- Articles 2017.

Dijous 11 de gener de 2018.

Un poble de desgraciats.

Coneixent en Quimet, en Jan me l’havia presentat temps ha, i ara érem prou amics, vaig notar que estava una mica abatut. Tot i la diferència d’edat a favor seu, ens enteníem molt bé.

- Ep ! Quimet ! – el saludo mentre m’assec davant seu servit d’una canya. Ell aixeca el cap, deixa de remenar el tallat i força un somriure.

- Et veig una mica capficat.

- No és res, estava pensant en lo que he viscut aquestes festes; què vols, no tot poden ser alegries.

- Que has tingut algun problema per festes ? – li pregunto jo una mica inquiet.

- No home, no, he estat de visita a ca la meua germana, amb el meu nebot, i els cunyats, que viuen a Funestells. – m’informa en Quimet.

Era veritat que en tots aquests anys, mai havíem parlat de quin era el seu poble.

- I doncs ? – li apunto per si es vol desfogar d’alguna cosa.

- Penso que poder vaig fer bé de marxar del poble de jove. – sospira.

- Per què ho dius això ?

- Mira, hi vaig anar a passar-hi un parell de dies, i a l’últim, desprès de dinar, vam xerrar una mica, d’això, d’allò. I li vaig preguntar al meu nebot si ja tenia novia.

- I ? – l’estiro fent un glop de cervesa.

- Doncs que valdria més que hagués callat, la meu germana ja va contestar pel noi, ja et dic que per l’edat que té és una mica ganàs.

- No cal que tingui pressa, - va saltar ella – total per les quatre petardes que corren, que no saben ni fregir un ou. Això sí, cardar tant com vulguis, però no saben ni rentar-se les bragues. Quina joventut, aquests es volen ficar al món ? I si no, mira a tots els seus amics, ara una, ara una altra, totes estudien, però ara això no els hi agrada, i proven allò i tampoc els hi va bé. Total, només cal donar un cop d’ull per aquí el poble, tots es deixen als dos dies. – sentència.

- Saps que va morir el vell del celler Botes ? – em pregunta l’home de la meu germana com per canviar de tema.

- No, no ho sabia. Els fills mantindran la casa i el celler, no ? – aventuro jo.

- Els fills aquí ? Ja pots pensar, això s’ho vendran per res i menos, i fora. A més, tots han quedat a mata i degolla per l’herència.

- I en quantes cases no ha passat això, - i torna la meu germana, sempre tan positiva – els de cal Santonet es van fotre els plats de la vaixella de la mare morta pel cap. I els del rec de baix, els crits i les trompades se sentien des de la plaça estant, i els que em callo.

- Quan hi ha calers pel mig ... – ho adoba el cunyat Adrià.

- Buenu, no sempre serà així ... – vaig dir jo amb alguna esperança.

- Reeees, tots acaben mal. – judica ella.

- I la feina, ha millorat al poble ? – trec jo per parlar d’una altra cosa.

- Res, poca cosa, qui vols que hi vingui aquí.

- Mira només les dugues botigues que van obrir l’any passat. El que venia coses d’això d’ordenadors, es passava el dia al pas de la porta fotent queixalades a la boira, i ja ha tancat. El que ven ràdios i televisions, al final em penso que es fotrà les cames com els pops. – pronostica ma germana.

- Qui vols que en compri cada dia de televisions i ràdios. – diu l’home.

- Ja en tindrà de capellans a l’enterro ... – remata el germà.

- Tot s’ha de dir, eh! – ve a solucionar-ho ella – Els del poble són tots uns esquena drets, a pocs, a pocs, els hi agrada ajupir la carcanada.

- És veritat això, força, força esquena drets. – ajuda el cunyat Adrià, fent que si amb el cap amb vehemència, mirant-me a mi – Repassa cada casa, repassa.

- Però es que hi ha algú de bo en aquest pobles a part de nosaltres ? – pregunto ja una mica picat davant tanta negativitat.

- Ai ! Nosaltres, diu, aquesta família diu, aquí també caldria separar el gra de la palla ! – burxa la meua germana.

- Ni gra, ni palla, ni els collons d’en Bamba ! – salto emprenyat per la indirecta – Aquí lo que sempre hem sigut és un poble de desgraciats; per això vaig fotre el camp jo !

- Homeeeee, oncleeeee. – deixa anar el ganàs.

- I com vau acabar ? – li pregunto interessat.

- Doncs, adéu, adéu, bon vent i barca nova.

- Esclar. Però tu no t’hi encaparris massa. Hi ha persones que només veuen les desgràcies i res de positiu enlloc, i al final t’arrosseguen al desànim.

- Sempre li havia dit a la meu germana, per què collons has de conèixer la història de tothom del poble, si només en pots explicar merda i desgràcies. Collons és que parlis de lo que parlis, mai pots posar un exemple de res de bo !

- Tranquil Quimet ! - li dic jo amb un somriure, acabant-me la cervesa – et puc assegurar que tu no t’hi assembles en res a la teu germana. Per això som amics.

Diumenge 12 de novembre de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 10.

Benvolgut amic, t’escric la que serà l’última carta des del País dels Conills. El temps vola, i el què havia vingut a fer ja ho he acomplert. És hora de tornar a casa. He de tornar per ajudar a aconseguir allò que ja és moment de que sigui nostre. Sóc un gra de sorra que ve amb el vent per a fer una plaja nova que acaroni un mar nou d’un nou món. No n’hi prou en néixer i viure.
Néixer i viure com un esclau fins morir. Votar i callar, diuen que és el nostre únic dret a decidir, en un sufragi que està corromput, on ens volen educar a ser sotmesos. Ens volen fer dormir el somni de Morfeu, esperar i esperar sense salvació.
Però el dia en què el poble prengué la paraula, el meu cor d’alegria va plorar, en Morfeu dins la cova es va despertar.
Somiar, lluitar, el vent feia xiular campanes de llibertat quan tot semblava perdut, quan res tenia sentit, quan el temps semblava parat, lluny sonava el crit de Llibertat!
Quan el poble va prendre la paraula, el sistema es va estremir. Quan el poble va tornar a ser ell, els polítics i governants tingueren por a perdre els seu poder, i van respondre com ho saben fer, enviant els seus homes màquina, amb cervell i cor de màquina, a colpejar amb violència als qui havíem despertat.
Els mitjans de comunicació al servei del poder, amb periodistes màquina manipulen la informació, per tal de que la població no desperti, i cregui que viu en la feliç democràcia del M.àquina.
Però encara se sent un crit al carrer, treballadors i estudiants, el poble : en nom de la veritable democràcia, acabem amb aquesta falsa i lluitem per un mon millor. Vull sentir que hi ha vida abans de morir, lluitem plegats, no t’amaguis o ja no hi haurà on fugir, podriran la nostra terra, ens educaran a ser sotmesos, ens voldran encomanar de nou a Morfeu.
Però no, no pas ara, escolta, lluny s’escolta una veu, una veu que crida a la Revolució.

Signat : E. N. D. S.

Dimarts 24 d’octubre de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 9.

Amic, no dormo bé, tinc malsons i despertars neguitosos, els dies passen incerts i grisos a ple sol. Veig el passat distorsionat pels vapors d’antiga absenta. Veig el present enteranyinat per estols d’àligues negres. Veig el futur embullat per mentides i traïcions. Amb tot, pressento que arriben temps nous. Temps nous i perillosos potser. Temps nous que caldrà guanyar-los.
Arriben temps nous, temps salvatges, agafa un arma, això potser et salvarà, aixeca’t i lluita, ara és el teu combat, aixeca’t i lluita, ningú ho farà per tu.
Temps nous, temps salvatges, pren part, ningú et regalarà res, no s’aconsegueix res sense lluitar, ni l’aire per respirar, no ets un joguet, aixeca’t i lluita ja.
Són temps nous, temps salvatges, pren un arma, això potser t’ajudarà, lleva’t i lluita, ara és el teu combat, lleva’t i lluita, jo no lluitaré per tu.
Aquí jo només sóc el que espia els jocs de la mainada.
Aquesta nit noves parelles s’estrenaran entre els llençols de pensions barates, mentre deu mil obrers a l’atur s’esperen a la plataforma del suïcidi col·lectiu.
Jo només sóc el que espia els jocs de la mainada, però si et descuides, em ficaré a la teva butxaca. Jo sóc el que espia els jocs dels ...
Nois durs que s’apunten a la màfia, el pare revòlver protegeix als seus nanos. Mentre, els estudiants se suïciden disparant a la policia.
Els nostres es queixen pels vidres trencats, a qualsevol lloc hi pots trobar desgraciats. Jo sóc el que espia els jocs dels ...
Senyors Renda mentre es venten amb les seves accions devaluades al 40%.
Nous cantants que fan el ridícul en antics festivals, com Eurovisió.
Jo sóc el que espia els jocs de la mainada, però si et descuides, em ficaré a la teva butxaca.
Jo sóc el que espia els jocs dels ...

Signat : I.

Dijous 12 d’octubre de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 8.

Benvolgut amic, t’escric per què des d’aquí on sóc no hem entès res, tot ens ha semblat confús i enrevessat. El què a passat ens ha omplert de dubtes a escala espiritual i sideral. Un desconcert i una incertesa a afegir a tot el què ja ens tenia el cervell ocupat en poder dilucidar. Una pregunta més a tantes que ja en tenim per a trobar-hi resposta.
Quan va ser el Big Bang ?
On som abans de néixer ?
On és la baula perduda ?
On anem desprès de morir ?
Què són els forats negres ?
S’expandeix l’univers ?
És còncau o convex ?
Qui som ? D’on venim ? On anem ?
Estem sols a la galàxia o hi ha altra gent ?
I si existeix un més enllà ?
I si hi ha reencarnació ?
Qui som ? D’on venim ? On anem ?
Estem sols a la galàxia o hi ha altra gent ?
Què és el ser ?
Què és la essència ?
Què és el res ?
Què és l’eternitat ?
Som ànima ?
Som matèria ?
Som només fruit de l’atzar ?
És fiable el carbó 14 ?
És el nostre avantpassat l’home d’Orce ?
Qui som ? D’on venim ? On anem ?
Estem sols a la galàxia o hi ha altre gent ?
Existeix un més enllà ?
Vagueu per la galàxia?
Sou independents o no ?
Sou República o no ?

Signat : S. T.

Dijous 28 de setembre de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 7.

Estimat companyó, t’envio aquesta carta amb la angoixada esperança de que t’arribi i que no sigui interceptada pels serveis d’intel·ligència de l’Estat opressor. T’aviso de que nombrosos contingents de la Policia i de la Guardia Civil surten dels quarters en direcció cap on ets. Les forces de l’Estat venen amb les ordres d’impedir allò que tu vols fer. Per tant, els tipus compromesos com tu, són el seu primordial objectiu. Sobretot, tu prego, tu demano de tot cor, no t’hi resisteixis, no responguis a la seua violència, ja és hora d’anar més enllà; et necessitem lliure, corre, corre, corre, i mira que no t’enxampin, corre, corre.
Ho tenen decidit has de ser un altre peó, corre, corre; però tu ja de petit et saltaves el guió. Corre, corre.
Tu que has fet als billars la Primera Comunió, corre, corre; només ets un fugitiu i res no val la teua opinió. Corre, corre.
Corre, corre, corre i mira que no t’enxampin.
Com s’afanyaven en voler-te alliçonar, corre, corre; ara el diable és amic teu, ells te’l varen presentar. Corre, corre.
Ja sabem el què volen, i no va en la nostra direcció, corre, corre; però segueixes dins del joc i ets la seua preocupació. Corre, corre.
Corre, corre, corre i mira que no t’enxampin, és la teua oportunitat!
Corre, corre, salta i vota !

Signat : L.

Divendres 8 de setembre de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 6.

Benvolgut senyor jutge, li dirigeixo aquesta carta a vostè, per què com a home de lleis i de justícia, entendrà que el meu suïcidi desprès de matar la dona, és un assassinat premeditat per part d’ella.
I no és que no l’estimés, que l’estimava i molt, però no he pogut resistir-me a la sensació que tenia que matar-la.
Jo me l’asseia a la falda i embogia al tocar-la. La conservo a la memòria tal com era, sempre al meu costat. Encara que mai em va jurar el seu amor, me’l creia etern jo. Ella somreia i mirava cap a mar. Jo m’ensofrava entre els seus braços, però ella mai bevia ni un trago. Encara que mai la vaig veure plorar, jo hauria mort per un riure seu. Hauria sigut el seu feliç esclau.
Ara un dolor brut i traïdor m’enverina la raó. Sé que ella mai es va trastornar, mai va perdre el control. Ara, però, la vull veure ballar entre els morts, movent aquella cintura morena que em va fer tornar boig. Ara ja porto un vel de sang a la mirada, i només tinc un desig, que mai més me la torni a trobar. Només desitjo que un dia tingui la sort de trobar quelcom que la commogui, però que jo no la trobi mai més, per què sé que la mataré.
Encara que en el fons ho demano per favor, només vull matar-la a punta de navalla fent-li un últim petó.
Tot semblava molt romàntic, molt tràgic, molt èpic, senyor jutge, fins que vaig descobrir tot el què m’havia fet; i un dia me la vaig trobar. I li vaig dir tot ben clar.
Avui t’assassinaré, nena, encara t’estimo però ja no ho puc aguantar, avui t’assassinaré, nena, ja no em tornaràs a enganyar. Amb la teu mare, el meu germà i la mamà, amb els meus fills, la meu dona i el papà, te’n vas amb tots al llit de cop, i si jo hi hagués estat t’hagués dat igual.
Avui t’assassinaré, nena, encara t’estimo però ja no ho puc aguantar, avui t’assassinaré, nena, ja no em tornaràs a enganyar.
El de la botiga et regalava el conyac, i el lleter et donava llet de veritat, i tu et preguntes perquè; no ho vas fer un cop, sinó un miler.
Però avui t’assassinaré, nena, encara t’estimo però ja no ho puc aguantar, avui t’assassinaré, nena, ja no em tornaràs a enganyar.
Ara he de pensar que pots canviar ? No ! No em vull tornar a equivocar ! El de la botiga et regalaria el conyac, el lleter et donaria llet de veritat. I si anéssim al cine tots dos, t’ho faries amb l’acomodador.
Ho sento, nena, avui t’assassinaré, encara t’estimo però ja no ho puc aguantar, avui t’assassinaré, nena, ja no em tornaràs a enganyar.
I jo em mato desprès.
Per culpa teva.

Signat : L.T. S.T.

34 /

Divendres 13 d’agost de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 5.

Benvolgut amic, t’escric de nou per a dir-te no rés, o ben poca cosa. El temps ens acompanya i podem continuar els treballs a bon ritme. L’altre dia, passejant per la ciutat, ell no em va reconèixer, vaig veure aquell nostre amic comú, dic amic per dir-ne alguna cosa; aquell que mai ens havia caigut bé, que trobàvem que tot i el seu posat i agradable caràcter, amagava quelcom de fosc. I a la fi vam tenir raó per com s’ha manegat a la vida.
Set anys de la seua vida va passar, tancat entre quatre parets.
Set anys de la seua vida va passar, creient en un Déu que no va conèixer mai. Va ser seminarista i ara no creu en Déu. Seminarista va ser, però ara ja no ho és. Seminarista va ser, va passar molt de temps buscant la veritat, bevent vi per a tenir fe. Va passar molt de temps buscant la veritat, menjant hòsties per a combregar. Va ser seminarista i ara no creu en Déu. Seminarista va ser, però ara ja no ho és.
Buscant per la vida al final va trobar, un ofici diví per a poder viure bé. Seminarista va ser i no creu en Déu. Mercenari és, i és un animal. Mercenari va ser, i ara és general. General ell és, i li agrada matar. Militar ell és, i és un criminal. Criminal ell és, i és un animal. Animal ell és, i és un general. Seminarista va ser, i és un general.
Ara beu per plaer, i dispara a traïció. Els demès no li important res, mentre li paguin bé.
Va ser seminarista i ara no creu en Déu. Seminarista va ser, però ara ja no ho és.

Signat : D.

33 /

Divendres 21 de juliol de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 4.

Amics, amics meus, companys de l’ànima; us escric mentre estic de vacances amb la dona. M’ho passo bé, però no tant com amb vosaltres.
Tinc temps per pensar en la nostra amistat, temps per a recordar els bons moments que passàvem junts ja de petits, i com hem mantingut la nostra companyonia fins ara, amistat a proba de bombes, amistat per sempre, amistat d’homes.
El que m’agrada de veritat és jugar amb vosaltres.
M’agrada jugar amb el meu amic Manolito, m’agrada jugar amb el meu amic Joselito, m’agrada jugar amb el meu amic Lolo, m’agrada jugar amb el meu amic Sebastià.
Des de ja, ja, ja, ja, ja, us trobo tant a faltar ...
Paso el temps recordant com de petit, prop de casa hi havia un solar, on no hi podíem anar a jugar, per què a les nenes de per allà, les hi va donar per a venir-nos a visitar.
I ens entretenien, i això ens molestava, i ens ficaven les mans entre cames, i tot era molt avorrit.
Jo el que volia era estar a soles amb els meus amics.
M’agrada jugar amb el meu amic Manolito, m’agrada jugar amb el meu amic Joselito, m’agrada jugar amb el meu amic Lolo, m’agrada jugar amb el meu amic Sebastià.
Des de ja, ja, ja, ja, ja, us trobo tant a faltar ...
Que bé m’ho passo en el menjador de casa, amb els meus amics de l’oficina, ens posem a jugar a les cartes i la meu dona es tanca a la cuina. I s’està callada, i no ho esgavella, i ens porta les cerveses, ens buida els cendrers, i ens recull del terra quan ja no podem més.
M’agrada jugar amb el meu amic Manolito, m’agrada jugar amb el meu amic Joselito, m’agrada jugar amb el meu amic Lolo, m’agrada jugar amb el meu amic Sebastià.
Des de ja, ja, ja, ja, ja, us trobo tant a faltar ...

Signat : L. T. M.

32 /

Dijous 29 de juny de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 3.

Estimat germà, t’escric des del seminari. Aquest mes, he tingut dubtes sobre la moralitat del que m’ensenyen aquí, des d’un punt ètic i veritablement cristià. Estimat germà, mentre reso, penso i cavil·lo en el què aprenc i en la realitat que conec del món. Estimat germà, reso i penso.

Salve, Regina, Mater misericordiae.
Tot prometent el regne dels cels, alguns vius el que estan fent, és el seu propi cel particular aquí a la terra. Pots comprar el teu trosset de cel pagant la quota mensual.
Salve, Regina, Mater misericordiae.
Com ho poden fer això ? S’ha d’estar tocat de l’ala per parlar d’amor a Déu, i alhora, en les seves escoles, preparar les ordres pels comandaments de la repressió feixista. Com es ser tant falsari !
Salve, Regina, Mater misericordiae.
Volen el control econòmic per què és el control del poder, volen el control mental i el control sexual. Realment germà, no he vist mai una religió que hagi pretès tant salvar-nos a hòsties.
Salve, Regina, Mater misericordiae.

Firmat : L. P. R.

31 /

Dimarts 13 de juny de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 2.

Estimat, aquest dies que em passat junts, han sigut fantàstics. Ens entenen, ens compenetrem, fins i tot t’estimo un xic. Però abans de què et facis il·lusions amb lo nostre, abans de què t’imaginis un futur amb tu i jo, t’haig de dir una cosa :

Si tu em vols parlar d’amor, sàpigues el que n’és de dura la meu vida; tant com el cavall que em guia.
Permetem que et digui la meua opinió : Mira imbècil, que et donin pel cul.
I és que m’agrada ser una bandarra.
M’agrada ser una bandarra.
M’agrada ser una bandarra.
Ai, ai, ai, pobre cabró.
Prefereixo masturbar-me sola al meu llit, abans que ajaçar-me em qui em prometi un futur de profit. M’estimo més follar amb executius, que em paguen la pasta i desprès oblido aquests tius.
I és que m’agrada ser una bandarra.
M’agrada ser una bandarra.
M’agrada ser una bandarra.
Ai, ai, ai, pobre cabró.
Deixant la meua professió per un moment, et diré quin és el meu desig més fervent, jo el què vui és fotre una mamada a la botifarra de Vic, a un porc caducat que es diu Lou Reed.
I és que m’agrada ser una bandarra.
M’agrada ser una bandarra.
M’agrada ser una bandarra.
Ai, ai, ai, cabró.

Signat L. V.

30 /

Dilluns 5 de juny de 2017.

10 Cartes des del País dels Conills. Carta 1.

A l’atenció del senyor aiatol·là.

Encara que vostè sap que pot portar-me a l’Iran i presentar-me a l’Imam, passejar-me per Teheran i enviar-me al front de l’Iraq, que pot penjar-me pels peus, i afusellar-me també, tallar-me les mans sense pietat, i emportar-se la meu noia ye-yé.
Aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola mai més .
Sap que no sóc el Xa ni res, però en el nom d’Alà li demano un cop més, no em toqui la titola mai més. En el desert en veurà, ballant el cha-cha-cha.
Per això sóc un enemic d’Alà ? Si no m’agrada ni la rumba ni el jazz, que hi puc fer.
Aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola mai més .
Només venia a comprar pa, però tot se’m va esguerrar, només venia a comprar pa, i em vau ensenyar l’Alcorà.
En el desert en veurà, ballant el cha-cha-cha.
Per això sóc un enemic d’Alà ? Si no m’agrada ni la rumba ni el jazz, que hi puc fer.
Aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola, aiatol·là no em toqui la titola mai més .

Aiatol·là em va.

Signat S. T.

9/

Dissabte 16 de desembre de 2017.

Metàfores.

La senyora Maria m’ha fet sortir al pedrís mentre s’eixuga el terra. Fins hi tot a redós, al l’escalf del solet del migdia, no s’hi està gaire bé; el vent que bufa és emprenyador i fred. Tot d’una sento a la Maria repotegant.

- Casu’m en l’olla! Bé podria bufar als collons del santpare!

La Maria ha obert una finestra i la corrent d’aire havia guardat els papers de la taula de l’ordinador al mateix lloc que els papers de diari del terra.
És una llei física; un punt d’entrada i un de sortida promouen una màxima corrent. Si anéssim obrint més portes i finestres, la força de la corrent es repartiria i minvaria fins fer-se quasi imperceptible com una sola força.
Aquesta llei mana totes les corrents de la naturalesa, corrents d’aire, d’aiga, i fins i tot, com he llegit aquest matí, corrents independentistes.
I com pot influir en l’independentisme ?
Suposem que fos el suposat que la corrent independentista catalana és el cabal d’un riu que corre vers el Mar de les Repúbliques. En un moment del recorregut el riu pot trobar-se amb un cingle que divideixi el curs en dos. No és un molt gran entrebanc si les aigues flueixen en la mateixa direcció, fins i tot pot trobar-se amb més bifurcacions, totes cap el Mar de les Repúbliques, esclar que això farà que el riu dividit tingui una molt menor empenta. Pot ser que aquesta mansuetud de les aigues, faci que en alguns dels diversos rierols i creixin canyissos i joncs, cosa que amansarà més la corrent fins quasi estancar-la. Circumstància que debilitaria la corrent independentista cap el Mar de les Repúbliques.
Evidentment aquests no són els majors obstacles en què es trobarà el riu independentista. Trobarà altres accidents en el terreny que el voldran dividir i fer perdre força. De vegades hi haurà trencants que es nodriran d’aigues despistades i indecises, aigues que desitgen córrer cap el Mar de les Repúbliques sense ràpids ni cascades. És sabut però, que aquestes bifurcacions fan meandres molt allunyats de la direcció del Mar de les Repúbliques, i que només van a alimentar les maresmes, aiguamolls, i zones pantanoses del Reino de España.
De fet, moltes de les aigues despistades, un cop dins la llacuna hispànica, veuen com aquesta ja es proveeix prou bé amb les rierades arribades d’arreu, i quasi podríem dir que ells allà no hi fan cap falta.
Però mala sort, l’aiga no puja riu amunt.
Així que per A o per B, el corrent independentista pot arribar al Mar de les Repúbliques tan fluix i desnerit, que no tindria força per construir res a les seues costes.
I doncs que s’ha de fer ?
Evidentment res més que seguir la llei dels corrents. Cal procurar que el corrent independentista que va cap al Mar de les Repúbliques no perdi ni una gota de cabal en el seu recorregut. Cal que baixi el més unit i ple possible, de marge a marge. I si s’ha d’endur algun pont vell i escarransit del camí, endavant.
Ha d’entrar al Mar de les Repúbliques amb força per poder aportar-hi tot el que ens representa, i poder construir el nostre veritable país a les seues costes, i ponts nous i amples, tan pel que va com per el que ve.
La senyora Maria ha marxat deixant la porta oberta.
Metàfora ?
Tu ja m’entens.

29 /

Dimecres 24 de maig de 2017.

No eren morts.

No, no eren morts ni estaven de parranda; estaven desconcertats i al·lucinats amb el rumb que havia agafat el PSOE en aquests darrers temps.
Els socialistes d’esquerres han hagut d’esperar el torn per fer sentir la seua veu i la seua voluntat.
Els que ens miràvem desconcertats la deriva a la dreta del PSOE, comandada pels porcs de cent del socialisme de Rolex, cadenes d’or i Sullivans Cove, mentre recordàvem a l’època, als principis de la democràcia, com catalanistes, antifeixistes, republicans, tota la gent d’esquerres que mancada encara de representació política, van rebre amb llàgrimes als ulls la primera victòria del PSOE a Espanya. Quina esperança no havien de tenir desprès de tants anys d’encabronda dictadura franquista.
I mireu fins on va arribar el PSOE donant el govern al Partit Popular, partit de dretes nascut del feixisme tants anys patit. Era evident i comprensible el desencís de la gent d’esquerres, i hagués sigut terrible que el seu sentiment no marquès el canvi.
Canvi que ja proposava Pedro Sánchez i pel què va ser esbandit del partit pels capitostos mamotretos, acostumats a viure a mamella de monja en la corrupte alternança de les aigües mortes. Ara Pedro ha tornat amb vents nous i com el gran capità, i els socialistes d’arrel esperen un cop de timó que governi la nau cap a l’esquerra. D’entrada, però, el capità diu que no vol revenges amb els rancis ben peixits, que no farà caminar pel tauló a cap dels seus botxins polítics. Bé, és la teua decisió, però ves preparant un bot i tria una illa llunyana on desembarcar-los; traïdors i amotinats entre la tripulació són presagi d’un infaust viatge, i gran desesperança pels que ens quedem en terra. Temps al temps.

28 /

Dissabte 13 de maig de 2017.

Tot definint raru .

Era un d’aquells diumenges rodons; molt bon temps, tranquil·litat, i benestar general. Per a celebrar-ho m’arribo al Voramar a fer el vermut. La terrassa és quasi plena. M’instal·lo en una taula arraconada, prop d’una on quatre homes de mitjana edat conversen animadament en veu alta.
Mentre faig el primer traguinyol al xispassu salta un :

- Collons ! Doncs defineix-me raru !

M’ho prenc com per a mi i penso; apart del què trobem rar personal i unilateralment, un diria que rar és allò o aquell en què una majoria està d’acord en que és distint i poc habitual en general.
Com apunten els tòpics, rar seria un gos verd, un esglaput pelut, o un burro volador.
Però una persona rara com hauria de ser ?
Estrafeta ?
Extraterrestre ?
La manera de ser també ens fa rarus.

- Collons ! No em negareu que hi ha gent que per les coses que fa són rarus !

El policia que roba, és raru, el polític que es corromp, és raru, el jutge que no és legal, és raru, el metge que mata volent, és raru, el capellà que fa mal als fidels, és raru. Tot el que és incongruent i incomprensible ho trobem rar.
Un gàngster ajuda la població del seu poble mentre explota i malmena la dels pobles veïns.
Era una persona amable, educada i servicial amb tothom, però es va descobrir que era un pederasta i un pervertit.
Era un voluntari d’una qualitat humana excepcional amb la gent gran, però escanyava velles esporàdicament; tots plegats no són rareses ?

- Podem dir que són rarus per què no els coneixíem ben bé, sinó diríem directament que són males persones i assassins.

En el fons dingú coneix dingú que no sigui molt proper, i així i tot és com un acte de fe. Per tant jutgem per què veiem.
Així doncs, el costat dolent d’una persona ha de pesar més que el bo en les persones rares ?
De res ha de valer que un ajudi a molta gent, si de tant en tant mata algú, el seu costat dolent predominarà en el nostre judici, i quedarà com un tipus malvat i execrable.
Per què la maldat pesa més que la bondat en una persona rara ?, penso amb un glop de xispassu i una oliva.
Filosofem.

9/

Dissabte 16 de desembre de 2017.

Metàfores.

- Casu’m en l’olla! Bé podria bufar als collons del santpare!

29 /

Dimecres 24 de maig de 2017.

No eren morts.

28 /

Dissabte 13 de maig de 2017.

Tot definint raru .

- Collons ! Doncs defineix-me raru !

- Collons ! No em negareu que hi ha gent que per les coses que fa són rarus !

- Podem dir que són rarus per què no els coneixíem ben bé, sinó diríem directament que són males persones i assassins.

21/

Diumenge 29 de gener de 2017.

Mainada model, el perill torna.

Fa uns anys n’aviem parlat.
http://republicadelcapdecreus.es.tl/Articles-de-2011_I-.-.htm
Era el moment del ‘sexting’, quan abusadors i manipuladors accedien a la mainada a través de la càmera web de l’ordinador, per tal d’aconseguir imatges sexuals. Ara sembla que això a anat de baixa, potser per l’atenció dels pares o la precaució dels propis joves. Però les intencions depravades dels pedòfils no disminueixen i sempre estan pensant quina en faran, doncs bé, vet aquí que la nova tècnica per assetjar als infants, s’anomena NO NUDE ( NN nn ), que vol dir ‘no nu’. I em sembla molt, que aquest nou sistema, apart d’aprofitar-se dels buits legats dins i fora d’internet, també aprofita l’avinentesa i extrema necessitat actual d’haver de mostrar-se a la multitud per tal de ser algú.

Ser model sembla que ve a suposar que se’t obriran les portes de la fama, que tindràs feina i diners, o poder són models per les ínfules de pares sense gaires escrúpols i menys senderi. Per què se’m fa molt difícil pensar que aquesta mainada, la gran majoria nenes, facin totes aquestes sessions fotogràfiques i aquests ‘books’ de models pel seu compte.

A la fi, ha de ser un bon negoci donada gran quantitat de pàgines web i ‘d’agències’ NO NUDE que apareixen a internet, proveint-lo d’infinitat de fotografies de nenes i joves posant en postures sexis, que si bé no estan nues, la indumentària és purament anecdòtica. Mainades que fan de models i que amb molta probabilitat seran carn de pedòfils, abusadors i de pornografia infantil. Si les imatges lliures ja són com són, en aquetes pàgines has de pagar per ser membre i tenir accés a ‘contingut extra’, que de ben segur ha de ser molt més explícit.

Com sempre, les coses se saben quan per alguna d’aquestes criatures poder ja sigui massa tard.

20 /

Dimarts 17 de gener de 2017.

La Plaça Major

Les malifetes són excitants, reafirmants, enaltidores i alliçonadores, sobretot si es poden publicar i ensenyar a tothom. Ara podria semblar que cada cop són més, i cada vegada són més joves els maleants; però no, només cal pensar en una mica enrere per adonar-nos que hi ha hagut en la nostra història episodis molt més ferotges d’agressió contra la bona gent, contra els ciutadans desvalguts. És inimaginable que en general dubtem de que la vida dels habitants de la terra no ha millorat infinitament des de, per exemple, l’edat feudal. Però també és innegable que la maldat és una qualitat humana que ens acompanya al llarg de la història i que encara, molt malauradament no ens ha abandonat.
Però per què ara ens dóna la sensació de que el mal creix entre la gent, podríem dir normal ?
Doncs ha de ser per la gran facilitat que hi ha per publicitar les malifetes llastimoses al món.
Internet i les xarxes socials permeten als maldats i curts de gambals, mostrar a tothom els seus pecats i estúpides gestes per a la seu major gloria. Per tant és només el mitjà el que facilita el coneixement global del què passa, el que dóna aquesta sensació, no crec ni vui creure que la nostra societat vagi a pitjor.
Antigament la Plaça Major era el lloc públic des d’on les execucions, escarments i vexacions arribaven a tots els ciutadans, ara, que pensàvem que tot això ja ho havíem superat, resulta que tenim la Plaça Major al menjador de casa.

19 /

Dijous 5 de gener de 2016.

Cavalcada estrellada.

He baixat al Voramar a berenar. M’he demanat un pa amb tomata i pernil del bo, per acabar de cremar els últims cartutxos d’aquestes festes. M’assec a la taula d’en Pere Maltrangol que s’estava prenent un tallat, mentre llegia el diari.

- Hola noi, seu. – em convida – Prens alguna cosa ?

- Sí, ja ho he demanat.

- Has vist com han saltat les bèsties de la caverna amb lo de les estelades a la Cavalcada de Reis ?

- Si.

- Em cago en la mare que els va parir aquests podrits, com que són unes maniobres manipuladores de la mainada ? Llamp els peli; i ells, que no se’n recorden a l’època del seu estimat franquillo, quan la mainada només d’entrar al col·legit ja tenien que cridar “Viva Franco y arriba España” aixecant el braç, i el “Por dios, la patria y el rey”, això no era manipulació i era fastigós ? I desprès de classe tenir que cantar “Triunfe España” i els seus putos yunques de la guerra, clatellot va, clatellot ve si no te la sabies tota, això no era coacció? I el “si no creus aniràs a cremar a l’infern”, i “si us la toqueu us quedareu cecs” deien a la mainada, no és immoral això ?
I con feien sortir a la mainada del col·legit per fer-los anar a brandar les banderetes ‘rojigualdas’ al pas del cabronàs, això no és indecent ?
I encara ara surt algun llepafils d’esquerra que diu que les coses no s’haurien de barrejar ! Aquí hem de barrejar lo que faci falta, s’ha de fer bullir l’olla, s’ha de remenar el guisat sense descansar, per què si baden sens pot agafar. Hem de fer qualsevol cosa per què se’ls hi regirin les entranyes a aquests feixistes, a vere si se’ls hi fa un nuc a la tripa ! I que consti que aquí no fem les coses des de l’obscurantisme i el terror com fan aquests malparits. I desprès surten els ‘espavilaos’ que fan el ‘xiste’ de que ‘mira per on els catalans demanen la República als reis, ha,ha,ha.’; però xavals que teniu la gràcia al cul ! Que nosaltres no ho demanen a uns reis d’estar per casa, no ho demanem a l’estirp dels felipillos, que no ho demanen a la pesta borbònica ! Ho demanen als Tres Reis de l’Orient Que Porten Coses a la Gent. Els Reis de l’Orient porten coses als que fan bondat, i nosaltres en fem, porten coses a la bona gent, i nosaltres som molt bona gent ! Aquí fem les coses des de la llibertat de cadascú, amb alegria i esperança. I si cal portar banderes catalanes a la cavalcada, doncs farcim-la de banderes, i si ens fa il·lusió portar fanalets amb les quatre barres i una estrella, va, un a cada mà !
Que els Reis de l’Orient s’han passat la vida al darrere d’un estel, com nosaltres, i això poc els atabala ni els incomoda a ells ! I si el nostre més gran delit és un SI, doncs demanen el SI al Reis Mags, que ens el portaran. I no serà un SI de joguet, serà un SI per fer-lo servir de veritat el dia que siguem cridats, i al final tots plegats podrem gaudir del nostre més esperat regal ! Els que hi creiem i els que encara no hi creuen, però les ideies canvien quan un veu que les coses són millors quan obrim els nostres pensaments.
Mira, jo ni sóc monàrquic ni crec en la religió, però ara mateix et dic :
Visca els Tres Reis de l’Orient !
Visca el vi de missa !
I visca la grana de capellà !

- Pere, me ho has tret de la boca ! – dic jo – Jan porta una ampolla de xampany que això s’ha de batejar !

18 /

Dimarts 3 de gener de 2017.

Final d’any.

No hauria de ser així, però no tot són alegries per les Festes Santes de Nadal. Sempre hi ha algú disposat a amargar al pròxim en aquests dies.
Així m’ho ha explicat la senyora Maria quan m’ha dut una bossa de tronges a l’oficina, de les seues, que són sense arruixar.
La cosa va passar a Llançà, es veu que una noia va anar a llençar les escombraries al contenidor a quarts de deu de la nit de Cap d’Any. Prop dels contenidors es va trobar amb una parella de nois ben mudats i amb posat alegre i feliç tal com corresponia a aquella nit. Al creuar-se els joves amb la noia, la van saludar, li van desitjar lo millor per a l’any que anava a entrar. La van abraçar i li van fer dos petons; quins nanos més macos, va pensar la noia, encara que desconeguts van ser molt simpàtics amb ella, aquestes dates fan a la gent més amable i familiar.

- Però ai las ! – s’exclama la senyora Maria baixant la veu – Hasta en fa vergonya d’explicar-ho i tot – diu fent un somriure maliciós.

- Es veu que la pobra, – continua – con va voler entrar a casa es va a trobar a faltar la cartera amb les claus i els quatre calers que hi portava. Sort que tenia la família a casa i la van obrir, però lo millor va ser al moment de posar-se el vestit de nit; li havien fotut les bragues i no se’n havia donat ni compte !! – riu ja obertament la Maria.

- Ai mare de déu – segueix la dona ja recuperant la seriositat – esclar, desprès d’això tothom va començar a opinar, uns de que si tot li havia passat per ser massa oberta amb aquells nois, altres que si era massa confiada, altres que era una descocada que sempre anava a la seua, que era massa fresca. Al final semblava que fos ella la que tingués la culpa de lo que li havia passat.

Si ens prenguéssim la vida com si fos política, poder si que semblaria que tots tenen una part de raó, però la senyora Maria no estava parlant pas de política.

O sí ?

23/

Dijous 16 de febrer de 2017.

Sant Valentí post mortem.

Desprès d’enviar el meu article sobre els governs bicèfals intermitents a la central, m’he arribat al Voramar per berenar una mica. Mentre en Jan prepara el meu entrepà, en l’apartat de societat del diari, em crida l’atenció una notícia d’un marit que deixa pagat un ram de flors per cada sant Valentí per a la seua esposa, desprès de mort ell. Així, per aquest passat dia dels enamorats, la dona es sorprèn amb l’arribada d’un pom de flors per a ella, desconeixedora fins aquell moment de la voluntat del seu espòs.
Tot i que de primeres pot semblar d’un romanticisme sublim, testimoni d’un amor infinit cap a l’esposa, penso jo fins on és raonable aquesta acció.
Per què, esclar, un cop morts, fora d’interferències espectrals, som completament inoperants en el món dels vius. Ara suposem, cosa totalment lícita, que la vídua s’enamora d’un altre home; quin “compromís” al rebre per sant Valentí el ram del seu nou amor, i el del seu marit mort. No sé, a mi no em sembla gens romàntic, ni crec que sigui penyora d’amor etern que el cadàver del marit s’immisceixi en els incipients sentiments de l’esposa.
Com diu la cançó, no, no és amor, és només obsessió; obsessió de comptar en la vida de la dona desprès de mort, obsessió al no alliberar-la i continuar interferint, des de la tomba, en el seu nou tarannà i en la seua felicitat.
I si la senyora es torna a casar i cada 14 de febrer li continua arribant el ramet de flors del traspassat; no és tòxic això ?
No, no és amor, i volent-se fer l’amant perfecte s’ha acabat retratant. Són els vius els qui porten flors al morts, si s’escau, no els finats als vius, llevat que el marit volgués que l’esposa, sense ell, fos com una morta en vida.

22/

Dimecres 8 de febrer de 2017.

Ens falta el puntet.

Aquests dies, avorrit pel vent que escombra la República del Cap de Creus, segueixo el judici del 9N. Que voleu que us digui, el trobo molt proper, molt casolà, quasi diria que el fan al menjador de casa. No perquè jo tingui un menjador molt gros, però veig les sessions naturals i familiars, encara que interessants i fins i tot intrigants. Aquest judici se m’empesca com les representacions, ara de moda, que es fan a casa teu i que tu ets l’espectador des de el teu propi sofà. Poder és així per la meua ignorància sobre judicis, només tinc les pistes que em poden donar Dotze homes sense pietat o el procés contra Leonardo Del Paso, però el plet per el 9N se’m fa teatral, ( i que consti que ho he escrit abans que ho afirmés el President Puigdemont ).
I és que només d’aparèixer per la pantalla del televisor les molt honorables senyores i senyors participants en tant transcendent litigi del 9N, es transformen en el meu delirant cervell, de ben segur intoxicat per la tramuntana que bat sense pietat la meua oficina, en actors que aporten uns tics histriònics idonis a tal concepció teatral.
Així l’elenc principal podria ser :

El president del tribunal : és el ‘puto amo’ des de l’afecte que aixeca el seu lloable i molt d’agrair esforç per parlar català com el morito Juan; “No toque le botoneee”.

El fiscal : l’home respectuós fins l’infinit, que té una batalla personal amb la rodeta del ratolí de l’ordinador; reeeec reeeec, el document està més amunt, raaaac raaaac, el document està més avall, riiiic riiiic ara ja arriba, ruc ruc ara t’has passat.

Els abocats defensors : són com uns Café Quijano que de tant en tant es cedeixen el solo l’un a l’altre, l’altre a l’un, o al tercer.

L’acusació popular : s’està buscant fer un càsting amb persones.

L’expresident de la Generalitat : s’acosta a Nuñito de la Calzada, si si, he estat jo, però eeh, eeh, no he estat jo del tot, eeh, eeh, jo vinc de Bonanssa eeh, eeh, nopuedo, nopuedo.

Un testimoni, senyora ultra lleial a l’estat espanyol : dame las llaves; no te doy las llaves; dame las llaves; que no te doy la llaves que quiero un papelito; no te doy el papelito; pues no te doy las llaves; pues ahí te quedas Contreras.

Un testimoni, el senyor recent operat de les cordes vocals : El jutge, comor ? comor ? Denle agua al señor; gracias, ya me la he traído de casa.

Dos testimonis, els senyors espietes : volen un paper segellat, firmat i rubricat, estampat i signat, encunyat i imprès, estampat i lacrat per la Generalitat de Catalunya que han de fer arribar a l’estat espanyol per alguna raó ultra secreta.

Els testimonis de les senyores importants : las Germanes Sisters fent saber al tribunal que algunes coses si venen d’un pam, i que les urnes són fresques i eixerides, però que ells no ho entendran mai perquè per alguna pèrfida raó prefereixen les vitrines.

L’ex portaveu de la Generalitat : un home de parla fluida, adornada, retòrica, explicativa, enartadora, lúcida i incansable que es queixa amb un “Quina llàstima !” quan el fiscal respectuós fins l’infinit no l’ha volgut preguntar i no ha pogut continuar parlant.

I a partir d’aquí l’obra pot créixer amb el repartiment que es vagi fent necessari.
Ja és de nits, s’ha fet tard, les hores passen volant i també els dies. I ara ja penso que poder tot plegat m’ho hauria de mirar amb el prisma de les festes que s’acosten, veig que aquest teatre casolà es pinta cada cop més de carnaval. I com que segons sembla ser, al judici del 9N no hi res de baladí, val a dir que catalans i castellans no m’acaben de convèncer amb els seus carnavals, a tots ens falta el puntet. Ho tinc que dir amb una sana enveja, tot això no es pot superar a si mateix si no és amb una chirigota; pel que sàpiga fer-la.

27/

Dijous 30 de març de 2017.

Metàfores i altres fàstics.

Sembla que el terrorisme se simplifica. Les grans explosions i comandos mortífers deixen pas a accions suposadament indiscriminades, sense gaire planificació ni infraestructura, ni grup, fent servir un mínim armament i com hem vist últimament, un cotxe. Els autors són individus que poden actuar per pròpia iniciativa, voluntat i fortuna per fer-nos pagar el nostres pecats amb castics públics i exemplars. A aquests terroristes, que de moment són mascles, els anomenem llops solitaris.
No sé ben bé per què llops ? Perquè maten ?
No crec que els llops solitaris vagin massacrant individus de la seua espècie. Per la repulsió i el fàstic que aixequen aquests tipus els hauríem de batejar amb noms d’animals que de sempre s’han fet servir per designar a personatges abjectes i menyspreables.
Els podríem anomenar porcs solitaris, però esclar, depenent del país d’origen del terrorista, l’animal es podria sentir ofès.
Es podria intentar amb rates solitàries.
O polls solitaris.
O cucs solitaris.
O paneroles solitàries.
O llimacs solitaris.
O fer un joc de paraules i acreditar-los com solitàries solitàries.
Podem buscar la feristela o insecte que més ens repugni per etiquetar-los, s’ho mereixen, no ens cal anar amb romanticismes ni símils lluïts.
Però pensem també, que per molts noms metafòrics que els hi posem, per molt que els vulguem representar com a animals repulsius i depravats, no podem oblidar-nos de que són persones humanes, com tu i com jo.
Humans solitaris ?

26/

Dimarts 21 de març de 2017.

Metxa.

Mai hi acabes d’estar acostumat del tot, per moltes vegades que ho hagis sentit a dir. Quan la dreta espanyola parla dels nostres desitjos d’independència se’m regiren les tripes, això que t’ho esperes i et saps de sobra la seua cantarella demagògica nacional hispànica. Ens podem fer creure a nosaltres mateixos que el que diuen és per ignorància i falta de sinderi, però en el fons sabem que ells coneixen molt bé el lloc on fer-nos mal.
Quan és l’esquerra espanyola, ara a tot a estribord, la que fa servir aquesta mateixa xarrera denigrant, se’m regiren les tripes i m’encén la sang. Qui sap on ha anat a parar aquell partit socialista que quan va guanyar les eleccions de 1982, molts catalans van somiar amb llàgrimes als ulls que Catalunya tenia un aliat per poder aconseguir ser una mica mica més lliure.
Però quan aquestes mateixes paraules són dites en català, se’m regiren les tripes, se m’encén la sang i els aixafaria. Això em crea una sensació de desconcert i d’incredulitat que em fa pensar com pot ser que uns catalans prediquin i escupin la mateixa argumentació de mentides, tripijocs i descrèdits sobre una realitat catalana tan palpable ?
Ah ! Collons ! És veritat ! Són catalans nacionalistes espanyolistes. Per un moment hauria pensat que ...
Mal pensat !
Aquí tenim al senyor Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya, que ha vingut amb ordres de dialogar. I la millor manera de dialogar sobre el procés sobiranista català que ha trobat el senyor delegat són les metàfores. Les metàfores fan més evident la posició del govern d’España vers els actes que fan els representants del govern català, tot plegat per fer-ho més entenedor, no fos que entre el poble hi hagués algú que no pugués copsar ben bé com està la nostra crua realitat.
El senyor Millo ja vol dialogar, però el que passa és que els representants catalans es veu que no s’aclareixen, segons el delegat volen i dolen, són alhora bombers i piròmans, i això no pot ser. El govern espanyol no vol piròmans, vol bombers.
I jo penso, ens convenen ara a nosaltres els bombers ?
Al govern d’Espanya sí. Ens volen apagats, remullats, desmarxats, deixatats, desfets, dissolts. No, no és moment per aigualir el procés independentista, no és moment per a pensar en el fetge, és moment de pensar en la metxa.

25 /

Dimecres 8 de març de 2017.

Palomas.

Diu el vers : ‘ En el Puerto de Barcelona solo hacen que un guisao, peixopalo, palopeixo, pixopeixo i bacalao ‘, sembla tot lo mateix, però no ho és. Com tampoc és lo mateix el nou prostíbul que han obert a Barcelona, on les senyoretes són de goma. Davant de l’expectació que ha aixecat aquest mueblé, un reporter hi ha anat a donar un cop d’ull per fer-ne cinc cèntims.
Es veu que les senyoretes de goma venen a representar a quatre de les principals races del nostre planeta. N’hi ha de diferent color de pell, de més altes, de més baixes, de més primes i de més refetes, amb poc pit i amb força pitrera.
La primera sensació és que estan fredes, cosa que ha de venir prou bé per tenir una experiència necrofílica. Jo he pensat que de cares a l’hivern que ve, les podrien emplenar amb aiga calenta tal com fèiem amb aquelles ampolles de goma de la nostra infantesa sense calefacció.
Una de les coses que més inquieta és la seua higiene personal, per la que, evidentment, necessiten l’ajuda d’un humà. La neteja de tota mena de fluids dipositats en cada servei, es pren de manera molt seriosa i asèptica, fins i tot, tanta circumspecció, provoca retards en la tanda de la clientela; finalment però, el Germisdin i la Kärcher fan bona aquella dita castellana de ‘Chocho lavao, chocho estrenao’.
Una altra curiositat la presenta el seu esquelet de ròtules i filferro, que les hi permet agafar unes postures fora de la nostra imaginació, propiciant una visió i disposició dels forats des d’angles increïbles. A la fi, qui no ha somiat o imaginat com ha de ser una incursió sexual amb una contorsionista.
El tacte de la pell és suau i elàstic. Això suposa un problema davant l’ímpetu dels clients que no es tallen ni un pèl davant l’estoicitat de les senyoretes de goma, que suporten xuclades, pessigades, retorçades, envestides i penetracions per tots els caus possibles i impossibles. I quan no, exposades a la violència, bizarrisme i tortures per part de sàdics, pervertits i depravats envalentits per l’anonimat del servei i la indefensió de les senyoretes, cosa que les hi provoca gran estrès, desgast i desgavell.
I aquí entrem en la valoració moral d’aquest nou negoci. Fins on és lícit i íntegre exercir qualsevol mena de violència contra les meretrius de goma. Uns diuen que millor que els maltractaments els rebin aquestes nines que les prostitutes humanes. Però el problema de fons és aquesta covarda violència intrínseca desfermada en secret, en la impunitat, contra les esclaves inertes.
Hauríem de fer bones les paraules de la cançó d’Emilio Aragón “Cuidado con Paloma”, no per l’engany i l’artificialitat de les nines inanimades, que és sabuda i acceptada pels clients, sinó ‘cuidado’ per què n’hem de tenir cura, s’han d’estimar i s’han de respectar només pel sol fet de ser del sexe femení. Sense treva contra els monstres abusadors. Tolerància zero amb la violència de gènere de carn o de goma.

24 /

Dimecres 1 de març de 2017.

Cagat a la seu mare.

Mentre la senyora Maria fa la neteja de l’oficina, jo aprofito l’estona per prendre el solet al pedrís del costat de la porta. En aquell moment passa un nano corrent i fotent coces a tots els rocs, fulles, paperots i llaunes que es troba al pas. La Maria no es va estar de dir :

- Que n’és d’entremaliat aquest nen, és cagat al seu pare, que de petit era una púrria.

Ha de ser normal que els descendents es retirin als progenitors.

- Fins el fill de Déu ! – diria en Pere Potera.

I parlant d’ell, del fill de Déu, per exemple, no podem negar que no se li hagin atribuït unes habilitats que de ben segur li venen de part de pare. Així ens ho han mostrat les ensenyances religioses que ens han donat. Les virtuts que li poden venir per part de la mare ens són més desconegudes.
Però mai se sap des d’on ens poden arribar les senyals que ens han d’obrir la ment cap a noves informacions sobre la família divina. I com que els camins són inescrutables, ha sigut en la Gala Drag Queen d’aquest any a Las Palmas on Drag Sethlas ens ha il·luminat amb el seu muntatge. Actuació que per altra banda ha trasbalsat, escandalitzat i enfurismat als catòlics més fonamentalistes, que no han entès res de la visionària representació de Sethlas, prenent-se la reencarnació de la Verge Maria en Jesucrist al peu de la lletra i de mala manera.
Però a mi en particular, que ja em sembla prou curiós que una coloma prenyi a una dona, sí que m’ha aportat nova informació sobre la sagrada família.
La drag queen no vol dir que la verge Maria es transforma en el mateix Jesucrist, sinó que ens mostra que com a mare també li passa al seu fill certes virtuts i qualitats.
Així, ara sabem que Jesucrist s’assembla amb la seu mare en què li agrada la festa, la gresca, el carnaval, i que quan s’obra de cames fent un grand écart no li fan mal els ous.