Benvinguts a la República del Cap de Creus.

Un estat trempat on si pot arribar volent o per casualitat.

Des de 2007

**************************



Lluís Feliu

*******************
Ja torna a ser a la venda la tercera reedició del llibre 'Recull casolà'. Nomès el trobareu a les llibreries de Llançà, 'Felip', 'Pumareda', i la 'Llibreria Gros' del Port.                      

********************
Llançà, paral·lel 80
No deixeu de llegir-lo
el trobareu a les biblioteques

 

*****************************************

 

BONUS

NOMENCLATURA

El llibre de Ciriaco Moyanés ... “Artes y Formas para Sometimiento a Diablos”, "l’Arti e Forme di Sottomissione ai Diavoli" que vol Cansalatta.

Atac dels zombis a Fontajau ....1 de la matinada del divendres 19/1/2018

Cap de la lluita contra els zombis .... Comandant Martianez.

Cap superior de Martianez .... General Mañas, representant OTAN.

Ajudant del Comandant Martianez .... Capità Solano.

Pistola petita....  Smith&Wesson xato.

Banc italià de l’Adana ....... l’Intesa Sanpaolo.

Segon agent de la Nautilus ... Jon Poo.

La pistola de Jon Poo és una ..... Staccato amb silenciador..

Menjar a Llançà a la  ...  ‘Fonda Rafel’.

Fendon i Serradero a Llançà al ... ‘Hotel Floral’.

Héctor Frutos i Marcos Milán al ...’Hostal El petit caliu’.

Joventuts comunistes alemanyes...FDJ.

Servei secret alemany ... BND.

Servei secret israelià ... Mossad.

Fendon i Serradero Cotxe ... HYUNDAI blanc.

Enllaç de Fendon i Serradero ... Ford Ranger negre.

Fendon i Serradero 2on cotxe ... verd oliva.

Empresa de recerca ..... Nautilus Submarine Works Corp.

Empresa de recollida al Bisbat de Girona .... TransRoma.

Operació de recerca ..... Operació RA.

Cap científic de la operació RA ..... Carl Beimeier.

Expert arqueòleg de la Nautilus Corp. ..... Malcom Merryn.

Antiquari ..... Juli Aigader.

Reporter i periodista de Llançà ..... Lluís Landod.

Lluís Feliu ..... Jo.

Comissari de la policia Criminal de Barcelona ..... Hèctor Frutos.

Dona de Hèctor Frutos ..... Amelia. ( morta )

Inspector ajudant del Comissari Héctor Frutos ..... Marcos Milán.

Bibliotecari de Llançà ..... Joan.

Bibliotecària del Castell de Petralata ..... Anna Passaplanes. ( morta )

Nova bibliotecària del Castell de  Petralata ..... Adana Stamp.

Nom en clau de la policia de Adana Stamp ..... Piluca.

Comptable de la ‘Nautilus Corp.’ ..... Isabelle.

Director de la ‘Nautilus Corp.’ al sud d’Europa ..... Senyor Piramonte.

Biòleg submarí de Far de Bol ..... Abdó Mascaró.

Dona de l’Abdó Mascaró ..... Marta.

Colla de l’Abdó : Quim peixater i inicis informàtica.

Colla de l’Abdó : Jan porta el ‘Voramar’

Colla de l’Abdó : Pep germà petit d’en Jan del ‘Voramar’

Executiu francès de la ‘Nautilus Corp.’ ..... Henri Boquerel.

Poble entre Llançà i el Port de la Selva ..... Far de Bol.

Supermercat que és la base a Far de Bol ..... Claramar.

Empresa Competència ..... Acheron Inc. .

Vaixell espia de la C.I.A. ..... Black Sea.

Barco de la ‘Nautilus Corp.’ ..... Bravatto III.

Capità del ‘Bravatto III’ ..... Capità Caveller.

Germans fotògrafs i mariners americans ..... John i Michel Strauber.

Professor japonès ..... Ochy.

Comandant Cap de Fendon ..... Ernest Bishop.

Agent especial de la CIA ..... William Fendon.

Agent especial ajudant de William Fendon ..... Carlos Serradero.

Expolicia anglès ara detectiu que treballa per la ‘Nautilus’ ..... Peter Claermont.

Secció de la CIA de Fendon i Serradero ..... B.A.W.C. (biological and archaeological weapons control)

L’operació RA comença l’últim dia de novembre.

La preparació de la base al ‘Supermercat Claramar’ dura cinc dies.

La prospecció submarina dura 5 dies, al cinquè a la tarda arriben a Far de Bol.

Compte arruïnat ..... Georgeus Batismaier.

Antiquari mort d’embòlia ..... Sigfrido Waler.

Baronet compravenda ..... Smith Müller.

Monestir de Castella ..... Sant Pablo de Retruécano segle XIV.

Germà traductor principal ..... Ciriaco Moyanés.

Busca antiguitats del Castell del Roc ..... Josep Verdú.

Compte de Petralata ..... Joan Roc i Gauli de Cardoner-Mastra i Rocafera.

Hereu del compte del Castell de Petralata ..... Jordi Roc. L’amo gros.

Anomenen al llangardaix dimoni col·loquialment ..... “LL”.

Sistema d’encriptació per satèl·lit ..... 1RL257, anomenat Belladona.

Armament del Comando ..... M240, model L.

L’amulet s’amaga al ..... CIR 9 Sant Climent Sescebes ara Acuartelamiento General Álvarez de Castro, on s'allotja el RI Arapiles 62.

L’amulet es transporta fins ..... El Banco de España, Madrid.

“LL” es reclou al ..... Hangar 9, CIR 9.

El rellotge de Marcos Milán ..... un Casio W740.

Ve de Roma per aconseguir el Llibre i l’amulet ..... Arquebisbe Carlo Cansalatta.

Ajudant de Carlo Cansalatta ..... Prevere Vincenzo Voina.

El comercial ..... Segona identitat del prevere Vincenzo Voina.

L’administratiu del Bisbat de Girona ..... Gustau.

L’empresa de transport que recull les coses del l’arquebisbe ..... TransRoma.

L’Adana viu en un segon pis d’un bloc del carrer Merceria.

L’arca va al port italià de Livorno.

L’antiga estufa de l’oficina de la Mirandola era una ..... Superser.

El ‘Rem Tort’. És l’únic restaurant que trobarà obert. És al final del passeig marítim. Segueixi aquest carrer fins al final i desprès dues travesseres a la dreta, és a cinc minuts.

 Incident mutant al Cap de Creus. Operació RA.

Dissabte 20 de gener de 2024.

El comercial. ( 39 )

Va sonar l’alarma del Casio de Milán, eren les set del matí. Amb un gest automàtic para el xiulit i es queda ajagut, expectant.

L’habitació estava totalment a les fosques, al carrer encara era de nits, però les gruixudes cortines tampoc haurien deixat passar gens de claror. Escolta. No se sentia cap de les inquietants remors de la matinada passada; ni tempesta, ni batalla.

Palpa el terra al costat del llit buscant la llanterna. Sota la llum LED, apareix el comissari també ajagut amb els ulls oberts.

 

—Bon dia, Marcos.

—Bon dia, comissari.

—Sembla que ja no se senten trets.—piula l’inspector fluixet.

—No.—Frutos s’aixeca del llit—Posem les coses al seu lloc abans no vingui el prevere.

 

Un cop col·locats els mobles de l’habitació, fan un pis, i es renten la cara, tot en penombra.

Ja més espavilats, Milán proposa donar una ullada al carrer. La Plaça del Vi estava deserta, i els fanals il·luminaven els racons com si fos l’albada d’un dia qualsevol.

Ja no plovia, però la gran mullena de feia poques hores, mostrava en totes les pedres la brillantor de l’aigua escorrent-se per gàrgoles i parets.

Tal com els hi havia demanat Vincenzo, es quedarien a la cambra fins que ell els vingués a trobar. Van enfundar les armes i restaren a l’aguait de l’arribada del religiós.

El Monsenyor va amatinar-se. A dos quarts de vuit, pica suaument a la porta. Frutos obre.

 

—Bon dia senyors.

—Bon dia.

—Els soldats ja han abandonat l’edifici per assistir als damnificats de Fontajau. Ahir nit fou una massacre. El pavelló va ser arrasat pels no-morts, es veu que van aconseguir infectar a quasi la totalitat de les persones allà refugiades. Segons les noticies, poc desprès van desaparèixer sota la tempesta.—els explica de bona tinta, però seriós i confident.—Si us plau, vinguin amb mi, he fet cafè.

 

Tornen a la cuina de la nit passada, ja recollida. Se sent olor de cafè de barretina. A la taula hi havia tres tasses grosses, sucre moreno, una ampolla de llet, i una bossa de magdalenes.

 

—Esmorzin una mica, és el mínim que els podem oferir. Monsenyor Cansalatta està molt trasbalsat per l’atac de la nit passada. M’ha demanat que els acomiadi de la seva part, vagin amb la seva benedicció. Ell resarà per a vostès i per a tots els infectats, que Déu els perdoni.

 

Els tres prenen la llet i cafè en silenci. Els dos policies es troben desplaçats en aquella cuina, sobre tot, potser,  per la seua inoperància davant dels tant propers estralls de Fontajau. Esmorzant a la cuina del Bisbat, semblava que ells quedaven en una altra dimensió, d’on podien apercebre la terrible realitat que imposaven els zombis, i no obstant restaven allunyats del perill imminent.

Però evidentment que hi estaven implicats en aquella guerra, ara bé, de moment els tocava fer de peó a l’ombra.

Amb tot, Frutos es preguntava de què hauria servit el viatge a Girona, totes les especulacions i expectatives havien quedat reduïdes a casualitats i coincidències?

Tot li semblava massa net, massa simple, massa innocent. Tractant amb persones molt influents i amb obscurs interessos, hi havia alguna cosa que no quadrava.

 

—Per algun lloc haurà de petar.—se sent murmurar a ell mateix.

—Què deia comissari?—pregunta Milán abstret.

—Que hem de marxar. Monsenyor, li agraïm la seua hospitalitat i cortesia, i la del reverent arquebisbe, però hem de tornar. Ens queda molta feina per fer davant els terribles esdeveniments que encara ens han de colpejar.—diu apropant-se a la dialèctica retòrica del prevere.

—Evidentment senyors, no els entretinc més. Els ofereix la mà allà mateix, a la cuina. Baixen per l’ascensor defugint-se la mirada. A la gran sala rebedor, el taulell i el despatx encara esperaven l’arribada de Gustau, que entrava a les nou.

 

Fora, les primeres llums del sol dauraven alguns edificis veïns a la plaça.

Vincenzo els obre la porta i s’acomiada imposant un—Amb Déu germans.

El Patrol seguia allà, intacte. Tots els carrers encara regalaven d’aigua, però el cel es presentava clar com un ull de peix.

 

—Surti de la plaça i aparqui al primer lloc que pugui.—ordena Frutos.

 

Marcos condueix al llarg del carrer dels Ciutadans, més avall, aparca en un costat més ample.

 

—Què passa, comissari?

 

Frutos obre la mà dreta i mostra un petit paper blanc, plegat amb cura.

 

—Buenooo...—esbufega l’inspector recelós de tant secretisme i missatge ocult.

—M’ho ha posat a la mà el prevere quan ens hem acomiadat a la cuina.

—I què diu?

—Mirem-ho.—fa Frutos mentre desplega el paperet—Plaça de les Voltes d’en Rosés 9h.—Ell mateix busca la localització al mòbil—És aquí a prop, aparqui en aquell racó. Anirem a peu.

—És un quart de nou comissari, què farem tanta estona allà? Millor esperem al cotxe, no?

—Com vulgui.—accepta.

 

De tant en tant, passava alguna persona que baixava, i molts que tornaven dels seus llocs de confinament, cap a casa. S’havia donat l’ordre de continuar amb la vida dins dels mínims que marcava aquella excepcional i perillosa situació.

 

—Què creu que ens voldrà dir?

—No ho sé, ja no es poden preveure les voltes que donarà aquest cas.—diu intrigat el comissari.

—Sembla que Martianez no ens manté gaire informats de les incidències amb els zombis. Sobretot desprès de lo d’aquesta nit a Fontajau.—remuga Milán.

—Ja, però no pot queixar-se de nosaltres, acomplim amb les investigacions, i li hem proporcionat l’amulet d’“LL”. Suposo que ens deixa fer al nostre aire. Només caldrà donar-li alguna cosa de tant en tant, això ens permetrà anar fent amb llibertat.—augura darrere les ulleres de sol.

 

Lluny s’escolta l’incessant anar i venir d’ambulàncies i policia. El Barri Vell, però, semblava aliè a les coses dels zombis. Parets i carrers s’assecaven sota els primers rajos de sol matiners, com sempre, segles ha, passava.

 

—És l’hora, anem Marcos.

 

Sota les voltes de la plaça no es veia a ningú. Faltaven cinc minuts per les nou.

 

—Bon dia senyors.—fa una veu darrere d’una arcada. Era el prevere—Vinguin per aquí.

 

Entren per una estreta porta antiga de fusta gris, que donava a una rampant escaleta de maons vermells i gastats. Al final arriben a una sala àmplia i buida, amb dues finestres tancades, però a les que els anys, les hi havien conferit el poder de deixar passar una llum màgica per les escletxes de la fusta.

El religiós s’aparta de les finestres i ronda per la paret més allunyada de l’estança, pensant com entomar la conversa amb dos policies desconeguts, de quelcom que era d’una transcendència vital per la humanitat.

Ell els oferiria la veritat de ser un dels molts defensors d’aquest món tal i com es coneixia a través dels segles, quedant al descobert.

Però, i ells, com respondrien, tindrien alguna cosa per oferir-li; ajuda, orientació, esperança, o la seua sinceritat seria en va, i els tindria que eliminar.

 

—Senyors, el que ara els explicaré, pot semblar increïble, però és veritat. I al final d’aquesta reunió, n’hauria de sortir alguna cosa que ens permetés avançar.        

 

Els hi explica que des del principi, el llibre d’en Feliu bevia de fonts desconegudes, però fidedignes. Cansalatta, de més jove, havia sigut un dels guardes des de Roma, del Sancti Virgine Custodium de Llançà, on controlaven una de les Macula Scura. N’hi havia set al món des de la més remota antiguitat. Quatre havien sigut anihilades per antics guerrers ja extingits. Així, la humanitat tindria que lluitar secularment contra aquests tres esperits diabòlics que apareixen i desapareixen a través dels segles. Ja no es poden destruir per sempre, amb els poders dels humans, només es poden recloure i custodiar.

Però pels dimonis el temps no té significat ni substància, un segon per ells és un segle per un home. Juguen amb la humanitat una eterna partida d’escacs, ells mouen les fitxes negres, i nosaltres les blanques sota les seves malèfiques influències i el pas de les èpoques, que esvaeixen les nostres jugades en la nit dels temps.

El prevere agafa aire.

Podríem dir que l’Església, com a tal, sempre ha tingut la intenció de salvar el món i la humanitat, però van sorgir altres grups, alguns també lligats a conciliàbuls eclesiàstics, amb intencions i interessos molt obscurs.

 

—Els Illuminatti.—aporta Milán.

 

Vincenzo somriu.

 

—Aquest lobby sense nom, deixa que el poble els anomeni de diverses maneres, i els adjudiqui noms amb referències secretes i desconegudes, cosa que el manté en l’anonimat al llarg de la història.

És veritat que el grup al que pertany Cansalatta i els seus confrares, llueixen el Mussol de Minerva. És pura decoració.

En un principi, aquesta corporació buscava establir un nou ordre mundial, pretenien disposar del poder dels dimonis Macula Scura mantenint-los sota el seu control. Però els diables i el seu atroç poder, eren molt inestables i el seu més gran interès era sempre reduir la humanitat incloent-hi els seus capturadors, al no res.

Amb el pas dels segles, els alquimistes, exorcistes, nigromants, xamans, i mags humans, van trobar formules per reduir alguns d’aquests diables, amb talismans, sortilegis, i invocacions.

Així, els diables van anar sent confinats i encofurnats de diverses maneres arreu del món. Va haver-hi un frare dit Ciriaco Moyanés, que va passar mitja vida anant al darrere d’aquests amulets i sortilegis, i en fe un recull en un volum, que va ser copiat per desar-lo en les biblioteques més grans del món antic. Però l’original es va quedar a Espanya, per ser custodiat al desaparegut, per culpa d’un incendi, monestir de San Pablo de Retruécano, en un lloc de Castella, on Moyanés hi feia les traduccions al castellà.—Vincenzo anava amunt i avall per l’estança mentre desgranava la història, de vegades intuïda pels policies—A finals de 1970, va córrer el rumor de que aquest volum original, o una còpia, podria estar contingut en un lot de baguls de llibres que havien voltat per Europa, i que al final van ser adquirits a Berlin per la família del Castell de Petralata.

El Consorci de l’arquebisbe ha treballat anys a l’ombra fins poder planificar com aconseguir el llibre que de manera inesperada va arribar al Castell. Però al final, els sorprenents esdeveniments a l’aparcament, els hi van impedir acomplir el pla. Ara, senyors, ja suposo que poden lligar caps, no?—acaba el prevere.

—Quan diu el grup de Cansalatta, vostè no s’hi compta?

—Jo!—s’irrita el religiós—Jo, com molts més abans que jo, vigilem i actuem per tal que els sinistres plans de tipus com l’arquebisbe no prosperin mai.

—Però ara l’amulet pel control del llangardaix, el tenen els militars. Què farà el Grup, robar-lo, segrestar al collons de mutant?—aventura Frutos.

—No amics meus. L’amulet i les catàstrofes que puguin desfermar els zombis, ara per ara, ja no són del seu interès, ni són de la seva conveniència per a governar el món. Han deduït que són massa destructius i poc rentables. Ara, el què de veritat els interessa és el llibre de sortilegis, en ell volen trobar la fórmula per a dominar la humanitat d’una manera asèptica, i imperceptible, però certa i irrevocable.—el prevere fa un silenci per esclarir les idees—En aquest moment ni els militars, ni Cansalatta estan interessats en liquidar al llangardaix, els militars el voldran per experimentar, i les baixes provocades pels zombis només es consideraran danys colaterals davant la importància de la descoberta de l’ens en sí.—pronostica deixant clar lo que molts pensaven—Bé, ara és el moment d’explicar què tenen vostès per poder lluitar contra la tropa de l’arquebisbe i contra el mateix dimoni.

 

Els dos policies van quedar parats davant la demanda del prevere.

 

—Però com el podem ajudar nosaltres, què hi podem fer contra els militars i contra l’arquebisbe? Ells tenen tot el poder del seu costat.

—Més que el com, els demano amb què.

—Què vol dir?—inquireix el comissari sospitant que el prevere anava amb alguna pensada per davant seu.

—La història que ens van explicar de com van aconseguir els amulets, i com el zombi va endur-se el llibre, pot ser creïble, però pel que no tingui prou informació. Senyors, jo sé que només van entregar un sol amulet al seu cap, amb tot, la descripció dels altres amulets és exacta. Els que hem estudiat els amulets i escarabeus, els coneixem. Així, o vostès se n’han quedat dos, o, els van poder veure al llibre en algun altre moment, fora del tumult de la lluita a Peralada.—lliga caps.

 

Els policies es miren. Si volien avançar caldria bastir algun pont.

 

—Bé, té raó,—accepta el comissari a repèl—vam aconseguir arribar amb el llibre a l’hostal de Llançà, i el vam obrir, estava ple de sortilegis i encantaments contra tota mena de diables. Desprès vam obrir la part del darrere on estaven els sis amulets. Jo vaig extreure el que estava indicat a la pàgina del dimoni llangardaix, on també hi havia dibuixat el cuc negre, com si els dos fossin la mateixa entitat.

 

El prevere anava assentint amb el cap.

 

—En un moment,—continua Frutos—vam ser sorpresos per uns encaputxats fortament armats, ens van reduir, i sense poder fer-hi res, es van endur el llibre sense adonar-se de que hi faltava un amulet.—menteix.

 

Vincenzo resta en silenci, recapitulant.

 

—Ntx, ntx, ntx, això és una molt mala notícia per a vostès.

—Els tipus que es van emportar el llibre parlaven en castellà, amb accent anglès o americà.—embolica el comissari.

—Això ja té poca importància. Els hi haig de dir que les seues històries són cada cop més increïbles.—diu suaument el religiós.

<I encara no li hem explicat la del mariner misteriós>pensa Milán.

 

Vincenzo camina amunt i avall amb posat enutjat.

 

—Senyors, aquesta circumstància ens posa en una situació molt delicada. Vostès saben massa, i sense cap defensa per la nostra part, els posa, i em posa a mi mateix en un compromís crític, quan Cansalatta sàpiga que l’han enganyat amb els amulets, i comenci a lligar caps com he fet jo, voldrà la veritat sobre el llibre a sang i foc.—augura.

 

Era veritat que vist des de la perspectiva del prevere, la situació no era gaire propícia per a ells.

 

—Eehh... monsenyor, abans de que els anglesos s’emportessin el llibre, vam fer una cosa.—se la juga Frutos.

—I què van fer?—pregunta sense interès.

 

Frutos treu la cartera i d’ella la fotografia. Milán observa sense dir res.

El prevere s’apropa, i Frutos li passa la imatge. El rostre de Vincenzo s’il·lumina. De no ser pel seu rang eclesiàstic i el seu caràcter moldau, hagués petonejat als polis.

 

—Això és ... això és ...

—Sí, això és la plana del sortilegi contra el llangardaix.—certifica Frutos amb cert orgull.

 

El monsenyor es mira la foto amb concentració.

 

—És un sol vers que està format per diverses estrofes que s’han de desgranar correctament, per tal que desprenguin el seu influx. Ara no tenim temps.—diu inquiet mentre torna la foto al comissari.

—No la vol?—s’estranya.

—Sí, esclar. Les coses han canviat, tenim amb què treballar. Hem de muntar una operació i desxifrar la sentència. He de deixar anar llastre. Guardi-la vostè, però tingui en compte que ens hi juguem la salvació de la humanitat.

 

Frutos torna guardar la foto, li sembla que ara pesa com el plom.

 

—Haig de marxar. Vostès esperin una estona i surtin desprès, i ajustin la porta. Estarem en contacte.

—Com?—pregunta Frutos.

—No es preocupi. Quedin amb Déu.

 

Se sent com baixa les escales a la carrera i tanca la porta.

 

—Creu que hem fet bé?

—No ho sé, Marcos, ja no ens quedaven gaires més moviments. Però sembla que sí, o el tipus és molt bon actor.

 

Tots dos es queden estintolats a la paret del fons.

 

—Marcos, doni’m la seua foto. Per si de cas, en deixarem una a resguard.—el comissari va cap una paret de maons sense enguixar. En busca un d’escantonat, fa un tub amb la foto i la introdueix al forat del maó—La sabrem trobar si cal?

—I tant.—diu Milán alleujat per no tenir que dur una prova tant valuosa a la butxaca.

—Marxem o què?—pregunta l’inspector desprès d’una estona de mirar totxos en silenci.

—Va, fotem el camp.

 

En un tres i no res recuperen el Patrol amb la intenció de tornar a Llançà.

 

—Vagi per la sortida nord, potser estarà una mica més tranquil·la.—indica el comissari, que volia allunyar-se de la tragèdia del pavelló. L’inspector ho va agrair.

 

Aquella sortida, lluny del centre de la capital, estava controlada per militars espanyols. Milán havia posat les llums. Desprès d’identificar-se, va reprendre la ruta per l’exterior de Girona, els dos miraven de reüll la boscúria dels voltants de la N-II amb desconfiança. L’inspector apressava la marxa per la ruta que hores abans, havien creuat les legions de zombis.

 

 

 

 

Feia una estona que el prevere ja havia arribat al bisbat. No va passar per davant del mostrador de manera diferent a la dels altres dies. Gustau va aixecar la mà saludant darrere la finestra del despatx. Vincenzo ho fa com sempre, contingut. Puja a l’ascensor per dirigir-se a les estances de l’arquebisbe Cansalatta.

 

—Reverendíssim?—pregunta a l’entrar.

—Aquí, Vincenzo.—l’arquebisbe, assegut a la cadira elèctrica, mirava el carrer entre les cortines descorregudes—Com estan les coses fora?

—Aquí tot està tranquil monsenyor, la desgràcia ha caigut sobre Fontajau. Més de dues-mil ànimes perdudes, milord.

—Els humans paguem pels nostres pecats i vileses. Només podem resar per ells.

—Però també hi havia milers d’innocents.—es compadeix el prevere.

—Per lluitar contra aquest diable necessitem armes que el puguin dominar. Hem d’intentar recuperar el llibre, el tingui qui el tingui. Aquesta tarda parlaré amb Roma, demanaré ajuda contundent, aviat començarà la veritable batalla per l’Arti e Forme di Sottomissione ai Diavoli, Vincenzo.

—Sí, senyor.—respon l’ajudant darrere la cadira. Li agafa el cap i el desnuca amb un Capite Reversum. Durant un instant queden cara a cara. Torna a col·locar el cap al seu lloc natural. Pel reflex del vidre de la finestra, ningú diria que l’arquebisbe era mort. Encara mirava el carrer amb interès.

El prevere condueix la cadira cap al dormitori de Cansalatta. Al fons hi havia una antiga arca. L’obre, és buida. Agafa el cos desnerit de l’arquebisbe; el cognom no li esqueia gaire. El posa dins l’arca i el tapa amb unes flassades de l’armari rober. Tanca el baül, aparca la cadira prop del WC, i surt tranquil·lament de l’estança.

 

—El monsenyor descansarà tot el dia, no el molesti. Jo tornaré en una estona.—li indica a Gustau al sortir.

 

Torna a la casa de la Plaça de les Voltes. D’un porticó de sota l’escala treu una caixa, allà hi guardava les que serien les seues noves directrius.

 

 

 

Eren quasi les dues quan Landod prenia el cafè de cada dia desprès de dinar al El Gavià.

Desprès de la llevantada del dia abans, el cel s’havia esclarit, però el mar encara botia. Havia sigut una gropada general i generosa, que venia a pal·liar una manca d’aigua, encara que no alarmant, si creixent.

Entra un client que es queda a la barra i demana un tallat.

El periodista l’escruta amb mirada d’ofici. Anava vestit correcte però informal, podria ser un comercial. Duia una cartera de nansa amb compartiment per l’ordinador. No era ni alt ni baix, de cabell castany fosc, ben tallat i ben pentinat, lluïa un bigotet més rossenc, d’estil juvenil.

 

<Comercial en temps normal>pensa<En aquests moments podria ser un contra-espia o qualsevol cosa pitjor>

 

El del tallat deixa la barra i se li acosta a la taula maletí en mà. Ell aixeca el cap i el mira.

 

—Senyor Landod?—pregunta el foraster.

—Sí, ens coneixem?—fa en guàrdia.

—No en persona, però jo tinc de vostè certes referències. Puc seure?

 

L’altre es tensa i dubta uns segons.

 

—Eehh..., si és un moment. He de marxar aviat.

—Sí, serà un momentet, no el voldria destorbar. Però crec que li pot interessar el que li haig de dir.

—Segui.

 

El tipus parla perfectament en català, però l’accent el delata com estranger.

 

—Senyor Landod, estic treballant en un assumpte en el que vostè, si volgués, em podria ajudar.—diu esperant una reacció.

—En quin treball el podria ajudar?—tanteja.

—Tot això de que li parlaré és totalment confidencial.—continua el comercial—Quan li expliqui, sabrà reconèixer la gravetat de tot plegat.

—Doncs espero que m’ho acabi explicant.—diu davant la discreció del nou vingut.

—Tinc una relació amb dos amics seus.—apunta.

—Una relació, amorosa?

—Faci broma mentre pugui, en la feina que ens queda per fer ens hi va la vida, senyor.

—Continuï amb la història.—convida el periodista ja més seriós.

—Li parlaré francament per què sé que vostè hi està més implicat del què sembla. Ahir nit i aquest matí, he estat amb els seus dos amics policies. El comissari m’ha ensenyat la foto, ja sap. Poder tenim una oportunitat per acabar amb tot això, però hem de concebre un pla. Vostè m’ha de posar en contacte amb ells, en secret.

—Escolti, escolti, jo només sóc un col·laborador ocasional, no vull implicar-me en operacions secretes i mortals.—es fa enrere el reporter.

—Si us plau, només li demano que ens posi en contacte discretament.

—És que per la mateixa raó de discreció, jo no contacto amb ells. Hem d’esperar que ens vinguin a trobar, ho entén?

 

Vincenzo assenteix amb el cap, calia anar amb peus de plom. Així hi tot, el temps passava ràpidament.

 

—No tinc on anar per passar desapercebut.—deixa caure l’ex-prevere.

—I?

—No sé, potser vostè...

 

 

 

Falten cinc minuts pel migdia quan Milán aparca el Patrol darrere la biblioteca.

 

—Què fem, comissari?

 

Frutos sospira, havia sortit el Sol, però les complicacions per poder avançar en aquell cas, no s’havien esvaït.

Amb tanta xerxe estesa, li quedaven molts caps per lligar, el duet “LL” Martianez, el prevere redemptor, Cansalatta i la seua lluita per dominar el món, els foscos interessos militars i internacionals, Landod i els llibres, on els hauria amagat? Quin fil hauria d’estirar per poder desfer una mica tot aquell embolic.

 

—Primer trucarem a Martianez, i preguntarem per lo de Fontajau, a veure què.—li passa la targeta verda a l’inspector.—Truqui’l ara.

 

Quan comencen a sonar els tons, li passa el mòbil al superior.

 

—Diga.—respon sec algú.

—Aquí el comisario Frutos.

—Martianez al habla, diga comisario.

—A sus órdenes señor, me comunico por si había novedades sobre el asunto del Pabellón de Fontajau en Gerona.

—El emplazamiento fue baja ayer noche. De momento estamos a la espera. No hay novedades en las que proceda que ustedes deban intervenir. ¿Alguna cosa más, comisario?

—No señor. Nosotros de momento seguimos varias pistas, pero no tenemos nada en concreto, aún.

—Bien, sigan las directrices como hasta ahora, e informen de inmediato si hay novedades. Buenos días, comisario.

—A sus órdenes, mi comandante. Buenos días, buenos días.

—Sembla que de moment el nostre viatge a Girona ha passat desapercebut.

—Si re més no, això ens dóna temps i una mica de tranquil·litat, comissari.

 

Els dos es queden recolzats als seients. L’aparcament estava quasi ple de cotxes que feia dies que amb prou feina s’havien mogut.

L’atac dels zombis al pavelló la nit passada, ja era de domini públic. Les noticies ho explicaven sense profunditzar en les baixes civils. La ciutadania ja en tenia prou amb el confinament i el perill d’un possible atac en qualsevol moment.

El campanar de la Plaça toca les dotze. Milán no vol tornar a preguntar pel pròxim moviment, i resta a l’espera d’ordres. Frutos pensa, però sense posar-hi gaire interès. Calia que saltés alguna espurna, o del seu cervell, o d’on fos.

 

—Fem un tallat, comissari?—arrenca Marcos al cap d’una estona de silenci.

 

Frutos tarda en contestar.

 

—Uumm...No,—respon darrere les ulleres fumades—anem a la fonda. Farem el vermut i esperarem l’hora de dinar. Potser amb la panxa plena trobarem per on continuar.

 

Era per això, per una banda, que al comissari li agradava treballar sol. Ell podria haver-se quedat una hora, o les que li haguessin convingut, assegut al cotxe, sense moure un muscle; cosa que en companyia, era, com a mínim, poc correcte vers al camarada Marcos.

 

 

 

“LL” no havia variat gaire la seua ubicació sota l’arbreda davant el CIR 9. Des d’allà havia comandat les tropes de no-morts cap a la conquesta del seu objectiu. Ni la nit, ni la tempesta, l’impedien orquestrar l’atac de la manera més efectiva, ans al contrari. I així ho havia demostrat.

Ara, a ple sol, se sentia reconfortat i vigorós, capaç de molt més.

Per una part ombrívola, va creuar l’Avinguda del Campament com una invisible alenada d’aire calent.

El sotabosc encara guardava la mullena dels aiguats de la nit passada.

Va reptar pel flanc est protegit per la vegetació que cobria l’Anyet, en direcció on l’impuls de l’amulet era més ferm i tangible.

Al fotograma capturat des del satèl·lit espia dels de la BAWC, ara sota el comandament directe de la seu central de l’Agència, indicava les 12:33:07 hores. Entre les 12:37:07 i les 12:33:10, va saltar l’alarma silenciosa al complex de busca i captura del llangardaix al CIR 9.

Martianez i Romero es van dirigir a pas viu cap a la sala de control. Allà, entre un munt de monitors d’imatges per satèl·lit, gràfics de barres, i oscil·lants sinusoides, el mateix comandant Ernest Bishop en persona, escruta la imatge que li mostra un dels tècnics. Els dos militars espanyols s’afegeixen a la descoberta. El tècnic presenta la gravació fugaç d’una pota i part del llom quasi mimetitzat, del que per les mides, seria un enorme llangardaix. La gravació avançava, retrocedia, i es mantenia congelada intermitentment.

 

—Ya lo tenemos cerca.—diu Bishop en un castellà nord-americà.

—Bien, controlen todo ese flanco al milímetro, i centren la imagen por el lado norte.—ordena Martianez als encarregats de la vigilància.

—Todo está preparado, comandantes.—confirma el capità Romero.

 

Bishop assenteix donant-se per informat.

“LL” estava calent sota el Sol del migdia. Desprès d’abandonar Fontajau, havia ordenat a les files que durant la foscor de la nit, retornessin sense aturador fins l’albada. Sota els primers rajos del sol, les tropes zombis s’havien camuflat, fosos en la natura sense la contenció del dolor del cos, ni la por de perdre la pròpia vida.

Havia arribat el moment en què les seues legions abjurarien de la foscor de la nit per mostrar la seua fúria a plena llum, a la vista de tots els humans, pel seu terror i perdició.

 

 

 

A Girona, al bisbat, també era migdia passat. Del prevere Vincenzo no se’n sabia res, i encara que Gustau havia seguit l’ordre de no molestar a l’arquebisbe, es trobava inquiet per la tardança de l’un i el silenci de l’altre.

A la una va trucar al secretari del senyor bisbe de Girona, ara reclòs al monestir dels Caputxins de Tremp, per demanar informació i què fer.

Mitja hora desprès, va rebre la trucada del secretari notificant-li que el senyor bisbe no estava al corrent de cap moviment dels dos hostes, i que si ho trobava oportú i raonable, anés fins les habitacions de Cansalatta per interessar-se per les seues necessitats, si és que en tenia.

Gustau va trobar que les dues ja era una hora prou prudent per anar a preguntar a l’arquebisbe si li calien els seus serveis, davant el retard del prevere.

També era una putada que tots els qui assistien als clergues, o treballaven al bisbat, a excepció d’ell, haguessin sigut traslladats. No li feia gota de gràcia trobar-se en aquell edifici ancestral tot sol.

Arriba fins la porta d’entrada a les cambres del monsenyor i pica educadament.

Un moment desprès insisteix amb més contundència.

 

—Merda!

 

Tot de cop li venen unes esgarrifances. S’estava cagant viu.

Abandona el lloc prement el cul, acuitat per la necessitat corporal.

Des de l’ordre de confinament, en Gustau passava la jornada laboral a l’edifici del bisbat. A Girona vivia sol, així que anava de la feina al lloc de confinament nocturn, i al pis només un moment per donar-hi un cop d’ull, i canviar-se de muda.

Per l’hora que era quan va sortir d’alleugerir-se, ja més recompost, va decidir que fóra millor dinar primer. Ara ho feia a la cuina de les estances del primer pis, buides en aquests moments. De vegades es portava un tàper, i en altres ocasions es cuinava alguna cosa ràpida allà mateix.

Tenia lliure de les dues fins les cinc de la tarda. Desprès obria fins les vuit, que ja li semblava prou tard, tenint amés que desplaçar-se fins al seu lloc de proscripció nocturna. És veritat també, que fora d’aquells dies en què atenien els dos inesperats hostes, ell, a tres quarts encara no de vuit, ja pirava.

Així que, ben pensat, millor esperar al seu torn de tarda per anar a preguntar si el reverendíssim tenia alguna parvitat manifesta. En les seues hores lliures no li faria pas suar la cansalata, es fa broma ell mateix mentre escalfa el tàper al microones.

 

 

 

El vermut els hi havia anat bé, els va reconfortar tot esperant l’hora de dinar.

L’habitualitat de l’àpat també els ajuda a tornar a la normalitat. Algunes vivències de la nit passada, davant d’un cafè i el contingut guirigall de la fonda en aquella hora, semblaven més malsons indefinits, que viscudes contingències.

Però lo que veritablement els va fer tornar a la realitat irreductible, va ser la galtada d’aire fred del carrer al posar els peus a la vorera, i l’estar allà sense saber encara, què collons calia fer.

 

—Anem fins al Port a donar un cop d’ull.—el reporter li havia dit que era típic dels llançanencs i llançanenques arribar-se fins la Gola, a veure què.

—Vale.—accepta l’inspector sense tenir res millor que proposar.

 

A l’alçada del basar xinès del carrer Castellà, l’inspector alerta Frutos.

 

—Comissari, aquell que ve per allà no és el senyor Landod?

—Sí, sembla que l’acompanya un col·lega de feina.—aposta per les pintes i el maletí del company—Vagi a poc a poc, que ens vegi.

 

Es troben al punt del gran cub inoxidable amb llumetes, del que tots desconeixien el servei. Es fa evident que ell els ha vist; el Patrol no ajuda a passar desapercebut. Es paren tots sense saber què fer. El periodista es decideix a creuar el carrer i es posa a la finestra de Marcos, que l’acabava de baixar.

 

—Aparquin de seguida, els esperem aquí.—ordena de mala ganya.

 

Els policies trenquen per la primera a la dreta. Una estona desprès, reapareixen caminant.

 

—Anem al meu pis.

 

Tots caminen fins la porta on el periodista els hi havia passat la caixa grossa de mistos per l’escarabeu.

Comandats per Landod prenen l’ascensor sense dir ni piu. L’amo els hi obre la porta de casa no sense mostrar tota la recança del món que sentia. La claror natural era suficient per a veure’s les cares.

Els fa passar a la saleta on hi té la butaca de llegir prop del balcó, i un sofà davant la tele.

Tots es queden drets amb les mans a les butxaques de jaquetes i anoracs. Esperen ordres de l’amfitrió.

 

—Comissari, inspector, aquest senyor del que encara no sé el nom, diu que és col·lega de vostès, i que sap lo de la foto, i que han de fer un pla, i que no té on anar a raure.—deixa anar per presentació.

 

Els de la Judicial miren al tipus sorpresos, fins ara no li havien fet gaire cas.

 

—Sí, sóc jo, Vincenzo, el del formatge, pernil, i el 5 Finques.— dóna per senya.

 

El periodista esbufega, i encara no convida a res.

 

—Senyor Landod, és el prevere amb qui vam parlar ahir nit al bisbat de Girona.—li explica Frutos.

—Sí, parlar i alguna cosa més.—fa enutjat, com si anar al bisbat fos sinònim de dejuni.

—Monsenyor Vincenzo està amb nosaltres contra “LL”.

—Qui és “LL”?

—El llangardaix!—fan els altres tres a cor.

—Ell té estudis sobre aquesta mena d’amulets i sortilegis, ens ajudarà a desxifrar-lo, i suposo que a imposar-lo a “LL”.—s’atreveix a aventurar el comissari.

 

L’amo del pis acaba per acceptar que en aquell moment ningú tornaria a sortir al carrer fins que ell no estès al corrent de tot. Hi havia massa coses per explicar.

 

—Bé, treguin-se els abrics, on volen seure?

 

Al final escullen la taula del menjador. Era prou àmplia, amb suficients cadires, i no calia retirar cap fruitera de la Bisbal, ni cap tapet de cordill.

Un cop Frutos va posar al reporter al dia dels esdeveniments a Girona, sense fer referència al blindatge rere la calaixera i les tauletes de nit, va arribar el moment de tornar treure la foto del sortilegi, i que el prevere els proposés què calia fer amb allò, i perquè la Corporació de Cansalatta volia el llibre per sobre d’“LL” i l’amulet.

 

—Bé, com els hi explicaria,—comença Vincenzo mirant la foto que sostenia amb les dues mans davant seu—es tracta de la força de la paraula. Amb l’aparició d’aquest llibre, desprès de tants segles perdut, l’Organització va arribar a la conclusió de que sotmetre al món amb hostilitat, ocasiona un gran desgast i destrucció, cosa que entorpeix els seus interessos a curt termini. Sorgeixen punts de resistència, guerrilles, i la cosa s’allarga fins fer quasi impossible instaurar un ordre mundial global.—fa una pausa i deixa que l’argument prengui solidesa—Amb el llibre de sortilegis a les seves mans, tindrien el poder de la paraula. Un poder no violent físicament, un poder que convenç, que no aixeca dissidències, que invita a un ordre, no és una esbojarrada arenga que empeny a la lluita, és un plàcid discurs, un relat convincent que conduiria a les persones de qualsevol país, ja que les paraules es poden pronunciar en tots els idiomes del món, cap un ordre incontestable, eficaç, i feliç, però esclau de les directius dels oradors amb el poder del llibre.

—Vostè pinta un món feliç.—diu el reporter.

—I només amb el poder de les paraules?—pregunta Frutos.

—Com ho faran? Hipnotitzaran a tot el món?—recolza el segon del comissari.

—O potser volen portar la funció performativa a escala global?—apunta Landod.

—Sí, per aquí van les coses.

—Funció performativa?—pregunten els polis.

—A veure.—el prevere pensa un moment per com poder concebre un argument prou comprensible pels homes de la Judicial—Partim d’un acte locutiu, sigui la paraula, i d’aquí a l’acte fònic, que seria produir uns determinats sons, a partir del moviment de determinades articulacions.— Vincenzo ho il·lustra fent ganyotes amb la boca—Desprès passaríem a l’acte fàtic, que consisteix en agrupar aquests sons en una unitat superior, en paraules, segons cada llengua.—fa un silenci per a comprovar si Frutos i Milán el seguien. Els dos assenteixen—Desprès passem a l’acte rètic, que consisteix en ordenar aquestes paraules de forma coherent per donar-hi un sentit complert. I d’aquí passaríem a l’efecte que provocaria aquesta manera de dir a l’oient; un acte performatiu es dóna quan en el mateix moment de ser expressat, es realitza el fet. Però per què aquesta funció rutlli realment, el qui pronúncia la sentència, ha de tenir un cert grau. Per exemple, quan ho diu un jutge, un capellà, un capità de barco, un alcalde, sinó, la sentència no està dins del context acceptat, els criteris d’autenticitat fallen, i l’acte en sí, no s’acompleix. Ho entenen?

—Vaja, que si per exemple el, jo el condemno, ho diu un sabater i no un jutge, la sentència no prospera.—il·lustra el comissari.

—És això, molt simplificat, però és això.—aprova ja més content Vincenzo—I ara arribem a les noves sentències en les que treballaria la fosca corporació de l’arquebisbe a partir del llibre de Moyanés; no caldria que el o la que la pronuncia tingués cap grau, ordre, rang, categoria, o estudis concrets. La locució que nosaltres intentarem construir,—diu picant la foto amb el dit—ha de funcionar la digui qui la digui. Si aconseguim desxifrar aquesta tira de lletres, no ens caldrà ser un mag, ni alquimista, ni sant, ni exorcista, ni hipnotitzador, ni res en particular per reduir a “LL” en el moment de dir-la. Si nosaltres podem destruir un dimoni només amb la paraula, què no podria fer, amb el llibre a les seves mans, una poderosíssima organització que ha sobreviscut a través dels segles només amb una intenció, controlar i esclavitzar la humanitat.

 

Davant d’aquelles explicacions, tan el periodista com els policies, van decidir que el prevere es quedés al pis fins que es desxifrés l’encanteri per “LL”. Hi havia una habitació lliure, i el periodista podria seguir amb la rutina de la seua vida, per no aixecar sospites, si és que hi havia alguna cosa de la que sospitar, es va afanyar a afegir Frutos, per no enervar-lo.

Vincenzo només necessitava paper, llàpit, i el seu ordinador, i col·laboraria amb la intendència, tenia efectiu més que suficient, va deixar clar.

Els de la Judicial es mantindrien lluny. Van quedar que un drap blanc al balcó seria la senyal per una reunió nocturna.

 

—Perdoni,—diu Frutos dubtant quin títol atorgar ara a Vincenzo—i l’arquebisbe Cansalatta, no el trobarà a faltar?

—Ah, no, no, ell ja està de viatge, tindrà feina a testificar amb el seu superior, de moment no li faig falta.

—Uumm, molt bé.—accepta el comissari sense entendre gaire l’argument.

 

Fet i fotut, eren les cinc de la tarda quan ho van deixar tot concretat. Els policies  emprenen el camí cap el Patrol, i Landod cap a l’oficina.

 

 

 

També eren les cinc a Girona, Gustau obria la porta d’entrada on ja hi esperaven tres fornits operaris vestits amb granota negra i lletres daurades de l’empresa TransRoma.

El manaire es dirigeix a l’administratiu mostrant-li una ordre de recollida, signada pel prevere Vincenzo Voina, d’uns abillaments de l’arquebisbe, ja que l’endemà tenia previst retornar a Roma, i volia que les pertinences més voluminoses, fossin enviades de volta per endavant; que serien poques, va pensar Gustau veient només un carretó d’alumini, més alt que ample, i amb rodes.

 

—El reverendíssim senyor Cansalatta està descansant.—deixa anar Gustau una mica sufocat al recordar de cop que encara no havia pujat a interessar-se per ell.

—No es preocupi, ens està esperant, només serà un momenti.—li diu fluixet el dels papers, com a confidència.

—Bé, siguienme.—s’empatolla.

 

Els quatre i el bagul eren massa per l’ascensor.

 

—És il tercero piso.—informa.

—Bene, stiamo aspettando che arrivi.—li diu a Gustau, que es queda al replà.

 

Desprès del pujibaixa que se li fa etern, es troba als tres esperant al corredor.

L’administratiu pica suaument a la porta.

 

—Reverendíssim senyor?—pregunta picant un altre cop, amb més intensitat.

—Deu descansar, entrem si us plau.—resol el manaire, mirant el rellotge com si se’ls hi fes tard.

 

Entren a la cambra menjador de la llar de foc.

 

—El dormitori de monsenyor?—pregunta.

—Allà al fons.

 

La porta era contigua a la del lavabo, on davant hi havia aparcada la cadira de rodes. Els dos operaris s’avancen cap a l’habitació amb el carretó. El dels papers es queda amb Gustau, ferm, fent barrera.

 

—Eccellenza,—se sent dir a un dels operaris—non preoccuparti, raccogliamo le sue cose, reberendíssimi.

—Entra, entra.—s’escolta una veu.

—Les pertinences del reverendíssim són privades.—fa el capatàs brandant una mica el cap, com disculpant-se.

 

En un tres i no res, surten els operaris de la cambra amb el carretó, i tanquen la porta rere seu. Un d’ells li bufa l’orella a l’encarregat.

 

—Va bene. El reverendíssim diu que romandrà a la seva cambra fins l’arribada del monsenyor. Em signarà aquí, si us plau.—li demana posant-li al davant un bolígraf i l’albarà en un portafolis marró. Gustau firma al costat de la rúbrica del prevere Vincenzo.

—Grazie mille. Sempre al seu servei.—agraeix amb una lleu reverència.

 

Els ajudants baixen amb el cofre d’alumini. El capatàs té la deferència d’esperar el pròxim viatge per acompanyar l’administratiu fins el vestíbul.

A la fi, s’acomiada amb una encaixada de mà mentre els conductors del bagul desapareixen creuant el pati interior.

Gustau es queda un moment mirant pels vidres de la porta. De resquitllada veu una furgoneta negra amb lletres daurades fent maniobra. TransRoma.

 

Mal que bé, ja podia posar l’ànima en repòs. Per fi, els inesperats hostes italians fotien el camp.

Benvolguts lectores i lectors, aquest serà l’últim capítol publicat a la RCC, la història s’anirà desenvolupant al seu ritme, i si no hi ha res de nou podrem descobrir el seu desenllaç en la publicació del llibre. Moltes gràcies pel vostre interès. Fins ben aviat. Salut!

Dijous 6 de gener de 2024

Una calaixera, i dues tauletes de nit.    ( 38 )

Eren les dotze i cinc del migdia quan el comboi de Martianez arriba al CIR 9.

L’equip del capità Romero havia preparat l’operació de presa de contacte amb el llangardaix en un dels grans barracons del final de la base.

Dins havien excavat per acomodar-hi el gran contenidor trampa, al nivell del terra estava disposat l’attrezzo, la caixa de seguretat per l’amulet, la vigilància militar, els despatxos, i un laboratori que mai es faria servir. Havien treballat les vint-i-quatre hores del dia des de l’atac als turistes de Quermançò.

Desprès que la BAWC desxifrés els jeroglífics de la piràmide d’or recuperada del fons del mar, el govern americà va decidir junt amb l’espanyol, que seria molt més pràctic desenvolupar aquella operació al mateix lloc de la descoberta, que no pas traslladar tot l’operatiu als EEUU, encara que ells fossin els descobridors dels plans il·legals de la Nautilus Corp. . Així que on realment posaven mans i mànigues des feia temps, era en una gran sitja per a míssils, construïda en secret feia anys i que mai s’havia fet servir, ni havia acollit cap coet. I era allà mateix, al CIR 9, sota l’anomenat Hangar 9.

A l’Hangar 9 hi hauria el veritable laboratori per experimentar amb l’espècimen, i la que seria la seua presó d’alta seguretat, on, secretament, traslladarien el llangardaix un cop fos capturat. A uns quaranta metres de profunditat quedaria confinat sota el control dels militars i científics de l’UE i l’OTAN, amb l’empara del govern espanyol, per a salvaguardar el món del seu malèfic poder, deien en les reunions secretes tots els presidents dels països implicats.

Evidentment l’existència del llangardaix com un ens físic, havia de ser un Secret d’Estat, amb tot, caldria muntar  la contra-informació necessària per si arribava el moment en què fos necessari declarar públicament la mort i destrucció física de l’espècimen, per si per terceres raons, la seua existència sortia notòriament a la llum.

Al CIR també s’hi havien desplegat contingents de tropa especialitzada de l’OTAN, amb les que col·laborarien els militars espanyols que normalment ja estaven aquarterats en aquell emplaçament.

El blindat del comandant i el capità Romero es va parar davant del barracó esquer.

Custodiats per un grup de soldats, van dipositar l’amulet a la caixa forta, no tant forta, i es va establir la ronda de guàrdia tan a l’interior com a l’exterior del barracó. Els dos militars van ocupar els seus despatxos.

El comandant informa al general Mañas de que l’objecte ja és al seu lloc. Tothom quedava a l’espera en alerta màxima. Els dos oficials no abandonarien el quarter ni un segon fins la captura del llangardaix.

Dins la sitja de l’Hangar 9 es treballava sense descans per acabar tot lo necessari per poder encofurnar i investigar l’ens mutant, tan punt fos capturat i traslladat a les instal·lacions.

La tropa començava a dinar a la una del migdia per torns. Martianez i Romero ho van fer a les dues, quan van decidir que ja estaven instal·lats.

Encara que tots aquells moviments al CIR 9 eren molt importants i molt rellevants en el cas que investigaven Frutos i Milán, el superior operatiu, no los mantenia informados de nada de eso.

 

 

 

Encara que tot el bosc estava amarat per la pluja, a “LL” l’aigua li lliscava per la pell sense que cap gota li mullés ni un mil·límetre. Serien cap a les tres de la tarda, les ferides del seu cos ja s’havien curat i cicatritzat. Es va estirar en tota la seua llargària; anava tornant en sí físicament.

Va prendre la seua postura bípeda. Va sacsejar i friccionar els sacsons de la pell, i llançant els dos tentacles endavant, va deixar anar amb fúria el llampec contra un arbre que tenia al davant. L’ullastre es va estremir, i espurnejant, es va prendre en flames entre fum i vapor d’aigua. En pocs segons va reaparèixer carbonitzat, mentre les branques queien al terra fumejant entre cendres.

Ara “LL” tenia gana, molta gana. Va ensumar l’aire humit. Desprès de prendre una decisió sobre la direcció adequada, va començar a córrer pel sotabosc a tota velocitat, a dues o quatre potes segons fos lo adient per tal de no perdre ni una mica d’embranzida en la carrera.

Va córrer més d’una hora, deixant enrere Peralada en direcció nord nord-est.

La ferum d’humans no infectats li arribava cada cop més clara enmig de la ruixada.

Entre camps i boscatges passa pels voltants del barri de Les Costes, creua per conreus i per l’Orlina del Puig.

Voltat de terres enfangades per la pluja insistent i abundant, travessa pel Còrrec de la Comella i s’apropa a Mollet de Peralada per les defores de la Font de la Bomba.

Continua en paral·lel al carrer Figueres entre cultius i fruiters amarats, per la dreta del Merdanc.

Més endavant, desprès d’una arbreda, troba les primeres cases del poble.

Es camufla entre els matolls per agafar alè i ensumar l’aire, vol concretar bé cap on és la teca. Per culpa de la pluja corria poca gent.

Dóna una ullada des de rere d’una tanca baixa d’obra d’un carrer que sembla conduir a un lloc concorregut. Sent veus en animada conversa. Va badar les mandíbules mentre salivava.

En un dia tan cluc, aviat es feria fosc, això li donaria avantatge sobre els inútils humans que voltaven confiats per allà.

Al cervell li havia quedat ben gravada la fressa i l’olor que va impregnar l’aire quan aquella escòria va deixar anar el seu mortal metall incandescent, ferint-lo. Allà no se sentia aquella olor mortal. Esperaria.

Ja fosquejava quan va passar un cotxe patrulla militar fent la ronda.

“LL” sabia que aquells eren perillosos, eren dels que deixaven el rastre eixordador i pudent de la mort. S’arrodeix contra el mur deixant que passin. Ara estava dèbil, primer calia alimentar-se. Quan estigués ben recuperat i comandés els seus exercits, no en deixaria ni un de viu.

Serien tres quarts de sis quan sent veus més properes, i una porta que s’obra. “LL” treu el nas. Una dona gran surt d’aquella casa paraigua en mà, encara guspitllejava.

El llangardaix es tensa, repta per rere la paret fins al final del descampat que mor a la vorera. La dona passa. El mutant li salta a sobre i li volta el cap. No s’ha sentit res. L’arrossega fins rere dels matolls d’un parterre envestit pel sotabosc. Les ventades intermitents s’enduen el paraigua carrer avall.

Li prem les temples amb les urpes fins que els ossos parietals cruixen i es desmunta el frontal. Lleva els ossos del crani i deixa al descobert el tebi cervell.

Amb la llengua forta i llarga, fa ganxo i l’extreu mentre xucla i mostolla. Rellepa la closca ja buida. Llença el cadàver amb força que va a parar lluny, desapareixent en la foscor de la nit que ja cau. Té més gana.

Ni faltaven un parell més.

Es torna apostar al lloc de passada dels clients que aviat anirien abandonant el Centre Cívic.

Encara que allà l’hora de retreta pels civils eren les onze de la nit, era millor no córrer pels carrers quan ja s’havia post el Sol, deien.

Segurament en un parell d’hores, en tres cases trobarien a faltar algú. Donarien la veu d’alarma i els militars i la policia començarien a buscar-los.

I molt possiblement, de matinada o l’endemà, trobarien els tres cossos escampats pels voltants del bar del Centre.

Però “LL” ja seria lluny. Ara, ja ben alimentat, podia connectar-se a tota potència mental amb els seus exercits de no-morts.

I ara, amés, mentre corria per camps llaurats, abonats, i plens d’aigua de pluja, sentia la crida de l’amulet cada cop més forta, més propera.

Sí, ara corria sabent on anar, els camps semblaven sempre els mateixos, uns rere els altres en la foscor més absoluta, travessant canyers, bardes, recs i erms, però el rumb, sempre a l’esquerra de la GIV-6022, era cap a Sant Climent Sescebes.

Aviat va ensumar la mort, no pas la de les armes, sinó la mort dels humans del Cementiri Municipal, a l’altra banda de la carretera.

Decideix creuar deixant a la dreta el Passeig dels Pardalets, per camps a través ja quasi enaiguats. Travessa el camí rural i l’Anyet, que baixava botit. Deixa la Font Pudorosa a la dreta, i entre l’arbreda, arriba a la carretera, que franqueja invisible sota la tempesta. Avança sense defallir deixant enrere tres camps més, fins que es troba amb una altra calçada. Era l’Avinguda del Campament. Allà la força de l’amulet la sentia intensa, i creixents eren les seues ànsies per recuperar-lo junt amb el llibre que tenia gravada la sentència que podia fer perillar la seua existència.

Però això no hauria de succeir mai. Ell destruiria aquell manuscrit letífer, i amb l’escarabeu a les seues mans, desfermaria la destrucció d’aquell món d’humans fastigosos.

Torna a ensumar l’aire amb fúria; sent molta ferum de la mort de les armes. Un llamp talla el cel, i sota la canonada del tro, “LL” deixa anar un esgarrifós esgarip com un xisclet agut, però d’una consistència que hauria gelat la sang a qualsevol que l’hagués escoltat. Cap humà el va sentir, però tots els animals a kilòmetres a la rodona, es van arrodir en lo més profund dels seus jaços.

Malgrat tot, abans de pensar en recuperar la seua joia, tenia que posar en marxa la jugada que tenia preparada pels humans anxovats a la ciutat. Havia arribat el moment de comandar els seus exercits.

Seria cap a un quart de vuit quan a cobert d’un camp de fruiters proper, “LL” llença les vibracions fosques amb tota la ira acumulada. A setanta kilòmetres a la rodona, les legions amagades de zombis, aixequen la buidor dels seus ulls cap a la negror del cel, i escolten.

Abismes de no-morts es lleven de les terres embegudes, de sota la fullaraca dels boscos i recs on estaven camuflats, de la fronda dels barrancs del Massís de les Gavarres, que havien envestit les nits enrere des de la Bisbal fins a Bordils.

Sorgien d’inaccessibles argelacs que els destriaven la pell pútrida dels ossos, de fosques fagedes i lúgubres pinars, de clavegueres i desguassos, de sota fangars, basses, i femers, de rius i recs, en aquella hora fosca, anaven emergint les fileres incomptables de zombis per posar-se al servei del seu únic emperador, i acomplir la seua única ordre, acabar amb els humans del món.

La foscúria era complerta, i la pluja, com adherint-se als exercits de la nit, queia amb més força.

A marxes forçades, els centenars i centenars de no-morts bastien batallons conforme s’agrupaven. Unes hores desprès, quan les ordes formaven immòbils en l’espessor dels boscos sotaiguats dels voltants del Santuari de Nostra Senyora dels Àngels, en un instant, a la carrera, tots prenen la mateixa direcció, cap a Girona.

 

 

 

Serien les sis de la tarda quan Frutos sostenia el telèfon prop de l’orella mentre sentia els tons de trucada.

En els últims, algú respon a l’altra banda.

 

—Digui ?

—És el Bisbat de Girona?—pregunta el comissari automàticament; hi havia trucat ell.

—Sí, en què el puc ajudar? Sàpiga que degut a les excepcionals circumstàncies actuals, no podem oferir la major part dels serveis habituals.—informa l’administratiu.

—Sí, miri, sóc el comissari Frutos de la Policia Judicial de Barcelona. Estem investigant un assumpte a la zona de Girona, i tindríem unes preguntes per fer-li a un representant del bisbat que tingues certa autoritat i capacitat de resposta.

 

Es fa un silenci per part de l’atenció al client del bisbat. Desprès d’un minut i fresses vàries, l’interlocutor torna amb Frutos.

 

—M’ha dit comissari Frutos? És el comissari Hèctor Frutos?

—Sí, el mateix.—respon com si esperés que l’esperessin.

—Ah, comissari, tenim aquí a un membre de la nostra Església que està expressament interessat en parlar amb vostè.

 

Frutos s’encongeix d’espatlles mentre li fa senyes a Milán de cap on giraven els esdeveniments.

 

—Sí, aquesta és també la nostra intenció, quan podríem veure’ns per parlar?

—Quan vostè vulgui, el nostre excel·lentíssim i reverendíssim senyor, és aquí, esperant.

—Pot ser avui mateix?

 

Un altre silenci des del bisbat. Veus de fons.

 

—Comissari, no hi ha cap problema per la nostra part, però donades les circumstàncies, només el podríem estar esperant fins les vuit de la nit, desprès hem de tancar i dirigir-nos als refugis que tenim adjudicats, i l’edifici queda clos.

—No crec que hi hagi cap problema, doncs, en poc més d’una hora som allà. Si no hi ha res de nou, ens veurem aviat. Bona nit.—talla Frutos.

 

Milán se’l mira estorat—Que algú ens està esperant al bisbat?—diu incrèdul.

—Sembla que sí, algú més que no coneixem està al corrent del tema.—reflexiona Frutos—Uummm... A Girona doncs!

 

Tanquen la Sala 2 i es dirigeixen al pàrquing del bombers.

 

—Anirem amb el Patrol?—pregunta Milán preocupat per tenir que anar a un lloc suposadament perillós.

—Sí, que vol? No hi anirem amb tanqueta.

—I amb una pistola poca cosa podrem fer si ens ataquen els zombis.—continua remugant.

—Esperem que no tinguem que disparar.

—Ho hem de notificar a Martianez?

 

Frutos sospesa què fer.

 

—Ho dic per què ens podria informar de primera mà de com estan les coses a Girona.—insisteix.

—Ho havia pensat, però no crec que sigui necessari dir-li, encara no tenim res de què informar. De totes maneres trucaré al  jefe de la Central, ell alguna cosa sabrà.

 

Tornava a ploure. I encara no tenien cap paraigua.

 

—Empleni el dipòsit Marcos, mai se sap.—ordena Frutos abans de sortir del poble.

 

Mentre tant, Frutos truca al seu superior de Barcelona, que es sorprèn al escoltar-lo a l’altra banda de les ones.

 

—Hèctor? Caram comissari, no esperava cap trucada de vostè.

—Bona nit jefe, què vol dir?

—És que dies enrere, em va trucar un oficial militar, un tal comandant Martianez, es veu que és el cap d’operacions de tot aquest assumpte dels zombis, i em va dir que fins a nova ordre, vostè i Milán quedaven sota el seu comandament, i que de moment no hi haurien més comunicacions amb aquesta central. Vaig trucar més amunt i m’ho van corroborar, és per això que no l’esperava, comissari.—explica el seu superior.

—Sí, és veritat senyor. Estem dins la Operación Nemo, es veu que tot plegat és secret d’estat, però la cosa s’ha enrevessat una mica.—contesta sense allargar-se més—El que voldríem saber és si hi ha alguna noticia de com estan les coses per Girona ciutat.

—A Girona? Quan hi volen anar?

—Estem de camí, senyor.

—Comissari, Girona s’ha catalogat com Zona Zero per als propers dies. Segons els últims moviments dels zombis fins ara, s’ha establert que serà la pròxima ciutat atacada, sinó aquesta nit, la propera. La ciutat està sota el toc de queda a partir de les vuit del vespre. S’han habilitat com a mínim sis pavellons municipals i molts altres equipaments socials en diversos llocs per protegir la població civil, estan preparats per respondre a qualsevol atac. La ciutat està controlada pels militars de l’OTAN apart dels del país.—deixa anar el cap.

—Esperem arribar sense problemes.—desitja Frutos amb poc entusiasme.

—Comissari, no prenguin l’autopista, han notificat que estarà tancada al trànsit, només és per ús militar. Es veu que tenen previst que hi passi un comboi molt important un dia proper, però indeterminat.

—Agafi la general, Milán.

—Jefe, li demanaria que no comentés aquesta trucada, anem a Girona pel nostre compte.

—No pateixi Hèctor, queda entre nosaltres. Si tenen algun problema allà, truquin sense dubtar.

—Gràcies senyor. A les ordres.—s’acomiada el comissari.

—Es veu que Girona està sota alerta màxima d’atac per aquesta nit.

—Fantàstic! Sembla que algú més ens està esperant. Tenim una sort!

—Tranquil, el jefe també m’ha dit que la ciutat està controlada pels militars, molt serà que no puguem arribar al bisbat.—el vol tranquil·litzar Frutos.

—No sé jo.—s’escama picat.

 

Al creuar Bàscara, la pluja es va intensificar, vers Girona el cel s’il·luminava amb insistència anunciant l’arribada d’una tempesta.

 

—Vaja, el temps es complica.—murmura Milán. Les llums de colors del Patrol es reflecteixen deformes en l’aigua que s’anava acumulant a l’asfalt. L’inspector no passa dels cent kilòmetres per hora, no era prudent córrer més.

 

Abans d’arribar a la rotonda dita Plaça de la Ciutat de Perpinyà, ja es podien veure els grans focus instal·lats a peu de carretera, on hi trobarien el primer control militar.

Els camins que feien els senders de les Vies Verdes del Tren Pinxo perpendiculars al riu Ter, estaven vigilades per patrulles que entomaven l’aiguat i trams de filats de ganivetes, i controlades les vores del riu amb grans reforços lumínics, per evitar possibles incursions zombis des d’aquella zona.

El Ter ja baixava amb força desprès de tantes hores de pluja, i l’aiguat anava a més per moments, amanit amb llamps i trons incessants.

A les set i poc de la tarda, quan passen l’imponent control de seguretat avançant per l’Avinguda de França, deixant enrere l’hospital Dr. Josep Trueta, es veien alguns supermercats protegits per soldats armats per combat, que despatxaven la clientela que es proveïa per a poder passar els dies propers. Per les nits, la immensa majoria dels ciutadans ja tenien adjudicat el lloc on havien de pernoctar, sols o en família. Quan tornés a sortir el Sol, podrien tornar a casa si el dia així ho permetia.

Els gironins que no podien, o no volien abandonar els seus domicilis, ja sabien lo que tenien que fer per passar les hores fosques. Els primers, amés, tenien assignada una parella de soldats per reforçar la seua seguretat.

Els carrers, deserts i batuts per la tempesta, convidaven a arribar ràpidament a lloc.

El comissari anava cantant la ruta a través de les indicacions del mòbil. En un quart d’hora entren a la Plaça del Vi, i aparquen al costat de la portalada de pedra que forma l’entrada de l’edifici.

Els polis surten corrents del Patrol per posar-se a aixopluc del temporal.

 

—No tenim ni un mal paraigua, comissari.—li torna recordar Milán.

 

Creuen per la diagonal el pati interior voltat d’arcades, i es dirigeixen cap a l’únic punt de llum a la vista en tot l’edifici. Pugen unes altes escales, i a la dreta, ja dins de la sala rebedor, troben un mostrador davant d’un despatx. No van tenir temps d’obrir la boca quan va aparèixer amatent l’administratiu.

 

—Bona nit senyors.—saluda. Segurament eren els que estaven esperant.

—Bona nit, no sé si em parlat amb vostè fa una estona.—comença Frutos.

—Sí senyor, vostès són els policies?

—Sí, sí, som nosaltres.—els dos mostren la placa.

—Molt bé, vostès han demanat poder parlar amb algun representant o portaveu eclesiàstic, i jo tinc aquí una nota avisant de que si truca un tal comissari Hèctor Frutos, el derivés directament a l’arquebisbe Carlo Cansalatta, que des de fa uns dies tenim l’honor d’hostejar en la nostra humil casa.—els hi explica de pe a pa.

—Doncs ens hi podria acompanyar per poder parlar amb el senyor arquebisbe?—enllesteix Frutos.

—Sí, esclar, en aquest moment el senyor arquebisbe i el seu ajudant, són les úniques persones en l’edifici, apart de nosaltres.—llarga l’uixer pel seu compte, sortint del darrere del taulell—Per aquí, si us plau.

 

Els policies el segueixen fins l’ascensor. Era a l’ala dreta del tercer pis. Al fons d’un corredor decorat amb capitells i voltes de pedra, hi ha la porta on s’aturen. El cicerone truca suaument.

Instants desprès, s’obra la porta i apareix un clergue rossenc, amb una barba de masclet ben retallada.

 

—Bona nit.—saluda en català amb accent estranger.

—Bona nit, monsenyor, aquests són els policies que el reverendíssim senyor esperava.—informa cortès.

—Sí, esclar, benvinguts.—els convida a passar a l’estança guarnida amb gruixudes cortines granats i sobris mobles antics.

—Senyor Gustau,—diu el religiós al secretari—per l’hora que és, l’excel·lentíssim senyor arquebisbe ha decidit que ja pot tancar l’edifici i marxar al seu lloc de confinament. Els senyors policies passaran la nit a les estances de monsenyor Cansalatta, seran els nostres hostes.—es mira la cara de sorpresos dels dos polis—Tenim viandes per sopar, i a les vuit arriben els soldats destinats a protegir l’edifici. No han de patir per res.—somriu amablement sense acceptar un no.

 

Fora ressona un tro esquerdat i com l’aiguat guanya intensitat bramant sobre la teulada del casalici. Cosa que fa recordar a Gustau que ha de pirar ràpidament.

Faltava un quart d’hora per les vuit de la nit.

El nou amfitrió ajusta la porta.

 

—Si us plau, per aquí.—invita.

 

Al sortir de la sala, deixant enrere un curt passatge envellutat de roig i decorat amb quadres d’estampes religioses, entren en un altre saló, de decoració similar al primer, però amb grans butaques, taula i cadires, un escriptori en un angle, varies portes, i una llar de foc encesa. Davant del foc a terra hi havia un home d’aspecte ancià, assegut en una cadira de rodes elèctrica.

 

—Reverendíssim senyor, ja són aquí.—informa.

 

El vell de la cadira es dóna la volta. Anava tot de negre, de dalt a baix.

 

<Vaja, aquí tenim un corb amb totes les de la llei>pensa Milán.

—Bona nit senyors.—saluda en català amb un accent difícil d’ubicar. El tipus era prim de carés, de pell esblanqueïda, i fesomia severa.

<Un mal pàjaru>pensa Frutos.

—Bona nit.—saluden tots dos sense afegir-hi cap tractament derivat del càrrec.

 

El comissari es fixa que en l’índex de la mà dreta hi porta un segell negre rematat en plata. No veu el gravat, però no li costa gaire d’imaginar.

 

—El reverendíssim senyor arquebisbe està molt afligit per la mort sobtada d’un seu nebot. El disculparan si sóc jo el que em faig portaveu de les seues paraules, per parlar amb vostès.—explica l’ajudant, que es presenta com el prevere Vincenzo Voina.

<Tooomaa!>pensa Frutos encantat d’haver tingut bon nas—El nostre més sincer i sentit condol.—expressa el comissari mostrant gran respecte i constricció.

 

Sense saber gaire bé què fer, Milán inclina el cap.

 

—El meu mentor ha sabut que vostès són portadors d’un llibre molt antic, que sense dilació, ha d’arribar a les mans de la Santa Mare Església.—diu el prevere anant pel tema.

 

Sona un missatge al seu mòbil, que comprova.

 

—Els soldats han pres posicions per a la protecció de l’edifici, eminència.

—Amb tots els respectes, senyors,—reprèn Frutos—el llibre del que vostès parlen, si és aquell, el vam perdre en la lluita contra els zombis a Peralada. Quan estàvem a punt de fugir d’allà, ens va atacar un zombi que, com li diré, semblava molt interessat en aquell llibre, més que en la nostra mort i tot. Al final el zombi va aconseguir endur-se’l, però en la baralla, el llibre es va danyar, i d’ell van caure unes figures, que amb perill de les nostres vides vam recollir, eren tres peces. Unes joies antigues que ja hem entregat al nostre comandament superior.—s’empesca Frutos.

<Miente más que parpadea>pensa l’inspector.

 

L’arquebisbe fa una ganyota d’enuig.

 

—Senyors, crec que podem parlar obertament, ens està dient que el llibre en qüestió és en poder de l’ens satànic?—pregunta el prevere.

—Quan diu ens satànic, es refereix a una mena de llangardaix gegant?—fa el comissari com aquell que ve de l’hort.

—Sí.

—Doncs aquest ens satànic crec que està compinxat amb els zombis, perquè van ser ells els qui casi ens pelen per culpa d’aquell collons de llibre. Perdó.—fa que es disculpa per lo dels collons.

—Senyors, senyors,—els parla l’ajudant com a la mainada—el llangardaix no està compinxat,—repeteix la paraula amb el fàstic de la ignorància dels polis—ell és el seu cabdill suprem. Els zombis fan la seua voluntat.

 

Milán, que no sap com posar-s’hi, mira el comissari de reüll.

 

—I les joies que van recuperar, recorden com eren?—segueix el tal Vincenzo.

—Sí senyors, més o menys, és que de seguida les vam guardar en una bossa, i com que la situació era molt compromesa per nosaltres, tampoc ens hi vam fixar molt, oi inspector?

—Sí, era molt fosc, i la lluita amb els zombis va ser molt dura. Al final vam veure unes coses a terra, les vam recollir i vam fugir ràpidament.—corrobora Milán.

—De totes maneres, si els interessa, crec recordar que una era com una bola de fusta travessada per dues barretes d’or, semblava. Una altra era com dues puntes de fletxa fent una creu, amb les puntes del travesser acabades en unes boles, tot semblava fet de plata.—explica Frutos intentant recordar lo que va veure a l’obrir el llibre al Petit Caliu—I la tercera peça recordo que era com una moneda d’or, en la que en una cara hi havia una pedra verd maragda, i a l’altra banda una pedra negra.

 

L’arquebisbe no pot evitar prémer amb força el reposa braç de la cadira de rodes. Les mans, ja molt primes, se li tornen com urpes. L’ajudant s’escura la gola.

 

—Així, aquestes joies les han entregat als seus superiors?—insisteix.

—Sí, aquest mateix matí.

—I podríem saber on es guarden dites joies?

—Senyors, no sé si estic capacitat per a rebel·lar tal cosa, tot aquest assumpte es porta amb molt secret.—despista el comissari mirant l’inspector que assenteix sense dir res.

—Com es poden imaginar, tot el que es digui aquí quedarà com ha secret de confessió, no en sortirà mai res de la nostra boca.

—No sé senyors.—dubta Frutos, però sap que ha de donar peixet. Estaven jugant en camp contrari, i segurament que aquells pajarracus ho sabrien tard o d’hora per altres mitjans—Bé, ho hem deixat al CIR 9, a Sant Climent Sescebes. A partir d’aquí, ja no en sabem res més.—explica per donar confiança.

—Les joies estan sota el control dels militars.—diu l’arquebisbe obrint boca per segona vegada—I del llibre no en saben res més?—pregunta desconfiat.

—Doncs no senyor, res més.—respon el comissari encongint-se d’espatlles.

 

Es fa un silenci pesant i incòmode. Se sent com fora la tempesta no afluixa.

 

—I vostès quines preguntes tenien per a nosaltres?—salta d’imprevist el prevere.

—Ah, si,—el comissari queda una mica descol·locat. Què collons els hi venien a preguntar al final? No tenien cap pregunta en especial, només venien seguint un pressentiment, a comprovar coincidències, a veure si pillaven alguna cosa—veuran, en alguns, diríem, incidents i successos esdevinguts en aquest cas, hi ha unes certes similituds amb les històries d’un llibre, diríem, d’aventures que passen a Llançà, pura coincidència literària, sí, però així i tot, les referències són curioses, com per exemple la del religiós que apareix al llibre amb el nom de Carlo Cansalatta, i la seua connexió amb una organització secreta anomenada Illuminatti.—deixa anar Frutos allunyant el tema cap a banals coincidències.

—Comissari,—somriu Vincenzo—ens han arribat noticies sobre tal volum, com molt bé deuen saber, també hi apareix un comissari Hèctor Frutos; l’explicació que vostè ens donarà és la mateixa que nosaltres els hi donem a vostès.—remata donant per concloses les explicacions.

—Sí, esclar, és lo més lògic. Però en un cas tant rar i complicat, comprenguin que hem de contrastar totes les informacions.—es mig disculpa Frutos—És que no tenim res per on fer avançar la investigació.—confessa.

—Em sap greu que hagin hagut de fer un viatge perillós per tant poc rèdit.—es plany l’arquebisbe—Acceptin la nostra hospitalitat per aquesta nit. Vincenzo els acompanyarà en un frugal sopar i els indicarà on descansaran. A mi, m’hauran de perdonar, però ja em retiro a la meua cambra. Bona nit senyors.

—Molt bona nit reverendíssim.—acomiada l’ajudant mentre Cansalatta condueix la cadira cap una porta oberta.

—Verendissim, verendissim...—mussiten els polis mentre abaixen el cap.

—Senyors, si volen, podem passar a sopar a la cuina, és prou gran i disposa de taula i cadires. Estarem més còmodes que aquí.—proposa.

 

Entren per una de les portes de l’esquerre de l’estança, on queda la dita cuina. Es notava l’empenta de la calefacció a l’ambient. Estava tota enrajolada de blanc, amb antigues piques de pedra i mobles de cuina de l’època, però també amb electrodomèstics actuals i de bona marca, va notar Milán.

Hi havia dos punts de llum en una àmplia campana d’obra sobre els fogons de gas, amb una antiga cuina de llenya al costat. Sobre la taula una làmpada d’aquell temps, però amb una bombeta LED que donava bona llum.

 

—Seguin, si us plau. Assabentat de la seua visita, m’he abastit d’una selecció de formatges i embotits, i un pa de pagès d’una fleca que el fan molt bo. Els hi anirà bé?

—Sí, sí, fantàstic, però no s’havia de molestar.—agraeix el comissari—Nosaltres podem marxar de seguida. No voldríem pas entorpir la seua rutina, senyor.

—No es preocupin, també s’agraeix una mica de conversa amb algú de fora del nostre cercle. Sempre al costat del senyor arquebisbe, no tinc gaires oportunitats de fer-ho.—es sincera el prevere mentre treu una ampolla de 5 Finques de Peralada—Prendrem una mica de vi, podem considerar que en aquestes hores ja estem fora de servei.—somriu mentre lleva el tap amb un pop.

 

No es pot dir que aquell frugal sopar no fos del bon grat dels polis. Però també es feia una mica estranya la situació. El prevere parlava de les vivències a Roma al servei de l’arquebisbe, i de com en un moment donat va tenir la clarividència de voler venir a Girona, on malauradament, un seu nebot havia finat en un accident aquella mateixa nit de la visió fatal.

 

—I com ha sabut que nosaltres estàvem en mig de l’embolic del llibre antic i els zombis. També ha tingut una visió?—pregunta Frutos.

—De jove, l’arquebisbe es va veure implicat en un afer, diríem, complicat i fosc dins l’Església Catòlica, un assumpte relacionat amb una demoníaca presencia. Desprès d’allò, sempre ha mantingut una connexió espiritual amb les pestes del més enllà.—explica Vincenzo.

<Si t’ho creus bé, i sinó també>pensa Milán.

—Així que la història que explica la novel·la de Llançà, té un punt de veritat.

—No amic meu, només té un punt de coincidència. És una casualitat literària.—afirma sense donar-hi més importància.

—Però el llibre antic és real, què hi té a veure amb els zombis i el llangardaix?—continua Frutos.

—El llibre conté unes oracions i uns talismans que poden ajudar a lluitar contra el diable llangardaix. És per això que la Mare Església el vol, i també el vol el mateix diable, cadascú amb una finalitat diferent, evidentment.

—Però ara els talismans que diu vostè, els tenen els militars, i potser no en saben res del seu poder contra el diable.

—Evidentment no li puc negar que de ben segur hi hauran contactes a tots els nivells, tant per a la nostra part, com per part dels alts estaments implicats en aquest assumpte. Tots lluitem per la salvació del món, cadascú des del seu millor propòsit.—explica com aquell que diu missa.

—Evidentment.—el comissari deixa el tema, per no semblar massa interessat.

 

A la fi, s’han acabat els formatges, els embotits ibèrics, i casi tot el pa de pagès; el prevere buida l’ampolla servint les tres copes.

 

—Salut i coratge en aquestes hores fosques.—brinda.

—Salut.

—Salut.

—Senyors, els mostraré la seva cambra. Ens disculparan però és comuna, amb dos llits, això si, i un lavabo privat.—diu llevant-se.

 

Els policies fan la intenció de treure els plats bruts de taula.

 

—No, si us plau. Demà hi haurà temps, al llevar la taula, els tindrem presents en les nostres oracions.

—Bé, moltes gràcies.—diu Frutos sense saber si calien unes paraules adients per respondre aquella sentència.

—Si tenen la bondat.

 

Els tres surten de la cuina i es dirigeixen, travessant l’estança de la llar de foc, ja casi apagada, vers una porta de la part dreta, prop de l’escrivania de l’angle.

Un cop dins, van descobrir una habitació amb dos llits i una porta que donava a un WC interior. Les cortines eren de vellut gruixut i pesant, també granat.

 

—No encenguin cap llum, tenen unes petites llanternes LED a la tauleta de nit, i parlin molt fluix. Si han d’anar al lavabo, hi vagin ara de seguida, i en tota la nit no tirin la cisterna. Em sap greu, però són les normes de seguretat, no podem donar cap senyal de vida a l’exterior, podríem atraure als zombis.

No surtin de l’habitació, demà al matí a les vuit els vindré a trobar.—els hi explica el religiós amb un fil de veu—Bona nit.

—Bona nit.—li responen els polis en un sospir.

 

El prevere tanca la porta. Se sent com trasteja a la llar de foc escampant el caliu, vol deixar el foc mort ràpidament.

L’habitació era a les fosques, només la ratlla de claror que passava per sota la porta el va ajudar a trobar la llanterna a la tauleta. En un moment s’apaga el llum de la sala contigua. Frutos encén la lot de LED.

Milán s’estava com un estaquirot als peus del llit.

 

—Comissari, això en fa molt mala espina, valdria més que haguéssim fotut el camp d’aquí.—mussita.

—Tranquil home, ha d’anar al servei vostè?

—Sí.

—Doncs vinga, que jo també hi haig d’anar, no esperem més.

—Putos zombis.—diu Milán mentre agafa l’altra llanterna de la tauleta.

—Ssshh...—fa el seu superior ficant-lo més nerviós.

 

Se sent com l’inspector deixa anar l’aigua molt a poc a poc. Sort que només tenia que fer pis, no hauria pogut cagar allà ni que l’haguessin apuntat amb un CETME.

Al poc, Frutos repeteix la maniobra i surt de WC com una ombra.

 

—Provem de dormir una mica, Marcos.—mira el rellotge—Són un quart d’onze.

—Dormir, dormir...

—Apagui la llanterna.—Frutos s’acosta a les cortines i les desplaça una mica fent una petita obertura. El vidre de la finestra, moll de gotes canviants, indicava que fora plovia amb força. Però des d’allà no se gaire sentia res. A baix, la Plaça del Vi estava deserta. Un llamp proper el fa retrocedir i ajustar les cortines. El tro se sent esmorteït per les gruixudes parets de l’edifici.

Torna a encendre la seua llanterna, Milán ja s’havia ajagut al llit més proper a la porta.

Tots dos dormirien vestits, calçats, i armats, si és que podien dormir.

 

 —Ja s’ha rentat les dents?—bromeja Frutos a l’ajaçar-se.

 

Milán bufa.—Que descansi.

 

Ja feia un parell d’hores que havien caigut, quan l’inspector es va despertar. S’havia adormit? Hauria sigut culpa del vi. Escolta en la negror de la cambra. Prem el piu del seu Casio W740. La una i quinze minuts de la matinada.

Ja més espavilat, busca escoltar el velat sotrac que l’ha despertat. Torna a parar l’orella.

No, allò no eren trons, era l’espetegar de metralladores i canonades de morter.

Encén la petita llanterna, el comissari bufava les sopes estirat sobre el llit com un vampir o mòmia qualsevol. Milán s’hi apropa i el sacseja per l’espatlla.

Frutos es desperta sobresaltat i diu alguna cosa inintel·ligible.

 

—Comissari, escolti.—fa l’inspector tocant-se l’orella amb el dit.

 

Els dos escolten en silenci. Efectivament, eren trets de metralladores i armament pesat.

 

—Els zombis estan atacant.

—Si comissari.

 

Els dos policies es queden asseguts al llit, sense saber què fer en aquella situació.

En un moment es veu una llum bellugadissa per sota l’escletxa de la porta. Algú truca molt suaument però insistent.

Frutos obre a poc a poc.

 

—Comissari.—era el prevere parlant en un bleix—Les criatures infernals estan atacant Fontajau. El cap del soldats que protegeixen l’edifici, ordena que ens parapetem en les nostres habitacions fins a nova ordre. Si us plau, tanquin amb clau i bloquegin la porta amb el què puguin. Jo haig de fer costat a l’arquebisbe, i segellar la nostra estança.

—Vindrem amb vostè, tenim armes, el nostre deure és protegir-los.—es brinda el comissari.

—No es preocupi, estem més que protegits al nostre lloc. Amés, el monsenyor mai acceptaria una interferència armada en la seua lluita espiritual contra les criatures del mal.—acaba la discussió Vincenzo—Condemnin l’habitació i esperin a demà. Que Déu els empari.

 

El prevere fa mitja volta i deixa Frutos al pas de la porta. El llum de la sala gran s’apaga i tot queda a les enfosques.

 

—Tanqui, comissari.—apressa Milán. No fos que Déu no els emparés prou.

 

Passada la clau amb totes les voltes, els policies mouen la pesada calaixera fins la porta, desprès l’acompanyen amb les dues tauletes de nit. A l’habitació no hi havia res més de pes.

Arma en mà resten aspectants en la foscor. En el silenci sepulcral sonava l’aigua de la pluja baixant per les canals interiors, i el llunyà fragor de la batalla al Pavelló de Fontajau.

Amb una mica de sort, mai ningú sabria que s’havien passat la vetllada rere d’una calaixera i dues tauletes de nit.

 

 

 

Serien els voltants de la una de la matinada, quan els zombis prenien les posicions establertes per “LL” per tal d’atacar la posició dels humans per diverses bandes.

La multitudinària munió de prop de tres mil ànimes no infectades refugiades en aquell emplaçament, comportava també que seria un enclavament on els soldats lluitarien aferrissadament per a protegir-lo.

Potser per un atac d’humans, les defenses del pavelló estaven perfectament estructurades, i haurien causat grans baixes a l’enemic agressor.

Les enormes escalinates eren batudes per les metralladores i barrades en zig-zag per grans filats de ganivetes, que les convertien en una ratera mortal. Des del taulat es defensaven les entrades laterals, que havien estat segellades des de l’interior. La banda del darrere, cara al riu, s’havia defensat amb panells metàl·lics de tres metres d’alçada, i els conductes de ventilació estaven controlats.

Però aquell no seria un atac humà. Els ferits no es planyen ni cauen al terra doblegats pel sofriment. Els ferits continuarien a la carrera, sense seny, por, ni dolor.

Això encoratjava al llangardaix, amés, els seus exercits tenien una arma molt més efectiva que els ferros voladors, els seus batallers tenien la capacitat de crear cecs adeptes entre les pròpies baixes de l’enemic, que perdia peons, i ells els anaven sumant diabòlicament, immortals i infinits.

“LL” ordena agafar posicions. Els del Massís de les Gavarres van travessar la N-II franquejant els camps enaiguats des de Montjuïc fins la Plaça de les Sardanes. Els edificis que formen la urbanització estan deserts. L’allau d’ultra-morts va deixar el Camí de Pedret enrere, seguint el voral del Ter amunt, fins el Passeig de la Devesa.

La tempesta empitjorava per moments, la cortina d’aigua no deixava veure res a més d’uns metres enllà.

Amb tot el Parc de la Devesa envaït, els zombis es van llençar al riu Ter fent infinitat de cadenes, mà amb mà, per tal que la força del corrent no se’ls emportés riu avall abans d’arribar a l’altra riba.

En uns instants en què l’aiguat va remetre, els soldats dels controls situats als ponts de l’Avinguda de França, van donar l’alarma de moviments enemics a la Riera dels Bullidors, creuant les Vies Verdes del Tren Pinxo.

Una altra onada travessava el Ter pels Aiguamolls de Santa Eugènia, avançant sota la protecció de l’arbreda del Parc d’en Pitus, cap al Pavelló de Fontajau.

Es dóna una nova alarma des del Pont dels Presidents.

Les metralladores disparen a la negror entre els arbres. Els defensors del pavelló reben l’ordre de màxima alerta.

Uns moments desprès, un tropell de zombis apareix per tot arreu al voltant de l’edifici. Ressona l’armament pesat escombrant les zones envaïdes. Les primeres tongades de zombis havien deixat caure els seus cossos sobre els filats espinosos, procurant així un passatge molt més fàcil i ràpid a les següents muntonades de no-morts, que afranquien les primeres defenses avançades com una riuada desbocada. Els soldats disparen a discreció, ja era impossible intentar disparar al front un a un com aconsellava el protocol.

S’atropellaven els uns als altres per aconseguir avançar un metre més, feien bastides amb els seus cossos putrefactes, ponts d’ossos i muscles, rebentaven el ferro a cops de força bruta, sacrificant les seues pròpies extremitats, prement els contraforts aixafant-se a ells mateixos fins a tombar-los. Esfondraven qualsevol barrera que s’interposés entre ells i els no-infectats.

Mosseguen violentament i amb rapidesa, a qualsevol part del cos. El virus havia accelerat molt la seua potència des de les primeres infeccions a El Far de Bol. Ara, en aquell atac, la reacció mutant era d’uns set segons desprès de la mossegada infecciosa. Així que en pocs moments, els soldats que havien de protegir als civils de l’interior, es van convertir en part del diabòlic invasor.

El taulat del pavelló va ser envestit i les defenses esbandides i infectades.

Un a un, els punts de protecció van caure. Les portes d’entrada van cedir, els pocs soldats que quedaven oferint resistència, estaven quasi sense munició, les bales, contra aquells cossos ja morts tenien poca efectivitat, així que o retrocedien o morien.

Quan l’onada zombi va caure sobre els gironins allà resguardats, no van tardar a sucumbir a la massacre de queixalades ferotges, en mig d’un terror sense nom.

Crits, xisclets, corredisses, resistència, i resignació, tot a l’hora i en pocs minuts.

Grans i criatures, tots anaven caient sense possibilitat de defensa ni pietat.

Fills que queixalaven als pares, o els pares als fills, sumant-se tots a les files de la mort i la foscor sense cap més voluntat que la del seu cabdill llangardaix.

Ja s’havia donat la senyal demanant ajuda a les altres posicions militars, i els moviments de tropes es van ordenar immediatament.

La tempesta, agredint Girona amb violència, afegia més disbauxa a la terrorífica situació, i semblava voler entorpir només a un bàndol dels contrincants.

Els zombis van arrasar el pavelló com una riuada, i el van abandonar amb la mateixa celeritat, però amb les files engruixides per milers.

Les columnes de no-morts es llençaven esperitades a les crescudes aigües del Ter. En la negror, desapareixien riu avall a gran velocitat deixant enrere Medinyà, a cavall del cabal d’un Ter embravit.

Quan els reforços van arribar al pavelló, només hi van trobar els pocs ferits que no havien sigut infectats, i els molts zombis sacrificats als filats i defenses, que tot just podien tremolar amb ràbia sense fi, immòbils al no tenir extremitats, o el cos aixafat.

Moltíssims zombis van aconseguir agafar-se a l’altre voral del Ter, desapareixent per terra ferma cap al Massís de les Gavarres, d’on havien aparegut feia unes hores. Els que ho feien més avall, penetraven pels camps de Cervià de Ter, Sant Joan de Mollet, Flaçà, Colomers, o Verges. Cap dels soldats del llangardaix va prendre terra ferma més avall de Torroella de Montgrí.

Eren casi les sis del matí quan les ordes del dimoni tornaven a mirar cap el negre celatge. Des de la punta del triangle que formaven Sant Climent Sescebes, Girona, i Torroella de Montgrí, el diabòlic rèptil donava a les seues legions les ordres d’aplegar-se i avançar cap un nou destí.

Ja feia estona que havia deixat de ploure, però l’aigua encara s’escorrancava amb força cap a recs i rierols que la conduirien a mar, com ha fet sempre la naturalesa.

 

Continuarà ...     

 

Dijous 21 de desembre de 2023.

Al Bisbat, vagi vostè al Bisbat.  ( 37 )

“LL” s’havia retirat ferit i estorat. Havia desaparegut del lloc, el seu cos fred no donava cap imatge a les càmeres de visió nocturna per infrarojos.

Feia segles que no sofria unes ferides tant considerables.

Encara que en milers d’anys l’humà no havia canviat gaire en les seues emocions profundes, l’avanç tècnic sí que era sorprenent, sobretot en la creació d’un armament tant ràpid i violent, que havia aconseguit ferir-lo a ell, i destruir als seus dos esclaus.

No patia pas per la seua vida, era immortal, però refer el cos de rèptil escatós d’aquells forats i estrips, li costaria unes quantes hores. Encara que on realment estava ferit, era en el seu orgull demoníac.

Va creuar camps i camins arrossegant-se. Va deixar enrere el Camp de Golf de Peralada i els edificis que el guarneixen, estava exhaust, a la fi va trobar un lloc desprès del complex, un boscatge prou atapeït i inaccessible. Allà es va posar en una mena de transit de mudança curativa. En aquella quietud, el diabòlic sarvatxo va tenir temps per a barrinar que potser l’ésser humà hauria evolucionat també socialment cap a altres modismes i menesters.

El que més li estranyava, era que en aquell lloc i temps, no apareixia en cap indret, construcció, ni temple, fora d’unes petites imatges en les vestidures dels vells que s’havien cruspit sota Quermançò, de saures o llangardaixos com ell; ell, que era un miratge de saviesa, abundor ¡ bona fortuna, per poder temptar a homes i dones en els seus més baixos interessos i primitius instints, per poder aconseguir així, els diabòlics propòsits que tenia pensats per a la humanitat.

Podria ser que desprès de mil·lennis, les creences i adoracions dels humans també s’haguessin desviat cap a altres símbols i divinitats.

Però ja no era el moment de buscar una nova corporeïtat adient a aquesta època.

Mentrestant, els espies que tenia avançats, li comunicaven amb vibracions fosques, les novetats dels moviments que els no-infectats feien en la propera ciutat que seria colpejada, Girona.

Els zombis confidents havien ensumat una gran munió d’humans; però no discriminaven entre un humà civil, i un humà armat amb una M2A1, tots només eren carn per infectar. L’única diferència seria la quantitat de baixes zombis per aconseguir-ho, això de moment no tenia cap importància per aquell exercit d’ultratomba.

“LL”, sota la foscor de la nit i el boscatge, en un estat de letargia de cos, es concentrava mentalment en moure ràpidament les cèl·lules, plaquetes, leucòcits, i fibroblasts, per tal de recompondre la carn i teixits foradats i estripats. En aquella solitud, guarint-se les ferides, se li regiren les entranyes pensant que un cop curat, aixafaria, rebentaria, i esclafaria aquella colla d’humans insignificants que s’interposaven entre ell, el seu escarabeu, i el llibre que li donaria llibertat eterna.

Amb tot, aquesta nit no hi hauria atacs. Aquesta nit mouria fitxa per compondre una venjança a l’alçada de les ancestrals malignitats.

Així, la nit en què Martianez va actuar a l’aparcament del castell, les incursions als pobles propers a Girona per l’est, van ser poques i esporàdiques, cosa que van aprofitar els militars per assegurar les posicions on estava refugiada la població civil. Un dels llocs més custodiats i protegits, donada la gran quantitat de gironins que acollia, era el Pavelló Municipal de Fontajau, convertit en un fortí imbatible.

 

 

 

 

Landod s’estava afaitant quan Frutos el va trucar. El va posar al corrent de la conversa de la nit passada amb Martianez, i li va dir que a dos quarts de nou passarien per casa seua a buscar la caixa de mistos per l’amulet.

Mentrestant, els dos policies esmorzaven a l’hostal, i preparaven, dins lo possible, el discurs que li farien al comandant.

 

—No sé, comissari, és tot tant ... tant ... surrealista.

—No home, no, tranquil.

 

S’havia aixecat un dia gris i emplugit. Feia una tramuntana gelada, i les petites gotes matineres es clavaven com agulles de gel. Els policies s’afanyen a pujar al Patrol, d’haver-ho sabut, haurien aparcat a l’hostal.

Frutos truca Landod per què baixi amb la caixeta, i els esperi al pas de la porta.

En un moment els hi passa la capsa i els desitja bona sort.

Marcos encén totes les llums del cotxe, tenien una cita important en un dia fosc.

El comissari guarda l’amulet; i queb just, perfecte.

La N-260, només transitada per combois d’abastiment, militars, i alguna premsa acreditada, tenia un aspecte apocalíptic sota la pluja i les nuvolades baixes, i no era per menys, esclar.

Com sempre es van tenir que identificar al control del Jou Vell.

Els accessos a Figueres estaven intervinguts per les forces de l’O.T.A.N., que aguantaven la ruixada sota grans ponxos de camuflatge.

Marcos circulava a poc a poc, deixant-se veure. Van poder passar sense problemes.

A l’entrar al quarter del carrer Nou, els va llamar la quantitat de refrigeradors industrials mòbils disposats sota dels arbres, que no els salvaven de l’aiguat.

Allà se’ls va fer palpable la magnitud de la tragèdia, i la multitud de cadàvers que havien produït els atacs de les tropes contra els zombis, i tenint en compte que Figueres i els seus voltants van ser lloc de passada de les incipients ordes dels no-morts. Valia més no pensar en els catastròfics resultats del temut, i potser inevitable atac a la ciutat de Girona.

Es van presentar al despatx d’admissions i es van identificar.

 

—Tenemos una reunión con el comandante Martianez, a las nueve.—explica Frutos al caporal de guàrdia.

—Si señores, les está esperando. La sargento los acompañará.

 

Una militar de l’exercit de terra els fa una senya, i amb un ràpid somriure els emplaça a seguir-la.

Els dos policies van darrere la sergent per un llarg passadís pintat en dos tons de verd, més fosc del terra a la meitat de la paret, i l’altre meitat del mur, i el sostre de mitja volta, més clar.

De tant en tant, passaven per davant de portes retolades amb la seua funció, despatxos, magatzems, armers, lavabos, aules, i algunes escales que pujaven als pisos superiors.

El gabinet de Martianez era quasi al final, a la dreta. Una mica més avall, unes grans portes batents anunciaven la infermeria.

 

—Es aquí señores.

—Gracias sargento.—diu Frutos. La militar agafa el camí de tornada. El comissari pica a la porta.

—Adelante.—se sent rere la fusta.

 

Martianez els esperava prop de la finestra, que dóna al pati de les cambres frigorífiques.

 

—Siéntense por favor.—diu oferint-los els sellons al davant de la taula, ell seu al darrere.

—Bien, empiecen primero con sus averiguaciones.—proposa.

—Sí señor. Nosotros teníamos la sospecha de que la bibliotecaria estaba involucrada en los asesinatos …—comença Frutos. I explica les sospites sobre un llibre antic que permetria lluitar contra els zombis, i contra l’ens primari “LL”—Llamamos “LL” al lagarto en que se ha transformado el científico japonés Ochy, tras infectarse en un experimento en el pueblo de El Far de Bol, donde la empresa Nautilus Corp. había establecido su base de operaciones.—desprès li explica la descoberta del pis de la tal Adana, amb l’agent dins del congelador, i de com van avisar al capità Solano per tal que revisés l’apartament.

—Estuvieron en la biblioteca o en el combate del parking?

—No señor, al avisar al capitán Solano de lo del piso, él nos relevó de cualquier acción en el lugar. Nos ordenó no ir a Peralada hasta nueva orden.

—Vaya, a mí no me informó de nada de eso.

 

Frutos resta en silenci.

 

—Prosiga.

 

El comissari explica que possiblement la bibliotecària tenia el llibre antic, i que de ben segur, vista la baralla al seu pis, altres agents li anaven al darrere a aquell llibre. A la fi, prenent aire i posant un to transcendent, li explica tota la història del mariner misteriós, i l’amulet que busca el llangardaix. Martianez s’escura la gola i repica els dits sobre la taula.

El comissari treu de la jaqueta la caixa de mistos, l’obra i la deixa davant del comandant.

 

—Este es el amuleto que el lagarto quiere conseguir a toda costa. Puede que lo quiera para aumentar su poder, o a lo mejor, por qué lo puede destruir. A él, y a los zombis.—apunta el comissari—Él detecta el amuleto inevitablemente, y el amuleto lo atrae.

 

Martianez extreu la peça.

 

—Esto le puede dar poder, o lo puede matar?

—Sí señor, pero aún no sabemos cómo usarlo en su contra, si eso es posible. Aunque a lo mejor podríamos usarlo para tenderle una trampa y atraparlo.

—¿Y del libro, qué saben?—Martianez torna a encaixar l’escarabeu i se’l guarda a la butxaca de l’uniforme.

—De momento no tenemos ningún indicio. Nuestra única pista es la bibliotecaria.—deixa anar Frutos fent-se l’orni.

—Bien, creo que su pista no les podrá conducir a nada.—diu el comandant—Síganme.

 

El segueixen creuant les portes de la infermeria. Deixen enrere una sala amb llits d’hospital, una dependència de cures, i una gran farmaciola. Desprès prenen el camí a l’esquerra. Al poc, es troben al lloc anunciat com Depósito de cadáveres.

Entren en una estança grossa i freda. Contra la paret esquerra, portes de nevera disposades en sis del llarg per tres d’alt. A la dreta hi havia la sala d’autòpsies separada per unes llargues cortines blanques de plàstic.

 

—Por aquí.—indica Martianez travessant les cortines per un dels talls verticals.

 

Rere la taula d’autòpsies, un parell de persones treballaven en un cadàver. Al costat més allunyat, en un baiard inoxidable, completament cobert, hi reposava un altre mort.

Al apropar-se al primer, van veure que era l’Adana. Estava tapada amb un llençol fins la cintura.

La part esquerra de la cara presentava una gran cremada purulenta que s’estenia pel costat del cos, amb punts de cremades profundes que supuraven un líquid grogós, la llaga tenia una forma similar a la marca que deixaria el tentacle llarg d’un calamar gegant.

També lluïa un gran hematoma a l’espatlla dreta que pujava fins l’orella, i s’estenia fins al pit turgent.

 

—Buenos días, doctor.—saluda l’oficial.

—Buenos días, comandante.—li torna un d’ells; un tipus prim de cara i de cos, i calb de mitja closca. L’altre només aixeca el cap sense dir res.

—El comisario Frutos y el inspector Milán, llevan la investigación relacionada con estos últimos cadáveres encontrados en Perelada. ¿Tenemos alguna cosa para ofrecerles?

—Bien, señores, este cuerpo pertenece a la hasta ahora bibliotecaria del castillo, entrada con el nombre de Adana Stamp.

 

El forense els hi explica les senyals de lluita cos a cos representades per tots aquells morats.

Lleva el llençol i es mostra el cadàver nu.

Apareixen les cames plenes d’equimosis i verducs, ensangonades, mostraven amb tota la seua cruesa, multitud de talls i forats a la carn, que feien mal només de veure’ls. A la cintura també se li notava un blau producte d’una abraçada mortal.

Però no era tota aquella massacre que mostrava el cos de l’Adana, el què torbava la mirada de Marcos Milán. Entre les cames i ben rasurat, hi lluïa un membre viril molt evident.

A la fi, el metge va esclarir que totes aquelles ferides secundàries no li havien provocat la mort. La bibliotecària va morir electrocutada, per parada cardíaca i multi orgànica. Lo realment sorprenent era la font de l’electricitat, una font animal, per lo que es podia deduir.

 

—Si, bueno, la señora bibliotecaria guardaba un secreto.—diu el forense sense cap intenció de fer gràcia.

 

Frutos i Milán es van mirar, de ben segur cadascú amb uns pensaments molt diferents.

 

—¿Y los demás?—pregunta Martianez.

—Bien. Aquí tenemos a éste que se está descongelando.—retira el llençol—Un individuo asiático, de constitución muy atlética. Como saben, fue encontrado en el congelador del piso de la bibliotecaria. Por los hematomas, parece muy probable que fuera su contrincante en la pelea. Su muerte fulminante fue debida a dos disparos en la cabeza. Lo de los ojos también fue ella, hemos encontrado restos en sus uñas. El tipo iba indocumentado. Los demás están allí.—senyala rere les cortines blanques.

 

L’ajudant torna a cobrir els cossos. La comitiva travessa la cortina pel tall vertical.

 

—En la nevera tenemos a cuatro integrantes de un comando armado.—indica sense obrir els quatre refrigeradors. Explica que un d’ells va morir electrocutat amb les mateixes característiques que la bibliotecària, que un altre va ser decapitat d’una estrebada estranyament violenta, i els altres dos, per impacte de bala al cap.

 

—Doctor, muéstrenos el cuerpo del militar español.—demana el comandant.

—Por aquí.—tots el segueixen fins les portes de les neveres.

 

El patòleg n’obra una i estira la llitera metàl·lica. Fa córrer la cremallera de la funda, i apareix el cap de l’ajudant de Martianez.

 

—Solano.—s’exclama Frutos que està a la que salta. Milán també es fa el sorprès murmurant alguna cosa.

—Sí, es el capitán Solano.—certifica l’oficial.

—Solano murió de dos disparos en el pecho, cerca del corazón, a quemarropa.—relata el doctor mentre obre les dues neveres contigües. Al badar els sacs, hi apareixen les restes de Fendon i Serradero, els dos amb grans traus al cap.

 

—Estos dos, de momento, también están indocumentados. Fueron abatidos con munición de guerra, como la que llevaba el comando. Los de la científica han encontrado sus huellas en uno de los coches del parquin del castillo, identificado como diplomático, o algo así. Eso se tendrá que investigar.—proposa el metge.

—Evidentemente.—corrobora el comandant.

—También se recuperaron los restos de dos zombis. Uno completamente destrozado por los impactos de bala que recibió. El otro fue abatido con un arma más pequeña, de un disparo en la frente. No se los puedo mostrar, son material restringido.

—¿Han encontrado alguna cosa relevante entre los objetos personales?—s’interessa Martianez.

—Ninguno llevaba nada especial encima. La bibliotecaria solo su placa de trabajo, un cargador, y un estilete en la pierna. El capitán Solano iba disfrazado de militar, no era su uniforme ni llevaba su arma reglamentaria, en una cartuchera de espalda hemos encontrado una Astra Cadix corta. Estos dos están limpios, no aparecen en ninguna base de datos. Del asiático nada de nada, si tenía algún vehículo, todavía no lo han localizado. Del grupo mercenario, solo armamento y munición. Salvo uno de ellos, que llevaba un anillo.

—¿Podemos verlo?

—Si, claro comandante.—el forense travessa les cortines, i torna amb una bossa i una fotografia.

 

Dins la bossa de plàstic transparent hi havia un anell tipus segell, no gaire gros, amb el relleu d’un petit mussol en plata.

El comandant se’l mira i el passa a Frutos que el comparteix amb l’inspector.

 

—Por favor.—el reclama el metge, mentre passa la foto de l’anell a l’oficial—Puede que en una semana, los de balística hayan puesto orden al laberinto de munición que han dejado en el lugar de los hechos.

—Bien, de momento eso es todo, gracias.—s’acomiada Martianez—Señores, volvamos.

 

Els tres tornen al despatx.

 

—Tengan.—els hi dóna la foto de l’anell—Sobre el tema del amuleto, ya lo investigaremos nosotros, y tomaremos una decisión. Les mantendré informados. De momento su misión será encontrar el libro antiguo, si existe, y descubrir quienes son esos que también lo buscan. Tengan en cuenta que su único contacto seré yo. Llamen sólo a este número.—els hi ordena passant-los una tarja de color verd clar.

—Sí mi comandante.—accepta Frutos.

—Espero sus novedades.—acuita el militar donant per acabada la reunió.

—Señor.—s’acomiada Milán obrint la boca per primera vegada.

 

Els policies reprenen el camí de sortida. Frutos s’havia guardat la foto a la jaqueta. Creuen tot el passadís, i saluden al passar per davant del cos de guàrdia.

Fora encara plou, el dia ha quedat tant fosc com feia una hora.

Van cap al Patrol a pas viu. Marcos condueix, com sempre. Surten pel carrer Nou direcció a Llançà. Cap dels dos no diu ni mu.

 

—Vagi a Peralada, farem un tallat i repassarem una mica la situació.—enceta Frutos.

—D’acord.

 

Fora de Figueres plovia amb intensitat, es veia la cortina d’aigua avançant des de la Serra de l’Albera.

 

—On vol anar?

—A la cafeteria d’ahir mateix.

 

 

 

Landod havia esmorzat al pis. Va considerar que fóra millor no passejar gaire el paquet que duria a sobre. De casa a la feina, directe.

Ja tenia mig pensat on amagar els llibres. Ara només faltaria que en la realitat, fossin factibles els seus pensaments. Va mirar pel vidre del balcó, encara plovia.

Tres quarts i cinc de nou. Millor agafar el cotxe. En la cartera de mà de pell marró que sempre carrossava amunt i avall amb quatre paperots, era més per donar una certa imatge, que per res més, avui hi portaria una cosa molt important, i fins hi tot, perillosa per a ell; i evidentment, no era pas el rotllo de cinta americana.

S’abriga amb l’anorac, es puja la cacarutxa, respira profundament, i surt decidit.

Normalment aparcava a baix del carrer Mirandola i feia la pujada a peu, per fer una mica d’exercici.

Avui, pel temps que feia, i altres motius, aparcaria davant del pedrís.

L’oficina era tan grisa i freda com el dia. La finestra del fons, amb prou feina donava claror.

Com no ho feia mai, va tancar la porta amb les dues voltes de clau i va passar la balda.

 

—Millor que no encenguis cap llum.—es va dir—No, val més encendre la làmpada de la taula, seria molt estrany que havent-hi el cotxe davant de la porta, no es veiés cap llum en un dia tan fosc.—es va contradir.

 

Penja l’anorac, i sense deixar la cartera va cap a l’habitació dels trastos mil·lenaris. Des de casa, mentalment, ja l’havia descartat, i ara en directe, es dóna la raó.

Hi havia fato, però tot era movible, cadires, una taula contra la paret, un llit plegable, un bufet petit, i andròmines vàries. Res de ferm, tot es podia revisar, ( o registrar, paraula en què Landod no volia ni pensar ) fàcilment.

El petit lavabo també quedava fora de joc, un tocador mirall, i un armariet; no posaria pas els llibres dins de la cisterna del wàter, ja seria la monda.

Així que havia optat per la cuina. Amb els seus armaris i calaixos accessibles, tot net i polit, però sense fer-se servir des de feia anys. I els seus fogons amb la bombona de butà.

 

—És mig plena.—sospesa.

 

La cuina era una antiga Superser de tres focs i forn de gas. Molt fàcil de moure. No era un lloc gaire segur, però si tenia sort ...

Agafa la cuina i l’estira en davant; segueix sense esforç.

 

—Bé!—exclama.

 

Rere la cuina hi havia una oxidada reixeta de ventilació. Allà estava.

Per la platina rovellada hi traspuava una mica de llum i el corrent d’aire de mar. En un caixó dels tres propers a la pica hi havia tornavisos, n’agafa un de pla.

Amb paciència aconsegueix afluixar els cargols, que també estaven ben rovellats. Treu la reixa i queda a la vista el pas de ventilació, encara prou ben acabat per l’època. Era un tub d’uralita de divuit centímetres de diàmetre que donava a l’altra banda de la paret, de cara a l’aforaria, on la casa limitava amb un caminet de terra que voltava per rere les cases de la punta de la Mirandola, serpentejant a ras del penya-segat.

Havia pres la mida del paquet de llibres, hi cabia. Va tornar aposentar la cuina, ara tenia que acabar el pla.

En un altre calaix hi guardava bosses de plàstic de nanses. N’agafa dues del Tamariu, de vegades, a l’istiu, anava a buscar-hi pollastres a l’ast.

A la taula de la cuina empaqueta els dos llibres en una bossa, i desprès, amb una segona a la contra, tot ben fermat amb cinta americana.

Torna a guardar el paquet a la cartera de mà, i surt decidit amb el cotxe.

En una botiga de la Vila compra dos tubs de silicona súper-adherent i una pistola, per la silicona, i una caixeta de bisos plans. Sí, sí, aquesta era l’ideia.

Torna a l’oficina. Havia deixat de ploure, però les nuvolades sobre les Orelles de la Mula, i la negror que s’apropava per l’oest, anunciaven que hi tornaria aviat.

Retira la cuina i posa el paquet de llibres dins del tub.

 

—Un moment!—retira els llibres d’una estrebada—Si treuen la reixa per la part de fora, poden endur-se el paquet amb un pal i un ganxo.—especula. Es queda mirant el forat.

 

—Ha!

 

Obre un armari i regira olles i caçons. Escull un tupí que entra al tub. Descargola la nansa.

 

—Molt bé!—es diu.

 

Talla el bec de la silicona i la carrega a la pistola. Endinsa el tupí un parell de pams dins del tub de ventilació. Amb la mà protegida per una bossa de plàstic amb restes de pells de ceba, empastifa les vores del caçó per a segellar-lo al tub d’uralita.

Desprès col·loca el paquet prop del pot, i torna a cargolar la reixeta de ventilació.

—Un moment.—a l’armari de sota la pica hi havia diversos detergents, com no, Vim Clorex Verde, i una ampolla d’amoníac.

 

Agafa l’amoníac, xopa la punta d’un drap i mulla els cargols nous que acabava de posar. Quedarien envellits, ho havia llegit en algun lloc. Era un tipus polit.

Emplena la part del darrere de la cuina amb diverses bandes de silicona, ben apreparades.

Torna a col·locar la cuina al seu lloc empenyent fort, acomodant l’adhesiu per tal que acomplís perfectament la seua funció.

 

—Enganxat, i ben enganxat.

 

Li havia sobrat un tub que guarda en un armari del racó, juntament amb la pistola metàl·lica. Posa l’envàs buit en una bossa per llençar-lo.

Deixa la cartera al lloc de sempre, i es posa davant de l’ordinador com cada dia. Ha d’acabar l’article dels zombis amb les novetats del Castell de Petralata.

Si pogués explicar tot lo que sap, seria primera plana arreu.

Se’n recorda de la foto que duu a la bitlletera, dins la jaqueta. Segueix el relleu amb la mà. Prou.

 

—No divaguis. Truca als municipals de Peralada a veure què expliquen de lo del pàrquing del castell, com han fet tots els col·legues.—s’ordena.

 

Són tres quarts d’onze. El dia continuava igual de gris. Tornava a ploure amb força, la porta seguia tancada amb clau; hi va pensar. No passa res, per si les mosques.

 

 

 

Els americans de la B.A.W.C. havien perdut la petja del llangardaix i del llibre en l’operació de l’aparcament del castell. Així, un cop recompost el satèl·lit, s’afanyen a rastrejar-ho tot per poder-se re-connectar als nous esdeveniments.

La línia del llangardaix, de moment, estava perduda, però aquell matí havien pogut seguir a Frutos i Milán en el seu viatge a Figueres. Potser els polis havien aconseguit fer-se amb el llibre, i ara l’anaven a entregar als seus superiors.

Aviat ho sabrien. De ben segur que en un moment o altre, el llangardaix es posaria al descobert en la seua intenció d’aconseguir el llibre seguint el seu influx.

Un Ford Ranger negre de premsa americana, estava aparcat al carrer Nou més enllà del portaló d’entrada al quarter de la guàrdia civil.

Va sortir moments desprès que el Patrol, sense pressa. No el perdrien pas entre el trànsit, i segurament, no tindria programades unes destinacions impensables. Sota la ruixada, tot era un paisatge indefinit.

 

 

 

A part dels tallats, s’havien demanat un parell de croissants cada un, tenien molt bona pinta.

Desprès de fer-ne passar un amb mig tallat, es van trobar prou refets com per poder repassar tot lo que havien vist i parlat.

 

—Qui ho hauria dit, eh? Comissari.—comença Milán.

—Sí, amic meu, qui ho hauria dit.—respon Frutos de tot en general.

—La bibliotecària era un tio.—encarrila l’inspector lo seu.

—Home,—Frutos busca les paraules—nosaltres sempre havíem tractat amb una dona. Ella es tenia per una dona, i nosaltres també.—li recorda—Vostè hauria posat la mà al foc, no?—el colla—Diguem que era una dona,... amb pilila.

—Esclar, comissari, només era un comentari.—desprès d’un silenci, afegeix—De totes maneres, ens en em lliurat d’una bona ...—sospira sense deixar gaire clar de què s’havien lliurat.

—Sí, ja ho pot ben dir ...— i Frutos liquida el segon croissant.

—De moment no tenim gaires opcions de per on tirar endavant. Fins que Martianez no mogui fitxa ... No creu comissari.

—Si.—Frutos fa una pausa—Però a part de les ordres de Martianez, o lo que pugui fer amb l’amulet, crec que abans de pensar per on tirem, hem de decidir quin ha de ser el nostre objectiu en aquest assumpte.—intenta concretar el comissari.

—Què vol dir?

—Uummm... Vull dir que ... des de la nostra posició, amb tot lo que sabem, i si continuem investigant, quina ha de ser la nostra intenció final?

 

Marcos Milán es queda pensatiu. Eren policies, la seua missió era atrapar i detenir als dolents.

 

—Crec que la nostra intenció, des del principi fins al final, a de ser parar a “LL”, per no dir detenir-lo, que se’m fa una mica irreal.

—Lo que vull dir és que molt provablement Martianez aconsegueixi parar-lo. Però el pararà del tot?

 

Milán se’l mira. Era evident que el comissari pensava que ells tenien que arribar fins on, si fos el cas, Martianez no arribés.

Per sobre de tot, aquell era el seu cas. Martianez era militar, i comprenia la preocupació del seu superior. Però ells només eren policies, ni jutges, ni botxins. Ara per ara.

 

—La intenció final és detenir “LL”, passi lo que passi, comissari.

—Uummm... Si, inspector, aquesta és la nostra intenció.—afirma rere les ulleres fumades.—No es menja el croissant?

—I tant!

 

És veritat que quan un sap cap on ha de remar, i quins són els resultats que es busquen, tot s’agafa amb més força i confiança.

 

—De moment tenim la pista de l’anell del comando.—diu Frutos traient la foto del segell amb el mussol de plata. Tots dos l’observen en silenci.—Ja sé que només és una casualitat, però en el llibre d’en Feliu, apart dels assassinats que haurien inspirat a la bibliotecària, en la història del cuc negre, hi apareixen uns implicats que tenen per emblema un mussol. Un grup secret que vol establir un nou ordre mundial.—explica com si no fos ell el que ho digués.

—No foti comissari, ara també en les haurem de veure amb els Illuminatti.—esbufega Milán que ja no  deixava res per impossible—Tenim zombis, un collons de llangardaix extraterrestre, agents secrets, espies, una assassina psicòpata, un llibre màgic, un amulet encantat, i ara els Illuminatti, en quin manual s’estudia tot això?

—No li sabria dir.

 

Els dos tornen a un silenci reflexiu. El comissari ja feia estona que sabia lo que volia dir tot seguit, però s’ho guardava uns instants més, per sospesar si dir allò valia la pena o no.

Moments desprès es decideix.

 

—Recordo, li parlo de fa anys enrere, que un amic meu, comissari a Girona, quan se li presentava algú amb algun problema, com diria, fora de lo normal, sempre l’enviava al Bisbat, al Bisbat de Girona.

—Al Bisbat de Girona?—repeteix l’inspector sense esma.

—És només un dir, home.

—No sé jo.—de cop s’apropa a Frutos—No creu que potser tindríem que parlar amb Landod.—xiuxiueja.

—Si, ho estava pensant. Però hem d’evitar trucar-lo, i anar a l’oficina.

—Ens podríem trobar a la Sala 2.

—No, allà ja no hi ha res que ens aporti cap novetat, i és un lloc massa conegut per tothom.

—Doncs, on, comissari?

—Uummm ...No ho sé, lo més probable és que ens segueixin, si ens reunim el posarem en evidència.

—I si fem servir una llibreta? No som a la Operación Sombra Oscura?

 

De vegades, Marcos Milán tenia unes pensades tan lògiques, que només podien venir de la lògica més evident.

 

—Sí, esclar,—accepta Frutos ja més animat—podria ser una solució més discreta. Hauríem de trobar un contacte net.

—Si.

—Tornem, anirem a la Sala 2 a recollir alguna cosa.

—D’acord.—l’inspector paga i surten cap al cotxe. Plovia poc, però la negror rere Figueres no era presagi de bon temps.

 

Engalten la rotonda i agafen la direcció a Llançà. Moments desprès ho fa el Ford Ranger negre de premsa.

Evidentment el comissari aplica les seues sospites a la realitat. Un tot terreny negre, lluny, darrere seu al sortir de Figueres, no suposa cap problema. El mateix tot terreny, ara, lluny, rere seu, era sinó, curiós.

 

—Marcos, pari al control del Jou Vell, vull parlar amb ells. Encengui les llums.

—D’acord, comissari.

 

A l’arribar s’identifiquen, i el comissari li diu al soldat de la barrera, que necessita una informació.

 

—Si senyor, aparquin allà.

 

L’inspector para el cotxe uns metres desprès de la tanca, a la voravia dreta. El soldat els ve a trobar.

 

—Pot parlar amb el caporal, senyor.—li diu mentre agafen la pujada de terra. Sota un tendal de lona estès des del darrere d’un camió, s’hi refugiaven de la pluja el caporal i l’operador de ràdio.

—A les ordres! El comissari vol parlar amb vostè.

 

Una estona desprès, Frutos torna al Patrol.

 

—Anem.

 

Milán continua cap a Llançà.

 

—Ha passat un tot terreny negre quan jo era allà?

—No, comissari, no ha passat ningú.

—Bé, acceleri, tenim pressa.

 

Els del Ford negre van arribar al control darrere seu. Encara que tenien els papers, salconduits, i acreditacions en regla, els militars de guàrdia se’ls van mirar i remirar més d’una i més de dues vegades, fent-los esperar una bona estona.

Els policies recullen un parell de les caixes d’en Solano a la Sala 2, i aparquen el Patrol en un costat del pàrquing dels bombers.

 

—Agafi una llibreta i un parell de bolis, i la motxilla petita.—apressa Frutos.

 

Creuen l’aparcament en un vol sota una pluja ara petita. El comissari va al davant.

 

—On anem?

—Parlarem amb el bibliotecari, ell ens farà de contacte.

<No sabia per què, però el comissari sempre semblava triar persones que no els podien veure, per demanar-los ajuda>pensa l’inspector.

 

Passen per davant de l’Ajuntament, i entren a l’Arxiu Municipal, situat en un baix de l’edifici següent.

A l’entrar, hi havia com despatx i oficina d’admissió, en Joan el bibliotecari, treballava amb l’ordinador.

No es pot dir que no es sobresaltés una mica davant l’aparició sobtada dels dos polis.

 

—Comissari! I companyia.—exclama a modus de salutació.

—Bon dia senyor. Necessitem la seua ajuda.—deixa anar Frutos pel dret.

—De mi? En què els puc ajudar jo?—s’escama desconfiat.

—En una cosa molt senzilla, sempre que ho faci amb la màxima discreció.—li respon el comissari apropant-se a ell rere les ulleres fumades—Per què vostè és discret, no?

 

En Joan es retira malfiat.

 

—Esclar que sóc discret. Què és aquesta cosa tan senzilla?

—Jo escriuré en aquesta llibreta, la guardaré en aquesta motxilla, i vostè li donarà al senyor Landod a l’hora de dinar. Ja sap qui és, no?

—Esclar que sé qui és, però jo què sé on dina.

—Oh, el trobarà dinant al restaurant El Gavià, al Port, a dos quarts de dues ja hi sol ser. Hi va cada dia.

—I perquè no li porten vostès, doncs?

—Si nosaltres li poguéssim portar, ja no hauríem vingut a demanar-li a vostè, no creu?

—Bé, però jo també haig de dinar, no tinc gaire temps per perdre.—dóna llargues en Joan.

—Segur que trobarà un momentet. Pensi que ens farà un gran favor, i ens serà de gran ajuda en aquell assumpte. Vostè és un home ferm, i sap quan és el moment de donar un cop de mà.—ensabona.

—Quin assumpte? El dels assassinats? A mi no m’hi compliquin!

—No home, no, no tingui por, allò ja està quasi resolt. Vostè no corre cap perill. On puc escriure amb tranquil·litat?— el comissari vol deixar refredar l’esglai.

—Entri a l’arxiu, a la dreta hi ha una taula.

 

Frutos desapareix, i Milán es queda amb el bibliotecari, que encara no havia acceptat fer res de lo que li proposaven.

 

—A quina hora serà a la biblioteca aquesta tarda?—se sent preguntar des de l’arxiu.

—A partir de les cinc.—respon en Joan malagradós.

—No s’ho prengui malament, home.—el vol tranquil·litzar Milán—No és res perillós, només cal tenir una discreció que nosaltres no tenim, tal com diu el comissari.

 

Al cap d’una estona apareix Frutos amb la llibreta, que passa a l’inspector, que la posa a la motxilla, i la planta davant d’en Joan.

El bibliotecari va estar a punt d’engegar-los a dida, però per alguna misteriosa raó va callar.

 

—Tingui en compte que li ha d’entregar aquest migdia, ell li vindrà a tornar a les cinc, i nosaltres la recollirem una mica més tard.—li explica el detectiu remarcant les paraules.

—Ja ho he entès.—fa en Joan ofès.

—No sap com li agraïm la seua col·laboració. Li asseguro que no corre cap perill. Sobretot només cal discreció.

—Està bé, comissari, està bé. Discreció, discreció. No es preocupi!

—D’acord doncs, en veiem aquesta tarda. Gràcies de nou.—s’acomiada Frutos.

 

Milán saluda abaixant el cap. Els dos surten de l’arxiu, i es queden sota el balcó. La pluja, obstinada, tornava a rajar amb ganes.

 

—Com sabia que acceptaria?

—No, no ho sabia. Però qui no proba, no emprenya.

—Vaja.—es rendeix l’ajudant, desanimat—I no tenim ni un puto paraigua.

 

Se sent obrir una porta rere seu.

 

—Escoltin, agafin aquest paraigua, ja me’l tornaran a la tarda.—ofereix amablement el bibliotecari.

—Oh, gràcies, molt amable.—accepta Frutos.

—Ho veu com sí que són bona gent.

—Segur que ens l’ha donat per tal que fotem el camp de davant de l’arxiu.—es malfia l’inspector.

 

Frutos somriu, l’obre, i tots dos reprenen el camí. Encara no havia pensat on anar.

Les onze quaranta-cinc.

Calia trobar un lloc segur per acabar de preparar el pla. Estava segur que els buscarien. Sense cap raó especial, potser per defugir de passar per la Plaça Major, creuen el carrer Gardissó, que ja feia basses.

Al passar per davant del supermercat, uns metres més enllà, veu el morro d’un tot terreny negre sortint per la cantonada dreta, amb la intenció d’incorporar-se al trànsit que ve de cares a ells.

El comissari abaixa el paraigua davant seu i deixa Milán al descobert.

 

—Comissari!—es queixa.

—Ràpid!—l’apressa—Fiquem-nos aquí!—crida.

 

Marcos el segueix com una exhalació i entra d’una revolada a la cafeteria rere Frutos, que clava el paraigua al cubell de l’entrada, i enfila cap al fons del local. Hi ha una taula lliure, ja no era hora d’esmorzars.

 

—No miri a fora, ens busquen.

 

Milán seu d’esquena a la porta d’entrada.

 

—És un Ford Ranger negre amb matricula francesa, amb distintiu de Premsa. Ens segueixen des de que em sortit del quarter, fins a Peralada. Quan hem parat amb els militars del control, els hi he demanat que els entretinguessin una estona.

—Collons, comissari, ja m’ho podia haver dit.

—Encara no n’estava ben segur, disculpi, Marcos.

—Aquesta sí que és bona, som els policies, i ens hem d’amagar com si fóssim delinqüents.—es queixa l’inspector.

—Ara, la nostra prioritat no són els del Ford, siguin qui siguin. Hem de decidir el nostre proper moviment, i per això vull l’opinió d’en Landod.

—En un moment o altre ens descobriran, comissari.

—Bé, això no té tanta importància, lo que no vull és que lliguin caps del què fem. Vol un tallat?

—No comissari, prou cafè, demanaré dues aigües.—Milán va fins al taulell i torna amb dues ampolles i gots.

—Uummm... Farem temps fins la una.—diu Frutos que havia tingut temps per pensar—dinarem a la fonda, i desprès reposarem a l’hostal, fins les cinc. Què li sembla?

—Com vulgui. Ens anirà bé reposar una mica.—respon desganat.

 

Fora, la gent passa amunt i avall amb els paraigües.

Poques voltes més van poder donar els del Ford Ranger negre, al migdia van rebre l’ordre d’abandonar la missió, i tornar a Figueres per esperar noves instruccions.

Les coses canviarien dintre de poc, la mateixa C.I.A. agafaria les regnes de la descoberta de la B.A.W.C., i des de la mateixa Central prendrien el comandament de la situació referent al llangardaix mutant i el seu possible control sobre els zombis. A traves de la taula d’experts que ben aviat es reuniria amb Martianez, ho tindrien tot a mà de manera molt més accessible, ràpida, i amb la possibilitat de veu i vot. No hi ha res com formar part de l’equip de direcció.

 

 

 

Tant bon punt el comandant va tenir l’amulet, va fer la trucada que estava programada de feia dies, per a tal fi.

Així, la comissió preestablerta es va posar en marxa per acudir a la reunió d’experts disposada per obrar en conseqüència sobre aquell assumpte.

El grup compost pel mateix Martianez, el seu cap superior el general Mañas, que feia de representant dels interessos de la O.T.A.N., dos delegats científics, dos interlocutors polítics, un bisbe vingut de Barcelona, un capità tècnic d’operacions, i dos observadors internacionals.

En tres quarts d’hora tots eren asseguts al voltant de la taula en una sala blindada del quarter del carrer Nou.

Martianez treu l’amulet de la caixa de mistos i el posa en una safata que queda a la vista de tots.

Fa un breu relat de com dos agents de policia que investigaven uns assassinats relacionats amb el cas, es fan amb aquella peça per via d’un ex-participant de la Operación Ra, que va engegar la Nautilus Corp.. Per alguna raó va obviar lo del vell mariner misteriós.

 

—Tenemos información basada en estudios de Artes Antiguas, contrastados con observaciones y mediciones de trayectoria actuales, que vienen a confirmar que este amuleto atrae de manera inevitable al Ente Lagarto, que a su vez parece poder controlar a los zombis. Lo que no sabemos es qué pasaría si este objeto cayera en manos del Lagarto. Pero, señores, esto no pasará. El capitán Romero, como técnico de operaciones, va a explicarnos como se ha planteado el operativo para capturar al espécimen.

 

—¡Sí, señor!—saluda—Señores.—es dirigeix a la resta de la taula, on no hi havia cap dona—El lugar escogido para la Operación Captura es la localización del antiguo C.I.R. 9, ahora Acuartelamiento General Álvarez de Castro, donde se aloja el R.I. Arapiles 62, en Sant Climent de Sescebes, muy cerca de aquí. El lugar es apropiado por su magnitud, y por ser un paraje poco poblado. Hemos dispuesto un expositor para el objeto, con una protección aparentemente débil, para que el objetivo intente una toma de contacto. Cuando eso ocurra, se activará una trampa que pondrá el objeto a salvo, y el objetivo caerá preso en un cajón transportable, con unos estándares de seguridad basados en unas directrices internacionales, consensuadas por militares i científicos expertos en especímenes de alto riesgo.—explica el capità Romero de paraula, sense exhibir cap mapa ni croquis de l’operació—¿Si tienen alguna pregunta?

 

Tots els allà presents, ja tenien ordres dels seus superiors de no fer cap pregunta en aquella reunió. Tot estava controlat. I tot lo que s’havia de saber, ja ho sabien els que ho tenien que saber.

 

—Bien, en este caso, procederemos a poner en marcha la Operación Captura. ¡Mi general! ¡Señores!—Martianez saluda ferm donant un fort cop de talons.

 

El capità Romero agafa l’amulet, el guarda en una petita maleta blindada, i surt de la sala seguint al comandant.

Al pati, un comboi militar de sis vehicles, esperava amb els motors en marxa. Dos blindats VERT, dos URO VAMTAC, i dos VCR Dragón, fortament armats, formaven la comitiva que moments desprès deixaria Figueres en direcció al C.I.R. 9, per la GIV-6024, GIV-6026, i la GI-602, creuant uns paratges impressionants sota la pluja i la negror del cel.

Dins dels vehicles ningú deia una paraula.

Potser, de tots aquells militars, només dos sabien on aniria a parar “LL” desprès de ser capturat; o potser no.

Martianez mira el rellotge, hora aproximada d’arribada : 11:50 AM.

 

 

 

Un quart d’hora abans del que indicava l’horari de l’arxiu municipal, en Joan, motxilla en mà, agafa el cotxe i enfila cap al Port. Havia deixat de ploure, però el cel no ho donava per acabat.

De miracle, va trobar lloc per aparcat al carrer La Sirena.

S’afanya cap al restaurant El Gavià no sense una certa incomoditat; no recordava la última vegada que hi havia estat.

Entra saludant, i fent molt evident que només buscava algú.

Al fons del local hi reconeix Landod en una taula. El periodista aixeca el cap interessat pels moviments del bibliotecari, com un peix fora de l’aigua.

Landod alça el braç, en Joan, decidit, el va a trobar.

 

—Bon dia i bon profit.—li entra.

—Hola Joan.—era la primera vegada que li deia pel nom en tots aquells mesos—Ve a dinar?

—No, no. Vinc a deixar-li aquesta motxilla de part del comissari Frutos.—li diu fluixet, quasi massa, per ser normal. Discreció, discreció.

 

Landod es queda una mica parat, tan per la motxilla, com pel secretisme del bibliotecari.

 

—Es veu que dins hi ha una llibreta amb un escrit del comissari. Vostè ha de respondre, i tornar-me-la aquesta tarda a les cinc a la biblioteca, és molt important, discreció sobre tot, m’entén què vull dir?

 

Al dir lo de la llibreta, el periodista de seguida va entendre per on anaven els tiros. Frutos volia contrastar alguna informació amb ell de forma, eh ... discreta, esclar.

 

—No es preocupi Joan.—li respon conscient de la importància de l’assumpte, i el molt probable neguit del bibliotecari—A les cinc tindrà la motxilla a la seua taula.

—Bé, quedem així, senyor Landod. Que vagi de gust.—i surt tant dignament com li permet la situació.

 

A l’entrar al cotxe, mira l’hora, les dues en punt. No havia perdut ni un minut del seu temps per dinar.

 

 

 

A pocs minuts per la una, Frutos i Milán havien pagat i sortien de la cafeteria. Passen pels carrers del darrera per arribar a la Fonda Rafel. Els polis desconeixien les ordres que havien rebut els seus perseguidors d’abandonar aquella missió.

Dinen de cares a la paret del fons, sense presses.

Eren les dues i vint minuts quan decideixen tornar a l’hostal per esperar l’hora d’arribar-se a la biblioteca.

Les tres hores de parèntesis se’ls hi van fer llargues, i van descansar ben poc.

A dos quarts de sis entraven a la Casa de Cultura.

En Joan, rere la taula, els va fitar de cua d’ull. Feia poc que Landod havia deixat la bossa.

 

—Bones tardes.—saluda el comissari.

—Bones tardes.—li torna en Joan posant el talec que tenia als peus, sobre la taula—Això és seu.

—Sí, ens ho vam deixar oblidat l’altre dia.—diu l’inspector—Moltes gràcies. Ah, aquest paraigua és seu, gràcies.

 

Per un adéu, Frutos somriu rere les ulleres fumades.

 

—On anem, comissari?

 

Frutos no tenia gaire clar on anar per llegir amb tranquil·litat les opinions d’en Landod. Feia estona que havia deixat de ploure, però la negror del cel era manifesta.

El comissari esbufega i es rendeix.

 

—Va, anem a la Sala 2.

—Molt bé, comissari, és aquí mateix i estarem calentons.—accepta Marcos ja una mica fart de voltar i beure tallats.

 

A la Sala 2 tot restava igual, els dossiers sobre la taula, el mapa de la pissarra magnètica amb les senyals de retolador, i les caixes d’en Solano prop de la porta, on ara en faltaven dues.

S’apropen les cadires, i es disposen a llegir els criteris del periodista a lo exposat pel comissari.

Ni del relat de l’entrega de l’amulet, ni de lo de l’Adana en fa cap comentari. Va ser al parlar de l’anell amb el relleu del mussol, quan el periodista va començar a fer anotacions, primer notes curtes i referències disperses. Però ben aviat connecta amb el llibre d’en Feliu, i descriu el paràgraf on hi apareixen els Illuminatti amb el Mussol de Minerva, i com volien controlar al cuc negre, dit macula scura, per aconseguir desfermar una apocalipsis, controlada per ells, per tal d’instaurar un nou ordre al món que coneixem. I com l’Església Catòlica volia la custòdia del cuc negre, a efectes de que no caigués en mans malvades, o ell mateix no es pogués erigir en diabòlic rei del món. I això era lo que intentava “LL”.

Ara ja sabem que l’ens que va infectar al professor Ochy, és el cuc negre, ho vam llegir. Quines coincidències més terrorífiques. O potser el llibre d’en Feliu és una premonició?

I ara la coincidència del comissari amic seu, que traslladava els casos estranys al Bisbat, cosa que referma les referències a l’església. Tot lliga!

Dir les coses per escrit és un rotllo!

 

Crec que mesurant tot lo que sabem fins ara, i com han anat les coses, jo trucaria immediatament al Bisbat de Girona, i demanaria una entrevista amb, amb, amb qui sigui. Si la pista no porta enlloc, no s’haurà perdut res.

De moment, amb lo que m’ha exposat, no veig com els puc ajudar més.

Vagin a Girona i ja m’ho explicaran. Salut!

P.D. Guardeu-vos del zombis!!

 

Els policies es miren davant la urgència que reclama Landod. I s’esgarrifen amb la postdata.

 

—Bé comissari, ja coneix l’opinió d’ell. Què fem?

—Uummm ... Busqui el numero del Bisbat de Girona, trucarem ara mateix. No hi voldria arribar a mitjanit.

 

Continuarà ...          

25 de novembre de 2023

Pedra, paper, Polaroid.  ( 36 )

L’arribada del comandant Martianez i la resta cossos i forces policials, va ser digne d’una pel·lícula americana, tant mateix, l’escena s’ho valia.

Un cop notificat als diferents efectius qui estava al davant d’aquella operació, cadascú va començar a treballar en el què, suposadament, era la seua feina.

Ben aviat, els Mossos, la Guàrdia Civil, i la Policia presents, van tenir per ben entès que ells eren allà per ... mirar i no tocar.

 

—Limitin, vigilin i controlin el perímetre.—els van ordenar.

 

Furgons i camions militars dels departaments d’operacions especials, científica, i d’intel·ligència, es van repartir per l’aparcament.

Els quatre integrants de l’escamot van ser carregats en ambulàncies militars. També els cossos dels dos paisans. La bibliotecària en una altra.

Les restes espargides del zombi etiquetat com (2) es van dipositar en un recipient estanc. El cos del zombi etiquetat com (1), que havien trobat a l’entrada de l’aparcament, encara amb els tremolors infinits dels no-morts, al que Martianez va ordenar decapitar, ja esperava encaixat dins d’un furgó blindat.

El mateix comandant Martianez va parlar amb els dos guardes del castell, ja apareguts, i li van explicar més o menys els esdeveniments ocorreguts.

Uns quaranta minuts desprès, els de la científica van descobrir el cadàver del capità Solano, el llibre, i els diferents embolcalls.

El comandant va rebre una forta impressió a l’identificar l’octau cadàver humà. En aquell moment un munt de preguntes li voltaven pel cap, però restà en silenci posant cara de pòquer.

En una hora i vint-i-cinc minuts es va donar per finalitzada l’operació per retirar els morts i l’armament. L’aparcament quedaria sota vigilància policial durant tota la nit. L’endemà tornarien els especialistes i els científics per a recuperar la ingent quantitat de munició i casquets repartits per tot l’asfalt i el boscatge del voltant.

Als militars els va cridar l’atenció el net trinxat per les metralladores, com si s’hagués lluitat contra un enemic molt poderós i perillós.

Al poc, tothom comença a desfilar.

Tots els cossos dels interfectes es traslladen a Figueres, al quarter de la Guàrdia Civil, al carrer Nou, on Martianez havia establert la seua base d’operacions.

El comandant no en sabia res del tragí de Frutos, Milán, i Landod. Era evident que Solano treballava pel seu compte, i les converses i ordres donades al comissari, eren desconegudes pel seu superior.

Se’ls hi havia girat feina per tal d’esbrinar que hi pintava tota aquella estesa de cadàvers al lloc dels fets.

 

 

Eren dos quarts de nou quan els dos polis, ja ben dutxats i perfumats, es van afegir a Landod, que estava esperant prop de la finestra de l’habitació.

Frutos va posar un llibre al costat de l’altre sobre la tauleta de servei plaçada davant dels llits, sota la finestra.

Encara que hi havia un parell de cadires a l’habitació, els tres es van seure als peus dels llits, davant dels volums.

 

—Què farem amb aquest?—pregunta Frutos.

—Jo el trauré de la circulació.—s’ofereix el periodista—No és un llibre buscat, cap problema.

 

El comissari li passa el volum de Nombela i Tabares, que Landod es guarda a la butxaca de l’anorac.

 

—Bé, i ara li toca a aquest. Potser és a vostè al que li pertany examinar-lo, no?—proposa.

—No sé per què comissari, però no m’importa fer-ho.

—No esperem més, obri’l.—apressa Milán.

 

Landod pren la tapa i l’aixeca. Es nota pesada i sòlida. Desprès de passar dues pàgines engroguides sense cap escrit, apareix el títol de l’obra, “Artes y Formas para Sometimiento a Diablos”, escrit amb grosses lletres negres, ben adornades amb les filigranes de l’època.

A sota i més petit, resava : “Compendio de Encantamientos, Rezos y Exorcismos Ejecutados allen de la Tierra entre Dos Rios, Egipto y Persia”, desprès : “El autor con licencia es Fra Ciriaco Moyanés”. I l’any.

Al peu de la plana, deia : “A la consumación del tomo están dispuestas desemejantes filacterias para extinguir o someter a tales Malignidades e Demonios”.

Passa pàgina. La cal·ligrafia era perfecta i pulcra, i el castellà utilitzat de finals del segle XIV, encara que tenia els seus tipismes escrits, era ben comprensible.

Pàgina rere pàgina, apareixien els diferents dimonis, súcubes, espectres, nigromants, monstres, i harpies, causant cadascú una tragèdia o mortaldat diferent. Les il·lustracions mostraven munts i munts de cossos morts als peus de tals engendres, altres eren devorats, esquarterats, rebentats, o xuclats per una variada mostra demoníaca; i al peu de cada il·lustració les suposades formules per poder-los combatre o anihilar, i l’escarabeu indicat, si existia.

Passada la meitat del volum, apareixien emmarcats per un mateix requadre, una mena de cuc pilós negre i recargolat, i al seu costat un llangardaix bípede, amb un parell de tentacles que li sorgien de l’esquena.

Landod pica amb el dit aquella plana, però Frutos i Milán l’havien reconegut.

 

—Aquí el tenim!—salta el comissari.

 

En l’encapçalament d’aquell capítol es llegia :

TULATX JOÁ SIJAYÁ BEJGERIM

TULATX JOÁ XETEMIDJAIA

 

—El cuc negre que viu en altres. El cuc negre que viu per sempre.—tradueix el periodista de la traducció en castellà de Moyanés.

—No diu res d’un llangardaix.—s’estranya Milán.

—El cuc deu ser l’esser infectant que a l’entrar en un humà, es transforma en un llangardaix. Potser si infectés un gos, la transformació seria diferent.—aporta Landod.

—Lo lògic seria que s’hagués transformat en un porc, és prou similar a nosaltres. Abre un cerdo i verás tu cuerpo, deia sempre un meu veí.—tira Frutos rememorant la seua infància.

—O en un mico, si és per la similitud ...—remata l’inspector.

 

Landod somriu mentre llegeix el text. Els informa de la litúrgia que s’ha de recitar per reduir al llangardaix o al mateix cuc primigeni, segons aquelles escriptures.

 

—Isatopdetanagnamrepcilicilaslitecadicaallabmoctitepnaojenairanracagafocras.

 

L’escrit el composava una tirallonga de lletres sense cap separació, per tant, no s’entenien paraules, sinó fos que totes elles formessin una sola paraula llarguíssima i impronunciable.

No hi havia cap transcripció que donés traducció a l’anterior paràgraf. Sí que es feia referència amb un dibuix, a l’amulet relacionat amb el cuc negre, per tal d’atreure’l i exorcitzar-lo.

Landod aixeca la última pàgina i apareix una contraportada rígida, fermada amb un petit passador. Lleva la trava, i obre el receptacle. Allà es mostren sis petits objectes, agafats cada un, per dues cintes encreuades.

Segons el dibuix, el periodista extreu del seu lligam una mena de pedra translúcida, negre per una banda i d’un verd maragda per l’altra, separades les dues mitats per un disc d’or.

 

—<De la mida d’una moneda de cent pessetes.>—pensa per donar-li una grandària recognoscible.

—Això és lo que atrau a “LL”.—diu el comissari.

—Sí, però lo que vol és el llibre.—apunta retornant a la pàgina de l’encanteri.

—Comissari, què creu que hem de fer?—pregunta Milán preocupat per la possible aparició del llangardaix reclamant el llibre i electrocutant-los a tots tres.

—Què proposa vostè, senyor Landod?

 

El periodista sospira i sospesa.

 

—Si conservem l’amulet, “LL” el trobarà i ens trobarà, i no crec que sigui feina nostra enfrontar-nos-hi. I si mantenim el llibre prop de l’amulet, donarem a “LL” l’oportunitat de recuperar-lo pel seu benefici. Jo crec que lo millor és separar-los.

—Això és prou evident.—subscriu Frutos, que fa un silenci—Lo millor serà entregar el talismà a Martianez, i dir-li que “LL” el vindrà a buscar. Que li parin una trampa, si volen. Però el llibre ens el quedarem nosaltres, de moment. Hi ha massa implicats desconeguts que li van al darrere, i no sabem a benefici de qui treballen. O si volen destruir a “LL”, o només el volen convertir en una arma terrorífica.

—Molt bé comissari, però què li direm a Martianez de com hem aconseguit la pedra.—s’exclama Milán.

—No sé, ens haurem d’empescar alguna cosa prou convincent.

—I el llibre, on el guardarem? Aquest no és un llibre qualsevol.—pregunta Landod.

 

Es fa un altre silenci, Frutos pensa.

 

—Senyors, anem a la Sala 2, allà hi ha una càmera Polaroid a les caixes que ens va donar Solano. Farem unes fotos del text del llibre, així lo que ens interessa estarà més preservat, i acabarem de decidir què fem.

 

Els altres dos no van entendre aquella pensada de Frutos, però no van fer cap comentari.

El comissari es va estimar més anar-hi caminant.

 

—Amb un salt serem allà. No cal que agafem el cotxe.

 

A un quart de deu de la nit, els carrers de Llançà estaven deserts. L’aire fred i humit no convidava a sortir, fora de passejar al gos o una emergència alimentària, tothom es quedava a casa. Amés hi havia lo dels zombis, poca broma.

Les llums de Nadal lluïen previsibles i modestes. La fullaraca resseca s’arremolinava contra les voreres.

Van creuar la Plaça Major a pas viu, no es veia una ànima.

A la Sala 2, la calefacció li donava un ambient càlid i agradable. Milán només va encendre el primer fluorescent, que il·luminava l’entrada fins la pissarra blanca. A la dreta de la porta, prop d’una pila de cadires de plàstic, encara hi havia les caixes d’en Solano per l’Operació Nemo i el protocol de seguretat. Junt amb les càmeres d’un sol ús, llibretes, bolis, fils, i retoladors, Frutos hi troba la Polariod.

Cap dels tres diu res. El comissari col·loca el llibre a la taula on encara hi ha un munt de dossiers i carpetes.

Fa tres fotos en silenci, només sonava el clac del disparador i la sortida mecànica del negatiu que es revela ràpidament.

 

—Tinguin.—els dóna una foto a cada un, i ell se’n queda una.

 

Desprès, treu la petita Opinel i talla la pàgina del cuc negre sense dubtar. Evidentment, no era pas cap bibliòfil, era un policia amb un cas molt complicat a les mans, i calia ser pràctic.

Tampoc ni Milán ni Landod es posen les mans al cap.

Agafa el llibre mutilat i el dóna al periodista.

 

—Guardi’ls tots dos en un lloc difícil però que els puguem recuperar si ens cal. La foto la tingui resguardada però a mà, d’acord?

—Esclar comissari.—es posa el llibre a l’altra butxaca de l’anorac, i la foto a la cartera.

 

Milán encara la sosté mentre repassa la plana fotografiada. Les lletres eren petites però es veien clarament. Se la guarda a l’interior de la caçadora. El comissari ja diria què fer-ne, suposa.

Frutos treu el talismà i el posa al costat de la pàgina retallada.

 

—Bé, com hem dit, entregarem la pedra a Martianez, així que hem de pensar què li expliquem.

 

Podria semblar que el confort i la quietud de la sala, disposava un ambient de creativa tranquil·litat, ben lluny de tot això. El silenci de tots tres no aporta res a cap d’ells.

 

—Primer de tot caldria que fos una història que el comandant no pogués verificar.—maquina Milán.

—Potser si diem que l’hem aconseguit d’algun dels morts ... <Els morts no poden parlar ni contradir>—havia pensat Landod, pràctic.

—Si, però hem de tenir en compte que lo que diem no ens col·loqui al lloc dels fets. No sabem lo que sap Martianez de nosaltres, i no cal que li donguem pistes, encara.—prevé Frutos.

—Però si alguna persona ens ha passat l’amulet, haurà de tenir una connexió amb el cas. No pot aparèixer del no res.—sospesa el periodista.

 

Es fa un altre silenci. Ningú s’atreveix a proposar cap candidat prou admissible.

 

—Uummm. La única persona connectada al cas, que és accessible per nosaltres, és el biòleg.—recapitula Frutos finalment.

—Vostè creu que voldrà emmerdar-s’hi?—dubta l’inspector.

—No crec que ens en quedi un altre.

—I com hauria aconseguit la pedra, l’Abdó?—i torna.

 

Més silenci. Això ja era un treball per a un guionista, o un escriptor.

 

—Doncs va aparèixer un vell mariner desconegut que li explica la història de l’amulet i els zombis i li deixa la pedra sobre el taulell de la botiga, i desprès, el vell fot el camp esperitat.—romanceja Landod foteta. Milán també somriu amb desànim.

—Uummm, d’acord! A problemes inaudits, solucions increïbles.—accepta Frutos amb una inesperada resolució.

—Però comissari, ho deia de broma ...

—No li donguem més voltes, no tenim res més per oferir. Ja hi parlaré jo amb l’Abdó, truqui’l ara mateix, són les deu, ja serà a casa.

 

L’inspector truca i el biòleg respon.

El comissari li explica l’assumpte. Ell només tindria que corroborar-ho si li preguntava algun policia o militar enviat per Martianez.

 

—No sé, comissari, sona molt surrealista.—dubta l’Abdó, tement veure’s involucrat de nou en problemes. Semblava que ja se li havia dissipat la eufòria de dies enrere.

—I què hi pot fer vostè si un mariner desconegut li explica una història, li deixa un amulet, i se’n va. Res. Desprès ens el passa a nosaltres per què som els més propers al cas que coneix. No cal que expliqui res més, ni les nostres xerrades ni les reunions. Si en Martianez no en sap res, nosaltres mutis.—el vol convèncer Frutos traient ferro al problema.

—I per què em porta l’amulet a mi, i no a la policia directament?—i torna.

—Per què vostè va ser a l’operació de la Nautilus. I per què vostè és un home de mar, una eminència en lo seu; a qui sinó un mariner misteriós deixaria un talismà tant valuós? I que s’ha de fer servir a fi de bé; a vostè evidentment.—es respon Frutos a ell mateix—Què hi pinto jo, o en Marcos, o el senyor Landod en un assumpte tant sobrenatural i mariner?—ensabona vehement.

—Home, els zombis i el dimoni llangardaix, molt mariners no són.—insisteix l’Abdó sense voler baixar del burro.

—Però si tot va sortir del fons del mar, i amb la seua ajuda!—deixa anar Frutos una mica picat, com si allò que acabava de dir fos la evidencia que feia indiscutible i irrenunciable la participació del biòleg, i cap persona més del món.

—Si, esclar, mira’t així ...

—I tant amic meu, i que consti que no el culpo a vostè de res, però són hores fosques en les que tots hem d’assumir la part que ens toca viure en la història.—filosofa—Però no s’ha de preocupar per res, nosaltres ens farem càrrec d’explicar-ho tot, vostè no haurà d’intervenir per res.—el tranquil·litza el comissari—Només cal que es prepari una mica lo del mariner desconegut, per si de cas.

—Si, esclar. Bé comissari, quedem així. Espero que tot surti bé.

—I tant senyor Abdó! I tant! No es preocupi per res. Ho deixi a les nostres mans. Bona nit Abdó, gràcies, gràcies. Bona nit. Bona nit.—va acabant Frutos cada vegada més fluixet, sentint com a l’altra banda de la línia, el biòleg, també anava donant la conversa per acabada, sense gaire esperança en tot plegat.

Amb un animat—Llestos!—passa el mòbil a Milán. Ni ell ni Landod sabien ben bé quina cara posar-hi—Ja tenim la coartada per l’amulet. Potser tindríem que buscar alguna cosa per guardar-lo.—segueix pel seu compte—No, inspector?

—Si comissari, una capseta per exemple.

—Jo a casa tinc caixes grosses de ceritlles.— proposa el periodista anant a lo pràctic i barat.

—Fantàstic!—accepta Frutos—Anem engreixant l’esperpent!

—Comissari, i amb la pàgina del llibre què en farà?—pregunta el subordinat fent servir el singular.

—Ahà, que en farem d’això? És una peça molt important.—murmura fluixet com si escoltessin els seus pensaments—Mentre la mantinguem lluny de la pedra, no cal patir per “LL”, però hi ha molts altres interessats que ens liquidarien per ella. Cal que quedi ben guardada i en secret. En tenim tres copies que podem destruir si cal, però l’original no el podem perdre de cap manera.—diu amb to de confessionari.

—I per què les còpies?

 

Frutos tarda un moment en respondre.

 

—No ho sé ben bé, Marcos, però m’ha semblat que algun de nosaltres les pot necessitar en un moment inesperat. De totes maneres cal trobar un lloc per l’original.—insisteix Frutos.

—Sí, però per què tinguin que buscar la pàgina, primer han de trobar el llibre i descobrir que hi falta. No creu?—exposa el periodista aportant una rigorosa realitat.

—Uummm, sí, esclar. De totes maneres hem de trobar un lloc segur.—hi torna el comissari.

—Però no cal que sigui ara mateix. Guardi vostè la fulla i demà ja trobarem una solució.—proposa l’inspector veient que la cosa es podria allargar massa.

—És veritat. Ara la primera responsabilitat recau en vostè, senyor Landod.—accepta el policia.

—Vaja, mira quins collons.—murmura l’interpel·lat.

 

El comissari plega la pàgina mil·lenària i la guarda dins la jaqueta, junt amb l’escarabeu.—Potser encara som a temps de sopar alguna cosa. Ve amb nosaltres?

—No, gràcies. Aniré a buscar el cotxe, i cap a casa falta gent.

—Com vulgui. Recordi’s de guardar bé els llibres.

—Sí comissari. Bona nit tinguin.

 

Els polis s’apressen cap a la Fonda Rafel; amb una mica de sort encara estaria oberta.

Landod pren el camí de l’hostal, no sense mirar de reüll totes les cantonades. No podia negar certa intranquil·litat, per no dir por. Pensa en tota la història de l’endemà. Qui sap si Martianez estaria tant sobrepassat per tot plegat, que no tindria per què dubtar de lo que li expliquessin els dos col·legues.

Aquests pensaments el fan distreure una mica.

Ja al Port, aparca prop de la cantonada de sempre, a l’hivern, a l’istiu aparcar prop de casa era una quimera.

Mentre creua el solitari i fred carrer Castellar, prem fortament els llibres que duu a les butxaques.

Puja a l’ascensor casi sense respirar. Entra al pis com una ombra, tanca la porta amb totes les voltes de clau, i ferma els dos passadors que mai havia fet servir fins ara.

Encén la làmpada del racó del menjador i apaga l’escandalosa llum del sostre.

Treu els llibres de l’anorac i els deixa a la taula del menjador. Penja el jec prop de la porta d’entrada.

Agafa els llibres i els guarda a ...

En un calaix de la cuina sota els draps dels fogons.

 

—Hòstia puta!—s’exclama mentre pensa en alguna cosa per sopar.

 

Al final, els policies havien sopat ràpid, i lleuger, però de gust. A la Fonda Rafel van baixar persianes rere seu. Faltaven cinc minuts per les onze de la nit.

A l’entrar a l’hostal, el cotxe de Landod ja no era al pàrquing. Desprès d’un dia tant esgotador, els dos tenien ganes d’estirar la carcanada i poder descansar.

Ja havien agafat el primer són quan sona el mòbil de Frutos. Endormiscat l’agafa, falta un quart per la mitjanit.

 

—Si, digui?

—Bona nit, comissari, aquí Martianez. Li truco per notificar-li d’unes novetats molt rellevants ocorregudes al pàrquing del Castell de Petralata.—diu saltant-se el protocol Sombra Oscura, al que tanta afició tenia el finat Solano.

 

Desprès d’alguns comentaris, semblava que el comandant no en sabia res de la seua operació secreta, fora que dissimulés molt bé. A la fi els emplaça per l’endemà matí, a les nou, al quarter del carrer Nou. Allà repassarien els fets, potser les autòpsies de tots plegats, revela, donarien alguna indicació de per on continuar investigant.

Frutos esbufega al penjar. Milán, que també s’havia despertat, el mirava entre interessat i preocupat. El comissari no havia afluixat res, tot continuava sent un secret pels militars.

 

—A les nou hem de ser a Figueres. Caldrà que abans Landod es doni la caixa de ceritlles. Els trucarem a les vuit per quedar al Port.

—OK, comissari, bona nit.

—Bona nit.

 

Feia estona que el periodista era al llit, però encara no dormia. Ja havia buidat una caixa grossa de mistos, i la tenia preparada a la taula del menjador per demà. Lo que li treia la són era pensar on amagaria els dos exemplars que tenia sota els draps de cuina.

Primer els hauria de ben embolicar amb paper de diari. Tenia un rotllo de cinta americana al caixó de les eines.

Però, on amagar-los?

L’oficina de la Mirandola podria ser un bon lloc. No hi pujava mai ningú, fora de la cartera. Amés, a l’habitació petita del fons, plena d’andròmines, feia anys i panys que ningú hi posava un peu, fins hi tot de molt abans que ell arribés al local. Demà donaria un cop d’ull per allà.

 

—Bé, ja n’hi ha prou per avui.—es diu.

 

Es composa còmodament sota la flassada amb la intenció de que la són li arribi en un vol. Desprès d’un dia com el d’avui, s’ho mereixia.

Continuarà ... 

9 de novembre de 2023 

Ball de bastons ( 35 )

Desprès de que els polis confirmessin a l’Adana la trobada a les cinc de la tarda, s’havia tornat a estirar al sofà, però no dormia, esperava la trucada bona, la dels americans, amb el mòbil reposant a la pitrera.

No pensava en res en especial, ni plans d’acció, ni respostes estratègiques. Esperava la trucada.

I no va tardar gaire més. A un quart i cinc el missatge va ser molt curt : “Señora lo suyo es ok.”. Set minuts desprès va rebre l’avís der l’Intesa San Paolo que li notificava un ingrés de quatre-cents-mil euros.

Un remolí de pensaments havia aparegut al cervell de la bibliotecària. El cor li batega ràpid mentre tecleja les contrasenyes per entrar al seu compte. Correcte, 7.632 euros de saldo anterior més un ingrés de 400.000 ( un minuto fa ).

L’Adana somriu. Ja eren al sac. Ara només calia tancar el tracte amb els americans, i desaparèixer. Bé, i liquidar algun petit entrebanc que quedava. El primer arribaria en menys d’una hora. La bibliotecària somriu altre vagada, divertida, comença la comèdia.

Obre el calaix amb els tres llibres, i posa el que toca als policies damunt la taula. Li queden tres barretes i una ampolla d’aigua. N’agafa dues i s’alimenta. Ni pensa en que porta tot el dia menjant i bevent lo mateix. S’endú el llibre al lavabo, ha de fer un pipí.

Al tornar, es creua amb el vigilant que ve de fer la ronda per tots els passadissos. Es saluden breument.

Tres quarts de cinc, en quinze minuts tindria als polis al davant negociant la seua llibertat a canvi del llibre. A la fi s’aferren a lo segur, passant de la possibilitat de detenir al seu contacte alemany. Millor que millor. Els americans ja se’n encarregarien de manera silenciosa i segura.

En el fons, ben al fons, poder fins i tot sentia una certa simpatia pels polis panolis. < Rodolí > pensa divertida.

 

Els seus dos polis panolis venien de passatgers en el cotxe de Landod. Només havien hagut d’identificar-se a l’habitual control a l’alçada del Jou Vell. Tots tres es van tensar en aquell moment. Els militars que anaven armats fins les dents, desprès de donar una ullada dins del cotxe, van saludar i els van deixar continuar amb una mena de somriure. L’entrada de Peralada estava neta de vigilància, així com la carretera cap al castell.

Tots tres van estar d’acord que era prou estranya aquesta tranquil·litat, que van celebrar amb prudència.

Landod atura el cotxe prop dels contenidors. El Sol es comença a pondre rere les muntanyes de més enllà de Figueres, i tot agafava un to daurat i roent.

Proveïts amb llanternes ( amb les piles noves, exigència del periodista ), els dos policies desapareixen entre els canyers per entomar el camí dels camps.

Faltava un quart per les cinc de la tarda. El rectilini i ombrívol sender estava amarat d’olors d’herbassars humits, l’amargant baf dels canyers, i el tuf d’algun camp ja abonat. El silenci, només trencat pel refilet d’algun ocell amagat, no era del tot tranquil·litzador.

Amb tot, avançaven cap el castell decidits i sense entrebancs. Landod, que havia aparcat encarat per la tornada a Llançà, esperava dins del cotxe. Per la carretera no passava ni una ànima. La foscor engolia els camps de la banda esquerra de la ruta.

Els policies arriben fins les muralles, van a pas viu. Continuen seguint l’imponent mur d’orient fins la cantonada. Allà, un caminet deixava la senda dels camps, i seguia vorejant la muralla nord d’uns docents metres de llargària. Aviat van començar a entreveure les llums del pàrquing, que ja s’havien encès.

El comissari treu el cap per la cantonada. L’aparcament estava net de militars, només el cotxe de l’Adana, els dels vigilants, i allà al fons esquerra, prop del voral ple de canyes, baladres i matolls, les dues furgonetes de l’empresa de jardineria.

A Frutos li va venir al cap que hauria d’haver preguntat a quina hora feien el canvi de guàrdia. Ara però, ja era massa tard.

 

—Som-hi.—xiuxiueja a Milán.

 

Surten de la protecció de la muralla i es dirigeixen ràpids cap a la porteta de servei. Era oberta. Entren dins, només els punts de llum dels parterres de flors i grava marcaven el camí cap els jardins, on hi ha la biblioteca, on els esperava ella.

Un dels vigilants resta quiet mirant-los des de l’escalada principal.

 

—Bona nit. Policia.—fa Frutos sense cridar i mostrant la placa a mà alçada.

 

El guarda els dóna l’ok i continua en direcció a l’ala esquerra. Ells van cap a la dreta, a la biblioteca. Hi ha un punt de llum a l’enorme rebedor principal, i la finestra de la bibliotecària també mostra una tènue il·luminació. El Sol, que va de baixest, llepa les corseres i merlets de les dues imponents torres descentrades dels angles de l’edifici envestit per l’heura.

Creuen el llòbrec vestíbul sigil·losament, cap el despatx de l’Adana, deixant enrere la bambolina de marqueteria policroma. Frutos i Milán semblen més uns lladres que uns policies. La porta del despatx és oberta.

Ella, asseguda rere la taula, espera immòbil. Els polis es queden al pas.

 

—Senyors.—saluda fent un somriure forçat.

—Senyoreta Adana.

—Volen seure?

—No caldrà. És millor que liquidem el nostre assumpte ràpidament. Tenim coses a fer.

—L’entenc comissari.—la bibliotecària allarga el llibre de D.J. Nombela i Tabares per sobre la taula.

 

L’inspector s’avança i agafa el volum empaquetat.

 

—Bé, hem de suposar que és el llibre que necessitem.—diu Frutos observant el volum que li passa Milán.

 

L’Adana rumia com guanyar temps i cerca una resposta prou raonable.

 

—Comissari, sóc una professional. No li entregaré un llibre tant valuós sense protecció. Ni crec que vostès el puguin manipular sense la supervisió d’un superior i un expert en la matèria. No pot pensar que faig broma en un assumpte com aquest.

 

La bibliotecària dóna una ràpida ullada a la bossa de mà que té molt a prop.

 

—Evidentment, senyora. Nosaltres només som petits engranatges d’una complicada maquinària. Durem el llibre als nostres superiors i ells decidiran què fer-ne.—filosofa Frutos en un to manyac—Donem el nostre tracte per acomplert; per la nostra part és vostè lliure. Bona tarda.

 

El comissari es treu les ulleres fumades i dóna una última mirada a la bibliotecària. Milán cavil·la com Frutos pot anar sempre amb les ulleres de sol, fins hi tot en negra nit. L’inspector també se la mira. Ella li fa un somriure amable però pesarós.

Els policies refan el passadís i travessen la gran sala rabents. Fora és nits. Treuen el cap per la porteta, tot en calma. Retornen pel caminet de la muralla nord fins el camí dels camps. Milán encén la llanterna mentre Frutos prem el llibre contra seu, creuen la mirada. Se senten una mica importants.

La tornada se’ls hi fa més llarga; arriben als contenidors, el cotxe de Landod segueix allà.

Pugen sense dir res. El periodista entén que han de sortir cagant mones. Arrenca el motor i pren la carretera cap a Peralada ràpidament.

Les llums de la pastisseria El Castell eren com un far en la nit negra i solitària.

 

—Aparqui allà davant, senyor Landod, anirem a fer un tallat.—ordena inesperadament el comissari. Eren dos quarts i cinc de sis de la tarda.

—Creu que és prudent?—pregunta l’inspector, inquiet.

—Res del que hem fet és prudent. No crec que fer un tallat ens suposi un greu problema.—tanca Frutos.

 

Dins del local hi havia un parell de taules. Una amb tres senyores grans, evidentment del poble, i a l’altra, prop de la porta, tres homes i una dona deixen ben clar que eren periodistes gràfics. Ells, per costum, s’asseuen en una del fons, prop dels lavabos.

Quan tenen els tres tallats servits, Frutos treu una petita Opinel i comença a desempaquetar el llibre. Landod somriu i Milán es sorprèn.

 

—Comissari, obrirem el llibre aquí? Potser l’hauríem de portar a algú més ... més entès.

—Marcos, a qui vol que passem un llibre que no se sap com l’hem aconseguit, i sense saber nosaltres si és el llibre que ens interessa. I si la bibliotecària ens l’ha colat? Amés d’haver desobeït ordres, ens menjaríem el llibre amb patates. Faríem un ridícul galopant, no creu?

—Vist així ...—s’avé l’inspector.

—I tenim amb nosaltres una persona entesa en la matèria, el senyor Landod és periodista.

—Però jo no sóc entès en llibres antics, ni en manuscrits ancestrals.

—Però bé que podrem endevinar si és el llibre que busquem o no.—insisteix Frutos.

—Bé, això crec que sí.—accepta nou docte reporter.

—Doncs mirem-ho.

 

Frutos talla els cordills, papers, i bosses, fins deixar al descobert el volum “Manual completo del tornero y el arte de tornear”, per D.J. Nombela i Tabares, 1862.

 

—És que algú ha perdut un tornillo?—deixa anar Landod sense voler fer sang.

—Uummm, vaja amb la bibliotecària.

—Collons comissari! Ens l’ha jugada!—s’esvera fluix Milán—Però quina bestiesa! Si ja sabia que ho descobriríem.—apunta abatut.

—Esclar amic meu, però poder sí que es pensava que no l’obriríem fins que no hi hagués algun comandament davant, i un cop descobríssim que era falç, ella ja hauria fotut el camp.

—De ben segur ha fet tractes amb els altres i el llibre bo.—destapa Milán.

—I no m’estranyaria que fos aquesta mateixa nit.—suma Landod.

—Senyors, tornem a la biblioteca. Pagui i marxem Marcos.

—Landod, deixi’ns al mateix lloc, amb una mica de sort encara no hi haurà cap dispositiu militar. Aparqui el cotxe com el tenia però una més amagat, si pot ser.—indica Frutos.

—Farem el mateix camí, comissari?

—Sí, però no entrarem, esperarem que aparegui algú. Si no m’equivoco, les visites no faltaran, sigui qui sigui.

 

Landod aparca seguint les instruccions del comissari. Els dos policies desapareixen en la foscor vers el camí del camps. Un cop al pàrquing es van camuflar entre els matolls i arbustos, més enllà de la muralla nord, en front de l’entrada de servei.

Passaven vint minuts de les sis de la tarda. A l’aparcament continuava igual, els mateixos cotxes als mateixos llocs, també les furgonetes de jardineria. No se sentia ningú transitar per la carretera general, més enllà dels canyers i els bosquets de pins que envoltaven la zona i el mateix castell.

La Central de la B.A.W.C. feia més cinc hores que tenia controlat el camp d’operacions dels seus agents, que era aquell aparcament del Castell de Petralata.

Els cotxes aparcats, les furgonetes, i les maniobres clandestines dels polis espanyols, amb les seues anades i vingudes. Ara per ara només estàtues de sal en els seus interessos.

Fendon i Serradero estaven al corrent de la seua presència en la foscor del boscatge. De moment una presencia insignificant, però si els hi passes pel cap intervenir, els liquidarien sense dubtar un segon.

Però seguint el guió, el proper pas era desfer-se de l’enllaç de la bibliotecària i aconseguir el llibre original.

Van passar deu minuts sense cap novetat. Els policies anaven canviant de postura per no quedar entumits. A dos quarts i cinc, entra un cotxe amb adhesius diplomàtics americans a l’aparcament, i s’atura al racó més allunyat i fosc. Apaga les llums i el motor. Cap moviment.

Frutos i Milán es fan senyes en silenci segurs de la seua incògnita presencia. A tres quarts de set, se sent apropar-se un vehicle per la general. Fa força fressa, bé que podria ser un Land-Rover no gaire nou. S’atura i apaga el motor.

Als cinc minuts apareix una figura fosca i sigil·losa. Devia haver creuat la pineda i el matollar per poder arribar a l’aparcament sense ser vist, no per la calçada que es connectava a la mateixa carretera. Es mou per la vora, lluny de la claror del fanal central.

—És un militar espanyol.—afirma Frutos desprès que la figura hagués passat davant seu, uns metres més enllà. Feia estona que el comissari havia guardat les ulleres de sol.

 

El tipus duia la gorra ben calada i no van poder veure-li la cara.

Sense dubtar va entrar per la porta de servei. Del cotxe del comissariat americà surten dues persones que ajusten les portes suaument.

Milán va reclamar l’atenció del comissari; també es desplaçaven d’amagatotis, caminant pels vorals, sota la foscor.

Els agents es van quedar amagats prop d’on havia aparegut el suposat contacte de l’Adana. Durant una estona tot restà immòbil. A la fi surt l’oficial. Duia un paquet a la mà. Creua el pàrquing pel dret, cap al pas per on havia vingut.

Abans que pogués entrar al boscatge, s’escolten un parell de trets amb silenciador, i un pes mort caure sobre els matolls.

Milán dóna un cop de colze a Frutos.

 

—Els americans se l’han carregat, comissari!—s’exclama esverat en un murmuri.

 

Fendon havia disparat prop del cor sense cap mostrar cap sentiment en especial. Amb Serradero el fan desaparèixer arrossegant-lo dins la fronda.

El comissari, d’esquitllada, va veure una ombra espiant des de la porta petita.

L’agent jove recull el paquet i el passa a Fendon, que el desembolica sense gaires contemplacions, deixant al descobert el “Tractatus de alimentis”, que immediatament llença entre les canyes.

La bibliotecària, confirmada la mort del seu contacte, desapareix dins del castell.

Els agents, sense cap vergonya tot i sabent-se espiats, creuen l’aparcament i entren rere la bibliotecària.

Refan el camí cap el despatx de la bibliotecària com si allò fos casa seua. Els polis aprofiten per apropar-se on es pensen que hi ha el cadàver de l’espia alemany.

 

—Comissari, aquí.

 

Dentre les herbes, unes botes negres lluentes a la llum de la petita llanterna de Milán, indiquen el lloc on descansa en pau l’interfecte, que jeia de boca terrosa, encara amb la gorra decantada sobre els ulls. El comissari agafa el cos per l’espatlla i el fa mostrar la cara.

 

—Hòstia!—s’exclama l’inspector fent llum.

—Uummm.

—Comissari, és el capità Solano.

—Si.

 

Dos trets prop del cor l’havien fulminat a l’instant.

 

—Ha d’haver-hi algun llibre per aquí a prop.—endevina Frutos veient les restes de paper marró i bosses de plàstic.

 

Milán busca aquí i allà rere el petit focus blanc. D’entre uns romanins ufanosos, un volum de tapes grisoses, esperava ser trobat.

L’inspector el mostra a Frutos. Sembla evident que aquell no era el valuós llibre de Moyanés.

 

—Vaja amb la bibliotecària, a quants ens ha donat gat per llebre?—esbufega Frutos.

—Què fem amb el capità Solano? I amb els americans?

—De moment res. Ni ell ni el llibre els interessava. Esperem.

 

Fendon i Serradero van ser informats pels auriculars, de que els polis espanyols havien descobert el cadàver del contacte de la bibliotecària, que es refredava ràpidament. I que els dos continuaven amagats entre la vegetació.

Els de la B.A.W.C. van arribar fins el despatx de l’Adana, on van entrar, no sense prendre precaucions.

 

—Tranquilos señores.—fa ella asseguda rere la taula—Soy una mujer de palabra.—i empeny per tercera vegada un volum precintat.

—Sobre todo después de haver cobrado.—li respon Fendon amb un to incisiu.

 

Serradero s’avança i pren el llibre de la taula. Quasi ostentosament treu una navalla automàtica de la butxaca, i comença a tallar els cordills, els papers marrons, i les bosses de plàstic hermètiques.

Tallava amb una precisió de cirurgià, aixecant els ulls de tant en tant vers la bibliotecària. Fendon també l’escrutava sense dissimular, desconfiant de qualsevol moviment.

L’Adana restava impassible davant la operació. Quatre-cents-mil euros eren un bon preu per un llibre que, en aquells aquells moments, li venia una mica gros.

A la fi va quedar al descobert el “Artes y formas para sometimiento a Diablos”, recopilat i traduït per Ciriaco Moyanés.

No calia ser un expert per tenir la ferma sensació de que aquell era el volum original. Tant mateix, Fendon va fotografiar la portada i un parell de pàgines interiors, i va enviar les imatges.

 

—Solo tenemos que esperar un momento señorita.—aclara.

 

En menys de vint segons, l’agent rep una resposta, que per la cara que va posar, només podia ser una bona notícia. Es va treure molt a poc a poc una bossa de lona marró de la butxaca, i la va passar a Serradero que va guardar el llibre a dins, tancant la cremallera i una protecció amb velcro.

 

—Señorita Adana, ha sido un placer. No hace falta que nos acompañe.—s’acomiada l’americà.

 

Els agents surten sense donar l’esquena a la bibliotecària. Caminen pel passadís a pas viu, i creuen lleugers la gran sala rebedor mínimament il·luminada. Fendon mira enrere sovint. Duu la mà molt propera a l’arma enfundada al cinturó. No hi ha rastre dels vigilants del castell.

Al sortir al jardí i prendre el caminoi cap a la porta de servei, els de la Central els donen la confirmació del seu contacte visual.

El camí és lliure. Només els dos policies espanyols continuen amagats al sotabosc de la vora de l’aparcament.

Els hi donen les ordres de marxar d’allà sense cap més intervenció, fora que la policia els entorpís la fuga.

Desprès d’aquella comunicació, neu als monitors de la B.A.W.C.. Corredisses dels tècnics, els informàtics es regiren a les cadires i teclegen codis i paraules clau. Es fa un zoom zenital, apareixen camps i muntanyes sota la negror de la nit, però la zona del Castell de Petralata, el seu aparcament, i uns docents metres al seu voltant, queden sota una neu espessa de bellugadissos punts blancs i negres.

 

—Contactin amb els agents!—crida el cap de la sala.

—No hi ha comunicació, senyor!

—D’on surt aquesta interferència?

 

Moments de silenci total. Tothom tecleja, analitza, computa, rastreja, i programa.

 

—Sembla ser una interferència amb una encriptació mutada del sistema Belladona.

—Impossible!—es rebota el cap—Si hi hagués algun sistema 1RL257 a kilòmetres a la rodona, ho haguéssim descobert! Té que ser alguna altra cosa!—brama—Intenteu re-connectar! Busqueu virus! Llanceu un programa de suport!—ordena.

 

—Si senyor!—responen veus des de la penombra.

 

Els agents surten apressats de les muralles del castell, cap el cotxe que tenien aparcat al fons. Serradero duu la bossa marró.

Xiulen veladament diversos projectils. Els agents surten empesos enrere i cauen a l’asfalt de l’aparcament, els hi han volat el cap.

Moments abans, el sostre d’una de les furgonetes de jardineria s’havia obert per deixar sortir diverses antenes parabòliques.

De l’altra, van aparèixer quatre individus emmascarats, amb un equip de visió nocturna, i armats amb material de combat de gran calibre.

Dos avancen sigil·losament cap els agents que acaben d’abatre. Els altres dos es desplacen fins tenir a tret, de lluny, als policies amagats rere els matolls. Els punts làser vermells que es passejaven per davant dels seus morros, els invitaven a quedar-se ben quietets on eren.

Frutos i Milán no s’atreveixen ni a respirar, encomanant-se mentalment a Déu Nostro Senyor. Era evident que feia molta estona que els tenien controlats. Però també ho era que, de moment, no eren d’interès per aquell escamot, ni poc ni molt.

Un dels soldats avançats recupera la bossa marró d’una estrebada, la mà de Serradero la fermava fortament. La pàl·lida cara del jove agent ressaltava enmig d’un bassal de sang. El soldat guarda la bossa marró dins d’una petita motxilla.

El segon avançat el cobreix mentre el primer es dirigeix, amb l’arma encarada, cap a la porteta de servei.

Marcos es tensa.

 

—L’Adana.—mussita.

 

Frutos l’agafa ferm pel braç. D’allà no es mouen. Prop del fanal central, els dos imponents militars continuen apuntant cap a ells. En un moment, un d’ells fa mitja volta i sembla cobrir l’acció dels seus dos companys, que avancen vers l’entrada de servei.

De cop sona un espetec i surt un llampec del marge de la muralla que socarrima al portador del llibre, que cau fumejant al terra entre espasmes i tremolors.

El número dos s’hi apropa resseguint amb el fusell metrallador tot al voltant.

Una ombra, amb un salt bestial, apareix de la foscor i li arrabassa el cap, la testa roda per terra mostrant cara de sorpresa.

El tres i el quatre avancen apuntant les armes cap el lloc de l’atac amb pas ferm.

El zombi corre esblabanat cap a ells. Obren foc; la munició pesada escombra l’aire amb un so eixordador. El mort vivent Merryn cau desintegrat abans d’arribar a ells. Les bales continuen la seua trajectòria fins la vegetació del voral que queda trinxada i esmicolada al seu pas.

“LL” intenta arribar al llibre.

Els soldats canvien els carregadors en un instant i deixen anar una segona andanada. Les parets de pedra de la muralla desprenen milers d’espurnes, i el sota bosc proper cruix i es desfà sota l’impacte de la pluja de metall. En aquell moment fora impossible que “LL” arribés al tipus de la motxilla amb el llibre.

Els polis desenfunden, però no poden intervenir davant aquella diferència de foc.

La porteta de servei ha quedat trinxada. De ben segur “LL” s’ha replegat. Les ràfegues es deuen haver sentit a kilòmetres a la rodona, si més no, Landod les havia escoltat del cotxe estant.

Els vigilants del castell, que amb seny han corregut a amagar-se a l’ala dreta, lluny d’aquells jardins i de la biblioteca, donen la veu d’alarma.

Els números tres i quatre s’afanyen per arribar fins el numero u. Els tres agafa la motxilla i l’altre el cobreix escrutant la zona amb la metralladora.

Sonen dos bufets seguits. El soldat numero quatre rep un sotrac al cap i cau al terra a pes. El numero tres no té temps d’incorporar-se, i cau motxilla en mà, suaument, com desmaiat.

La bibliotecària, armada amb la Staccato, ara vol recuperar el llibre.

Frutos dispara des de la foscor del voral. La bala impacta a la muralla prop d’ella. És un avís.

 

—Anem!—ordena Frutos.

 

Els polis amb l’arma encarada surten de l’empara de la penombra.

L’Adana, rere la paret, esperava per reaparèixer armada amb les dues pistoles. Ara vol recuperar el llibre a qualsevol preu, el veu a l’abast. L’adrenalina del moment no li deixa sospesar que potser quatre-cents-mil euros al seu compte eren un guany suficient per aquella operació. Encara que potser ja no era només una qüestió de diners, era l’emoció, els sentiments, el risc, l’ofici, qui sap. Treu el cap i veu als dos polis a l’altra banda de l’aparcament, apropant-se.

S’amaga i somriu. Aquells dos panolis són homes morts.

Surt de la protecció del mur disparant a discreció les armes. Bala a bala, pas a pas, cap al soldat de la motxilla.

Frutos i Milán es llancen al terra sentint volar els projectils, o veient-los rebotar al asfalt davant seu.

Al tercer pas un llampec la fregeix davant del pas de la porta. Els polis veuen “LL” ressorgir de la foscor.

Frutos dóna la seua arma a Milán.

 

—Cobreixi’m!—crida.

 

L’inspector dispara amb les dues mans cap on hi ha “LL”. El comissari corre fins el soldat sense cap. El mou amb dificultat, era un tipus enorme, com una roca.

Des de terra mateix, Frutos dispara la M240, model L, diria pel seu pes. La munició escombra la zona on ronda “LL” amb gran fúria. En aquella postura antinatural els casquets surten volant cap al cel. Se sent un esgarip esfereïdor mai escoltat per orella humana en mil·lennis. També era la primera vegada en molts segles, que el seu cos sentia un dolor com aquell.

El comissari rep una pluja de coure roent que dringa escandalosament.

L’arma calla en sec. Mou el cadàver amb dificultat, mentre Milán recarrega les armes.

El silenci pesa com una llosa. Es poden sentir els bleixos d’esforç de Frutos. El crac d’un carregador ple ressona metàl·lic per tot l’aparcament. Un segon desprès retrona la metralladora.

La munició acaba per desintegrar tot el lloc per on “LL” havia aparegut. El comissari resa per què no hi hagués ningú darrere d’aquell erm incandescent que apareixia rere la pols i la fumera. El carregador s’havia tornat a buidar. El comissari agafa la pistola del camal del soldat, i l’arma.

 

—Milán, agafi la motxilla!—crida parapetat rere el cadàver sense cap.

 

Marcos corre cap a la porteta de servei, els polsos li bategaven dins del cap amb ràbia. Al passar, mira de reüll el pilot de carn podrida i trinxada del zombi Merryn, i el negre forat, encara roent en algun punt, que havia provocat el comissari amb la M240. La pudor àcida de vegetació carbonitzada l’afoga.

S’ajup i agafa la motxilla de la mà del numero u d’una manotada.

Una mirada ràpida li confirma la mort de l’Adana. Amb cremades a la cara i les mans, restava immòbil al pas de la devastada porta de servei.

 

—Aquí!—crida Frutos mentre el cobreix apuntant amb la pistola.

 

Queden tots dos rere del cos del decapitat.

 

—Sortirem per l’entrada principal de l’aparcament.—ordena el comissari.

 

De cap manera volia arriscar-se a tornar pel caminet dels camps, sota l’ombra d’ “LL”.

Des de la furgoneta de les parabòliques s’havia informat dels esdeveniments i sobre els nous portadors del llibre. Així, van rebre ordres d’ennegrir la zona i marxar immediatament. Desprès de polsar un botó vermell protegit per un plàstic transparent, recullen les antenes, i foten el camp maniobrant sense cap vergonya i fent xerricar els neumàtics, desapareixent davant l’atònita mirada dels polis.

En els vint-i-dos minuts que portaven els de la B.A.W.C. lluitant contra la interferència, no havien aconseguit res.

 

—Senyor, tres pulsacions electromagnètiques de càrrega impactaran amb el satèl·lit en vint segons!—crida una veu.

—Merda! Atureu el sistema! Que es tallin les comunicacions i els programes! Passin a estat inert ja!—ordena a crit viu el cap de sala.

 

Se senten cruixir palanques, repicar botons i teclats. Es disparen diferencials, magnetotèrmics, interruptors electromagnètics, i relés. Les pantalles queden negres. Amb una mica de sort, en deu segons el satèl·lit rebria l’ordre de tallar la comunicació, i anular la tensió de les antenes i LNB’s.

Potser aconseguirien que res no fos cremat pels polsos electromagnètics, que ultrapassarien el satèl·lit espia sense trobar resistència en cap punt estratègic, ni en cap sistema de transmissió.

Però tornar a rellançar tot el sistema els portaria més de vint-i-cinc minuts, massa temps per poder seguir la pista del què havia passat al Castell de Petralata.

Lluny, per la general, s’escolten sirenes de policies i militars.

Milán i Frutos agafen l’entrada principal de l’aparcament. Miren a dreta i esquerra. De cop, d’entre els arbustos en penombra, esblavanat i desllodrigat apareix un zombi que s’abraona a l’inspector com una exhalació. Amb una mà li estira la motxilla, i amb l’altre braç li apropa el coll a la boca que s’obra i es tanca com un automatisme terrorífic. Marcos s’hi resisteix amb totes les forces. Ni crida ni parla, no vol perdre ni un gram de força per la boca, només lluita.

El comissari, més avançat, ha sentit la brega.

Es gira pistola en mà, apunta, i espera un segon, dos segons.

Milán i el no-mort Boquerel giren sobre si mateixos com una embogida parella de ball.

Tres segons, quatre.

La proximitat de l’alè pútrida de Boquerel, els llavis purulents, les dents descarnades, i els xalivots d’ultratomba, feien que Milán perdés tota esperança de sobreviure. Amb tot, es refà amb fúria, agafa al zombi pel coll i l’aparta uns centímetres, la mà se li endinsa en la carn podrida, viscosa i freda, només els muscles i els tendons, com les cordes d’una verra, li oposen resistència.

Cinc. Net.

Sona un bang!

El zombi Boquerel es tensa, desprès s’afluixa, i fent un parell de passes enrere, cau entre tremolors. Té un forat al front d’on supura un líquid espès i negre.

Milán es vincla sobre la cintura per agafar alè. Està masegat per tot el cos, però no ha deixat anar la motxilla.

De reüll, veu al comissari, que a uns deu metres més endavant, encara pistola en mà, escodrinyava la penombra dels límits del passatge.

 

—Com està?—pregunta de lluny.

—Bé.—esbufega l’inspector incorporant-se.

—Seguim. És cap allà.—indica el comissari amb el cap, assenyalant a la seua esquerra.

 

El lloc de recollida de les escombraries on era aparcat Landod, quedava a uns docents metres d’ells.

Corren per la voravia fins trobar els contenidors i el cotxe.

Entren d’una revolada, un Landod immutable s’aferrava al volant.

 

—Doni la volta i surti d’aquí per l’altra banda.—ordena Frutos amb la respiració desbocada—No encengui les llums.

 

Landod maniobra amb rapidesa i seguretat fent saltar la terra rere seu; surten cagant mones cap a Mollet de Peralada.

De l’altra direcció bramen les sirenes, i un munt de llums blaues i taronges tallen la negror de la nit al carrer del Pont ,ara, ja lluny, encén les llums del cotxe.

Poc desprès d’haver deixar Mollet enrere, es creuen amb dos furgons dels Mossos d’Esquadra que volen carretera avall.

 

—Agafi el trencant de Delfià. Tornem a Llançà.

 

Un baf a catacumba començava a impregnar l’ambient del cotxe.

 

—Ara ja el tenim?—pregunta el periodista.

—Creiem que sí.—Frutos mira l’inpector que no havia deixat anar la motxilla ni un segon.

—Senyor Landod, anem a l’hostal El petit caliu. Té un aparcament privat i podrà deixar el cotxe allà. Primer ens hem de rentar una mica.—diu Frutos veient el pudent i lamentable estat del seu company.—Desprès veurem el llibre que tenim.

—D’acord.—fa amagant l’emoció i el nerviosisme que sentia.—Com vostè digui, comissari.

—Hem tingut un bon ball de bastons, eh? Amic meu.—diu Frutos mentre sacseja afectuosament a Milán, que arrodit al seient intenta pair tot el què havia passat en pocs moments.

Eren les set cinquanta-cinc de la tarda. Evidentment arribarien a Llançà abans de les onze.

Continuarà ...   

25 de gener de 2023

Llibres i més llibres ( 34 )  EDIT

Sortí de casa sense tenir un pla concret. Amb el pis en aquelles condicions, qualsevol veí, al pujar, s’adonaria de la porta esbotzada i trucaria a la policia. Amés, tenia el pressentiment de que els polis que seguien el cas no trigarien a lligar caps, intuïa que la corda s’estava tibant massa. Al descobrir-se el desgavell de casa, l’anirien a trobar a la biblioteca. L’Adana va calcular que potser a la tarda, a l’hora de l’entrega, el castell estaria petat de policies, així que va decidir que lo millor fóra proveir-se d’alguna cosa per menjar i beure, recuperar ràpidament el llibre, i esperar en algun lloc amagat i segur fins rebre la trucada. Com que normalment contactaven amb més d’una hora d’antelació, bé que podrien quedar en un altre lloc net per fer la transacció.
La bibliotecària va agafar el cotxe que tenia aparcat a prop, va fer una parada a ‘La Botigueta’. Es va avituallar amb un bon grapat de barretes energètiques, i algunes ampolles d’aigua de mig litre. Ara que havia decidit què fer actuava amb decisió, encara que les cames li cremessin i qualsevol gest li fos extremadament dolorós. Aparca prop de la porteta de servei del castell, i dóna un cop d’ull al rellotge que marca un quart i cinc d’onze.
Ja li havien comunicat que desprès de l’incident amb la mort d’en Pere, el vigilant, el Castell havia contractat dos homes de seguretat privada, que eren els que es feien càrrec de la cura i custòdia de tot l’edifici. Uns metres més enllà, quasi al final de la línia de pàrquing, hi havia un cotxe verd oliva amb diversos adhesius d’identificació, massa i tot. Quan ella va baixar del cotxe, de l’altre també en va sortir un home amb pintes d’estranger.

—Señorita Adana?!—crida mentre se li apropa amb pas decidit.

—Si.—respon mantenint la bossa de mà a l’alçada de la cintura.

—Perdone, es usted la bibliotecaria del Castillo?—pregunta en un castellà amb accent fortament nord-americà.

L’Adana no contesta, està sospesant la situació. <Els de la ‘Nautilus’ no es donaran mai per vençuts.>, pensa.

—Si. Qué desea?

—Quiero proponerle un negocio.

Els de la B.W.A.C. tenen tota la informació sobre la tal bibliotecària. Sabien tot el que sabien els de la ‘Nautilus’, quasi tot lo que sabien els espanyols, i feia dies que havien geo-localitzat el mòbil de la noia, i l’havien punxat, per tant també coneixien els plans per lliurar el llibre als alemanys. De ben segur podien segrestar-la, i torturar-la, i drogar-la fins que els digués on era el llibre, era una opció sobre la taula, però l’agencia volia provar primer amb els calers, una alternativa més ràpida i neta.
Si la bibliotecària ja s’havia venut una vegada, per què no ho faria una segona per una quantitat de diners vergonyosament escandalosa. La pasta no era cap problema per a ells, sobretot tenint en compte l’assumpte que tenien entre mans, i per altres motius.

—Qué negocio?—pregunta una mica sorpresa.

—Nos interesa un libro que usted tiene.

<Ja m’estranyava> pensa <No podia ser res de bo; aquests cabrons m’amargaran la vida fins l’últim moment.>

—Ya le he dicho a su compañero que yo no tengo ningún libro.—respon intentant mantenir la calma, mentre apropa molt a poc a poc la mà a la bossa.

—Tranquila señorita, no tengo ningún compañero que haya hablado con usted.—la vol calmar Fendon veient-l’hi les intencions, mentre li assenyala un punt vermell sobre el seu cor.

L’Adana s’adona que l’estan apuntant amb un làser, que de ben segur no seria pas un punter de pissarra.

—Señorita, solo queremos hablar un momento con usted. Entremos, habrá un lugar más reservado para exponer nuestra oferta.—li proposa l’agent fent servir el plural per primer cop.

Del cotxe verd oliva surt Serradero amb les mans a les butxaques de l’elegant abric curt. L’Adana suposa que va armat.

—Han comprado el coche en una feria?—deixa anar a l’arribar l’agent a ells.

Fendon somriu.

—Vayamos a mi despacho.

—Por favor, señorita, usted primera.

Un cop dins, al final del passatge que condueix als jardins, es troben amb un dels de seguretat. La bibliotecària s’identifica. El vigilant comprova el passi, i la cara de la noia al mòbil.

—Aquests senyors venen amb mi, són del govern americà. Volen diverses informacions.—explica molt amablement, lluint el seu millor, interessant, i angelical somriure.

—Molt bé senyora, tot correcte.

El guarda es fa a un costat i saluda amb el cap.
L’Adana ha d’amagar el dolor i la cremor de les cames, però no va poder evitar caminar una mica garratibada. Un cop al despatx, els ofereix seure. Ella ho fa rere la taula, deixant la bossa lluny; sabia que en aquells moments estava en inferioritat de condicions.

—Señorita, no nos vamos a andar con rodeos; queremos su libro, i le vamos a pagar cuatrocientos mil dólares por él.—deixa anar Fendon.

La bibliotecària no va poder evitar tensar-se davant d’aquella quantitat que sobrepassava en molt a lo que li oferien els alemanys. No va contestar. Mirava Fendon directament als ulls, com buscant la veritat o no de l’oferta. També controlava de reüll a l’altre, que encara duia les mans a la butxaca.
Va fer veure que s’ho pensava molt, que sospesava la proposta, les contraindicacions que podria tenir la seua acció, la traïció als seus ... als seus que de fet eren els de la ‘Nautilus’, que la van contractar primer, introduint-la a la ‘Operació RA’ des d’una molt acurada planificació, i que ella havia traït per uns milers, bé, uns bons milers d’euros. Però que no es podien comparar amb lo que donaven aquests nord-americans, de San Diego, poder.

—De acuerdo, pero que sean euros, por favor.—accepta ella—I con unas condiciones.—afegeix.

Fendon somriu. Els calers són els calers. Ho sabia, era de l’ofici.—Usted dirá.

—Primero quiero mi dinero ingresado en mi cuenta, sino, no hay libro. Segundo, quiero que eliminen a mi ... antiguo contacto. Nos veremos esta tarde a las siete. Yo le entregaré un libro para no despertar sospechas. Después ustedes le liquidan, pero quiero verlo, no quiero cabos sueltos. Hagan estas dos coses, les doy el libro original y desaparecen de aquí.

—Bien señorita, se hará como usted dice, pero primero tengo que notificar para la transferencia. Antes de las siete tendrá su dinero. Luego nos encargaremos de su amigo, nos da el libro y nos vamos.—ratifica Fendon com si res.

Serradero no havia obert boca en tota l’estona, però tampoc havia deixat d’escrutar la bibliotecària. Seria de fiar aquesta contra-espia traïdora?

—Espero por su bien que no se equivoque de libro en el cambio.—li aconsella seriosament.

Fendon el mira, i desprès a la bibliotecària, mentre assentia sense deixar de somriure.
L’Adana es dirigeix al jove, i amb cara picardiosa i rialleta innocent diu—Tranquilo, a su libro le pondré un lacito.

—Tiene un número de teléfono para poder llamarla?

L’Adana l’anota junt amb el número de compte en un paper groc i li passa a Fendon.
No hi havia res més a dir. Tots tenien coses a fer de seguida. Va acompanyar als agents fins la porteta de servei. Desprès va tornar cap a la biblioteca, calia escollir un altre llibre per empaquetar. <Tranquil·la, són les onze del matí.>pensa

 

Frutos i Milán feia uns minuts que havien acabat de passar l’informe a la llibreta, faltava un quart per les onze, tenien temps de fer un tallat al bar ‘Felip’.
A les onze i cinc minuts aparcava el Land-Rover militar prop de la font de la plaça. Baixa un oficial que va cap a la sala 2. Els policies surten a trobar-lo. Saluden i li passen la llibreta. Era el capità Solano, que s’acomiada de paraula i torna al cotxe.
Els altres dos prenen el passatge cap al pàrquing que hi ha darrere la biblioteca; ja fa dies que s’han assabentat que era conegut com el pàrquing dels bombers.
A Peralada van poder aparcar prop del bloc de la bibliotecària. La porta principal, com sempre, estava ajustada. Al replà del pis hi havia un parell de dones que comentaven estranyades com la porta estava estintolada, amb el pany destrossat, i les xarneres arrencades.

—Hauríem d’avisar als municipals.

—Ja truco jo, deuen haver entrat a robar.—sentència la més jove.

—Bon dia, senyores.—saluda Frutos traient-se les ulleres fumades.—No es preocupin, som de la policia.—diu mentre mostra la placa.

Les dues dones es sorprenen i donen un pas enrere.

—Han sentit fressa o crits en aquest pis?—pregunta amablement.

—No, senyor policia.—respon amatent la gran—Ha sigut al pujar l’escala quan hem vist que la porta estava esbotzada.

—Viuen vostès en aquest bloc?

—Si senyor, al tercer B.

—Senyores, poden tornar a casa, nosaltres ens en fem càrrec. Si necessitem la seua col·laboració per alguna cosa, ja els hi farem saber.—acaba Frutos amb un somriure, i allargant el braç les convida a pujar l’escala.

—Sí, senyor policia.—fa l’avia. La jove se’ls mira amb cara de suficiència.

—Au, va iaia, pugem.

Els policies esperen davant la porta fins que les dones desapareixen escala amunt. Desenfunden, i mentre Milán encara l’arma, Frutos desplaça la porta cap un costat, prou per poder passar. El comissari també apunta amb la pistola.
Ressegueixen el menjador amb molta precaució. Al terra, rere la taula, hi ha el bassal de sang ennegrida. Des d’allà veuen els desperfectes de la paret i el marc de la cuina. Seguint el protocol, comproven tot el pis.

—Aquí no hi ha ningú, comissari.—certifica Milán abaixant l’arma.

—Però hi ha hagut brega de la grossa.

El comissari repassa el bassal, els tirs per les parets, les taques de sang i les restes orgàniques.

—Jo diria que és cervell, comissari.—pronostica Milán assenyalant un gros grumoll d’alt del respatller d’una cadira.

—Algú ha palmat, Marcos, o la bibliotecària, o la visita.

A Milán se li va encongir una mica el cor. No podia ser el cervell de l’Adana. Ella era una espia molt perillosa i violenta; no ho deien els documents?

—No crec que sigui la noia, ella sap defensar-se.—es vol convèncer l’inspector.

—Uummm... No sembla cervell femení.—deixa anar Frutos.

Milán esbufega. És ben bé que el comissari tenia la gràcia al cul.
Els polis van seguir una lleu llepissada ennegrida que continuava cap a l’habitació petita, fins el congelador.
Frutos fa el gest d’obrir-lo, i l’inspector apunta amb l’arma.

—Si hi ha algú dins, no crec que ens ataqui.—diu mentre obre la tapa a poc a poc.

Sota el llençol encarcarat, va aparèixer el cadàver de Poo amb les estovalles per turbant.

—Bé, sembla que aquest interfecte no és la bibliotecària.

Els polis continuen inspeccionant el pis. A la banyera hi havia regalims de sang aigualida i ‘Betadine’, i les restes ensangonades d’estellicons i esquerdissos de les rajoles de la cuina, talls de benes i esparadraps.

—Uummm... Això ha de fer mal. Tenim a la nostra bibliotecària ferida. Però s’ha d’admetre que és una noia dura de pelar, oi Marcos?

—Si, comissari.

A l’habitació grossa i restaven algunes peces de roba sobre el llit. A l’armari també hi havia roba penjada i varis parells de sabates.

—Crec que ha fet una maleta amb la roba imprescindible per marxar d’aquí. Si la bibliotecària ha de fer alguna cosa, la farà avui.—intueix Frutos.

—Aviso en Solano, comissari?

—Sí. Doni’ls aquesta direcció, i que els seus amics vinguin a fer-hi una visita. Res més. Jo vaig fins al Patrol a buscar una cinta per tancar el pis.

—Ok.

Al cap d’un moment arriba Frutos amb la cinta de ‘no pasar línea de policía’. Fan algunes voltes amb la cinta a la porta, i la tornen a estintolar per la part de fora.

—Què ha dit Solano?

—Que d’acord, i res més.

Frutos somriu.

—Anem fins la biblioteca del castell, ha arribat l’hora de tenir una conversa amb la tal Adana.

Marcos no diu res. No es va atrevir de recordar al comissari allò de <Deixi’m parlar a mi primer.>

 

Fendon i Serradero havien anat directament a l’hotel de Figueres, en aquells moments sense turistes, però ple de periodistes, militars, científics, i algun polític de passada.
Van contactar amb la central. Acomplir amb el pagament no suposava cap problema físic de diners. El departament d’informàtica i programació ja treballaven intensament per crear una ‘app spoofing’.
Enviarien un missatge com si fos el mateix ‘Intesa Sanpaolo’ el que informés de l’ingrés de quatre-cents mil euros, ( com si n’hagués demanat un milió ). Igualment tenien que suplantar l’app del banc on entraria la señora amb totes les seues contrasenyes, paraules claus, i codis secrets, a comprovar el total del seu compte. En unes hores ho tindrien tot llest, i més real i ràpida que l’app del propi banc italià. Els agents van rebre l’ordre de recollir el llibre, fer unes fotos i enviar-les a la central per a comprovar-ne l’autenticitat. No tenien que intervenir contra la bibliotecària. Ja tenien preparat un efectiu per a quan ella fos a França. Per tant, podien actuar amb tota naturalitat i confiança.
Sobre l’afer del contacte alemany, calia que actuessin d’ofici, amb encert, ràpid, i net.
Bé, Fendon tampoc havia mort tanta gent; tres en total, només espies traïdors, i tipus malvats. <Pot ser per Serradero serà la primera vegada>, va pensar, però no en tenia cap idea sobre això.
Entra pitos i flautes eren més de la una del migdia. Van decidir anar a dinar al restaurant de l’hotel. Cap a mitja tarda rebrien les ordres de la central.

 

Quan l’Adana va acabar de despatxar els agents, el seu cervell ja maquinava sobre el llibre que havia de triar per aixecar la camisa al col·lega. Per atenir-se a la realitat ( per raons professionals, ja que només ella coneixia l’aspecte del llibre original ), volia un volum que s’aproximés a les mesures del manuscrit. El tema ja el tenia decidit. Obviant el dolor i la cremor de les cames, va apressar el pas cap a la secció d’antics llibres de cuina. Va repassar amb deteniment els volums. A la fi es va detenir en un de mida molt similar al tom de Ciriaco Moyanés, era el “Tractatus de Alimentis”, de Joannis Petrus. Tampoc calia espoliar la biblioteca. Va dirigir-se cap als soterranis on encara hi havia el paper marró i tot lo necessari per embolicar-lo tal com havia fet amb l’original.
Va fer-ho tot igual, però a l’hora de passar-hi el cordill, va donar-hi una volta més del llarg, i una més del través. Va pensar en Serradero, era veritat, més li calia no equivocar-se de llibre, s’hi jugava un munt de calers, o la vida. Encara que ella... per favor...
Quan ho va tenir tot enllestit va tornar al despatx. Va seure per a repassar el pla d’acció de les pròximes hores. El rellotge de la taula marcava les onze i mitja. El dolor no afluixava, fins hi tot semblava que tenia febre, només faltava que agafés una infecció i no pogués fotre el camp d’allà a temps. Se sentia dèbil i cansada, emprenyada i rebotada. I tenia gana. Va guardar el llibre de cuina al primer calaix de la taula, i decideix anar al cotxe a buscar les barretes energètiques i l’aigua. Mentre prenia forces per llevar-se de la cadira, va notar la pressió que li feia rere la cintura la Smith&Wesson xata.
Esbufega i fa un bot, tornaven les punxades de dolor, prem les dents, respira, i fa com si res.
Fora, el sol ja caldejava i no feia gens de vent. Dins del cotxe l’atmosfera era càlida. Potser la xocolata de les barretes s’hauria desfet. Arreplega la bossa prop de la maleta, i treu el cap. Uns metres més enllà aparca un Patrol de la policia.
Al moment baixen dos persones de paisà. L’Adana tanca la porta i se’ls queda mirant. <Com no, els dos corcons, què podia passar més?>, pensa.

—Senyoreta Adana? Bon dia. Hem de parlar amb vostè.—va pel dret Frutos.

Si la bibliotecària hagués tingut les dues pistoles ja a les mans, els hagués fregit a tiros allà mateix, i els hi hauria trepitjat el cap fins que els ulls els hi haguessin sortit disparats com pilotes de golf.

—Senyor comissari, quina sorpresa!

—Ens haurà d’acompanyar a la comissaria, siusplau, no ens ho posi difícil.—li prega Frutos sabent com de complicades podrien ser les coses si ella s’ho proposava.

—Estic detinguda comissari?—pregunta mentre tornava re-calcular tota la situació per tal de treure’n el màxim profit, dins de les extremades dificultats que es presentaven.

—Sí senyora. Hem passat pel seu pis. Ja hi ha massa coses per explicar que no poden esperar més.

—D’acord comissari. Però abans li pregaria que anéssim al meu despatx; com vostès ja deuen haver descobert, hi ha interessos que ens sobrepassen a tots plegats. Vostè vol agafar-me a mi, o vol pescar al peix gros de tot aquest assumpte? 

Frutos i Milán es miren. Evidentment, l’inspector era partidari de parlar primer amb ella, tot i el perill que això podia comportar. L’inspector fa que sí a Frutos.

—Què ens costarà aquesta xerrada amb vostè?— pregunta suspicaç.

—Res, comissari, res. Em cauen bé vostès dos. Només aclarirem les coses, per què tinguin més punts de vista, podríem dir.— proposa soterrant les ganes de trinxar-los—Entrem, anem al meu despatx.

Al creuar els camins cap a l’edifici de la biblioteca, l’Adana fa l’Ok al vigilant que feia la ronda a l’altra banda dels jardins.
Els polis prenen els seients que feia poc havien ocupat els de la B.W.A.C.. Ella torna a la cadira rere la taula. Obre la bossa del supermercat, pren un parell de barretes i una ampolla d’aigua.

—En volen?—ofereix—Haig de menjar una mica, he tingut un matí molt atrafegat.—sorneja sense esma.

—Caldria que es fes mirar les ferides.—li diu Frutos.

—Sí, més tard.—la noia menja i beu com si fos sola.

Milán se la mira amb una mica de pena, se la veia força rendida.
Hi ho estava força, però físicament. Mentre liquidava les pastes, el seu cervell anava a cent per hora, calia armar una estratègia per desempallegar-se dels polis sense cridar l’atenció, i aconseguir temps per a fer totes les transaccions de les set, especialment la dels quatre-cents mil euros. Acaba de mastegar i fa un trago d’aigua.

—Comissari, com li he dit, en aquest assumpte hi ha uns implicats que ens superen a vostès i a mi. En el moment que els interessi, ens poden liquidar com aquell que apaga una espelma quan torna la llum. Vostè en té a mi, i és veritat que sóc culpable de causar alguns ... accidents laborals. Tots som de l’ofici, no?

—Uummm... L’antiquari de Barcelona, i la senyora bibliotecària, també eren de l’ofici?—tira Frutos amb acidesa.

—Oh!—fa ella amb sorpresa, com el qui s’ha oblidat d’una minúcia—Pobrets, van tenir mala sort. Em sap greu.—l’Adana deixa un silenci prolongat, pesant, com una paret que deixa clar que per aquell camí no arribarien enlloc—Com els deia, comissari,—recomença amb calma—poden detenir-me, ara, a mi, però saben que els altres volen una cosa que jo tinc, i que, suposo que em creurà, si dic que moriré abans de dir on és. Evidentment, negociaré una sortida per mi, a canvi del, també suposo que ho saben, el llibre que tots volen. A aquestes alçades ja sé que no els hi puc demanar diners, i més tenint en compte, que l’anava a entregar de franc, només per ideals. Però crec que puc pactar la meua llibertat per el llibre i la resta d’implicats, els importants. És prou raonable.
No va afegir res més. No volia demanar més. Ni tenia més per oferir.

—Senyora, crec que vostè té uns ideals molt volàtils. De totes maneres sap de sobres que tot això que em proposa, no és a les meues mans decidir-ho. Nosaltres hem d’informar als superiors, i esperar ordres.

—Comissari, comissari, vostè sap el daltabaix que hi ha amb lo dels zombis, la gent mor i s’infecta sense control. Coneix l’interès que té la ‘Nautilus’ pel llibre, i també altres agents mundials el volen aconseguir. Vol deixar passar l’oportunitat que li ofereixo per tenir a les mans lo que tots desitgen? I només per esperar unes ordres que de ben segur ho arruïnaran tot. Ja queden poques hores, esperi fins les set. Vigili’m tant com vulgui, però quan jo li entregui el llibre i el meu contacte, podré desaparèixer.

Milán s’escura la gola.

—Comissari, queden poques hores, aprofitem per aconseguir el llibre. No som els que treballem a la zona zero? Si avisem als de Martianez ara, ens arruïnaran l’operació.

—Però si ja els hem trucat per lo del pis. No crec que Solano tardi en aparèixer per aquí a buscar-la a ella. Ja no podem fer marxa enrere.—calcula Frutos.

—Vaja, la cosa es complica.—diu l’Adana veient perillar de debò els seus calers.

—Comissari, esperem un parell d’hores per si rebem ordres de Solano. Potser dirà que ens n’encarreguem nosaltres; ells ja tenen prou feina amb els atacs dels zombis.—proposa Milán amb una mínima esperança.

—Però si per alguna raó hem d’actuar abans de temps, què passa amb el contacte, aquest ja se’ns escapa, no podrem tornar, amb la tropa de Martianez rondant per aquí.

—Però tindran el llibre, que és lo més important. O potser l’inspector té raó, i els deixen a vostès portar la investigació dels assassinats de Peralada.—aporta ella amb una mica de mala bava.

—Uummm...

—Esperem comissari.—insisteix—Jo no fugiré, tranquil. Per guardar-me les espatlles haig d’entregar un llibre al contacte sí o sí. I tinc que descansar una mica, sinó la dinyaré aquí mateix. Si surt algun problema, ens podem trobar aquí a les cinc, per exemple, en cas contrari quedem abans de les set. Truqui’m per confirmar una cosa o altra.—escriu el número en un paper groc i el posa davant de Frutos.

Pel comissari, aquesta conversa i aquests plans anaven en contra de tot protocol i normativa, i podrien suposar un greu problema per a ell i la seua carrera. Esclar que també es trobaven en una situació d’emergència general. Ara actuaven en secret d’estat. Eren com agents secrets. Bé, potser això era una mica exagerat. Però si que, dit pel propi comandant Martianez, tenien carta blanca per actuar, sempre que notifiquessin les seues accions, que de notificar-les, ja les notificarien, esclar.

—Uummm ...—dubta Frutos, sabia per tot lo que havien parlat amb Landod i el biòleg, que el llibre era lo que volien tots. I ara aquest llibre li era ofert per una assassina psicòpata, si ell se saltava la llei.

—Bé, esperarem. Però si arriba alguna ordre, o apareixen els de Martianez, no estarem al seu costat, anirem a per vostè. I d’alguna manera aconseguirem el llibre, tard o d’hora.

—D’acord comissari.—s’avé ella—Però resi per què no passi res, per què sinó el llibre no el trobaran mai. Això li garanteixo.—amenaça.

Marcos es destensa a la cadira. L’Adana era tan ferma i segura d’ella mateixa, i tan soferta i valenta. S’imaginava el dolor que tenia que aguantar en aquells moments, i els crims que pesaven en la seua consciència, i així i tot, restava impassible i prou amable.

—Em perdonaran si no els acompanyo a la porta.—s’excusa la bibliotecària donant per acabada la conversa.

Frutos agafa el paper groc.

Al sortir es creuen amb un dels vigilants. El comissari li pregunta si aquell matí havia vingut algú altre a parlar amb la bibliotecària.

—Si, comissari, cap a dos quarts d’onze han entrat dos homes amb ella. Feien pintes d’estrangers.—explica el guarda.

—Uummm... Gràcies, bon dia.

I el feia. Fora, a redós dels murs del castell, el sol de migdia proveïa una càlida atmosfera. Dins del Patrol hi feia una caloreta confortable.

—Aquets dos podrien ser els mateixos que ens espiaven a la biblioteca. No creu?

—És probable, volen lo mateix que nosaltres.

—És possible que també hagi fet tractes amb ells.—diu Marcos rendint-se a l’evidència.

—La bibliotecària tractarà amb l’apuntador fins que no aconsegueixi lo que busca; que deu ser un munt de calers, suposo.

—Vol dir que el llibre no serà per nosaltres a canvi de la seua llibertat?

—Em penso amic meu, que aquesta noia la llibertat se la prendrà ella sola. Lo que tenim que  vigilar és que no ens foti un parell de tiros i ens tregui del mig si les coses es compliquen.

—Collons! Doncs l’haguéssim detingut!

—Marcos, en una cosa té raó. Ella té el llibre. Hem d’arriscar-nos fins que el posi a la vista, i desprès anirem a per ell, i a per ella de passada.

En un moment Marcos Milán va adonar-se que l’Adana i el comissari jugaven en una altra lliga. Ell havia pensat que ... Es va guardar de fer cap comentari fora d’un: —Evidentment comissari.

—Bé, són les dotze i cinc, tornem a Llançà. Dinarem i desprès intentarem planificar alguna cosa. És estrany que Solano encara no hagi dit res.

—Encara ho deu estar escrivint a la llibreta.—deixa anar Milán. Tots dos riuen per sota el nas.

Abans d’aixecar-se de la taula del despatx, es va prendre un altre parell de ‘paracetamols’.
Es fotria l’estomac a rodar, però tenia que passar les properes hores el més a punt de solfa possible. Com part de la medicació es va cruspir un parell de barretes més i una ampolla d’aigua.
La farmaciola de la biblioteca estava exageradament guarnida. Benes de varis tipus, rotlles d’esparadrap de roba i de paper, apòsits varis, betadines, aigües oxigenades, i alcohols, tot de tres en tres. Va agafar lo necessari i va anar als lavabos per canviar-se l’embenat, i desinfectar-se de nou. De moment era el que volia fer. Mentre tant, repassava un minse pla. Amb l’aparició dels polis, la cosa ja semblava més un vodevil que una operació d’agents secrets.
Li calia un tercer exemplar empaquetat, no  es podia quedar sense res per oferir a la policia. Va embolicar amb paper de wàter totes les benes ensangonades, i les va llençar a les escombraries de la paperassa, ben al fons.
Amb mala hòstia va triar un altre llibre. En va agafar un titulat “Manual completo del Tornero y del arte de Tornear”, de Nombela i Tabares, la similitud amb l’original ja se li suava una mica. Torna al subsol de la biblioteca, i refà l’embolicada. Aquesta vegada va donar moltes voltes al cordill abans de fer-li el nuc.
Ja al despatx, guarda el tercer llibre junt amb el segon. Seu, esbufega, i amb els dos punys pica amb fúria la taula fent trontollar tots els estris de sobre. Estava cansada, emprenyada, tot li feia mal, tenia gana, i no tenia un pla ben concret per la tarda. Merda sobre merda!
Agafa una altra barreta i una ampolla d’aigua de la bossa. Menja i beu amb ganes i disgust. Només era l’una del migdia.

 

Mentre aparcaven el Patrol al pàrquing dels bombers, van rebre la trucada de Solano 

—Digui?—fa Frutos.

—Ja hem visitat a la nostra amiga. Tal com està, nosaltres ens en farem càrrec de tot. No intervinguin per res.—diu Solano en codi.

—És que nosaltres també tenim interès en la nostra amiga.—precisa el comissari.

—Negatiu.—respon taxatiu—Quedin al marge.

—Però ... és que tenim sospites d’una operació encoberta a la biblioteca aquesta nit.—salta el comissari parlant en plata.

—Estan infringint el protocol, redactin un informe. De moment queden exclosos de l’operatiu en aquella zona. És una ordre. Ho ha entès?—recalca el capità—Ja els trucaré.

—Sí. D’acord.—tira Frutos picat.

Des de l’altra banda es talla la comunicació. Marcos mirava al comissari amb cara inquisitiva.

—Uummm...

—Què passa, comissari?

—Solano diu que de moment estem fora de l’assumpte de Peralada. I que redactem un informe.

—Amb el cap de la fava, li redactaré un informe. Merda!—es queixa l’inspector colpejant el volant.

—Anem a dinar. Ja pensarem alguna cosa.—proposa Frutos, quasi amb massa calma.

Es pot dir que Llançà, zombis apart, estava tan tranquil com un dia d’un novembre qualsevol.

La ‘Fonda Rafel’ continuava oberta, ara però, només al migdia. De nits ja no corria ningú, i tot quedava tancat i barrat.
I havia tres taules menjant. Als policies els calia concebre una tàctica per sobre les ordres de Solano.
Així i tot, el dinar  va ser silenciós. Marcos no va treure cap tema, i Frutos absent, només tornava a taula a cada visita del cambrer. Va ser desprès del cafè que va començar a desenvolupar els seus pensaments a l’inspector.

—Marcos, es manté ferm a contravenir unes ordres superiors?—pregunta.

—Estic amb vostè, comissari. Què ha pensat?

—Uummm...No podem anar a Peralada ... amb el Patrol, necessitem un altre cotxe.

—??

—Pensava si el senyor Landod seria tan amable de deixar-nos el seu. O sinó, que ens hi portés.

—Landod!—s’exclama Milán—Ha! No sé si ens ha agafat tanta estima.

—Què vol dir?

—No creu que això és molt poc probable, comissari?

—No ho sabrem fins que li preguntem. Però és evident que li haurem de donar peixet.

—Li dirà lo del llibre?!

—Per què no, si hem de treballar ... per sobre de la llei, hem de procurar per nosaltres, no ho podem fer en va.

Que ells es saltessin les normes tenia un passi, però involucrar-hi, a més, un periodista, no semblava assenyat. Així i tot, Frutos estava decidit, la trucada imperativa de Solano l’havia picat. I també intrigat.

—Truqui Landod, no perdem més el temps.

El periodista només sopava a casa, així que el van agafar dinant al restaurant “El Gavià”, que també tancava de nits.

—Digui?

—Senyor Landod, sóc Frutos.

—Digui’m comissari.—no li va venir cap rampell, semblava que havia superat allò seu.

—Cal que parlem de seguida. Senyor Landod, tenim entre mans un assumpte, com li diria, que ens durà a allò que busquem.

El periodista filtra les paraules. 

—Vol dir ... el llibre?

—Sí.

—Sóc aquí al Port, al “Gavià”, vinguin ara mateix.—convida.

—Hi som en cinc minuts.

Els dos policies paguen el dinar i surten cagant mones. No calia desaprofitar aquell oferiment, per què no, inesperat.
Aparquen el Patrol en un carrer travesser al Castellar, per no deixar-lo al bell mig del Port. Entren al restaurant sense dissimular la pressa. Landod els va fer senyes des d’una taula del fons del local. Es van saludar amb un <Hola> fluixet. Frutos li va explicar com estava la situació tal com raja, des de l’incident del pis, la conversa a la biblioteca, i les ordres de Solano. El periodista va agrair la confiança, i la claredat de la demanda del comissari.

—Està bé, jo els hi acompanyaré. Vostès facin lo que tinguin que fer, els esperaré al cotxe. Com saben, a les onze hem de ser a casa, hi ha toc de queda, si ens detinguessin allà, les coses es complicarien, sobretot per vostès. Els policies van quedar una mica sorpresos per la pensada.

—Sí, esclar, de ben segur que a les onze ja serem aquí. Tal com ha quedat tot plegat, podrem trucar-la per quedar a les cinc.

—Quina peça aquella, jo no me’n fiaria ni un pèl, es vendria a Déu i sa mare.—deixa anar Landod—Tenen alguna ideia de com resoldre aquest merder?

—No tenim res gaire clar.—confessa el comissari mentre Marcos balanceja el cap.—Segons com es presenti la situació, farem una cosa o altra.

—I si els de Solano els enxampen allà, què faran?

—No sé ... hauríem de fer per tal que això no passi.—es resigna Frutos.

Els tres es queden uns moments en silenci. 

—Bé, què farem fins l’hora?—salta el periodista.

—Va, anem al ‘Voramar’ a fer el tallat, el convidem. Mirarem de rematar la jugada.—proposa Frutos.

Milán mira el rellotge, eren les dues i cinc minuts.

 
Desprès de cruspir-se les barretes, l’Adana s’havia estirat al sofà que hi havia sota la finestra. Ara es despertava incòmoda, adolorida, i entumida. Quan havia dormit? L’antic rellotge de la paret marcava les dues i cinc. Una dormida de més d’una hora, si se’n podia dir dormir.
La trucada dels americans es feia esperar; què collons tenien que pensar tan per uns miserables quatre-cents mil euros a canvi del secret dels fills de puta dels zombis. Ja en tenia els pebrots plens d’aquesta merda d’operació. Va seure al sofà, semblava que les cames no li cremaven tant, però les sentia com adormides i garratibades. Amb esforç, va començar a caminar pel despatx per estirar-les.
Es van sentir unes passes que s’apropaven. Davant la porta va aparèixer el que devia ser el segon vigilant, era el primer cop que el veia. Ell també va quedar parat.

—Faig la ronda per l’edifici, tot bé per aquí senyora?—pregunta amb to amable.

—Ha! Sí! Tot correcte, cap problema. Eh... jo encara tinc feina per estona aquí, pot continuar, gràcies.—contesta la bibliotecària.

En aquell moment el seu mòbil sona. El vigilant desapareix del pas de la porta.

—Sí?

—Señora bibliotecaria?

—Sí.

—Bien. Su caso está resuelto. Dentro de una hora tendrá lo suyo. Cómo actuaremos?

La bibliotecària els torna explicar que el seu contacte alemany vindria disfressat de militar espanyol. S’havien de trobar a les set de la tarda al pàrquing, prop de la porta de servei; allà li entregaria un llibre, i l’altre se’n aniria. Però no aniria gaire lluny per què ells el tenien que liquidar, i ella ho tenia que veure. Només desprès els hi donaria el llibre original.

—I que se supone que haremos con el muerto?—pregunta Fendon per donar certa aparença.

—Lo meten en el coche i listos.—diu ella.

—Y nuestro libro?

—Ustedes esperan, yo entro un momento, compruebo mi cuenta bancaria, y se lo entrego, y cada uno por su lado. Ok?

—Señora, no estará intentando jugárnosla, verdad?

—Por favor señores, somos profesionales, o no?—deixa anar ella com ofesa.

—Sí, claro. Estaremos preparados.—Fendon penja. Serradero se’l mira amb un somriure, <Si señora, estaremos preparados>, repeteix com un mexicà, amb sorna.

L’Adana surt del despatx. Mira a banda i banda. No hi ha rastre del guarda. Es dirigeix sigil·losament, amb caminar carranc, cap a la sala de col·leccions de novel·les antigues. Busca l’interruptor per encendre les llums. Normalment, quan ella arriba a la feina, els llums ja estan encesos, ara sense activitat a la biblioteca, estan apagats, només hi ha estratègics punts al pas i una llum velada que entra pels finestrals llunyans.
Prem la primera clau d’una torre de vuit. S’encén un plafó central. N’hi ha prou. Va a les lleixes de les col·leccions de Juli Verne. Mira enrere. Mou els volums de ‘L’Illa misteriosa’, ‘Vint-mil llegües de viatge submarí’, i ‘De la Terra a la Lluna’. Rere nota el cos del paquet del llibre de Ciriaco Moyanés, l’agafa. Reposa els llibres d’aventures, apaga el llum, i torna al despatx. Sent un nerviosisme estrany.
Per una bibliotecària experimentada com ella, saber quin llibre era quin, encara en una foscor total, no era cap problema, els podria reconèixer de la Terra a la Lluna. Deixa l’original al calaix amb els altres dos, i tanca de cop. Renega xiuxiuejant entre dents.
Ara calia esperar la trucada dels polis per si venien a les cinc, o què. Estava fastiguejada. No li agradava tenir que estar pendent dels altres. A l’hora de la feina, estava acostumada a treballar sola, fer lo que es tingués que fer i llestos. Tenir que fer tractes amb aquells collons d’espanyols amb aires de suficiència i perdona vides la treia de polleguera. Es va beure mitja ampolla d’aigua d’una tacada. Ha! Quan s’adonessin que els hi havia encasquetat un llibre per fer cargols a mida, ella ja seria lluny i amb la pasta.
Això si als filisteus no els hi passava pel cap de detenir-la. O, als americans liquidar-la quan tinguessin el llibre. Desprès sí que es desfermaria una bona escabetxina. Llavors sí que algú prendria mal.
Va apropar la bossa de mà. Sota els guants blancs i paquets de ‘Kleenex’ hi esperava la Staccato. Rere la cintura la nosa de la Smith&Wesson xata era certa, i l’estilet fred i lleuger, esperava sobre les benes de la cama. Es va empassar un parell de paracetamols més, i es va acabar l’aigua de l’ampolla. El temps semblava no voler passar, el rellotge de la paret marcava les dues i trenta-cinc minuts.  

 

Al final, Frutos, Milán, i Landod, havien parat a la sala 2 per a fer temps, repassar la pissarra, i congriar, de casualitat, un modus operandi, ja que al ‘Voramar’, fent el tallat, no havien pogut establir cap pla amb cara i ulls.

—Tenim alguna noticia de la localització del grup d’ “LL”?—pregunta Landod.

—Res de res, és com si se’ls hagués empassat la terra.—diu Milán.

—Nosaltres donem per segur que si Martianez els trobés, ens ho farien saber.—especula Frutos.

—Home, nosaltres formem part de l’equip, és lo més lògic.—respon l’inspector.

—Uummm... En qüestions d’estat, no sé fins a quin punt comptem nosaltres.—dubta el seu superior.

—Ho diu per l’ordre de Solano? O intueix alguna cosa més.

El periodista continuava callat, revisant el mapa.

—No sé, trobo estrany que amb tants mitjans, no puguin descobrir a tres zombis, que suposadament saben cap on es dirigeixen.—insisteix Frutos.

—Vol dir que per alguna raó ... els estan cobrint fins a cert moment?

—Per què no,—s’avança Landod—saben que hi ha altres interessats en el llibre, però ningú sap quin és excepte dues ... podrien dir, persones. Crec que seria molt provable que esperessin que si no fos l’un, fos l’altre que posés el llibre al descobert.

—Dues persones? De moment l’única que sap on és el llibre, és la bibliotecària.—salta Milán.

—Uummm... Landod té raó, hi ha algú més que sap on és el llibre, el professor Ochy, o sigui el llangardaix.

—Així, en un moment donat, l’Adana pot ser prescindible...

—Doncs sí, Marcos. Crec que la peça que més interessa a tothom és ‘LL’, tant per el llibre, com per lo que representa per ell mateix, com espècimen vull dir.—remata el periodista.

—Hem d’estar ben a l’aguait, doncs. Ja ens ho va dir la bibliotecària, hi ha interessos que ens sobrepassen a tots plegats.—recorda Frutos.

—Esperem que les coses no se’ns compliquin massa.—fa Landod amb un sospir enfosquit per l’angoixa.

—Més ens val. Suposo que ella també haurà fet els seus càlculs. Però si alguna cosa s’esguerra, ja ens podem preparar, coneixent-la, rebrà fins l’apuntador, oi inspector?—deixa anar el comissari amb un somriure. Semblava que havia llegit els pensaments a la bibliotecària.

—Bé, però fet i fotut, com muntarem lo seu? De ben segur la zona estarà ben vigilada pels de Martianez. Encara que jo els pogués deixar a prop del castell, com ho faran per arribar-hi sense ser vistos?—diu Landod anant a lo pràctic.

—És veritat.—s’espavila Frutos—Prou de pronòstics. Com arribarem al castell sense donar la nota?

—En el mapa només hi ha la carretera comarcal per anar-hi, i estarà controlada.—fa Milán sense esma.

—A tots aquests camps que hi ha al voltant del castell, s’hi ha d’anar per algun camí ...—murmura Landod.—Eh, que tenen un ordinador? Mirem el Google Maps.

—S’ha de connectar a algun lloc?

—No comissari, va per satèl·lit.—apunta Milán.

A la imatge per internet, perpendicular a la carretera, a l’altra banda d’un rec ample envestit d’herbassars, i d’uns canyers espessos, apareixia un caminoi no gaire ample, però net degut al trànsit sovintejat. El camí s’estirava sota les muralles del castell, per perdre’s a la llunyania junt a camps i conreus.

—Els podria deixar aquí.—proposa Landod assenyalant un net a la banda dreta de la carretera, on hi havia tres contenidors d’escombraries, i un passatge de terra que engaltava amb el camí dels camps.—Vostès podrien continuar pel camí fins el castell. Aquí hi ha una altra passera que va pel costat nord de la muralla. La porta de servei queda a uns metres de la cantonada. Només els caldrà esquivar als soldats que patrullin per allà.

—Uummm... Pel temps que ens queda crec que és la millor opció. No ens hi pensem més. Quan siguem allà, ja ens espavilarem.—tanca Frutos—Tingui Marcos, truqui-la, serem allà a les cinc. 

 

Ho repetien cada moment per la tele, totes les poblacions al voltant de trenta kilòmetres de Girona estaven en alerta màxima.
Quina diferència més indignant la que hi havia a la zona atacada, amb la resta de Catalunya. Una era zona de guerra encesa, amb morts i desapareguts que es comptaven per milers, i tots eren del mateix bàndol. Per què la terrible paradoxa era que els salvatges atacants eren d’ells mateixos, veïns, amics, coneguts, familiars. Eren aquests els que massacraven als no infectats d’aquells pobles.
I era terrible lluitar contra això. En aquells exercits sanguinaris s’hi enrolaven les seues pròpies criatures, filles i fills de totes les edats, que es passaven sense voluntat al bàndol mortífer dels zombis. Les hordes eren ja tant nombroses que l’exercit humà en descobria grupuscles a la llum del dia. Esperaven la nit quiets, però sense deixar de tremolar i de no-viure, com en un escalfament permanent frisant el moment de llençar-se a l’atac. Els soldats els podien abatre un a un, tret al cap. Eren les ordres. A l’impacte del projectil queien a terra, però el del costat no es movia. Era com disparar en una paradeta de tir, homes, dones, i criatures eren eliminades per desenes. Era carn prescindible per la que no valia la pena el treball de fer-la moure per esquivar la bala, de tant segur que n’estava el seu comandant de la victòria final.
Tots els habitants d’aquelles zones havien rebut ordres del govern de com actuar. Els pavellons esportius i els camps de futbol eren fortaleses on es podia refugiar la població. Si algú es quedava a casa per alguna raó, tenia l’ordre de tapiar les finestres, i barrar i condemnar les portes, i al pondre’s el sol apagar les llums i televisors, i utilitzar les ràdios amb auriculars, i també mantenir un silenci sepulcral fins l’endemà.
Les patrulles militars, amb l’ajuda de l’O.T.A.N., pentinaven els carrers de totes les poblacions, per petites que fossin. En algunes hi havia més efectius militars que habitants. L’assumpte ja era d’interès mundial, i apart de la protecció de la ciutadania, bé que hi poguessin haver altres interessos més foscos per aquells zombis, i el virus que els havia infectat.
Si re més no, aquestes raons s’especulaven entre els periodistes més donats a la cofisimofis. Però, de fet, aquesta opinió no s’allunyava gaire de la dels tres ocupants de la sala 2.

Continuarà...

Des de Ràdio Llançà, cròniques del poble a través dels Llibres d'Actes de l'Ajuntament.
Cliqeu sobre el link per escoltar el programa.

Programa  13

www.ivoox.com/prog-13-16-02-2023-croniques-de-llanca-lluis-audios-mp3_rf_103252801_1.html

Programa  12



Programa  11

www.ivoox.com/prog-11-croniques-llanc-audios-mp3_rf_102479972_1.html

Programa  10

www.ivoox.com/prog-10-croniques-llanc-audios-mp3_rf_102112350_1.html

Programa  9

www.ivoox.com/prog-9-croniques-llanc-audios-mp3_rf_101754934_1.html

Programa  8

www.ivoox.com/croniques-de-llanca-lluis-feliu-prog-audios-mp3_rf_101411999_1.html

Programa  7

www.ivoox.com/prog-7-22-12-2022-cro-768-niques-llanc-807-a-768-llui-769-s-audios-mp3_rf_100299850_1.html

Programa  6

www.ivoox.com/croniques-de-llanca-lluis-feliu-14-12-mp3-audios-mp3_rf_99956345_1.html

Programa 5

www.ivoox.com/prog-5-cronique-llanc-lluis-feliu-audios-mp3_rf_97356933_1.html

Programa 4

www.ivoox.com/prog-4-24-11-2022-croniques-llanc-lluis-audios-mp3_rf_97001791_1.html

Programa 3

www.ivoox.com/prog-3-17-11-2022-croniques-llanc-audios-mp3_rf_96558909_1.html

Programa 2

www.ivoox.com/prog-2-10-11-2022-lluis-feliu-croniques-de-audios-mp3_rf_96182540_1.html

********

Dimecres 21 / 10 / 2020