors encara parlen fent servir el català de la zona. Per curiositat vaig trucar a la central, a veure si tenien alguna idea sobre el tema lingüístic.

-         No home, tu tens que seguir al corrector i ja està. Tens que pensar que la gent d’on estàs, parlen com una mena d’andalús, és castellà però mal pronunciat. Tu no has vist mai cap diari escrit en andalús, eh que no. Doncs això és el mateix. Tu t’atens al estàndard.

 

Mira per on, doncs a mi mai m’ha semblat que els meus veïns es mengessin les paraules, més aviat ben al contrari, son paraules ben clares, netes i entenedores.

Encara que catalans, els treballs de filòlegs com mossèn Antoni Maria Alcover, Francesc de B. Moll, Joan Coromines, Antoni Griera, entre altres, em sembla que han estat poc donats a conèixer entre la població. En tots aquests anys en què l’idioma català ha anat ocupant el lloc que li pertoca a Catalunya, poc s’ha parlat dels estudiosos d’aquesta llengua. A excepció de Pompeu Fabra i Poch molt més multitudinari per donar el seu nom a universitats i escoles. Fabra va establir la gramàtica catalana que seria adoptada com oficial, al 1918 amb la ‘Gramàtica Catalana’ i al 1932 amb la publicació del ‘Diccionari general de la llengua catalana’. Més tard es va preparar el diccionari oficial de l’Institut d’Estudis Catalans, la seua confecció es podia resumir en :

1. Exclusió d’arcaismes i dialectalismes de difícil admissió per part dels parlants.
2. Previsió de bandejament dels mots que, amb el temps, perdessin vigència.
3. No admissió de mots forasters manllevats a altres llengües que substituïssin mots propis del català o bé que impossibilitessin de crear-ne de nous.
4. Incorporació de mots tècnics, prèviament catalanitzats, d’origen grecollatí i d’abast universal.

No sé si són aquestes les mesures que han allunyat tant el proclamat català normatiu del català ( parlo de zona que coneix-ho, no és esbojarrat pensar que en altres llocs es troben igual) de la República del Cap de Creus. Però ara que he pogut conèixer el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll, veig que estem molt més a prop d’ell que de la Gran Enciclopèdia Catalana, que la pobra, fa ‘aigues’ per totes bandes. Amb tot, no voldria culpar als precursors del idioma català d’aquest cisma. Anys hi ha hagut per adonar-se de que quelcom es perdia a la llengua, abans de tenir que recórrer a ‘simpàtics’ programes de tv com ‘Caçadors de paraules’ per fer veure un cert interès per les altres ‘paraules’, hagués calgut promoure un sistema per fer que les paraules típiques de cada indret es mantinguessin vives a la seua contrada.

Per què cal dir que l’ensenyament del català normatiu a les escoles sense preveure un suport per la parla autòctona, fa que, al menys a la República del Cap de Creus, es perdin paraules i maneres de dir a marxes forçades. Tots els mitjans de comunicació, tant subjectes a tal estàndard, l’acaben de rematar.

El català normatiu, amb l’aparença de ferm paladí de l’idioma, és un puta astut que només treballa per a ell mateix. L’Administració Catalana el deixa fer tàcitament. El promou, el recepta sense marge de maniobra, permet que, amb bona cara ( bones dents, més ben dit ) per davant, vagi escabetxinant les paraules locals per darrere, per anar-hi posant les seues.

L’agressió del català normatiu al català dialectal és brutal i descervellada. La destrucció consentida de paraules avança a una velocitat de vertigen. Dintre de pocs anys, formes encara vives com : aiga, plaja, rim, xerxa o xerxi, fandilla, estidores, jonoll, abre, carmelo, pollí, marros, engrotes, nuc, esgalaput, i moltes més, ja hauran desaparegut.

Quan has tingut la sort d’accedir a un vocabulari prou extens, no pas gràcies a cap estudi especial, no; només per l’ús quotidià que en fa la gent on vius, persones que encara dominen un català ple i arrelat, per acabar veient com totes aquelles paraules amb significat propi, acaben desapareixen en qüestió de pocs anys per la suplantació d’altres d’un català forà e imposat, o tant sols eliminades sense aportar-ne cap altre de recanvi, això emprenya.

Però qui collons són aquests tècnics de la llengua catalana disposats fer desaparèixer qualsevol paraula típica de la República del Cap de Creus ?

Ens tenen mania ?

Ens tenen ràbia ?

O és només un pla tinyós per establir a tot Catalunya un únic català, planer, gris, esquifit i patètic ?

L’exclusió dels diccionaris i enciclopèdies catalanes d’una ingent quantitat de paraules, que segons alguns entesos estaven destinades a desaparèixer per poc ús, ha deixat a les noves generacions sense un tresor de valor incalculable.

Però on havien deixat d’usar-se tals paraules ? No pas a la República del Cap de Creus.

Amb quina rasadora i des d’on s’han pres tals mesures.                       

Si ja en el Diccionari General de la Llengua Catalana Pompeu Fabra de l’any 1932; en la frase explicativa de la paraula < castellanitzar > hi podem llegir ‘ El català de Barcelona s’havia castellanitzat enormement ’, frase que mantenen després de més de 60 anys, el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i la Gran Enciclopèdia Catalana en les edicions dels anys 1995 i 1998 respectivament, només canviant aquesta última la paraula < enormement > per < molt >.

D’on us penseu que són les ‘eminències’ que es pensen que el català culte ja ha desaparegut fa anys d’arreu de Catalunya i cal instaurar un estàndard d’emergència. Quanta ignorància de país ...

I és que no tan sols el català normatiu ens mata les paraules que s’ha tingut a bé catalogar com dialectals, es carrega també per la cara les normatives, o sigui, les que estan incloses en enciclopèdies i diccionaris catalans, però que no són d’ús per part de la Capital. Seguint les ordres d’Ensenyament ( només cal veure els llibres ) els col·legis discriminen per sistema les paraules normatives que usem ( o tinc que dir usàvem ) aquí. En tots els mitjans de comunicació es segueix la norma sense cap mena de reacció, només la premsa propera es permet de tant en tant alguna excepció.

 

Així doncs on dèiem :

 

Guilla ara és guineu.

Espàrgol ara és espàrrec ( mira per on ).

Lleixa ara és prestatge.

Tomata ara és tomàquet.

Greixó ara és llardó ( això que entren greixonera i no llardonera ).

Clivilla ( sia clavilla ) ara és turmell (ai tu) ( tot tenint en compte que en el ‘turmell’ hi ha l’ós clavillar, no turmellar )

Ara no s’afoguen, s’ofegan.

No estosseguem ara tossim.

La fred és ara alfred, perdó el fred.

La secada ara és sequera.

Fressa ara és sempre soroll.

Joguet és ara sempre joguina, excepte en alguna connexió nadalenca a Ibi. ( Perdem una paraula, ja que aquí es deia ‘un joguet’ i ‘de joguina’). A Figueres hi ha el Museu del Joguet.

 

La mancança de paraules en els diccionaris catalans i a la Gran Enciclopèdia Catalana en comparació amb DCVB o el DECat, és d’escàndol. Resulta que a la GEC parlen del ‘xampany’ dit cava, que es fa normalment amb els ‘rims’ xarel·lo, macabeu i parellada, però el ‘rim’ parellada segons la Gran Enciclopèdia Catalana no existeix. Només és una petita anècdota d’un desgavell que no es te intenció d’adobar.    

Podríem continuar amb centenars de paraules i maneres de dir típiques d’aquesta zona condemnades a desaparèixer. No es que jo tingui res en contra d’aquests mots que ens imposen, esta molt bé que s’usin al seu lloc, i quina sort tenen els pobladors de les zones on pertanyen, que no les han de veure perillar. El que em fot de veritat, és que quatre ‘savis Salomons’ de l’idioma tinguin carta blanca per tirar endavant aquesta massacre.

Amb tot, i encara que em ‘pudi’ dir-ho, ‘lo’ que passa és que a la República del Cap de Creus som molt manyacs, som molt creients i aplicats, i no fem escarafalls davant de la vergonyosa metamorfosi de la nostra parla. Amés, sempre en trobarem de més papistes que el Papa que volen abonar l’intolerable.

 

Esta vist que l’únic que podem fer, els que ens hi veiem amb cor, és una insubmisa RESISTÈNCIA DIALECTAL, encara que de poca cosa hagi de servir a la fi.

      

RESISTÈNCIA DIALECTAL pel 2008.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Grups i actes

 

 

Aquests mesos d’hivern he tingut que cobrir les noticies d’alguns esdeveniments populars. En general com a mers espectadors, dits actes ens venen avalats i presentats per sigles, associacions i noms impersonals. Darrere, encara que sigui una obvietat, hi ha persones. M’és difícil explicar el funcionament d’aquestes entitats sense tenir un coneixement particular de cada una. Per tant m’atindré a impressions personals de les  breus experiències. Aclarir em cal, que l’efecte de mega-esdeveniments tradicionals i populars d’altres llocs, podria, per endavant, haver influït en la meua manera de jutjar tals actes aquí. La primera impressió és de massa improvisació, falta d’ordre, de reunió, d’informació, unificació de criteris, falta de planificació i un cap global competent, present i ben visible per part de la Conselleria encarregada de tals temes. En els esdeveniments en què he assistit, he vist que les coses funcionen per grups, unitats d’acció coordinades per la bona intenció i bona voluntat dels implicats de torn. I és que tot plegat dóna la impressió d’una maquinaria, un rellotge, en que les dents i rodes, giren i funcionen sense contacte entre elles, tot sembla funcionar per una inèrcia magnètica, tot es mou com de miracle. El suport de l’Ajuntament i les institucions locals bé que deu existir, ja que sens dubte moltes d’aquestes accions són deficitàries. ‘Poder’ no és només qüestió d’injectar diners a les associacions, poder falta el calor humà, una certa atenció personal, el saber que hi ha un ‘pare’ o ‘mare’ que pugui ajudar o fer de mitjancer entre els ‘fills’ quan calgui, algú proper aquí apel·lar quan és necessari. I és que sembla que les associacions no es troben en un estat de germanor. Fins i tot, no crec fugir de la veritat si dic que hi ha certes rancúnies.

És que pensar amb coordinació en aquests temes és massa romàntic i delirant ?

Pot ser que existeixi en el fons, però escapa de la visió d’un nouvingut. Per què es clar, apart d’aquestes ‘dugues’ incursions de caire popular per qüestions de feina, la meua vida social fins ara, ha consistit d’anar de la mísera oficina a l’habitació de la pensió. Escriure articles generalistes no ajuda a intimar, però tampoc estic desconnectat del tot de quefer quotidià. Per què, apart de l’administració, el poble, la gent, respon ? acudeix ? participa ? recolza multitudinàriament els actes ? si sent implicat o hi va per força ? M’ho pregunto, per què de les converses al Sol amb alguns veïns, es desprèn una certa reticència.

-          És que la distribució del poble no ajuda a la unió, això d’haver-hi el barri de baix i el barri de dalt sempre ha provocat topades - diu un - ja molts anys enrere els partits de futbol acabaven a cops de roc entre uns i altres.

-          Home això encara passa avui en dia en alguns partits de molta rivalitat, però són coses de quatre buscaraons. - dic jo.

-          Si, però ...

-          Què collons, abans tots ens fotiem de gana i ara tothom és milionari - diu un altre - masses calés, ara ‘dingú’ coneix a ‘dingú’.

-          Home, ja se sap que els temps canvien, la gent prospera ...  - dic jo.

-          Si, però ...

-          La culpa és de la política, abans uns de la FAI i a fotre els sants a daltabaix, altres feixistes que haguessin afusellat a mig poble - diu el de més enllà - ara uns combreguen i els altres són d’esquerres.

-          La vida va passant, les noves generacions busquen el seu lloc, ens queda la memòria històrica - dic jo.

-          Si, però ...

-          Això és parlar per parlar, lo que passa és que no som gent participativa - saltava el que estava estintolat - fan cine, i van quatre gats, fan sardanes, quatre gats, fan Gegants i Cap Grossos, i van els de la colla, fan una cercavila, dos i el cabo, bategen les bèsties, una ruixada i a arruixar, venen els castellers, i en lloc de pinya es fa un pinyó. El Rocio els del Rocio. Les actuacions per la mainada, només els interessats i coneguts. A la Quina perquè toca alguna cosa, i només sens a dir hòstia la d’aquí, hòstia la d’allà. Només funcionen les inauguracions amb pica-pica.

-          Mentre hi hagi teca i beguda ...

-          Si, però ...

-          Ei ! Que els Carnavals tenen molt d’èxit.

-          És clar, lo que jo et dic ...

-          No siguis tant crític i tant pessimista, la gent també participa. Amés, tu i vas a tots aquests actes ?

-          Ah no! Jo no, ni tinc temps ni m’agraden gaire aquests embalats ...

 

Si, però ... eppur si muove.  

 

Des de la República del Cap de Creus.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Dels 60 als 80

 

 

Quina mandra. L’oficina central m’ha demanat un article sobre la musica en aquest lloc del mon. Sembla ser que estan interessats per saber si en aquest punt tant oriental la musica típica té influències Hiying-Tu o Pan-Go-Tai. Ara per ara jo diria que no, però tampoc soc cap expert. És clar que :

La mateixa tecnologia de que disposem avui, ens posa en evidència sobre la poca capacitat de sorpresa de les noves legions artístiques. Potser tornar enrera, aplicar formules passades a l’espectacle ens faria dir que tot és copiat. Quin dilema. Serà que els meus records ancorats als anys 70 i 80 ( de 1900 és clar ) m’han deixat el llistó del que és bo massa alt pel què són els artistes actuals. Encara que sigui una opinió atrevida o desconsiderada amb l’espectacle actual, tinc tan de dret a exposar-la com a ser contestat. Per exemple ens referirem, doncs, a la musica, ja que arriba fàcilment a tothom i per moltes vies diferents, la musica que ens deixen veure per la tele i sentir per les emissores de ràdio normalment i cada dia. Ja fa tant de temps que estic desconnectat musicalment, d’avorriment, que ha sigut gràcies al programa de Jordi Tardà que m’he assabentat de que molts dels fabulosos grups dels 60, 70 i 80 encara funcionen, apart dels Rolling Stones i Bruce Springteen, que se’n parla a la radio a la tele de tant en tant. I és que les emissores i televisions ens bombardegen fins el fàstic amb una mena de música patatera i uniforme, dia rera dia, mes rera mes, any rera any les mateixes cançons dels mateixos grups que interessen a les companyies discogràfiques del moment. Una vegada, emocionat, vaig sintonitzar una emissora que no havia escoltat mai, em penso que era ICATFM, vaig pensar, home, per fi uns que posen unes cançons diferents. Al cap de pocs dies ho vaig entendre, posen cançons diferents de les altres emissores, però són sempre les mateixes que posen ells. Així que em vaig tornar quedar igual. Però ja he entès que el problemàtic soc jo, perquè desprès d’escoltar una cançó deu vegades en un dia, set dies a la setmana, mesos i mesos, quan hi ha un programa d’aquells en que es poden demanar cançons, sabeu que demanen normalment els oients, dons aquesta mateixa ! Si és que jo soc molt ‘raro’. Però en fi ... no em podeu negar que ara per ara, el que ho pugui reconèixer, no hi ha grups pesos pesants, contundents, espatarrants, tot es redueix a un embolic de melodies discretes repetides fins el deliri, bombardejant l’audiència a tota hora i amb tots els mitjans a l’abast, tonos, politonos, microtonos i xupatonos amb ‘lo’ mateix, per fer creure que tal i qual és lo més bo, més modern, lo chachi piruli, lo guai del paraguai, al mateix temps que les mateixes emissores i programes s’afanyen a crear una audiència d’ignorants, anul·lant qualsevol possibilitat de judici amb les coses fetes amb anterioritat. Si hi hagués algun programa de musica moderna històrica, que assabentés al públic d’on va quedar el llistó de la musica anys enrera, la immensa majoria dels que toquen ara s’anirien a cagar a la via. Això no ho poden permetre, s’ha de fer negoci amb lo que es troba avui en dia, i si no és bo, s’ha de fer bo.

La culpa de les meues elucubracions la te la marca americana d’automòbils Dodge, que tenen uns motors que sonen a Deep Purple, que m’ha fet recordar, i com un Logan qualsevol, m’he escapat a Internet he començat a buscar, i he trobat; i ja no ‘vui’ parlar més de musica. Ara vui parlar de societat, de la nostra societat, pobles i governs. D’avenços morals, de llibertat, de llibertat d’expressió, de confraternitat, d’obertura. He vist l’alçada del llistó d’abans i el voldria comparar amb ara, amb el donat per cert progrés que ha fet la societat actual. He vist els vídeos de Televisió Española, a la primera i segona cadena, si si, a la tele d’aquella època. Alguns van pagar per tals emissions, pot ser encara no existien les ‘actuacions preventives’.

Per aixó he vist a ‘Las vulpes’ cantant ‘Me gusta ser una zorra’. Ho cantarien ara sense que no apareixés la plataforma tal, protestant. O cantar ‘Opera tu fimosis’ o ‘Las tetas de mi novia’ sense que algunes associacions clamessin irades. ‘Todos los ahorcados mueren empalmados’ és socialment correcte ? Quantes sensibilitats fereix ? L’ ‘Ayathola’ (no me toques la pirula ... ), qui seria ara el ‘xulo faites’ que la programa ? I tot comptant amb la maduresa de la societat i els mandataris desprès de més de 20 anys. Una merda !!! Aaaaah! És que les cançons tenen lletres poc apropiades pels temps que corren. Serà que l’evolució ens ha dotat d’una pell molt fina, i d’una sensibilitat extrema, que no a anat parella amb la modèstia i la bondat. Volem tenir una façana neta i ben pintada, però el pati de ‘llums’ està fet un joquiner. Que no; ara tots tenim massa merda al jec, no estem ni de bon tros preparats per fer un salt endavant com el que es va fer en aquella època.

I ja m’ha sabut ( sapigut) greu tenir que donar exemples fent servir artistes ‘atrevits’ d’Espanya, però és que a la República del Cap de Creus, desprès de ‘L’estaca’, lo més popular, cínic, mal adequat, religiós i socialment incorrecte i contestatari que tenim és l’Empordà. ( Està béééé, el de ‘Sopa de Cabra’).

Ai si truca la ‘congregació de plataformes associades !..

Lo que jo et digui, sempre en tenen la culpa els americans ...

 

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Déu omnipotent.

 

L’altre dia, al arribar a la meua petita redacció, em vaig trobar la bústia més plena de ‘lo’ normal. Apart de les propagandes d’ofertes dels supermercats i bricolatges, i havia també un parell de números de l’Atalaya, que és una publicació dels Testimonis de Jehová. De seguida ho vaig relacionar amb aquells dos homes ben vestits que m’havia trobat més avall. Mentre fullejava els llibrets, em va venir a la memòria el record de quan passaven per les cases 40 anys enrera, sempre deixaven La Atalaya i el Despertat. El Reino de Dios, qué es ? Cuándo vendrá ? pregunta la revista dels Testimonis de Jehová. I és que de vegades, una cosa que normalment els més incrèduls qualificarien de poc rellevant o intranscendent, en mans d’algú amb temps i un pedrís al Sol, pot arribar a convertir-se en un tema prou interessant, per no dir irreverent. Però de vegades el que sembra preguntes pot acabar recollint més preguntes.

Vaig recordar que entre els llibres de què disposava a l’oficina hi havia una antiga Bíblia. Així que sense saber ben bé perquè la vaig començar a llegir. I va ser en el Gènesis als punts 3 i 4 quant vaig dubtar de que en el fons Déu fos un ésser del tot totpoderós, potser només era un experimentador avançat per l’època. No és que jo m’ho inventi, es desprèn de les primeres línies de la Bíblia. És d’una lògica tant evident que si no fos així no s’hauria escrit de tal manera. Diu : Dios dijo haya luz. Y hubo luz. Això també ho han aconseguit els humans, transportat a l’època adequada, també semblaria quelcom diví. Bé això és un comentari fet per humans que no té valor religiós. El que compte són les paraules bíbliques.

4. Y vio Dios que la luz era buena. Aquí és on des d’un principi es vol declarar que Déu no ho sabia i ho coneixia tot en aquells moments. Podria arribar a saber-ho tot dels homes i de la resta de les seues creacions, però en aquell moment desconeixia la reacció resultant d’experimentar amb coses que ja existien però que sembla que encara mai savien fusionat anteriorment, al menys amb aquell resultat. Si Déu hagués conegut l’existència de la llum com a tal, ja hauria sabut que era bona. Per tant la línia de la Bíblia, amés tenint en compte que es parla d’un Déu totpoderós, omnipotent i creador de tot, seria : 4 : Y Dios separó la luz de las tinieblas ...

Per tant, amb “Y vio Dios que la luz era buena”, amb aquestes poques paraules inicials, ens proposa la Bíblia un dubte sobre omnisapiència de Déu fora del planeta experimental Terra. L’autor o autors del llibre semblen voler al·ludir implícitament la responsabilitat de proclamar Déu com creador ‘del tot’ abans de la creació terrena.

Els més ignorants ens podríem preguntar, si Déu fins aquell moment desconeixia la llum, vivia en l’obscuritat absoluta ? Sembla poc apropiat. Potser és que el naixement de la llum va ser un fet fortuït per la interacció i reacció dels elements naturals primaris.

O és que potser ja tot havia estat construït amb anterioritat per Déu, però al no ser del seu agrado, ho va esclafar tot, fent-ne una bola, que nosaltres a hores d’ara coneixeríem científicament pel Big-Bang, per tornar-ho deixar explotar tot, buscant aquest cop que del resultat de la reacció sorgís una llum bona, sia no mortal pels seus projectes.

Aquí sí que hi podrien tenir significat les paraules de la Bíblia : Y vio Dios que [ esta vez ] la luz era buena.

Amb tot, els més reticents poden preguntar-se si Déu tenia dret a destruir l’anterior creació, que o a qui va sacrificar.

I els més incrèduls es preguntaran, però tot això on passa ?

A l’Univers, que s’expandeix.

Dins on ?

Dins l’infinit.

I que hi ha desprès de l’infinit ?

Primer un punt i apart i desprès un signe d’interrogació.

 

Des de la República del Cap de Creus.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Ciències ‘ocultes’.

 

 

I no em vinc a referir al què ensenyen els mestres al cole o a la universitat, però és que :

 

Abans del meu actual ofici de reporter, en la llunyana joventut, entre molts altres oficis, havia treballat de ‘pinxe’ de cuina en diversos hotels i restaurants. Recordo que en aquelles èpoques el cuiner, o el ‘jefe’ de cuina, posseïa un llibre secret on tenia escrites les receptes que havia anat aconseguint durant tota la seua carrera. Un llibre custodiat i protegit de mirades indiscretes i profanes on el suposat deixeble, tenia que espiar al mestre des de finestretes i darrere portes per tal d’aconseguir dades del sofregit o dels ingredients secrets del guisat de torn. Però a hores d’ara sembla que en aquest gremi les coses han canviat.

Quin màxim exponent mediàtic culinari puc proposar, sens dubte Ferran Adrià. Ferran Adrià, que a arribat on és entrant a la cuina de rentaplats, sense una formació acadèmica d’arrel, sense una contaminació d’escola secretista, a col·locat la cuina, amb l’ajut dels que han seguit el seu corrent d’obertura, al lloc on és ara, on els cuiners són personatges molt coneguts, que expliquen els seus secrets, fan classes més o menys multitudinàries, ens parlen d’escumes i nitrogen líquid com si de tomates i cebes fos. Per tant, aquesta obertura a precipitat al gremi dels fogons a una categoria social impensable anys enrere.

Anys abans del meu actual ofici de reporter, vaig passar de puntetes per la cuina de les paraules, sense cap preparació filològica, sense cap formació lingüística, sense cap predisposició a amagar cap troballa. També vaig fer petites incursions a la història, la història petita, però igualment seriosa i interessant, ho vaig fer sense cap preparació universitària, sense cap ànim preestablert d’avarícia de descobertes, ans al contrari, des de la meua innocència o ignorància, gaudia explicant qualsevol troballa, per petita que fos, que jo cregués interessant, un modus operandi nu de cobdícia i avarícia intel·lectual, que en altres podria entendre com un possible resultat de lluites entre estudiosos per una descoberta, però portada al que crec una desconfiança ridícula cap un profà ben intencionat. Podeu pensar que exagero o que és que m’ho sembla, però no, he detectat certs ‘tics’ a estudiosos que m’han fet arribar a tals pensaments, i no tinc raons per creure que siguin les excepcions d’una norma. Crec que els savis no estan disposats a ensenyar tot el que saben, no estan disposats a compartir la seua saviesa amb el comú. I és que no volen obrir el seu llibre de receptes a qualsevol ‘pinxe’. Encara que només sigui per mostrar la formula de la truita de patates. La imatge del científic o investigador amb la por de que li robin la formula magistral secreta m’ha semblat que s’apareixia de tant en tant. ‘Poder’ són restes aquelles maneres de fer, com les d’aquells antics cuiners, mig druides, que encara aquests estudiosos, semblem voler o tenir que mantenir vives. Potser un dia, apareixerà un geni de les ciències, deslliurat de secretisme, que entengui que els coneixements tècnics propis, posats a l’abast dels que ho necessitin o ho demanin en qualsevol moment només pot fer que servir en bé a les ciències en sí. Tal com un geni ha entès que obrir la cuina a tothom només ha fet bé a la cuina en sí.

Els cuiners bons o dolents es posaran en evidencia davant del mon amb els seu propi treball. Els treballs de titulats, professors, doctors o només aficionats, seran jutjats com bons o dolents pel públic dins les seues categories, tal con un cuiner pot ser un mestre dins la seua i no dins una altra. Potser apareixerà un geni que aconsegueix obrir les ciències al poble i posar-les a l’alçada de la cuina actual. Que voleu dir, que això no és de rigor ni seriós; que més voldria jo, només com a mer interessat en la matèria, que les ciències moguessin, ara per ara, ‘lo’ que mou la cuina.

Que no s’ofengui ningú, no és cap critica particular, només són impressions, que potser demà em semblaran sense fonament, per això aprofito a escriure-les ara, que em porten a fer càbales sobre coses d’aquest mon. Preneu-vos-ho tot, com ara es diu, de bon rotlle.

Rotlle de primavera, per exemple. 

IIAAA-HAAII!!

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Zapatero Rajoy

 

 

A la República del Cap de Creus també hi arriba la senyal de TV1. Donat el ressò que havia provocat el debat polític entre el president Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, no podia deixar passar l’oportunitat de presenciar tal esdeveniment per si la Central me’n demanava un article. Malaguanyada l’estona que hi vaig perdre. De quin cervell gloriós deu haver sortit tot aquell envelat. El plató, d’entrada, ja et refredava l’ànim. Semblava més aviat un quiròfan o un laboratori nuclear que no pas un lloc on dos candidats a president del Govern d’España tenien que debatre, explicar-se i convèncer l’audiència. Em va fer l’efecte que no tenien ni aigua per beure a la taula, devia ser per la por que no es fotessin el got i l’ampolla pel cap, o poder per què, segons els seus assessors d’imatge, el beure durant la xerrada és signe de debilitat enfront del opositor. De fet, un cop vist el programa casi tenia dubtes de que hagués estat real. Per la manera de presentar els temes i les paraules d’un i altre, semblava més aviat una emissió d’aquelles on tallen diàlegs de cada un, dits aquí i allà, i els enganxen segons convingui. Que vam poder veure i sentir ? Al senyor Rajoy atacant amb les mateixes coses de sempre, espantant a les meues veïnes, dues germanes ja velletes les pobres, arrapat amb ungles i dents al rai d’Una Grande y Libre, lluïn una mena de clarividència sobre el què interessa o no interessa a ningú segons ell. El vam veure de tan en tan esgarriar un ull tot buscant la càmera bona, i malgastant el seu temps criticant els fets i no fets de l’adversari, oblidant-se d’explicar el seu programa. Al senyor Zapatero responent a la manera de ‘l’un, dos, tres, responda otra vez’, explica que explicaràs tots els avenços socials fets aconseguits fins ara, i contraatacar amb les cagades ràncies fetes pel PP en aquests passats anys. Amb mirada triangular i quadrant sovint el pilot de folis en els que sembla ser, no hi apareixien les properes inversions a Catalunya en infrastructures, ni el tema dels trens de rodalies; tant que en parlaven fins ara, i tant poc que interessa a España en les grans ocasions. I això va ser el debat, ara parles tu, ara en contesto jo, tan formals i educats ells, que el moderador els tenia que agrair constantment el seu bon fer. Si en lloc de moderador hi haguessin posat una escombra amb un rellotge de ‘pulsera’, ho haguessin fet igual de fi. I la vivacitat i energia amb què trencaven el protocol amb comentaris o queixes fora de temps i de torn de paraula, ui !, al principi m’havia semblat que havien agafat un diàleg de Mr. Bean, però no, eren ells ... en fi, em va semblar massa encotillat, fluix, previsible i patètic. L’únic punt de color el donaven els diagrames, que s’ensenyaven de resquitllada l’un a l’altre. Però ‘lo’ més bo és que tan els uns com els altres diuen que es van menjar al contrari. Deu ser qüestió de mires baixes. O molt baixes. O rases. O rares.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

La República del Cap de Creus està on està per què és on és.

 

Això que als forasters ens pot semblar una buida obvietat, pels nadius és una veritat quasi màgica. Jo com a reporter aquí desplaçat, us ho tinc que explicar.

Al dia desprès de les eleccions que hi han hagut al país veí, i vistos els resultats, podem dir que per nosaltres, a la R.C.C., ens són en part tranquil·litzadors. I és que la R.C.C. és on és per alguna raó misteriosa. Ho reconeixem amb simpatia per tots els altres accidents, podríem ser al cap de Finisterre, o al Machichaco, o al cap de la Nao, o al de Gata, o al cap de Trafalgar, o al de Salou o al de Santa Pola, o fins i tot al cap de Hornos o el de las Tormentas. Però som aquí, i tenim per veïns les gents de l’Alt Empordà, de Girona més enllà i de Catalunya en general. I això per nosaltres que som tan petitets i bons jans ens dóna una mica de seguretat enfront aquells que ens tenen ‘aquella’ mania. Catalunya, a hores d’ara, ens fa de barrera ‘natural’ i ens permet, encara, gaudir d’una certa esperança de que com ‘espècie en perill d’extinció’ que som, pensar que tenim una altre etapa de supervivència, quedant lluny encara, de l’ull malèfic d’en Bigote-zorra, de les seues dèries i dels que l’envolten. Perquè ahir, com bons veïns que s’interessen per els esdeveniments que succeeixen als seus propers, ens vam reunir al cafè d’en Pauet, per tal de seguir els resultats de les eleccions. Al final, amb els resultats al descobert, vam poder veure les celebracions dels principals grups, els socialistes, celebrant el seu triomf, els del PP, també celebrant, fins que va arribar allò seu, allò que surt de dins, d’aquell ‘puesto’ fosc. Va sorgir el seu ‘a por ellos oè’. Allà, en aquell vell cafè, mentre la pluja batia els carrers, els quatre gats que hi érem ens vam remoure a la cadira. Potser només era incomoditat, talment ja n’hem parlat aquí, una mica més avall, d’aquest crit guerrer del que nosaltres, encara que ho pugui semblar, tant com no en manquem, tampoc en gallegem. Potser només era incomoditat, no crec que arribés a por, però en el fons agraírem la ‘barrera’ vermella, com el coral del nostre Cap de Creus, que es mostrava a la part esquerra del televisor, perquè, els horitzons blaus i blancs que desitgem a la R.C.C. són només els que ens dóna el mar. 

Gràcies si, però tal com molt bé va dir la padrina, ara cal que els guanyadors comprenguin els resultats i entenguin que la confiança dipositada en ells, és mereixedora de generositat. No els hi cal caure en la cega prepotència del guanyador. Tal com va dir la padrina, molts dels vots de PSC/PSOE venen de votants d’altres grups més minoritaris, que fent una acció generosa, que no covarda, han donat el vot a un grup majoritari, una acció predestinada a un dit ‘vot útil per l’esquerra’. No és moment dels curts de mires que ‘només es miren el llombrígol’, cal entendre que en política no hi ha en té que no hi hagi un te daré, per tant la reacció per part dels guanyadors Socialistes cap a Catalunya en aquest cas, i cap aquest vot generós en particular, hauria de ser significativa i agraïda. 

Perquè tal com diuen en terres d’Espanya, ‘el que trae lleva’, i no fos que amb el temps els que ara han pensat en votar així pel bé general de l’esquerra, arribin a la conclusió que el seu gest no ha valgut la pena. I no fos que la bona gent no volgués posar l’altre galta. I no fos que la barrera de coral perilli. I no fos que els gavians anessin a més a les nostres ‘plages’.

I no fos que un dia, algú, hagués de dir, d’això ja ens en va avisar la padrina, una nit plujosa, en el petit cafè de la República; de la República del cap de Creus.

 

Bona nit i no deixeu res en mans de la sort.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Tan de bo tots els advocats com el senyor Carles Monguilod.

 

M’han trucat de la Central per ‘suggerir-me’ que els títols dels articles s’atinguin al contingut dels mateixos. Es veu que el lector sap el que vol llegir i vol saber on ho pot llegir. Diu la Central que avui en dia no hi ha gaire temps per sorpreses i descobriments semàntics. Així doncs, per deferència al lector, cal titular els articles en concordança amb el tema que tractin.

No és que a la República del Cap de Creus no hi hagin bons advocats, però llegint l’eficàcia d’alguns que hi ha a Catalunya, fa enveja.

Traficants de drogues o d’armes; que falta una fotocòpia ... al carrer. Lladres o delinqüents; al carrer que hi falta un segell. Segrestadors; no paguen perquè és que ha prescrit. Polítics corruptes, al carrer que no es pot provar que ho facin de mala fe. Assassins; al carrer que és que no està provat que volgués matar perquè el psiquiatre no ha posat la data de l’entrevista. Violadors; al carrer que era la noia que portava ‘minifalda’. Que l’home ha mort la dona; encara corre perquè només l’havia denunciat dotze vegades. Escoltes telefòniques no registrades, proves no computades, dades no contrastades, firmes oblidades, descuits, retards ... i tot això amb pocs advocats súper-eficients.

Tots, tots, tots els advocats haurien de ser genials. Així potser la disbauxa que provocarien davant de tota aquesta incompetència en l’administració de justícia, faria reaccionar a tots els implicats en tals menesters, amb el govern al capdavant, per intentar trobar una solució o un mètode que no fes aigua per tots costats. I els funcionaris que errin tinguessin que respondre pels errors, com a la resta se’ns fa pagar pels nostres. Perquè no tinguéssim que posar més l’exemple del que roba una gallina i el que ha robat mil milions. Perquè encara que la justícia sigui cega, no ho és per tothom. Potser és que a alguns els veu per l’ull del cul.

Ja que tothom té dret a una defensa, tan el més petit delinqüent com l’assassí més depravat, perquè no ha de ser la millor. Ara per ara no ens ha de fer por un advocat genial, sinó una instrucció judicial mal feta, distreta o dissipada. Tan com jo no voldria a un perillós delinqüent lliure, tampoc voldria jo pagar una pena que no es correspongués al meu delicte per la desídia d’altri. I si el sistema judicial ens brinda totes aquestes seguretats i oportunitats, no es pot pretendre que els seus administradors no estiguin a l’alçada de les lleis que ens jutgen.

I per si tot plegat fos poca cosa, encara hi ha el jutge que jutge la ‘a’ cap a la ‘b’ o el que ho fa cap a la ‘z’.

 

Desitjo per a Catalunya un exercit de Carles Monguilod.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

De prostitució, putes, mananes, maturrangues, l’Administració que hauria de ser més puta i les patrulles putiflai, tot plegat una casa de barrets.

 

Tot era una conversa que tenien els veins de la meua oficina, aprofitant una ullada de sol, estintolats a la paret. Serà per què a la República del Cap de Creus la tenim molt curta, la temporada on tripliquem la població i possible clientela, serà que el cap és pelat e inhòspit, serà que el nostre vent tan trempat i tanmateix emprenyador amb ‘fandilles’ i ‘minifandilles’, abaixa les ganes dels empresaris, autònoms i mafiosos del negoci de la figa del papiol a instal·lar-se ben bé a la punta de la prominència rocosa, serà per això que no era un tema que em sembles prou proper a la contrada. Però resulta que a pocs quilometres cap a l’interior, el tema és molt transcendent. Tot plegat resulta un supòsit desconcertant, es veu que la prostitució és il·legal, per tant no hi poden haver prostíbuls com a tal, és una bestiesa, per què si fos legal les dones, i homes, que es dediquen a tal menester, tindrien que estar assegurades, els locals tindrien que pagar els seus impostos, especials si voleu, i no pagar com un bar i les noies no ser ‘cambreres’ d’estrànquis. Tanmateix és de leros dir que com que és una cosa il·legal, no es pot practicar, per tan no existeix, i que si cas són molt difícils trobar els suposats llocs, d’haver-n’hi, on es practica. Home, però si les planes dels diaris n’estant plenes, amb la direcció és clar, sinó de que serviria fer propaganda.

Però es veu que el Govern no troba la legalització acceptable. Deuen pensar que aquestes noies en lloc d’estar treballant en locals controlats, cotitzant el que els hi pertoqui i passant les proves o els exàmens que l’administració cregui pertinents, com molts col·lectius fan, doncs no, és millor que estiguin tirades com una rata per les vores de les carreteres, sense cap control. I tots els locals i pisos que es dediquen a la prostitució amb la tapadora de bars, pubs, sales de massatges i altres serveis lliscants, fent calés a dojo, sense control administratiu, i sense pagar impostos, amb el greuge que això suposa en vers els empresaris ‘legals’.

Però ei!, no és veritat que els polítics no sàpiguen que existeix aquest ‘problema’.

‘Lo’ que passa és que no hi ha prou policia per trobar-lo i atendre’l.

Passes tu, passo jo, passen 50.000 persones per la carretera, lo més probable sense que tinguin una preparació especial per a descobrir persones sospitoses de practicar quelcom d’il·legal, i la gran majoria, per què sempre hi ha algú que pot pensar que cacen espàrgols o cargols, pensen; són putes. I la policia, és que passa i no les veu ?

Noooooo, és que no hi passen per què no són prous. És per això que CIU demana més efectius. Proposaria jo crear unes patrulles especials, ja que ho fem, fem-ho bé. Patrulles de Mossos i Mosses preparades per combatre a totes / tots aquestes / sts treballadores / dors del sexe il·legal, les Patrulles Soyassessuá, impossibles de corrompre, pervertir, comprar o subornar sexualment, per què ja se sap que ‘con’ tiba, tiba.

Deia el del butano que les lleis són / les fan imbècils.

No home, no, les lleis ja hi són però no les apliquen, els hi foterien massa feina, responia el vell.

Me cago en la puta !, va exclamar en Mariano, mentre espolsava la cendra del ‘cigarro’ amb la llarga ungla del dit petit.

Està vist que si vols riure, parla de la piula ... sentència la vella.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

Secada a la RCC, gràcies Fernando Fernán Gómez.

 

Si de vegades pensem com de cop corda i concorda la filosofia de la vida, a voltes llarg temps incomprensible, en un moment, és cosa interessant. De sempre m’havia voltat pel cap, per què un genial Fernando Fernán Gómez ens va deixar encunyada aquella exclamació, frase famosa per popular, i no qualsevol altre de meritòria retòrica. Doncs he arribat a la conclusió que va deixar tal llegat, com un xec en blanc, amb valor notarial, per què el violentat, el perplex, l’irat, l’ultratjat, el decebut, el descontent, tots, encara el de la més pobre fortuna social, tinguin a mà una expressió al seu abast, que sigui categòrica i explícita del seu pensar i sentir present, entenedora per tothom i amb caràcter de sentència.

Mireu, és que a la República del Cap de Creus també hi ha secada encara que no ho diguin. I amb tot, tanta ‘aiga’ que es fa malbé arreu. A Barcelona canonades que vessen mils litres durant anys i panys, fonts que repixen, tubs que degoten, aspersors que aspergeixen o fins i tot fan el sal pas. Tot són traspuars, escompixars, regalimars, humitejars i dolls incontrolats insecula seculorum. Ara afegeixi les altres viles i capitals, eh!, que no tinc perquè pensar que estiguin millor guarnides.

Però si a prop de la R.C.C. també han llepat. Llegeixo que a Vilajuïga, Garriguella, Palau i Pau les canonades perden prop d’un 40 % d’aiga.

I nosaltres com les tindrem ?

Ei!, desprès les Administracions et diuen : “ Atenció senyor Feliu, vagi al tanto amb el rajoliu.”.

 

És aquí on encaixa tot !

 

¡ A LA MIEERDA, A LA MIIEEEERDAAA, VAYANSE A LA MIEERDA !

Que en català seria com :

A LA MÈÈEERDA, ( que diuen els francesos ) A LA MEEERDAAA, HOME, NEU TOTS A LA MEEERDAAA !

 

I per més collons el vent no para ...

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Eurovisió

No se sap ben bé per quina raó, però la República del Cap de Creus no s’ha presentat mai a un Festival d’Eurovisió. Es fa córrer que existeix un document que desaconsella la participació de la R.C.C. ja que en cas que la mateixa hagués, és un suposar, de ser    l’amfitriona, el vent de tramuntana suposaria un greu perill per la carpa.

Total, ens aproparem al tema fent un comentari del representant del país veí, España.

Desprès d’anys de no trobar uns representants que duguessin España a guanyar el Festival, semblava que l’interès del sufridor públic aimant del certamen anava de baixest. El públic en general, ja comentava obertament la cada vegada més ínfima qualitat de ‘lo’ que si presentava. I tot plegat amb la benedicció de l’òrgan Oficial.

El desastre va arribar a ser tan gros que fins i tot els més desinteressats en tal cantarulla, opinaven; per què no hi presenten uns rokers deien uns; o uns heavis deien altres; o un grup punk proposaven els de més enllà. Doncs no, serien peteneres o cansión ligera espanyole. ‘De aquí no nos movemos, olé tus guevos.’.

I així van anar aguantant uns anys més, fins que el ridícul i el desencís va ser intolerable i insuportable.

Sembla ser que les eminències, encara dolgudes, van decidir que si no ho manegaven ells, que ho ‘endengués’ el poble. Així que tot es va posar en mans dels votants per Internet. I com tots ja sabem va sortir elegit per representar España el cantant anomenat RodolfoChikilicuatre amb la cançó el ‘Chiki-chiki’.

D’entrada, els més puristes, s’estiraven els cabells, una cançó estupidifràstica i un personatge ridiculesperpèntic abanderat de les Españas; horror i sacrilegi !

De ben segur que moderns, rokers, heavis, punkis i demés tribus musicalicoses, s’havien venjat via ‘imeil’ de tants anys d’oblit i menyspreu; canalles!

Si voleu que us digui la veritat, en un primer moment, vaig pensar en aquella dita : ‘Qui tracta amb el comú, tracta amb noningú.’, no és que cregui fermament en la manca d’intel·ligència i bon gust de tota la nació veïna, només en tinc una certa sospita, que hi voleu fer, tots iguals no podem ser. Aquesta hauria de ser una senzilla explicació per a tal escollit. Ai! Si tot fos tan fàcil en la conducta i raciocini humà.

Ailàs el dilema.

Sembla mentida com modulem el nostre parer en vers d’altri segons el seu fer o pensar s’acosti al que nosaltres creiem cert, correcte i oportú. I així va ser que seguint un altre programa televisiu, en el què el poble sembla tenir l’última paraula, vam concordar amb l’opinió.

Era el programa ‘Supervivientes’, d’un bon principi i sense cap interès visual ni especial simpatia preestablerts, em semblava lògic pensar, per la seua manera de fer, que la tal Miriam hauria de ser la guanyadora, contra pronòstic mediàtic. Quina sorpresa que al final el gran públic la elegís. ( O no tanta ? )

Em venia a demostrar això que el meu ‘sinderi’ estava a l’alçada dels lerets que també podien haver escollit RodolfoChikilicuatre ?

Evidentment que no, i què més !

Lo que passa és que la ciutadania, inclosa la del país veí, és molt més llesta del que pot semblar en una primera impressió. Eco li cua. I si han triat aquest cantant, doncs alguna raó han de tenir que per ara se’ns escapa. Potser és que ha de caure en gràcia a totes les “ia’s”, i el votaran a ell per canviar.

Amés m’ha dit la veïna que aquesta nova manera d’entendre el Festival d’Eurovisió és força global, i que el representant espanyol potser no serà el més ... eehhh..., bé vull dir que hi ha altres nacions tan llestes com l’espanyola. I com jo mateix, és clar.

 

( Qui em manarà a mi fotre’m amb el carro en el pedregar. )

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Eutanasia

 

L’altre dia mentre anava cap a l’oficina, em vaig trobar en Jaumet. Feia temps que no el veia i el vaig trobar molt desmillorat, anava potarranc i feia molt mala cara.

Li vaig preguntar com anava i em va dir que molt malament.

-         Estic molt cardat, bé podria rebentar ara mateix !

-         Home, no ho diguis això, ja milloraràs ...

-         Em demano la mort cada dia, avui fos i demà festa.

El vaig deixar enrere tot prement-li el braç. Quin gros problema té l’ésser que ha de lluitar per l’eutanàsia i arrossegar-se suplicant una mort digna.

 

El problema ens ve d’una manca d’evolució del cos humà. El cos humà ha quedat, des de les últimes modificacions evolutives prehistòriques, clavat en un punt en que el cervell no disposa de ressorts físics per a complir certs desitjos mentals, que anhelem com a persones. Per començar podríem parlar del primitiu sistema reproductor, però com que ens referim a la mort, no és el més escaient.

Parlem, per exemple, de la manera en què administrem l’aliment al nostre cos. Això esta relacionat amb el tema, ja que mengem per viure i vivim per morir. Aquesta funció, es desenvolupa de totes totes d’una manera vella, fastigosa, desagradable i impròpia de qualsevol ésser viu avançat.

Encara tenir que posar-se el menjar al cap, prop del cervell, a la cara, dins la boca, per on parlem, per on besem i fins i tot respirem, és una involució. Els llavis oliosos, les dents fetes malbé pels aliments, l’alè amb tota mena pudors residuals, la glotis tancada a corre-cuita per la epiglotis per evitar ennuegaments i afogaments que ens facin escopir part dels aliments mastegats i saliva. La cara, que és una de les parts del cos humà que més ens representa i identifica, té una part d’ella connectada a l’anus. Tot això és una clara evidència del nostre estancament evolutiu. I tot comptant que tenim sistema digestiu des de fa milers d’anys.

Quin camí no ens queda encara per recórrer fins que no desenvolupem un sistema d’auto-destrucció, que quan els mínims corporals així ho indiquin, la quantitat de dolor i patiment ho aconselli, un cervell encara lúcid pugui acomplir el desig de morir del seu propietari.

Quan el cos humà mutarà el seu biològic aferrissament a la vida a qualsevol preu, per un sistema més en comunió amb el seu propi jo ? 

És que la vida pura no es fia de nosaltres encara ?

És que hem de viure eternament, conquerir l’univers i no poder morir dignament ?

Si de totes maneres morim quan el nostre cos vol, perquè no podem fer morir al nostre cos si ho volem nosaltres com individus ?

 

 

Estem massa esporuguits i empresonats per la religió, la societat, la medicina, les normes, per les persones que ens estimen i per les que estimem, i del què serà de nosaltres quan traspassem.

Per tal de que el nostre cos pugui detonar l’explosió genètica interior que ens porti cap a la evolució, sense la por innata per la supervivència de l’espècie i que ens permeti poder triar la nostre personal hora de morir, ens hem de deslliurar de moltes cadenes senti-mentals imposades des de temps immemorials.

Només al poder triar l’hora de nostra mort, quan els nostres indicadors físics així ho aconsellin i aquesta sigui la nostra voluntat, raonada per un cervell encara en plenes facultats, en aquell moment, evolucionarem per deixar de ser animals racionals i passar ha ser éssers humans una mica més lliures i més feliços.

 

Es veritat que tenim certes opcions per finir segons la nostra voluntat, però estant rarament al nostre abast. Podem fer-nos assassinar, però obliguem a fer una il·legalitat. Podem recórrer a l’eutanàsia, però està legislada d’una manera, que ja veiem avui en dia com es resolen el casos dels que la demanen. Podem suïcidar-nos, però aquí i entra el valor personal o el ser-hi a temps física o mentalment, amés pels cristians és pecat.  

 

Poder serà per la República del Cap de Creus per on començarà aquesta nova evolució. Poder a nosaltres serà aquí primer ens tocarà.

 

Total, tothom diu que ja estem una mica tocats.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Parli’m en català

 

 

Em semblava una mica estrany, però el repartidor de missatgeria urgent que em va portar correspondència de la central, m’ho va corroborar. Era d’origen xinès, però vivia aquí des de molt petit. Parlava en català correctament, jo esperava aquella ‘l’, però mai va arribar.

-          Deu ser al veure’m amb cara de xinès, però sempre em parlen en castellà. Encara que els hi digui que l’entenc i parlo en català, al cap d’un moment tornen parlar-me en castellà.

-          Ai collons ! – va intervenir en Juan que en aquell moment es trobava allà perquè m’havia portat una galleda d’engrotes – Así quetablan en castellano; poder si que ho fa la cara – va raonar mirant-me.

 

Ja ho havia llegit en diversos articles, i sentit l’opinió d’altres nouvinguts, que desprès d’haver après el català i fer-ho saber als seus interlocutors, hi havia la mania generalitzada a parlar-los en castellà, tot pensant que els hi seria més fàcil entendre’ns.

I els pobres insistint i ningú els hi fa cas, ni a casa ‘seu’, és gros això !

Si ens posem a analitzar el cas per buscar una possible solució, és difícil trobar una formula lògica i factible.

En primer lloc, donarem com un fet indiscutible que l’aparença, en aquest cas la cara o fesomia de l’individu en qüestió, sigui xinès, hindú, indi, nòrdic, sud-americà, de l’Europa de l’est, africà o aborigen australià, no es pot pretendre que se la canviï, per la ‘ganya’ d’un tipus que a nosaltres ens indueixi a pensar que és un catalanoparlant de mena. Per tant, el malaurat es quedarà amb la cara amb que li ha tocat viure.

Ens queda la seua paraula. El ben intencionat interlocutor, ens explica que no cal fer cas de la seua aparença, que parla i entén perfectament el català i que així ens hi podem dirigir. Doncs està demostrat que això no ens funciona, la seua paraula no ens val i continuem amb el ‘xip’ castellà.

 

Potser és que ens ha de demostrar el grau de català que domina ?

- He anat a classes nocturnes i he aconseguit el ‘C’.

Només a estudiat fins la tercera lletra de l’abecedari deu pensar el català, pobret, serà millor que li parli en castellà, com que és de Pequín li serà més fàcil. Nosaltres sempre tan amatents ...

 

Potser és que ens ho ha de suplicar ?

-          Si us plau, podeu parlar-me en català, per favor que us entenc perfectament !

Veus, pensa el català, n’hi ha que arriben i ja tenen la voluntat d’integrar-se, no com d’altres que fa quaranta anys que són aquí i no diuen ni burro que et fa mal.

-          Hasses mui bien, lo primero que hai que aprender és l’idioma del puesto para que t’aceptin mejor, eh.

 

No, no, es veu que ni així aconsegueixen que els hi facin cas. Que poden fer perquè ens puguin convèncer d’una vegada.

Doncs desprès de molt de rumiar i cavil·lar crec que he trobat un sistema que pot funcionar. Han d’aprendre a renegar. Però molt més enllà del nivell ‘C’, han d’aprendre a renegar com a la República del Cap de Creus. Ara us explicaré perquè.

 

Diu que una vegada, en una ‘professó’ per mar el dia de la Verge del Carme, el capellà, per un inconvenient d’última hora, no va ‘quebre’ a la barca de les autoritats i es va d’haver d’embarcar en el llagut d’un pescador. Feia tan bon dia que les barques en professó van fer una volta força oberta. Però de cop, sense ‘con’ ni ‘con’ costa es va girar una gran tempesta. Una gropada encesa que va fer que les barques haguessin de tornar a port a tota màquina. Amb quina mala sort que en la sobtada maniobra, el motor del llagut on anava el capellà es va calar. El pescador s’esforçava per engegar el vell motor, cop de corda va, cop de corda ve.

 

-          Mecahis en la mar – murmurava el pescador.

-          Bbbrrrrr – feia el motor.

-          I quina mala sort !

-          Bbbrrrr.

-          Contra de contres !

-          Bbbrrrr.

-          Bé et podries ... !

-          Bbbrrrr.

-          Mireu de fer alguna cosa – va cridar el capellà veient que el tràngol anava cada vegada a més – per Déu feu alguna cosa !

-          Mossèn, si jo pogués parlar-li al motor d’una manera que ell m’entengués i en fes cas ...

-          Fill meu parla al motor com li hagis de parlar, però fes que es posi en marxa !

 

Alleugerit el pescador, va agafar la corda d’arrencada amb força.

 

-          Em ‘cagut’ en la puta mare que et va arribar a parir !!!

-          Bbbbrrrrr !

-          Així rebentessin Déu, l’ostia, tots els apòstols i la santíssima trinitat !!!      

-          Brrrruuuupp !!

-          Em ‘cagut’ en la sang de ‘cristu’ penjat a la creu !!!

-          Brruuuuppup-pup-pup-pup-pup-pup-pup-pupupupupupupupupupupup !!!!

I així va ser que encara van poder arribar el capellà i el pescador a port sans i estalvis.

 

I penso jo, no serà que els catalans som com aquell motor vell, que fins que no ens diuen les coses amb ‘energia’, no ens en adonem del perill de la situació que tenim al davant. En el perill en què esta el nostre idioma, per exemple.

 

O és que no us en doneu compte, collons !!

Així baixés Déu carregat d’estelles i us les fotés per les costelles !!!

 

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Govern i efecte Martí.

 

No es pensin vostès que com que a la República del Cap de Creus els governants són extraordinaris, les lleis són excelses i els seus habitants, despès de Salomó, han sigut sempre els més savis del mon i Mallorca, que és per això que jo ara vinc a opinar, i fins i tot dubtar, de la saviesa i capacitat del govern i governants dels nostres veïns del país de Catalunya.

Però segons vaig llegint les notícies que arriben del nostre país veí, la meua preocupació i patiment en vers els estimats i benvolguts habitants de Catalunya creix. I es que tot ‘lo’ que fan i diuen els seus governants em recorda a Martí.

No a aquell Martí valerós, ferm i gallard, capaç de donar l’última gota de la seua sang pel bé del seu poble, em recorden a aquell altre Martí, al que ‘quina angúnia em fas venir’, encara que suposadament, ‘i vagin de bona fe’.

 

L’altre dia ho vam dir tot prenent el Sol, badant amb les primeres sargantanes.

 

-          És que són idiotes ? – va començar preguntant sense maldat l’un.

-          No home, no, deuen ser les lleis que estan mal fetes – intenta explicar l’altre.

 

Jo m’atreveixo a aplicar-hi l’ensems; són idiotes mal fets, sia estrafets idiotitzats, políticament parlant és clar.

Com goses, infortunat, congriar tan jeroglífiques càbales, us exclamareu.

Els seus fets i dits m’hi aboquen.

 

Agafem només, per exemple recent, i no cap dels molts altres, el tema de la manca ‘d’aiga’. Una llarga secada ha obligat a fer restriccions generals ‘d’aiga’, transvanianonianosaments, dur-la amb ‘barcus’, prohibicions de regar i altres accions per l’estalvi d’aiga, en que la ciutadania ha respost amb una gran consciència.

El govern català ha tingut problemes i enfrontaments amb els agricultors, les plataformes de les terres de l’Ebre, desavinences amb el govern de l’estat espanyol i crítiques per la manca de previsió en la construcció d’infrastructures per la captació o producció d’aiga per consum humà. Amb tot aquest desori d’ineficàcia i improvisació, la resposta de la ciutadania ha sigut molt positiva i tothom ha col·laborat en l’estalvi d’aiga.

Ara resulta que cauen quatre gotes i es revenen una mica els rius, tal com va dir un polític, ‘sortim de la UCI per anar a planta, però encara som a l’hospital’. Doncs mireu per on, resulta que com que les reserves d’aiga han pujat un míser tant per cent, ja es poden regar els carrers i els jardins, emplenar piscines particulars i rentar el cotxes amb la mànega.

I que ha passat, doncs el que era de preveure, els ciutadans que han procurat per l’estalvi han posat el crit al cel.

Una altre bronca política. O els governants són mesells o és que es pensen que el poble no carbura.

 

És el que marca la llei, diuen, potser la llei esta mal feta ...

 

Però burros !! no us ho vèieu a venir, o és que no us havíeu mirat la llei fins ara.

Encara que la llei ho digui així, ja es veu que ferirà els sentiments d’una població sensibilitzada amb l’estalvi d’aiga.

I encara és tot una demagògia, en realitat les piscines no s’emplenen amb l’aiga de l’aixeta, i un cop plenes, el tractament de l’aiga fa que aquesta duri bastants anys, per tant ara per ara, la despesa d’aiga és mínima.

Mai havia vist fer servir la demagògia per fotre`s les pedres al propi teulat.

Des d’un principi s’ha parlat per parlar, el transvasament del Roine, per exemple, què voleu transvasar si necessiteu la conformitat dels governs d’altres països, si no teniu competències no maregeu la perdiu amb impossibles immediats i dediqueu-vos al que sí realment podeu fer, i feu-ho ben fet i amb eficàcia, no donant l’eterna impressió de patètica improvisació.

Voleu dir que si no fossin polítics, trobarien feina en algun altre lloc ?

 

En fi, no val la pena de gastar-hi més ‘xaliva’.

 

Ja em torna a venir l’efecte Martí.

O potser és directament fàstic ? ...

 

      

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

La societat del benestar en desavinença amb la climatologia. Una població de Sanders.

 

Ai ! que bé, quin bon dia que fa avui, des la finestra oberta de la meua petita oficina el mar es veu blau i en calma, el sol hi fa la rateta com una trencadissa de miralls, no fa ni una alè d’aire, però tampoc fa una calor excessiva, hi ha gent que passeja somrient, un saluda de lluny brandant el braç. Tot és tant tranquil i controlat que hom podria pensar que han instal·lat un termòstat a la vida i clima de la República del Cap de Creus.

Però això és un símptoma molt generalitzat als països, que podríem anomenar desenvolupats. L’estat del benestar és una de les màximes a aconseguir en aquests temps que corren. Podem dir sense tenir por a equivocar-nos gaire, que el llindar del patiment que estem disposats a suportar, és cada cop més baix. Si tenim una mica de calor, l’aire condicionat en marxa, si tenim una mica de fred, la calefacció de seguida. Aquesta mini-resistència que oposem davant la climatologia, fa que cada vegada la divergència entre la natura i nosaltres sigui més grossa.

Uns dies enrere, que aquí no feia gaire bon temps, un amic reporter era a París.

Em va dir que allà estaven cap a uns 30 graus, la gent, especialment els turistes, anaven descamisats, asfixiats. Molts es remullaven les cames dins les fonts, molts altres s’havien procurat uns mini ‘paraigues’ que s’agafen al cap amb unes gomes, a mode de barret, que fan furor com a souvenir. Els 30 graus puntuals al 15 de maig tampoc han de ser, per l’època intrínseca de l’any, una temperatura esborronadora.

El seu llindar termomètric era discordant.

El mateix passa amb persones vingudes de països freds, per no dir gèlids. Alguns d’ells que viuen a la R.C.C., a l’hivern, quan bufa la tramuntana, es troben morts de fred, gelats, a uns 4 graus per exemple. És clar que la sensació de fred amb el vent augmenta, però parlant amb ells, als llocs on viuen, estan de vint a quaranta graus sota zero. Allà però, van deu vegades més abrigats i les calefaccions estan molt altes, no passen fred.

El seu llindar termomètric esta desorientat i no comprèn la fred d’aquí.

Tot aquest hàbit a buscar sempre la màxima comoditat, fa que el nostre cos cada vegada en busqui una mica més. Aquesta sobrecàrrega de comoditats, fa que la desavinença amb la climatologia natural sigui cada cop més accentuada.

La societat del benestar crea una societat d’encantats, badocs, cosons i pàmfils respecte a la natura i al clima, tot amanit amb una època de bonança de climatològica a la nostra zona.

La nostra societat busca sorprendre’s amb incidents climatològics no rellevants. Només cal llegir els diaris, la gent va a mirar el llevant amb onades de 2 metres que destrossen les ‘plages’ i el passeig marítim. Evidentment aquests “grans” llevants només trenquen les coses que estan on no han de estar. ( Avui no és aquest el tema ) I les pluges, qualsevol rierada s’endú cotxes, entra en cases i trenca infrastructures, evidentment en rara ocasió es respecten i es netegen els recs, es té cura de les deus subterrànies i els passos naturals de ‘l’aiga’ , es construeix i endavant. Les puntes de vent a 60 quilòmetres per hora són noticia; que si cau una paret, que si es tomba un arbre, que si es desprèn una llosa d’una façana.

 

 

Per què tots aquests estralls que haurien de ser anecdòtics, de vegades causen danys irreparables ?

Com succeeixen en la nostra societat desenvolupada ?

Per relaxament del grau de seguretat en la construcció i ordenació de parcs i jardins, i en la revisió de les estructures més antigues provocat per una llarga bonança climatològica.

( No ens podem comparar amb l’estil de construcció de cases de fusta nord-americà que any rera any són víctimes dels huracans )  ( No he vist volar mai cap pi dels que han nascut a la punta de Cap de Ras )

Aquí ara el clima és magnànim, ara, ni plou gaire, ni fa gaire vent, ni fa fred ni calor, ni fa mar grossa, ara hem de buscar de sorprendre’ns amb engrunes climatològiques.

Parlo d’aquí i no d’altres llocs.

Parlo d’aquí i parlaré d’aquí en una altre època, per la segona meitat del l’any 1800, de la mà d’un bon cronista d’aquell temps a Llançà, Juan Bautista Sariñana. A la llibreta de memòries d’aquest llançanenc, hi trobarem una bona quantitat de referències del temps climatològic de fa 150 anys.

 

ANY 1840 :

“Lo dit añ 40 lo dia 23 de Desembra caygué un aygat estrordinari ab una mart de llevan mol grossa que les dundadas pujaban mes altas que el Castella del Port i tira casas del Port a terra i se perderan molts Barcus ( ) i surtiren molta gent morta negada i la ribera esbandi el pla de Llansa que no se veia cap banda ...”

Si coneixeu l’alçada del Castellar us podeu imaginar com quedaria el port, el Club Nàutic i totes les construccions properes, la Urbanització Sant Carlos quedaria esborrada ja que està documentat que les onades arribaven a l’alçada de la carretera de Portbou, que passa per darrere de la urbanització. Seria una catàstrofe, però per culpa nostra, aquella zona de l’Estany eren uns ‘aigamolls’.

ANY 1853 :

“Lo Yvern molt fred que glassa alguns dies la aygua se glassa dins los cantis per dins las casas ...”

ANY 1861 :

“... als 24 de mars un aygat estraordinari que fou molt de mal sen purta plans de oliveras molts de camins i viñas a la vila al carrer de la Riamera ( ara Salmeròn ) passaba aygua fins les nellas de las portas sen purta molt de oli de las casas ...”

ANY 1862 :

“... al febrer unas glassadas estrordinarias que mata moltas oliveras i las boras del mar se glassaran ...”

ANY 1864 :

“Lo dit añ 64 lo Ybern molta fret als primers de Janer unas glassadas estraordinarias que lo Estany se glassa y las peñas del mart, ( ) al 24 de Mars un aragan de mestral que fou mol de mal ( ) lo dit añ molt saque que mata molts de albres y seps moltes fonts se axugaran ( ) al Nubembra un aygat y despues un altra que el pla de Llansa hera tot una mart de rost a rost ( )”.

ANY 1866 :

“ ... no plogue mai va ser tanta la secada que no se culli res una fam molt gran lo estiu aumenta la fam i la secada ...”

 

ANY 1867 :

“ ... la primavera freda y glassadas despues grans pedregadas  a España y en Fransa a Llansa sen purta pujala i Masdestela aumenta molt la secada al mes de Juliol i Agost pedregadas las ulivas pocas i curcadas aumenta la fam i la secada ... “

ANY 1868 :

“ Lo dit añ 68 lo Ybern molt fret i de molt de bent i continua la secada els pous dels trulls quedaran sens aygua la font de la plassa sens aygua y mata mol seps no abia bist mai tanta misseria molts pobres menjaban pa de segon y funolls sens pa y sens oli y los abian de anar à cassa molt lluñ a Carmanso ...”

ANY 1870 :

“ lo dit añ 70 lo hibern molt fret als 12 janer un nabe en jeneral aqui el pla 2 pams y a la plana á buto de carru ( a l’alçada de l’eix ) ...”

ANY 1876 :

“ ... al 28 de Mars un huracan de vent que dura 8 horas que fou molt de mal sen purta molt rims abuca carrus  cotxas i per los camins tiraba la gent per terra i no se pudia treballa ...”

ANY 1881 :

“Lo Estiu el mes de Juliol y lo Agost un calor que no se pot viure arriva de calor à 52 grados de temometro molts albres an quedat cens fullas y altres morts y continua la secada.”

ANY : 1889 :

“... al Febrer grupadas de bent que se an perdut mols jurnals y tot al Mars tambe grupadas que se perderan mols barcus y se nega molts marines de Cadaques y ague una un grupada que dura 5 dias als 16 de Mars glasa ( ) als ultims de Mars una grupada estraordinari de 7dies que la mart sempra un fum al mes de Abril sempra bent mastral ...”

ANY 1892 :

“ Lo dit añ 62 un aragan de mestral que fou molt mal als bagons y esclafaron un homa en porbou al Febrer un altra aragan mes fort y despues als 13 un altra i dura als bens fins als 20 ( ) al 20 de Abril un sifon o aragan que fou molt de mal y crema totas la boras de mart al estiu secada y moltas pedregadas ...”.

 

La llibreta continua fins l’any 1901.

Aquests són alguns exemples de climatologia adversa en una època en què la vida era molt precària i colpejada per multitud de malalties, que ens han de fer reflexionar sobre la nostra qualitat de vida actual, i en la possibilitat de que aquell clima del Llançà de fa 100 anys pot tornar en qualsevol moment.

Cal que tots entenguem que encara que puguem controlar el nostre entorn proper, no dominem ni la naturalesa ni el clima, que el nostre poble, la nostra comarca, el país, el continent o el planeta no és una granja.

Amb tot, es va demostrant que nosaltres cada vegada som més piocs, cada vegada ho som més d’animals de granja.

 

Ja ho diu un bon amic de la República del Cap de Creus,

- Sanders, sou tots uns Sanders !!

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

La pudor de socarrim de Quim Monzó s’ensuma des de la República del Cap de Creus.

 

Ai collons ! Jo ja feia temps que m’ho preguntava. D’on deu venir aquesta pudor de cremat. Arriba fins la República del Cap de Creus però no es veu cap foc per enlloc.

A tingut que venir el senyor Quim Monzó a descobrir-ho. Resulta que és la pudor de fum de ‘can fums’, els nostres veïns empordanesos. El senyor Monzó diu que l’Empordà és conegut com a ‘can fums’ per la seua excessiva arrogància de ser empordanès. Jo he preguntat als vells de la R.C.C. sobre aquest motiu dels nostres amics empordanesos i mai l’havien sentit a dir. És clar que ja se sap que els de casa són els últims a assabentar-se de les pròpies misèries.

També és cert, que les coses, segons qui les diu, ja semblem una veritat general i absoluta, i com que el paper s’està quiet ...

Però malaventurat quan es fa córrer que el gos és foll. Les raons qui les sap ...

No he llegit, encara, cap llibre del senyor Monzó, només el seu discurs inaugural de la Fira del llibre de Frankfurt de 2007. Tampoc l’he seguit habitualment en els programes de radio.

Sembla mentida, però, com unes poques paraules dites en un d’aquests programes escoltat a l’atzar, fa molt de temps, fent referència a algú totalment desconegut, poden crear un sentiment d’antipatia perdurable, sense raó o causa aparent.

No us penséssiu que li ‘tenia ganes’ al senyor Monzó, pobre de mi, però les seues paraules a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres en el que li van dar el premi de narrativa Maria Àngels Anglada, m’han servit per vèncer la mandra de fer un escrit sense motiu aparent.

I és ben sabut per tots els que escrivim, des del més excel·lentíssim literat al més insignificant illetrat, que un cop al pati, estem a la mercè del públic ( el qui n’arribi a tenir ). En aquell número radiofònic, el senyor Monzó i una senyora o senyoreta, intentaven fer risible una situació en què una dona es veu que havia demanat una manzanilla abans de menjar, que si se la prenia amb tassa, que si tomba que si gira, total que a mi en va semblar desgraciat i mancat d’agudesa insistir i insistir amb un joc de paraules amb el castellà manzanilla, el vi d’aperitiu, i la manzanilla o sigui la camamilla la infusió. Podria ser que fins i tot jo no entengués bé el ‘gag’; però ‘lo’ realment psicològicament curiós del cas és l’animadversió cap aquella situació i als qui l’havien provocada. I de tots ells només recordo al senyor Monzó, potser em va saber greu que personatges coneguts catalans es rebaixessin a aquell nivell, segons la meua opinió és clar.

Em van fer sentir ‘lo’ que es diu vergonya aliena. Quines coses que té el cervell.

I desprès dels anys en Quim Monzó argumenta que els empordanesos són massa arrogants per ser com són i d’on són.

Per segons a qui de segons a on, sense cap raó aparent, això pot ser molt difícil de trassir. De vegades passa ( Petter Pala ). Cuidado amb el fetge.

I que hi ha adoració per les comarques gironines.

No és fum. És que és natural que sigui així, per què els empordanesos són així de naturals; són els que tenen més pels sota l’aixella i els que tenen més ous a la cistella. Desprès dels de la República del Cap de Creus és clar.

 

Ei! Que hi vols fer, tots iguals no podem ser.

 

I si ha parlat per fer parlar, ja pot riure per sota el nas que ja ho ha aconseguit.

Tot de bon ‘rotllo’, eh!

 

 Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

La Gran Vaga-H és un plat que es servirà fred.

 

Corren temps difícils fora de la República del Cap de Creus, al mon hi ha una gran crisi que un dia o altre haurà d’arribar aquí. El preu del petroli ha pujat una barbaritat i això ha empès als transportistes i altres col·lectius a la vaga. La vaga és un dret legítim aconseguit pels treballadors per lluitar pels seus interessos i pels seus mitjans de vida. La vaga d’uns o altres, però, sol molestar, incomodar i fins hi tot fer la punyeta a la resta de població que no en fa. És clar que s’ha d’entendre que la lluita és la lluita.

L’altre dia ho comentàvem fent el cafè en la recent parada terrassa del bar. Com hi ha mon, i és d’admirar, com hi ha sectors i col·lectius de treballadors que sempre estan  disposats a fer vaga tots a una. Els autobusos, pam!, ja hi són, els transportistes com una sola veu, els agricultors som-hi, els pescadors units, els funcionaris també funcionen. I de ben segur que no tots els transportistes estan a la ruïna, perquè tampoc tots els agricultors només es foten un cop de puny en una ceba, ni tots els pescadors es foten les cames com els pops, com deu passar en altres tantes feines. Però el seu associacionisme funciona. Tant per demanar ajuts, subvencions, rebaixes, descomptes com millores al treball o al horari.

Però hi ha altres sectors que no, no fan vaga mai, ni demanen gaire mai res, ni funcionen com associació reivindicativa.

-         Aquí si et falla la clientela i no et surten els comptes, fote’t de fàstic o tanca el ‘garito’, que no t’ajuda ningú. – va comentar en Pere mentre servia els cafès.

-         I l’associació de bars i restaurants o ‘lo’ que sigui; que demani subvencions també, o si tots a la vaga.

-         Els que representen a l’hosteleria no foten res, tothom a pagar això si, però se’n pixen dels petits. 

-         És clar que vosaltres mai us heu avingut, sempre s’ha dit del sector que si un peta millor, més clients pels altres ...

-         No se si és degut a això, o és que som un bestiar molt bèstia, però, ai ! si un dia canviés ...

I penso jo que tots, dones i homes, de qualsevol ofici o benefici, paletes i manobres, pintors i fusters, oficinistes i surfistes, presentadors i periodistes, banquers i executius agressius, millonetis i pobretis, pescadors i agricultors, els electricistes i els reis de les pistes, bons i dolents, lladres i policies, gents de l’espectacle, vaguistes i piquets violents, advocats i procuradors de dos en dos, mestres d’escola, d’aixa, d’arts marcials, d’esgrima, els del Govern i de l’Oposició, capellans i cardenals, senadors, diputats i putots, ministres i sinistres, el President, les Infantes encara que tinguin mania amb les plantes, el Príncep i la Princesa, el Rey Juan Carlos I i Doña Sofia desprès ( Coll ), i fins i tot el Papa si n’hi hagués, tots, la pròxima vegada que useu del sector de la disco-bar-hoste-hoteleria, tant si demaneu un fuà trufat o un cafè pelat, tant si us serveix l’amo amatent com un africà, un àrab, un sud-americà, o un de l’Europa de l’est, mascle o femella, encara que no us entengui ni a la primera ni a la segona, o fins i tot que faci veure no us entén, o tant si us toca una eficient relíquia del país, amb més de trenta anys a l’ofici, com el meu amic, tots, demaneu-ho amb un agradable somriure, amb agrado; encara que estigueu pensant :

- Sort que a aquest grapat de ( piiip ) no els hi ha passat mai pel cap fer una vaga general indefinida per demanar el que legítimament puguin pensar que els hi pertoca aconseguir com a treballadors.

Si això arribés a passar algun dia, rieu-vos-en de la repercussió de les vagues fetes fins ara, per dures i salvatges que hagin estat.

 

Marxa i passa !

Oído cossina !!

 

Lluís F. , Notícies del C. de C.               

 

 

 

Cumple

 

La República del Cap de Creus ha fet un any. Un any de reporter. La central m’ha felicitat amb un curt telegrama on diu que de moment haig de continuar. No em desagrada estar aquí; què cordons ! fins hi tot m’hi trobo molt bé. Els meus veïns són bona gent. Tot el poble és bonic, tranquil, petit, senzill, i ara per ara, el més interessant per a mi, difícil de trobar.

Amb tot, els articles que surten de la meua petita oficina, cap al mon immens tenen lectors. Si ens hi posem a pensar-ho, és una cosa meravellosa i misteriosa, per les ‘dugues’ bandes.

Tinc que donar-vos les gràcies pel temps que em dispenseu amb la lectura dels meus escrits. Sobre tot en aquests temps de presses.

Si un dia teniu un minut més, xerrarem d’alguna cosa ... ja fa un any que ens coneixem.

 

Avui m’ha fet mandra buscar un tema d’actualitat.

M’he entretingut mirant unes postals antigues que hi havia al fons del calaix de la taula. Són postals d’un poble de la costa. Potser és per culpa de l’aniversari, però m’han vingut llunyans records del poble on vaig néixer ...

 

POSTALS ANTIGUES

 

Visc prop del mar i no el sento proper,

el veig allà, el sé,

blau encalmat, gris furiós,

enfinestrat, darrer.

 

Alguns dies, en aquella hora comuna de cel roent,

amb posat distret i distant, tal com un foraster,

m’hi acosto passejant

deixant-me portar pel trescar de la gent.

 

Busco vagant bocins de corall i vidrets verds,

secrets descoberts de l’últim llevant,

peces revesses d’un trencaclosques encara per fer,

aixeco el cap i miro al voltant,

o el mon o jo hem errat de quadrant.

 

Armat en un clot un semaler corcat,

la borda dibuixada amb el peu,

jocs de navegants,

la vela la imagineu i també el masteler,

de bandera no en té i no ens cal el seu,

un parell de draps vells per gallardets flamants.

 

L’aforari és blau i blanc, pols de sal, tramuntana encesa,

de cop vola una gorra,

aquí la por no hi val,

atrafegats xerrics, ni capità ni mariner,

molta feina per fer,

lluita vital, heroica i vana

d’una barca de sorra.

 

Érem nens amb robeta d’estiu

voltats per un exercit de bronze i nu,

el Sol per tot mana,

al cel ni un parrac ni núvol oportú,

la ‘Catacrac’ salla un mar estranger,

jocs innocents, les hores al carrer,

amics,

on serem tots quan el temps passi plana ?

 

Per la Verge del Carme,

un estel fugaç amaga en ses gotes mil-i-un desig,

daurat esperit que fuges a l’instant en un negre trepitx,

de respostes mancat, del ser o no ser,

acabaràs mal parat, sense saber,

cap al mar de l’oblit.

 

Poblet mariner, bonhora i fatigues,

mercat del record,

només tinc un grapat de postals antigues.

 

 

Gràcies a totes i tots els R.C.C.’s !

Fins ben aviat !

( Es pot saludar )

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Des de la R.C.C. una lliçó ràpida de psicologia aplicada al estrès estival.

 

Quins dies de calor ... aquest més de juny sembla voler-nos servir en safata un estiu amb totes les de la llei. Arribaran els turistes, la pressió humana per metre quadrat es dispararà, el modern i temut estrès de la vacança atacarà a vilatans i forasters, a servits i servidors. Suportar tot aquest fatu de despropòsits en què s’estan convertint les vacances, fa que hi hagi persones que fins hi tot necessitin ajuda psicològica per reincorporar-se a la vida quotidiana. I és que de vegades, amb tanta gent, tanta calor, tant tarant tant, tots ens engegaríem a desmamar piocs els uns als altres; i és que tot això de les vacances et fa un feix, et va fent un feix; fins que arriba el moment en què et trobes davant d’un d’aquells tant tibat, pretensiós i impertinent que t’entra entravessat, i és que l’aixafaries home !!

Hi ha dies en què la tensió i la impertinència ambiental es poden tallar des de la meua petita i bullent oficina.

A la República del Cap de Creus hi venen a estiuejar molts francesos. Els francesos, un cop deslliurats de les seues dèries de francesos, alguns poden a arribar a ser molt intel·ligents. No podem deixar passar per alt que França és una gran nació, i això comporta que de vegades alguns dels fills de la gran nació poden aportar raons que ens poden ser d’ajut, especialment en el tema que avui tractem. Si, us explicaré una història que us servirà de gran ajut en situacions en què la vostra ja minada i minvada autoestima sembli incapaç d’estar a l’alçada d’un adversari psicològicament agressiu, que no sigui d’altre manera que engegant-lo a parir panteres o fotent-li una masmàrria. Doncs no, cal que apreneu a fer servir la psicologia. 

 

Diu que

el comandant en cap d’un campament militar en què feien pràctiques els que haurien de ser metges de campanya, tenia per costum passar revista i saludar als estudiants més notables i meritoris.

Mentre els soldats-metges estaven en formació, el comandant els anava saludant un a un amb una cerimoniosa encaixada un cop de taló i un cop de cap ( no un cop de cap físic s’entén ).

 

-          Mon Comandant !!

-          Et moi aussi !

-          Mon Comandant !!

-          Et moi aussi !

-          Mon Comandant !!

-          Et moi aussi !

-          Mon Comandant !!

-          Et moi aussi !

 

I així tota la formació.

Un cop dispersada la tropa, el tinent i el comandant van caminar plegats.

El tinent que era nou al campament, no va poder deixar de comentar la seua estranyesa.

 

-          Mon Comandant, li puc fer una pregunta ?

-          Pregunti tinent.

-          Perquè senyor, cada vegada que un soldat el saludava vostè li contestava “et moi aussi” ?

-          Perquè cada vegada que miro un d’aquests tibats pretensiosos als ulls, veig que em diu “ Je vous emmerde !! ”

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

Et moi aussi !

 

 

 

Futbol

 

A la República del Cap de Creus no van tirar coets per celebrar la victòria de la Selección Española de Fútbol.

 

Aaaahh, és ara, en aquests temps de retransmissions, de comentaris, de celebracions, d’enquestes de suport, quan de veritat valoro i sento un gran alleugeriment per viure lluny de les fronteres españolas, fins i tot en dellà de les catalanes, per viure a la República del Cap de Creus.

Tampoc té res d’estrany que a la R.C.C. no es tiressin coets per celebrar la victòria de la selecció española de futbol, nosaltres no hi tenim cap selecció jugant en aquesta competició. Tampoc tenim cap nadiu jugant a la selecció d’un altre país, que pugui fer perdonar i excusar rancis patriotismes, tenim, això si, molts professionals treballant en altres països, però aquest detall no ens aboca a celebrar les seues victòries personals.

No tenim problemes d’una joventut amb crisi d’identitat deguda a un innocent i immaculat desconeixement de la historia i unes sanes ganes de celebrar alguna cosa.

Vosaltres direu : tu ets un ressentit, al mon li agrada el futbol sigui d’on sigui.

I és veritat que aquest desinterès en vers el mon futbolero no te cap mèrit.

Com és ben sabut, i les enquestes així ho confirmen, l’esport preferit pels mascles de la R.C.C. és el volei ‘plaja’ femení, i el de les femelles el volei ‘plaja’ masculí.

 

Deu ser per qüestió de pilotes.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Una visita al rellotge Públic de Llançà.

 

En les Primeres Festes d’Estiu s’ha presentat la restauració de la maquinaria de l’antic rellotge municipal del poble. L’han col·locat al vestíbul de la Nova Biblioteca Municipal de la República del Cap de Creus, dins una gran urna de vidre. La màquina impol·luta i resplendent, però parada, sintonitza, segons l’estilista municipal, amb el sentiments de la biblioteca, un lloc d’on poden sortir treballs brillants, però dins la calma i el silenci.

Com que jo com a reporter cobria la noticia del acte, vaig convidar a un bon amic de Llançà per tal que hi assistís,  pogués veure el rellotge restaurat, i participar de la festa.

Ell al veure la marca del rellotge em va dir que era la mateixa que la del antic rellotge públic de Llançà, un de la Casa Manufacturas Blasco de Relojes Públicos, de Roquetas, que ara per ara està inutilitzat i en estat d’abandó al campanar de l’església parroquial.

 

- Si vols – em va dir – un dia vens, l’irem a veure, i te’n explicaré alguna cosa.

I així ho vam fer, aquí teniu algunes dades i fotos de la vista al rellotge de Llançà.

  

Una primera referència a un rellotge públic a Llançà la trobarem tot consultant el llibre d’Actes de l’Ajuntament de l’any 1900. Allà es fa esment d’un rebut de 18 pessetes i 65 cèntims que es paguen per la ‘recomposición del reloj público’. Durant els anys següents trobarem algunes dades més, juntament amb els noms dels encarregats Carlos Quintana i Bernabé Quintana. És molt possible que el rellotge passés temporades desatès o esgavellat, de ben segur per falta d’un pressupost per a mantenir-lo. Al 1904 el rellotge estava ‘en un completo estado de paralización a consecuencia de tener una de sus ruedas rota ...’, li van exposar el problema al ‘regulador’ del rellotge, ell va respondre a l’Ajuntament que només augmentant el pressupost i una apujada de sou fins els 18 ‘duros’ anuals, en lloc dels dotze que percebia, ell es faria càrrec del rellotge. El mes de desembre del mateix any, l’Ajuntament accepta la demanda i l’encarregat del citat rellotge reprèn la feina pels acordats ‘diez y ocho duros mensuales digo anuales y con las condiciones ( ).’. Al 1907 llegim, ‘( ) pagar 7 pesetas i 60 céntimos a Jaime Guitart, alpargatero de esta población por el importe de una pieza de cuerda ( )  para el arreglo del reloj público de la localidad ( ).’. El 25 de gener de 1911 es pagaren ‘6 pesetas i 50 céntimos por un eje nuevo para la buena marcha del reloj público ( )’. El 13 d’abril de 1912 es paga ‘a Bernabé Quintana de 15 a 16 ptas. para que arregle el reloj público’, el 24 d’agost del mateix any el tal Bernabé Quintana ‘ ( ) presenta un recibo de 40 pesetas por el arreglo del reloj público ( ) ’. A 5 de juliol de 1913 ‘( ) pagar a Manuel Borrás carpintero de esta villa 7,40 pesetas i céntimos por el importe del trabajo i materiales que ha necesitado en reparar el reloj de esta villa ( )’. L’any 1916 trobem una altre referència, el 9 d’abril, ‘Aprobar la cuenta de 8,50 ptas. presentada por el señor Jaime Macau por el importe de varias reparaciones que ha efectuado en el Reloj público de esta villa.’. Dos anys desprès, el 8 de novembre de 1918, l’Ajuntament aprova la seguent factura, ‘ ( ) Otra de 16’25 ptas presentada por el regulador del reloj público, Jaume Macau por trabajos que ha empleado en la reparación del expresado reloj.’.

Jaume Macau era el pare de Josep Macau i l’avi de Joan Macau, amb el que he parlat per tal de que ens posi al corrent d’aquest antic rellotge públic. El senyor Joan explica que l’antic rellotge estava situat a la paret del fons de l’actual església, encara podem veure la petita espadanya, on a l’època, hi havia dues campanes, una de petita pels quars i una de més grossa per les hores, era un rellotge sense esfera ni broques, només tocava quarts i hores. Calia donar-li corda cada dia, i es feia a les dotze del migdia. Per tal d’accedir a la maneta del rellotge que recollia la corda dels tres pesos de pedra de què constava, calia pujar fins on estava instal·lat. Això es feia per una escala de fusta que s’enfilava per darrera del gran retaule barroc que hi havia a l’altar. Un cop a dalt s’entrava en una petita cambra on hi havia la maquinària, tan el retaule barroc com l’escala de fusta es varen destruir durant la Guerra Civil Espanyola, aleshores, es va haver de pujar fins al rellotge per l’exterior de l’església, prop de la teulada. A l’any 1916, mossèn Ramon Vilar i Fajula empren la construcció del nou campanar a càrrec del mestre de cases Pere Masdeu Vilarrodona. 

A l’any 1917, per ajudar al finançament de l’obra, el mossèn vol cedir la utilització del campanar de la torre romànica de la plaça, que en aquella època estava sota l’autoritat eclesiàstica, a favor de l’Ajuntament, per 1000 pessetes. ‘( ) Seguidamente se dio lectura del oficio que el señor cura-párroco  a dirigido a esta alcaldía de fecha de 21 del actual en el cual pide que el Ayuntamiento resuelva en definitiva la posesión del local que actualmente ocupa la torre campanario  de esta localidad a favor del municipio que por cuya posesión se pedía el precio de mil pesetas.’. El preu de 1000 pessetes va dividir al Consistori, en data de juliol de 1917 llegim, ‘( )para discutir y en su caso aprobar el precio de mil pesetas que el señor cura-párroco pide en definitiva para renunciar la autoridad eclesiástica a favor de este Ayuntamiento los derechos ( ) sobre la propiedad del terreno y edificio en que esta actualmente emplazado el Campanario de esta villa.( ) mientras los unos opinaban o sean los de la mayoría que el precio de mil pesetas era exagerado para la cesión del expresado local, los otros de la minoría mantenían que el precio pedido por el señor cura-párroco era razonable ( ).’. L’Ajuntament volia una rebaixa però en aquell moment no s’arribà a cap acord. El 23 de novembre de 1917, el mossèn demana a l’Ajuntament que se li cedeixi una petita construcció propera a l’Església per tal de poder reforçar les obres del nou campanar en construcció, ‘( ) el señor párroco dirige al Ayuntamiento suplicando a este le ceda la posesión del casucho que posee en la ( ) plaza de esta villa, entre la Iglesia y la casa que da principio a la calle Dentrolavilla ( ) el cual le permitiría reforzar las obras del nuevo Campanario ( ).’. El 30 de novembre es torna discutir el tema sense cap acord, ‘la entrevista con el señor párroco de esta villa referente a la cesión a favor de la Iglesia del casucho que ¿? Eclesiástica cediera a favor del Ayuntamiento los derechos sobre la posesión del Campanario antiguo,( ) habiendo manifestado dicho señor párroco ( ) que para poder aceptar era preciso que el Ayuntamiento entregara la cantidad de 500 ó 600 pesetas como indemnización ( ). Però l’Ajuntament va contestar, ‘ Siempre y cuando la Iglesia ceda a favor del Ayunta. los derechos ( ) por la torre que en la actualidad sirve de Campanario antiguo, sin que para ello se satisfaga cantidad alguna ( ).’.

En aquells moments, sembla que no hi havia gaire bona avinença entre el mossèn i l’Ajuntament, del maig de 1918 llegim, ‘( ) el señor cura-párroco se dirige a esta Alcaldía pidiendo se le señale línea para cerrar un trozo de terreno en la parte derecha de esta Iglesia parroquial para que así pudiera evitar queden depositados en el mismo escombros e inmundicias ( ). ( ) el Ayuntamiento acuerda por unanimidad no acceder a lo pedido por el citado cura ( ).’. Amb tot, i encara que les actes no ho mencionin, el senyor Pere Masdeu Boada, fill del mestre de cases del campanar, comenta que l’Ajuntament de l’època va contribuir monetàriament amb bona part de la construcció del nou campanar.

A partir d’aquests anys el tema del rellotge apareix molt de tant en tant. Al 14 d’agost de 1930, ‘... setenta y dos pesetas a José Macau Estela por por materiales i manos de obra invertidos en el año 1929, en la reparación del reloj público ...’. De l’any 1932 fins l’any 1935 cap més referència al rellotge públic. Per aquells anys, la centraleta de telèfons, la central elèctrica, l’enllumenat públic, el clavegueram, la política interna, la sanitat, els treballs en els recs Gardissó, Madral, i d’en Serrapí, la construcció de les  Escoles Graduades i necessitats socials que anaven apareixen omplien el temps del Consistori. Els Llibres d’Actes dels any 1936, 1937 i 1938  pertanyents a l’època de la Guerra Civil Espanyola es troben desapareguts, per tant, recomencen la vida administrativa a l’any 1939, “Año de la Victoria”, segons llegim a als Llibres d’Actes. A la sessió de 14 d’abril 1940 es confecciona una plantilla de personal on hi ha un ‘encargado del reloj público’ amb un ‘Haber anual’ de 500 pessetes.

Al dia 28 de juliol de tal any trobem, ‘Siendo necesaria una puerta para que sirva de cierre completo al Reloj público, se acordó encargar la construcción de la misma al carpintero S. Luis Escarpanter Barneda.’. El senyor Joan Macau explica que el rellotge del antic campanar de l’església va ser desmuntat i traslladat al campanar nou per un ferrer de Garriguella anomenat Quintana. Va ser necessari fer diferents reformes a la vella maquinària del rellotge per tal d’adaptar-lo al nou emplaçament, però sembla ser que mai va funcionar prou bé.

El 18 d’agost de l’any 1940 es paguen dues comptes a José Salvat per algunes feines, entre les que llegim, ‘( ) y en el traslado de las campanas y otros trabajos del reloj público de esta Villa.’. Aquí, i segons les explicacions del senyor Pere Masdeu, es veu que al menys dues de les campanes van quedar malmeses durant la Guerra Civil Espanyola, es van baixar fins la Plaça i van ser transportades possiblement fins Olot on van ser fosses i refetes. Tota aquesta operació va ser sufragada amb el padrinatge del senyor Miguel Mateu Pla, conegut aquí com el Rey del Ferro. No és fins l’11 de novembre de l’any 1951 que en tornarem a trobar una petita nota, ‘ ( ) G. Capdevila arreglo reloj público.’.

Desprès de molts anys de mal funcionament, l’any 1953, l’Ajuntament pren mesures per solucionar el problema del mal estat del rellotge públic. El dia 9 de juliol s’escriu, ‘ ( ) se informa a los señores concurrentes que el reloj publico instalado en el campanario de la parroquia, no funciona desde hace muchisimo tiempo. Que lo ha visitado un relogero vecino de Figueras llamado Enrique de Alarcon, ( ) manifestando se compromete arreglarlo bajo contrato con el Ayutamiento bajo las siguientes condiciones.

1º Que contrata con el Ayuntamiento el arreglo y reparación del reloj público. 2º ( ) el precio se estipulara en seiscientas pesetas ( ) satisfechas de tal forma   (  ) quinientas al ser entregado debidamente dicho reloj ( ) las otras restantes al año de la entrega del reloj en debido funcionamiento. Altres clàusules establien la garantia del rellotge. Desprès de deliberar, l’Ajuntament acorda facultar l’alcalde per què acordi el contracte amb el rellotger segons l’exposat.

Al cap de tres anys, l’Ajuntament decideix la compra d’un nou rellotge, el que encara avui en dia es troba al campanar, avariat. Era el 25 de març de 1956, ‘ ( ) la necesidad que tiene esta localidad de adquirir un reloj público, ya que el que actualmente existe no funciona por deteriorado é irreversible y, habida cuenta de que por la Casa Vda de José Blasco Bosch, frabricante de relojes públicos con residencia en Roquetas Tarragona se ha pasado oferta a este Ayuntamiento ( ). Tan l’alcalde com els regidors estan d’acord en què la compra seria de satisfacció pel poble en general. El 2 de juny de 1956, es fan unes obres de preparació, ‘ Construir en todo lo largo de la escalera del campanario por el hueco de la misma una caja-de salva-guarda de mamposteria para las pesas del reloj público para que en caso de rotura de los cables no ocasionen daño alguno y evitar asi peligro y accidentes.’. Així dons, el 25 de juny de 1956 tira en davant el tema de la compra. ‘ Extender una contrata por la instalacion del reloj publico en el campanario por entre la Alcaldia-Presidencia en nombre y representación del Ayuntamiento y el Rdo Cura-Regente encargado de la Parroquial Iglesia.’.

Ja el 7 de juliol de 1956, considerant l’Ajuntament per unanimitat, que la compra del rellotge és més utilitat que una millora, s’acorda adquirir-lo. Es diu, ‘ ( ) Instalar el reloj en la torre-campanario ( ) visto el catálogo, sea del tipo número 6 ( ) ocho dias de cuerda de horas con repetición y medias ( ) por el precio de cuarenta mil pesetas ( ) que el Ayuntamiento pagara en diez anualidades ( ) mediante once letras aceptadas por el alcalde, por valor de 2000 pesetas las dos primeras ( ) y las nueve restantes de cuatro mil pesetas ( ). El coste se entiende con transporte hasta la estación de ferrocarril instalación y montage completo, con excepción ( ) albañileria, carpinteria, herreria y demás que fueren necesarios ( ). La garantia i manteniment que donava la Casa Manufacturas Blasco de Relojes Públicos era de deu anys, tantes vegades com fos necessari, sempre que el problema fos culpa de la fabricació del rellotge y no una avaria provocada involuntària o voluntàriament. Uns dies més tard, el 20 de juliol de 1956, l’Ajuntament demana al capellà què doni conformitat per instal·lar el rellotge, ‘ Dar la conformidad al Ayuntamiento mediante documento que lo acredite sea acta ó contrato del asentimiento de parte del Rndo Cura-Regente de esta parroquia sobre la instalación del relor público por el Ayuntamiento en el sitio de la torre-campanario que ocupaba el antiguo reloj.’. A la revista Miranda nº 11 de 1956, podem llegir a peu de foto, ‘ El nuevo reloj municipal instalado en el campanario i en funcionamiento. ’. També en una de les fotografies que acompanyen aquest text, datada al juliol de 1956, es pot veure al pintor Lluís Feliu Casas pintant des d’un caixó suspès d’una corda, els números romans de l’esfera del rellotge. El 7 de febrer de 1957, Llibre d’Actes, ‘ ( ) facturas i recibos siguientes : a Manufacturas Blasco de Roquetas su letra 2000 Pts. ( ) ’. 26 de febrer de 1957, Llibre d’Actes, ‘ ( ) facturas i recibos siguientes : a Manufacturas Blasco de Roquetas 4000 Pts. ( )’. D’aquí en davant, fins l’any 1965 en que he resseguit els Llibres d’Actes de l’Ajuntament, no torna aparèixer cap nota sobre el rellotge públic. A hores d’ara, les broques del rellotge funcionen amb uns motors elèctrics, al igual que les campanes, que tenen un sistema de martells connectats a un dispositiu de radio-horari, d’on també es controlen els diferents tocs. Amés del martell, la campana més grossa encara conserva el batall.

El rellotge de Roquetes reposa allà dalt, pàl·lid, quiet i esgavellat, deixant passar un temps que ja no marca, esperant potser, que un dia les seues rodes, eixos i pinyons es tornin a moure i a brillar, i alliberat de la presó de la torre, pugui lluir com ara ho fa l’antic Rellotge Públic de la República del Cap de Creus.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

El tarannà de la nostra societat, la màxima personal contra la mínima universal.

 

Tinc un amic reporter a Brandisvàlia que és un gran col·leccionista de notícies de crims i cròniques negres nefastes. L’altre dia, i és que té poques opcions més, em va enviar un dossier on ha recopilat tots els casos dels tres últims anys. Tant de sadisme, maldat, crueltat, desauxili, incompetència i mala sort amb resultat de mort, tot tan concentrat, m’ha fet pensar en la evolució cap a la civilització i la solidaritat del ésser humà.

Desprès de molt se cavil·lar-hi i molt discutir-ho amb els gavians de les roques i els gats de l’espigó, he arribat a la conclusió que l’evolució del ésser humà s’ha mogut cap a la quantitat, i no cap a la qualitat.

Ara per ara podem dir que la mort no ens espera darrera la cantonada, al menys a la R.C.C. i la resta de països fronterers. Ja no hi ha cap Santa Inquisició que ens hagi de jutjar i torturar per qualsevol guerx o desacatada norma. No hi ha cap Cobrador d’Impostos Reial daga en mà prest a esbudellar-nos. No hi ha Comptes, Ducs i Senyors amatents a demanar la nostra sang per defensar ses terres i castells d’altres iguals seus. El Rei no armarà tot súbdit que sigui capaç de brandar unes forques per enviar-lo a ferotge batalla. Avui la Reina no crema dia i nit als seus i seues possibles contrincants o opositors.

La veritat és que ara es mort menys, és la nostra societat del benestar i tot això.   

Des d’antic que es deia ‘les guerres ben lluny de nostres terres’, i per ara és el que hem aconseguit.

I és que hem prosperat, ens hem civilitzat, hem aconseguit que totes aquestes coses passin en països molt llunyans. Per allà a l’Àfrica, lluny a l’Amèrica, en aquells països de pobrets, on només alguns periodistes malparits tenen la barra de filmar aquestes coses que no s’han de veure, i menys a l’hora de sopar.

Home, i dona, s’ha d’admetre que aquí es mort menys, es viola menys, s’abusa menys, es maltracta menys, s’assassina menys, la justícia és menys dura, les penes són menys colpidores, és el que jo us deia, hem pogut controlat la quantitat.

La qualitat, aaah, això comporta, més implicació, més compassió, més col·laboració, més auxili, més ajut, més solidaritat, més bondat, més temps; masses més.

La nostra civilitzada societat del benestar ja té prou feina en buscar més benestar.

Total si ha de passar alguna cosa, sempre ens queda pensar que passarà al veí, a la filla d’aquell, a la dona de l’altre, a la família del de més enllà ...

 

-          Però tu que parles tant, ja prediques amb l’exemple ? – em va preguntar un gat.

-          Eh ... ? M’ho preguntes a mi ... ?

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

Festes d’estiu del Port de Llançà, camí de la destrucció del segon origen.

 

Dies enrera un amic de Llançà em va convidar a sopar i ha veure els focs artificials que es fan per les Festes del Port de Llançà. Un espectacle ben bonic que reuneix una gran quantitat de públic. Desprès comença un ball en un tancat que té la particularitat de que la gent que hi balla s’arruixa amb cervesa. Vaig preguntar al meu amfitrió d’on venia aquesta costum, ell va sospirar i es va allargassar a la cadira.

-          Això ve de molts anys enrera, abans el ball es feia a l’antic cobert de l’encant del peix, que estava situat a la part baixa esquerra de la plaça del port, on ara hi ha el pàrking del Club Nàutic. En aquell temps el rei era el xampany, es comprava per ampolles i tan se’n bevia com s’arruixava a tothom que ballava prop del que era la pista. En aquella època hi havia molt de jovent de Llançà, però també gent gran i de mitjana edat que baixaven a la festa, no hi faltaven estiuejants que coneixien o que de seguida entenien el joc d’aquell ball, tothom que entrava a ballar acceptava el risc de ser mullat, com tenia el dret de mullar als altres. Amb tot, i encara que tothom anava moll tant per fora com per dintre, es respectaven unes normes, unes normes tàcites, que no estaven escrites, unes normes que provenien d’una lògica i d’una educació que feien que tal disbauxa no provoqués gaire més que alguna agarrada, queixa airada o algun moviment recriminador. Les ampolles un cop buides s’anaven disposant en un gran pilot, o aparcades en racons poc transitats, els que no es volien mullar o ser mullats estaven salvats a pocs metres de la festa. La terrassa del antic Bar dels Pescadors, per exemple, plena a vessar, ja era territori neutral, lloc salvat d’esquitxos i remullades xampanyeres. Amb el temps però, la cosa es va anar torcin, l’arribada de nous ‘participants’ a la festa, gent que no venia a gaudir i a compartir, gent que ja portava la beguda al maleter del cotxe, gent que no s’atenia a cap norma, gent sense cap respecte pels demés, incivilitzats. El fil del seny en què fins a les hores s’havia aguantat la festa va ser tallat pels irresponsables. Les ampolles de xampany buides volaven per caure a terra en cinquanta trossos o pel cap d’algú. Hi havia ferits, persones a daltabaix del moll, i fins i tot alguns van ‘caure’ pel Castellar. Total, que la cosa va acabar com el Rosari de l’Aurora, no si va ser a temps o no hi va haver voluntat per posar-hi aturador i el ball de la Festa del Port de Llançà es va suspendre, i la venda de xampany també.

-          I d’aquí va néixer ‘la festa de la cervesa’ ?

-          Aquest collons de nom no sé qui l’ha inventat. Aquest ball és el de Les Festes del Port de Llançà. Encara que per raons nostàlgiques i de ben segur monetàries es va mantenir la costum de mullar-se, ara però amb cervesa. De totes maneres ‘lo’ que va començar com un ball remullat dins d’un recinte tancat, s’ha tornat anar embolicant i descontrolant-se fins arribar a aquest any que ja recorda l’antic desgavell però multiplicat per cent. La festa i tot el port ha quedat a la mercè dels assalvatjats ...

 

 

 

 

Be que podria lluir el meu article amb tota la quantitat d’adjectius que va fer servir el meu amic, tots adients i ben trobats, per a referir-se a tota aquesta mena de personatges, però haig de sotmetrem a un cert autocontrol lingüístic. Així que transcriuré les seues paraules i pensaments amb mesura.

Es veu que aquest any hi ha hagut robatoris, atracaments, baralles, pallisses, desperfectes en el  mobiliari urbà i tota classe d’infraccions circulatòries. Cap a la Farella, per la carretera de Port De la Selva en direcció a Llançà, hi havia infinitat de cotxes amb els maleters oberts traient mam a dojo. Altra vegada els incontrolats fent-se amos de la Festa. I hom es pregunta, qui ho controla tot això ? – Aahhh ! No se sap.

No cal ser una eminència per entendre que la Policia Municipal pot haver quedat superada per una multitud d’irresponsables, però també hem de dir que cadascú escull una feina i se suposa que ha de assumir els certs riscos del seu treball. A mi em fa por només el pensar que em puc encloure els dits amb les tecles de la màquina d’escriure, però no per això deixo de fer-ho, escriure ‘vui’ dir. Hi ha hagut manca de control per part de la policia, i els Mossos d’Esquadra què, estaferms al lloc del ball, han actuat ben poc donada la grandària de la moguda.

O és que hi ha ordres especifiques per aquest dia. Perquè us asseguro que munten un control d’alcoholemia i es ‘forren’. I les pistes eren ben evidents.

O és que potser es prefereix fer la vista ‘gorda’ per no crear una mala imatge entre els visitants de Llançà. Doncs jo penso que amb aquesta mena de ‘visitants’ s’ha d’aplicar sense por ni vergonya allò de “si un dia vens, que no vinguis ...”.

Si, si, tothom es queixa, blablablà, blablablà, però un any n’empeny un altre sense posar-hi remei, i es va camí de perdre per segona vegada un ball que sempre ha sigut un espectacle esperat i característic dins les Festes del Port.

Per la ‘pela’ s’ha de permetre tot ? Jo crec que no i la realitat ho confirma.

Si ara es rebenta aquesta autoinventada ‘festa de la cervesa’, quin serà el pròxim reclam ‘la festa de l’aiga de litinés’ ?

Aquesta ha de ser la imatge que les Festes de la Verge del Carme donin de Llançà ?

S’ha de deixar tot en mans de la inèrcia i a l’endemà ja és un altre dia ?

Qui ha de fer força per intentar canviar el rumb d’aquestes celebracions que van directes al desgavell ?

Els comerciants no pagant ‘la voluntat col·laboradora’ ?

L’Ajuntament obligant a contractar una seguretat privada als organitzadors dels actes ?

Cada entitat pel seu compte volent veure’s les tripes els uns als altres ?

O potser parlant-ne i negociant tots plegats i preveient una solució per l’any que ve per intentar aconseguir una festa per a tots els públics, i no només per cafres ?

Perquè sempre ha de quedar tant demostrada la incapacitat i la inoperància dels que manen i la seua virtut per decebre davant esdeveniments de certa complicació ?

Evidentment de vegades ha de ser difícil estar a l’alçada de les circumstàncies, però si s’ha de patinar es patina, i si no ...

A veure l’any que ve com ho feu tots plegats.

Visca les Festes del Port de Llançà 2009 !

 

Efestivament

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

L’ús del terror i la violència cap a la societat aplicant la màxima de no morir el l’intent.

 

Ara, per les vacances, quan tothom està desconnectant, quan tothom vol passar-s’ho be, parlar de coses intranscendents, aconseguir estar alegre i feliç per uns dies, i amb tot, suportant problemes immobiliaris, hipotecaris, de retalls pressupostaris i albirant acomiadaments laborals massius a la tornada, ara a tu, aquí fotut de calor, et passa pel cap teoritzar sobre el terror i la violència aplicada per alguns contra altres persones.

Això és el que pensava la meitat del meu cervell mentre intentava obligar-me a col·locar be els folis que havia anat escampant per la taula enganxats per la suor dels braços i la greixina de la pell del colze.

I perquè no, opinava l’altra meitat, no dius que avui fa més ‘xafagor’, estuba i botorn que mai, no penses que aquest tema és més de temporada tardor-hivern ? Doncs així ens refrescarem, encara que només siguin les ‘ideies’.

I encara que opini sobre el terror, no ho faré de les víctimes i les seues famílies.

La societat en general, encara que hi posi bona voluntat, per raons obvies, no pateix ni en el grau ni en el temps el dolor dels implicats propers.

Tampoc opinaré de la licitud, legalitat o necessitat que uns o altres poden acceptar o negar segons en tals o quals conflictes l’ús del terror.

Les meues cavil·les volten sobre la tècnica, la manera i la magnitud. Quan un grup empren el camí del terror i la violència aplicant-la a un determinat sector de la societat per aconseguir les seues demandes, ens podríem preguntar per què no usa la màxima potència i magnitud en la seua lluita. Pensant-t’ho fredament ens podríem preguntar per què en lloc de matar persones senzilles, amb poques opcions de canviar l’Estat com a tal i les seues lleis, no atempten sistemàticament contra ministres, presidents de govern i de la oposició, els grans caps militars o fins i tot el rei. Això és una pregunta que qualsevol persona es pot arribar a fer. Si vols lluitar contra el poder, seria de lògica fer-ho contra els qui el tenen o sustenten.

Però no, s’atempta contra petits càrrecs polítics, paisans o militars amb poca graduació. I es que els nostres usuaris del terror i la violència apliquen la màxima de fer-ho però no morir en l’intent.

I es que volant el parlament, o liquidant la crem de la crem, t’hi pot anar la vida.

Amb tot, que els usuaris del terror tinguin por de morir fent la seua feina es pot arribar a entendre. El que és veritablement repulsiu d’uns combatents és que hagin de mesurar la magnitud dels seus actes per la capacitat de fàstic i repugnància que sigui capaç d’engolir la societat cap a ells per a continuar sobrevivint com a grup violent.

El seu marketing del terror es basa en la tremuja social.

De totes maneres, ells pensen, no ens passem, no fos que el poble ens agafés mania permanent i perdéssim els amics. I no fos més mal encara que la policia ens busqués eficaçment 24 per 365. Val més anar matant de tant en tant, per fer-se recordar, però sense tibar massa. Això sí, sobretot per darrera i a traïció, no fos que prenguéssim mal o moríssim en l’intent.

La tècnica és aplicar un terror i violència tant suportables per la societat com inútils en les seues conseqüències polítiques.

 

 

 

I no sé per què, aquesta mena de guerrers els pinto jo formats dalt d’un pujol; i mentre el seu cap els arenga ( no que els hi foti cops amb una arengada ) fent picar el seu cetme contra naranjeros, lugers, cartutxeres de parabellum, sacotells de potassi, paquets de goma dos2 i enfilades de detonadors, enviant-los cap una mort tan gloriosa i heroica, com certa, ells tremolen, es caguen a les calces, trallen i es mengen els mocs en mig ploroses convulsions i sumicades.

I és que avui encara no ha de ser aquell dia.

 

Ja m’ho va dir un del K.G.B. fa molts anys que miro masses pel·lícules.  

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. . 

 

 

 

De Shin-Chan, Buenafuente i altres continguts impertinents de la R.C.C. .

 

Quin greu, ara que l’he conegut, ara té problemes amb el CMdSdCd’AdCTiI. Algunes persones es queixen de la seua manera d’actuar, diuen que és perjudicial pels nens que el puguin veure per la tele, però això és perquè no s’ho han fet mirar be. Ai no ! ‘vui’ dir que no s’ho han mirat be.

El mes de Juliol passat vaig conèixer a la família Nohara a la terrassa del bar d’aquí a tocar. Que simpàtics que són, com que parlo japonès, vaig poder parlar molt amb en Shinnosuke, que encara no domina be l’anglès i només parla català normatiu. A mi sempre m’ha agradat en Shin-Chan i ara que som amics i ell és menor d’edat, no puc més que defensar-lo davant d’una Comissió que necessita tantes paraules per explicar a què és dedica.

D’entrada podríem dir que en Shinnosuke té problemes de sinceritat innocent. I és que ell té la costum de dir les coses que la gent gran i educada també pensa però que no ho sol dir davant de ‘l’interessat’. Això que a alguns restrets pot semblar una manca de civisme, no és més que fer ús de la veritat en el moment i el lloc en què les hipòcrites normes socials establertes consideren inadequat. Es veu que aquestes coses s’han de dir en reunions de mares on l’eludida no hi és per a poder-se defensar o en assemblea de mascles un algun baretu o altre lloc viril on trinxar a l’absent. Perquè les coses que diu el meu amic en directe, a més d’un, si s’hi trobés, li serien de mal dragar. I és per això que els incomoda, per fer ús d’una inconvenient veritat. Perquè no crec que sigui per ensenyar el culet ballant de manera bellugadissa i rítmica, per què els del FC Barcelona són culés i això no els hi comporta cap problema per sortir per la tele, ni tampoc per ensenyar la trompa, que la seua, per l’edat, seria trompeta, per tan es tindria que prohibir als conjunts i orquestres que els músics no mostressin la trompeta per la tv. També es podrien atribuir les queixes d’aquestes persones a determinades accions d’en Shin-Chan cap algun dels seus amics que poden semblar tenir algun deix homosexual, però aquí si que s’equivoquen en voler desviar els sentiments d’amor, d’amistat i de tendresa en vers els col·legues d’un nen de cinc anys, cap a camins contra natura. O és que no sou capaços de protestar de tot aquest ventall d’homosexuals de moda i majors d’edat que pul·lulen per la tele o dels Mossos d’Esquadra d’incògnit ( Eiii ! ), què, us teniu que ficar amb una criatura, difamant-la ? En Shinnosuke és un nen espavilat, innocent, valent, atrevit, inconscient, amic dels seus amics, li agraden les noies amb els pits grossos i les galetes de xocolata, és fidel i tossut, creu en els súper herois i és un bon jan. Tots aquests protestadors de continguts que pensin que amb cinc anys encara te temps per corrompre’s socialment. I jo t’adverteixo Shinnosuke que et guardis de molts d’aquests nens i de joves que corren per aquí, potser fills dels mateixos protestadors, i que no tenen ni la meitat de virtuts ni d’educació que tu, tot i fent servir sovint el culet i la trompa.

La senyora Maria sempre em diu que ‘consevol’ dia jo també puc tenir un fill o una filla, i que em pot sortir una manana o un papallona, o delinqüents de mena, però que per això no haig de deixar mai de dir la veritat dels fills dels demés tan per mal com per be. La veritat, a la fi, només ha d’ajudar.

Al senyor Andreu Buenafuente no el coneix-ho personalment, encara no l’he vist mai per la República del Cap de Creus, però em fa pensar molt amb en Shinnosuke, fins hi tot jo diria que és un gran Shinnosuke, així que també compta amb la meua simpatia.

 

I si a algú li cou, és que pica.

Salut i anar xinxan !

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Un coordinador d’assessors que surt massa Carod. Un mini especial per la R.C.C. .

 

Quina mala sort, tindré que buscar un nou tema per l’especial d’agost, abans de les vacances. De fet la meua ‘ideia’ era fer un article sobre una república propera a la República del Cap de Creus, però com que tinc menys pressupost que la T.I.A., vaig decidir fer una entrevista a un alt càrrec republicà que està dins el govern de la propera i benvolguda Catalunya. Així que un cop em vaig posar en contacte, ai caram que mira per on, però és que en aquell moment, estava a punt d’arribar el d’allò que se’n cuida, i mira quina casualitat que si hagués trucat uns minuts abans, però és que ara l’estan pentinant, amb tot si de cas aconseguís contactar, especialment en el mateix sentit que el de l’exemple de l’entrada del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana online, podria parlar amb el que està al càrrec de procurar la paritat de concessions de comunicació de dit alt càrrec ( ara persona ), per tal de que les accions del mateix siguin les adients, segons la quantitat de mascles o femelles que ho sol·licitin. Tant mateix com que ara li fan el mànec, sembla ser que podrà haver-hi sort si troben al responsable de la part contractant de la primera part, que ha de ser el mateix que el de la part contractant de la primera part, alhora es podria sospesar l’interès o no de tal encontre, sempre però, que el que ara per ara que es troba en lloc i tasca desconeguda, pogués ser localitzat dins d’un temps prou prudent. Tal vegada hem que assumir que com que ara va que l’embotonen, i donada la dispersió de tots els que procuren el bon tarannà del personatge en qüestió, que segurament de ben segur serà que no, però sense perdre l’esperança de trobar algú amb qui poder parlar-ne, un assessor o així.

I vaig pensar jo, aquest home que ha de patir tant en busca de tanmateix, tanta perfecció, per què no nomenarà un coordinador i supervisor de tots els seus assessors con ha fet el President de la República de Chupilàndia ??

I si a més l’assessorés sobre l’Estatut-tut-tut ... tuturùt !

És clar que tot això surt Carod ... 

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Des de la República del Cap de Creus, de banderes, senyeres, estelades i estrellats.

 

Sembla que ha de ser de rigor que un reporter enviat a treballar a un país determinat, hagi de conèixer algunes dades del país en qüestió, entre elles, per què no, l’escut o la bandera nacional. En l’atrotinat diccionari enciclopèdic que roda per l’oficina no hi ha cap dibuix de la bandera o l’escut de la R.C.C., és clar que el llibre és d’abans de la guerra freda. Només una visita al professor Joan Ricareu de Bastonella, l’insigne savi del lloc, amb podrà posar al dia d’aquestes qüestions.

-          Amic meu, amic meu, la història del nostre país és tan senzilla com modesta, tan simple com humil, i tanmateix existim. Segons la història antiga els primers habitants de la R.C.C. foren quatre pirates abandonats pels seus navilis per matar poc. Aquests aconseguiren comerciar amb la sal que produïen, i es formà la primera petita colònia estable de la que esdevindria desprès el nostre país. Temps ha, el govern va estudiar compondre una bandera pel país consistent en quatre calaveres negres, una a cada escaire d’una creu central de plata sobre un fons blau; encara que es va considerar propera a la història real, es va decidir estudiar la qüestió tot dubtant de que tal romàntic disseny estigués a l’alçada de la resta de draps mundials. Crec que encara s’està estudiant ...

-          Per què amic meu, altre fet històric rellevant digne de ser abanderat no ha succeït a la nostra República. Cap guerra ni combat, ni victòria triomfal, ni derrota heroica ha somogut el nostre tarannà. Tanmateix el fet de encara no tenir una bandera no ens ha pas trasbalsat. Potser és necessària una identificació patriòtica dins d’un acte massiu múltiple o en certes convocatòries reivindicatives de caràcter nacional. Però tingues en compte, amic meu, que nosaltres som molt pocs i no sortim gaire. I és que en tenim prou dient d’on som.

-          De totes maneres professor, ja em posarà al dia de qualsevol novetat sobre el tema de la bandera.

El professor em va allargar la ma tot somrient.

-          Amic meu, serà el primer en saber-ho !

 

Ben pensat és ben curiós l’assumpte de les banderes (ai, ai, ai ... ); que tanta horitzontalització i verticalització colorista, inclosos símbols i animalons puguin condensar tants patris sentiments, tant de fervor i orgull; és un mèrit tèxtil digne d’estudi. I la inequívoca representativitat que tenen !

Veus una bandera; és d’aquells, en veus una altre; és dels altres, aquesta altra; dels de més enllà, una més; ai! la ratlla negre a sota és dels ... o és la blanca al mig ? amb el color groc a sobre ... és deeee ... bé, apart d’alguns dubtes, cadascú es coneix la seua. Una cosa que fa grans als països, és la quantitat de banderes pròpies que es tenen d’un mateix, i ‘lo’ grosses que siguin.

No és cap secret que hi ha banderes de plaça, de plaça i mitja, i de matrimoni.

Les banderes normalment designen països sobirans d’altres països amb altres banderes. Tanmateix hi ha certes originalitats. La que ens proporciona la nostra veïna Catalunya és de rigorós comentari, tot i no ser un cas excepcional. Catalunya, ara, és una nació amb una bandera pròpia, però com a territori pertany al país d’España, amb una altra bandera, és clar. Així podem afirmar que Catalunya, ara, no és un país sobirà.

Catalunya fa un pols, que no un polvu, tàcit amb España. Les eminències del Govern Català, per algunes dèries chiripitiflautiques es veu que fugen del les paraules catalanes massa semblants a les castellanes. Així sembla que han establert que la bandera catalana ha d’adoptar el nom popular de senyera fins hi tot a l’àmbit governamental i administratiu. Caldria dir aquí que una senyera és un pendó o penó, un estendard, un guió, insígnia d’un cavaller, d’un regiment o d’una corporació. És ben llastimós que per raons que s’escapen a tota lògica s’hagi de recórrer a una ensenya menor per referir-se a la bandera pàtria. I com és ben demostrat totes les imbecil·litats sense solta es tornen modes massives. I així tota aquesta claca d’il·luminats lingüistes-anticaste, estalvien als espanyolistes recalcitrants el mal ‘trago’ d’entendre sense dubtes que tal drap ‘és la bandera catalana’, donant-los la oportunitat de falsa ignorància de : ‘señera, esto que es ?’.

Doncs us puc assegurar que a la R.C.C., si un dia tenim bandera, ni el govern ni els ajuntaments ni cap òrgan oficial demanarà al poble que posi als balcons senyeres, ensenyes, estendards, divises, insígnies, gallardets, oriflames, pavellons, penons ni flàmules; sens dubte demanarà que es posi la bandera de la República del Cap de Creus, què tothom sàpiga que aquella és la nostra bandera; fins i tot els espanyols, si és que hi tenen res ha dir...

Però el tema bandera a la nostra veïna Catalunya, és ben controvertit. Encara que la bandera catalana te prou valor, honor i autoritat moral, i sota ella han mort i lluitat prou catalans tot defensant la llibertat i la sobirania de Catalunya, l’any 1918 va néixer la bandera catalana amb una estrella; una estrella un país, que venia a designar de manera expressa i inequívoca el sentiment d’independència de Catalunya. Cal que sàpiguen els portadors d’aquesta bandera, que és una bandera de lluita, una bandera per la conscienciació de que existeixen persones amb una voluntat sobiranista a Catalunya.   No és només una moda, una insígnia que ens fa més moderns i contestataris l’estona que la duem. Més ‘progres’ potser. La bandera anomenada l’estelada ha de identificar als combatents separatistes i independentistes. Però tanmateix no crec que vulguem fer un país només d’amics, companyons, col·legues i camarades. És evident que en el mon i moment en que vivim, si ens desprenen de la demagògia política, el romanticisme i la ceba, hem d’admetre que els països estan formats per moltes persones de moltes diferents opinions, i si un dia s’ha de començar a lluitar seriosament per aconseguir la sobirania de Catalunya, serà el dia en que tots els catalans pensin que això ha de ser el millor per a ells i pel seu país. I això ha de passar sota la bandera catalana. Per què fins i tot des del seu catalanisme més radical, Vicenç Albert Ballester entenia que l’estelada era només la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!.

Si com és d’esperar, el distretet Govern Català i les diferents estretetes, modernetes i torracollonetes administracions vàries catalanes, el proper 11 de setembre demanen al poble la penjada multitudinària de ‘senyeres’ o fins i tot ‘d’estelades’, amb la consegüent esquinçada de vestidures per par dels més acèrrims legalistes, tot brandant lleis i articles constitucionals, ( esperem que de veritat sigui aquesta la causa ), home ! i dona !; coneixent-nos com ens coneixem, la veritable lluita per la independència de Catalunya encara és molt, molt lluny.

Cosa que confirmaria els meus molt seriosos dubtes de que ara per ara, cap polític en particular ni cap partit en concret te la suficient qualitat moral per fer servir les paraules Bandera Catalana.

 

Tot això i més des de la sobirana República del Cap de Creus.

Què hi voleu fer, n’hi ha que neixen estrellats.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

Correspondència personal

 

A 20 d’agost de 2008

La Vall

 

Benvolgut Lluís, desprès de tan de temps sense notícies meves, fet que coneixent-me d’edat i caràcter tampoc t’ha de sorprendre massa, et voldria, apart de saludar-te efusivament i desitjar-te el millor, demanar-te un petit favor. El meu amic el doctor Jean-Loup de Cabestrienne m’ha convidat a una reunió privada de metges de la ‘fornada’ de 1929 a Annemasse, on per raons personals no vull deixar d’assistir. Apart del trasbals del viatge que ja el deus suposar prou gros per mi, tinc un problema ‘protocol·lari’. Es veu que en aquestes reunions, al final de la vetllada, cada un porta un petit acudit, història o anècdota, relacionada amb la medecina, de caire distès i simpàtic per explicar en públic. En el cas dels convidats d’un altre país és del tot indispensable que es segueixi aquesta norma, m’ha dit en Jean-Loup que puc explicar-ho en castellà, ja que tots els presents l’entenen més o menys. Tal com deus pensar tot rient per sota el nas, d’on vols que tregui jo tal tema i a més en castellà. Et prego doncs m’enviïs un text adient a totes les meves necessitats, i a l’alçada de les circumstàncies, abans del dia 1 de setembre.

 

Amb més afecte que mai Josep Juncària de Clos i Clos.

 

Doctor en medicina i psiquiatria.

 

 

A 27 d’agost de 2008

 

R.C.C.

 

Estimat Josep, m’he alegrat molt de rebre notícies vostres i saber que es troba en plena forma. No m’ha estat fàcil del tot trobar el que vos em demanàveu. Amb tot crec que el que us envio pot ser francament acceptable. Desitjant-vos tot el millor i sense més paraules que se que no calen, m’acomiado esperant algun dia alguna nova.

 

Salut i sort, Lluí F.

 

EL VIEJECILLO ENFERMO

 

Una vez un viejecillo de esos que nunca están enfermos cogió un resfriado con mucha tos. Su mujer al ver que no mejoraba, decidió que debía ir a que el doctor lo visitara. Una vez en la consulta el doctor le preguntó que le ocurría.

-          Mire señor doctor, hace días que estoy resfriado i la tos no se me quita.

-          Ya – dijo el doctor sin apenas mirarlo – eso no es nada, tómese una cucharada de este jarabe cada ocho horas, y un supositorio dos veces al día vía rectal durante una semana.

El doctor le extendió las recetas y le despidió sin más. Una vez en la sala de espera la mujer le preguntó que le había dicho el médico.

-          La cucharada cada 8 horas y esto dos veces al día vía rectal.

-          Y ya sabes que es eso de vía rectal ? – preguntó su mujer.

-          Pues ahora que lo dices, no, no se lo que es.

-          Entonces como te vas a tomar el medicamento, entra otra vez y pregunta al médico que es eso de ‘vía rectal’.

El viejecito llamó a la puerta. – Pase ¡

-          Perdone doctor, pero no he entendido bien lo del medicamento ‘vía rectal’.

-          Vaya por Dios, he querido decir que el medicamento se lo tiene que administrar usted vía anal.

-          Ah ! claro, muy bien doctor, gracias.

Una vez con su mujer, le explicó lo que le había dicho el doctor.

-          Y ya has entendido lo que significa ‘vía anal’.

-          Pues en realidad no.

La viejecita le gritó a su marido si era tonto, como iba a poder medicarse si no sabía como tomar la medicina.

-          Ve otra vez i le vuelves a preguntar !

-          Es que si vuelvo otra vez el doctor se va ha enfadar – se quejó el hombre.

-          Por qué ha de enfadarse, el tiene que explicarte como tomar la medicina.

 El viejecito volvió a llamar a la puerta.

-          Pase ! Otra vez usted ? !

-          Perdone doctor que le vuelva a molestar, pero es que no he entendido bien lo de ‘vía anal’.

El doctor hace entrar al viejecito para explicarle. Al cabo de un momento el anciano sale todo azorado i vuelve rápidamente hacia su mujer.

-          Que, has conseguido entender lo que quería decir el doctor ? – le pregunta ella.

-          Mujer ya sabia que se enfadaría de tanto preguntar. Me ha dicho que coja los supositorios y me los meta por el culo !!

 

 

 

 

Jovent i escombraries, la modernitat arriba a la R.C.C.

 

En aquestes mena de vacances que m’he procurat, de vegades aprofito per voltar pel poble i mirar. De vegades m’arriba a sorprendre la quantitat de turisme que ve a la República del Cap de Creus, molts, tot s’ha de dir, són de la veïna Catalunya, famílies senceres que busquen llocs amb plages tranquil·les i pobles no gaire massificats on els fills no corrin perills excessius. Cap al tard o els dies ennuvolats, es poden veure colles de jovent en llocs estratègics. És evident que tenen una predilecció per les escales arrecerades. Aquestes reunions de noiets i noietes ( quan tiba, tiba ) em porten records de joventut. Nosaltres, algun dia aconseguíem reunir peles per una Fanta de litre i mig i una bossa de patates Matutano o de Cheetos que ens anàvem a menjar ‘porài’, ( no recordo gaires escales ). Per alguna raó que desconec, recollíem les bosses i l’ampolla que desprès llençàvem a una paperera.

Com queda patent la prosperitat i els avenços de la nostra societat només comparant les  compres que fèiem nosaltres amb les dels nanos d’ara. Encara que puguem distingir entre els ‘pijos i els nopijos’, per usar unes paraules entenedores, el comportament és ben similar, això ens ha d’alegrar per què ens demostra que les classes socials s’han homogeneïtzat. Compren un parell de bosses de nanses plenes fins a dalt; tota mena de xips, crispetas, pipes, chuches vàries, colacaos, cacaolats, sucs i xarops, s’instal·len i comencen la menjucada, res d’estrany. El que és anormal i digne d’estudi és com queda l’indret quan la trepa pira. Sembla que hi hagi hagut una explosió nuclear de porqueries. Una rotllana de cloves, bosses, paperots, restes de begudes enganxoses per terra i plàstics varis, componen aquest huracà de deixalles, on l’ull encara net, era ocupat fins el moment per pòtols, imbecil·litat i mala educació. I si passa l’escombriaire be, tot net per tornar a començar, i si no passa, doncs un cop de peu a tota la merda fins fer-la baixar a l’escaló de més avall.

Ara hi ha ajuntaments que multaran a qui llenci les escombraries fora del horari estipulat ( dins dels contenidors, s’entén ). Que s’ha de fer, doncs, amb aquesta claca de jovenets incivils. Res de res, no hi passo, no ho veig, no ho se; que hi vols fer, total els pares encara et vindrien a axalatar.

-          I tu val més que et cuidis de casa teu !!

Ei !, però si encara em falta parlar dels més ‘grandets’ ...

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

La European Environment Agency puntua el que és natural a les plages ( platges ).

 

La European Environment Agency sia l’Agència Europea de Medi Ambient amb l’ajut de Microsoft han creat un portal web a Internet on els usuaris que ho vulguin poden puntuar la qualitat de les plages de tot el mon. Aquesta valoració puntua bàsicament dos punts : la qualitat de les aigues i la quantitat i qualitat dels serveis de que es disposen en aquestes plages. Com podem veure els votants valoren sobre tot la netedat i l’estat natural dels indrets. A la República del Cap de Creus tenim l’aiga molt clara. Encara que en general les plages de tota la costa veïna es veu que estan mol be, n’han trobat una prop de casa que ha estat mal puntuada, per qüestió de serveis, és el Port de la Vall del Port de la Selva.

I no ens ha d’estranyar, només d’arribar-hi podem comprovar que la indiscriminada posició de les pedres, rocs i còdols per una sorra poc remoguda per la maquinària pesada adient és un atac a la lògica i al bon gust humà que ha determinat la disposició de tal varietat mineral. Les restes de brossa de l’últim llevant per la llongada, que la interacció de les riberades i la força del mar ha provocat, són un signe inequívoc de la desídia de la naturalesa que s’ha de resoldre sens dilació per donar al lloc el to natural que ha de tenir. Les clapes de escombraries, plàstics i llaunes que ha dut la marea i el vent no són nostres, han vingut de fora, que són molt bruts. Aquesta plage encara guarda alguna vegetació típica dels sorrals propers al mar. Això evidentment és un clar inconvenient, els nens petits i bons jans, desconeixedors d’aquests problemes vegetals, es poden fer mal i clavar-se esquerdissos de canya verda que els nens més grans i més entremaliats s’han entretingut a destrossar davant la natural mirada dels pares. Una mica més enllà creixen herbes i plantes de clima mediterrani, que si per mala sort estan en època de pol·linització poden produir al·lèrgies i altres tipus de reaccions.

Tanmateix hi falta una original bastida de bambú on instal·lar-hi els socorristes qualificats en torns de vuit hores i amb contracte indefinit. Hi manca una dissimulada passera de fusta per on arribar a mar sense patir els naturals inconvenients. També i falten unes dutxes gratuïtes que funcionin fins i tot en temps de restriccions generals d’aiga. Un ‘xiriguito’ de “vegeplàstic” integrat a l’entorn, amb un excel·lent servei i preus molt raonables. Una parella de la brigada de neteja, amb càmpings blaus, pantalons arremangats, faixa i gorra de mariner, que arrepleguin constantment amb un xalabre totes les meduses que vagin arribant a la vora. També caldrien unes casetes de bany, model típic dels anys 50, col·locades fotogènicament. Un senyor que llogués hamaques, però que no es veiés gaire. Evidentment hi falten uns ‘pixaners’ d’entrada lliure, però amb una persona de permanent neteja, per què les persones netes i educades puguin anar a alleugerir-se amb tota asèpsia i naturalitat, i amés no tenir-se que barallar ni discutir amb els mal educats i incivilitzats que de tant en tant ho emmerden tot. També és de molt puntuar unes boies de protecció costanera molt visibles de color ultramarí.

I com és ben natural, hi arribarem amb el cotxe, que haurem aparcat gratis a pocs metres i sota l’ombra dels tamarius. I un cop allà, dempeus, adonar-nos que per obra i gràcia de l’Esperit Sant, som els únics que han descobert tan natural i puntuable indret.

 

Psssssshht, apunta !

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Partícules

 

Els possibles danys col·laterals provocats per l’accelerador de partícules de Suïsssa-Françà segons els professor J. Mirage-Torn. Un article científic des de la R.C.C. .

 

Aaahhh, per fi he pogut tornar a la meua tronada però estimada oficina. Que ja no ho és tan; li vaig deixar les claus a la senyora Maria, per si de cas alguna incidència, i la pobra, de ben segur esgarrifada per l’estat de la mateixa, m’ha fet vidres, ha tret el gruix de pols, que m’indicava Sherlock-Holnianament la data dels meus papers, m’ha tibat el telot que dissimula l’escarcabenat sofà i ha fet una endreça general que si l’hagués de pagar faria la mateixa fi que el Lehman Brothers. I és que aquests dies que he estat fora m’han estat fent unes conferències a Sant Vicens de Paül.

Però deu ser la sort dels negats la que m’ha fet coincidir de camí cap aquí, amb un personatge que ja moltes eminències de la informació voldrien que els hi concedís una micronèsima entrevista. Amics, es tracta del savi i mundialment venerat professor John Mirage-Torn. Vaig compartir amb ell més de cinc hores de viatge, en les que per casualitats de la vida va sorgir el tema de candent actualitat, però governamentalment i volgudament silenciat, desviat i menyspreat, l’engegada del LHC al CERN. Encara que la inauguració oficial de l’accelerador de partícules europeu serà el 21 d’octubre, la posada en marxa del gegantí túnel circular de 27 quilòmetres de llarg situat entra la frontera de Suïssa i França, a una profunditat d’entre 50 i 120 metres de profunditat, a propiciat una gran polèmica per part dels detractors. Aquests afirmen que la col·lisió de protons a la velocitat de la llum provocada dins l’aparell, pot desencadenar l’aparició d’un forat negre artificial de la mida d’una moneda que engolirà la Terra.

El professor Mirage-Torn discrepa en certs punts sobre aquesta possibilitat, ja que les coincidències físiques d’espai-temps i sobrecàrrega d’energia per auto-alimentació fan que tals càlculs siguin de difícil compliment.

Els seus càlculs sobre els d’anys col·laterals que tal enginy provocarà a Suïssa, França i països veïns han sigut vedats pels governs implicats i la seua persona ‘invitada’ a desaparèixer per qüestions d’estat.

Jo ara i des d’aquí, arriscant-me a una severa venjança, poso en coneixement del mon les tres teories del professor Mirage.

PRIMERA . Segons el professor, al cap de 6 setmanes de funcionament del LHC, la càrrega magnètica provocada pel flux de les milions de partícules en circulació, que s’escaparà del túnel, causarà una disfunció en el magnetisme natural en un radi d’uns 2800 quilòmetres. Tal incident farà que el sincronisme de tots els mecanismes de rellotgeria i alta rellotgeria del país quedi afectat. Amb això, qualsevol intent de la indústria rellotgera suïssa per posar en cronometria un dels seus exemplars serà infructuós. Ni tant sols els que usin del sofisticat mecanisme de roto-carilló i maquinària Selton & Martinelli que en lloc de segons marquen primers, es veuran lliures de tal interferència. Coneixent la mundialment reputada fama de l’exactitud dels cronògrafs suïssos, això repercutirà molt negativament en totes les seues reconegudes marques provocant un gran daltabaix en la indústria rellotgera, que valora en milions d’euros, cosa que el govern amaga per raons d’interès d’estat.

 

SEGONA . Al cap de 7 mesos de funcionament, en el xoc continuat i massiu de protons en sentit contrari, els que s’escapen pels càlculs d’error que s’admeten durant els tres primers anys de funcionament, provocaran un bombardeig ininterromput i invisible sobre els materials de massa flonja o de poca consistència com mantegues i xocolates, actuant com una mena de microones obert i general. Tal acció farà que la temperatura necessària per aconseguir l’estat sòlid de dites matèries haurà de baixar uns 5,3 graus centígrads. Per tan les mantegues i xocolates atacades arreu per la fricció aquests protons lliures, tardaran prop de 8 minuts i 32 segons en mudar a estat líquid. Com tots sabem, una altre de les grans de les grans especialitats suïsses són els bombons i xocolates. Les pèrdues previstes a la indústria d’aquests sectors es compten incalculables.

 

TERCERA . Als 12 mesos de funcionament, si els treballs segueixen el ritme establert, molt abans d’aconseguir l’improbable bossó de Higgs, es calcula la fuita de protobossons nucleotics. Aquestes nano partícules s’impel·leixen a una velocitat enorme que creix exponencialment a la durada del viatge cap a una font d’emissió de reaccions nuclears. Si tenim en compte la quantitat i disponibilitat de les centrals nuclears que hi ha a França, aquestes atrauran els feixos de protons a una velocitat propera a la de la llum, actuant en cada reactor com una perdigonada en un llençol. La catàstrofe desencadenada serà horrible.

Dels treballs del professor Mirage es desprèn que les centrals més llunyanes del LHC són les més properes  a la República del Cap de Creus, i per tan, a les que els protobossons han d’arribar a una velocitat superior a la de la llum, cosa que els fa imprevisiblement inestables a la nostra dimensió. Per tan podríem afirmar que és altament improbable que arribessin a les centrals de Tricastin, Marcoule o Golfech abans d’haver fet un salt en el espai-temps.

 

Mentre no faci tramuntana ...

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Crisi mundial, reflexions des de la República del Cap de Creus.

 

De la República del cap de Cap de Creus també s’ensuma la crisi. Més una crisi moral i ètica que una crisi monetària. Ara que tothom te alguna cosa que dir de la crisi, jo també en parlaré. I és que jo ja fa mesos que sabia que arribaria un daltabaix d’aquestes característiques. Un comentari de Solbes a principi d’estiu va ser per mi la clau de la caixa de Pandora. Solbes deia que les propines que es deixaven al sector de la restauració, per exemple, eren les culpables de la pujada de la inflació. Un comentari anecdòtic si no fos per una màxima provinent sector al·ludit, ‘els cambrers són com els supervivents del Titànic, es salven per el “bote”; sembla un acudit és clar. Però si analitzem en profunditat ambdues, d’orígens tan dispars i enfrontades, les paraules de Solbes són clarament sospitoses i de mal auguri ( i de mal gust ). Tenim una crisi, importada diuen, una crisi provocada per ferotges i desaprensius executius, banquers sense escrúpols, polítics venuts i comprats, asesinos del porcino, que han mort tot el que era gras. Presidents d’empreses immorals que desprès d’enfonsar la economia mundial, cobren 30 milions de dòlars de ‘finiquitu’.

Ara els governs han d’injectar cents de milions de milers de dòlars de diner públic a empreses privades per evitar, diuen, el fatal col·lapse. Ara que havia arribat l’època en què tothom es veia en cor de consumir i de gastar fins hi tot el que no tenia, amb l’ajut traïdor i vomitiu de bancs i caixes, els mateixos que ara no donen una set d’aiga ni al que pot la pagar. Ara que els grans especuladors de borsa es peten de riure davant de la cara estupefacta de milers de petits inversors. Ara, ara la llopada dels governs diu que no; no gasteu, poble inconscient. que hi ha crisi, reduïu despeses, retalleu ‘gastos’, apliqueu-vos contenció, estalvieu, que entre tots haureu de pagar més impostos per tapar el forat de la nostra incompetència. Ara és l’hora d’estrènyer-vos el cinturó. No us penséssiu que era arribada l’hora del pobre treballador, és l’hora d’abaixar el cap, patir i picar.

Un discurs alarmista direu, aquí a la R.C.C. potser si, però no a altres llocs del mon.

Amb tot, aquestes reflexions em porten el record d’una història que m’explicava un bon amic andalús, un lluitador titllat de revolucionari, repudiat social i políticament per escopir a la cara del P.E.R. . Deia que en aquella època, no tan llunyana i potser mancada fulla, anava un ‘señorito’ a cavall amb el seu fill petit revisant l’immensa  propietat. Van arribar fins un grup de treballadors que a ple sol i a pic i pala, anaven fent un canal en el pedregar. Desprès de mirar-los treballar una estona des de dalt del cavall, el fill petit li va preguntar al pare : - Perquè cada vegada que claven el pic o la pala al terra, criden Ahh !, Ahh ! ?

-          Fill meu, és l’única manera que tenen els pobres d’ells per treure’s fora del cos tota la ràbia, el patiment, la pena i la tristesa que els hi dóna aquesta vida que els hi ha tocat viure.

El fill, desprès d’un moment de silenci, va dir :

-          Papà, diles que no lo hagan.

Els temps canvien hi apareixen nous enemics cada vegada més despietats.

Els mes de juny a la República del Cap de Creus, és un bon mes per sortir les fulles.

Tot és cíclic i un dia o altre ha de tornar, un altre juny.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

El polaco i el Gran Hermano, mirant al mar de la R.C.C. .

 

Aquest fi de setmana, mentre prenia el sol al banc proper a l’oficina, a recés de tramuntana, fent una grossa botifarra mental al MeteoCap, braços en creu i amb un somriure tranquil tot albirant un veler a l’horitzó entre les ratetes del mar; s’han assegut al meu costat en Jan i en Pitu. Ja fa molts anys que tots dos estaven jubilats, però en Jan sempre havia sigut l’amo d’en Pitu. Ara en Jan es dedicava a fer barcus en miniatura, en Pitu, que sempre deia que mai més fotaria ni brot, s’havia convertit  en un especialista de la tele, coneixia l’actualitat i l’entrellat de tots els programes de totes les cadenes de tota la franja horària. Jo sempre li dic que això era pitjor que el pitjor treball, i ell sempre em diu que què en sabia jo de treballar ...

 

-          Has vist Pitu com van despatxar al polaco del Gran Hermano a la primera de canvi ? – va deixar anar en Jan a saber per quin motiu.

-          Hi tan, ha durat ben poc !

-          Em penso que el van fotre fora per polaco, que hi dius tu noi ?

-          És que jo no tracto temes televisius, soc més de carrer – m’escapo jo.

-          Doncs jo em penso que si – va punxar en Jan – però no hi entenc res de teles, amb prou feina la miro ...

-          No cal pas que ho juris, en aquests programes de Reality Show i compten molts factors, els castings, la presencia, l’excel·lència, la fotogènia, el carisma. A aquest noi, en Germán, que em penso és de Sabadell, el públic el pot haver expulsat per antipàtic, per ser massa aturat, per ser poc comunicatiu, cregut i tancat o per no relacionar-se amb els concursants de les altres comunitats i regions d’España. Si algú arribés a pensar que només l’han despatxat per ser català, seria com creure que aquests votants són uns ultra-nacionalistes espanyols anticalanistes, uns retrògrads atraçats, uns carques casposos i antiquats, uns incultes insolidaris, fins i tot es podria pensar que són uns maníacs torpedinadors racistes. I si algú arribes a pensar això, podria resultar ser perillós i tot. – va sentenciar en Pitu.

-          Però tu que en penses Pitu,  ja pots dir la veritat home, que no t’ha pas de passar res aquí en aquest banc ! - el va prémer en Jan.

-          Collons, que l’han cardat a fora per ser català !!!

 

Quines coses que té això de la tele.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

La baixa qualitat del semen a Catalunya, un problema dels ous.

 

A la República del Cap de Creus ja fa temps s’han fet estudis de la qualitat del semen dels barons d’entre 18 i 130 anys, que ha resultat ser d’una molt bona qualitat en tots tres indicadors : volum, mobilitat i concentració.

El tema ve a sortir pels recents estudis fets a España, i per rebot, a la veïna Comunitat de Catalunya, perquè es veu que al país veí aquestes coses sessuals es fan en comunitat.

Resulta que les Comunitats que estan més bé del tema són Andalucia i Galicia, que estan a les puntes, com la R.C.C., que també esta a la punta, i te un bon cap; també la de Madrid esta ben ‘apreparada’, al bell mig ...

I és que la tia Maria cada dilluns em porta una dotzena d’ous de casa. Ella que sempre ha tingut gallines i ha tractat amb ous, hi aplica un paral·lelisme prou esclaridor. Segons ella, si gastes molt de semen en poc temps et pot passar com a les gallines de granja, que els hi donen pinso perquè facin al menys un ou cada dia, i al cap de l’any ja les tenen que pelar perquè tenen la uera buida. Lo més normal és deixar que en facin un cada dos o tres dies.

Encara que també uns últims estudis diuen que la mala qualitat del semen ve provocada per un estil de vida poc natural durant la formació dels testicles. La Maria diu que no s’ha pas de ser cap eminència per descobrir això. A veure si voldràs comparar els ous d’unes gallines criades amb pa i segon, blat de moro escallat i fulles de col i d’enciam, amb les pobretes que només mengen pinso i vitamines artificials nit i dia, sense moure’s ni quasi respirar. Aquells ous frescos de clara dura i presa, que esquitxen com la mare que els va parir, de rovell massís de color pur, que fan unes truites d’un groc pujat, ple de vida, uns ous que enamoren. No els voldreu pas comparar amb aquells ous apilats en infinites mitges dotzenes als passadissos dels súpers, que al veure’ls ens fan compadir silenciosament del pobre a qui li toqui els de la filera de baix. I al fregir-los ? Aquella clara que s’escampa fins emplenar tota la ‘piella’, deixant un solitari rovell ataronjat, pla i quasi sempre rebentat. Doncs tanmateix ha de ser el semen d’uns i altres.

 

I què us puc dir benvolguts amics catalans i amigues catalanes, si trobeu que a la vostra Comunitat cada vegada hi ha més ous xerbots i més ous gallits, penseu que sempre podeu comptar amb els ous frescos de la Maria de la República del Cap de Creus. 

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Tornar a ensenyar i aprendre el valor de les paraules.

 

Ara, ara sembla que comença a veure’s algun moviment de les administracions, els agents socials i la mateixa societat, ara desprès d’uns anys d’amagar el cap i fer l’orni, ara que el desori a arribat a espectacle esgarrifós i perillós, ara, ara sembla que hom es proposa debatre el problema i buscar alguna solució. L’insultant arrogància i violència de que fan ús alguns individus joves, adolescents i nens ha arribat a posar entre les cordes al sistema educatiu, judicial i social del nostre temps. Desprès de molt parlar-ne i discutir-ne la culpa s’ha evidenciat que és de tots, família, mestres, policia, jutges i el temps que ens ha tocat viure. Amb un problema amb tantes variables i de tanta envergadura es fa palès que ha de ser de difícil i llarga solució. En tot aquest debat s’han fet servir multitud de paraules importants i d’imprescindible aplicació : disciplina, respecte, ètica, autoritat, moral, responsabilitat, educació, companyonia, violència, protecció, drets i deures. I ?

Al sortir d’una època dictatorial i repressora es va fer un salt endavant en temes de llibertat i liberalització, tan comprensiu per ser com som com mancat de previsió. Ara amb el pas dels anys ens comencen a adonar que l’amiguisme, el pamfilisme i la permisivitat aplicada a la mainada i a certs grups ben definits, adduint progrés i modernitat, ens ha portat cap un estat de descontrol preocupant. Durant aquests anys, l’Estat ha mostrat amb bombo i platerets els avenços en temes socials, tanmateix necessaris i improrrogables, amanint-t’ho tot amb les opinions dels nous tècnics visionaris que postulaven una permisivitat ‘ben entesa’ i un lliure albir ben ‘comunicat’. Amb tot això la nova societat es va llençar de cap a aquesta cega modernitat oblidant qualsevol paraula amb signes o sentit d’autoritat i severitat, obviant els mínims deures establerts i legislats feia anys i panys envers els joves i els menors, tot per no ser titllats de retrògrads i antiquats, especialment els governs i els polítics, i és que els vots cal comprar-los segons la moda. Al mateix temps, l’ús de gran quantitat de violència gratuïta en jocs i altres ginys audiovisuals semblava abonar el terreny per poder establir que ser dolent ‘molava’, que el bretolisme i la mala educació era ‘lo guai’ i era el que demostrava davant de la claca la valentia i atreviment de cada un.  Molts d’aquests i aquestes valents i valentes i atrevits i atrevides, esmerçaven la seua violència cap el dèbil, amagant de ben segur la seua pròpia debilitat i covardia. I és que ser bo i demostrar-ho et pot portar a tenir que ‘suportar’ una emoció trasbalsadora provinent de gents tan agraïdes com desconegudes. Emocions de ben segur insuportables pels cors d’aquests esbirros només acostumats a l’alè de la seua camarilla. I són aquests violents i desaprensius els que s’han ben après les paraules, com lloros però, que defineixen les millores aconseguides per tal de protegir als nens i joves veritablement necessitats, són aquests impresentables els que t’escopiran a la cara ‘a mi no em pots tocar que sóc menor’, ‘si em pegues et denuncio’, ‘ets un maltractador’, ‘tu aquí no em pots manar’, ‘que passa jo no faig res’, tal ha sigut la impunitat d’aquesta trepa que ha obligat a tota la societat a començar despertar del son dels befis. I ?

Doncs caldrà tornar a ensenyar i aprendre el significat de totes aquelles paraules fins ara menyspreades i abandonades, i tornar-les incloure a la vida quotidiana en la mesura que hem d’haver après com correcte.

I si per sort o per desgràcia tant ens hem d’identificar amb els USA, amés del documental d’Al Gore sobre el cavi climàtic, potser caldria passar als coles la pel·lícula ‘Rebel·lió a les aules’( 1967 ), dirigida por James Clavell i protagonitzada por Sidney Poitier.

 

Contra la violència imaginació, esta cantat.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Vila-sacra, la Zotal·la prostitució.

 

Em sembla que ara puc començar a entendre perquè el Govern Català i tots el seus més alts estaments no atenen com se’ls hi demana el tema de la prostitució. Els hi manca informació. Mireu, fa uns dies em va trucar un antic company de professió que ara treballa a la Generalitat de Catalunya, al departament de Comunicació i Noticies. Buscava dades sobre unes informacions que corrien pels passadissos del Parlament, i es va dirigir a mi con una font exterior, veraç i fidedigne que sóc.

 

-          Escolta - em va dir – ha arribat fins el nostre Departament la notícia de que en una Vila sacrílega de l’Alt Empordà s’assota a les prostitutes en una rotonda per foragitar-les.

 

 Com molt bé deveu pensar, de seguida vaig treure al preocupat funcionari del seu error.

  

-          No home, no, això no és així. El que ha passat és que en un poble que es diu Vila-sacra, han ruixat les herbes i els vorals d’una rotonda amb Zotal per tal que no hi proliferin les paparres.

-          Ah ! ‘menos mal’! - va exclamar alleugerit – ja ens pensàvem que tindríem problemes de prostitució !

 

 És per aquest motiu que el Govern sembla que s’està tocant la pampa davant les demandes dels ajuntaments perjudicats pel tema. I això que les noticies i opinions abunden, però quan els mitjanits de comunicació parlen de prostitució, sempre hi trobem l’apunt humà i comprensiu envers al col·lectiu, una actitud molt meritòria si és realment aquest el sentiment, i no pas un tic per tal d’espolsar-se de sobre qualsevol apel·latiu, d’aquests de moda, amb el que ens puguin titllar de quelcom no solidari, modern i lliberal.

I qui sap si l’ensulfatada de Zotal també caldria fer-la al Parlament de Catalunya, al Congres de diputats i a la Diputació, quedarien nets de sangoneres, arnes, llimacs, cargols, puces i tota mena de papus que amb el temps hi puguin haver niat.

 

I els conills ben nets i polits.

Ah ! I les castanyes, que aviat en serà el temps ...

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dissabte 25 d’octubre de 2008.

 

Ja no tornaré a parlar més d’aquesta crisi, però abans us vull fer arribar un petit article.

Jo, per raons de feina, vaig conèixer a l’Arturo Pérez-Reverte a Cabo Trafalgar, ara també per raons de feina coincidim al Cap de Creus. I és que Pérez-Reverte en sap un munt de lligar caps. Per això cal que us llegiu aquest article seu : 

 

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran jodia tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del ordenador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro. Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje como quien comenta el partido del domingo. Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser rejodiados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan, y nunca pierden ellos, cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tiene que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro. Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nobel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, y meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados. Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, oh prodigio, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no. Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recae directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia, con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda. Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros y a veces con su puesto de trabajo Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena. Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

 

Us deu haver semblat un fidel reflex de la realitat actual, no. Una crònica d’aquesta ‘INESPERADA’ crisi. Una com moltes d’altres; sinó fos que Pérez-Reverte la va publicar al “El Semanal” el 15 de Novembre de 1998 !!

 

I el noi que fumi !!

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

L’os i els “tots tenim el dret de fer-ho tot” ho començaran a tenir pelut.

 

A dimarts 28 d’octubre de 2008.

 

Avui m’han vingut a visitar els antics veïns de la antiga oficina. I és que a l’època d’avui tot és antic d’un dia per l’altre. Són las dues premisses de la cultura actual; sempre a l’última i tothom te dret a fer de tot. De la primera molts se’n escapen tot dient que no van a l’última per què ja van més endavant, tan endavant que no es salven de fotre’s de potes a la segona. I és que apart de quatre tranquils i de quatre avorrits, entre els que m’hi compto, es talla a l’ambient que la passa endavant en el nostre progrés ha sigut el ‘tothom te dret a fer de tot’ i la seua classe social no ho ha d’impedir. Vacances a tot el mon a preus per totes les butxaques, a l’hivern tots a la neu, pels ponts i les festes de guardar apa anem-hi, vols regalats, creuers més barats que dinar a casa, paks i bonus paks;  i de pagar ja pagaràs ...

És la ‘cultura de l’oci’ posada a la ma de legions de pobres, d’incultes i “de estira més el braç que la màniga”; que m’he passat ? Només ho sembla.

Per fer s’ha de poder i t’ha de sobrar, i el que no pot s’ha de fer fotre, és llei de vida; més ben dit ‘era’, ja ens en encarreguem els humans de canviar les lleis de la natura segons les nostres conveniències.

I així passa el que passa, de cagada en cagada, d’esguerrada a esguerrada, de pedaç en pedaç i pagant sant Pere canta.

Ara és l’hora de fer ballar l’os. Desprès d’haver aniquilat la fauna de la muntanya es vol tornar introduir l’os als Pirineus. Però és clar, l’os que malauradament no es comporta com sociable xicot, segons com, pot atacar. Atacar a pobres caçadors disposats a pelar senglars, aviat els hi tocarà als de Collserola, conills, llebres, perdius i tot el que sigui legal matar fins que ja no en quedi quasi res. L’os ara és part del perill de la cacera. Doncs no, volem que hi hagi ossos, però que siguin com de peluix.

- És que els caminants desarmats poden ésser atacats per l’os.

Si, és part del perill de les muntanyes, també poden trepitjar una merdegada.

- És que els caminants, passejants, turistes i 4x4’s que venen del ‘tots ho fem tot’ comencen a formar part del negoci que pot donar vida a la muntanya.

Ah ! Ja hi som amb el vol i dol. Doncs donem la culpa al canvi climàtic, com que no fa fred, els ossos no hivernen i molesten al personal. Però de qui sembla ser la culpa del canvi climàtic ? Aaahhhh ..... Bé, a la merda els ossos.

Val més que vingui força gent, molt de turisme rural, a caçar bolets i espàrgols.

Però ara n’hi ha que ja es comencen a estirar els cabells. L’hem ben cagada amb aquests programes que donen idees a legions de dropos incultes, procedents de la ‘cultura de l’oci’ i del ‘tots ho fem tot’, que arriben a muntanya arrasant el sota-bosc com la marabunta – diuen.

Ja hi tornem a ser, no voleu força gent, doncs entomeu gent.

I quan nevi tots a esquiar !! Apa anem-hi tots ... apa anem-hi !!

Aquí res de només els monarques, els rics, els jets sets, industrials i gent bé; aquí tota la patuleia a esquiar, els del ‘tots ho fem tot’, també i són !!!.

I com que a la neu tot és pagar i esperar, tirem de bocata que no està l’horn per bolls.

I això que hagin de posar cadenes ...

Al final tindrem que treballar els diumenges per poder venir entre setmana, pensen els més ‘in’.

-          Heeeiiiiiii !! Can dit neu per questa tarda !!

-          Neu ... neu a la merda ...

I al estiu a mar.

I sort del turisme que sinó ens tindríem que fotre les cames com els pops. Encara que cada any les eminències governamentals de les prediccions turístiques fotin cosses a la costa tot dient que el turisme de sol i ‘plaja’ està acabat, cada vegada s’ho tenen que menjar amb patates. I quan diuen que a la costa només hi va turisme d’espardenya, deu ser segons a on, perquè cada vegada és demanen més places als clubs nàutics, deu ser que són molt barates. Si l’enveja fos tinya ...

És clar que els ‘tots ho fem tot’ també hi ‘aterrissen’. Sobre-ocupen apartaments, fan tres àpats al dia, dos d’ells són marisol i solimar, volten amb els cotxes amunt i avall, fan fer cues a pertot. Són els turistes que molesten als turistes. Tanmateix és l’estiu.

I ara que ja està tot infestat de blocs de pisos, apartaments i cases adossades, ara s’ha de procurar un turisme sostenible. Que llamineres que n’han sigut tots aquests anys les ventes de terrenys i les llicències d’obres, i els pisos per especular, en tot aquest temps els ajuntaments no en parlaven pas de turisme sostenible. Ara que ja està quasi tot destrossat, que la cagada està feta, que ja se’ls veu la llauna des de Pontevedra, ara els governants diuen que s’ha d’anar amb molta cura i protegir la costa per mirar d’aconseguir un turisme de més qualitat. Tardis piulastis.

 

Penseu bé la maniobra, no fos que dintre d’uns anys es tinguessin que tornar introduir, com aquell os, els ‘tots ho fem tot’. I fóssiu vosaltres els que us tinguéssiu que mossegar ... la llengua. 

 

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

El vi, recordant tasts.

 

Avui he travessat la plaça d’una correguda, tot fent-me visera amb la ma, fins arribar a la porta de l’oficina, així i tot, m’he mullat les ulleres; quina ràbia ! I quin matí de pluja. Amb tot, no em puc queixar del nou local, és una mica més gran, més clar, més nou, i tanmateix més impersonal. Al cuartet de darrere hi he instal·lat un microones, una petita taula de cuina i un parell de cadires. Té una finestra sorprenentment estanca. La pluja que hi bat, perquè sempre plou de costat a la R.C.C. ( ? ), distorsiona els grisos del mar i del cel fins fer-los uniformes. Només les grosses gotes d’aigua, en les seues carreres pels vidres, porten la imatge miniaturitzada de les roques del proper penya-segat. La remor del llevant botint les penyes posa el so al que és un presagi de dia GRIS. La fredor i el silenci de l’estança vista en perspectiva ho confirma.

Doncs apa ! Guerra al gris ...

I parlant de guerra ... Em ve al cap el programa de l’altre dia de ‘En clau de vi’ amb els del “Teatre de guerrilla”, que amb la seua memorable actuació i participació, van posar en evidència amb el seu excepcional humor, manies, costums, veritats i mentides del mon del vi i dels que d’alguna manera ens agrada el vi.

La R.C.C. havia sigut un país de vi. Les parets de pedra seca fins als cims de totes les muntanyes, són la prova de que les feixes de les vinyes s’enfilaven fins als rostos més impossibles. La matèria primera, era de molt bona qualitat, amb grau, cos, tanins, gustos i aromes contundents. El tractament que se li donava a aquest caldo ja era una altre cosa. Quasi tot el vi s’apreparava per vendre a granel, i la tècnica i la enologia que hom hi aplicava era ben poca. Hi havia anyades que en un tast cec, aquell vi hauria fet caure una llàgrima d’emoció i fer clavar un ‘jonoll’ a terra a una legió de sumillers, d’altres arribava com un producte impersonal, o d’escàs bon beure. Aquests dispars resultats no eren culpa d’un mal suc, sinó de la manca d’un tractament correcte, acurat, professional i de qualitat d’aquella matèria primera. El sant que ens van enganxar i que molts del país repetien per fer-se els entesos, de que els vins de la República del Cap de Creus no tenien la qualitat suficient per poder-ne fabricar un bon producte, era una mentida i una barrabassada, però nosaltres mateixos ens van guanyar aquesta fama per no intentar millorar la qualitat del resultat final com es feia en altres regions. Ara que molts cellers i viticultors s’han posat seriosament al tema, s’han aconseguit vins de qualitat reconeguda internacionalment. No crec que avui en dia hi hagi ningú que vulgui passar per entès en vins que menyspreï els vins de la R.C.C. .

Tot això em recorda quan anys enrere havíem format un petit grup per fer tasts de vins. Els presents provàvem l’ampolla a mode d’aperitiu, tothom i deia la seua. Buscàvem unes referències de tast una mica allunyades dels ‘color cirera intens’, ‘fresc en boca’ i ‘agradable reragust’. Eren unes referències a les que t’hi abocava el vi i el disseny de la mateixa etiqueta i ampolla. Us recomano que intenteu formar un grupet per fer tasts de vins. És una bona excusa per trobar-se, fer un àpat, tenir una animada, divertida i de vegades controvertida conversa, i al mateix temps, ben aviat us servirà per tenir una certa opinió, encara que no sigui molt tècnica ni científica, de les diferents classes de vins, marques i ‘rims’. Ajuda a obrir els sentits i a descobrir què ens agrada més i què menys. I molt important, a oblidar la fatídica frase : “ A mi tots els vins em semblen iguals”. 

 

He recuperat quatre fulles d’alguns dels tasts que vam fer a l’època. He triat vins molt coneguts, però eren ampolles especials.

              

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

Una visita al país d’en Nick.

 

Aquest diumenge, mentre esperava l’hora de dinar tot fent l’aperitiu al bar de vora mar, al meu costat, una taula de forasters parlaven molt animats sobre els xats, fòrums, els blocs i de com n’és de lliure la participació a internet per opinar i contactar. I tot això sense tenir que donar-te a conèixer forçosament. És el mon de l’anonimat. És la terra d’en Nick.

On el nostre passi i salvaguarda pseudònimzat ens permet pul·lular i anar i venir sense haver de donar el DNI. Ens permet un desdoblament de personalitat, que si no acaba per dominar-nos, ens permetrà tenir una aparença escollida a la carta. Tindrem el nom d’un personatge que ens agrada o desagrada, o una combinació de lletres a l’atzar, una senzilla paraula que ens és propera, o la més pròxima escollida per avorriment, ja que, quina mala sort, la que volies ja està presa. La teua cara pot ser des d’un dibuix al careto d’un vianant anònim de Cincinnati. Els modals, les idees, el tarannà, tot pot ser una creació completament distorsionada de nos en la realitat. A la terra d’en Nick se’ns permet ser el qui no som, qui voldríem ser, qui no voldríem ser, qui podríem haver sigut, qui no serem mai ... També ens deixa conjugar el què. Ser heroi o malvat o heroïna o malvada o heroi o malvada o heroïna o malvat o tots en un o tots per separat. Fins i tot ens permet portar la nostra cibernètica creació al Mon Real, tan per bé com per mal.

També hi ha usuaris que sí diuen qui són, amb noms i cognoms, amb foto actual, amb el seu perfil de personalitat, amb la seua feina, amb les seues afeccions i esperances. Tot ben transparent. Fins i tot podries anar-hi a parlar a casa seua.

I què ?

Són així a per tot o només en el seu bloc personal o ens els escrit personals per què els hi convé que tothom sàpiga qui és el que escriu o opina ?

Els que els/les coneixen saben qui són. Familiars, companys, amics i amors, guarden un secret que no n’és cap, ja que només callen el que saben.

Però i el que no saben ?

Saben qui no és ?

Sota la façana de veracitat i noblesa comunicativa ...

Sabem quantes creacions anònimes o amb pseudònim tenen pul·lulant per la teranyina ?

Sabem quantes de elles són mosques i quantes són aranyes ?

Tanmateix, és lícit fer-se aquestes preguntes al país d’en Nick ?

És una proposició decent o indecent la de voler fer una reunió de persones que només es coneixen pel seu pseudònim electrònic, al Mon Real ?

Matar un personatge no és un crim al país d’en Nick, ja que els seus habitants es tornen hermafrodites i autoconceptius davant un rectangle lluminós.

Però quants d’ells serien capaços de continuar la seua vida a la ‘xerxa’, mantenint les seues opinions i fets, com ha zombis coneguts ?

Hi ha al país d’en Nick algun amant del risc extrem, un valent, un atrevit o esbojarrat, capaç de perdre la màscara dins d’un tren ple de gom a gom de coneguts i desconeguts, i continuar fent d’Spiderman per la immensitat de la sincronia com si res ?

I més encara.

Creus que pot existir al mon real un tren ple de gom a gom de coneguts i desconeguts capaços de tornar-te la màscara amb un amable somriure, tot dient – Tranquil, tu per nosaltres sempre seràs en Nick ! ?

 

- No. Mala sort. El teu camí cap a Golgotha a començat.

 

Que l’intel·ligent calculi la xifra de la Bèstia : Doncs aquest xifrat és el d’un nom : El seu xifrat és Nick.

 

Roger !  

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

U.S.A. R-evolution, Europa R-encarcareition.

 

A la República del Cap de Creus ha arribat el gas canalitzat. Talladores de quitrà, perforadores, Bobcat’s i Komatsu’s es mouen amunt i avall entre tanques grogues, compactadores i formigoneres. Amb l’excusa de que amb aquella fressa no era possible concentrar-se i treballar davant de l’ordinador, amb vaig permetre d’anar a badar una mica per la finestra.

De tot aquell grup d’operaris, en vaig comptar un parell de blancs, tota la resta, sis o set, eren negres. També sol passar en els treballs que es fan a les carreteres, la majoria de treballadors són negres. Vulguis o no, en aquests temps de cantada crisi i de la precarietat de la feina, penses, caram !, sinó fos per aquests treballadors, sembla que la gent del país i manca. Potser hom es pensa que aquesta feina no està a l’alçada de les expectatives dels treballadors locals. Tanmateix dubto força de la capacitat i aptitud de molts d’indígenes per fer aquesta labor.   

Amb tot, no us penseu per un moment que sigui un treball d’esclaus. Si ens fixem amb les eines que es fan servir, pel que hi entén i hi ha treballat no és pas difícil d’endevinar. Alguna pala, un parell de ‘xapos’, paleta, paletí, una llana i diverses escombres, tot el demés, màquines, l’època del pic i la cúrria que alguns hem conegut, per sort ja ha passat.

Un treballador negre, amb un ampli somriure foteti, li deia al blanc :

-          Lo ves, en Amèrica ya tienen un presidente negro, pronto aquí tambien !

L’operari blanc, amb tota l’aparença d’un brau espècimen hispànic, li va contestar :

-          Aquí nunca !! Antes yo mismo os hecho a patadas al mar !

-          Habrá se visto estos cuatro negros de m….!– va continuar amb la valentia que dóna la confiança.

-          Si, si, tu ve hablando, pero ya tienen un presidente negro …

Als Estats Units ja tenen un president negre, recolzat majoritàriament pel poble i per les grans fortunes jueves. Un president negre fins i tot mentre un cap del Ku Klux Klan, des d’una paradeta, deia per la tele que seria assassinat.

El temps als EEUU, vola.

El temps a Europa s’arrossega; s’arrossega sota el pes, encara, d’antigues armadures, de fandillots amarats de fang i sang de llunyanes batalles, de capes que escanyen als seus portadors arrapades als argelacs i romegueres que defensen les fronteres de països patriòtics de patriòtics paisans. S’arrossega sota el pes de governs i corts portadores de l’estigma simptomàtic d’ultrunacionalismes conjugadors del possessiu en primera persona. S’arrossega sota el pes de polítics resclosits que només s’emplenen la boca amb la Gran Europa Unida mastegant-la juntament amb les menges de tecs i xefles a ‘alts nivells’, on panxacontents, es fan la foto rient i picant-se les esquenes, mentre desitgen veure penjar la budellada al del costat.

Una Europa federal ? Un President d’Europa ? Espereu-vos un moment que ara li fan el mànec ...

Potser aquell operari negre del gas no coneixia encara la vella Europa, potser sí que era massa agosarat pensar en un president d’Europa negre.

Potser caldria començar per un president d’España català o un de Catalunya marroquí.

 

Tampoc ha de ser res tant estrany, a la República del Cap de Creus l’oposició diu que el president és un pop ...

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

Dimarts 18 de novembre de 2008

Volta el mon i torna al Born

 

Voltar el mon i tornar; quina enveja em fan les persones que són capaces de portar-ho a terme. Jo, en totes les voltes que he donat pel mon, mai he tingut la sensació de poder tornar en lloc. I molt menys, sencer. En refereixo a aquella imatge del que arriba tot, amb barba potser, o més vell, o més prim, malalt o ric o pobre, però tot ell.

Com el dels torrons per Nadal per exemple. Voltant pel mon en tots els meus destins, més aviat m’he sentit com una pastilla efervescent. Volto d’un lloc a l’altre del got al mateix temps que la meua energia es dissolt pel mon, i cada cop part de mi desapareix en l’esforç d’un nou desplaçament. Aventuro que desprès d’algun viatge més, acabaré liofilitzat per la Terra, on sense forces ni ganes, em serà impossible recompondrem per poder tornar en lloc.

No sé ni tan sols, si algun amic o conegut podrà, si vol, recordar-se de mi. I és que desprès de mitja vida viatjant, si ara de cop i volta, tornés a algun dels llocs on he viscut, no tinc ni la més remota idea, ni el més mínim record de quin ha de ser l’amic o conegut al que he d’anar a picar-l’hi la porta per tal d’aconseguir un plat de sopa calenta, encara que fos de sobre.

M’és del tot impossible confeccionar una llista d’amistats. No crec que jo sigui un tipus especialment estrany, però és que tampoc he cultivat especialment l’amistat. Potser ara, aquí, en aquest destí, on la gent et saluda segons el dia que té, i sinó fa veure que no et veu, se’m fa més interessant fer coneixença. Encara que la costum d’aquest petit poble d’allunats, pugui semblar una actitud imperdonable, per mi, un aprenent d’amic, solitari, murri i distret, és, de moment, un as sota la màniga.

Però fins hi tot aquí, hi ha grans amistats. L’altre dia en parlaven; parlaven d’uns que eren cul i merda, amics d’aquells de sempre, ‘amigos de peine’ que deia en Jóse, sense secrets entre ells.

 

-          Els amics de veritat no tenen secrets, confiança cega i la veritat per sobre de tot !

 

Quina responsabilitat ! Però altrament, la meua inexperiència en fa dubtar.

És de veritat tant dur dir sempre la veritat a un amic ?

Durant alguna època de la vida, potser durant la joventut en que la mentida ha corregut fins a les hores sense gaires entrebancs, arriba el moment en que s’han de fermar certes coses.

L’‘escopinyada’ compartida, les set combinacions de les claus dels dits, i fins i tot els pactes de sang dels joves, poden donar pas a les raons d’honor i als brindis confrares dels més grans, tot al servei de la veritat i de l’amistat.

La veritat pot ser molt dura de dir a un amic, però penso que tanmateix és un gran alleugeriment pel que la diu.

Descarregar sempre la veritat a l’amic, se m’empesca poc ‘solidari’, fred i egoista.

Crec que en un moment de la vida dels amics s’ha de començar a triar entre la veritat o la felicitat de l’altri.

Us sembla una afirmació fútil i risible ?

Doncs no ha de ser una càrrega per un amic obviar certes veritats al companyó per preservar una mica la seua felicitat ?

Aquesta ignorància a que sotmetem al nostre amic el convertirà en un pobre infeliç feliç ?

El dret d’escollir entre la felicitat personal o el ridícul social del nostre amic ens pertoca a nosaltres com amics seus.

Un bon amic ha de saber quan ja és moment. Fet i fotut, no sé si val la pena pagar tant cara la felicitat.

I no sé jo si encara soc a temps de trobar un amic pel mon que sàpiga triar la felicitat per mi.

Potser serà millor que em quedi aquí.

Total, voltar el mon per tornar a on ?

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dissabte 22 de novembre de 2008

 

La màxima confiança.

 

L’altre dia, mentre estirava les cames per la plaça que tinc davant de l’oficina, un foraster duia un gos deslligat que corria amunt i avall. El gos tan aviat era prop del seu amo com a l’altre extrem, corria ensumant-ho tot. L’amo, amb la corretja a la ma, de tant en tant feia una veu, el gos aixecava les orelles i venia movent la cua. L’amo ‘cofoll’ semblava buscar la meua mirada per què li confirmés el seu domini sobre el gos.

Jo que si tinc que parlar per parlar, defujo parlar de les evidències, li vaig dir :

 

-          No es poden dur els gossos deslligats, no té por de que faci mal a algú o que fugi ?

-          Home ! No veu que el tinc ensenyat, està totalment controlat i en creu a la primera. Li tinc la màxima confiança.

 

No diré pas que va ser per casualitat, és sabut que als pobles mariners hi abunden els gats, especialment prop del port. Doncs érem a la placeta més propera al port, del port on més hi abunden els gats, i d’entre ells, on hi ha els més grossos. Un d’aquests exemplars va creuar per l’altra banda de la plaça. Tot xino-xano, com a càmera lenta.

El gos, que va deixar de badar un moment amb la corretja que l’amo li feia ballar davant del morro, va veure el gat. Amb un xeric el gos es va girar, i com llançat per una catapulta va volar en direcció al gat. L’amo, que en un segon se’n havia adonat de la pel·lícula i ja havia oblidat la confiança que li tenia al gos, va voler agafar-lo pel collar; massa tard és clar.

El gat al lloro, bufa, s’estarrufa i surt cagant mones pel carreró avall.

El gos, bordant i bavejant el segueix com una bala avall pel carreró.

L’amo que ja feia una estona que cridava, desfila tot darrere.

-          Duuuc ! Duuuc ! Vine aquí ! Duuuc ! Vine !! Duuuuuuc !

Em penso que encara el crida.

 

I es que la ‘màxima confiança’, tant a bèsties com a persones, s’ha d’administrar amb molta precaució.

Tot sovint es veu com els polítics, els càrrecs polítics, els superiors dels cossos, forces i treballadors de l’estat en general, fan servir les ‘màximes confiances’ com si fossin anissos. Si el que convida a anissos es gasta els seus calés, em sembla molt bé. Però si s’han de pagar els anissos amb els calés de tots, val més cridar és bord ! És bord ! És bord !

Aquesta mania que tenen a no dubtar de col·legues i subordinats quan hi ha algun rumor que així ho indica, la tenen per què si erren rarament els hi costa res. Si hi ha alguna sospita, s’ha de sospitar i investigar. Si tot és correcte, l’inculpat no ha de témer, i si li ha dolgut moralment, s’ho pot prendre con un risc de l’ofici, segur que ho supera.

Però el que és realment lamentable i vergonyós, és que desprès de jurar i confiar públicament en la rectitud de fulano o de mengano, resulti, com quasi sempre, que la ‘cagada’ era certa. Aquesta mena de codi d’honor hipòcrita i gratuït, del que fan gala des dels més alts estaments fins els ajuntaments, basat en unes mal enteses lleialtat i confiança amb els ‘companys de feina’ que traspassa i supera les qüestions de treball i actes de servei, només condueix al descrèdit i a la desconfiança popular de totes les institucions, i al menys preu dels treballadors honrats i de la seua feina en particular. Especialment els polítics, semblen oblidar molt sovint que la lleialtat la deuen al poble que els vota, i no cegament als seus amics i companys de ‘feina’. A casa seua i amb els seus calés, com si no, poden tenir la màxima confiança amb qui vulguin. Tot s’ha de dir.

 

En fi, si a la confiança hom li donés el valor que té, i s’hagués de pagar ‘lo’ cara val, moltes d’aquestes manganilles que ens fan posar les mans al cap i sembla impossible que puguin passar, ens les estalviaríem.

 

I si als qui les fan, abusant de la confiança, se’ls hi fes córrer l’estrop, ja si pensarien abans d’anar darrere el gat.

 

Em caso amb la puça !! Passa a jaure !!!!

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

A divendres 28 de novembre de 2008.

 

Garzón i els seus zombis.

 

Recordo que de petit, al sortir del cine, si havíem vist una pel·lícula d’espases tots jugàvem a mosqueters i espadatxins, si la pel·lícula havia sigut de ‘l’oeste’ doncs tots a fotre ‘tirus’; “panyaoo”, “panyaoo”, i si havia sigut de por ... potser una volta pel cementiri ( ja era fosc ) ...

Érem petits, coses de mainada.

Em sembla que hi ha persones que un matí al despertar-se volen portar a terme la pel·lícula que ha somiat la nit passada. En altres fets el jutge Garzón ja m’havia semblat massa actor pel treball que té. Tot són maneres de treballar, direu. Afany de lluïment i de protagonisme o abanderat de causes difícils i importants, no és aquesta la qüestió. Com han acabat moltes de les empreses encetades a bombo i platerets per Garzón, amb aquelles televisades entrades i sortides a pas viu i cara de circumstàncies ?

És el problema de ser un ignorant, no ho sé. Si pels interessats tot ha arribat a bon port es pot donat tot per bo.

Però que ha passat amb l’última superproducció del jutge Garzón ?

Potser la nit anterior se la va passant somiant que era una mena d’Indiana Jones, una mena arqueòleg que desenterrava les despulles, ossos i esquelets de milers de persones desaparegudes durant una guerra, enterrades en fosses comuns que algú pretenia oblidades, o sepultats en llocs certament desconeguts. Les restes d’uns amics i familiars tan llargament esperades per tal de poder reconèixer i donar-los digna sepultura. Era una tasca que necessitava un abanderat que la dugués a terme, només per fer justícia als morts.

Però sembla que el jutge no va comptar en què aquests morts no tenien 2500 anys, eren morts que encara tenien forts lligams amb els vius.

Com a moltes pel·lícules de morts, ben aviat al jutge se li va començar a aparèixer la macumba. De nit suava i és rebolcava al llit, imatges de cadàvers sortint de terra dirigint-se cap a ell buscant esperança, impedien el son de l’heroi. De dia, encara molt pitjor. La por que els seus mateixos col·legues li fessin vudú el tenia estamordit.

Ni un mes no va tardar a admetre, que potser, un intrèpid arqueòleg no era una persona prou competent per dur a terme aquella feina. Valia més la pena donar una raonada i ferma explicació als desenganyats familiars i implicats, abans que algú prengués mal, especialment el galant de la pel·lícula.

Ai! ai! ai! Señor Garzón, léase usted primero el guión!

 

La perdiu li diu a la garsa, què hi fas aquí garsa ? I tu perdiu ? La garsa li diu.

I vostè Garzón que hi diu ?

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

A diumenge 7 de desembre de 2008.

 

La història, la llegenda, el conte de Nadal i els cuentus a la vora del foc.

( Part I )

 

La central m’ha comunicat que de tant en tant caldria que fes algun article explicant la història del país on ara estic. Així doncs, m’he ben documentat per tal de poder fer una descripció de les primeries de la R.C.C. . Com ja potser sabeu, els primers pobladors del territori que ara comprèn la R.C.C. van ser quatre pirates desembarcats a la força de les seues naus, i abandonats ens els erms i rocosos terrenys de la costa, acusats de traïció a les normes de la pirateria i defugir l’escabetxina exemplar dels habitants dels pobles atacats. Els abandonats van poder subsistir prop de la costa. Amb el temps van contactar amb els habitants de les planes interiors, van comerciar amb la sal amb els pobles mariners propers i establiren noves poblacions al llarg de la franja costanera. Anys més tard, la combinació de les fèrtils planes i la riquesa marina va fer d’aquelles terres un lloc prou atractiu pels que buscaven un indret on establir-se per treballar i viure-hi. A més, la història dels primers pirates colonitzadors va fer que molta gent del mar de tota índole hi arribés per retirar-se del seus negocis. Pirates de passada vida violenta, arribaren carregats amb l’or i les fortunes robades a sang i foc. Com que diner crida diner, també arribaren comerciants i buscadors de fortuna, obrers de tota mena i mariners d’arreu. Va començar una època de riqueses i feina per la població. Naixé una flota comercial que comerciava a tot el Mediterrani. Una petita però molt efectiva armada descobria, envaïa, conqueria i reconqueria ports i illes a la manera d’aquells temps. Es constituïren fortes cases de senyors creuencs que dominaven la vida del país. Un estil de vida basat en el ‘viu i deixa viure, però tu amb les teues arrels i sota la meua llei’, van permetre que els vinguts de totes les parts del mon, podessin tenir certa llibertat i maneres de prosperar sense sortir però, de la seua classe social o ofici. La vida política era regida per una Universitat on els senyors creuencs de les cases més importants ocupaven el lloc més alt. Per sota estaven els estaments militars i els clergues. L’últim escaló el formaven els representants dels oficis i els de les cases de forasters, tots amb el dret de parlar i ser escoltats, però sense dret a vot. Per aquella època, l’oblidat penyal, el menyspreat territori de petita plana, estretes valls, plages minúscules i costa brava, batut per impertinents vents i d’esquerps habitants, va cridar l’atenció dels grans reines que tenia per veïns, fins ara embrancats en ferotges guerres per grans territoris i per qüestions de religió. D’aquell petit territori no en temien pas el poder dels seus exercits, ni el seu poder en el comerç a la Mediterrània, que començava a ser notable, dins del seu minimalisme, és clar. El que semblava ser un gran perill pels reialmes fronterers era el seu sistema de govern. Un sistema de govern que calia amagar o destruir per tal que no arribés de cap manera als seus respectius països. Un mode impensable en les grans corts on la paraula del rei era indiscutible i on una munió de consellers, súbdits i cortesans portaven la maquinació, la traïció i l’assassinat a l’extrem. I on mai havia passat pel cap, de ningú, de qualsevol altre classe social, fora de la noblesa, tingues cap altre dret que no fos pagar i callar sota pena de mort. En un primer moment els tres reines més propers a la Nació creuenca van pactar una aliança per tal d’envair, destruir i sotmetre al poble del Cap de Creus. Però tal com tenien de buides les arques aquests tres reialmes degut a les infinites guerres, i veient el temps de prosperitat que vivien els creuencs, van acordar d’enviar-hi tres representants, un per cada rei, que haurien d’encapçalar la Universitat creuenca, i amb al condició de que si els enviats eren de igual parer en alguna de les qüestions polítiques o comercials, aquesta s’obeiria per llei. Una sola desobediència i aquelles terres serien devastades i els seus habitants morts o esclavitzats. Aquesta maniobra va servir per ajudar a que les arques de les corones es comencessin a refer. Els impostos lleonins a que es va sotmetre a la població aviat va estendre la misèria pel país. Però poc els hi va durar l’alegria als opressors ... ( Continuarà el dilluns dia 8 )

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dilluns 8 de desembre de 2008.

 

La història, la llegenda, el conte de Nadal i els cuentus a la vora del foc.

( Part II )

 

 Una plaga mil vegades pitjor que els delmes i censos va arribar per mar. La pesta va atacar primer als barris i pobles propers al mar, però va córrer com la pólvora per els pobles de l’interior. Els delegats reials van desaparèixer com per art de màgia. Els exercits combinats que esperaven prop de les fronteres per fer força, van atacar els pobles més propers per fer retrocedir la població cap a l’interior i van cremar camps i habitatges. La marineria del país va desaparèixer en tres parts de quatre, per igual el comerç, les cases de senyors i les de peons es van perdre per famílies senceres. La gent moria pels camins i els camps sense cultivar s’empassaven milers de cadàvers. Aquell mateix hivern la pesta es va estendre per Europa. Durant més d’onze anys la gent va patir aquell assot, i totes les riqueses dels creuencs van quedar oblidades sota aquella posterma. Un cop deixada enrera aquella època de mort, els supervivents van iniciar la recuperació del país. Es va tornar a instaurar la Universitat com govern polític, i els que havien superat la pesta, van tornar obrar en les seues feines i oficis. Ben aviat van arribar gents d’arreu fugint de la calamitat i la negror de les grans urbs d’aquell temps. En pocs anys el petit territori del Cap de Creus va ser un lloc on la vida senzilla però neta va fer possible la convivència en pau de moltes classes i races de persones d’arreu, cosa que feia que la seua població s’anés recuperant poc a poc. Quan tot semblava indicar que la tranquil·litat havia arribat a aquelles terres, van arribar notícies de que una part de la terrible flota pirata xinesa resseguia les costes del sud d’Europa, saquejant els debilitats ports i ciutats arreplegant gran quantitat de riqueses. Era una flota de més de 300 vaixells, tenien l’ordre d’entrar a la Mediterrània i repartir-se per la costa sense deixar port i vila propera al mar sense atacar i saquejar. Mesos més tard, cap a l’estiu, els pirates xinesos atacaven les mitjanies de la Península Ibèrica trobant escassa resistència. Pel febrer un estol de vuit naus pirates es dirigia cap a les costes creuenques. Les tot just ixents cases de senyors es van plantejar fer-los resistència, van convocar als pocs efectius al port de la Llançada. De l’antiga flota de guerra tan sols se’n havien recuperat quatre vaixells i els soldats de terra no passaven de 300. Els reclutats capaços de manejar una arma eren pocs. Donada la desigualtat de les forces i la mortaldat d’innocents que feia preveure la batalla amb els pirates xinesos, la Universitat va deslliurar a tots aquells que no es volguessin quedar per pròpia voluntat, a lluitar per defensar els pobles de la costa. L’exercit i voluntaris es van reunir a la Llançada, juntament amb els pocs vaixells de guerra i unes quantes naus preparades amb algun armament per poder entrar en combat en cas d’extrema necessitat. De matinada van arribar voluntaris de les cases dels forasters. Eren gents de tot arreu, marins alguns, pagesos, homes d’ofici, antics soldats desertats de llunyanes guerres. Preferien defensar el que havien aconseguit aquí, que tornar a començar miserablement una altra vegada. Altres, lliures de fer-ho, van reunir les seues famílies i poques pertinences i van començar a marxar cap a l’interior. Eren persones grans i joves, creuencs i forasters, persones incapaces de tornar engaltar un altre bany de sang, persones porugues o persones que havien arribat al Cap de Creus per començar una nova vida, no a perdre-la ...

( Continuarà el dimarts dia 9 )

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

A dimarts 9 de desembre de 2008.

 

La història, la llegenda, el conte de Nadal i els cuentus a la vora del foc.

( Part III )

 

 

De matinada va entrar la tramuntana, en aquells moments les naus xineses havien doblat el Cap de Creus. A terra es tenia l’esperançà de que el vent s’emportés els pirates al fons del mar, però no va ser així. Al migdia el vent va mancar i els senyors van ordenar la disposició de la flota creuenca per un atac sorpresa molt proper a la costa. El gran calat de les embarcacions xineses els hi feia molt perillós navegar prop d’una costa plena de desconeguts esculls. Cap al migdia s’albiraven els xinesos a l’afori. Un total de quatre naus en formació, i dues més, lluny, fora de l’esquadra, amb greus problemes per navegar, i evidentment desarborades pel vent. Els pirates van formar amb dos vaixells al mig de la badia i els altre dos resseguint la costa mar enfora, esperant respondre a algun atac. Al bell mig de les feines de desembarcament, les naus creuenques van rebre l’ordre de sortir dels seus amagatalls. Les retallades cales rocoses que els havien amagat les van escopir, vent a popa i a tota vela, fent un raid meteòric a proa i popa dels atacants, provocant-los gran mortaldat i l’incendi de les dues naus. Els bucs creuencs que van escombrar les popes xineses fugiren a tot drap en direcció sud sud-est abans que els altres vaixells xinesos de guarda pugessin efectuar cap maniobra persecutòria eficaç. Van continuar el rumb fins amagar-se a la cala del Cau del Cuc. Els que descarregaren sobre les proes van virar en rodó dins la badia, ja que un imponent penya-segat els impedia seguir en línia recta. Amb l’arriscada maniobra van forçar el rumb nord nord-est orsant desesperadament. Només la mitjana envergadura dels bucs i el seu estil tant mariner, van impedir que fossin enfonsades davant l’endiablat foc a discreció a què les van sotmetre l’esquadra xinesa. Amb tot van aconseguir trencar per una baixura fins escapolir-se del foc enemic, obligat a mantenir-se molt més allunyat de la costa. Els capitans van ordenar d’embarrancar les naus al sorral de la plaja del Gravet, donat que havien quedat molt malmeses i la tripulació amb nombroses baixes. Es va acordar que tots els que poguessin caminar s’afegirien al gruix de la Llançada. La nit va ser calma, de ben segur els pirates xinesos esperaven atacar amb els primers raigs de sol, acumulant odi i fúria. Encara fosc, una munió de barques es dirigia silenciosament cap a la costa. A trenc d’alba la primera tongada de pirates va desembarcar trencant la freda matinada amb un esgarrifós crit i fressa d’acers. Quan s’estaven preparant per començar la carrera invasora cap a l’interior, un eixam de fletxes rases els va mutilar de mig cos per avall. El xiulet de les primeres fletxes parany els havia fet cobrir-se amb l’escut, un acte reflex, però errat en aquell cas. Encara el gruix dels pirates embarcat, va rebre les andanades dels soldats amagats entre les roques i penya segats, provocant un precipitat desembarcament. Llavors, una riuada de defensors es va desbordar per tota la llongada atacant a sang i ferro als pirates xinesos. Degut a la sorpresa i a la ferotgia de l’atac se’ls hi van infringir una gran quantitat de baixes. Evidentment la resposta dels xinesos un cop recuperats de la primera escabetxina, hauria sigut mortal de necessitat, si les tropes locals s’haguessin esperat a rebre-la. Amb un toc de corneta es va fer una retirada a cames ajudeu-me. Així va ser manat pels caps. En aquell enfrontament els pirates van rebre severament. ( Continuarà el dimecres 10 )

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

A dimecres 10 de desembre de 2008.

 

La història, la llegenda, el conte de Nadal i els cuentus a la vora del foc.

( Part IIII )

 

 

Hores desprès, els soldats i els vilatans de les cases dels senyors i les dels forasters que havien sobreviscut a la batalla, amagats per les muntanyes properes al poble, veien com les ordes pirates saquejaven i cremaven cases i camps. Buidaven graners i cellers, i acumulaven les coses de valor en un munt al bell mig del planer sorral proper a la plaja. Semblava que de moment no estaven interessats en capturar a la gent del poble. Ben aviat una gran columna de fum podia ser vista de lluny, al igual que el gran munt dels bens espoliats com, més llunyana, la gran pila de cadàvers pirates que els seus confrares havien disposat. Els morts locals, esquarterats i els cap clavats en pals aquí i allà, eren una dura i penosa visió. El dia va anar passant entre incendis, gran cridòria i algunes disputes pel botí. Ja de nit, els camps i totes les cases del poble, buides, bratlaven de valent, la llum d’aquell foc il·luminava tota la petita vall. La caravana que havia partit el dia abans de l’arribada dels pirates, estava acampada dalt un pujol a l’espera de tombar ràpidament cap a l’altra banda al mínim senyal de perill. Des d’allà podien veure la vermelló que provenia del poble que havien deixat, prova de l’atac pirata a casa seua. La por, la ràbia i la pena per tot el que havia quedat enrera va apressar els seus cors. A l’altra banda de la muntanya, només una negror impenetrable els esperava. De matinada, l’exercit creuenc encara amagat, va adonar-se de que un gran silenci regnava a la vila ja carbonitzada. La pila dels tresors i la dels morts pirates es podien entreveure entre la blanca fumera amorrada al terra. No s’albirava cap moviment. Un grup va baixar fins al poble per descobrir que els pirates jeien completament borratxos, esterrassats pels voltants. Amb una senyal, la resta de vilatans i militars van arribar fulla en mà. Degollaren pirates de tres en tres. Però al mig d’aquella sanguinària feina van ser envestits per sorpresa per una esquadra que els vaixells pirates havien enviat degut a la manca de senyals de vida dels desembarcats. En la lluita cos a cos els creuencs i el petit exercit local, poca cosa tenien a fer. Sense possibilitats de fugir i amb gran desavantatge en la lluita, estaven destinats a morir tots. I així hagués sigut si en aquell moment els components de la caravana no haguessin retornat armats amb forques, dagues i volants, caient com un allau sobre els invasors. Amb un coratge sense parangó, a ungles i dents, l’envestida pels creuencs va fer un trenc entre les files pirates. Al mig d’aquella cridòria ensordidora els xinesos van sentir por, per les expressions d’aquell mapamundi de cares ensangonades que se’ls hi venia a sobre, van descobrir que aquelles gents no lluitaven per l’or o pel botí més gran del mon, tots aquells homes ja havien lliurat les seues ànimes als seus deus corresponents abans de trepitjar la sorra de la plaja, aquells homes havien vingut a guanyar o morir. Acovardits, alguns invasors deixaven caure els sabres i punyals a terra, cosa que no els salvava de morir enforcats o amb el cap esbardellat d’un cop d’aixada. Tot oriental que no va ser a temps de pujar als bots en retirada, va deixar la pell en aquella terra ...

( Continuarà el dijous 11 )

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dijous 11 de desembre de 2008.

 

La història, la llegenda, el conte de Nadal i els cuentus a la vora del foc.

( Part IIIII )

 

 

Els bucs van descarregar una andanada sobre la plaja per tal de protegir la retirada dels seus, que va fer volar tothom arran d’aiga. Mentre els vaixells més danyats recollien les últimes barques i iniciaven la maniobra de fugida desordenadament, els altres dos van buidar els canons per tota la cala posant proa a mar obert. Una gran quantitat de roca esmicolada va volar en totes direccions destrossant als més infortunats. En aquells moments arribaren a l’escena els dos navilis creuencs que havien restat amagats al Cau del Cuc. Al veure la barroera maniobra de fuita dels pirates és van encoratjar per atacar la saga del darrer vaixell; tenia el velam en males condicions, el que feia que la seua velocitat fos escassa. Els xinesos, amb prou feines temps per reaccionar, en un llambrec van tenir la primera nau de la marina entrant per la seua popa descarregant els canons a discreció. Part de la roda, el codast i els ginys del timó van volar o es van desprendre deixant al buc sense govern. El capità creuenc, va fer virar la nau en direcció a la Llançada per evitar entrar al foc de babord dels orientals, que ja disparaven per estribord a la segona de la marina, amb escàs angle i poca efectivitat. Aquesta va tallar tant arran per rera, que si els mariners s’hi haguessin posat, haurien pogut comptar les cabotes dels esberlats taulons. Moments abans d’encarar la borda esquerra, el capità va manar arriar les majors. El buc va clavar la proa i lentament va desfilar davant la castigada popa enemiga, que s’aixecava, negra, una quarta per sobre seu. En un segon tot va quedar il·luminat per incomptables fogonades tronadores que van fer trallar un embogit núvol de fustes rebentades, estelles, esberles i estellicons. Encara no disparats els últims canons, es va tornar a deixar anar tot el drap. Entre tota mena de cruixits i xerrics per la sobtada empenta del vent, la segona sallava lleugera deixant enrere els crits i explosions de la nau oriental, que amb una gran via d’aiga, s’enfonsava ràpidament. Els pocs pirates que van tenir temps de saltar a mar, van ser afusellats allà mateix. La resta de l’esquadra, ignorant al abatuts companyons, ja es perdien en la llunyania. Ningú hauria dit que en un dia de moderada tramuntaneta, tant estupend, tant clar i tant net, hagués mort tanta gent. Tanmateix, al fer-se fosc, va entrar una gropada de tramuntana, cosa horrorosa. La gent va arreplegar els pocs utensilis que s’havien salvat de les cases, i es va decidir d’acampar a recés del vent al contrafort del Farelló. Se’ls hi presentava un dur i cru hivern, però de ben segur alguns se’n sortirien.

En aquella enfrontada es van contar 532 pirates morts, 325 entre militars i paisans locals, totes les cases cremades, tots els camps cremats, es va perdre el 70 % de gra, el 90 % del vi, quasi tot el bestiar, i tots queviures emmagatzemats.

Altres guerres i desastres i també bons temps, han estat presents a la història de la R.C.C. . Però aquest passatge en particular m’ha semblat interessant per què desprès de que han passat centenars d’anys ...   ( Continuarà el divendres 12 )

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

  A divendres 12 de desembre de 2008.

 

La història, la llegenda, el conte de Nadal i els cuentus a la vora del foc.

( Part última )

 

 

Han tornat els pirates, no els xinesos, ara els globals. Han canviat les armes i les maneres, però els pirates han tornat. Han espoliat el diner del mon, han deixat al poble en precàries condicions, i han aconseguit marxar i salvar-se amb els barcus carregats. Però en aquests temps que corren, també el poble se’n adona de que s’han piratejat altres coses. S’ha piratejat la moral, l’ètica, l’honor, la lògica, la humanitat i algunes coses més d’aquestes, ara carrinclones. S’auguren uns anys de caiguda, de caiguda per avencs pregons, tanmateix tant típics d’aquestes dades. Es presenten temps difícils a recés del Farelló. I els que manen són tant lluny ... I dedicats a feines que ens semblem ratllar l’idiotisme. Els polítics embrancats en  puntosos assumptes de més que dubtosa importància pel ciutadà, minen de manera sistemàtica la credibilitat del mateix sistema. La seua, ( si, si, la dels polítics ) pel què es veu, secular incompetència, indecisió, el voler contentar tothom només pensant en el pròxim vot,  i el tenir una capital que vol i dol entre ser una capital coneguda mundialment, turística, moderna, vendible, o una capital supermegaecològica-cívicoartística-i-depobletcatalà, ens fa semblar que ara de cop la cosa pàtria estigui en perill. L’idioma que no arrenca, les costums, les arrels, els nou vinguts que els voldríem integrats i no s’integren gaire, tot això ara veuen que fa aiga.

Ara ?? Muxaxos que su enteraih !!

En el “ ... Diccionari General de la Llengua Catalana, Pompeu Fabra de l’any 1932, en la frase explicativa de la paraula < castellanitzar > hi podem llegir ‘El català de Barcelona s’havia castellanitzat enormement’...” ( Text extret del pròleg del llibre Recull Casolà ). El senyor Pompeu Fabra a l’any 1932 ja se’n havia adonat, i ja devia fer temps, segons el “s’havia”. I doncs que ha passat per arribar així fins al 2008.

Què hem de fer nois ?

En els temps en que el català era prohibit, es parlava normalment, al menys a la R.C.C.. Ara que el català és a l’abast de tots no s’usa normalment arreu. Hem de carregar els neulers només a la immigració ? Per fer servir un idioma com a llengua vehicular només en cal estudiar-ne la gramàtica ?

Amb només un bany de lletres queda patent que això no funciona. Potser caldria alhora un bany de coneixement del país, de costums, de tradicions, d’estimar i comprendre el lloc on vius. I tots els que fa 40 anys que són aquí i encara no parlen català, és que no saben on viuen ? Potser a aquestes persones caldria mesurar-li el seu nivell de catalanitat més que el de català. De ben segur ens emportaríem més d’una sorpresa.

Però parlem de l’època ‘moderna’. Els diferents governs catalans han demostrat una inòpia imaginativa i un mínim interès real pel tema, en què només han buscat solucions per poder passar la barca de franc. La aplicació de lleis i formules de obligat compliment pel ciutadà, contrasta amb la desídia, la negligència, i l’incompliment de les seues pròpies lleis, en vers la llengua catalana de totes les administracions, ministeris, mitjans de comunicació nacionals, i etc., etc., etc., que és cua de ruc. Aquesta obligació cap a la llengua, obeïda per plataformes, empreses, particulars i administracions locals, proporciona una imatge ‘normalitzada’ de l’idioma que salva al Govern Català de les seues cagades. No es pot acceptar que desprès de tants anys i de tant d’obligar tothom, encara l’Administració Catalana obviï la “Ç” de molts dels noms dels nostres pobles, i els escrigui amb la hispànica “S” o algun signe gràfic estranger. I com no emprenyar-se davant la real i llarga maquinació per la construcció d’un idioma fàcil i assequible d’aprendre. Potser algú va pensar en un moment que són els idiomes dels països els que s’han d’adaptar als ciutadans des de l’Administració, com si no fos la pròpia gent la que fa evolucionar l’idioma cap els temps que corren. Així s’ha anat aplicant i ensenyant un català asèptic, central, del que s’ha anat amputant totes les paraules que puguin tenir cert lligam radial, abocant als pobles i regions fora urbs, a una desconnexió de la seua parla del català que s’ha establert com normatiu. Crearan un idioma desproveït de l’orgull d’incloure algun fet d’identificació de les regions i els pobles que el parlen. Van camí de convertir l’idioma de Catalunya en una forma de comunicació impersonal. Quin interès ha de tenir l’aprenentatge i l’ús d’una llengua entesa només com expressió vehicular, buida i deslligada de la terra, pels nou vinguts apart de l’obligació i la bona voluntat. Què n’ensenya de Catalunya el seu mitja de comunicació per excel·lència, la TV3. Mireu, hi ha estats, nacions, regions i països sense cap mena de problema de consciència del país que són, ni cap problema d’identitat nacional, ni cap necessitat de demostrar constantment al mon ni a ells mateixos qui són i on estan, ans al contrari són nacions reconegudes mundialment, que mostren sense cap mena de complex les seues costums, balls i danses típiques, treuen verges i santcristos, actes populars, gaites, cerveses, i tota mena de festivitats i celebracions per la tele. Mostren i celebren tot el que és seu sense preguntar-se en tot moment si ha de molestar o ofendre als cristians o als musulmans, als religiosos o als que no ho són, als qui no els agraden les danses que es fan i desfan, o als castellans, o als de la plataforma A o als de la B, al col·lectiu C o al D, o als que tenen vertigen, o als que no els hi agrada el vi ranci ...

Per què aquí que es mostra del país de Catalunya per TV3 ?

A part del telenotícies, un concurs de paraules, uns programes que basats en certes activitats típiques, que amb to de comicitat estan més encarats a distreure que a informar de la realitat, de tant en tant un documental que passa volant i unes telenovel·les de color desmairat, on els artistes amb cara d’evidents símptomes d’irregularitat en el trànsit intestinal, desgranen un guió que representa és la vida quotidiana dels pobles catalans. Això és el que poden veure per la Televisió Nacional de Catalunya sobre Catalunya, les seues costums típiques i llengua, els immigrants que, si per casualitat la sintonitzen. Aquest és el país on treballen i viuen ?

Potser en lloc de donar tanta prioritat a la ineficaç sopa de lletres per cobrir l’expedient i muntar estadístiques, caldria també mostrar i ensenyar el país als que hi han vingut a treballar i viure. Fer conèixer els seus anhels, els delits, els sentiments, les necessitats com a país. Una informació oberta, general i senzilla de la vida i de les costums ha d’ajudar a crear vincles d’unió amb la terra on estàs.

 

Imagineu-vos com he de veure el sistema de malament que tot això ho digui jo, que porto els PLASMATICS al cotxe ... 

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dijous 18 de desembre de 2008.

 

Fem cagar el Tió constitucionalment.

 

L’altre dia vaig trobar en Pitu que carrossava un soc sec, pelat i esblanqueït per la sal del mar.

- Mala llenya per cremar !

- No és pas per cremar, home, en faré un tió pel meu net ! 

 

Caram com passen els dies, ja tenim el Nadal a sobre. Temps d’alegria, d’amor, de celebracions i regals. I de festes tradicionals com fer cagar el Tió.

Quins records ! Tió, Tió, caga torró d’aquell de Jijona que és el més bo !!

I amb quin delit s’hi feien les nenes i nens armats amb un pal o bastó.

Aquesta tarda, però, pensava jo tot encaparrat pels constants xiulets de la tramuntana, és lícit, legal, democràtic i adient a la nostra època i lleis vigents el què fem amb el nostre Tió.

És una alimentació adequada, equilibrada i de caire prou mediterrani la que donem al Tió els dies abans de la festa ?

És de gents modernes i civilitzades permetre als nens, pegar, maltractar i coaccionar al Tió a cops de pal per tal de que cagui, obligat, regals pels que el piquen ?

No es fereixen els sentiments del Tió fent-lo cagar carbó sense garantir-li que és carbó mineral ?

No és la mateixa tècnica aplicada al presos de la presó de Guantánamo, la de ser colpejats sota una musica estrident i repetida fins a la sacietat ?

 

Terribles accions que de ser denunciades, de ben segur ferien que fóssiu detinguts al moment i jutjats severament.

 

Si us voleu arriscar, trieu molt bé els invitats a tant macabra i sàdica festa.

Per contra, si voleu celebrar-ho atenint-vos a la legalitat vigent, us ofereixo una cançó adient a tal acte. Abans de tot, però, desfeu-vos del pal i proveïu-vos d’una branqueta d’olivera.

 

Cançó :

 

Tió, Tió, si us plau, per favor, doni’ns torró d’aquell tan bo, d’avellana i de pinyó, deslliura l’intestí, deslliura’l aquí, mentre toca en Valentí !

Tió, Tió, estem molt contents per tots aquests presents, en darem un tant per cent, a les ONGés !

Tió, Tió, no et forcis més, ni neules ni diners, ni sardines ni arengades, ni xampany ni vi blanc, ni carbó per nens i nenes, no fos que patissis, amb les morenes !

BON NADAL !!

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .