|
|
|
|
| |
Llibres Club de Lectura 2018, 2019, 2020,2021, 2022. |
|
| |
Dilluns 8 de febrer de 2021
Records d’un poble i altres contes.
Maria Consol Guisset
Com anuncia el títol, el llibre consta de dues parts. La primera explica històries que podien haver passat a qualsevol poble. Al que jo visc, per exemple, existia una dona com la dita Piconadora, era una antiga veïna meua, que el volum dels seus pits han donat nom al número 88 de la Quina. I també es parlava d’un que no s’ajonillava al passar la professó, al que un catòlic exaltat va fotre per terra d’una patacada. Va resultar que el tipus no genuflexionava davant del Pas per què no podia; es veu que era un militar esguerrat de guerra del bàndol franquista. Desprès allà va haver-hi els seus més i els seus menos.
Són records de l’autora en els que la manca d’olors compromesos, fa que alguns personatges restin massa planers dins les pàgines de paper que els contenen.
Records d’un poble com molts n’hi ha. Com el d’un poble on es contava de l’amor de les jovenetes del cor de missa, per un capellà de braços destres, mans llargues i colze enrampat. Records de cada poble i, a cada poble hi couen faves i a casa meu a calderades.
El que sí ens mostra clarament l’autora és la vida de les persones d’aquella època, i la de les dones molt especialment, que vivien sota el constrenyiment d’una societat masclista i catòlica, temorosa de Deu i, sobretot del què diran. Dones presoneres d’unes normes socials ràncies, retrògrades, puritanes i obscurantistes.
L’autora denuncia i es bat contra aquell sistema social que arraconava les dones ja des de la seua joventut al conformisme, obediència i servilisme a pares i marits, i a seguir una “bona” conducta de ramat davant el clero i la resta de xafarders conveïns. Si revela mostrant unes protagonistes femenines oprimides, indecises i porugues, modelades amb tota mena de prejudicis que les van conduint irremeiablement cap a la acceptació de les normes, o a la destrucció personal.
L’autora, però, ho relata educadament, sense exaltacions ni fent sang de tot allò d’aquelles èpoques, en què alguns dels que havien fotut els sants al daltabaix tirant d’una maroma, ja s’havien incorporat a la nova normalitat social reaccionària instaurada per el régimen franquista. A la fi, un hom ha de viure i fer viure en societat.
En els relats que anem desgranant se’ns planteja que tan el masclisme radical, com el feminisme radical, són perjudicials per a la societat, i sempre ho són més, en opinió de l’autora, per a les dones, tan ara com a cinquanta anys vista.
Al ser contes curts, ens predisposen a fer-ne una lectura seguida, però el tema reiteratiu de dones que s’empolainen i, de mares i filles en conflicte per culpa de totes aquelles idees retorçades i discriminatòries que les envoltaven i anul·laven, pot fer que tal recurrència ens atabali; per tant, jo recomanaria llegir una història diària per tal de poder gaudir del plantejament particular de cadascuna, sense una saturació que podria fer-nos agafar certa mania a la qüestió.
A la part ‘Altres contes’ continuem trobant-nos relats de marcada esclavització social de la dona i, com no, de l’home en un futur feminista talment abusiu i menyspreador envers el mascle. Així arribem a un punt que dóna a pensar que és un llibre quasi monogràfic.
Per sort els cinc últims contes trenquen el fil i ens reconcilien amb l’autora, que ens mostra la seua inventiva més surrealista, amb personatges independents, amb pensament propi, dotats d’humor i sarcasme, que fan que acabem el llibre sense haver-nos avorrit.
Lluís Feliu
Dissabte 23 de gener de 2021
La malcontenta
Sebastià Alzamora
És un llibre curt, de capítols breus, de lectura fàcil i trama senzilla.
No sé si és intenció de l’autor, però jo m’he passat tot el primer capítol, el que ens detalla l’execució pública dels que són els integrants barons de la partida de bandolers, somrient.
Potser el parlar dels personatges amb el seu deix mallorquí, fa que tot sembli menys terrible, menys tètric, més familiar. Amés, aquella trepa de maldestres assassins camí de la forca entre entropessades i caigudes, entre plors i retrets, mangra i misèria, davant d’un públic agre i tinyós entregat a l’espectacle, fan de la cerimònia un teatre sorneguer i descarat fins ratllar l’esperpent en els moments més àlgids. Així hi tot, hi ha escenes que se m’han fet massa llargues; no per què no hi passin coses, que en la mateixa de l’execució, si dura una mica més, el reu Durí es carrega fins l’apuntador davant d’una parsimònia per part de la llei allà present, que estora al lector i al públic congregat, que ja n’està fart de tants romanços i tants morts sense haver penjat encara a ningú. Escenes allargades per xerroles rebotades com la de les cunyades i el nano que estossega. O a la ‘Revenja II’ amb el : ‘Que te despullis; que no, que me moriré de fred; que sí, que te foto una trabucada; que no; que sí; que no; que si em diguis naps, que si em diguis nefles.’. Home, ja es veia a venir que la cosa no podia acabar bé, i entre tanta tonteria casi pela la protagonista. Lo que jo us deia.
També queda demostrat que els assassinats de la ‘Tos III’ són de la mateixa categoria que els de la ja llegida ‘A sang freda’, i les llums dels malfactors són similars encara que a un segle de distància.
En mig de totes les penes i misèries d’aquell món, l’amor entre els dos protagonistes principals, que dura més enllà de la vida i la mort, no priva que cadascun d’ells visqui la seua existència segons el seu caràcter i sentiments personals.
Per contrapunt, fer notar que sobre la mort de Durí l’autor diu a la pàgina 45 : “No va tenir sort de que se li trenqués el coll i l’agonia va durar uns minuts.”, i a la pàgina 121 diu : “Va anar tot més de pressa del que semblava que havia d’anar.”. A la fi els minuts van ser pocs i van passar volant.
Així, per acabar, podem dir que és un llibre de factura amable, que per els qui donem poca importància a les histories d’amors purs, gloriosos, incorruptibles, invencibles, eterns, i per sobre del bé i del mal en matrimonis o parelles de fet, que en el fons són xafarderies de bledes, aquest volum ens proporciona una interessant visita històrica, ecològica i social a la Mallorca rural d’aquella època.
Lluís Feliu
Dijuos 9 de decembre de 2021
El déu de les coses petites
Arundhati Roy
Aquest volum es presenta en lletra petita i atapeïda, però la composició àgil i hàbil ens fa lliscar per les planes de l’inici del relat sense esforç, posant davant nostre senders clars i jovials, amb elsque transitem fàcilment per la narració tal com si creuéssim còmodament la exuberant selva on discorre el relat.
La lectura s’ofereix en un llenguatge còmode i net, rematant les frases amb adjectius definidors del què volen dir, amb símils, o petites descripcions exemplificadores, tintat tot sovint de trets infantívols, amb pensades innocents i àcides, ingènues i cruels, que embolcallen l’existència dels jovenets, inserint-se en la vida de la resta personatges. El text s’ajuda d’un recurs literari que destaca i repeteix certes paraules i frases per recalcar el seu significar intrínsec, subjectiu, anímic, i moral per als personatges, per sobre del pròpiament textual.
Al llarg del llibre, tal manya es converteix en un subterfugi massa repetitiu i reincident, carrega una mica, i fa venir al cap, al qui té certa edat, aquella gràcia que feien servir alguns humoristes, aquella mena de tornada que tothom sabia de memòria, i que tots deixàvem anar a la mínima indicació de l’artista de torn :
Com estan Els Tupés Elvis I Els Brolladors Tokyooo ?? Abarroootaaaooos!!
Amb tot, el lector s’endinsa al gruix de la narració sobretot ajudat per l’actitud d’uns personatges, tots força perjudicats mental i traumàticament, que viuen i rauen en llocs tan idíl·lics com infectes. Potser, Arundhati s’oblida de parlar-nos d’aquell camp d’opiàcies que de ben segur hi havia pels voltants.
El que sí que fa l’autora és descriure’ns amb tota mena de detalls, la vida íntima, domèstica, social, i política dels personatges, aconseguint una lectura immersiva, però abusant de vegades, de reduplicar mots i fets ja coneguts i acceptats fa moltes pàgines.
Així, la història avança entre salts temporals que ens donen informació futura, i fan que el final, ja en llenguatge més adult, se’ns esdevingui sense gaires sorpreses ni descobriments inesperats.
Una novel·la recomanable a tota mena de gèneres sexuals amants d’històries amb personatges enrevessats que viuen en llocs exòtics, amb existències netes i brutes, bones i malvades, però totes elles envoltades de foscor social, tabús carnals, escatologia, i violència explícita, contades polit. No com d’altres.
Lluís Feliu
Diumenge 14 de novembre de 2021
Els desposseïts
Ursula K. Le Guin
Primer de tot, trobo que no estem davant d’una novel·la de ciència-ficció, crec que és una novel·la de ficció amb localitzacions extraterrestres.
L’autora descuida elements tècnics que se’m fan imprescindibles en la ciència-ficció, i no aporta res de nou. No existeixen terminals de comunicació interpersonal global, ni robòtica pràctica ni domèstica, ni cap estri que pogués, en un futur, fer-se realitat. Esclar que això només és a l’abast d’autors magistrals o molt valents.
Diaris, revistes, pasquins, ràdio, Tv, i un aparell portàtil, són els mitjans de comunicació social establerts. Només computadores de càlcul que, oh! Miracle, suporten naus espacials que viatgen quasi a la velocitat de la llum. Penible.
A partir d’aquí, queda evidenciat que l’únic interès de l’autora és deixar anar el seu relat utòpic, geo-polític, i sociològic.
Un vell món capitalista versus un nou món anarquista ja convertit en un sistema igualitari de comunisme cooperatiu, que comença a infectar-se de grups amb ambició de poder sobre la vida de la comuna planetària.
Per boca dels personatges principals es desgrana una lletania llibertària de bonhomia social, amb bases del que ja havia estat l’anarquisme social-pedagògic català, els eterns dilemes sobre masclisme-feminisme, llibertat sexual, sense l’agudesa de parlar de la multitud de gèneres, i com no, de patrons i proletaris, tot amanit amb petits tocs de l’estil d’Isaac Asimov i telenovel·la turca.
Tot s’allarga insubstancialment en pàgines i pàgines, que només fan perdre el fil i la raó al relat, sostingut únicament pels diàlegs i reflexions dels personatges, per què la trama en sí, s’aguanta amb un fil d’embastar.
Així arribem al final sense que se’ns proposi cap solució, ni realista, i fantasiosa. Vinga, que el viatge continua.
També trobo poc valent per part de l’autora plantificar als anarquistes comunals al planeta pobre i cru, on la mera existència quasi només és possible amb la unió de tots, en tot i per tot, en lloc del planeta bonic, ufanós, i benèvol on viu la societat capitalista amb els seus oprimits.
A la fi de tot plegat, però, sembla que podem arribar a concloure que l’anarquisme pot augmentar la vitalitat sexual.
Lluís Feliu
7 de novembre de 2021
Tren de nit
Martin Amis
És un llibre policíac curt, de narració correcte, clara i simple, que per moments es fa plana i toua.
A la contraportada ens presenten un personatge principal amb unes característiques físiques, i problemes d’indole diversa, que l’autor, ja dins la història, no aconsegueix desenvolupar mínimament, quedant tot plegat com quasi anecdòtic.
Els personatges secundaris tampoc aporten suficients dosis d’interès, i són bàsicament passeres estàtiques entre les que discorre el rierol narratiu.
Tots plegats actuen amb certa desgana; l’autor els ha privat de veritables emocions, cosa que el lector pateix al llarg del relat, i fa que hagi de posar molt de la seua part per no entomar els abusos sexuals soferts per la protagonista de petita per part del seu pare, com el gran amor que sent ella per ell, amb total indiferència.
A les últimes planes sembla que el relat agafa l’esma i l’interès que necessita una novel·la policíaca, però només li calen les dugues pàgines finals per plantar-nos en la més quotidiana humanitat.
Potser volia oferir-nos reflexions sobre el suïcidi, però aporta ben poc al tema.
Recomanat per els que trobem filosofia en el vol d’una mosca.
Lluís Feliu
6 de novembre de 2021
La setena funció del llenguatge
Laurent Binet
Mai, potser per falta de temps, m’he interessat per la vida personal de l’autor. Aquest cop, però, m’ha llamat l’atenció la del traductor, del que no he sabut trobar cap nota que digui alguna cosa d’ell.
No sé per què, però se m’ha ficat al cap que aquesta història, que per moments està tocada per la tramuntana, d’això el traductor en té certa culpa.
El llibre arranca amb una narrativa distreta amb tocs d’humor, prometent una lectura divertida, que tot seguit també es presenta instructiva, i fa de fàcil comprensió branques lingüístiques desconegudes pel comú.
Però Ai las! Crec que l’autor pateix d’una gran sobrecàrrega d’informació i té la mala pensada de transmetre-la tota a nosaltres.
Perd massa temps en dinars, sopars, esdeveniments culturals, i reunions, per evidenciar la intranscendència personal de personatges públics molt transcendents, que practiquen una grandiloqüència intel·lectual que cau en l’irrisori de l’auto imitació.
El que podria ser una novel·la policíaca, d’espies i misteri, ben interessant i àgil, entre humor, paròdia, i sarcasme, amb sexe i rock’n’roll, acaba sent un ball de màscares, on infinitat de personatges apareixen i desapareixen en l’intent de fer avançar el relat entre molta narració supèrflua.
Un llibre recomanable al lector amb paciència, amant del gènere policíac amb humor negre esbojarrat, que barreja ficció i realitat.
Com un petit detall que retrata el sentit de tota la història, us comentaré que en la gran lluita entre els intel·lectuals més intel·lectuals del món, els perdedors són castigats amb l’amputació d’un dit de la mà. Allà consumen la mutilació en una antiga taula d’autòpsies de marbre. Home! On s’ha vist!
Tots nosaltres sabem que mai s’ha de picar directament en un marbre amb la fulla d’una picassa!
Lluís Feliu
Dimecres 12 de maig de 2021
Sortir a robar cavalls.
Per Petterson
El llibre està narrat en primera persona, així, l’autor fa viure al protagonista principal una història que l’implica íntegrament, en la que família, amics, natura, i records, formen els fonaments on han de créixer les seues vivències més íntimes.
Trobarem una descripció de la naturalesa molt curosa i realista, que ens ajudarà a col·locar els personatges a l’escenari d’un país nòrdic.
De vegades la narració de tan detallada es fa massa repetitiva, i encara que certes frases recurrents es podrien prendre per girs literaris intencionats, la poca xàldiga que caracteritza el relat, em permet dubtar-ho. El passatge que descriu la posada a punt d’una serra mecànica, ratlla l’absurd de tanta obvietat.
Coneixerem uns personatges senzills, de caràcter introvertit, dotats d’una certa bonhomia, un estoïcisme volàtil, i discreta actitud, que han de ser propis d’alguns països de neus, segons estipulen els cànons.
Tot és molt correcte i educat, fora d’alguns ‘CagunDeus’, ‘Collons’, i ‘Casumlolles’, no hi trobarem gaires estridències. Fins i tot, els soldats alemanys, quan maten, no volen matar gaire.
L’autor intenta mostrar les interioritats psicològiques dels personatges, però crec que es queda molt lluny d’aconseguir-ho amb eficàcia.
En unes ratlles, el personatge comenta que li faria por arribar a ser com aquell vell que va amb l’americana esparracada i la bragueta descordada, mentre fa cua a la cooperativa amb una taca d’ou a la camisa, i del seu estat mental etziba : “Un nàufrag que no pot ancorar enlloc que no sigui el flux dels seus pensaments, en el qual el temps ha perdut el seu ordre seqüencial.”. Ja que fa servir la paraula ‘nàufrag’, no he pogut evitar comentar un llibre mariner proper a nosaltres, on per descriure la mateixa situació diu : “... ara, cada cop més vell, ja feia temps que anava en surada.”.
Per altra banda, els densos paràgrafs per explicar coses que no ens porten a cap lloc interessant, no aconsegueixen despertar emocions destacades.
L’autor pretén que totes les vicissituds per les que ha de passar el protagonista principal durant el relat, desencadenin un canvi en la seua vida i manera de ser. Per mi, fracassa en l’intent, passa massa de puntetes per les accions i reaccions, per l’ànima del personatge, i per les raons que han de ser les responsables del canvi.
Així, en varies ocasions, l’autor ha de dir explícitament que el personatge està canviant, o que ha canviat, ja que no sembla fàcil que el lector entengui, pel que es desprèn de la lectura, que el protagonista pugui operar un gran canvi a motu proprio, amb uns successos tan poc efervescents com els que li passen.
A la fi, ens trobem davant d’una lectura tan clara i neta, com romancera i pretensiosa en l’intimisme, que de tan subtil que vol ser, queda descafeïnada, i on el final és el súmmum del no res d’interessant.
Lluís Feliu.
Dissabte 1 de maig de 2021
Roses de seda
Amor Pomareda
És un llibre curt, de cent cinc pàgines, distribuït en dotze històries en què l’autora dóna veu a dones artistes i creadores, que han viscut a l’ombra d’homes que han impedit o menyspreat la seua creació i projecció artística, ja sigui al món de les arts, literatura, psicoanàlisis, periodisme, o la història.
La narració usa d’un llenguatge romàntic vestit d’una descriptiva poètica.
Per llenguatge romàntic no hem d’entendre una construcció semàntica bleda, enganxosa, o enamoradissa, sinó que trobarem el romanticisme literari en estat pur, el que utilitza la imaginació, el lliure pensament, la subjectivitat, i la idealització de la naturalesa.
Acuradament redactat, l’autora busca les paraules exactes per trobar un efecte contundent amb el què descriure els pensaments de les protagonistes, immerses en els seus mons falsos plens de genuïnitat.
Cal dir que és una empresa valenta; és evident que els lectors poc preparats per entomar aquest tipus llenguatge, es poden veure sobrepassats per una lectura plena de metàfores, personificacions, subjeccions, i altres recursos literaris, que poden fer complicat entendre els girs que prenen les històries. Per tant, crec que no és un llibre apte per a qualsevol lector.
L’autora fa servir algunes paraules que repeteix en el volum que poden ser desconegudes per el públic en general, per tal de que al trobar-les i no saber el seu significat us pugui servir d’excusa per abandonar la lectura, us en presentaré algunes : ‘hiemal’ és hivernal, ‘vernal’ és primaveral, ‘puella’ és donzella, ‘perir’ és deixar d’existir.
Sobre les reflexions, raonaments, i propòsits amb que l’autora proveeix a les protagonistes, cada u en pot tenir una opinió pròpia, penso que no és de rigor opinar sobre aquests pensaments, sentiments i, raons personals, ja que neixen desprès de l’estudi de tals vides, així, la comprensió, i posterior escenificació literària de totes aquelles vivències per part de l’autora, crec que han de ser conceptuades fora del que és purament el comentari de l’estructura dels relats.
A la fi, podem dir que és un volum que fa servir un estil complex en la seua forma, tant impecable en la redacció com dificultós en la lliçó.
Lluís Feliu.
Dimecres 21 d'abril de 2021.
ARGELAGUES
Gemma Ruiz
El llibre ens presenta històries de dones de pagès de pocs possibles, en l’època en què ja de nenes quedaven sotmeses a les necessitats i voluntats de pares, germans grans, marits, amos i mestresses, sense que cap ni una opinió de les implicades fos preguntada, ni molt menys elles s’atrevissin a posar-hi cap pega. S’havia d’obeir i callar, era el què calia fer. Tics socials que alguns encara perduren en el temps actual.
L’autora narra fent servir un llenguatge proper i local d’aquell temps, dotat d’un to jovenívol, potser en representació de l’edat de la protagonista primària, to que es perd una mica amb el pas del temps en el relat, però sense abandonar els modus planers i francs propis d’aquells personatges i llocs.
En la narració trobarem paraules dialectals, castellanismes, el castellà barrejat a pèl amb el català en el mateix paràgraf, contraccions lògiques, i femenins impossibles que podran garratibar al lector purista, però que jo agraeixo i aplaudeixo.
Sovint m’he identificat amb les opinions i sortides dels personatges, i també amb el que puc considerar raonaments encoberts de l’autora.
Històries doncs de misèria i companyia, de molts fills i filles, i de dones subjugades. Algunes coses, però, han millorat amb els anys; fins i tot un proletari com jo mateix, pot disposar indiscriminadament de glaçons per a refrescar els beuratges. Un gran pas per a la humanitat.
He agraït les dites que van amanint la lectura, en confirmen que som d’una mateixa terra. “De llevant o de ponent, de la dona siguis parent”. Poder eren de les poques oportunitats que tenien les dones per fer-se valer; arreplegar un bon jan per marit, o fer-se respectar la dot.
Però no totes les dones passen la barca de franc, per què de dones, com homes, n’hi ha de bones i males.
I diguem lo que vulguis, però no em diguis cul d’olla. Aquí l’avia vella rematava : ‘Cul d’olla merda per rostolla, que com més merda fregiràs, més merda menjaràs.’
Un altre passatge que faig meu, és el en què en Josep renega de la sopa de tapioca. M’ha tret les paraules de la boca, per què jo sempre dic que m’agrada tot menys la sopa de tapioca; i la definició que en fa és la meua mateixa.
I arriba la República per alegria del poble en general. Sempre ho deia la meu avia, amb la República la gent normal era tota feliç, es passava misèria igualment, però a partir d’aquell moment es va tenir la certesa de que tots plegats caminaríem cap un món millor. Calibreu el grau d’esperances de la classe proletària, que ja no intuïa una millora pròpia, sinó que pressentia un món millor per a tothom. Però malauradament va entrar el podrit de mè d’en Franco, i la classe obrera va ser retornada a l’edat fosca.
Amb tot, la vida continua, i els nostres personatges van prosperant lluint sempre la seua honradesa, dignitat, integritat, capacitat de sofriment i superació, un antifeixisme i anticlericalisme explícits, i també, substancials dosis de bona sort.
Sempre submergits en una narrativa que manté el to popular planer i un deix foteta per sobre de qualsevol desgraciat esdeveniment.
Potser cap al final es fa un xic llarg, però la troballa del nom “llet i cafè”, que el ‘Recull casolà’ a l’any 1996 ja tipificava con a general i nostre, i no l’ara corrent “cafè amb llet”, un castellanisme o afrancesament, com vulgueu.
Aquest “llet i cafè” m’ha agradat i m’empeny a acabar la lectura content i feliç per haver trobat una referència escrita que corrobora les meues paraules, tot gràcies al treball lingüístic exhaustiu i acurat de l’autora.
Lluís Feliu
22 de febrer de 2020
Les set caixes
Abans de posar-me a comentar aquest llibre, he de mostrar un sincer respecte cap a l’autora davant la gran complexitat emocional, de comprensió i transcripció en què s’ha trobat a l’hora de presentar-nos aquesta obra, pel tema que tracta, i per què a ella li ha tocat patir-ho en la pròpia pell de la mà de la seua família.
L’autora ens fa saber dels horrors de l’Holocaust Nazi viscuts pels seus, d’una manera propera i franca, directe i extremadament educada, de ben segur degut a la seua excel·lent educació familiar, i regint-se pels bons principis i valors inculcats especialment pel seu pare.
Vivim la història de primera mà a través de les cartes i documents familiars de l’època, resguardats per la família de l’autora durant dècades. Missives íntimes que ens transportaran per la bogeria criminal del Règim Nazi alemany, espanyol i italià, des dels inicis fins el seu final.
Dory és massa generosa, és massa bona persona, és massa valenta, quasi em fa ràbia. Perdonar però no oblidar.
Hi ha gent que no sap discernir el bé del mal, diu.
La massa es deixa arrossegar pel totalitarisme, diu.
Hauríem de perdonar als vençuts ?
L’amor a derrotat a l’odi, diu.
Jo no ho crec pas, però això ja seria parlar de política.
Dimecres 5 de febrer de 2020.
Jeanette Winterson
Quan començo a llegir, mai em predisposo a res per endavant, ni expectatives ni prejudicis, així que l’arrancada del llibre em va sorprendre alegre i positivament.
Els pollastres d’ulls electrònics, cuiners porcots, l’home que mira dones despullades d’amagat i l’horitzó, personatges amb opinió de clarivident feminisme : Déu Nostre Senyor va violar la Verge Maria via colom, zoofília antiga, sexe de rostoll, gents de poble amb les seues alegries, penes, esperances i pors, màgia casolana ... tot descrit a un ritme ben encertat; va ser com trobar-me a casa, a Llançà, a l’univers proper.
Evidentment, esperar que tot el llibre portés aquest ritme i encert narratiu fora demanar massa, i fins hi tot podria resultar perillós pel propi lector.
Així trobem passatges del llibre més divagants, que rebaixen la cardio, i ens porten per camins de contemplació i reflexió, amb els que ens anirà conduint cap a altres històries ben tramades, lligant caps sense gaires complicacions ni subterfugis, assaonant-ho tot amb imaginació sense deliris, aconseguint que un pugui assumir dins la lectura com a característiques humanes trets impossibles.
L’hivern sota zero i les aventures per Venècia guarnides en tot moment pels pensaments, records i vivències dels propis personatges, i un delicat sentit de l’humor que fa senzilla la més gran complicació, com treure el cor a un mort encara calent, gras, llefiscós i ensangonat, fent equilibris en una góndola bellugadissa, ens permetran entendre que a la fi la màxima dificultat i el més gran perill, els podrem trobar en les raons més emocionals i etèries.
Podrem superar deserts congelats, guerres immundes i malalties virals, però no serem capaços de refer-nos de un amor no correspost o esclavitzant.
Pot ser el final se m’ha fet una mica massa llarg. De vegades, quan escrivim molt disparats, ens sembla que tot el que hem de dir, el lector ho ha de llegir inevitablement, que és imprescindible per a ell tant com ho és explicar-ho per l’autor. No sempre és així.
Amb tot, si ho creiem oportú, hem de demostrar certa condescendència amb l’escriptor si peca d’insistència, sobre tot si és molt jove.
Així que he tingut en compte que és molt difícil fer callar a un personatge trastocat, supervivent, al que li encanta explicar històries, hi ha sobrepassat al seu creador.
Un llibre simpàtic, i profund si un vol.
Diumenge 29 de decembre de 2019.
L’amant
En aquest llibre trobem una forma de narració poc habitual, que incorpora el diàleg lliure i el diàleg indirecte, en què l’autora introdueix el parlar dels personatges en el mateix paràgraf, lliurament i sense els típics guió o cometes.
Penso que la lectura es pot fer difícil i poc fluida donat que molt sovint va i ve en el temps, passat, present i futur apareixen sorprenentment apuntant reflexions puntuals que explicades en tal moment, poden semblar innecessàries o supèrflues. També l’ús de la primera, segona o tercera persona en el relat per part del propi narrador que coincideix amb el personatge principal, no facilita una lectura còmoda, a l’igual que l’abundància de paraules repetides per a definir les característiques dels personatges, o la construcció de la narració a base de frases curtes, amb més força psicològica que literària, poden descol·locar al lector poc connectat o desprevingut, arribant a ser incomprensible per moments.
Pels que escrivim habitualment, ens és recognoscible aquesta manera de plasmar al paper pensaments quasi telegràfics, i bé que la podem relacionar a un estat d’alguna mena de sobredosi, ja sigui d’alcohol, drogues, dolor, amor, por, felicitat, inspiració, a qualsevol altra afectació personal i mental en grau superlatiu.
Jo no sé si l'autora ha patit llargament tal eufòrica alienació com per escriure tot un llibre amb aquesta formula, o és un recurs literari total, basat en aquesta arrel psicòtica, sigui com sigui, s’ha de valorar el seu atreviment en escriure un relat que pot resultar estructuralment incòmode de llegir.
Si féssim l’esforç en grup per a discutir el significat de totes les frases, i les entenguéssim i desenvolupéssim tots d’acord, en sortiria un llibre normal i corrent, ja que lo que el fa especial és la seua construcció característica.
Cal apuntar, però, que de totes aquestes micro-descàrregues literàries, només poques esdevenen cadenes sintètiques de paraules, prou interessants.
Per comentar una mica la història podem dir que la protagonista és una menor fortament sexual que juga a ser una noia reclam, amb la connivència d’una mare amb paranoies que intenta mantenir unida a una família de tocats de l’ala. A la pàgina 34 l’autora fa servir la paraula que ja ens voltava pel cap de feia estona, per tal de definir la noieta, que viu un amor amb pistrincs, però impossible en ell mateix, amb un jove fill d’un milionari xinès, onze anys major que ella.
Amor impossible a la fi, que els portarà a un plaer ferotge i dolorós, i al desamor convingut, que faran del seu amant el que en temps normal es deia un “paganu”. Per mi, el moment narratiu superior, és quan l’autora descriu a tota la família devorant al restaurant, poder és per què he viscut una idèntica situació com espectador, però ho he trobat genial per tant concret com desvergonyit.
Tot plegat ens presenta una història d’amor, sexe, odi, patiment, bogeria i supervivència com moltes altres de la literatura, però que el seu modus narratiu fa especial.
Dimecres 27 de novembre de 2019.
Aprendre a parlar amb les plantes
Marta Orriols
Un col·lega de lectura em va dir que l’èxit d’aquest llibre rau en què hi ha persones que se senten reflectides amb les vicissituds de la protagonista principal. Tots tenim algun fat, jo de ben segur de molt pitjors que els d’ells.
Referint-me al llibre en sí, puc dir que presenta la deriva mental i psicològica d’una doctora que no vol tenir fills, jo diria una mica egocèntrica, volàtil, traumatitzada per la mort prematura de la mare, una mica envejosa, inhàbil social, cagadubtes i torracollons, que ves per on, el dia que li ve bé de proposar al seu home de tenir un fill, ell li diu abans que la deixa per una altra dona, i tot seguit el tipus mor atropellat.
Aquests fets acaben de trasbalsar psicològicament a la ja bastant perjudicada protagonista, que es veu immersa en una tempesta existencial de la que no pot, ni sembla voler sortir.
La doctora troba refugi a l’hospital i en la seua feina, ajudada amb més intenció que encert per les companyes, especialment dugues infermeres joves, alegres i romàntiques.
L’autora tira també de romanticisme i fa que les conquestes amoroses de la doctora, siguin homes per sobre de la rebulàssia. Un, és un metge jove, guapo i ben plantat, que li treu les flors un parell de vegades i que tot seguit acaben com aquell que si t’he vist, no me’n recordo.
El segon, una mena de Can Yaman, fuster tècnic, decorador d’alt standing, que té una cabana a la muntanya, és educat, sap cuinar, i sempre té la pistola carregada. Un home que pot semblar ideal, però al que la doctora veu que no estima, i se l’empesca com un tros de carn suada, així que es desempallega d’ell per sempre més de forma tant expeditiva com curosa.
La protagonista també descobreix, ai quina ràbia, que la amant del traspassat companyó, és jove, prima, guapa, amb una feina interessant, i en edat de tenir fills. L’autora però, vesteix la noia amb dugues característiques, és de les de ( engaguega ), i té un xic el tic de “la empanadilla en el horno”. Dugues cosetes que segons la gaubança que caracteritza la doctora, devien enamorar encara més al seu finat consort.
A partir d’aquí les planes s’omplen del vol i dol mental de la metgessa.
Haig de confessar que gaudeixo molt més escrivint trames psicològiques delirants pels personatges, que no pas llegint-les, crec que les dèries dels protagonistes han de servir per fer-los fer un pas endavant en la seua vida, i guanyar en el desenvolupament general de la història. En aquesta, però, ja bastant abans del final, es veu que està tot dat i beneït.
Una curiositat que m’ha fet somriure i no puc deixar de comentar, és que és la tercera novel·la en què pobles d’aquesta zona, incloent-hi Llançà mateix, apareixen dins les cases ferums de pixats de gat, fortors de resclosit, i hules bruts i enganxosos.
No sé, serà que tenim fama de xixos, o és només una casualitat literària ?
Lluís Feliu
Dilluns 28 d’octubre de 2019.
Un món feliç.
Aldous Huxley
Abans de tot, respecte màxim per aquesta novel·la de ciència-ficció escrita l’any 1932, en quatre mesos, diuen.
Com no, primer s’ha de ressaltar la super-treballada i il·lustradora introducció d’Antoni Munné-Jordà, potser tant i tant erudita, que hauria calgut trobar la part dita, ‘Huxley, la transcendència del jo intel·ligent’, al principi, com introducció pura, i tota la resta desprès d’haver llegit el llibre, com reafirmació de la lectura, i per poder seguir Monné-Jordà en més o menys igualtat de condicions, i per tal de no patir els spoilers de la seua gran exposició.
Centrats en la novel·la, no podrem comentar-la raonablement si deixem de pensar que fou escrita al 1932, i acceptant per endavant els perills d’una civilització sense individus únics.
Les dificultats científica, biològica, genètica, química i morfològica que es troben per poder crear tal societat, avui no les podríem superar sense ordinadors, computadores, hidrogen líquid, satèl·lits artificials, làsers i tota mena d’andròmines tècniques actuals, però Huxley s’acota als avenços tècnics de l’època posant en un context d’enormitat superlativa, edificis, ascensors, coets i helicòpters.
La ciència del Món Feliç crea masses de replicants a mida de la seua tasca a base de duplicar òvuls, inseminar-los i dividir embrions, ajudant-se de sulfats, sulfurs, alcohols trivalents, vitamines i líquids simuladors de sang i altres fluids corporals, tot plegat dins de flascons i incubadores, amanint l’ambient amb hipnosis, música sintètica o electrònica, llums psicodèliques, drogues, i banys d’olor, com no, pàtxuli va, pàtxuli ve, una ciència amb reminiscències hippilaies un diria.
Els individus de les masses humanoides paritàriament duplicades, es condicionen mentalment ja de petits i petites amb dolor i plaer, rentats de cervell i mentides repetides universalment fins a convertir-les en veritats. Això veiem que realment funciona, només cal escoltar les opinions de les masses fora de nostres terres.
Avançant en la lectura, Huxley ens explica com és el Món Feliç a través del DIC (No parlem del whisky) sinó del Director d’Incubació Condicionada, que parla com aquell que ens explica la recepta d’un guisat de carn amb patates, cosa que per sorpresa i alegria meues, el mateix Mustafà Mond, al final, ho corrobora fent servir una metàfora de cuiners.
No puc deixar de fer notar el fi humor, i la transparent ironia que l’autor destil·la per tota la novel·la, des de l’onomatopeia del ZIP, ZIP, ZIP, de les cremalleres amunt i avall, passant per l’immoral efecte que pot produir una cella a l’estil de Gerald Samson d’una dona en un importantíssim esdeveniment, fins el gran perill que suposa per l’enorme sistema perfecte, la intromissió de quatre esguerrats socials una mica menys curts de gambals que la resta, fa que tot plegat, junt amb altres gotes d’asteisme, que la lectura ens faci, sovint, aflorar un somriure.
També podrem reconèixer personatges i llocs històrics reals introduïts amb intenció comparativa dins la novel·la.
No he trobat la lectura feixuga, ja que no deixen de passar coses generalment simpàtiques i infantiloides, però cal tenir en compte el generós grau d’imbecilitatd’aquella societat, que soluciona els problemes amb la droga social dita Soma, entreteniments obligats i sexe lliure desproveït d’amor fidel.
L’autor ens fa notar la validesa de la cultura intemporal posant en boca del Sr. Salvatge paraules de Shakespeare que són respostes tal mateix, per una eminència d’aquella societat del futur.
Poder el final es fa una mica llarg amb la redempció del Sr. Salvatge, al voler purgar-se de tots els pecats que creu ha comés a base de torturar-se i fuetejar-se, cosa que a la fi desencadena uns actes massius tant estrafolaris i irònics com els que té a bé proposar-nos l’autor, que propicien que el Sr. Salvatge acabi indicant els punts cardinals amb els peus a l’aire càlid de la assolellada tarda.
Una novel·la doncs, pionera en la ciència-ficció que bé ha d’haver influenciat obres posteriors. Jo puc reconèixer ‘Park Jurasic’ a Malpaís, i evidentment els ‘Minions’ al Mètode de Bukanovski.
Un llibre especial que us recomano llegir a l’aire càlid d’una tarda assolellada.
Lluís Feliu.
Dimarts 22 d’octubre de 2019.
Aquella porta giratòria
Lluís Foix
Foix escull per a recordar la seues vivències un estil àgil i concís en les descripcions, que manté durant tot el llibre.
No trobem batalletes sentimentaloides, va per feina i s’entén perfectament del què parla i què vol dir. Els capítols curts ajuden a passar planes farcides de persones i personatges, que jo per tenir una certa edat recordo i reconec. Evidentment per a la gent més jove serien un munt de desconeguts, fora d’un lector interessat en temes de política i periodisme d’aquella època.
Llegeixo amb un somriure les històries de la mili, per ser jo mateix descriptor de tals militars i patris moments.
Relats i històries de política nacional i internacional perfectament extrapolables als nostres temps, on el poder encara busca el control dels mitjans de comunicació per tal que treballin a favor seu.
A la fi, Foix ens confirma que els humans tant podem inspirar com conspirar per aconseguir un càrrec millor, però donant-nos al final l’esperança de que la feina ben feta i els modals correctes faran que, desprès dels anys, se’n recordin de nosaltres amb afecte.
Lluís Feliu
Dissabte 18 de maig de 2019.
Un lloc entre els morts. Maria Aurèlia Capmany.
Abans de començar la lectura, caldria que algú avisés al lector que ha d’arrencar totalment concentrat i endollat per a tal exercici, sinó pot ser que es passi un bon grapat de les primeres pàgines ‘navegant’ abans de poder agafar el fil de la narració, i captar el què, i les intencions de l’autora.
Aquí, Maria Aurèlia Capmany ens proposa la biografia d’un autor poc conegut, a través de la què fa un retrat veraç de la vida de la Barcelona de l’època, fent gala d’una narrativa certa, propera, i clara, amb un to fotetis que vol passar per irònic.
A l’avançar en la lectura, trobo que per moments, l’autora perd l’estil de narrativa biogràfica, per endinsar-se en la novel·la de costums, al reconstruir amb molts suposem que suposéssim, la vida i misèries del personatge principal.
Per moments l’escriptura es torna romancera, i enrevessada en la descripció dels quefers dels Campdepadrós i de la resta de personatges de noms i cognoms volgudament estudiats.
L’última part del llibre ens reclama una màxima atenció per tal de no perdre’ns entre les explicacions, suposicions i opinions de la pròpia autora sobre la vida i obra de Jeroni i família.
Atenció difícil de mantenir, mentre entrem en un relat on el deix foteta ha desaparegut per donar pas a una atmosfera pesant i malaltissa, de lectura tant laberíntica com repetitiva, que pot provocar al lector casual l’ideia d’abandonar l’empresa allà mateix, o li pot fer pensar que el tal Jeroni bé que es podria convertir en una mena de Pere Gallarí, “ i que li resin un Parenostre i que s’acabi de morir.” Jo personalment, recomano continuar la lectura per a poder arribar al tant precipitat i concís, com poètic i alleugeridor, necrològic final.
Lluís Feliu.
17 / 3 / 2019
La dolça Caterina
Montse Castaño.
Com ja vam comentar a la passada lectura i ho podem comprovar en aquesta, l’entrega de la història en capítols curts agilitza la lectura, i en aquest cas permet que davant els constants salts en el temps, no perdem el fil dels relats del passat i del present.
També l’escriptura amable, propera i concisa, ajuda a submergir-nos en les vivències dels personatges sense tenir que desconnectar-nos degut a complicacions semàntiques.
M’ha agradat molt poder-hi llegir la paraula ‘llongada’, una de les meues preferides.
Li deien ‘la malastruga’, és fàcil batejar algú, però el judici que fa la vídua Rufí ( una dona amb molta espina ) a la jova Antònia, per mi és errat. Queda evident que surt de la boca d’una dona estirada i amargada, sense més quefers que plànyer-se de la seua mala sort a la vida. Si de cas, és la jova Antonia la que pateix la mala sort de compartir història amb dos homes perjudicats emocionalment; en Quelet, l’esquefit, una persona egoista i incapaç de bregar amb els seus sentiments, dèbil sentimental, i un molt probable maltractador, i en Manel, el mascle cinematogràfic, d’homosexualitat latent impossible d’admetre i acceptar, mancat de cintura en l’amor, es mostra com un rebec histèric, caràcter propiciat de ben segur per les seues mancances afectives i pel seu estatus social.
Li podran dir ‘l’Antonia malastruga’, però és ella la que pateix la mala sort d’haver conegut a quests dos primers homes.
La vella Rufí, que tenia molt de temps per a poder escollir ben bé les paraules que dedicarà a l’Antonia, sabia que si la jova refeia la seu vida, i si per desgràcia perdia de nou al seu home, cosa ben possible a l’època, a part de la nova pena, també hauria d’arrossegar el sentiment de culpa imposat per la maledicció de la del cal Gros. Cosa que podem comprovar que així passa, convertint a l’Antònia en una dona agre i sobre-protectora de la seua filla, a la que al final aconsegueix esgavellar-li la felicitat.
Evidentment no puc deixar de comentar l’entorn en què transcorre la novel·la, tant preuat per l’autora, i que per sort nosaltres compartim.
I tant és així que hi ha un parell de passatges de ‘La dolça Caterina’, que jo, i qui hagi tingut a bé llegir ‘Llançà, paral·lel 80’, pot sentir molt propers.
L’un quan la Caterina va a casa del vell pescador Eudald; des del calçobre caigut de la paret, la ferum de l’estança, amb la taula, les cadires, els caçons de la cuina, fins la foto antiga de família, podem comprovar la similitud de la vida en els pobles mariners d’aquesta costa. L’altre, on la tempesta de llevant provoca una pana a la llum, i això precipita uns esdeveniments principals per a resoldre la història.
A la fi, doncs, m’ha resultat una lectura transparent i entenedora, que permet descobrir fins a quin punt compartim amb els pobles de la Costa Brava, alegries, misèries, i l’avançar cap a la modernitat de la mà del turisme.
Lluís Feliu.
Dilluns 11 de febrer de 2019.
El mercader. Coia Valls.
Realment l’he trobat una lectura amable. Els primers capítols em van passar ràpidament. Durant la història, la família Miravall prospera en una Barcelona en la que, de vegades, podem pensar que ha empitjorat amb el pas dels segles, només el relat de puntuals penúries i misèries ens recorda que som al 1300.
Podem ben entendre que la família Miravall és molt moderna per l’època. El mercader comença el seu negoci amb una mena d’empresa amb pretensions proletàries, però amb els anys i amb una fortuna cada vegada més grossa, i més grossa la seua ambició, se li esguerra el bon propòsit. L’autora va desfilant la trama sempre mantenint el to proper i correcte, tan en la descripció com en la parla dels personatges, cosa que facilita la lectura, però que dona la impressió de que som lluny de l’època en què transcorren els fets.
El no abusar de noms i dades reals d’aquella Barcelona, ajuda a no perdre el fil de la novel·la, i la presentació en capítols curts, dona ales per a començar-ne un altre sense la recança de pensar que et queden un munt indefinit de pàgines abans de poder-lo acabar.
Els desenllaços inversemblants d’alguns moments problemàtics pels personatges que proposa l’autora sense gaire més explicacions, si t’ho creus bé i si no també, li permeten avançar en el seu relat sense que la sort dels Miravall decreixi.
En alguns moments, l’esdevenir de les històries secundàries reclama la nostra atenció i ens posa a prova la paciència per saber com es resolt lo que de veritat ens interessa, que és el xuca-mulla entre l’Alexia i l’Abelard, cosa que l’autora té a bé deixar en suspens.
Al final, la pesta s’emporta els personatges més vells, ja exhausts, i permet als més joves de la família agafar les rendes dels negocis dels pares Miravall.
Amb empenta, l’Alexia vol aplicar els primers pensaments de negoci del seu pare, amb la intenció d’aconseguir allò que ell no va assolir, i es proposa ajudar a salvar la molt malmesa població barcelonina. Una bona intenció de la filla Miravall de la que no es pot deixar de sospitar i pensar que a la fi lo que vol l’Alexia és salvar la clientela de proximitat.
La suma de tot plegat ens posa a les mans un llibre interessant, però que pot arribar a decebre tan als amants de la novel·la històrica molt documentada, com als fans de les sagues familiars emocionalment molt enrevessades.
Lluís Feliu.
Dimecres 27 de desembre de 2018.
El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde.
Al començar, la lectura se’m va fer una mica pesada i lenta; jo li vaig donar la culpa, venint de ‘Lady Chatterley’, a una sobredosi de lords, mileidis i miners de les Midlands, però no, a l’anar avançant es va fer evident que l’ensopiment venia de la mà de la xerrameca filosòfica de jardinet dels personatges, una colla de panxacontents i xantamatencs que vivien unes vides tan anodines i inútils, que tenien que construir en la plàtica de necieses els fonaments de la seua espumosa existència.
L’Henry, un lord cínic pseudocultivat àgil-mental, desperta a través d’un llibre pervers, una mena de part fosca en l’ànima de Dorian Gray, un jove aristòcrata amb pintes de príncep encantador, però que és un llepafils, pusil·lànime i neurastènic de safareig. A Dorian li fan un retrat en el que queda molt guapo, però com que el noi és un envejós, demana que ell es quedi per sempre com el del quadre, i que sigui la pintura la que envelleixi i que pateixi sobre seu la vilesa de les malifetes que ara té ganes de fer. Es veu que hi ha un poder superior amb poca feina que l’escolta, i a la primera que en fa, se’n adona de que el seu desig s’ha acomplert. En mig d’uns al·lucinants pensaments de fàstics i terrors mentals pre-lovecratftians, es capfica que és un dolent dolentíssim i que viurà només buscant la pura satisfacció per sobre de tot i tothom.
A partir d’aquí, l’autor, que em fa l’efecte de que és un fan, fan, fan de pòster dels ideals de Dorian, se submergeix en un oceà de descripcions sobre les dèries de Gray tot buscant la joventut, la bellesa i la perfecció eternes. Podem trobar aquest recurs literari, tractat de manera molt més raonable, en la descripció de drogues i estupefaents a ‘El almuerzo desnudo’, o de formes ornamentals i de construcció a ‘El nom de la rosa’, però aquí la lectura arriba a ser fatigant sense aconseguir aportar res necessari a la història.
Total, que Dorian, ja convertit en una mena de ‘Dr Jekyll i senyor Hyde’ de tres al quatre, més esgarriacries que malvat, va aixafant la guitarra a tot el que se l’escolta. Quan de veritat en fa una de molt grossa, es caga a les calces i demana ajuda a un ex-amic per desfer-se de l’interfecte. Així, tan espantat es queda, que decideix ser una bona persona per purgar les malifetes passades, però com que en el fons és un mindundi de la vida, no assoleix el repte i culpa de tota la seua malastruga al retrat, del que a la fi es venja, aconseguint així alliberar el món de la seua notòria però inútil existència.
És una lectura molt recomanable per a dies plujosos i de mal temps, que ens permetrà poder dir : Jo he llegit ‘El retrat de Dorian Gray’.
Lluís Feliu.
Divendres 30 de novembre de 2018.
L’amant de Lady Chatterley. D. H. Lawrence.
El volum de 466 pàgines de la primera edició integra de 1979 que m’ha tocat, en un primer moment em va descoratjar una mica, vaig pensar que no fora capaç de llegir-me aquest tom.
Doncs al final l’he llegit i m’he quedat amb un somriure fotetis tot pensant com resumir i opinar de tanta paraula impresa. Vejam.
Des d’un principi veiem clara la diferència entre les classes socials en un lloc miner d’Anglaterra pels voltants de 1920. Allà hi trobem els malcarats i els estirats, tots pul·lulant en un món de falses aparences i buidor infinita. Mai m’hauria pensat que tanta buidor donés per emplenar tantes pàgines.
Crec que la primera part del llibre s’hagués pogut obviar si la tal Connie hagués comprat al seu marit Clifford, impedit de cintura per avall, un braguer amb un penis de porcellana, ja que així hagués pogut rebre del seu home quasi la mateixa satisfacció sexual que trobava amb el seu amant Michaelis.
Però la cosa es complica quan neix l’ideia de que la Connie podia tenir un fill que no fos del seu marit, sempre que fos d’un cavaller, ben plantat, bo i sa. Però la Connie que se m’empesca una mica torracollons, s’enamora de Mellors, el guardabosc, una persona tant perjudicada emocionalment com la resta dels personatges.
Desprès de pàgines i pàgines de divagacions i deliberacions sexuals, emocionals, morals i psicològiques entre Connie i Mellors, en un segon, descobrim per boca del mateix guardabosc, el per què de tanta follia amorosa, el tipus tenia entre cames un pal semaler; cosa que més tard intueix també el pare de Connie que sembla conèixer molt bé de la pasta que està feta la seua filla. Tants romanços per arribar a la conclusió de que la mida si importa.
Total, que amb tant tragí amb el guardabosc la Connie es queda embarassada; i aquí es desencadena un pla digne d’una comèdia d’embolics espanyola que s’ha de resoldre amb castedat i paciència.
( He trobat a faltar que la senyora Bolton deixés anar algun “Señoritto!” )
Bé, cal ressaltar que tota la història està amanida amb una acurada i escrupolosa descripció social i natural de l’Anglaterra de l’època.
Una menció, també, a la traducció de Jordi Arbonès en la que ha jugat a trobar els noms, adjectius i sinònims més desconnectats de la parla habitual, cosa que no m’ha suposat un greu problema gràcies a l’haver-me llegit tota l’Enciclopèdia Catalana. Com apunt final penso que donada la simplicitat de la trama principal, no és recomanable llegir ‘L’amant de Lady Chatterley’ en edicions reduïdes.
Lluís Feliu.
Dilluns 22 d’octubre de 2018.
El misterio de la cripta embrujada. Eduardo Mendoza.
No puc negar la il·lusió que m’ha fet rellegir aquest llibre que vaig proposar al Club.
Li tinc especial afecte per què, tal com admet Mendoza amb Ross McDonald, un símil em va passar a mi amb ‘la cripta’ i el meu ‘paral·lel 80’. Ara, però, he descobert que unes sensacions que va tenir Mendoza en escriure’l, són les mateixes, fil per randa, que vaig sentir jo amb el ‘paral·lel’.
Dic que les descobreixo ara per deslliurar-me de qualsevol sospita de plagi emocional, ja que no era jo, en l’època en què vaig llegir ‘la cripta’, un amant entusiasta de pròlegs i notes d’autor, de les que passava i obviava olímpicament.
Així, el retrobar-me amb aquesta lectura m’ha posat al dia de tals sentiments bessons, sempre que aquelles paraules siguin, i jo no ho sàpiga, un habitual recurs d’autor.
També he reparat en la coincidència vegetal dels noms dels nostres comissaris, un Flores i l’altre Frutos, coincidència totalment fortuïta, fora d’una acció del meu subconscient aliena a mi.
Altres influències de ‘la cripta’ que obertament reconec són el tarannà mediterrani dels seus personatges, per dir-ho d’alguna manera, i com no els noms dels propis personatges. Un Cagomelo Purga i un Bernat Claveguera i Femta, Plutonio Sobobo Quadrado, dentista, i Felipe Quinto Zopenco, alferes, i per dir-ne un de més cultivat : Vizenzo Hermafrodito Halfmann ( evidentment ‘mig home’ ), i la Flor Conill Glabre.
També en la narrativa , voldria jo, s’hi pogués trobar alguna certa connexió, salvant l’idioma i la infinita distància entre els autors.
Però tornem a ‘la cripta’.
Mendoza posa en boca dels personatges, molt sovint uns maldestres destralers, un llenguatge florit entrat en l’erudició, que si bé pot fer-se una mica incomprensible i fins i tot incongruent, acaba per rendir al lector emmotllant-lo a tal verborrea, fent-se risible en els moments en què ratlla l’esperpent si la comparem amb les situacions altament depriments que viuen els personatges.
És un volum de lectura ràpida i ben encadenada que ens fa passar una bona estona, sempre que sapiguem mantenir-nos dins la trama amb la ment atenta i sempre preparada per gaudir de l’escriptura i el gran domini de la llengua que ens regala Mendoza.
Lluís Feliu.
Diumenge 7 d’octubre de 2018.
La biblioteca dels llibres rebutjats. David Foenkinos.
No puc negar que he començat a llegir el llibre amb simpatia. És ben curiós que el primer volum de la temporada del Club de Lectura de la biblioteca Pere Calders de Llançà comenci amb la mort d’un bibliotecari, tal com comença el meu projecte de nou llibre ( www.republicadelcapdecreus.es.tl ), amb la mort d’una bibliotecària ( suposem que no en moren tants de bibliotecaris a la vida real ).
La lectura es presenta àgil i fàcil, encara que de vegades la descripció de la vida dels personatges es fa una mica massa llarga, atenent els precipitats desenllaços que els toca viure, i el fil del suspens sobre el veritable autor del llibre rebutjat, també queda en un segon pla ensorrat per la quasi exasperant normalitat del dia a dia dels implicats de la trama. Tant és així que a la fi el nom de l’autor rebutjat mai ha de veure la llum.
El desenvolupament final discorre gràcies a simples ( que no arriben a ximples ) accions i successos que venen bé per a solucionar l’embolic, i que ens hem de creure sense buscar-hi més raons i despresos de qualsevol mala fe, que pugui posar en dubte el tripijoc de la parella protagonista.
A la fi, una lectura entretinguda i agradablement poc pretensiosa, on dues incursions al sexe digital, poden ser, per els més susceptibles, excessivament atrevides per a tal relat.
Lluís Feliu
Canvi d’agulles de Lluís Muntada. ( En exclusiva RCC )
Al ser un llibre d’històries curtes, vaig creure que l’estil narratiu dels primers romanços, era una astúcia amb voluntat de l’autor.
Entro al galopant univers de perfecció semàntica amb bona voluntat, proposant des de la meua ínfima sapiència, que era millor “petar els dits per a cridar un taxi”, que “fer petar els dits per a cridar un taxi”. La imatge d’algú fent-se petar els dits amb l’intent de que aparegui tal mitjà de transport, se m’empesca irònica (ridícula).
En acabar el relat “Etimologies”, vaig elogiar mentalment l’autor per atrevir-se a escriure tal codificació literatúrica, que s’ha de llegir de cap, crec que si algú s’atreveix a fer-ho en veu alta pot prendre-hi mal. Fa falta coratge, i ho dic per experiència, per a presentar al lector puntuals narracions enrevessades que poden resultar torbadores o desplaents.
Però dic puntuals.
El que jo preveia com un moment de llibertat narrativa, es constata com una norma tècnica.
Totes les històries venen amanides amb la mateixa profusió d’adjectius i sinònims rebuscats que atabalen la lectura de les trames.
No puc negar l’inesperat d’alguns relats entre tanta abracadabra, però jo em quedo amb dugues coses del llibre : els personatges malats i malaltissos uns, i parents de Sr. Monk d’altres; i que al final, la llibreria ‘La Universal’ va aconseguir fer un munt de llibres amb el mateix títol “L’illa del tresor”.
Un canvi d’agulles que s’acosta a un via - crucis.
El festí de Babette de Isak Dinesen.
Que a la segona plana, l’autora ja es carregui la màxima autoritat del relat, em fa prendre la lectura amb simpatia.
Continuo interessat per com Isak manipula subtilment els personatges i les seues vides, per fer-los fer coses que semblen normals, però que són ben poc probables.
A Babette li toca la loteria, això permet engegar l’argument principal. La decisió dels germans, pel bé i amor a les filles del mort degà, de no opinar res de res de les rares viandes i begudes servides al festí, facilita el toc d’humor amb les reaccions del general. Una decisió molt principal que sembla presa en dues línies. Serà així ?
L’autora mostra com l’alcohol desinhibeix, i els borratxos diuen la veritat.
Proposa amors tant purs i breus en la descripció, com llargs siguin en el temps.
Apunta que algú a de fer les feines que podríem dir domèstiques, per què d’altres treballin par a la humanitat.
I que per triomfar pots necessitar el reconeixement dels que més detestes.
A la fi, una lectura àgil i fresca amb la que he gaudit més dels descarats recursos i l’àcida intenció de l’autora, que amb la història que els vesteix.
Els nostres noms de Dinaw Mengestu.
Haig de dir que m’ha resultat un llibre educat.
Els personatges són educats.
Les trames psicològiques són educades.
Les trames amoroses són educades.
El sexe és educat.
La violència i els assassinats són educats.
La revolució és educada.
És un llibre tan educat que sembla un telenotícies i una novel·la de Corín Tellado que es van intercalant molt educadament.
Desprès de tot això es podrien comentar multitud de cosetes, vosaltres mateixos/xes.
La Ràbia de Lolita Bosch.
No m’ha agradat gens. Al principi la protagonista no crea empatia fora de fer pena. Per moments he pensat que el llibre anava dirigit a una mena de lector que no entén les coses fàcilment.
Repetició de text i diàleg que busquen alguna cosa que no aconsegueixen, i que fan tornar al lector a escenaris que ja havia comprès i superat.
Poca immersió en el problema del bullying, fora d’enumerar les putades que reben les víctimes, i als fatals resultats a què poden arribar els qui ho pateixen. Es veu que la protagonista es dedica a ajudar a joves víctimes dels atacs d’altres joves, com a ella mateixa li va passar, però dóna la impressió que la protagonista, desprès dels d’anys encara arrossega el trauma, i fa servir les entrevistes amb els adolescents afectats de bullying, per a superar-ho ella mateixa mentre s’identifica amb les víctimes, enlloc de donar-los models a seguir o solucions per a superar els greus problemes dels perjudicats, que sembla que no els hi queda més remei que esperar a que passin els anys.
Es pot donar a entendre que fins que no va arribar la paraula anglesa bullying no es va catalogar el tema com a un greu problema. Tanmateix, no és veritat que no existia en català una definició d’aquesta mena de maltractament. D’això se’n deia agafar algú per cap d’inxa, o cap d’esquila en altres llocs, i la víctima patia totes les vexacions imaginables. Crec que l’autora no s’ha documentat prou.
Jo esperava que passada la meitat del llibre la cosa milloraria, però continua la descripció plana i redundant del tema. La mica d’empenta que agafa a les últimes pàgines no aconsegueix que se’m faci una lectura intranscendent.
L’escena final de la vacuna a la consulta del metge que resulta ser un dels seus antics mal tractadors, precipita un desenllaç poc creïble i infantívol.
Crec que el llibre desaprofita de tractar amb rigor i emoció un tema candent, i posar sobre la taula les accions a emprendre per intentar posar solucions a aquest problema, sobretot venint el llibre d’una persona entesa en el tema.
La Petita Joia, de Patrick Modiano.
Últimament no aconsegueixo sintonitzar amb les dones turmentades que conec. La Petita Joia no m’ha lluït, no he aconseguit fer-me’n una imatge com a persona, s’ha quedat en paraules transparents. No li dono la culpa a ella, que prou feina té amb la seua vida com per anar explicant-se amb mi. Crec que el culpable és el narrador. Haig de dir que personalment no m’agrada l’excessiva profusió de noms de llocs que no conec repetits sense necessitat. Trobo més propera la nomenclatura del Senyor dels Anells, que aquesta de París. Per sort o per desgràcia no hi he estat mai a París, hi no tinc per sabuda quasi cap de les localitzacions que tant repetidament surten al llibre una i una altra vegada, fins submergir-me en un laberints dels mateixos parcs, avingudes, metros, portes, cafès, estacions, garatges i el malaguanyat Jardí d’Aclimatació. També em molesta sobre manera la lectura, trobant-me constantment rellegint coses ja llegides.
M’encaparren les mateixes dones de l’abric groc, els escalons de pelfa, els retrats de Tola, pisos grossos i pisos petits, caixes de ferro i dones brunes que no poden veure a ballarines de clivilles accidentades. Ah ! I les espones del llit !
És un llibre curt, però amb la meitat de la meitat, podríem haver arribat igualment a un final tant simplista i arbitrari com viure.
L’única cosa positiva que m’ha aportat la lectura, és el record de la cançó de Jacques Dutronc, ‘Il est cinq heures, París s’eveille’, que comença :
“Je suis le dophin de la Place Dophine, et la Place Blanche a mauveise mine”.
‘Els nois’ Toni Sala
Poder sí que és per què el nostre país és petit com un cop de puny. Al començar a llegir ‘Els nois’, m’ha agradat l’estil àgil, clar, directe i ben narrat.
Desprès m’hi he sentit identificat en els esdeveniments i amb els personatges; bé, no jo en persona amb ells, sinó els meus personatges amb ells. Nois que moren, vells venjatius, la mort, el dimoni, els pubis rapats, les metàfores enverinades, el socarrimat d’insectes, el Ronsonol, i fins hi tot he estat testimoni, aquest cop jo mateix, de l’incendi d’una xemeneia zumbadora i bramadora, i de la desaparició, per culpa de la crisi, de tots els tot-terrenys curulls d’esquís de cada diumenge al carrer Figueres. Sí, m’ha agradat aquesta simpatia.
Amb tot, poder per culpa del meu simplisme, se m’ha fet feixuc el trajecte. Massa dubte existencial per part de tots els implicats, a voltes tant lúcids, però tant propensos a les continues recaigudes al ‘ser o no ser’. Dubtava que en Miqui fos capaç per ell tot sol, sense l’ajuda d’un èsser superior que li amanís el cervell, de filosofar d’aquella manera. Ah! És que de petit va guanyar un concurs literari escolar; ho dono per bo. A partir d’aquí entomo la lectura esgarrinxant-me amb tanta analítica mental, amb tanta transcendència, amb tant cagadubtes desenganyat, i amb tant ‘suposant que suposéssim’; però haig de continuar pel bell mig de bardisses i argelacs per què intueixo, sé, que al final, allà al fons, prop d’un marge vell i humit, hi ha un rovelló d’aquells que només trobés quan et fiques pel brut, on pocs han insistit per arribar-hi. I efectivament al final he trobat una molt bona clapada.
La fortuna de Sílvia. ( Comèdia en tres actes ). Josep Maria de Sagarra.
Poder m’ho sembla a mi, però llegir teatre m’empeny a llegir per aprendre-ho a dir, a representar. Les converses dels personatges posen en evidència la dificultat que té la societat per entomar i acceptar amb comprensió i naturalitat als esperits llibertaris. Els prejudicis sobre el què és correcte fer, pensar i dir, per no molestar ni desconcertar als feliços de la vida, estan a l’ordre del dia; les persones justes i gaudioses, amb tota la ben entesa raó del món, reclamen poder exercir la seua manera de ser, fer i sentir.
Són temps en què passen baixos pels figaflors, inadaptables i francs. Tot plegat en un subtil text que sabem destinat a ser posat en boca d’actors, d’altre manera, només com a llibre per a lectors, un diria que els personatges del relat són uns pedants estudiats als que els hi agrada parlar per escoltar-se.
Dimecres 23 de maig de 2018.
La maledicció dels Palmisano. Rafael Nadal.
S’ha d’agrair, i moltíssim, la narrativa directa, propera, lleugera i àgil, que ja al principi, on el llarguíssim recompte de morts dels Palmisano podria haver aparegut con una infinita, carregosa i feixuga necrològica, fa que es passi prou ràpidament.
La vida de les famílies que comencem a conèixer clarament explicada i dins d’un context exhaustiu, va buscant el seu desenllaç mentre es veu submergida en els caps i traves de la guerra, que ve narrada com una crònica de combat que no arriba a literatura bèl·lica en cap moment, i que només sembla acompanyar, com per casualitat, als protagonistes en la seua existència o traspàs. I és això lo realment important, per sobre les morts i el patiment del poble, intranscendent tant per governs com per el propi destí, que ha d’imposar la seua voluntat tot i contradient-se a ell mateix per arribar al punt i final.
Al ser un llibre escrit com a deute vers a algunes persones, alguns de la resta podem trobar-hi a faltar certa contundència en el dia a dia dels protagonistes, ja que és l’autor el que els hi dóna la vida, i ha de cridar l’interès als que no ens deu res.
Diumenge 8 de novembre de 2020
Aloma Mercè Rodoreda
Aloma és el nom de la protagonista de la novel·la, una bona noia, obedient i carinyosa, de caràcter pendulant i volàtil, a la que li toca conviure amb la família del seu germà gran a la estimada casa pairal.
Són una família de sonsos, mancats de gràcia a la vida, on en el fons, cadascú procura per a ell mateix. Una família com la infinitat que deuen omplir pobles i ciutats.
Un dia arriba un cunyat d’Amèrica, un tipus inútil i tou, una mena de don Juan camacurt i pelleric, del que, encara que li dobla l’edat, l’Aloma se’n enamora bojament però no tant.
Ell li treu les flors i la deixa embarassada. A la fi, el faringaino s’entorna cap Amèrica sense ser sabedor del fet.
L’autora munta la història a través d’una acurada, precisa i realista descripció de tot l’entorn dels personatges, i el que és la vida a la ciutat en aquella època. Descripció que pot arribar a entremetre’s en moments crucials de la trama.
La mort d’una gata de carrer infinitament abusada, d’un germà jove que s’havia suïcidat anys enrere, i la mort del petit fill del matrimoni de la casa en 10 paraules, ajuden a amanir un relat de penes, misèries i enganys.
La presencia d’uns veïns com molts n’hi ha, i la figura d’una dona que és l’antítesi d’Aloma, acaben de remarcar la dissort de la protagonista i de tots en general.
L’obra ens planta molt bé davant d’unes vides corrents de persones obligades a la grisor per la mateixa societat, i pel seu mal cap, per dir-ho d’alguna manera.
Les últimes pàgines resulten massa bledes i repetitives. Com si l’autora no trobés un final prou adient, fa perdre’s a la protagonista con una ombra en la foscor que arrossega.
Ser un llibre curt, de capítols breus, salva a la lectora o lector que no connecta amb la història de patir un atac d’ensopiment gravis.
Lluís Feliu
Dimecres 16 de decembre de 2020.
A sang freda
Truman Capote
Des de les primeres pàgines ja descobrim que estem davant d’un llibre que ens descriurà puntual i detalladament la vida, costums i ambient físic i polític de la societat en què s’ubiquen els fets.
A aquestes alçades no crec que fem gran mal esbombant que la crònica va de la vida i peripècies de dos facinerosos amb menys graus que un suquet de claus, que en un intent de robatori acaben assassinant a quatre membres d’una família a fi de no deixar testimonis del seu acte.
De 1959 a 2020 a plogut molt, i aquests assassinats han perdut, per molt que ens dolgui, part del punt esfereïdor que podien tenir a l’època, quedant el relat com una història veritable de periodisme d’investigació.
L’autor vol aprofundir en la vessant psicològica dels malfactors assassins, personatges de passat infeliç, ple de problemes familiars, de rebuig i mofa social, de palisses i càstigs, i de males companyies, tot plegat, un caldo de cultiu per a una vida adulta esgarriada.
Quan escric, a mi també m’agrada molt i em diverteix jugar amb la psique, manies i traumes dels meus personatges, però esclar, quan inventes el paper s’està quiet.
La complicació de Capote ve de que tracta amb persones que existeixen, que són reals, i en el pla real, trobar algú amb una ment prou distorsionada, delirant i perversa, que també sigui intel·ligent i interessant com per omplir bona part de quasi 500 pàgines de lletra petita, és molt difícil.
Així, el pes de l’argumentari psicològic dels dos assassins en particular, i de la resta de personatges en general, és previsiblement humà, lògic, pla, i fins i tot ridícul en alguns moments.
En poques planes ja tenim calat a tothom, per tant, es fa molt pesat tornar a llegir i rellegir les dèries de Dick i Perry, els seus patiments, vicis i afeccions, una i una altra vegada.
No sé si al senyor Truman li agradava garlar molt, però en el seu llibre tothom xerra i s’explica pels descosits, cosa que acaba fent la lectura empipadora, especialment en els moments en què la trama sembla avançar amb una mica més de ritme, per tornar-se a clavar degut a que l’autor esmerça planes i planes contant coses que en aquell moment de l’argument només emboliquen el fil que un pensa que és la llença principal de la història.
I qui tant xerra, alguna n’erra, així ho fa el pare d’en Dick, que a la pàgina 110 diu que es va estranyar de que el seu s’adormís veient un partit de bàsquet, per dir a la pàgina 232 que s’havia adormit mirant un partit de beisbol.
En un grapat de pàgines de l’edició que he llegit, un error d’impressió canvia la conjunció ‘i’ per l’Ampersand, el signe que equival en anglès a ‘and’, cosa que m’ha distret i alleugerit de tanta planura narrativa.
L’últim capítol, amanit d’històries d’assassins mediocres i guillats, i del seixanta-dinovè repàs a dèries i traumes dels actors principals, ja condemnats a mort, fan que el sabut desenllaç sembli que no hagi d’arribar mai, presentant una lectura quasi tediosa.
És un llibre recomanable per a lectores i lectors que gaudeixin de narracions molt descriptives, puntualitzades, i romanceres.
A la contratapa llegim que Truman Capote no va ser capaç d’acabar cap més llibre desprès d’haver escrit “A sang freda”.
És comprensible, ja sembla un miracle que trobés com poder acabar aquest.
Lluís Feliu
Diumenge 9 de gener de 2022
Pulsacions
Julian Barnes
Està molt bé que a la contraportada dels llibres es doni una idea del què el lector es pot trobar dins l’exemplar en qüestió, però massa vegades em trobo amb lloances i ensabonades vers el text i l’autor, que a la fi només fan que tot plegat desemboqui en desenganys i no s’assoleixin les expectatives.
No ens podem queixar de la qualitat de la narrativa, ni de que des del més quotidià, hom pugui arribar a algun pensament diví, fent servir un relat intel·ligent i mordaç, que queda, si et descuides, amagat per una mena de fredor narrativa, i una candidesa bleda dels personatges.
Potser l’humor anglès agut, intel·ligent, fi, i brillant, aquí no s’arribi a entendre com a tal, o en la traducció es perd l’essència, no sé, però els que dominen tal virtuosisme transcendental i transversalment, es poden comptar amb els dits de la mà esquerre d’un manc sinistre; no així genials pallassos anglesos, coneguts mundialment.
Al ser diferents històries, algunes t’atrapen més que altres si el tema t’entra més o menys, amors tafaners, parelles escalfeïdes, solitaris acompanyats de solitud, tendres enamoraments torpedinats per malalties mortals, afeccions que juxtaposen amors, tot un compost de sentiments que posen de manifest des de la senzillesa del dia a dia, la importància d’aquestes emocions pels humans força en general.
Es destaca a Barnes per la seua facilitat i virtuosisme per crear diàlegs afinats, sorneguers, càustics i picants; doncs a mi són els capítols que menys m’han interessat.
He pensat per què; hi he arribat a la conclusió de que jo prefereixo primer construir psicològicament un personatge, i desprès fer-lo parlar a raó de sí mateix, el lector sap davant de qui es troba, del peu que calça, i pot mig filar el perquè del què diu. Escoltar un grapat de desconeguts a la manera de Barnes, és com escoltar unes marionetes que diuen el que vol dir l’escriptor a ritme de guionet.
Els diàlegs donen una mínima informació mental dels que parlen, apressats per la cadència de la tertúlia que es vol mostrar distesa, intima, amistosa, i amb sentit de l’humor, però a mi se m’empesca banal, amb temes ja més que sobrepassats en discussions casolanes molt més acalorades, acides, enginyoses, iròniques, destructives i malicioses que les que tenen els quatre rancis, pedants presumptuosos, i falsos pelacanyes londinencs.
Un llibre potser recomanable per començar amb Julian Barnes, tenint en compte que tothom té dies millors, com ell deu tenir llibres millors.
Lluís Feliu
Dijous 10 de febrer de 2022
IDAHO
Emily Ruskovich
M’agrada com comença aquest llibre, i m’interessa molt com l’autora compon i vertebra la ment, el cor, i l’ànima dels personatges, com els seus sentiments i pensaments es veuen reflectits en les seues accions, i viceversa, agafant el relat en alguns moments, la força i el misteri d’un thriller psicològic.
Poder em trobo influenciat d’alguna manera, perquè jo mateix estic treballant la psique i personalitat d’uns subjectes de ficció en un nou projecte, i puc no ser neutralment objectiu. No és propaganda, ho dic per ser correcte en les meues apreciacions. Així i tot, trobo que l’autora ho aconsegueix fins la meitat del llibre; a partir d’aquí comença a guardar-se les espatlles, i a esmerçar esforços i planes en donar-nos els possibles perquès del què ha contat de bell antuvi sobre certes coses.
El possible perquè de l’assassinat, el perquè del camió, el perquè del color groc als retrats, que si el piano i la música, que si el gavinet, que si el gos, que si el gat, que si l’esguerrat ... tot se’m comença a fer llarg i farragós.
En Wade i la Jenny es presenten com una parella una mica innocent, per no dir banaus. No sé si l’autora ho fa expressament, o es que al final tira d’estereotips masculins per arrodonir aquest home; sexe, violència, armes, manguera, i brasa, però crec que se’n descuida un : el bricolatge. Com pot ser que un tipus que fa punyals meravellosos, desprès de talar un clar en un bosc, no sigui capaç de proveir-se d’un parell de soques per seure a casa, en lloc d’haver-ho de fer en caixes de cartró, o tenir que menjar asseguts al llit, no sé, una mica encantat s’ha de ser.
Abusar dels salts en el temps embolica al lector, poder és per això que l’autora es creu obligada a anar dient l’edat dels personatges. L’Ann, l’enamorada, rumia que rumiaràs, fa, li sembla, lo millor que pot fer.
Els capítols de la presó, un cop presentats els protagonistes, i exposats els dilemes, es fan llargs i reiteratius. Ho salva l’Elizabeth, una figura aliena, però que dóna prou joc per tal que no s’ensorri tota la part final de la història.
Ja fa moltes planes que l’autora s’agrada; inverteix quantitat ingent de paraules i pàgines en suposicions, càbales, i intimitats, copsades pel lector fa hores.
Els episodis de les nenes aporten poc més d’interessant a la trama, més aviat semblen records d’infància de la pròpia Emily, que li fa gràcia explicar-nos.
Així el relat punyent del principi es desdibuixa entre la vida i misèries de tots plegats, esdevenint una peripècia de personatges més o menys lligats per un fil narratiu cada cop més prim i acrílic. El final que té, és el que és, per què algun n’hi ha d’haver, però en el fons, fa ser de mala fe triar aquell lloc [ Moscow, Latah, Idaho  ]. Amb tants d’altres com hi ha al món que hi fa bon temps, la Costa Brava per exemple.
Us recomano llegir aquest llibre pel seu primer terç, desprès podeu seguir fins on us calgui.
Lluís Feliu
Dimarts 8 de març de 2022.
Jude, l’obscur
Thomas Hardy
Per explicar la vida i peripècies de les persones poden caldre poques, bastants, o moltes pàgines. Aquest volum és bastant llarguet i amb la lletra petita, potser no és apte per a tota mena de lectors, no vull dir que no ho intenteu.
A mi no se m’ha fet particularment difícil de llegir per dos motius, un, ja l’hem tractat altres vegades, i són els capítols curts, que t’afavoreixen poder-lo deixar en un punt i apart abans de quedar saturats de lletres. L’altre, evidentment, és una magnífica narrativa, fina, neta, fàcil, educada, i inclusiva, que no decau ni es desvia de l’estil ni de la intenció en tota la novel·la, sense negar que s’ha d’estar disposat a entomar tot el vaivé de la pendulant història.
Per exposar les seues crítiques sobre i contra la societat en què viu, Hardy munta uns personatges, tots ells, simpàtics, transparents, bons, innocents, intel·ligents, i lleials als seus destins.
No se si aquest llibre s’hauria pogut escriure en algun altre país, però és ben cert que si no fos per la puntualitat de trens i ferrocarrils, la facilitat per llogar carretons, carros, i calesses, l’exquisit funcionament de correus, els oportuns horaris i serveis de tabernes, bars, i restaurants, el fàcil lloguer a hostals, cases, pisos, i àtics, i els complidors serveis municipals i religiosos, aquest llibre hauria caigut en el més ridícul caos narratiu, prenent la història tics d’hemisferis més meridionals.
Hem de reconèixer, però, que a l’autor no li tremola la mà a l’hora de torbar i destorbar als personatges amb tota mena de recargolats esdeveniments, fins triturar-los les vides, tot, per fer-los transitar rebotits, per el que volen ser les seues pròpies controvèrsies personals sobre l’educació, el matrimoni, el sexe, la religió, i el costumari social d’aquell moment en el seu país.
Al final trobo que Thomas Hardy acaba sent poc atrevit, ja que deixa morir als seus protagonistes dins la gàbia del que és, legal, social, i religiosament correcte en aquella societat. En lloc d’enutjar-se tant i deixar de escriure novel·les, li hagués valgut més salvar les dugues ànimes contra vent i marea, i no fer-se ‘el penes’ rendint-se a una rància realitat. Total, ja havia quedat ben clar el què ell pensava de tot plegat.
A la fi, un llibre ben interessant per lo reivindicatiu que era a l’època, amb un final de conveniències.
Lluís Feliu
Dijous 28 d'abril de 2022.
Nosaltres els Valencians Edició 1962 / 64
Joan Fuster
Evidentment ens trobem davant d’un llibre d’història que ve a donar una visió del passat i del present, a l’època de l’edició del volum, del què coneixem per País Valencià o Comunitat Valenciana, en les vessants sòcio-política, econòmica, cultural, i lingüística, a través de seues evolucions al llarg dels temps.
He gaudit amb la curta introducció de Joan Fuster. El domini superlatiu en aplicar la paraula adequada a cada moment, tot fent servir un to proper i sincer, i brodat d’una subtil ironia resignada, posa de manifest la qualitat literària de l’autor.
El gruix de la narració, també explicada sense tecnicismes destorbadors, està venuda a vaivé de la cronologia de les efemèrides històriques, i l’interès que ens pot despertar la lectura, és el que podem tenir nosaltres mateixos per tals fets.
Estem una altra vegada davant la intenció d’un estat ultra-nacionalista com l’espanyol, d’anihilar qualsevol altre entitat nacional que no sigui la pròpia espanyola. Tal com va fer l’estat Francès, el cito per proper, amb la parla i sentiments nacionals de les regions del sud de França.
No puc més que ratificar i fer meues les paraules del gran Pepe Rubianes. Per mi se’ls hi poden quedar a tots plegats penjats d’alt d’un campanar.
A la fi, és un llibre seriós i molt ben documentat, on els interessats en el tema valencià, i trobaran la seua història explicada prou àgilment.
Lluís Feliu
Dimarts 10 de maig de 2022.
La vida dels els elfs
Muriel Barbery
Ens trobem amb una narrativa de melicotó, de construcció plana en la forma, on l’ús i l’abús de la lírica metafòrica, des de la primera pàgina fins la última, dificulta per moments la lectura i la comprensió del relat.
L’autora segueix a la perfecció el sistema del caçó de confitura, es remena tota l’estona per evitar que s’enganxi, i s’hi va afegint tot el sucre que calgui, i es deixa semar fins aconseguir una excel·lent melmelada, amb la pega, però, de que amb tanta manipulació ha perdut tot bri de frescor, i pot acabar embafant al lector poc disposat al dolç excessiu.
A la contraportada hi ha una ressenya que diu : ‘La novel·la més esperada de l’any.’. Aquí ja vaig entendre que seria un tipus de lectura que no m’agradaria, ja que jo no espero llegir cap llibre en particular, ans prefereixo la sorpresa, bona o mala, però inesperada.
Com a novel·la fantàstica no aporta res de nou, ja que fa servir els ‘tics’ habituals del gènere. Subjectes multipersonals de corporalitat inestable, i intercomunicació mental amb projeccions astrals de la realitat circumdant, amb conceptes religiosos, i filosòfics, com a ‘The Matrix’ (1999). Transformació, creació, i destrucció d’estructures, i desdoblament dels espais ‘Cel i Terra’ des de la subjectivitat, però amb efectes reals en el pla del temps present, com a ‘Incepcion’ ( 2010 ). I com no, el pont multi- dimensional de ‘Star Gate’, ( 1994 ). Bé, no passa res, inventar és molt difícil.
El moment en què he connectat més amb la lectura a sigut a l’enterrament de l’Eugénie, amb les sinceres paraules del sermó del capellà, que m’han transportat a la retòrica narrativa dels pensaments d’en Pitu Arjau i Pallol, a ‘Llançà, paral·lel 80’, un símil funerari mariner a un de terrassà.
Amb tot plegat, crec que és un llibre que només puc recomanar a tots aquells que l’estan esperant.
Lluís Feliu
19 d'ocubre de 2022
L’últim patriarca
Najat El Hachmi
L’autora ens presenta l’obra fent servir una manera d’escriure propera i entenedora, dotada d’un sentit de l’humor, que per immutable en el to i en l’essència en tota la novel·la, a la fi, sembla més impostat que franc.
Ens parla d’una història de patriarcat assumit en un moment de la dinastia per un tal Mimoun, un personatge neurastènic, masclista de llei, violent, dèspota, aprofitat, i brutoll, que ja de petit té la intenció de buscar-se un destí millor del que l’espera, tot aprofitant-se del privilegi hereditari, mentre arruïna i amarga la vida de tots el que l’estimen i l’envolten, amb el fi d’aconseguir el que ell vol.
Tot això des de petit, fins que de gran, que ho continua fent amb la seua dona, la filla, que lluita per sortir d’aquella bogeria sense saber com, i amb la família tota.
El llibre en sí, aporta poca informació del patriarcat com ha funció històrica i social al Marroc islàmic.
Tanmateix s’ha de posar en relleu, que l’autora escriu sent part del barco i part de la tripulació, cosa que potser caldria ponderar psicològica i socialment, però així hi tot, el 90% del llibre, fora de les parts puntuals amb tints exòtics, de costums, supersticions, dàtils, i tics del país, podria ser perfectament la descripció d’una família cristina, sota el jou d’un pare masclista, borratxo, cabró, puter, i catòlic.
Potser l’habilitat de l’autora dramatitzant emfàticament certs moments, i amanint-ho amb oli d’oliva i sexe de rostoll, tal com podem trobar en moltes altres històries, aconsegueix que les lectores i lectors prou sensibles puguin trobar la intensitat emotiva, i l’atreviment buscats.
A la fi, és un llibre que en ve a corroborar, junt amb altres premiats llegits, que si voltes per allà, i presentes l’obra a les convocatòries andorranes, ja hi tens força de guanyat.
Lluís Feliu
19 d'ocubre de 2022
L’últim patriarca
Najat El Hachmi
L’autora ens presenta l’obra fent servir una manera d’escriure propera i entenedora, dotada d’un sentit de l’humor, que per immutable en el to i en l’essència en tota la novel·la, a la fi, sembla més impostat que franc.
Ens parla d’una història de patriarcat assumit en un moment de la dinastia per un tal Mimoun, un personatge neurastènic, masclista de llei, violent, dèspota, aprofitat, i brutoll, que ja de petit té la intenció de buscar-se un destí millor del que l’espera, tot aprofitant-se del privilegi hereditari, mentre arruïna i amarga la vida de tots el que l’estimen i l’envolten, amb el fi d’aconseguir el que ell vol.
Tot això des de petit, fins que de gran, que ho continua fent amb la seua dona, la filla, que lluita per sortir d’aquella bogeria sense saber com, i amb la família tota.
El llibre en sí, aporta poca informació del patriarcat com ha funció històrica i social al Marroc islàmic.
Tanmateix s’ha de posar en relleu, que l’autora escriu sent part del barco i part de la tripulació, cosa que potser caldria ponderar psicològica i socialment, però així hi tot, el 90% del llibre, fora de les parts puntuals amb tints exòtics, de costums, supersticions, dàtils, i tics del país, podria ser perfectament la descripció d’una família cristina, sota el jou d’un pare masclista, borratxo, cabró, puter, i catòlic.
Potser l’habilitat de l’autora dramatitzant emfàticament certs moments, i amanint-ho amb oli d’oliva i sexe de rostoll, tal com podem trobar en moltes altres històries, aconsegueix que les lectores i lectors prou sensibles puguin trobar la intensitat emotiva, i l’atreviment buscats.
A la fi, és un llibre que en ve a corroborar, junt amb altres premiats llegits, que si voltes per allà, i presentes l’obra a les convocatòries andorranes, ja hi tens força de guanyat.
Lluís Feliu
Divendres 11 de novembre de 2022
Canto jo i la muntanya balla
Irene Solà
D’entrada, per la coberta, ens podrà semblar que el llibre tracti d’històries del Barranc de la Boella, a Tarragona a l’edat del gel, fa un milió d’anys, però no, la localització són les muntanyes de Camprodon i de Prats de Molló.
Ja dins del volum, ens trobarem amb una narrativa a voltes poètica, metafòrica, infantívola, senzilla i embolicada, d’anades i tornades, naturalista, intimista, de costums, tradicions i llegendes, que de vegades s’emmiralla en altres autors, i allà crec que difumina l’atreviment i força pròpies, i a l’endinsar-nos en la lectura, anem descobrint que la trama de la història es sacrifica en vers les vivències i sentiments dels personatges.
Una manera d’escriure que ens pot sorprendre per l’innovador i innocentment descarat recurs que té l’autora per portar el no humà al pla humà, especialment als primers capítols, on ‘El llamp’ i ‘Les trompetes’, en són un excel·lent exemple, amb un tractament dels tercers com a persones individuals o comunitats de forma exquisida.
A ‘L’agutzil’, la narrativa comença a caure al món terrenal.
‘El primer cabirol’, és el relat d’un part d’aquesta espècie, explicat amb paraules ben buscades, que de tant ben trobades, sembla que ho explica a nens de mames. ç
A partir d’aquí, passem a les històries del món mundà, amors, morts, sexe, guerra, misèries i alegries, explicades a la manera de l’autora, com ho podria fer una altra autora a la seua.
Irene Solà també entra en un intent de poesia. Un personatge fa versos per a altres personatges. Aquí remarcaré una coincidència per què és per mi viscuda; compartim la comparació d’un protagonista amb un gerro; el de l’autora es compara amb un gerro que vessa aigua senzilla, com la de les riberes i les fonts, aigua d’un poeta mort. El meu cantava : “Estic fotut, estic cardat, sóc com un gerro escantonat”, però cantava llençant-se de cap a una vida d’amor i alegria. Aquesta diferencia m’ha reconfortat, i he somrigut.
Tornem a la lectura. Els capítols passen, i retrobem personatges encreuats en la sort i la dissort d’unes vides tan senzilles per fora, com complicades interiorment, però la interessant forma de dir dels primers relats, a mudat al llenguatge pla i habitual de la novel·la d’autor.
A “El fantasma”, Solà recupera un moment desvergonyit en aquell crit destinat al tiet cec Miquel, ja mort : “Aixeca els braços, hòstia, tiet Miquel, que m’apagues els interruptors!”. I desprès d’aquell crit, la història torna a baixar al món de les persones, i a la retòrica personal de les novel·les.
Lluís Feliu.
1 desembre de 2022
Visc, i visc, i visc
Maggie O’Farrell
D’entrada trobem un volum no gaire gros, de 245 pàgines, distribuït en 17 relats en què l’autora descriu, a modo de biografia, tants moments en què ha perillat la seva vida amb més o menys grau de risc.
La narració és àgil i lleugera en general, que no escrita a la lleugera. Els adjectius, símils, i frases comparatives, són molt escaients i enginyoses, descrivint amb encert tant els voltants, com l’interior de la protagonista sense fer-se la lectura feixuga, tenint en compte que els temes no són gens intranscendents per a ella.
Sempre és agradable trobar a la lectura algunes coses amb les que un s’hi pot identificar. La fastigosa descripció de la llet, en la que m’hi reconec, i la del te, que amplio a tota la resta d’infusions herbàcies, tret del cafè, és la que jo faig.
Podríem parlar del caràcter i singularitats de la noia, que és una ‘pupes’, però com que ella mateixa ho explica, ho reconeix, i es qualifica, no cal allargar-ho més, ja que les opinions personals poden ser moltes i variades. Però per no deixar-ho tan nu, em venen al cap dues expressions : ‘Fa més por que una caixa de bombes’, i ‘Boixos fan bitlles’.
Els primers relats es presenten interessants potser al ser més morbosos. Ja més endavant, algunes històries es bolcaran més en les malalties personals, patiments del cos i l’ànima, i els treballs i peripècies per poder trobar un lloc de cura en diferents llocs del món. Altres, sense un perill explícit, serveixen a l’autora per donar gruix i fil conductor al volum, i per descriure impressions personals dels seus viatges, i del món que l’envolta ja sigui a prop seu com, en certs moments, la llunyana llar i família.
El relat en què neda cap a la plataforma portant el nen a l’esquena, ens mostra el grau de peculiaritat d’aquesta dona.
L’última història se m’ha fet massa llarga, potser sobren la repetició de les conseqüències físiques de la malaltia, i la llista infinita de possibles situacions de perill i al·lergògens, que distreuen del subtil trama del relat. Podem entendre que aquesta meticulositat, i al mateix temps el divagar sobre el comportament de les bones i no tan bones persones, ha servit a l’autora de vàlvula de escapament i descompressió.
No podreu negar que, més o menys íntimament, tothom farà una revisió personal de les vegades que ha estat prop de la mort. Jo, a prop a prop, n’he comptat tres.
La primera al 1962, la meua mare, de nit, es va posar de part, a l’hospital de Figueres, el metge de guàrdia estava tant borratxo que no s’aguantava dret. Gràcies al valor de la infermera i la comadrona per tallar, i l’encert en cosir, no vam palmar tots dos allà mateix.
A finals d’agost de 1978, al matí, anant a la feia amb bicicleta, es va congriar una gropada seca, només quatre gotes grosses, però amb llamps cada vegada més propers i trons més esquerdats. A l’alçada de la pineda a l’entrada del Port, quan jo passo, cau un llamp al final barana metàl·lica que voreja la carretera, a tres o quatre metres de mi. Perquè no em va caure a sobre? Potser el terra no era prou moll, la goma de les rodes ...
Al 1981 feia la mili a Tenerife, destinat a la cantina. Una nit de març, com cada nit abans de tancar, pujaven el caporal de la guàrdia i l’escorta a fer el tallat. Jo estava assegut en una nevera rere la barra, i el company esperava per tancar ràpidament quan liquidessin els tallats. Deixo el iogurt que estava menjant a la barra, i em disposo a baixar. El caporal deixa el ‘naranjero’ (un subfusell curt) a la barra com sempre, o potser amb una mica més de força que de costum. Surt un tret que fa volar el pot del iogurt, impactant a l’enfustat que cobreix les parets, a uns cinc centímetres del meu cos, a l’alçada de l’estomac. El caporal no havia posat el fiador a l’arma, ni havia revisat la recambra, ni havia tret el carregador. La confiança, un descuit, mai passa res. Però per què no dir-ho, el nostre major problema en aquell moment era la fressa del tret, i com dissimular els forats a les planes del calendari on el tinent Aranaz hi apuntava algunes coses. No vam trobar solució més ràpida que tapar els forats de bala amb uns petits adhesius que sortien en uns pastissets, d’una marca que ara no recordo. Ja ens tens a tots quatre devorant els dolços per obtenir 10 divertits gomets per les deu fulles del calendari, i una més per a la fusta de la paret. En un moment va pujar el ‘cabo primera’ per si havíem sentit com un tret. Allà no havíem sentit res. Van caure quatre Orange Crush de cola per ajudar a fer baixar tanta pasta. Que jo recordi, vam tenir la xelipa de que el tinent no apuntés res més al calendari.
Tres incidents propers a la mort no són prou per escriure’n un llibre, esclar que, per sort o per desgràcia, a diferència de l’autora, jo no hi he posat mai de la meu part.
Lluís Feliu
23 de gener de 2023
La suite francesa
Irène Némirovsky
Tenim un volum de 400 pàgines de lletra atapeïda, que ens transporta a la invasió de l’alemanya nazi de França. Ho fa amb una narrativa hàbil i àgil, que s’endinsa en les moltes penes i misèries d’aquells moments, sense abusar del arrebossat de desgràcies i patiments soferts per la població francesa. El seu escrit ens mostra sense sang i fetge les atrocitats de la guerra, aconseguint que la persona física que llegeix avanci sense tenir que estar sospesant judicis de l’autora, que no en fa, només narra des d’un punt de vista de cos present, però distant a l’hora, no mancat en certs moments d’una subtil ironia.
Treballa molt bé la psicologia de les persones atrapades en aquell desgavell bèl·lic. Crec que sempre és la part més divertida i gratificant d’escriure, tan mateix, per més que un busqui l’originalitat en el fer i les reaccions, no podem deixar de fer les coses que faria qualsevol mortal, fos francès o de Pernambuco. Només canviaran certs tics i petites prioritats, el foie gras o el pernil ibèric, la bearnaise o l’allioli; però si gratem una mica, sorgeixen els humans.
A la fi, els vençuts i vencedors acaben mig suportant-se, i apareixen els mascles i les femelles, i bla, bla, bla. Sort que l’admirable narrativa ens ajuda, encara que sigui saltant-nos alguns paràgrafs, el final es fa una mica llarg, a arribar a l’última pàgina.
Crec que l’ideia de l’autora de fer-ne cinc parts hauria anat en contra de l’obra, ja que amb dos n’hi ha prou i de sobres, a part de qui volgués un documental d’aquells fets.
Jo destacaria per raons personals dues històries. La primera és la de la mort del mossèn Péricard, la millor trama de tot el llibre sens dubte, que mor amb un ull rebentat, com la meua Dolors Agrò, treballadora del CAP de Llançà, i la segona la de Charlie Langelet, que mor amb el cap en mil trossos, com el meu Fidel Oposte, fill de pare francès, que mor amb el cap destrossat per una cisterna de wàter voladora. En fi, des del 1941 fins avui en dia, parlant de persones, res de nou sota el sol.
Lluís Feliu
Diumenge 5 de febrer de 2023
Cendres Aurora Bertrana
Alguna vegada, desprès de comentar un llibre, busco altres opinions, i molt sovint em trobo amb la mania de ressenyar el llibre a partir de qui és l’escriptora o escriptor, i per les seues circumstàncies. I aquí comença a aparèixer el sabó i la lloança, i el perdó, i l’entendre que ‘les cosetes literàries a les que els hi caldria un pam-pam al cul’, són culpa de les desgràcies i alteracions patides per l’autor o autora de torn. El comentari d’un llibre tindria que ser com un tast a cegues, per tal de fer-ne una interpretació imparcial, i donar una visió neta, real, i asèptica al qui busca la informació. És desprès d’això que cal encetar el debat del com i el perquè les vicissituds viscudes han pogut influir en l’obra.
Bé, aquest volum ens presenta des de les primeres pàgines una equació existencial : ‘2+2=4*X=X’, desenvolupa-ho. I l’autora es passa tot el llibre buscant aquesta ‘X’. Ho fa valent-se de la protagonista, una noia de casa bé, jova i guapa, viatjada i estudiada, que s’enamora perdudament d’un jove estranger, empresari ric, guapo i bon vivant, un artista de la pista. A la fi es casen, ella sota l’avís de que ell farà lo que podrà en el matrimoni, però no més. I ja hi som pel tros.
L’autora fa servir una prosa correcte i plana. Es permet algun localisme per amanir certes localitzacions, però sempre sota control.
La narració regida pels estàndards de composició previsible i educació literària, es fa plana, monòtona, i asexuada. Res del ‘quatre sexes’ anunciats, més aviat és un “afarta’t Susanna, la meitat de mitja figa”. Amb aquest fer de ‘vosaltres ja us ho imagineu’, l’autora no es despentina mai.
Així, amb aquest llibre podrem descobrir la mena de catalans als que es referia el senyor Mariano Rajoy Brey, són els catalans “que fan coses”; i es passen tot el relat fent coses. I com que Déu els cria i ells ja s’arrepleguen, què més pot passar? Doncs que coneixerem a uns estrangers que també “fan coses”.
Amb el ressorgiment anarquista, els papàs benestants han de fugir a Suïssa per salvar la vida. Caler crida caler, i són acollits per una rica família de grangers, molt bona gent.
Al final, ha passat un any i mig i la jova protagonista encara no ha consumat amb el marit, que està per altres afers i xefles, fins hi tot dins la misèria més absoluta.
La noia, que encara està buscant la ‘X’ de l’equació, ens pot despertar pensaments sobre ella poc educats, però hem d’entendre que està tant enamorada, que no hi pot fer més.
Total, que un dia, l’artista de la pista i un amigot, no fent cas dels consells de l’Stevie Wonder, es maten en un accident de cotxe.
A la joveneta vídua no li quedarà més remei que refer la seua vida sota l’empara de la seguretat de l’entrada dels nacionals. Ho farà casant-se amb el que sempre ha estat enamorat d’ella, i que ella sempre havia rebutjat, un ferm, valent, treballador, educat, i pessimista català, bo de debò; amb el que ,per fi, podrà fer nens i nenes.
La contraportada diu que aquest llibre no es va aconseguir publicar a causa de l’escàndol que ‘pooodria’ suposar. No sé jo. Hi ha més perill a la posada de ‘l’Almirall Benbow’ quan hi arriba en Black Dog buscant Billy Bones, que en tot aquest llibre.
Com diuen ‘podria suposar’, per poder, podríem suposar que no es va publicar per alguna altra raó.
Lluís Feliu
Diumenge 26 de febrer de 2023
Tàndem
Maria Barbal
És un llibre curt que es llegeix ràpid. Arranca amb cert impuls, però es vincla cap a la narrativa intimista, sense ser complicat ni en l’estil ni en la trama, al contrari, ens presenta uns personatges dins d’una escena vital actual, esquitxada de ‘tics’ socials i desgràcies interpersonals fàcilment recognoscibles.
La infidelitat amb la millor amiga, el trauma familiar de la mort d’una filla nounada, la descoberta sospitada d’un fill homosexual, i les tafaneries del barri amaneixen la vida d’uns protagonistes que arrosseguen els esguerros acumulats en anys de matrimoni, fracassos conjugals que els llastren i ofeguen dins la rutina, fins que en una conquista a la classe de ioga, podria haver sigut al pipican, però cap dels dos tenia gos, s’encén una esperança. L’Elena i l’Armand intentaran reparar les ferides familiars per aconseguir deslliurar-se del passat, i recomençar una nova vida buscant una felicitat sense estridències.
L’autora, en poques pàgines, ens posa al davant, com, les pors, l’engany, les mancances afectives, de sinceritat, de valor, d’empatia, la covardia, i l’orgull, acaben per malmetre les relacions personals, que, qui sap, ja van néixer en falç. Un llibre on els escenaris són un mer atrezzo on es desenvolupa la psicologia personal de cada personatge, però sense abundor.
Barbal podria haver aprofundit més en la ment dels implicats, crear tètriques foscors, terribles secrets, i crims inconfessables, una mica de rock’n’roll entre tant pàmfil. Però no li calia, crec que la seua intenció és mostrar-nos a través d’unes vides senzilles, algunes realitats emocionals, potser incòmodes, com l’accés a la felicitat de cadascú en qualsevol moment, o els drets i deures establerts per la societat per sobre de l’individu, i posar-ho a debat.
Per afegir un punt de facècia diré que a mi, el tal Ramir, sempre se m’ha empescat un hindú.
Lluís Feliu |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
]. Amb tants d’altres com hi ha al món que hi fa bon temps, la Costa Brava per exemple.
