Articles de 2009 - I.
 

Articles de 2009

A 1 de gener de 2009. 

La ressaca.
L’Hereu Comellas i en Jan Gran m’han convidat a sopar la nit de Cap d’Any al Local Social. No m’hi puc pas negar, diuen que ja hi soc comptat. Serà una bona taula, m’adverteixen. Ja parlarem, però res de treballar aquesta nit, eh noi !
Abans del sopar, fem un aperitiu davant la gran llar de foc.
És que en aquests dies de mal temps, s’està bé a la vora del foc. Així que per acomiadar bé l’any cal fotre una mica de llenya al foc. I direm una mica per què hi ha crisi i no podem malgastar, no féssim com el Govern tripartit català, que ha pujat pels núvols les seues pròpies despeses. Però el que més molesta a la R.C.C. és viure enganxats a uns països amb uns governs tant cagabandùrries. I mireu que en som de poca casa nosaltres, però es que si donem un cop d’ull al voltant ja és per cagar-se. Només cal mirar cap a España, per exemple, i sense cap ànim especial, per adonar-nos que el poti-poti d’incompetència, embusteria, mangoneo, gremialisme, d’encubridors i malfactors remenant el tupí, és espatarrant. Ells, tots, amb el seu ultranacionalisme español, són els que trallen sobre els altres nacionalismes als que demonitzen amb una cara dura que tomba d’esquenes. La Justícia navega a contracorrent del enteniment del poble. Cada un tapa les cagades dels seus. Tots posen als cosinets a xupar de l’olla. La oposició es dissipa en munt de despropòsits incoherents, sense ganes, repetint els fracassos d’un govern en què ells mateixos havien caigut cinquanta vegades, només esperant l’hora de plegar per anar a fotre´s el tiberi de fi d’any, si és que ja no fa dies que van mamats. I el govern socialista, l’arribada del que tanta gent havia celebrat plorant d’il·lusió, com dóna pel cul als amics catalans, pobrets ... Si vols veure el vent d’on ve, mira el pomer com dansa. La política cansa, cansa estar sempre a sobre des contraris, cansa dir avui una cosa completament inversa a la d’ahir i donar una explicació estúpida dirigida a un suposat poble estúpid, cansa tenir que criticar només els pets que es tiren els governs ( qualsevol ), per ni saber, ni poder, ni voler fer-li menjar els cascarros de pam i mig que deixen anar tranquil·lament sobre el país; i comprenc que cansi; a uns perquè ja cobren molt i als altres per ‘lo’ poc que cobren. Jo no podria ser polític, diu reputegant un d’enllà, a tu aviat et pelarien, sentencien al de més enllà. Evidentment cal entendre que per ser polític s’ha de valer, s’ha de tenir un carisma, un talant, una afecció, un tarannà especial. I això ho confirmen moltes persones de mitjana edat, i no pas pelacanyes rancuniosos; diuen : “Uns a la Diputació, altres a Governació o al Ministeri, a la Junta o al Consorci, qui ho hauria dit, quan estudiaven amb mi eren els més burros i sòmines de la classe.”. Ah! Amics, és que per la política s’hi ha de néixer. S’han de tenir connexions, s’ha d’estar per allà, s’ha de saber llepar, s’han de tenir bones esquenes, s’ha de tenir paciència, s’ha de tenir fetge, s’ha de tenir cara, s’han de tenir uns collons com un toro ...
Hòstia, jo ja en tinc de tot això, i no soc polític !! – salta en Pere.
Doncs és que et deu sobrar ... lògica. – respon en Pau.
Bé que ni deu haver de bons polítics. – comenta en Berenguera.
I taaant, la tradició no es pot perdreee, en diuen de pata negra, de pata negra ... !
Suaaave que meestáass mataaando ...
Tocaaat per la tramuntanaaa !!!
Ñopueedo, ñopueedo !!!
Vuayash, vuayaash !!!
YYYYééésssoooo !!!
El meeuuaviiiii !!!
Emplenaa noi !!!
Diing, Doong !
Booon 2009 !!!
Empleenaaa nooii !!! Puuuffff !!! Aquests es donen la mà ?! Aquí hi ha marro !! L’any que ve parlarem del govern !!!  hip!

Lluís F. , Notícies del C. de C.
.




A dimecres 7 de gener de 2009.

 

Un llibre no és ben bé una màquina.

 L’altre dia la bústia de l’oficina estava plena de propaganda. Ofertes per Reis, sobretot d’aparells electrònics. Ordinadors, discs dur, mp’s, vídeo jocs ... 
Uau ! El CPTX-4ccd a 180 euros ! Una ganga ! És una màquina ! - s’exclamaven uns vailets güitant una d’aquelles propagandes. 
Nois, un bon llibre encara us sortiria a més bon preu, els vaig dir jo, avesat a fotre la cullerada.
Sí, però no té piles ni bateria, no és una màquina.
Evidentment, si busquem una màquina amb piles i bateria, en un llibre no la trobarem pas. Un llibre no és una màquina, però porta els còdexs i les claus secretes, per activar la ‘màquina’ més potent que hom coneix, el cervell. Bé, també amb els jocs electrònics fem anar la nostra cervellina, o amb el cine o el teatre o la música. Però crec que és en el acte de llegir, des de la seua simplicitat de negre sobre blanc, desproveït de qualsevol decorat i música ambiental, on nosaltres podem aspirar a no ser  solament un jugador de la partida, sinó a ser el muntador d’una part de la història, només seguint el fil de la mateixa, deslliurats d’escenaris preconcebuts, i només frenats per la pròpia lògica aplicada a cada moment de la lectura. Viure l’emoció, els sentiments, el riure, la por, l’erotisme, els viatges plens d’aventures, els perills sense fi, des de la nostra pròpia perspectiva, i només guiats per l’exposició de l’autor és un joc apassionant; pel que hem d’estar una mica entrenats, és clar, i quan més aviat millor.
Amb la lectura podrem entendre el per què un príncep mana a un ocell que deixi cecs els seus ulls de turquesa per ajudar a una pobra mainada, sabrem que amb dos vidres contraposats d’uns rellotges de butxaca, plens d’aigua i engomats amb resina de pi, es pot fabricar una lupa molt útil, o sentir interès naval, desprès de llegir com un autor estranger posa el nom de ‘La Hispaniola’ al barcu principal del seu llibre, o visitar el mon de l’absurd amb “Cuando yo me llamava Harry” de Tono, o quedar ensangonat amb la baralla de “Edat prohibida”.
I trobar-se sortint pel forat superior d’una cova, tot darrera de l’Anna dels ‘Cinc’, éeeh nois ? 
Ens en hauríem assabentat de com d’allargar la vida d’un os de pernil pel caldo sense haver llegit “El Quijote de la Mancha”; no. Com sabríem de l’existència de tants adjectius humits, fluids, florits i encofurnats sense llegir Lovekraft. Com hauríem après els noms d’infinits adorns, relleus, capitells, rosasses, columnes i gàrgoles sense llegir “El nom de la rosa”. Com assabentar-se de que Aragorn és fill d’Arathorn i net d’Araborn sense llegir-ho.
Descobrir els noms de les hores al “Decamerò”,  què és la ‘hiperventilació’ a “Epidèmia”, els medicaments placebo a “It”, el ‘carcharodon carcharias’ a “Tiburón”, el ‘capite reversum’ a “L’Exorcista”, i així fins una multitud d’exemples que ens demostren que la lectura no és només un joc o un passatemps. Amb la lectura de qualsevol llibre incorporem a l’hora un aprenentatge ‘subliminal’, un enriquiment del nostre vocabulari i de la nostra cultura general que ens ha de ser útil al llarg de la nostra vida, potser en el moment més inesperat. Cal llegir de ben petit, acumular gran quantitat de dades i informació, per fantàstica que sigui. Amb el temps ja aprendrem a classificar el purament imaginari del que és realment practicable, però en el fons tot són peces imprescindibles per la nostra màquina mental. 

Una màquina sense piles ni bateria, qui ho hauria dit.

Lluís F. , Notícies del C. de C.
.

A dijous 15 de gener de 2009.

Amb la que està caient !

Per Reis la senyora Maria m'ha regalat un joc de cafè. Un joc per quatre persones, amb una petita lletera i una sucrera. Tan amable com és, la sucrera ja portava el sucre, sucre moreno és. Amb tot és curiós el sucre, de vegades és ben sec i fàcil d'agafar, d'altres té una crosta que s'ha de trencar amb la cullereta. Li vaig comentar aquest fet a la senyora Maria i em va dir : “És que sent el temps, segons faci vent o hi hagi humitat”. Fixant-hi una mica comproves que el sucre preveu el temps amb un o dos dies d'antelació. Si és una mica humit i s'ens enganxa als dits, pot ploure. Si té una crosta que hem de trencar, i sota la crosta el sucre té un tacte sorrenc i sec, és que s'acaba la pluja o la humitat i entrarà el vent. Sabent això, se'm va ocórrer contrastar el temps anunciat pels Instituts Nacionals de Meteorologia, amb la previsió del sucre. Vaig poder comprovar que per la pluja tenia una coincidència del 95 %, en el cas del vent, l'encert era superior al dels meteoròlegs, només li falta marcar la temperatura.
I és que amb la fred que fa aquest hivern, sembla tornar el temps a la normalitat. I com més s'embranquen els col·legues reporters buscar l'exepcionalitat de la notícia de la neu i la fred en la generalitat, més es troben amb el lapidari : “Aquí ja hi estem acostumats de sempre” o “L'any passat ni havia mig metre més” que ho demostra. El que no és normal, en cara que sí sigui costum, és la contínuament demostrada, ineficàcia, incompetència i inoperància de les Administracions davant els imprevistos. Madrid i el seu aeroport han sigut aquests dies passats, un exemple vergonyós i penible. Ara s'espolssen les puces passant-se la pilota les unes a les altres, al·legant errors i retards en la predicció dels esdeveniments climàtics, ja cal que s'ho facin mirar. És evident però, que de vegades, massa sovint potser, hi ha errades en la predicció del temps per part dels meteoròlegs. Raonablement hem de descartar la falta de formació dels professionals. Potser el programa de computació de dades no s'atén prou fidelment a les característiques del país, però d'això se suposa que els tècnics ja se n'haurien adonat. Diuen que la R.C.C. és dins una zona de difícil predicció meteorològica degut als microclimes, però jo recordo un article d'uns anys enrere, de quan en Carles Reixach entrenava un equip de futbol japonès, en el que explicava la total fiabilitat de les prediccions del temps, tot i la gran quantitat de microclimes existents a l'illa. Crec que tenia que ser una cosa prou sorprenent per en Charly, que ho comentés en una entrevista esportiva. 
Si és veritat que som en una zona de climatologia difícil, el que veig que molesta molt als habitants de la R.C.C., són les prediccions per dies endavant. Si no s'encerta amb prou fiabilitat el temps que farà demà, per què embolicar-se amb prediccions a més llarg termini. Quantes vegades he sentit als comerciants, rosegar ferros i claus, per culpa de les molt sovint errades prediccions de mal temps pel cap de setmana. Potser caldria que truquessin a la sucrera de sucre moreno ...
Sigui com sigui, aquest hivern es fa sentir com a tal, torna la neu, es recuperen els embalsaments, es moriran els papus i s'encunya a la Península Ibèrica, en totes les seues llengües, la frase : “ La que està caient !”. 
Doncs per començar l'any amb 'bon rotllo' i sense agró, us explicaré una història que il·lustra una mica la meteorologia al nostre país.
Diu que un dia un senyor volia celebrar el seu aniversari amb una senyoreta de companyia. L'home va buscar fins que en va trobar una que li va fer el pes. Un cop concretats el preu i el lloc, el senyor li va dir : Tens que portar tres coses noia. Una capsa de ceritlles, un tambor i una regadora. No serà vostè un pervertit que vol serveis estranys, va preguntar la noia. Ni molt menys, soc molt normal, no tinguis por. La noia va indicar a l'home la cambra on es trobarien, i va sortir corrents per veure si les veïnes li podien deixar els estris que li feien falta. Una vegada aconseguits, va tornar a casa. L'home ja l'esperava ben conill a sobre del llit. Senyoreta, quedi's a pèl i pugi amb tot això a dalt de l'armari. La jove que ja pensava de tot i res de bo, va fer el que li deia. Ara, va explicar l'home, quan jo digui : 'Com llampa !', tu encén una ceritlla, quan digui : 'Com trona !', tu repiques el tambor, i quan digui : 'Com plou !', tu arruixes amb la regadora. Ho has entès ? 
La noia va assentir, i així es van que dar tots dos callats una estona.
Com llampa !
La noia raasssss, ceritlla ...
Com trona !
La noia, porroomm, porroomm, porroomm ...
Com plou !
La noia xxxxiiiuuu, arruixada ...
Caram com llampa !
Raasssss ...
Caram com trona !
Porroomm, porroomm, porroomm ...
Caram com plou !
Xxxxiiuuu ...
Però caram com llampa !!
Raasssss ...
Però caram com trona !!
Porroomm, porroomm, porroomm ...
Però caram com plou !!
Xxxxiiiuuu ...
Al cap de molta estona de fer 'lo' mateix, la senyoreta ja garratibada, va preguntar : “Però bueno escolti, aquí con irem per feina ?!”
Però que dius noia, com vols que anem per feina, AMB LA QUE ESTÀ CAIENT !!

Total, a la llarga nord.

Lluís F. , Notícies del C. de C. .

 

A divendres 23 de gener de 2009.
Festa Major. Barack Obama.

 

Avui és Festa Major a la República del Cap de Creus, és Sant Bartomeu. 
Soc conscient de que el despertador ja ha tocat diana fa més d'una hora. Pel carrer, però, no se sent ni una mosca. 
El campanar, lluny, bat un quart. 
Mandrós, em reparteixo pel llit tot fent honor a un Llullu preparat per arrencar a còrrer. Per celebrar la Festa em proposo relaxar-me fins perdre la consciència de cos. Redueixo la cadència de la respiració al mínim. En algun moment aconsegueixo un cert grau d'afluixament, però només de coll avall, no em puc desfer de la part pensant que pensa com desfer-me'n, ni del pes de la meua closca sobre l'orella. Ara una fiblada a la clivilla, alguna punxada als budells o els pessics del cul em condemnen a una intermitent incorporeïtat. Em veig a mi mateix com aquells esperits malèfics de les pel·lícules de terror japoneses, fent babarulles mentre s'apareixen.
Total, deixo de banda els mundanals problemes de la meua carcanada, i em concentro en lo que volta pel meu barret a la velocitat de les pastetes de l'1-2-3. I és que la Central m'ha demanat un article sobre la impressió i opinió que ha causat a la R.C.C. l'arribada de Barack Obama a la presidència dels EE.UU.; alegria que és Festa Major ... 
El campanar, lluny, bat dos quarts.
Doncs nosaltres diríem que veiem a Barack Obama com una nova font. Una font de xocolata com la de Willy Wonka, que formarà una corrent, en la que, com en la original, s'hauran de purgar certs pecats i que amb l'ajuda d'ella hom intentarà que les barques del mon arribin a bon port. És clar que primer s'haurà d'emplenar l'àrida llera que ha deixat en Bush. Apa, política festívola. 
El campanar, lluny, bat tres quarts.
De cop, entre política i campanada em ve al cap, un acte reflex suposo, com ara farà un any, prop de la República del Cap de Creus, la unió de dos grops polítics, grops en creu pluja segura diuen, va fer tronar i ploure. Amb el pas dels dies, però, la gropada s'ha esbandit. Ara al riberal de la política ja només hi queden bassots escampats, inconnexes, amb els que no podem endevinar la direcció per la que baixarà el riu. 
De petits ens entreteníem a fer recs per comunicar unes basses amb les altres. Normalment només aconseguíem fer-ne una de més grossa. El que sí que vam aprendre, és que per una bassa grossa n'és més fàcil de trobar la bona direcció per la que ha de discórrer. 
Malauradament cap polític és de la nostra colla.

Existirà a la política algú que vulgui i sàpiga cavar i fer recs ?

El campanar, lluny, bat els quatre quarts. Toquen hores.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

A dimecres 28 de gener de 2009.

 

Vent ? No tant de vent.

No m'agrada dir-ho per què és inútil, però tanmateix ho diré. Vaig comentar temps enrere, en l'article 'La societat del benestar en desavinença amb la climatología' : "... Per què tots aquests estralls que haurien de ser anecdòtics, de vegades causen danys irreparables ?
Com succeeixen en la nostra societat desenvolupada ?
Per relaxament del grau de seguretat en la construcció i ordenació de parcs i jardins, i en la revisió de les estructures més antigues provocat per una llarga bonança climatològica. ". 
I malauradament ha passat. Ara s'han de buscar responsabilitats, però com sempre tot quedarà en poca cosa. Les Administracions responsables fugiran d'escola per una banda, les empreses per una altra i la societat en general ben aviat oblidarà els danys, i tornarà a carregar-se de bon temps. Que maco !
Aquestes ventades no és la primera vegada que arriben a tals llocs. Per tant, encara que esporàdicament, hom en tenia coneixement. Però la societat de dropolmans res va fer. El Govern Central és culpable per no controlar el potolisme radial d'algunes Autonomies. Però la culpa de les Administracions locals, Ajuntaments i demés implicats en ordenar, controlar i vetllar per la seguretat dels seus contribuents és màxima i no es poden emparar en la puntualitat dels fenòmens meteorològics. 
A la República del Cap de Creus hi bufa fort el vent, per sort o per desgràcia. Les ventades de 170 o 180 km. per hora no han de ser especialment perilloses. Ni les puntes de 200 o 210. Tot, més o menys, es fa i volta al voltant de la tramuntana. Les dades i patrons de resistència al vent no crec que siguin secretes, però les Administracions dels llocs poc ventosos, les deixen de banda per desídia o vagància, i desprès passa el que passa. Quan vaig veure per primera vegada les imatges del pavelló enrunat de Sant Boi de Llobregat, sense ser tècnic, només vaig tardar un segon a adonar-me que aquella construcció era un perill mortal. Aquella pila de blocs de formigó, buits, sense cap mena de ferrat, a saber cada quants metres hi havia un pilar, i havent de suportar un sostre metàl·lic de gran superfície, estava destinat a caure a la primera ventada. I això l'arquitecte municipal ho ha de saber i l'aparellador també, i un constructor amb dos dits de seny també.
Els problemes del arbres amb el vent en indrets poc castigats pel mateix, si nosaltres no campessim per la Terra, serien sinó una caràcterística nutural i cíclica. Els arbres fan les arrels que els hi convenen pel lloc on viuen. Només cal que us fixeu en les pirroxes de les arrels dels arbres caiguts que han ensenyat per la tele, són somes. Si un pi durant més de quinze anys no ha de lluitar amb el vent, es dedica a crèixer, no a fer grans arrels. Així doncs, tenin boscos de pins de base inestable al costat de les torres elèctriques. Tenim cases amb jardins plens de grans arbres molt a prop dels habitatges, sense saber-ne l'estabilitat ni la quantitat d'arrels que els suporten, potser sense una poda adient a l'alçada, i quan ve una ventada i els fa caure provocant grans destrosses, quedem espantats, bocabadats i sorpresos. I es reclama. Podem reclamar per la falta d'informació de les administracions, de per què no ens han avisat del perill que teníem al jardí. Però també cal preguntar-se si els propietaris acceptarien la tala dels exemplars més perillosos del seu jardí. I és que no passa re fins que passa. Un altre detall curiós són els 'postes' de formigó que sostenen els cables elèctrics dins els pobles, que han quedat cargolats i destrossats. És que són d'una qualitat inferior als que instal·len a la R.C.C., o és que potser la tramada de cable que suportaven era massa llarga, amb el consegüent estalvi de posts. Potser ningú a ensenyat als que viuen en indrets pocs ventosos, que davant una alarma de vent les grues de la construcció s'han de desfrenar per què no es recargolin i caiguin a terra. Desgraciadament hi ha hagut morts i ferits, grans danys materials, moltes persones sense els serveis bàsics, per culpa del vent diuen. El vent no té la culpa de re. El vent és només un fenomen meteorològic sense consciència de fer mal. La culpa és de les persones, per ignorància, de la societat que oblida ràpid, de les administracions locals que obvien els cicles i del govern per no alliçonar-nos a tots plegats.
Mentrestant les Administracions es culpen les unes a les altres, és clar que en qüestions de vent ja se sap que la culpa és del manxaire.

Bon vent !

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

A 4 de febrer de 2009

 

Carnaval, carnaval ...

 

Avui mentre anava cap a l’oficina m’he parat un moment a ca les Teresetes, és una botiga petita però amb una oferta molt àmplia, sovint, tal com avui, els hi agafo el llonguet xucat amb tomates de penjar, són de les nostres, m’asseguren sempre, i una bona ració de cuixot tallat ben prim. No hi valen presses, tot s’ha de dir. Mentre m’esperava he agafat una revista gratuïta del pilot proper al expositor de carmelus i xiclets, ja era la del febrer. La portada era explicita, aviat el carnaval arribaria a tots els pobles de la R.C.C.  

Si senyor, arriba el Carnaval. I encara que a alguns fotetis de vosaltres se us escapi la rialleta per sota el nas, el Rei, el Rei Carnestoltes vui dir, també manarà a la República del Cap de Creus. Al primer cop d’ull, el Rei us podria semblar un baliga-balaga, però res més lluny de la realitat, els vells ja deien que ens dóna setze voltes a tots plegats. Com que aquest any la cosa està futudota, el Rei, amatent i molt afectat per la crisi que viu el poble, ha redactat un discurs i unes ordres adients a tal situació, i no ha dubtat en demanar l’ajuda de la ciutadania, estaments i administracions per poder abastar tant engrescador pla. No cal dir que cap polític ha volgut quedar fora de tant sublim empresa, tots s’han proposat com a mínim, quedar a la mateixa alçada que el Carnestoltes, al menys mentre duri el seu Regnat. Encara que a molts d’ells, l’empeny en tal empresa els hi dura tot l’any. Com que m’ha interessat la normativa que establirà el Rei Carnestoltes, i no es farà pública fins el dia establert, he fet servir les meues dots de reporter i els meus contactes per tenir accés a tal document abans d’hora. Ara us el detallaré en primícia :

 

EL REI CARNESTOLTES

Delegació de la República del Cap de Creus

Gabinet de crisi pels Carnavals de 2009

 

Desprès de molt deliberar, molt pensar i molt rumiar, els especialistes, tècnics i saberuts sobre les crisis per Carnaval, i amb l’aprovació, firma i rúbrica del Rei Carnestoltes Setze-Voltes, disposem aquest seguit de mesures amb l’intent de portar a bon terme tant excelses celebracions.

 

De tal manera s’ordena que :

 

1 – Tota la il·luminació de qualsevol participant al carnaval sigui persona, animal o cosa, ha de provenir de les energies renovables, s’aconsella la eòlica de dia i la solar per la rua nocturna.

 

2- Queda prohibida qualsevol música amplificada electrònicament, per no fomentar la odiosa contaminació acústica. Queda totalment prohibit en les masies, granges, llogarets, poblets, pobles i viles tant marineres com camperoles, el tocament, picament, fregament, sacseja-me’n i brandament i bufament de : esquellots, escallarincs, esquelles, campanes, campanetes, pitus i xiulets, cornetes d’agutzil, panderetes i tambors de pell o de llauna.

La música a de quedar a càrrec de l’ajuntament, que ja disposa del desplegament adient d’altaveus, els quals la dispensaran amb una prou comprovada excel·lència i en legal dosificació.

Així mateix queden prohibides les veus similars a : mugits, grunyits, brams, aïnades, renills, bels, escatainets, lladrucs, miols i cants del gall, en benefici de la tranquil·litat i el descans dels nostres benvolguts visitants i els seus calerons. A les rues principals també es prohibeixen els rots, els pets, la pudor de merda o de pixum, les resinades si fan pudor d’agre i la pudor de peix o de bacallà. S’accepta el tuf dels calçots i dels porros.

 

3 – A raó de les persones individuals o comparses, s’estableix que :

L’atenció i cura de les persones accidentades, ferides o indisposades durant els carnavals queden a càrrec dels que van disfressat de metges, infermeres o personal sanitari.

 

4 – En casos de necessitat la donació de sang anirà a càrrec dels dràcules, vampirs i vampiresses.

 

5 – Les bruixes i bruixots es desplaçaran com a mínim dos per escombra.

 

6 – Les mòmies i els mòmius hauran d’anar embenats amb benes de segona mà, reciclades del CAP més proper.

 

7 – Els que vagin de bebè portaran bandoles de gasa, no bolquers d’un sol ús.

 

8 – Les mamanes i putots de la comparsa ja siguin H / D / H / B, ens cas de que algú requereixi els seus serveis, aplicaran ara, els preus vigents per Quaresma.

 

9 – Pels fantasmes i apareguts queden prohibides les begudes espirituoses.

 

10 – La calefacció de les rues serà a càrrec dels dimonis.

 

11 – Els o les que vagin d’àngels es regiran pel Punt 3 segons sigui necessari.

 

12 – Frares, monges, capellans i bisbes, s’han d’abstenir de repartir hòsties.

 

13 – Tota la resta de disfresses no especificades en els punts anteriors, queden supeditades a les ordres de les disfresses de politics varis. Guàrdies civils, GEOS i Mossos d’Esquadra disfressats o no queden obligats a fer respectar la legalitat vigent.

 

Nota :

 

L’Ajuntament, que per carnavals som tots, per alleugerir la crisi de la ciutadania i alegrar-li les festes, aquest any :

 

 CONVIDA A TOTHOM A COCA DE SUCRE I GARNATXA

( Si s’acaba la coca hi hauran brunyols ). 

 

............................................................................................................

 

De fet cada any n’hi ha brunyols.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

De fet cada any n’hi ha brunyols.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

A dimecres 11 de febrer de 2009

 

A Ramón Sampedro i Eluana Englaro per exemple.

 

La meua opinió sobre el tema de la auto-mort ja la sabeu si vau llegir l’article “La manca d’una mort digna desitjada o auto-eutanàsia”. La nul·la evolució d’un resort natural al cos humà, que ens permeti traspassar amb dignitat, és encara l’àncora que ens llasta al nostre animalisme i ens impedeix caminar cap al humanisme físic. El cas de la noia italiana Eluana Englaro, però, ens permet de nou, posar a debat l’aplicació de l’eutanàsia en aquests extrems. No escriuré aquestes quatre ratlles només per reafirmar-me en l’opinió de que l’eutanàsia activa o passiva, és un pas endavant en la llibertat, dignitat i humanitat de les persones, per les que el suïcidi, com a acte físic, els hi és impossible, encara que com opció personal sigui del tot respectable. Intentaré explicar i explicar-me; i provar-me la irracionalitat de les teories, creences i faccions dels clarividents, per no dir il·luminats, contraris a la mort assistida o al suïcidi. Sabent que hi ha malats i famílies de malats que no prendrien mai aquest camí, cal saber tanmateix, que és una opció personal tant respectable com la contrària.  

Amb tot, crec que la ingerència en les opcions personals, per part dels que neguen tal dret, és ja per sí una acció impresentable. Una vegada han fotut la pota en la vida de la persona o família, a cops de colze s’obriran pas entre els membres, per, en mig de grans esglais, presses, fúries i ignorant als implicats, començaran a deixar anar les seues opinions contràries a dita mort, coaccionant, inclús políticament, als que no són del seu parer. Tots, que es veu que estan en possessió de la veritat suprema, desgranen les mil i una raons per les que s’ha d’impedir la mort induïda del malalt terminal. Uns comparen aquesta mort amb una neteja social o ètnica, com la feta a la xina, cap els anys 1970, en la que es veu es van fer desaparèixer gran quantitat de vells, leprosos, malalts mentals, cecs i tota mena de discapacitats. Aplicar aquesta comparació a les demandes d’una mort digna dels mateixos malalts o a les dels seus familiars, ja ens ha de posar en alerta sobre poca ètica i fins i tot diria poca humanitat de les persones que proclamen tals tesis, capaços de culpar amb qualsevol al·lucinada suposició per tal de fer prevaler els seus pensaments.

Altres invoquen a la inviolabilitat de la vida des de la primera cèl·lula. Proclamen la vida com una unitat pura, no hi compta l’evolució del ésser humà durant la seua existència, la consciència de llibertat, lliure pensament, autonomia, del propi jo, dignitat, educació, humanitat, amor, moral i ètica des d’un punt de vista personal i cerebral, que pugui tenir un subjecte, queden anihilades segons aquests tipus de parer, pel pes mononuclear de la vida nucleònica, salvatge, mitòtica i descervellada. És d’esperar i demanar que els que branden tals pensaments mai s’hagin masturbat, els mascles, i les femelles mai deuen haver deixat passar una menstruació en va, i l’hauran aprofitat sempre per procrear, sense fer malbé mai cap bri de vida. I si aquests fonamentalismes que prediquen els han après a una certa edat, les seues teories no se sostenen, ja que l’aplicació de les opinions del que s’aprèn i es pren dins la societat, només tenen validesa moral si respecten les creences del pròxim i s’atenen a les lleis vigents. Tanmateix és delirant i cabronesc canviar les lleis a més a córrer, per tal d’imposar les idees contràries a l’eutanàsia, conculcant per un cop de força les llibertats vigents.

També hi ha els que apel·len a la religió, catòlics en general i el Papa de Roma mateix, remouen el cel i la terra per imposar ses lleis. Rebutgen la mort digne i advoquen per la misèria i el sofriment va, la seua opció és esperar l’arribada de la mort fins que aquesta, privada com és de tota misericòrdia, trobi oportú d’arribar. Potser caldria esperar pietat i misericòrdia de tanta religiositat, cras error, ans trobarem violència i arrogància i menyspreu pels segles dels segles. Allò que tant prediquen de que el cos és només la caixa caduca i prescindible on la consciència de la persona fa el trajecte terrenal, és només un paper moll més dels molts que sustenten a l’església.

També hi ha la classe de persones que es prenen el tema amb la ignorància i la clarividència que dóna la distància, i els fa opinants que es permeten certes confiances, i quan hi ha confiança ja se sap que fa fàstic. Aquests opten per culpar de covardia i manca de generositat al malat que opta per traspassar sense esperar la dalla. M’ha semblat entendre que tracten de covarda a una persona que viu anys i anys postrada en un llit, colpida de dolors, drogada i plena de llagues i nafres, cadavèrica i potser en coma, i poc generosa pel mal que farà a les persones que restaran i l’estimen. Unes premisses rastreres i vomitives.

 

Em sembla.                

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A dimarts 17 de febrer de 2009.

San Valentín

La pastisseria estava plena de cors bilingües : “T’estimo”, “Te quiero” i al revés, més aviat. Desprès de trastejar un moment amb el ‘definir idioma’ del ‘Word’, per tal de no fer faltes d’ortografia amb el castellà nom del sant, vui aprofitar la inspiració provocada pel ressopo per començar aquest article, davant les fluixes alenades d’inspiració que preveig per pròxima setmana. No se quina connexió tindrà una cosa amb l’altre, però al arribar a l’oficina, se’m ha passat pel cap de buscar dins la bossa dels gemecs, una cinta de l’època de la mili, de Leño. Ho ! I la trobo ! I al costat de “RocKalipsis”, buuuffff ! Total, que la fico al cassette, i desprès de quatre xerrics, va desgranant ‘corre, corre’, ‘que desilusión’, i totes. Però ha ‘sigut’ al arribar a ‘la fina’, quan m’ha entrat la fluixesa i les ganes d’explicar-vos aquestes ‘dugues’ anècdotes, que no cal que les vestiu ni de mala ni de segona intenció, només cal que us les preneu a murga i xirigota.
De les èpoques en què cremàvem roda baixat de Sant Pere de Roda, deixant enrere, engolint goma, un estol de processionàris Necromancers, un amic motero, el ‘Jinete Nocturno’ per més senyes, m’explicava que un dia, tot pujant cap a la R.C.C., es va parar en un bareto de carretera de cap a la meitat de l’España, a refrescar la gola amb una copa d’anís. Una barra amb quatre tamborets, amb dos parroquians muts i tres tauletes buides. L’amo llegint l’As i el barman abrillantant els gots a cops d’alè. Tot d’una, entra una noia joveneta, una passant, demana un tallat, i va al lavabo. Surt, se’l pren, paga i se’n va. Un dels clients va al w.c., i surt cridant Paco, Paco ! Mira eso ! El cambrer surt de la barra i entra al wàter. Joder, madre mia, lo que hay que ver ! Davant de tanta expectació, tots fiquen el cap per la porta del caganer. Fins i tot el Jinete Nocturno, avesat a les mil i una, va quedar parat. Dins de la tassa hi havia un cascarro com un braç de gitano. Dret i desafiant, es mantenia impassible, clavat a l’aiga i estirant-se fins la vora, com volent fugir, a les contínues estirades de cadena. Al final, amb tota la clientela fent càbales sobre si abans de la noieta hi havia entrat algú, el barman, com ha posseïdor del carnet de manipulador, suposo; era l’encarregat d’anar fent-ne rodanxes amb l’espàtula de la planxa, a les que donava l’alternativa sifó avall, acompanyades d’una, per aquell temps, poc ecològica descàrrega. No entraré ara en les cruentes discissions sobre la capacitat d’evacuació del cos d’una joveneta, no fos que hi volguéssiu trobar quelcom de masclista.
Davant una història tant irrellevant com real per part del J. N., jo el vaig respondre amb aquesta, d’igual categoria.
Un dia, per alguna raó que ara no recordo, vaig fer autoestop i em va pujar un veí de Llançà, que amb la furgoneta, anava cap a la R.C.C.. Desprès de parlar del temps i del turisme, es va fer un llarg silenci. Jo al tancar la porta del cotxe, m’havia adonat de que en el caixonet del tirador hi havia peces soltes. Distretament, sóc reporter, vaig agafar-ne algunes. Eren d’un centímetre, de color beix i plenes de terra enganxada. Com aquell que re, amb l’ungla, vaig anar desprenent la terra d’allò. El pilot, pendent de la ruta, passava de mi. Desprès d’haver-ne netejat set o vuit, hi haver-me espolsat la terra de l’anorac, ja tenia una certa ‘ideia’ del què eren, cosa que em va fer mirar de reüll. Les petites peces que guardava a la mà, una mica suada, van adquirir un tacte fi, lliscós. Com aquell que res, vaig tornar a ficar la mà tot buscant més ‘material’. Aquest cop vaig arreplegar un tros de forma circular d’uns 6 ó 7 centímetres de diàmetre. Oblidant-me, ara jo, del meu acompanyant, vaig anar netejant i rascant la terra blanquinosa que cobria l’objecte, fins deixar-lo net i polit. El seu aspecte era inequívoc, de mig centímetre de gruix, de vores cavernoses, superfície plana i dura, amb minúscules ramificacions fòssils i de ben marcada intersecció cranial. Efectivament, m’havia passat el viatge traient-li llustre a un tros de crani, i el que tenia a l’altra mà, ara més suada encara, eren les falanges i falangetes d’un propietari ja traspassat feia temps. Com aquell que torna de fer un cigarro, li comento mostrant-li la mà oberta : “Porta ossos al cotxe.”.
Ah si ..., em va contestar aixecant les ‘ceies’ com sorprès per la feina que m’havia pres per netejar-los,  és que el meu fill va a la guarderia que hi ha al costat del cementiri del Port, i com que els desenterren del terra del pati, cada dia en porta un o dos.

Si, és clar, la mainada ja se sap ...

Posa’ns en una altra, que a la pròxima serà ...

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A dimecres 25 de febrer de 2009. 

Qui té un bon nas ... 

Camí de l’oficina m’he trobat en Joanet de ca la Mans, un veí de la meua antiga adreça. Al passar prop de l’ajuntament, no se com ha ‘sigut’, ens hem posat a parlar de Quevedo. Més endavant ens em separat tot donant-nos records. Jo, que he seguit pensant amb Quevedo, m’ha vingut a la memòria un sonet que van estudiar al cole : ‘A una nariz’, que anava dedicat satíricament a Luis de Góngora. “ Érase un hombre a una nariz pegado”, deia. Entre mi deia jo; bé podríem recitar :”Érase una República a una nariz pegada”. I és que a la R.C.C. estem enganxats a un nas molt gros. Ja sabem que un s’ha d’acceptar amb totes les seues peculiaritats. Un nas contundent dóna carisma a qui el porta. El nas de la R.C.C. no és que doni carisma, més aviat el que dóna és tipisme, un tipisme identificatiu, això sí. Com el nas vermell i rodó del pallasso. La nostra tarota ens precedeix anunciant-nos al mon i fent-nos partícips, a la força, dels seus rancis i típics constipats. Sí senyors, nosaltres patim els folklorismes del nostre nas de toro i de burro. Així, som els del pelotazo i caceria, encara que amb alguns costa de decidir qui és de qui, el venao. Som els que només entenen l’idioma de Crist, i els valents, porten ous i cigala tot en una pernera. Som els que des d’aquella cançó, han avançat legal i socialment  fins a prohibir el ‘niño no hagas eso’, mantenint com no podia ser d’altra manera el ‘no me da la gana’. Som els del ‘café para todos’, però tu amb xicra i tu amb bol. Som els del xoriço i el ‘pero tu sabes con quien estas hablando’. Som els del mangoneo i els que és mereixen els politics que ens han tocat. Som els del porró i la xefla. Som els de la pela és la pela i passar la barca de franc. Som els de fer l’esgarrat i fer-se el dissipat. Som els dels mossos que aparquen els carros en carga i descàrrega per anar a fer un cafè. Som els de la pàtria que pensen en la panxa. Al final, resulta que el nostre nas ens presenta d’una manera, en la que molts de nosaltres no ens hi reconeixem.
I és quan comences a agafar-li mania. I no ens poden culpar de no tenir paciència; cordons ! no fa anys que ens estem mirant el nas per veure si canvia, però no hi ha collons. I el què és pitjor, cada dia ens hi surten més grans enxerinats, més barbs i més puntos negros. I encara n’hi ha que s’estranyen i s’esgarrifen si dius que potser el millor seria operar-se el nas ! Però si és que el nas s’està posant d’una manera que no ens deixa respirar. Amb un nas així no es pot córrer, home. No podem ser mai els primers, perquè sempre tenim el nas que ens va per davant. Quina ràbia.
Amb tot, el senyor Planueilles, el veí de d’alt, antic psiquiatre a Tuir, sempre diu : Abans de qualsevol intervenció traumàtica o perillosa, proveu amb la pomada. Jo, què voleu que us digui, no hi tinc pas gaire fe en la pomada.
Però fins que les operacions de nas a la República del Cap de Creus no entrin pel ‘Seguru’, ens hi tindrem que anar posant cremetes.  
El que sí començo a entendre, com ja ho fa molta gent, és el perquè de l’antic ditxu : “ Qui té un bon nas, HA de tenir un bon detràs”.

Si potser provem amb vaselina ...
És clar que molt pitjor seria tenir una fístula ...

Caallaaaa ...


Lluís F., Notícies del C. de C. .     

dimecres 4 de març de 2009

 

Al senyor Gratafolls, E. P. D. .

 

La mort del senyor Gratafolls ens ha esdevingut una sentida pèrdua pels amics de la tertúlia del cafè de Voramar. Als seus 91 anys, era una persona de ment àgil i pensament meteòric. Fent gala d’una lucidesa poc corrent, es presentava com un escèptic, crític i àcid. La seua bonhomia i alegria per viure quedaven emmascarades per una disfressa d’antipatia galopant en vers, els que ell deia, i en trobava molts, ramat de torracollons. De puntualitat rigorosa i antiestètic a Phileas Fogg, donava vida al ja desaparegut tipus de creuenc pressut i feiner, com un Bulwer Lytton qualsevol. De casa bona, no era multimilionari, però era ric. Vidu de feia anys, tenia dos fills. El petit vivia a Amèrica ja feia temps. Es deia Sebastià i era biòleg molecular, em sembla que treballa per la TYrell Corp. .
El gran, un enginyer pacífic i bonàs, treballa a Barcelona, a la Corporació Metropolitana; té dues filles. L’avi tenia una bona complicitat amb les netes. Amb la jove però, no feia gaire bones truques. La tenia per una dona tan indecisa com suspicaç.
A l’últim moment sempre apareixien les nenes corrent i cridant : Espereu, espereu, que la mama ara diu que vol venir ! Davant d’aquest acostumat imprevist, el senyor Gratafolls sempre tenia la mateixa resposta :
Ah!, Si la mama ve, que vingui.
Amb tot, el senyor Gratafolls era un personatge popular. Col·laborador en infinitat de bones causes, la seua millor acció havia estat promoure i finançar la ‘Fundació Gratafolls’, a la que ha proveït d’una bona renta perpètua. La Fundació s’ha preocupat, entre altres obres, per aconseguir que al poble existeixi ‘El museu del vi i oli’. Una recuperació de tota classe d’eines i estris relacionats, fotografies i documents de diferents èpoques de trulls, tallers, comerços i de vinyes i olivassos, componen un fons molt interessant. Encara que l’acció més celebrada, va ser la consecució d’un acord per la restauració d’una antiga premsa de fusta, que s’estava malmeten en un pati.
El senyor Gratafolls era del parer que un cop els fills acampats, els seus calés eren per fer-lo feliç a ell. I si fer aquestes coses el feia feliç, doncs endavant. Potser ho feia per no ser oblidat del tot. No volia que li passés, deia, com a alguns quintos seus, que per diverses circumstàncies de la vida havien aconseguit amassar una grossa fortuna, i que desprès de mantenir-la, guardar-la i reservar-la anys i panys, al final havia anat a parar a mans de tota mena d’hereters, que per les més diverses causes no havien ni estat al capçal de seu llit en el moment de traspassar.   
Gratafolls, com qualsevol creuenc sense lligams polítics ni familiars amb l’ajuntament, volia ser enterrat al cementiri vell, amb la dona. Havia disposat que a la nova làpida pel nínxol, i gravessin aquestes paraules de ‘La balada del sabater d’Ordis’ : “ Sota el xiprer i la Creu, ja res no et manca. Una balada et faci de taüt. Tots els ocells de ploma de vellut, immòbils, drets al caire de la tanca, t’han dit adéu amb l’ala grisa i blanca.”        
Si voleu que els vostres us tinguin en bon record, ens aconsellava fa poc, apart de deixar cobertes les despeses del vostre enterro i de transaccions vàries, heu de deixar a mà ‘dugues’ coses més que imprescindibles : Uns quants rotllos de bosses d’escombraries industrials i de cinta adhesiva ample i forta.

Al cementiri, plou i fa sol.
Aprofitant aquest casual, tinguem un record per a Pepe Rubianes.

 Lluís F., Notícies del C. de C. .


A dimarts 10 de març de 2009

 

Lluuííííííííís. Que surt l’ocelleeet !

 

L’altre dia, entre la correspondència que m’esperava a l’oficina, hi vaig trobar els fulls promocionals dels veïns de la Costa Brava. Serà perquè jo he viatjat moltíssim, conec tot el  món i gran part de la seua població, que al veure les tres fotos, em va venir un d’allò que me les va fer mirar amb atenció. Jo em deia, ai! cordons, aquesta noia em recorda a algú. Desprès de pensar-hi una mica em va venir com un ‘tiro’ : és clar, era la Dania. La Dania havia estat treballant de cambrera al bar de voramar l’istiu passat. Ja va dir ella que buscaria un lloc proper al mar, però lliure de la tramuntana, que l’atabalava molt. Pel que veig, però, el que no li ha millorat és la circulació i el mal de peus. Es veu que el metge local també li ha recomanat que camini per la sorra i se’ls remulli. Ai caram ! Que petit és el món. I això ho dic referim-ne a la segona fotografia, que els coneix-ho. Per casualitats de la vida jo feia cua darrere seu mentre esperàvem per agafar el bitllet del tren. Són el padre i el hijo que anaven tot darrere del que agafava el bitllet per Dos Hermanas. L’última imatge, reflexa de manera inconfusible, pel caminar decidit, la mida i profunditat de la petjada i la lleugera escoliosis cap a l’esquerra, la identitat del muntanyenc, amic i col·lega, Pere Pujalfred, reporter i presentador del programa ‘Tem la neu’, on ens avisen i prevenen dels possibles allaus i despreniments a la muntanya. Quina mà esquerra la del Patronat de Turisme ! És tot un detall posar a persones tant properes per la campanya de promoció de la Costa Brava.

Amb tot, hi ha una cosa que em té una mica intrigat. Hauran escollit a aquests amics per qüestió de pressupost ? La Dania i companyia no crec que tinguin un ‘catxé’ gaire elevat, és clar que anar a fer-li les fotos costa uns calés, però faria falta saber els que tenien de pressupost. Perquè ja se sap, entre que hi vaig i no hi vaig i si un dia vens, que no vinguis ... es comença a fer córrer el pillo ... i tan per tu i tan per mi, total que si tomba que si gira; ja m’enteneu. Que s’hauria de saber.

Però us haig de dir que de la manera com va començar aquesta celebració centenària de la Costa Brava, jo ja vaig predir que d’alguna banda es patinaria, i té, ja han patinat. Ja ho deien en temps normal, ‘de pressa i bé, mai s’avingué’, i em va semblar molt pressut que s’adjudiqués un inventor de ‘Costa Brava’ a l’any 1908, encara que aquest s’hagi catalogat com ‘substantiu’, obviant els possibles referents anteriors, encara que només es vulguin considerar ‘adjectius’, com el d’un reporter espanyol que informava sobre el setge imposat a Barcelona l’any 1651, per l’exèrcit de Juan José d’Austria : “solo esperan que entre el invierno, y que las aguas i el frio nos descompongan el ejercito, y la armada se levante y retire de aquellos mares, porque dicen que es toda costa brava.”. I n’hi té que haver més, si bé es busqués.

Es pot triar el que és cregui més convenient, però presentar en públic un estudi exhaustiu del terme ‘costa brava’ en la història, sí que donaria una sensació de treball amb consistència i interès. Preparar tota la parafernàlia per una data, i que al cap de poc ja s’especuli amb dates anteriors, ‘adjectives’ on no, denota una feina de simples. I no serà que no es gasten calés en altres bestieses. I ara la patinada amb les fotos promocionals; es veu que la claca del Patronat s’emprenya si en parlen massa. Però caps de mastra, és que els únics que sabem que les cagades en política serveixen per posar-te en evidencia i que l’oposició et salti a la jugular, com faríeu vosaltres amb els contraris, és clar, som els que no estem dins la política. Sou un grapat de gòmits.

A la República del Cap de Creus, ni al que arregla rellotges se li acudiria buscar forasters per promocionar-se, ni que fos subliminalment, que cordons! Com que no hi ha cales i plajes i sorra i penyasegats i mar i racons i muntanyes i noies amb ‘minifalda’ i pares i fills i muntanyencs braus i atrevits ... Si a algun torracollons se li acut fotre fotos de fora per promocionar a casa, com a mínim l’esgarrapen una mica ...

És clar que cada país és diferent, potser la Costa Brava no és prou bona per promocionar-se a ella mateixa. O potser és que tots aquests mindundis que han preparat el farnat, mai han passat de Bàscara.

Bé, no em parlem més que no feríssim sensibilitats.

 

Postdata

Avui he baixat a Llançà per visitar a la Carme i en Vicenç, a la botiga d’ultramarins de plaça. M’he trobat a la Carme trastejant a l’ordinador un cd mancat de gràcia i d’escàs interès, això sí, m’ha dit ella, venia molt ben empaquetat. Els hi deu haver costat una pasta enviar això a tothom. Es veu que és el nou logo per la Costa Brava, ja no hi posa les dates ‘1908-2008’, ara i posa ‘Centenari’, diuen que així durarà fins al 2010; deu ser per això, penso jo. Total, que el cd els hi ha arribat per gentilesa del senyor Enrich Vilert Butchosa, el senyor que cobrava poc, una eminència, diu en Vicenç. Però ja el coneixeu en Vicenç, ell sempre va a lo pràctic. L’única cosa que em sap greu, em deia, és que en Vilert, en lloc d’enviar-me un cd, no m’ho hagi enviat tot en fulls de paper; per lo ‘menos’ m’hi podria haver fregat el cul.

Ai ! quin home, no li feu cas.    

A dijous 19 de març de 2009. 

No és més net el que més neteja ...

 Ahir em vaig trobar a la senyora Maria tota atrafegada, amb tres bosses d’escombraries. És per reciclar, em va dir, com que no tinc prou feina. Això de reciclar està a l’ordre del dia, eh. Són els dilemes de la nostra moderna i avançada societat. Desprès d’abandonar el cabàs i la bossa de roba del pa per antiquats, i tirar de les modernoses i infinites bosses de plàstic, ara resulta que la proclama més in, és tornar agafar el cistell i la bossa del pa. És el dilema de sempre de les cultures avantguardistes, deixar de banda el que els ‘gurus’ modernillos de  torn consideren antiquat, per portar-nos com un ramat pel camí de la novetat, beeeeeeee, beeeeeeee, fins a una insostenibilitat tal, que resulta que les antigues costums eren les bones, i apa, marxa enrere quan ja tot està cardat. Beeeeeeee, beeeeeeeee, tots a reciclar. I feu-ho bé, perquè sinó, nostramo el govern ens farà pam-pam al culet. Cal posar merdeta amb merdeta i caqueta amb caqueta sense trompar-se. El que no ens explica nostramo, es que com que no són capaços de reciclar tanta quantitat de deixalles, desprès de que el poble ja ha fet l’enze, ho tornen a barrejar tot en un contenidor d’un vaixell basurilla, i es porta tot plegat a tercers països, en pagant és clar. De manar ja en saben ja, però no són ni capaços de dissimular els patètics ‘containers’; allà estan, a primera fila, amb les boques obertes, sense dents i amb halitosis, quina imatge més moderna, curosa i turística que donen, ja es poden fer retratar. Total, que les nostres societats modernes i avançades, contaminen molt. Abans, a cagar a la bassa, quatre peles de poma o de tronja, l’ós pel gos i l’espina al gat. Però com que als gats i gossos moderns, el menjar de casa es veu que els hi fa mal, han de menjar pinso controlat sense colesterol i amb antiradicals lliures, i tot sigui dit, com que ens fotem més pollastres i vedelles i raps i lluços que en temps normal, doncs les deixalles orgàniques se’ns acumulen. També s’ha perdut el granel, això d’anar a comprar la mitja lliura, les tres unces o el quart de quilo, amb la paperina de paper, era molt brut, i anar a buscar un litre d’oli amb la mateixa ampolla era molt antihigiènic, la de gent que devia haver mort per haver comprat un llaurador de cigrons o de mongeta seca. És molt millor plastificar i reciclar. Però ara pla, resulta que els sabons i els productes d’higiene personal, són els contaminats més nocius, és una llàstima, perquè si en alguna cosa han avançat les gents de les societats desenvolupades, és en el sentit de l’olfacte. Ara tot fa pudor, el peix fa pudor, la carn fa pudor, els alls fan pudor, el sofregit fa pudor, la col fa pudor i les gents dels països no desenvolupats fan pudor. Sí, sí, ells no s’ensumen perquè encara són del tercer mon, no com nosaltres que tenim el nas fi. Per això tenim perfums per la casa, per tapar la pudor del wàter, com que no és merda de la muntanya ens cal la flitada, l’olor de menjar, com que mengem cada dia, el tuf embafa. També per si de cas ens venen visites del tercer món. Sobretot hem prosperat amb l’higiene personal, la dutxa setmanal ja és cosa de troglodites, s’ha establert la dutxa diària, única o vària depenent de la feina i de la finor de la bufetada. Però com sempre, el ramat, seguint unes primeres i científiques recomanacions, beeeeeeeeeee, beeeeeeeeeee, es sobrepassa en la neteja. Resulta que de tan d’ensabonar-se l’entrecuix, apareixen problemes en els baixos i a la pell. Els mateixos que fa uns anys ens instaven a la desinfecció, ara diuen : Està bé que us esteranyineu la fauna, però heu de respectar la flora. Tanta neteja ens ha portat a tenir que posar atomitzadors oxigenadors, una totxana al dipòsit del caganer i tenir el nostre entorn tot ple de contaminants emergents. I total cada dos per tres la mainada agafa polls, els més nets i els més brutets. Desprès d’anys de químiques matapolls, es comencen a sentir veus ‘d’entesos’ que diuen que lo millor és una bona frega amb vinagre, això sí, que no sigui del de casa ni de Módena, el que de veritat va bé és aquell blanquinós, el que deixa els boquerons com les galtes d’en Michael Jackson. De polls d’esquena no se’n veuen tant sovint. El que de veritat confirma el continu avanç de les societats modernes són les colònies i els perfums. Per aconseguir les més meravelloses fites personals, no hi calen les nostres suors, que fan pudor. Cada desig i aspiració personal vindrà de la mà del perfum que fem servir en cada moment. Però atenció amb els perfums, encara que no contaminin exageradament el medi ambient, s’està estudiant si poden produir disfuncions en la parla. Comença a ser sospitós que tots els anunciants de perfums, siguin papisses o gallofos o parlin embarbussat.
En fi, no seria d’estranyar que dintre de pocs anys ens diguessin que val més que ens cantin els peus i les aixelles de manera sostinguda i sostenible, que no pas ens tinguin que cantar el rèquiem a tots plegats.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

A dimecres 25 de març de 2009.

Habemus Papam ! Habemus matalassos de llana, d’espuma i de molles ...! 

Jo entenc que volen vendre, i més quan es té l’expectativa d’una clientela mundial. De totes maneres sempre trobarem diferència entre la visita d’un comercial i la del Papa, l’amo de l’Empresa. No és que els treballadors no hi posin afició, vénen el producte fent servir totes les manyes apreses durant més de 2000 anys, però per les característiques del material, els hi ha costat introduir-lo a gran escala. La dura competència d’altres productes similars, fa que de vegades el client no vulgui aquest i en vulgui un altre, o pot ser que cregui que no necessita cap producte en qüestió. I és que per vendre una cosa que no té un bon funcionament assegurat, que et diuen que s’ha de tenir fe en què tot ira bé, i que en cas de reclamació, la garantia només tindrà efecte desprès de que un sigui mort, s’ha de tenir un gran poder de persuasió.
De l’ús d’aquesta persuasió per part de l’Empresa del Papa, la història antiga n’és farcida de proves. Per exemple, els que contravenien el llibre d’instrccions de l’Empresa del Papa, quedaven exposats a un càstig etern, un infern desprès de la mort en mans d’un ens anomenat Dimoni. Tanmateix, pobre d’aquell que no hi cregués, ni s’espantés ni temés en vida al Dimoni, era convidat enèrgicament pels esbudelladors de l’Empresa del Papa a repensar-s’hi. Al llibre “Recull casolà” trobem una nota sobre aquest tema :  ‘Al llibre ‘Hem perdut l’Oremus’ llegim que la paraula Dimoni ve del llatí < Daemonium > i del grec < Daimonion > diminutiu de  < Daimon > que significa “una divinitat inferior”. El dimoni és l’esperit del mal, aparegut amb la rebel·lió d’una part dels àngels contra Déu. També podrem llegir al llibre ‘Mentidas fundamentales de la Iglesia Católica’ que el relat del Gènesis quan Yahveh va veure la maldat de l’home que havia creat, es va proposar d’exterminar-lo. En el capítol 26 del Levític i el 28 del Deuteronomi on es descriuen tots els premis i els càstigs de Déu pels qui compleixin o no els seus manaments, Yahveh amenaça als pecadors amb tota mena de desgràcies, però no es parla del infern, que és on suposadament tenen que anar a parar tots els malvats. Segons el llibre de Pepe Rodríguez, és en el Nou Testament quan apareix la paraula “Gehenna Ignis”, més tard encara es parla d’un “Ignis Inestinguibilis”, procedent de la traducció llatina, que no apareix en l’original. Apunta igualment que l’infern catòlic procedeix de la còpia d’un infern pagà ja existent, i localitzat metafòricament en la vall de Ge - Hinnon, on els antics cananeus hi celebraven els sacrificis cremant nens i adults en honor al Déu Moloc. En el primer concili de Laterà a l’any 1123 s’imposà l’existència de l’infern com a dogma de fe, sota amenaça de presó i tortures pels incrèduls.’
Però els temps canvien i els sistemes de venta s’adeqüen a les noves èpoques. Les estenalles de ferro, els punxons roents, les màscares de treure ulls, les premses de cap i extremitats, els fuets i estris varis per convèncer, han deixat pas a tècniques de venta més subtils. Ara s’aplica directament la mentida sobre les característiques reals del producte, assegurant uns serveis i resultats finals que no es corresponen a la realitat, i que moltes vegades contravenen flagrantment els interessos del client. Si ens atenem al llibre d’instruccions i escoltem les recomanacions de l’Empresa del Papa, ens en adonarem que són falses, i els passos que s’han de fer són demagògics i inacceptables. Tant més, com més grau dins l’Empresa té el que ho ‘pedrica’.
On es van a vendre totes aquestes enganyoses qualitats del producte ? Evidentment a països on les característiques socials fa que la població sigui molt susceptible d’esser enganyada. La misèria, la por, la fam, la incultura, la necessitat extrema, són un bon terreny per aquests venedors sense ètica ni escrúpols.
La homilia que humilia.
Per sort, i gràcies a Déu, mai més ben dit, a la República del Cap de Creus no hi ha sida. Segons la nova regla de tres de l’Empresa del Papa, a la R.C.C. tampoc hi ha d’haver cornuts ni cornudes, ni sàtirs, ni dones de la lluna cremant, ni solters dissipats, ni solteres de la màniga ample. Fins i tot, ara entenc, divina visó, el perquè del gran èxit de les totxanes lubricades.
A la fi que voleu que us digui, amí mai m’ha inspirat gaire confiança una Empresa que elegeix al seu President desprès d’una fumata.

Lluís F., Notícies del C. de C.


A dimecres 1 d’abril de 2009  

Mossos, programats cap a la autodestrucció.

O falla el programa, o falla el programador o falla el prototip. Perquè que alguna cosa falla, és evident. Desprès de tenir l’oportunitat de muntar una policia catalana de cap i de nou, com pot ser que a pocs anys vista s’hagi pogut fomentar l’opinió entre la ciutadania de que : “Casi m’estimava més la Guardia Civil”, La Guardia Civil es veia més, la Guardia Civil era més educada, la Guardia Civil feia controls més propers a les poblacions, la Guardia Civil no tallava les carreteres per un qualsevol incident, la Guardia Civil provocava por i respecte, els Mossos provoquen por i antipatia. De fet, d’entrada el prototip no sembla defectuós; números apersonats, alts i fornits, tan mascles com femelles. De constitució atlètica, amb bona forma i amb valor que se’ls hi suposa, com a la resta dels mortals, els fan cossos aptes. La seua capacitat mental també ha estat testada i els que en són han passat la prova establerta. Si com és de llei, a més els hi admetem bona fe, i esperit de servei, en principi caldria buscar les disfuncions del cos en altres seccions.

Potser la seua programació, per obscures raons, busca el propi desprestigi, els perverteix deliberadament, massa arrogància i altaneria per un cos al servei del ciutadà. Potser caldrien unes subrutines de Bomper i Colombo, fins i tot gosub’s a la Fletxer i a Banachec o algun goto a Magnum. Caldria controlar molt les variables dels if-then goto Homes de Harrelson. I com no, implantar la primera norma de la robótica amb el suport d’un programa de discriminació, no connectat a un randomize que només els fa actuar fent el ridícul davant la població.

Però qui controla la programació o a qui interessa aquesta mena de programalia ?

Un professional de la seguretat pública, de la policia, voldria estar al capdavant d’aquest desgavell, sense prendre cap mesura ?

No crec, si de cas per força, seria un càrrec sempre compromès i amb el cul en perill.

I Rafael Olmos, cap de la policia autonòmica, ja ha saltat.

Era ell el programador irresponsable ?

Era ell el sabotejador de l’eficàcia policial catalana ?

Las meua experiència en BASIC em fa sospitar; els veritables programadors no solen estar a la vista. Són tipus que operen des de la foscor, estreteges que dominen l’art de passar desapercebuts tot i que tenen a les seues mans gran poder. Tipus durs que només treballen per a ells en nom d’antics d’ideals politics desconnectats de la societat actual. Són maquinadors que sempre deixen una porta del darrera als seus programes, per si cal entrar-hi d’amagat i fer un convenient delete que els hi aplani el camí dels deus interessos personals.

Ara es demanarà la dimissió de Joan Saura, Conseller d’Interior, només és política superficial, és con un 10 CLS, neteja la pantalla i prou.

Cal seguir la trajectòria del que semblen dues paraules claus :

Joan Delort i Àngel Abad.

O seran troians ?
O cucs ?

Return

Lluís F., Notícies del C. de C. .

A dimecres 8 d’abril de 2009.

La senyora Maria ordena l’oficina.

Avui la senyora Maria ha vingut a treure la pols de l’oficina. Ella se’m va oferir per venir una hora cada dilluns, i jo no vaig gosar a dir-li que no. La Maria és la germana de l’amo del local i sempre s’ha encarregat de la neteja del mateix. Evidentment, amb l’escàs mobiliari i entrebancs que jo hi tinc, d’una ullada va comprovar que una hora setmanal seria més que suficient per passar l’escombra, llustrar un parell de taules, quatre cadires, l’ordinador, la làmpada, la llibreria, l’arxivador metàl·lic i el microones; ah! i el lavabo, peça de cronometrada visita. La senyora Maria té una clau per entrar a netejar quan vulgui, però ha establert que l’hora de neteja és quan jo soc dins treballant. No és que em distregui massa, en el fons li haig d’agrair més d’un comentari, però la senyora Maria té una dèria amb els papers escampats i desordenats. S’entesta en ordenar fulls i planes, folis i retalls; en quadrar apunts i notes i proves, classificar fotocòpies i escanejos. Jo no hi tindria res a dir, tot i que amb els papers escampats ja m’hi trobo prou bé. El principal focus de discussió amb la senyora Maria, és la seua controvertida tècnica d’ordenació. La senyora Maria agafa tots els papers con si fossin cartes de la brisca, en prepara dos pilots prèviament quadrats, els acosta i els va interseccionant, intercalant, interpenetrant amb un sacseig tremolós, i quan ja ho té tot en un tom, i desprès de picar-ho per l’ample i el llarg, ho escapsa tres vegades i disposa el resultat, d’idèntica alçada, sobre la taula.

- Senyora Maria, m’estimaria més que no em toqués els papers,   no trobo mai el que busco.

- Que vols dir noi ? Que t’estimes més tot aquest escampeig ? És ben bé que si no tinguéssiu algú que us netegés i que us ordenés les coses la merda se us menjaria ...

Les paraules de la senyora Maria em van fer escapar un somriure mentre recordava una de las meues antigues feines. De jove, en l’època que vaig estar vivint a Coast-Up, treballava en una petita empresa de multireparacions. Era una zona lluny de qualsevol lloc, i nosaltres tocàvem totes les tecles. Era un poble petit de gents senzilles, tanmateix rares i misterioses, de clima esbojarrat, de puntuals vents ferotges, però més aviat humit i fosc.

Recordo un any, a principis de desembre, prop de les vuit, ja nit tancada, l’últim correu havia deixat els aparells reparats a la ciutat. Com sempre, la darrera feina del dia era distribuir totes les andròmines. La última dels últims era una tele enorme; no, no de les planes d’ara, ja, ja, ja ! era el model del moble de fusta, amb la porteta amb clau inclosa. Pesava un colló. El destinatari era a Flowers Hill, una casa solitària, d’alt un petit pujol, a les defores del poble. La casa estava voltada per una tanca envestida d’heures, llessamí, campanetes i altres enfiladisses, que feien que trobar la porta fos un laberint. Encara que lo més normal seria trobar la porta al cap del camí que duia a la casa, no era així. Ho vam descobrir ‘con’ ja dúiem la tele a pes de braços. Tot era molt fosc. Per no deixar la tela a terra, anàvem allargant les cames a cada pas cap, picant la tanca, per tal de descobrir la possible porta. Al cap d’una estona de  ballar aquella ridícula conga, quasi vençuts pel pes de la baluerna, vam sentir un cruixit diferent. Per fi, rosegant ferros i claus, a cops de cul vam poder obrir la porta invisible. Com que tot era a les enfosques, els tres escalons mal guindats i coberts per la bardissa que hi havia desprès de la porta, eren de mal veure. Va anar d’un pèl que no ens fotéssim escales avall, per sort, amb tres camallades ben donades vam poder salvar-nos de la caiguda. Amb la cridòria i el requiliè de renecs i ‘malitsigues’ que vam deixar anar, els de la casa ens van sentir i van encendre la llum de la porta. Bé, dic llum per dir alguna cosa, era un pàmpol amb una bombeta entelada, que feia una llum grogosa i morta, com una flama d’encenedor darrera d’un paper de fumar. Nosaltres ja estàvem plantats davant la porta estreta i alta, descansant el pes d’aquella mamarota de televisió sobre un jonoll, que encara s’escoltaven córrer baldes, cadenats i voltes de clau. Moments desprès es va obrir la porta per on va aparèixer la mestressa de la casa.

- Ah! Sou vosaltres, passeu, passeu. / La dona.

Com era d’esperar per com havia anat tot fins a l’hora, la tele no passava per la porta, ni de costat. La mestressa va començar a afluixar els passadors i els perns que fermaven el porticó batent. Van ser uns moments eterns, ja teníem els dits adormits, els braços insensibles i els collons plens d’aguantar el mort. Entre estirades i xerrics, la dona va aconseguir obrir l’altre mitja porta, tot deixant un replà de pinassa i fullaraca compactada.

- Entreu que deu pesar, és a la primera porta a l’esquerra./ La dona.

La llum a l’interior de la casa era de la mateixa magnitud que la del portal. Potser menys i tot. L’única bombeta que il·luminava la llarga estança que feia de rebedor, cuina i algunes coses més que es perdien en la foscor, encara estava més entelada que la primera. Si la de fora era bruta de fang i pols mil·lenaris, la de dintre, untada d’un greix ressec, havia aconseguit atrapar milers de mosquits que formaven una capa negrosa i opaca. Vam anar ràpidament cap a la habitació on havíem de desar l’aparell, tot mirant al terra buscant algun possible entrebanc.

- Aquí mateix; espereu un moment, que aprofitaré per passar el drap./ La dona.

Collons, no havia tingut temps la dona de treure la pols ...

Un cop vam poder descarregar-nos, van respirar alleugerits. Va ser quan vaig donar una ullada al cuarto, La llum venia d’una bombeta, germana de les altres ‘dugues’, disposada en una làmpada de peu rovellat i de barret ratat. No hi havia cap finestra. Un antic moble de menjador, d’aquells que duien un mirall amb formes corbes, quedava a la dreta. El mirall no relaxava cap imatge. No per cap raó esotèrica, era de la merda que tenia. A l’esquerra, un parell de sellons petits d’aspecte esgarrifós i una taula rodona amb un hule inclassificable ple de figuretes de porcellana esguerrades, completaven la decoració. Les parets, d’un color verdós, semblaven tenir vida pròpia. Al acostar-hi la mà, semblava que el verd s’apartava, marcant fins i tot la forma dels dits. No vaig atrevir-me a acostar-hi la cara, però jo diria que eren milions i milions minúscules aranyetes verdes, encara que potser només era una mena de florit. Val més pensar això.

- Connecta la tele i el vídeo. / El jefe.

Sense acostar-me a la paret, vaig començar a buscar els cables. Els cables tenien un tacte entre esponjós i llefiscós al que no hi vaig voler buscar el perquè. Ràpidament vaig fer les connexions i em vaig planar davant l’aparell refregant-me les mans pels pantalons, en posició de ‘firmes’. El jefe va posar en marxa la tele i el vídeo per veure si funcionaven. L’experiència em va dir que la fressa que va fer la televisió al arrencar, era la reacció del llot que devia cobrir el transformador de MAT.

- Prova el vídeo si canvia./ El jefe.

Vaig mirar al voltant tot buscant el comandament a distància, era al ‘buffet’, sobre un ‘tapete’ llardós. Vaig fer d’intenció d’agafar-lo, però al adonar-me de les rampes de greixina que arribaven fins l’alçada de les tecles, vaig desistir.

- Ja canvio d’aquí./ Jo.

- Bé, això sembla que va bé./ El jefe.

- Sembla que té el color apagat, no ? / La dona.

- Si ... no té pas un drap ... net i una mica d’alcohol ? / El jefe.

La dona va tornar amb un drap sense vores, d’aquells trets d’un llençol vell. Si un hagués volgut quedar bé, podria dir que aquell color de cua de gos ‘con’ fuig del parrac, era d’un excés de lleixiu. Aquelles alçades, tenia que fer esforços per no petar-me de riure. El jefe em feia ganyotes perquè em comportés. Quan la dona li va passar l’ampolla d’alcohol, em pensava que se’m sortirien els ulls de tant d’aguantar-me el riure.

- Què és això ? / El jefe.

- És l’alcohol, el tinc preparat amb frigola i romaní per fer fregues. No us ira bé ? L’altre el tindria que buscar ... / La dona.

- Si ... com que només és per fregar la pantalla ... / El jefe.

Ja controlat, vaig tornar a acostar-me. Al passar el drap per la pantalla, la llum i els colors anaven apareixent de sota la mangra acumulada.

- Bé, això ja està. / El jefe.

- Aaah ! És una altre cosa. Sembla mentida com la pols es posa a per tot. / La dona.

- Si, si ... miri tinc el paper ... / El jefe.

En aquell moment va arribar un home alt i gros, amb una barba negra que li cobria tota la cara.

- Hola, bona nit. / L’home.

- Hola, hola. / Tots.

- Són els que han portat la tele, ja es veu bé. / La dona.

- Ja els hi has dit lo del vidéo ? / L’home.

- Ai, no ! / La dona.

- Què li passa al vídeo ? / El jefe.

- No sé, fa un temps que la imatge salta i passen unes ratlles per davant. / La dona.

- Sembla que el capçal pot ser brut. De vegades les cintes deixen una mica de pols. / El jefe.

- Sí, de vegades els capçals agafen pols. Vols que proven una cinta ? / Jo.

- No, em penso que no caldrà, destapa el vídeo. / El jefe.

Vaig desconnectar l’aparell. Un cop a la mà, indecís, vaig buscar un lloc per posar-lo.

- Deixi’l aquí mateix, ja li aparto les figuretes. / La dona.

Algunes feia tant de temps que no s’havien mogut, que al aixecar-les, s’emportaven l’hule i tot. Un cop destapat el vídeo, va ser evident que el capçal era brut, a la part que la resta de circuits.

- Espolsa una mica. / El jefe.

Amb un pinzell vaig escombrar la borra i les demés substàncies. El jefe, amb cara de resignació, va deixar el drap de banda i es va treure un mocador de butxaca.

- Ara si que necessitaria l’alcohol clar, es que amb les herbes podríem fer malbé el capçal. / El jefe.

- Ai mare ! No sé si en tindré. / La dona.

- A la cuina hi ha una ampolla de destil·lat, potser us ira bé. / L’home.

L’home va tornar al cap d’una estona de fer fressa de vidres i cassons, portant l’ampolla de ‘destil·lat’. Allà si que se’m va escapar el riure, que vaig dissimular ajupint-me i esbufegant d’esquenes al personal.

- És que té al·lèrgia. / El jefe.

- Això de l’al·lèrgia és fotut, per sort nosaltres no en patim. / L’home.

El tipus havia aparegut amb una ampolla de Gin Giró de l’any de la maria castanya. Era evident que la tenien guardada a la cuina, fins i tot hom podria haver jurar que era prop dels fogons. L’etiqueta, guarnida amb tota classe d’esquitxos i xarbotades, feia conjunt amb l’ampolla greixosa i oliosa. Com que no es podia veure l’interior, l’home la va sacsejar.

- Encara n’hi ha, tingui. / L’home.

El jefe, fent més filigranes amb la mà que una bailaora, intentava trobar el costat més bo per agafar-la, es va decidir pel tòt. Abans de destapar-la es va proveir del parrac de la tele.

- És que de vegades van durs ... / El jefe.

Va deixar anar un raig de ginebra al mocador i va començar a netejar el capçal del vídeo. El mocador donava la prova de la ‘pols’ que tenia el capçal, encara que més aviat semblava que estès netejant un tòner. Sort que era un vídeo de només un capçal, sinó li hauria faltat mocador.

- Noi, et ploren els ulls. / L’home.

- Sí, és l’al·lèrgia ... / Jo.

Un cop tot net i muntat, el vídeo es veia bé. Encara que per l’aspecte de les cintes, no crec que la neteja durés gaire. El jefe va parar la reproducció al cap d’uns segons. Suposo que volia que la reparació durés el temps de cobrar i marxar.

- Ara que sou aquí ... / La dona.

Ai, ai, ai ...

- Podríeu mirar-me si tinc la goma del gas de la cuina caducada ? / La dona.

- És que ja és una mica tard. / El jefe.

- És aquí mateix. / L’home.

Evidentment la ‘cuina’, que per força hom hi ha de passar, no s’havia mogut durant aquella estona. La dita cuina constava de dos petites parets de maó, separades a la llargada d’uns antics fogons de tres focs, d’aquells vitrificats en blanc, encara que en aquests l’esmalt blanc calia suposar-li. Entre paret i paret, semblava que hi havia la galleda de les escombraries, no es veia bé. Tot al voltant hi havia una estesa de plats i platets, llaunetes retallades, i tupins rebregats, semblava preparat per donar menjar a algun gat. Per darrere s’endevinava el què devia ser la goma del gas, no perquè fos de color ‘tronja’, sinó perquè anava a parar a una bombona d’aspecte fastigós, segurament devien gastar poc butà, coronada per un regulador on la merda i les deixalles s’enfilaven més d’un través de mà.

- Fa cara d’haver caducat, ves al cotxe i porta un recanvi. I una llanterna. I uns guants. / El jefe.

Vaig anar fins al cotxe a les palpantes, procurant no fotrem de morros. Al tornar, ja havien passat contes, i tots estaven esperant drets prop de la cuina, com tres espectres. Armat amb els guants i la llanterna vaig començar per fer caure tota la brutícia de regulador amb el tornavís. Aconseguir afluixar ‘l’abraçadera’ va ser un miracle, afluixar la de darrere els fogons va ser vomitiu.

Tant de pressa com vaig poder hi vaig connectar la goma nova. Quan vaig tornar a la foscor de la bombona, em vaig trobar amb una sorpresa, tres gats runflant el nas, dos d’ells bornis, enfilats en alguns estris indefinits per la foscor, em vigilaven a l’alçada de la cara, mentre acabava de preparar l’enganxós regulador.

- Ja senten l’hora del ranxo. / La dona.

- Espero que es puguin aguantar dos minuts ... / Jo.

 

Un cop dins del cotxe, desprès d’haver-nos rascat les soles de les sabates amb una rasqueta, vaig pensar que, segurament un altre dia tot això seria un fart de riure.

 

És clar que pensant-ho bé recordo que una altre vegada ...

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A dimecres 15 d’abril de 2009.

Un de curt.

Com que sortim de la Setmana Santa i per alleugerir les penitències que hem patit, només escriuré una frase.

Una frase amb que els senyors podreu fer un joc amb les vostres senyores, dones, novies, companyes, amigues, cosines o conegudes.

Només caldrà que els hi feu repetir la frase, a la que podeu canviar el nom propi, :

Aii! Pere ! Així  no  m(e)’agrada !

Però que a cada vegada deixin de dir la paraula que queda última.

Fa gràcia, però és una tècnica que els politics fan servir molt i molt. Ja m’explicareu.

Lluís F., Noticies del C. de C. .

A dimecres 22 d’abril de 2009. 

Cama de brunyol Sant Jordi.

Un any més Sant Jordi ja és aquí. Encara que sigui un dia de llibres, també és un dia de paraules; i pels que ens interessa el tema, quines paraules i com es pronuncien. Un any més, armem la llança per combatre al català estàndard i normatiu, sí, sí, les coses s’han de dir clarament. Combatrem en una batalla ja perduda, d’una guerra ja perduda, però un any més hi vui ser. Encara que el meu bon amic i col·lega de Llançà, Lluís Feliu, ( us poso la direcció d’una simpàtica i entenedora xerrada que va fer sobre el tema : www.youtube.com/user/lluisfp ) em digui que ja no hi ha res a fer, que tot està dat i beneït, que mortus est qui non respira, i el català dialectal de Llançà i el de la República del Cap de Creus no respira, com no respira el català dialectal de tot l’Alt Empordà, jo mesell, i vui ser un altre any. M’és igual que el meu amic filòsof Jhosef em digui que el català que jo parlo va prendre el puestu a un català anterior, que també va desaparèixer, com ho farà el meu, i que s’ha d’acceptar així. Que desapareixerà ja ho sé certerament, però de moment, no em roten el collons d’acceptar-ho; que passa. Que estem davant una mort propera del català de la nostra contrada, es pot constatar pel degoteig de reculls sobre la parla i vocabulari de la zona.

La posada en marxa del ‘Gran Diccionari Interactiu Altempordanès’, http://gdia-e.blogspot.com/, l’any passat el ‘Recull casolà’ a Llançà, ara fa poc el ‘Vocabulari Jonquerenc’, són els testaments que fan els pobles per no perdre del tot una manera de parlar que té les hores contades. De vegades al bar de la plaça hi corre la neta de la casa. Una nena d’uns tres anys que encara deia ‘aiga’. Jo pensava, mira, una de jove que encara fa servir aquesta paraula, poder no està tot tant perdut. Il·lús de mi. Ara que ja va a la guarderia demana ‘aigua’. Doncs que et pensaves ...

Fins ara, com altres, jo pensava que calia una resistència activa per preservar la nostra manera de dir i les nostres paraules més típiques, la qüestió era no fer servir paraules del català normatiu en lloc de les del nostre dialectal. Però les qüestions i raons que només emplenen la boca d’aire fan pocs seguidors. Que quatre i el cabo no girem la llenga, és una insignificança quan ho fa la resta del mon. Està vist que en els temps que corren una resistència coratjosa però ignorada o dinamitada per les Administracions i desconeguda per la societat, no va enlloc. Aquí l’honor i l’orgull d’expressar-nos amb formes pròpies ja no val per re.

És l’hora de provar de abaixar-se els pantalons. O poder caldria alguna mena de propaganda. Tal com ara està de moda fer ‘El dia del allioli’, ‘El dia de la cabra coixa’, ‘El dia de la gallina grepa’ o ‘Les jornades del pagell borni’, podríem  muntar ‘El Dia del Català Dialectal’.

Ens reuniríem tots els interessats per el català que desapareix, els que no combreguen amb la manera en què s’ha fet la La Gran Enciclopèdia Catalana, els que discuteixen la metodologia de Pompeu Fabra, podríem mostrar obertament l’existència del Diccionari Català Valencià Balear d’Alcover i Moll, o el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines, parlaríem de Griera i de molts altres personatges, caldria deixar parlar als que tenen moltes paraules i expressions per ensenyar-nos, i deixar escoltar als que ho volguessin sentir, fer conferències i col·loquis, i un menjar popular, això no pot faltar per assegurar l’èxit ...

Ho tindria que proposar a l’Ajuntament, és clar que amb la crisi ...

Encara que pensant-ho bé, com ara s’ha prohibit mostrar animals salvatges al circu, ens podríem oferir per sortir nosaltres.

Ja em veig al bell mig de la pista rugint : aiga ! espàrgol !, nuc!, joguet ! afogar ! i tot un seguit de paraules incomprensibles i d’expressions indesxifrables davant d’un públic sorprès i estorat, on els més púdics taparien les orelles als infants. Quina sensació ! Podria ser un èxit !  

Però si a la fi res d’això funcionés, estaríem cuits. I és que el virus de l’estandarisme i la sistematització, s’estén arreu.

L’extermini lingüístic que jo he viscut en temps real a casa a estat enorme i ja fa temps que dura, però ara es comença a fer notar en altres regions. Hi ha comunitats, suposats bastions encara impenetrables, que han reaccionat davant l’atac de l’estàndard. Andalusia comença a veure perillar la seua parla en front del castellà normatiu. Deixem a part possibles prejudicis i falses comparacions. Els ataca el castellà com a nosaltres ens ataca el català.

De fa temps tinc correspondència amb el senyor Juan Porras Blanco, diplomat en filosofia per la Universitat de Granada, llicenciat en filosofia per la Euskal Herriko Unibertsitatea, Doctor en Antropologia Social, actualment és professor de Cultura Andaluza en l’àrea d’Antropologia de la Universitat Pablo de Olavide i és Secretari de la ZEA, “Zoziedá Pal Ehtudio’el Andalú”.  www.andalucia.cc/andalu

El senyor Huan Porrah a tingut a bé enviar-me les ‘NORMAH ORTOGRÁFIKAH PA LA TRAHKRIZIÓN DEL ANDALÚ’. Quina no va ser la meua sorpresa quan en la ‘Prezentazión y Kriterioh’, llegia : Lah normah gráfikah k’ahkí ze prezentan ( ... ) ze bazan en la idea de k’eh nehezario, lo primero de to, trahkribi lo mehón pozible la oralidá del andalú en toh i ka una’e zuh formah dialehtaleh lokale u komarcaleh. La filozofia’e la trahkrizión del andalú ehtima komo tarea ehnografiko-linguíhtika uhente irrenunziable er pazà a ehkritura la mayor kantià pozible de rahoh dialehtaleh oraleh andaluzeh anteh’e k’er rempuhe’e la globalizazión i la ehpañolizazión loh haga dihparezè pa zienpre. ( ...). Que en castellà estàndard seria : Las normas graficas que aquí se presentan ( … ) se basan en la idea de que es necesario, lo primero de todo,  transcribir lo mejor posible la oralidad del andaluz en todas i cada una de sus formas dialectales locales o comarcales. La filosofía de la transcripción del andaluz estima como tarea etnográfico-lingüística urgente irrenunciable, el pasar a la escritura la mayor cantidad posible de rasgos dialectales orales andaluces antes de que, el empuje de la globalización i la españolización lo hagan desaparecer para siempre. ( … ).

Quan una vegada li explicava al senyor Huan l’escabetxina de la nostra parla per part del català normatiu, mai m’hauria pensat que en tant poc temps li podria haver dit : ‘Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar’. Si ells li veuen les orelles al llop, nosaltres ja tenim les dents clavades al cul.

I a saber lo que ens farà amb la llenga ...

Bé amics, encara que aquest any intentaré no posar-me tanta mala sang, no vull deixar de fer-vos un parell de ‘recomanacions’, la primera és que intenteu fer servir la vostra parla local per designar les coses que tinguin la paraula pròpia del lloc, i si a la regió on viviu només es fa servir el català estàndard, interesseu-vos per les paraules de la contrada que visiteu o de la que hi teniu més simpatia, i feu-les servir. Sigueu oberts i col·laboreu en mantenir viva la diversitat lingüística de Catalunya.

La segona, caram!, si encara no teniu el llibre ‘Recull casolà. Tot sentit i escoltat a Llançà, a l’Alt Empordà’ editat per Brau, de Figueres, compreu-lo per aquest Sant Jordi, que val la pena.

 

Sant Jordi, i Resistència Dialectal !

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .  


A dimecres 29 d’abril de 2009.

El meu veí en Joan de la gavineta.

M’afanyo a fer el camí cap a l’oficina. Des de que sóc a la República mai havia vist un celatge de mal temps com el d’avui. Una gropada ha cobert el cel amb uns núvols botits i baixos de color marró. És fosc, tot té un color espectral, estrany. No és un gris fosc de pluja, és un ocre fosc de foc. No corre ni un gat pel carrer, tampoc se sent piular un ocell, només silenci. Camino una mica més de pressa, no sembla amanir-se res de bo. I no porto paraiga. A l’alçada del carrer Saltiró, sento el primer ‘cloc’.

Una primera gota solitària, pesada i contundent, ha caigut a sobre d’un dels pocs cotxes aparcats.

- Merda !

- Noi, et mullaràs ! – sentencia la senyora Isabel que girava la cantonada amb un cabàs i el paraiga ja obert, a tres passos de casa seua..

- Em penso que sí – trenco a la dreta carrer avall i començo a córrer. Comença un bombardeig lent i aleatori. Em cau una gotassa a les ulleres.

- Merda, lu que em fot més ràbia ! – un segon desprès descarrega, i jo a cent metres de l’oficina agafo un pop de cal déu.

Obro la porta tot renegant i acompanyat per la llum del primer llamp. Un cop dins, em trec la jupa xopa, m’espolso els cabells i vaig cap a la cuina a buscar un rotllo de paper per eixugar-me les ulleres. Normal, com que és de ‘baratillo’, al primer intent es queda tot fet una pasteta i enganxat pels vidres, insisteixo amb un full doble. A fora trona.

Ha quedat un dia fosc de veritat. Vaig al wàter i agafo la tovallola per acabar-me d’eixugar.

- Vaja ... – la senyora Maria ha canviat la tovallola i n’ha posat una de nova, una d’aquestes que rellisca i no seca.

Torno cap a la saleta, un altre llamp il·lumina l’espai. Encenc el     

el fluorescent. A mi sempre m’han agradat els dies de tempesta. M’agrada veure els llamps i ploure a bots i barrals, però de dins de l’oficina, amb els vidres glaçats, no veig l’exterior. I no era pas el cas d’obrir les finestres, l’aiga hi batia intermitentment amb fortes ratxes. Aquesta situació m’inquietava.

M’assec davant de l’ordinador apagat revisant alguns papers.

Un altre llamp. De petit tenia la costum de comptar mentalment desprès de cada llamp per calcular la distància de la tempesta.

- Un, dos, tres ... – se sent un tro sec i esquerdat. La llum fa unes babarulles i se’n va. Es descarrega un aigat. Busco una llanterna pels calaixos de la taula i en trobo una de propaganda de materials de construcció. És una d’aquestes sense piles, les que es carreguen amb una petita maneta.

Volto varies vegades i veig que crema.

Ja fa més de mitja hora que plou. Assegut sense fer res, envoltat d’una grisor uniforme, cec, escolto absort l’aparent caos de la pluja. Les batudes intermitents als vidres, la remor sorda de les ruixades al carrer empeses pel fort vent, la fressa de l’aiga corrent precipitadament per la canal interior que passa darrere la paret del wàter.

Per tercera vegada sento una mena de so de buidor metàl·lica, entremig de la fressa de l’aiga. Com si una llarga fulla fos passada pel ferro. Un anar i venir descompassat, però tanmateix repetitiu.  M’aixeco intrigat, parant l’orella. Segueixo aquell xerric intentant deslligar-lo de la pluja. Dins del wàter es feia més pròxim. M’acosto a la paret i escolto atentament. Efectivament, el so metàl·lic provenia d’allà darrere. Al costat de la cisterna penjada del wàter i havia un finestró batent que sempre havia estat tancat. M’enfilo a la tassa però no hi acabo d’arribar.

Un llamp, i tot seguit un tro que fot castanya ben a prop. Col·loco una banqueta a sobre la tapa del wàter però rellisca massa. Hi poso la tovallola doble, no és pas qüestió de trencar-se la crisma. No estic pensant el que faig, potser és una reacció claustrofòbica. Estiro el passador que té quatre-centes capes de pintura, desprès de algunes estrebades, corre.

Obro el porticó i em cau a la cara tota la pols acumulada d’anys, mosques resseques i teranyines ràncies, tot empès pel vent d’afora. Escupo mentre se’m fa una pasteta amb l’ajut de les gotes de pluja, que entren com agulles, i se’m claven a la cara.

Un pam de cadena m’impedeix obrir del tot. M’estic cansant, m’estic emprenyant, i ara començo a preguntar-me que collons faig.

Torno a ajustar una mica i trec la cadena de la baga, baixo el batent, i la pluja, que va de cara, m’arreplega de ple. Amb la presa per apartar-me quasi em foto d’oros de la banqueta.

Fent l’indiu i el xinu trec el cap pel finestró que dóna al petit pati de la casa veïna. Té l’aspecte d’estar abandonat de fa temps. Alguns estris de pesca rovellats, fustes velles, i un pilot de xerxes recremades pel sol, junt amb tres o quatre cadires desmuntades feia un conjunt trist i tètric sota la pluja. Dugues finestres donen al pati. Una, la més grossa, esta tancada per una persiana de color verd clar, amb les fustes mig esbardellades per anys d’intempèrie. L’altre, més petita i a més alçada, tenia els porticons de llibret agafats a la paret. Estava pintada del mateix color, un dels vidres era glaçat, l’altre, només brut i entelat per la pols i la brutícia acumulada. La pluja, però, n’havia esbandit part de la superfície. Semblava evident que era la finestra de la cuina.

Tot d’una, d’escallimpada, veig passar una figura. No sé per quina raó, entro el cap d’una estrebada. Em quedo uns segons amagat, amb la closca enganxada a la paret, com si mirar per un finestró d’un wàter fent equilibris en un tamboret fos delicte. Poc a poc torno a treure el nas. L’aiga insisteix a castigar-me la cara mentre albiro la finestra de la cuina.

- Res. On collons s’haurà ficat.

Un moment desprès, l’ombra torna a passar per davant dels vidres, Sembla que duu alguna cosa a les mans, quelcom de metall. Ara es para a l’alçada de la finestra i s’acosta als vidres. Jo sense saber ben bé perquè, m’arronso; amb prou feina trec prou el cap per veure el que sembla una persona vestida amb un impermeable de pescador, jo diria que de color verd fosc. Porta la caputxa posada i no li puc veure la cara, però sembla bastant alt. Continua manipulant quelcom, distretament i mirant al pati.

De cop sembla aixecar el cap, jo m’ajupo sota la finestra amb el cor bategant a cent per hora, intentant no fotrem daltabaix del meu precari mirador.

- Però que fas ? – em pregunto – estàs tocat o què ?

No em responc. M’havia ficat en una mena de joc del que no podia o no volia sortir.

Torno a treure el cap molt lentament. A la finestra no es veia a dingú. La pluja s’havia donat una treva, però el vent manxava amb força. Les fredes ventades feien passar l’aire com una manxiula pels escaires de la finestreta.

- Quatre gotes i la tramuntana tot darrere – murmuro – com sempre.

Sense mirar a fora, torno a tancar suaument el batent esperant que en aquell moment el misteriós pescador no estigués mirant cap aquí. Baixo de la banqueta mirant de no caure.

Torna a ploure amb ganes, la força de les ventades fa picar l’aiga al finestró. Enganxo l’orella a la paret. Encara se sent l’inquietant nyingolar de ferros, descompassat però insistent.

Un llamp tot seguit d’un tro, em sobresalta. Sembla que la tempesta ha entrat a mar i ha tornat més carregada. S’ha fet més fosc i encara no hi ha llum, decideixo anar a buscar la llanterna.

Al passar per davant de la cuina, de cop, alguna cosa pica contra els vidres.

- Plank ! Clank!

- Hòstia ! – crido corrents cap a la sala acollonit – la mare que em va parir, quin sustu m’ha cardat !

Segur que aquell tipus ha vist que l’espiava i ha tirat alguna pedra als vidres, quina mala baba. De seguida m’ha fet mala espina. Però com collons a pogut tocar els vidres de la cuina; la meua cuina no dóna al seu pati. Aquest tiu és capaç de donar la volta a la casa i venir fins aquí a buscar raons.

- Merda, cada cop sembla més fosc !

Agafo la llanterna i començo a fer girar la maneta nerviosament.

Hi si truco a la policia ? Va! No siguis exagerat, poder ha llogat la casa i l’home s’ha molestat perquè el mirava. És normal, demà hi parlaré i em disculparé. De fet ho podria preguntar. Qui ho podria saber ? Home, en Jan del bar se’n’entera de tot. Deixa-me’l trucar a veure que hi diu.

Mentre marco el número m’acompanya l’esmorteït so de ferros. Com si algú esmolés una eina.

- Bar de Vora Mar, digui ?

- Jan, sóc jo, en Lluís.

- Ha! Quina gropada, eh ! Escolta, tens llum tu ?

- Sí, déu ni do, no, jo tampoc tinc llum, escolta ...

- Deu ser general. Diguem ...

- Aquesta casa d’aquí al costat d’on estic jo, no saps pas si l’han llogada ?

- Llogada ? Em pensaria que no. Fa més de vint anys que està tancada. Des de que hi va passar aquella pena, no hi entra ni cristu.

- I què hi va passar ?

- Va ser molt gros ... Hi vivia una família, el pare, la mare i dugues criatures. Un dia que s’havia girat una gropada, el pare, que era pescador, va tornar cap a casa. Sense dir paraula va anar cap a la cuina, es va assentar en una cadira i va començar a esmolar la gavineta del pa. Això explicat per la sogra, que en aquell moment era allà. Es veu que aquella mateixa nit va pelar a la família i es va penjar.

- Hòstia ! – El vas conèixer tu aquell home ?

- I tant, com si ara mateix el veiés. Es deia Joan. Desprès de mort li van fotre en Joan de la gavineta. Era alt i escardalenc. Malitsiga el moment en què em va passar pel cap entrar a la casa. Encara no m’ho he pogut esborrar del cervell. Els nens estaven ajaguts al llit amb un tall al coll. Tot estava ple de sang, a terra n’hi havia un bassal. Al seu cuarto, hi havia la dona també al llit i igualment degollada. Ell s’havia penjat de la barana de l’escala que anava a les golfes. Encara duia l’impermeable posat, però la cacarutxa li tapava la cara. Va ser horrible ...

- És clar ... Escolta, de quin color era l’impermeable ?

- Verd fosc. I és curiós que en parlem, perquè va passar un dia com avui, un 29 d’abril, i amb tempesta. Però des d’aquell dia, mai dingú ha passat per la casa. Fa anys va venir un parent, i em penso que abans de marxar va deixar una clau a ne’n Ramon, l’amo d’on t’estàs tu, per si passava alguna cosa. Però no crec que mai hi hagi entrat. Perquè t’interessa tot això ?

- Tu te’n fotaràs, però m’està passant un cas molt estrany. Des de que he arribat a l’oficina que sento xerriscar ferros. Com que m’ha semblat que venia de la casa del costat i he mirat per la finestra del wàter. Doncs resulta que he vist una figura amb un impermeable de pescador de color verd fosc rondant per la casa. Em penso que m’ha vist, i m’ha picat als vidres de la cuina.

- Je ! Je ! Je! Potser és l’espectre d’en Joan de la gavineta que l’està esmolant per fer-te una visita. Va home, devia ser el reflex d’alguna cosa. Això és que entre els llamps i els trons i sense llum t’has escaguirolat. Con pleguis passa pel bar i m’ho expliques. I si se t’acosta el fantasma d’en Joan, em truques que vindré.

- Si, riu tu, que jo estic mig acollonit ...

- Vinga home, tranquil, no veus que és una bestiesa això que dius ...

- Si és clar, ens veurem desprès, adéu.

- Adéeeu.

Collons, quina ajuda, si ho arribo a saber no el truco. Encara m’ha posat més nerviós. Torno a parar l’orella. Sembla que ja no se senten els ferros, només la pluja. M’hi fixo més. No, només la ruixada batent aquí i allà moguda per les ventades.

Un llamp; un, dos, tres, quatre ... A través dels vidres glaçats veig passar l’ombra d’algú que camina a poc a poc cap a la porta. Trona.

- Merda, és el pescador – ho endevino per la silueta de l’equip d’aiga, caputxa posada i tot.

Es presenta davant la porta incrementant la foscor de la sala. Agafo la llanterna i volto la maneta amb desfici.

Un altre llamp retalla la figura a l’altre banda del vidre.

Un, dos, tres. Trona amb força.

Pam, pam, pam ! - pica al vidre. Pam, pam, pam ! – insisteix.

- I ha algú ? – se sent preguntar entre el brogit de la tempesta.

- Pam, pam, pam ! Hey ! I ha algú ?

Reacciono, encenc la petita llanterna.

- Si, passi ! – però que faig, surto de darrere la taula i em dirigeixo cap a la porta que s’obre i apareix un tipus alt i prim, amb un impermeable verd fosc de mariner. Es treu la caputxa i em mira com una mica estranyat.

- Hola !

- Hola – responc ja davant seu.

- Miri, vinc de part del senyor Ramon. A la casa del costat havien petat dos vents amb els tensors del pal de l’antena. Com que picaven a per tot, hi havia el perill que trenquessin algun vidre. He aprofitat el moment en que ha mancat una mica la pluja per anar-los a recollir. El senyor Ramon m’ha dit que li deixi la clau de la casa a vostè, que ell ja la passarà a recollir un altre dia.

- D’acord ? – em pregunta mentre m’allarga la clau.

- Si, si; és clar ...

- Vale doncs, bon dia, que és un dir ...

- Si, molt mal temps – apunto parat, mentre l’antenista es calça la caputxa i desapareix corrent sota la pluja cap una furgoneta.

- Adéu.

Em quedo davant la porta oberta mentre la pluja feia un bassot a terra, tot aguantant la clau de la casa d’en Joan de la gavineta.

 

Tanco la porta distretament i torno cap a la taula. Deixo la clau al costat de la llanterna tot reflexionant sobre l’influencia de la tele. Encara que només siguin els vents i els tensors del pal de l’antena.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .  

 

Coses del futbol.

L’altre dia de festa, amb el meu nou amic l’antenista, home de poc sortir però amant de la fotografia, ens van decidir d’anar fins a Llançà. Tot passejant pel Port, em va fer gràcia trobar un bar anomenat Vora Mar, com a la República; també em va fer gràcia que la gent mirés la tele de l’altre banda dels vidres, com a la República. Al final va resultar que era el Barça que jugava contra el Real Madrid, també em va fer gràcia que els hi anessin foten, com a la República.
Així
que li vaig dir, Lluc fes-hi un parell de fotos.

Nosaltres que no som de futbol vam anar fer una queixalada, que mira per on, un de la taula del costat, que es veu que hi entenia molt de futbol, ens va dir que li semblava tornar a veure el partit. I és que de primer vam prendre un bon amanit amb tres carbassons així! de grossos i de segon plat tres botifarres de pagès així! de grosses. Per postres només dos ‘xupitos’.


Lluc, menos mal que no som de futbol …

 

 Lluís F., Noticies del C. de C. . 

A dijous 7 de maig de 2009.

La república està de moda. 

Bé, haurem de dir les repúbliques. Avui en dia, qualsevol cosa que sobresurti de lu normal, per bé o per mal, des de l’odiositat o despertant condescendències i simpaties, ha d’arribar de la mà d’alguna república. Repúbliques bananers o patateres, repúbliques sense estrès, la república independent de casa teu, la república d’en Carnestoltes, la República del Cap de Creus. Una airola de petites i plàcides repúbliques que ens fan delir en somnis. Repúbliques amb mars turquesa i palmeres, repúbliques amb neu i boscos d’avets, repúbliques amb misteriosos deserts i meravellosos oasis, repúbliques de selves impenetrables d’antiquíssimes civilitzacions. Totes elles repúbliques petites i lligades a la seua naturalesa.

Fa poc, per les Fires i Festes de Figueres es va reclamar la República de Catalunya.

Però Catalunya dóna la talla per poder incloure-la a la nostra lliga de Petites Repúbliques Meravelloses ( Pe.Re.Me.) ?

O poder als nostres amics i veïns de Figueres els hi va faltar el valor per demanar la República de l’Empordà ?

Perquè les Pe.Re.Me. hem arribat a la irrebatible conclusió que la grandària del territori d’una república, actua proporcionalment en contra dels valors primigenis que hem establert per a una república com a tal. Les grans repúbliques no són més que imperis prepotents i annexionadors disfressats de dones amables. Nosaltres hem fet una llista de ‘repúbliques non gratas’, però només cal que doneu una mirada vosaltres mateixos.

I no cal que mirem gaire lluny, com podríem admetre a una república que brandava una màxima com : “ Enterdit de cracher par terre et parler le patois o le breton”, ultra-republicanismes anihiladors de Pe.Re.Me. .

Tal com la bona confitura, la república que somiem uns i altres no la trobarem en la quantitat. Ho podreu trobar discriminador, però les Pe.Re.Me. ens remetem a la realitat. També és necessari que els pobles, les gents, les persones del lloc, tinguin una actitud, una filosofia, una manera d’entendre i de prendre’s la vida i la seua relació amb pròxim o amb el llunyà, pròpia de gents senzilles, ben nascudes, obertes, fermes i tocades per les característiques naturals del seu indret, sigui quina sigui la latitud i longitud. Benvinguts els que creuen en la independència, convivència i respecte entre la infinitat de la diversitat. La unió fa la força; la força és un concepte perillós del que han abusat les repúbliques desviades.

No crec que Catalunya sigui mai una Pe.Re.Me.. Ni tant sols l’Empordà té possibilitats. Poder els nostres veïns de l’Alt Empordà tindrien alguna probabilitat d’arribar-ho a ser.

Tanmateix no ha de ser motiu per enfadar-se, ni esglaiar-se, ni capficar-se, ni afligir-se.

Cal comprendre que hi ha d’haver unes poques Petites Repúbliques Meravelloses, perquè la bona gent del mon, pugui continuar tenint esperances i somiant en què, algun dia, la gran terra on viuen també podrà ser una mica millor.

 

Que hi voleu fer, som petits i no tenim avia.

 

Lluís F., Noticies del C. de C. .  

A dimecres 13 de maig de 2009.

La grip del berro, i de la berra.

Ja m’ho va dir l’avi Anton, el pitjor de tots els mals és tractar amb animals.

I sinó, mireu quin pollastre s’ha muntat amb la grip del porc. A tomodu, és ben veritat que de porc i de senyor se’n ha de venir de mena. A la nostra senyorial societat desenvolupada i idiotitzada del primer mon, sembla que només li falta un gra de ronya per gratar. Ara que feia temps que semblava que no teníem cap plaga a la vista, ens apareix la Influenza Porcina, dita la Grip del Porc. Bé, ara li han canviat el nom per Grip Nova, perquè les Administracions mundials si podrien haver sentit al·ludides o identificades.

Així que es veu que estem davant d’un perill de contagi mundial, una panepidèmia, on la tercera part de la humanitat pot quedar infectada, però que de moment no sembla tan virulent con s’havia previst. Però a la nostra societat desenvolupada, del benestar, del progrés, del primer mon, li costa poc ficar-se la por al cos. Si miréssim els milers i milions de persones, nens i adults, que moren als països pobres, els del tercer mon que diem nosaltres, de malalties que aquí ja fa anys que s’han superat i que allà són una posterma, ens tindria que caure la cara de vergonya.

Què ens passa a nosaltres, és que no volem morir mai ?

Què, us voleu quedar aquí de mostra ?

O és que teniu por de no poder pujar al Cel ? Sí que hi pujarem al Cel, home !!

Ens podrem fer una escala fins a dalt de tot amb les carcanades de tota la revulàcia tercermundista que la nostra excelsa societat deixa morir als seus països ! Tranquils, que Sant Pere té la màniga ample, i Déu Nostro Senyor ha sortit i tornarà tard.

Mori màrtir, mori farti !

Però com que encara no ens hem mort, seria interessant poder saber on s’ha congriat aquesta grip misteriosa. De moment es parla de mutacions, però mutatis mutandi, dingú en treu l’aiga clara. Primer es va dir que podria ser del pinso que menjaven els porcs. Així que s’especulà amb què el virus hauria sortit dels porcs de les grans indústries multinacionals del pinso. Desprès es va descartar, i es va apuntar que la causa podria ser la desaparició d’uns flascons amb una mutació vírica que guardaven a Fort Detrick, o era al Fort Dix; total, que els virus potser provenien dels porcs dels comandants. Al final però, les Secretaries de Salut mundials firmen per la tesi de que el virus va mutar en una dona de Oaxaca, Mèjic, però tampoc és segur del tot.

Poc a poc, l’arrel del problema se anirà anat fent una pirroxa, això portarà als governs de les potències mundials a la conclusió de que el culpable principal del virus és el porc de la família Bantu; sí, sí, la del joc de cartes, que les cartes les toquen moltes persones, i mai se sap ...

A la República del Cap de Creus encara no s’ha detectat cap cas de Grip A H1N1, però tots estem que no ens ficaríeu pel cul ni una punta d’agulla, esperant qui serà el primer de caure. I és que al final no sabrem qui traurà la truja a menar.

 

Déu meu, tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la vol el porc del senyor rector.

 
Per més informació podeu connectar amb aquest link de noticies americanes :


http://www.youtube.com/watch?v=wtel7bCwub8


Lluís F., Notícies del C. de C.

A dijous 21 de maig de 2009. 

El Club Bilderberg.

En Jonhi poder és el tipus més lliure de la República del Cap de Creus. Sempre havia viscut independent; independent de la família, independent de qualsevol contracte, independent del rellotge, i del calendari. Sortia a pescar per menjar o per convidar. Els dies que no pescava mirava el mar des de terra. Hi passava hores, la vista fita a l’aforari, com albirant alguna cosa a l’horitzó, com comptant les ratetes que el Sol feia a l’aiga.

- Si sabessis com n’és el mar de blau ...

Els dies de gropada encesa pujava el llagut més amunt. Era els dies que triava per fer alguna cosa a la barca, sota la pluja de llevant, sota el ruixim salabrós de les onades que trencaven a la llongada. El cigarro no tirava; normal, feia estona que era xop, com tot ell. Alguns que havien baixat fins al Voramar, es preguntaven tot remenant un carajillo a la barra, com collons sempre triava els dies de mal temps per trastejar a la barca. Un va apuntar que feia com aquell fuster que es fotia quatre flocs al cap, per fer veure que venia de treballar.

- No treballo de día, te voy a haser las mesillas de noche – va apuntar en José, que sempre en tenia una per dir.

Quan n’era el temps, anava a caçar espàrgols i bolets, fins i tot, algun cop n’havia venut a la botiga. Era persona de fàcil distracció, es passava més estona badant des dels alts de la carena que ajupit anant per feina. La llum blanca feia cremats sobre el mar de fulles verdes agitades per una brisa fresca.

- Si veiessis la llum de la carena ...

Seia en una roca que volava del terrimbast, encarada cap a la vall, i es fumava un cigarro que al final l’apagava aixafant-lo quaranta vegades en roc. En el fons era un tipus responsable.

En Jonhi era popular, sobretot si bevia una mica més del compte. Ell es considerava el tio més lliure del món.

- Jo sóc com el pirata de la cançó – deia – aquí tengo por mio cuanto abarca el mar bravio al que nadie impuso leyes.

En Jonhi, però, es descuidava de dir que ell mai havia sacudit el yugo del esclavo. En Jonhi no havia votat mai, el seu món ja estava molt bé com estava. No calia canviar de polítics, no fos que a algun de nou li passes pel cap intentar fer alguna cosa i cagarla. Amb tot, ningú es prenia gaires molèsties per jutjar-lo. La llibertat de la R.C.C. l’emparava en la seua forma de ser i pensar. Encara que ell es sentís lliure, poder només resultava que era un solitari minúscul i insignificant. Però era lliure amb la seua il·lusió. Per tant és respectable.

Alguns forasters, coneixedors de la seua història, carregats amb la raó del món mundial, aprenents de savis Salomons, visionaris de l’obvietat, es feien mal veure tot jutjant-lo, sense cap més benefici que no fos el gastar xaliva.

- Aquest lo que passa és que és un vago.

- És un plaga.

- Li convindria que el meu jefe l’agafés per banda.

- És un perdulari.

Un dia, en Pere potera, li deien així perquè l’artrosi li havia deixat una mà garrativada amb els dits mig tancats, al que li costava poc emplenar-se els collons de bajanades, va apagar el caliquenyo dins del cafè d’una d’aquestes eminències.

- Escolteu mestre, perquè no us foteu la llenga al cul. O si voleu parlarem de la puta mare que us va arribar a parir.

L’home va quedar blanc. Si va tenir ganes de contestar, va fer tard perquè en Pere potera ja sortia per la porta, o poder se les va guardar, per jutjar més tard a un altre cafre del lloc.

Aquesta mena de personatges socials, sociològics, cívics, però de civisme massiu, que volen fer complir la legalitat vigent, la normativa, des de la força del grup, amb la colla d’igual-pensadors, als dèbils pacífics, però que giren cul i culina davant dels forts i violents. Aquesta mena de tipus que celebren victòries de tota mena apuntant-se a les gestes d’altri; hem guanyat ! Som els millors ! Som els més votats !

Sangoneres de l’entusiasme i l’esforç aliè que es prenen el dret de jutjar bavejant tot el que està fora del cercle. Votant, pagant i fent ramat es creuen els constructors dels fonaments politics i morals de la nostra societat.

Que què que què ?!

Espereu, que d’aquí estan se sent a la llopada del Club Bilderberg petar-se de riure.

 

En Jonhi viu en la il·lusió d’un miratge.

Nosaltres vivim només en la prepotència dels cardalusos engallats.

 

Lluís F. , Notícies del C. de C. .


A dimecres 27 de maig de 2009

Sense tema

Part I i II


Avui, mentre anava cap a l’oficina m’he trobat en Joan Pau, el fill gran del ferrer, fotent cosses a una llauna de cocacola carrer avall.

- Ep ! Què et passa noi, et veig molt encaparrat ?

- Hola senyor Lluís, és que tinc un problema i no sé com en ensortir-me’n ...

- Si me’l pots explicar, poder et podré ajudar.

- Ostres ! Ara que ho diu, és veritat, vostè segur que em podrà ajudar. Miri, es que m’han encarregat un escrit per la revista local ‘El far de la República’, i jo no he gosat dir que no. El que passa és que encara no he trobat un tema prou interessant per escriure i el temps per entregar-lo s’acosta. No trobo res prou bo i em començo a posar nerviós.

- Si, t’entenc, a mi de vegades també em passa ...

- Però vostè és un professional, sempre sabrà com sortir-se’n.

- Home, un bon recurs és buscar informació en altres persones. Lo pitjor és tancar-se en un mateix. Jo de tu preguntaria a un i altre, poder sense saber-ho, algú pot conèixer un tema prou interessant.

- És veritat, faré algunes preguntes, poder trobaré un tema prou bo.

- I tant que sí. Escolta si quan sàpigues que vols escriure et puc ajudar, no dubtis ha dir m’ho. Té, el meu telèfon.

- Fantàstic ! Gràcies senyor Lluís !

A les tres torno a l’oficina i el telèfon sonava.

- Si ?

- Senyor Lluís, sóc en Juan Pau ...

- ( Merda )

- ... Com que m’ha dit que el podia avisar quan tingués un tema, li voldria comentar una cosa ...

- Sí, sí, és clar digues ...

- Miri, la senyora Quimeta de la fleca m’ha dit que a l’àtic del seu bloc hi ha una noia que és mare soltera. M’ha semblat un tema molt de l’odre del dia i molt social. A més seria un article molt avantguardista pel tipus de revista que és ‘El far’.

- I tant. I ja la coneixes tu a la noia o a la seu família ? Ja es voldrà entrevistar ?

- No, només sé que es diu Puri. És per això que li voldria demanar si em voldria acompanyar a casa de la família.

- ( Merda ) I quan i vols anar ?

- Ara.

- Si ... és clar ... Bé, t’espero davant l’oficina.

- Fantàstic, ja sóc a qui. Adéu !

- Adéu, adéu ...

En Joan Pau apareix amb una llibreta grossa i un parell de bolígrafs i l’últim número de la revista..

- Som-hi Joan ?

- Si !

La porta de l’edifici de la mare soltera era oberta. Només hi havia un àtic. No hi havia ascensor ni manera de fer-se enrere.

- Quina sort !

- Si. De totes maneres cal que presentis el tema amb molta delicadesa. Hi ha gent que aquests assumptes de família no els volen ventilar gaire. Ja m’entens, no ?

- Hi tant, aniré amb molt de compte. Ja se sap, amb les coses de família ...

Perquè collons m’he d’embolicar amb històries de la ràdio. El replà de l’àtic era força espaiós. De cares a l’escala hi havia un gerro molt gros de porcellana blanca que semblava dels xinos. El guarnia un ram de flors artificials exageradíssim, amb plomes blanques i roses i tot. A cada costat del gerro hi havia un dàlmata de porcellana de dubtosa estètica. En aquella casa abusaven del perfum sense pietat.

- Caram, quina bona olor, eh senyor Lluís ?

- Si, déu ni do.

En Joan Pau polsa el timbre que descarrega tot un carilló sencer. S’obre la porta i apareix un home moreno i cepat. Li faltava l’ull dret.

- Hola, passàh.

Entrem al pis directament al que devia ser el menjador. Una estança molt ample i ben il·luminada. Davant nostre un minibar amb els baixos de color vermell, guarnit amb quatre tamborets. A la dreta, prop del finestral del balcó, una enorme taula ovalada de vidre amb el peu central de marbre. A cada quart de la taula, unes cadires de caire medieval, amb un respatller altíssim. A l’esquerra, quatre seients en forma de mig ou tallat pel llarg, de cuir vermell i gran pota inoxidable. L’home tanca la porta tot darrere nostre.

- Hola, buenas tardes, veníamos para ver si era posible hablar un momento con la señora Puri.

- Con la Puri ? Pué ahora esta dándole la teta ar niño, si oh queréis esperar un momento.

- Si, claro, es que le queríamos hablar sobre el niño.

L’home se’ns va quedar mirant mig clucant l’ull bo.

- Es que arguno ehel padre ?

- No, no, no.

- No, no.

- Mire, es que somos de la revista local y queríamos hacerle una entrevista. Para hablar de estos casos que son frecuentes en la nuestra sociedad.

- Una entrevihta ? Pero pagando ?

- No, no, no, es una colaboración.

- Pué no sé si ella va aquerer colabará ...

- Perdón que le pregunte, es usted el padre de Puri ?

- No hombre no, yo soy el aministradó.

- Ah.

- Sentarse.

Ens senyala cap a els mitjos ous. Ell, com es podia endevinar pel seu tipus, es va asseure en una de les cadires de la taula de vidre.

Jo, que ja em veia ficat en un embolic sense solta ni volta, vaig deixar anar una excusa.

- Si es un mal momento, vendremos otro rato, no queremos molestar a la madre.

- Que va, no tarda ni cinco minuto. Lástima que no este arguna de su compañeras.

- Ya nos esperamos, no tenemos prisa – va deixar anar en Juan Pau, que no se’n havia adonat de res i volia donar conversa.

- Usted es andaluz, no ?

- Si, soy de Haen, la tierra de la oliva. Nunca habrá vitto tanta como ahí. Yo he trabajao muxo año en la oliva, de hoven, pero no me dava bastante y me fui.

- Ah ! Caramba. I perdió el ojo con una rama de olivera.

- ( Merda )

- Que dice, hiho ! El oho lo perdí en una refriega con un macarra en Estepona. A mi me sartó el oho, pero yo dun navahaso lo dehé má seco que un bacalao. La madre que lo parió.

En Joan Pau va bellugar el cul a la butaca. A mi ja em feien mal els ulls. les ceies, les parpelles i les pestanyes de tant de fer-li mirotis per fer-li entendre que teníem que escampar la boira d’allà.

En un descuit en què el borni va allargar el coll mirant cap a les portes de les habitacions, ens vam posar d’acord per obrir-nos.

- Mire senyor, si acaso ya vendremos otro dia, es que nos estan esperando.

- Que no. Que ho digo que no. No vamo a perdé do servicio por tonteria.

L’administrador es va aixecar per anar a buscar la noia. Un cop va haver passat per davant nostre, vam fotre un bot del seient de cuir vermell i ens vam llençar de puntetes cap a la porta. El tipus, però, va tornar al moment i ens va enganxar a punt d’obrir.

- Ande váhi !? Eh! Que ya viene la xica !

L’home s’acosta a pas viu des de l’altre punta del menjador. Obro la porta i surto a l’escala. En Joan Pau encara té un segon per disculpar-se.

- Lo siento tenemos prisa ya volveremos otro dia.

Comencen a baixar les escales tot corrent.

- Me cago en la madre que sos parió, joputas !!

Sentim que el cepat ens escridassa des del replà de l’àtic, sense intenció de baixar les escales a la carrera.

- Como vorvài por aquí oh corto lo guevo !!  

Un cop al carrer vam fer via per sortir del barri. Ens vam parar un moment per recuperar l’alè.

- Noi, el pròxim dia contrasta les informacions. O la senyora Quimeta no et pot veure o és que no sap què té a sobre seu.

- Doncs no li sabria dir. És que jo, així d’entrada, tampoc me’n havia adonat.

- No, si, ja ho he vist. Anem fins el Voramar a prendre alguna cosa per refrescar-nos.

- I tant ! Convido jo senyor Lluís !

  A aquella hora al Voramar no hi havia ni un gat. Ens assentem a la taula prop de la barra, en un racó.

- Què voldran els senyors ?– va preguntar en Jan sense deixar endevinar cap to de broma.

- Jo prendré una Mirinda. I vostè senyor Lluís ?

- Jo també, amb molt de gel.

- Dugues Mirindes, doncs.

- A què es deu que facin equip aquests dos cracs ? – va preguntar en Jan de darrere la barra, mentre preparava les begudes.

En Joan Pau li va explicar el seu problema, saltant-se la visita a ca la Puri.

- I tu Jan, no tens cap història que em pugui servir ?

- No ho sé ... I ha de ser de jovent ?

- Home, seria una cosa més fresca, més d’avui. A la revista ja n’hi ha molts que parlen del passat.

- Ara que hi penso, l’any passat em va passar un cas molt curiós amb una parella de joves !

- Explica, explica ...

- Doncs mireu, ja era casi l’hora de tancar quan m’arriba una parella de joves, un noi i una noia, tot s’ha de dir, i em demanen dos bikinis. Els hi porto a la taula i me’n vinc cap a la barra. Al cap d’una bona estona, ve el noi i em diu si li puc donar un gavinet que talli més que els que els hi he posat, que amb allò no hi ha manera de tallar. Collons, per tallar un bucadillu calent no cal tanta maquinària vaig pensar jo, i li vaig donar un ganivet de serra, dels que tinc per la carn. El tiu l’agafa i se’n va cap a la taula. Al cap de poc torna venir el xaval amb el ganivet de serra a la mà. Perdoni, em diu. No talla prou el ganivet, li pregunto. Sí, sí, em respon, però és que amb la fulla de serra ens fa una mica d’angúnia, no en té un que talli però de fulla llisa, que no sigui el del pernil, és clar. No em va semblar que el tiu m’ho digués amb catxondeo, poder sí el ganivet de serra els hi xerricava en el plat i els hi feia angunia, així que li vaig deixar un de la cuina, el de pelar patates, que talla molt. Se’l mira, fa que si amb el cap i se’n va cap a la taula. Deixo passar cinc minuts i m’acosto per si han acabat. Al preguntar-los-hi si ja estaven, veig que duen la mà dreta embolicada amb un tovalló de paper tot brut de sang. Hòstia, ja us heu tallat !, els hi dic jo mig esverat, no us tindria que haver donat un gavinet que tallés tant. No es preocupi, em va dir la noia somrient, és que ens em fet un pacte de sang. Porti’ns el compte si us plau. No veieu quins collons ...    

En Joan Pau i jo ens el quedem mirant un moment. En Joan Pau salta : Però Jan, tu creus que aquesta història em pot servir per fer un article a la revista ?

- Home, per fer un article poder no ... Si vols t’explico lo d’aquella vegada que va entrar un vellet al wàter i vam estar vint minuts sentint fresses estranyes.

- Aquesta em podrà servir ?

- Huumm ... No, no crec que tampoc et serveixi ...

- Jo !, va esbufegar en Joan Pau, demà ja és dissabte, i encara no tinc cap tema !

- Ja ho pots ben dir, demà dissabte i sense cap tema a la vista. Amés, ara tinc el dubte de que si és millor preguntar a altres persones que tancar-se en un mateix.  

 

Al final acavarem com el de Begijar i el de Lupión. Bé, això és una altre història ...

 

Lluís F., Notícies del C. del C. .


Dimecres 3 de juny de 2009

Vida política sana.

- Hmmm ...

- Em sembla que m’he estret massa el nuc de la corbata.

- Hoommm ...

- Hui !

 

- Hop !

- Huups !

- Huuummm ...

- Quantes finestres ...

 

- Bon jour ...

- Yes, yes ...

- M’agrada el gofre, les moules et les frites !

- Lo estamos / Ho estem / estudiando / estudiant.

- Xiuxiuxiu.

 

- Pardon !

- Une biere !

- Hep !

- Ahá !

- Si, si, cap problema.

 

- Fuf !

- Buuuufffff ...

- Aaaaahhhhh ...

- I per 7.665,31 euros mensuals ... JA ! JA ! JA !

 

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A dilluns 8 de juny de 2009.

Un país amb majoria de edat.

Hi ha coses que denoten que un poble comença a tenir la majoria de edat. L’abstenció en les eleccions n’és una de elles. Si, si. De vegades hom ha de dir prou, un ha de donar un cop de puny a la taula. I per més que diguin els polítics d’ofici i benefici, home, un no es tirarà pas pedres al seu teulat ni ira en contra dels seus cigrons, que a qui sigui, però s’ha d’anar a votar, per més que ens parlin de democràcia, de llibertat, de drets fonamentals, per més que reprovin als abstencionistes, que insultin al seu intel·lecte per triar tal decisió, arriba un moment en què el poble ha de prendre decisions de persona gran. Decisions que poden fer mal, que poden anar en contra, fins i tot, de les pròpies conviccions sobre que els referèndums són l’única via per on poden discórrer els anhels i desitjos del poble sobirà. Però tot i això el poble, quan se sent oblidat i desmerescut, ha de tenir el valor d’abstenir-se. Encara tot hi sabent els resultats polítics de tal decisió. Aquesta vegada, encara més, ens adonarem de la maduresa de la nostra societat. Aquesta nit sentirem com tots els partits celebren que han guanyat, com sempre, mai perd cap. Hi haurà un moment, quan sentim parlar en papisses i companyia de com treballaran a partir d’ara per a nosaltres, on sentirem una esgarrifança, potser se’ns regiraran les tripes d’angúnia, i fins i tot dubtarem de si la nostra acció ha estat prou assenyada. Jo us dic, coratge.

La cantarella de que "ells voten sempre" se la tenen massa apresa tota la resta, que s’hauria de guanyar el vot per les seues accions, i no per jugar amb la por a l’altre. Coratge, i mireu de no trallar.

Demà, polítics i analistes, diran que la gran abstenció és un toc d’atenció per a tots. Demà passat ja s’ho hauran fregat per l’engonal, i continuaran amb la seua política descervellada, un tarannà sense solta ni volta que només a de reportar benefici al propi partit. S’analitzarà la ‘situació creada’, i a cada anàlisi la política i els polítics s’allunaran del poble, que cada vegada entén menys tanta voluntat de desintonia. Continuaran les camames i els tripijocs, actuacions personals incomprensibles, resolucions sense seny ni centener. Plus ça change, plus c’est la meme chose, llàstima.

I si hi ha d’haver algú amb bones intencions, plegarà avorrit de la vida, o se’l espolsaran com una pedra a la sabata.

I a dalt de tot, els Jabba the Hut, continuaran fotent-nos estrebades al dogal mentre els hi creix la tripada amb tot lu que foten al poble, cosa per altre banda inevitable, votis o no votis.

Davant de tot això l’acció més revolucionària, tan que inútil, és l’abstenció. Un jo no vull ser partícip ni participar, ara per ara, en tot aquest desgavell, és tant honorable com ho pugi ser un vot il·lusionat o interessat per un o altre partit polític.

Abstencionistes voluntaris, involuntaris o perquè us la porta fluixa, SOU GRANS.

I votar continua sen el vostre dret.

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A dimecres 10 de juny.

Avui una col·laboració.

El nostre bon amic de Llançà Lluís Feliu, ha posat a la nostra disposició el seu article del actual número de ‘La Farella’ Revista de Llançà.

En ell parla d’uns petits contes escrits a Llançà fa mes de trenta anys i poc coneguts, fins i tot pels propis llançanencs. Des de aquí li agraïm el seu oferiment.

 

Recordant la Lina. Yedralina de Larriva Aguilar.

 

Feia temps que intentava fer un escrit sobre uns contes publicats a Llançà, en castellà, els anys 1975 i 1976. Em refereixo a “La familia Tomasín”, “La familia Miguelín” i “La abuelita Cansina y sus cinco nietecitos”. Dels que disposaven la biblioteca Pere Calders, al grup de “La familia Tomasín”, li faltava el tercer llibret. Per sort, aquesta mancança s’ha solucionat amb la recent donació de la col·lecció complerta per part del senyor Víctor Pagès i Giralt, a l’Arxiu Municipal. L’autora d’aquests contes és la senyora Yedralina de Larriva Aguilar, els dibuixos principals estan firmats per Cos i van ser editats per I. G. García de Pou, de Figueres.

 

Yedralina, coneguda popularment com la Lina, era nascuda a Córdoba, el 6 de març de 1923, filla d’una família benestant, va arribar a Llançà pels vols de 1940. Es va casar amb Francisco ‘Xicu’ Calsina Lacosta. La Lina feia treballs de costura i arreglava joies, habilitat que li venia de família, ja que en temps passats havien tingut una joieria a Córdoba.

 

Però la veritable afició de Yedralina era escriure. Escrivia narracions, poemes i cartes. Narracions curtes com la de “El pastor y la sirena”, què ella presenta com : ‘Narraciones a la fantasia de la autora y sujeta a las leyendas ampurdanesas’.

 

En aquesta curta narració, L’autora usa un llenguatge ric, de substantius precisos, exempta de diminutius i amb una exacta descripció del moment. La poetessa Adriana Ferran, la poeta dels petons, va incloure un conte de Yedralina en un recull que va fer l’Associació Literària ‘La Rosa de Sant Martí’ quan n’era presidenta. El llibre va ser presentat al Centre Cívic de Poblenou “Can Felipa”, amb gran èxit, on cada autor va llegir la seua obra. En una carta titulada  ‘El socorrismo en carretera’, elogia la dedicació i l’altruisme dels voluntaris d’una incipient Cruz Roja de Córdoba, al 1956, on el seu germà Francisco de Larriva Aguilar n’era el president.   

 

Però la gran fantasia i inventiva de què ella disposava, la va posar al servei dels contes per a nens. Amb les seues històries, a més, buscava un noble propòsit, i així ho demanava en els seus llibrets : ‘Haga algo por alguien. Gracias’ o ‘Contamos contigo, haz algo por tu hermanito desvalido que espera tu óbolo en el banquito de la paciencia’.       

 

La Lina escrivia pels nens amb la intenció d’inculcar uns valors morals altruistes, que potser als dies que corren, bé que tots desitjaríem. L’autora feia aquesta introducció : ‘Me ha movido a escribir estos cuentecitos, el inculcar a los infantes el amor a la familia, el respeto a los ancianos, el cariño a los padres y la simpatía a los animalitos. ( ...)’. A la dedicatòria diu : ‘Estos cuentecitos los dedico a todos los infantes, para que con su lectura se distraigan y recreen, pero particularmente, para los enfermitos, huerfanitos y desvalidos : Si con la < Familia Tomasín > consigo al infante triste, hacerle saltar a flor de labios una tierna sonrisa, me vería premiada con creces y tendría el pensamiento de que mi obra se vería al fin cumplida.’.

 

La col·lecció consta de ‘La familia Tomasín’ en tres llibrets , A, B i C, ‘La familia Miguelín’, llibret A i ‘La abuelita Cansina y sus cinco nietecitos’, llibret A. La mateixa autora així ho especifica.

“La familia Tomasín” viu al camp, avis, pares i fills conviuen en bona harmonia, acompanyats pels seus particulars animals. Una vida rural senzilla però feliç els caracteritza. Al final del primer llibret, l’autora ja presenta a “La familia Miguelín”. Una família que lligada a una vella barca, de nom La Madrina, també viu feliçment. A “La abuelita Cansina y sus cinco nietecitos”, Yedralina enalteix la figura de les avies tot presentant-nos una família, on els cinc infants, orfes de mare, i el seu pare, resten sota la cura i les atencions de l’avia, ja gran i xacrosa, però amb la ferma voluntat de tirar endavant, amb l’ajuda i bona voluntat del fill i els nets.    

 

Tinc que admetre que desprès de llegir el primer paràgraf, vaig sacsejar el cap en un intent de recompondre’m de la meua sorpresa. Durant aquests últims anys m’he acostumat a fer una primera llegida ràpida als textos amb els que he de treballar; la lectura ràpida és completament incompatible amb els textos de la Lina. Començant a rellegir de nou, dedicant a aquestes primeres línies l’atenció que precisen, me’n adono de forma conscient del peculiar estil que fa servir l’autora, que és el que manté en tota la col·lecció. En un principi, la gran quantitat de diminutius, un recurs que fins ara no havia trobat en cap altre escrit usat amb tal profusió, pot arribar a atabalar una mica. Fins i tot, podria fer-nos arrencar un somriure fotetis i menyspreador.

 

Però si analitzem més profundament la nostra reacció, de com ens pot sobtar tant l’ús descarat d’unes paraules tan inofensives, podem arribar a conclusions, fins i tot socials, ben interessants. La desaparició dels diminutius en la literatura i en la parla quotidiana, ens demostra la pèrdua de la capacitat per part de la societat d’expressar-se obertament amb un sentit d’afecte i estimació cap al pròxim d’una manera natural i sana. Fins i tot, una cosa que èticament ens hauria d’honrar, s’ha convertit en una costum que ens pot avergonyir davant dels demés. Volem tapar la nostra incapacitat social per relacionar-nos amb senzill amor, amb l’estipulació general de l’ús de les paraules en el seu estat més asèptic, desproveïdes de familiaritats o amabilitats altruistes, fins i tot quan es parla del mateix amor.

 

I és això, el que ens sobta i ens impedeix acceptar en un primer moment els escrits de la Lina, aquesta bufetada a la nostra altanera superlativitat, la por i la vergonya a l’ús indiscriminat de la sensibilitat, al que podrem titllar adjectivament de ridícul i irrisori, però que al cap i a la fi ens incomoda al llegir-ho i ens fa ruboritzar internament, mentre busquem mil i una excuses per, potser, desmerèixer el text.

 

Només amb l’ús aquesta senzillíssima i humilíssima tècnica del diminutiu, intencionada o no, l’autora aconsegueix copsar la nostra atenció, per bé o per mal. Però això passa amb tots els llibres. Si fem la prova de llegir les histories de la Lina obviant els diminutius, ens trobarem amb uns relats tan acceptables i vàlids com molts altres que s’han publicat.

 

La Lina es pren el seu temps per descriure a tota la família i als animalets de cada un, les grans dosis d’innocència i candidesa que anem trobant a la lectura ens transporten, podem pensar, a modes passades de moda. La virtut teologal, la bonhomia i l’educació dels personatges, ens pot semblar que frega l’increïble, si ho comparem amb l’època en què vivim, és clar.

 

Amb aquestes histories, també pretén explicar-nos una mica la vida i costums senzills de temps passats, ja sigui al camp a mar. L’autora fa llargues descripcions d’instants de la vida quotidiana de les famílies. Anar a caçar bolets o castanyes, preparar-se per anar a dormir o a l’escola, espassar-se la fred amb una ‘morterada de ajioli’, el naixement de Jesús o l’arribada dels Reis Mags, són assumptes tractats amb precisió i detall.

 

A ‘La familia Miguelín’, Yedralina ens explica la tècnica per fer un “algaroté” de tres dits amb una canya, i també la manya de tirar una mica d’oli sobre l’aigua per encalmar-ne la superfície, ‘hacer ojos en el agua’. Amb la lectura podem apreciar que l’autora disposa d’un vocabulari culte i ric, tot i que els contes eren destinats a la mainada, a l’hora de parlar d’algunes coses en particular, no escatima exemples. De flors i plantes, per exemple, n’anomena una gran varietat, fins i tot amb noms inventats : La flor del caminante, malva, trebol, florecillas de alely, madreselva, gardenia, anémona, campanillas de los prados, palo santo, coco del mono sabio, florecillas de mielpur, hierbas del morral, madraños orejones, hierba de san Benito, lucero del alba, hierba santa, retama, hierbas verdeiras, cascunillas, hinojos, rabanillos silvestres, zarzas, brezos, retamas, aliso, flor de la alhucena, flores del galán, alga Santa.

 

També en el passatge dels Reis Mags podem fer una llista de pedres precioses, materials i teles nobles : Puño de marfil i ambar, plata grabada al fuego, lana de los Andes, anillo de esmeralda, cetro de marfil, hilos de oro y plata, manto de armiño con flecos de oro, corona de platino con zafiros y rubí, coronas de oro puro, báculo de oro y piedras preciosas, puntillas de guipur, cetro de ambar grabado, anillo de zafiro, bordados arabescos con hilos de plata i seda, camafeo recamado de brillantes, visón gris perla, corona de oro con turquesa y esmeralda, un mango de nacar grabado a mano con platino, manto de terciopelo, bordado de lentejuelas con diamante y topacio, broche figurando hojas de plata.

 

La Lina té un bon domini del castellà, usant la paraula la adient en cada moment : Caviar yodado per referir-se a les engrotes, pliegue com missatge, posta, pájaros transhumantes, plactón, recamado de brillantes, jícara, escardillo, rada, trabucarse, ristrera. Però tampoc s’escapa de fer servir algunes expressions que podríem catalogar com catalanismes, com per exemple : ‘Cazando la noche por los armarios’, ‘Arriba que hace subida’, ‘Parar atención’, ‘Me entrebanco’, ‘Seran a dormir, ‘Te hace gozo’, ‘Claps d’algarotas’, o paraules com : algarotas, cascunillas, tupi, golafre o filats.

 

També usa de paraules d’inventiva : Tostaditas del Sol, Piñoncitos de nieve i de hielo, Divino Bálsamo, bálsamo vivesvim, untura sanosin, Néctar de coralpur, raizpur, mielpur, paralluvi. En els relats també té un record per a la ‘Cruz Verde del Monte’ i a la ‘Cruz Roja del Mar’.

 

I quan és necessari recorre a petits versos :

 

Tilín, tilán, tilán, las campanitas de San Juan

Unas vienen y otras van.

Tilín, tilán, tilón, las campanas del torreón

Al vuelo van, din, dan, don.

 

Llevo un cestito de setitas

hermosas y fresquitas

redondas y bonitas

perfumadas y sanitas.

Otro dia al bosque volveré a ir

y las del cestito comeremos

asaditas con ajito y perejil.

 

Viva mi barca Madrina

libertat sin frontera.

Viva la pesca marina

y mi familia marinera.

 

Per tot això podem dir que els contes de Yedralina íntims i costumistes, d’acurada descripció, per la seua exquisida educació i pel seu estil tant peculiar, són unes petites joies de la narrativa llançanenca. 

         Lluís Feliu i Pumarola


A dilluns 15 de juny de 2009

La cultura del botiment.

  Veient aquesta foto i fixant-me amb la indumentària d’aquestes dones treballant en el circuits elèctrics de l’Apolo 11, el primer coet que va portar el humans a la Lluna i els va tornar a casa, se’m passa pel cap una pregunta.

Fins a on és realment necessari i lògic fer arribar les normatives sobre la construcció del que sigui, i que serveixin per incrementar veritablement la seguretat i la qualitat del que es fabrica ?

De moment la norma és donar cada vegada una volta més al cargol de la legislació, que en nom d’una suposada seguretat i qualitat fa que es vagin exagerant els gruixos i resistències, que paral·lelament boteixen els pressupostos i encareixen els productes. Una lucrativa normativa pels que ja siguin professionals lliberals del ram o les Administracions i Ajuntaments, que evidentment cobren a tant per cent del cost del projecte, animen i promouen sense cap vergonya. Sense anar més lluny, poden fixar-nos en la construcció d’habitatges. Les lleis actuals ordenen unes normes generals de construcció, que aplicades a cases individuals, suposem un baix i una planta, ratllen la sospita en comparació amb les d’uns anys enrere. Uns fonaments molt més fondos, molt més amples, prospeccions del terreny a 40 metres de fondària, forjats molt més gruixuts, columnes doblades de gruix, formigons de resistència multiplicada, tot un seguit de normes que fan encarir en desmesura una casa unifamiliar de poca alçada. Si preguntem als tècnics diran que són més segures que anys enrere, si preguntem als constructors diran que no n’hi ha cap necessitat de tanta enormitat.

És per aquí on tenen que anar les directrius sobre la qualitat i la seguretat ?

Cada vegada més quantitat de ciment, cada vegada més gruix de ferro, cada vegada pressupostos més botits i més encarits només per una innecessària exageració, que només el projecte, els plànols o aixecar l’estructura ja disparen les despeses a l’espai  ?

És que les eminències del ram, desprès de molt pensar han arribat a la conclusió que la casa més segura és una casa massissa ?

No seria millor buscar noves solucions arquitectòniques, nous materials de similar o millor resposta, però de més baix cost.

No seria millor promoure l’aplicació de les noves tècniques i estructures tan o més segures que les que s’utilitzen normalment, però més asequibles, i que pel que sembla no interessa instaurar generalitzadament.

És clar que, aquí podria interessar abaixar els pressupostos sense perdre en seguretat i qualitat, i per tan fer baixar el tant per cent dels guanys que comporta el projecte?

Només al particular, potser ?

Aquí podria interessar abaixar els pressupostos de les grans obres socials i de les grans infraestructures, i per tan fer baixar el tant per cent de guanys que comporta el projecte ?

Només a la societat en general, potser ?

 

Ah!, Així tardarem a solucionar-ho, mentre els de l’olla i els del seu voltant es puguin anar emplenant les butxaques amb els tants per cents dels pressupostos botits, continuaran engrandint les normatives i les lleis sobre qualsevol cosa que s’hagi de fer o construir.

 

I és que en Pepet ja ho diu, tant de botiment, tant de botiment, al final tot fotarà un pet com un anglà.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .


A divendres 19 de juny de 2009.

 A la senyora Maria li agrada el peix panga.

Si, si, a la senyora Maria i a les seues amigues, i als nens en general, i als menjadors dels col·legits, i als menús de baix preu, tan que fins hi tot algunes ànimes càndides encara cavil·len com poden oferir un exquisit tall de lluç amb salsa de pinkfloid’s a un preu així d’assequible. I és que a tota Europa li encanta el panga. És un peix blanc que trobem sense pell ni espines en les seccions de peix congelat de la gran majoria de supermercats, casi no te gust de peix, és a molt bon preu, i molt pràctic, ja que no necessita cap manipulació prèvia abans de utilitzar-lo. Quina sort poder comptar amb una espècie tan socorreguda.

Emperò els EE.UU. n’ha prohibit la importació. Caram !, que rarus que són aquest americans ... Perquè el panga és un peix que ve de fora, això la gent ja se suposa que ho sap. També suposem que les Autoritats Sanitàries d’España i de Catalunya ja vetllen per la seguretat dels seus pobles i controlen la qualitat del peix que arriba, i que compleix totes les normes de sanitat ( a la R.C.C. de moment mengem lluça, lluç de mala mida i capellans ).

Perquè s’ha de dir que el panga que es consumeix al mon prové del riu Mekong, entre el Vietnam i la Xina. Sabrem que el riu Mekong està altament contaminat per residus tòxics, fins i tot a posat en perill d’extinció als dofins de l’àrea fluvial entre Laos i Cambotja. Però tot controlat.

També cal apuntar que el panga és un peix totalment criat amb pinso, el qual es fa de les restes i les deixalles provinents de la neteja del mateix peix i productes engreixadors. Per aconseguir que les femelles siguin fèrtils tot l’any, són tractades amb quantitats d’hormones. Però tot controlat.

Es cria en unes basses amb una densitat de població que és irresistible per qualsevol altre peix, on la salubritat de l’aiga és nul·la, per no dir que és una merda. Però aquí tot controlat.

Els americans no en compren, els francesos comencen a investigar, alguns gremis del peix d’España en comencen a dubtar. I les autoritats sanitàries del país, com sempre a la lluna de València.

Quan a Europa ho prohibeixin o algú en surti intoxicat, aquí diran : Panga ? Comor ? Comor ? Ah ! El Gobierno / El Govern actuarà en conseqüènsia.

 Ping ! Pang ! Panga que és gata !

 Lluís F., Notícies del C. de C. .    


A dimarts 23 de juny de 2009.

Catalanisme depèn on i quan.

Com estem els catalans; com que ens fan poques festes i tenim pocs abanderats, es veu que ens tenim que apuntar a un bombardeig per tal de celebrar qualsevol inesperada espurna nacionalista que salti.

Així ho comentaven l’altre dia al pa. Deien que una periodista anomenada Karmele Marchante, es va proclamar catalana ans que española en el programa de Tele5 ‘Salvame’, i es va mostrar a favor de les seleccions catalanes. Això que d’entrada pot semblar un atrevit suport a les causes catalanes i catalanistes en un medi que podríem dir ‘hostil’, només cal veure la reacció de la resta de contertulians i del públic a les paraules de Karmele, em desperta la més ferma sospita sobre la veracitat i espontaneïtat de dites paraules. Primer perquè a la tele tot està sota guió, i no s’entra en temes conflictius gratuïtament, sinó que de ben segur la reacció a les paraules de la periodista estava més que prevista, i més en un programa com ‘Salvame’ que es val especialment de polemitzar els temes que toca. Crec que tot estava calculat, la reacció del presentador Jorge Javier Vázquez, que proclamant-se també català però contrari a la seleccions catalanes, juntament amb la seua família i amics catalans, va posar en evidència que aquestes coses només són deliris de quatre exaltats, i que només fan que enemistar-nos amb els homes i dones de bé nacionalistes espanyols, i que moltíssims catalans són espanyols, com ha de ser i va referendar el públic amb fervorosos aplaudiments.

La mateixa periodista, potser per fer-se perdonar, va anar a ballar amb la mamarota amb camisa de ‘la roja’ que pul·lulava per allà darrere. Les paraules de Karmele Marchante poden regalar-nos les orelles als necessitats de reafirmacions patriòtiques, però en el fons em fan pudor de socarrim, i de necessitat de pujada d’audiència.

No es que tingui jo un perquè per dubtar del catalanisme de la Karmele, però si que dubto de l’oportunitat, del lloc i del moment.

 

Mai s’ha vist que el que venta el blat es posi a contravent.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .


 
   
 
Este sitio web fue creado de forma gratuita con PaginaWebGratis.es. ¿Quieres también tu sitio web propio?
Registrarse gratis