Articles de 2011-I.
 

A dissabte 8 de gener de 2011.

 

Artesania i màrqueting.

 

No és cap secret, per què és mundialment conegut, que França i els francesos en saben un munt de vendre els seus productes com les millors coses del món. I no és que no siguin bones, no, però ells s`ho creuen, en tenen fe, i no ho dubten ni per un instant que això és així, i amés ho saben vendre.

Durant molts anys, a la República del Cap de Creus i fins i tot als nostres veïns de Catalunya, ens semblava que tot el que estava fabricat a fora era millor que el que es feia a casa. Ara la cosa comença a canviar, i amb raó; fabriquem bé i bo, tant com per poder competir amb qualsevol altre producte del món. I fins i tot nosaltres mateixos ens ho comencem a creure, i podem parlar sense rubor de la excel·lent qualitat dels nostres productes.

Els nostres veïns francesos, però, encara ens porten avantatge, en especial en els productes casolans i biòtics. Tenen un sext sentit per fer que les coses semblin que són fetes i fabricades d’una manera súper casolana i natural. Confitures, mantegues, llet, galetes, xocolates; mil coses tot embolicadet amb papers com pintats a mà, tapat amb trocets de drapet de cuina, amb ‘xerxes’ de pescar, amb un cordill i una goma... Tot sembla que ho ha fet l’avia vella o l’oncle del nostre millor amic a les seues cuinetes econòmiques, al baix de casa, sota el porxo, tot rodejat de floretes, d’ocellets, de l’aire fresc del mar o del cel blau o d’un verd prat amb una vaca pasturant.

I és que amb els noms que hi posen no pot ser d’una altra manera : ‘La Bonne gran-tante’, ‘La bonne Maman’, ‘La viellette Tatà’, ‘L’oncle Tontòn’, ‘La jolie Pitipití’, ‘La Petitte Ferme de Nunù’, ‘La bateau du vieux marin’.

És evident que totes aquestes coses semblen fabricades per persones estimadíssimes, de manera amorosa, molt natural, de casa, i en molt poca quantitat; vaja, que quan ens les venen a nosaltres quasi ens fan un favor. I el món content. Això si que és màrqueting.

Però que tremolin els nostres amics i veïns francesos i els seus productes naturals i fets per l’avia al pis de baix. A l’Empordà els hi han agafat el giny i comencen a fabricar productes naturals a la manera de França. Però, ai làs, la naturalitat no arriba només al producte en sí, l’etiquetatge també forma part d’aquesta naturalitat, artesania i artesanor.

Sembla que la mateixa avia vella no tant sols ha fet el producte, sinó que l’ha etiquetat, imprimint-hi volgudament, sens dubte, aquella naturalitat i innocència de la parla de la mateixa terra.

Així en un pot de mel podem llegir :

 

“ MEL EXTRE D’MILFLOS

PRUDUIDE ALAL AMPURDA

ARTES-SANAL

CUNSUM PREFEREN”

 

Esperem amb delit nous productes.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

A diumenge 16 de gener de 2010.

 

Fumadors o esclaus ?

 

Quin serà dels més de 4000 components químics del tabac i del fum del tabac que converteixen a alguns fumadors en Golums tabaquers ?

És un element que exacerba el seu ‘jo’, ‘jo’, ‘jo’, i ‘meu’, ‘meu’, ‘meu’. I amb l’edat empitjora el seu estat.

Encara que ja sabem que les notícies s’editen buscant la màxima ressonància, i ens mostren les reaccions més colpidores, en el fons aquests éssers existeixen.

La restricció de la lliure ingesta de tabac en espais dits públics, a despertat reaccions adverses entre alguns fumadors. Com sempre, els afectats per la llei, busquen excuses i símils amb altres productes que produeixen drogodependència com l’alcohol, que els sembla menys perseguit. Cosa que, jo d’ells, no ventilaria gaire, ja que els pipadors de tabac solen acompanyar-ho, segons diuen molts d’ells, amb pipades d’alcohol. No fos que ara també restringissin el consum d’aquest i acabessin d’aixafar-los la guitarra.

Els fumadors reaccionaris arriben a extorquir als amos de bars i restaurants, que, innocents d’ells, s’han alçat en rebel·lió amb l’esperança de mantenir la clientela il·legalment, i que en cas de que els hi arribi una munta, els seus parroquians ‘responguin’. Ha!

Però quina classe de droga et pot impulsar a obligar a qui t’ha servit fins ara, a que ho faci il·legalment per por de perdre el seu pa de cada dia, o que el patró faci ús del xantatge al treballador amb despatxar-lo si no es permet fumar al seu local; el tabac.

S’ha vist que la retallada del llibertinatge fumeta desencadena la prepotència i la ‘xuleria’ amb aïrats “Jo aquí fumo per què em rota dels collons”, “Amb la meua salut faig el què em dóna la gana” i altres intel·ligents perles.

Ara poden degustar el sentiment de persecució, desprotecció i menyspreu, que durant anys i panys han hagut de suportar les persones a qui molestava el fum de les cigarretes i els puros, hi no tenien més remei que fotre’s la llenga al cul o agafar els trapaus i marxar del lloc. Ara els fumadors són els que es consideren els perseguits, els desprotegits i els discriminats, mira per on, si ja se sap que les modes en drogues canvien, el que es considerava un acte superlatiu, ara és nociu.

N’hi ha que diuen que van començar a fumar empesos per la lluita per la modernització de la societat i la alliberació de la dona. Sisplau, sota la capa de la modernització i la alliberació alguns es van posar fins el cul de LSD, peyote i mescalina.

Que passa, això els va fer més moderns que a la resta ?

Quants anys per fruir han tingut aquells senyors arrepapats, ( que moderns ! ), que desprès de dinar donen un quart de volta a la cadira, i posant-se de cares al personal, cama sobre cama, encenen un puro de marca, que per cert fa la mateixa pudor que quan l’oncle Pere crema la balorda mig verda a l’hort; i, apa !, la resta a entomar fum, pestilència i toxines.

Han passat molts anys des de que el tabac va ser dut d’Amèrica, ha estat i és per tant, una moda duradora i que a la fi no s’ha prohibit, només se’n ha restringit l’ús en certs llocs; ha de ser suportable i assumible pels fumadors.

Passats el ‘mono’ i la ra-ra inicials, els fumadors haurien de saber recuperar l’essència del fumar.

Sinó, que serà d’aquell cowboy que encenia la cigarreta en la solitud de la pradera mirant la posta del sol. I d’aquell indi que ens passava la pipa de la pau amb una reverència i a dugues mans. I d’aquell mariner que dret a coberta albirava l’albada a l’aforari, envoltat pel núvol d’aroma de les indies de la seua pipa. I d’aquella dona fatal que tractava al tabac rere d’una infinita ‘boquilla’. I del pagès que desprès d’una jornada esgotadora, se’n lligava un de picadura i en gaudia sota una olivera. I del galà que es desfeia sense recança de la cigarreta davant l’arribada de la xicota.

L’abús ha traït l’esperit llibertari primigeni del tabac i la cavallerositat del fumador.

No es poden atendre les raons esgrimides sota l’acció de la droga. Abans han d’aprendre a fumar, a respectar-se i a respectar.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

A diumenge 23 de gener de 2011.

 

Al macro-xinés.

 

El dissabte passat, per ajudar-los amb uns encàrrecs, vaig acompanyar en Jan i al seu cunyat fins la capital. Com que ja era l’hora de dinar i érem a prop del lloc, el cunyat d’en Jan ens va voler convidar a un restaurant xinés. Bé, de fet era un macro-xinés self-service. Entre setmana el menú és de 8 euros i els dissabtes i diumenges a 12, begudes apart.

Una nau enorme, ben decorada amb estil oriental, amb capacitat per més de dues-centes persones.

Una bona quantitat de personal xinés atenia a la clientela. Vam arribar d’hora, serien un quart de dugues, i només hi havia una trentena de persones.

Com que som de poble, i no ens fa gràcia deixar la taula abandonada, primer van els dos cunyats a servir-se i jo em quedo de retén de guàrdia.

Al cap d’una estona tornen amb els plats servits amb els entrants. Mentrestant una riuada contínua de clients havia anat emplenant el local.

És el meu torn. Les primeres menges que trobes són diferents tipus de fideus, guisats de diferents estils. Me’n serveixo un grapadet d’uns de prims i més aviat secs. Tot seguit la part dels freginelis, empanats, arrebossats, enfarinats, en témpora, amb pasta filo. Desprès els mariscs : cloïsses vàries, navalles, gambes, escamarlans, calamars, calamarsons negats i alguns peixos. Més enllà les carns : costelles de xai de l’Antàrtida, bou ensangonat, xuies, cansalades i salsitxes tricolors. També verdures per fer a la planxa i per amanir.

Penso en el preu del menú i em poden els escrúpols. Acompanyo els fideus amb una mica d’amanida i un parell de quadradets arrebossats.

Al tornar a la taula veig que el menjador és quasi ple. La fressa de repic de plats i coberts i la cridòria es fa molesta.

Mentre anem menjant els nostres primers, miro al voltant i començo a adonar-me de que som tres micos que es veu que no sabem ni menjar ni aprofitar l’ocasió.

Els que havien anat entrant, ja tornaven amb els primers a la mà. Plats encimbellats d’amanit, bordejats de fregits, guarnits d’embotits, coronats de tonyina i adornats amb núvols i altres lliminets, ens feien mirar de reüll als comensals veïns mentre ens fèiem dissimulats signes amb el cap. El menjador, convertit ara en una olla de grills ensordidora, no complia la norma de que quan arriba una bona teca a la taula, tothom calla i està per la feina.

La nostra taula quedava a prop d’un dels carros en el que es deixaven els plats bruts junt amb les deixalles.

Allà vam ser testimonis de la golafreria humana i de que mengem més pels ulls que per la boca, és clar, a un preu tancat.

La quantitat de menjar desaprofitat i fet malbé feia pena. I vergonya aliena.

Al anar a buscar el segon plat vam descobrir la veritable disbauxa alimentària d’aquell xinés.

Les piles de gambes i d’escamarlans, de cloïsses i navalles, sota calamars, sèpies, musclos, tot, com un concurs de castells, en un sol plat i per persona, deixava espaordit.

Els que preferien més la carn, es muntaven una muntanya amb tot el que allà hi havia, que només de veure-ho, ja se te’n anava la gana.

Aquest menjar cru, era cuinat en unes planxes una cosa al costat de l’altra. Peix, carn, verdures, marisc, tot alhora. El mateix se’t col·lava una gamba, com perdies una salsitxa, com que la guarnició era la del veí. També es cuinaven altres coses en un wok. Més enllà en una cinta contínua, desfilaven platets de sushi industrial.

Jo, espantat per aquella voràgine, vaig escollir uns xampinyons, uns espàrgols i unes costelles de xai encara mig gebrades. “Sort que aquestes encara no han trencat la cadena de la fred”, vaig pensar. Seràs cagamandúrries !

Al tornar per menjar els segons, el més bo va ser descobrir que en moltes taules, a part dels majestuosos plats individuals, encara hi havia un plat replè al mig per ‘picar’.

El carret de les deixalles no millorava.

Quantitats ingents de carns menjotejades, gambes mig xuclades, clova que sortia en la mateixa postura que havia entrat, plats sencers de fideus, tot a la bassa.

A les postres no millorava res. Plats amb tres flams, dugues gelatines i dos semifreds varis, tancaven un àpat d’infart.

Amb prou feina vam parlar durant el menjar. Encara que em trigava marxar, allà estàvem, embadalits, mirant tota aquella disbauxa que ens envoltava.

Moments en els que pensava jo, quina mena d’opinió tindrien de nosaltres aquells cambrers i cambreres que em prou feina parlaven castellà, veient-nos menjar i fer malbé tants aliments d’aquella manera.

De quin respecte ens fèiem mereixedors amb aquell comportament ?

Aquella fàbrica de menjar xinesa havia traït les seues ancestrals lleis i costums sobre el que és el menjar xinés.

Quantitats sense fi a un baix preu desperta l’ogre occidental, consumista i fartaner que porten dintre.

 

No ens mereixem ni el bon profit.

Patètic !     

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

A diumenge 30 de gener de 2011.

 

Sèries de televisió, pits, culs i catres.

 

Per Reis em vaig regalar una mini tele per poder tenir-la a l’oficina. Tots aquests dies he abandonat els documentals per abandonar-me a les sèries, en especial, les series catalanes i espanyoles. Feia temps que no mirava sèries, no des del temps del ‘Virginiano’, però casi. Les tele novel·les serioses catalanes que es balandregen entre els personatges restrets i els de la màniga ampla, i les espanyoles entre befis i psicòtics, han deixat al descobert que fora de les sèries de ‘riure’, en totes les altres, els guions pengen d’una canya.

Embolicaments inversemblants i efectes especials que semblen fets a casa una tarda plujosa de diumenge amb el Corel Studio Home, amanits amb crits, insults i paraulotes entre amics i enemics, alguna agarrada i alguna galtada, fan que els capítols es vagin suportant amb més pena que glòria. Sort, que per dissimular tanta mediocritat en les històries, han descobert una tècnica que en un principi pot distreure al personal; pits, culs i catres.

En totes les històries, ja siguin modernes o d’època, i superant les expectatives de la mateixa realitat, tothom s’entén amb tothom. La cuinera amb el cotxer, la senyora amb el capellà, el senyor amb la neboda, la germana amb el jardiner, tot acaba al catre. En les sèries modernes i per a més joves, igual. Els alumnes entre ells, les alumnes entre elles, ells i elles entre tots, els i les mestres remullant pel mig i el conserge que s’ho fa amb tothom.

L’altre dia en va ( envà ) començar una que es titula ‘El barco’. Desprès de tanta propaganda un es fa certes il·lusions, però res. Els efectes especials tots penjim penjam sense un acabat convincent, la tripulació és només un grapat d’estereotips escassament aconseguits, la trama artística es desmunta per moments i el guió per poca intenció, escàs interès i nul·la credibilitat, es dilueix a marxes forçades. Sort, que els tripulants més joves, que sembla que ja es coneixen de tota la vida, comencen a ensenyar pits, culs i abdominals. Aviat arribaran al catre, i la sèrie s’arrossegarà sobre això i les irrellevants i descabellades incidències que amaneixen la vida extra sexual i sentimental dels protagonistes.

I no és per criticar la inclusió d’aquesta mena d’escenes a les sèries, però si fem una mica d’esforç i intentem reconstruir la trama obviant totes aquestes escenes, veiem que ens queda una història i un guió que per més aiga que un cabàs, sense cap ni peus.

El nu i el triqui-triqui per guarnir puntualment la vida dels personatges els acosta a la realitat, un exemple podria ser ‘Águila Roja’, encara que no sigui un recurs imprescindible. Però que això es faci servir com a suport d’una història mediocre i sense cap altre al·licient que corrandes amoroses o sexuals, ens aboca a una uniformitat, en la que tant és mirar una sèrie d’època com una de moderna, tot acaba allà mateix.

Tenim guionistes molt bons per a sèries còmiques, en les que no els hi cal fotre mà constantment del nu ni de l’arrambada catrera.

La resta és un poti-poti insuls, un espantall mal girbat que avoca al televident poc patidor i poc pacient a la desesperació, a la exasperació i a sentir-se enganyat.

Per evitar aquests equívocs sobre el veritable tema de les tele novel·les només caldria posar els noms adients a les sèries, per exemple : ‘Amar con los huevos sueltos’, “El barco de almejas y sardinas’, ‘La república de la jodienda’, ‘Secreciones en el Puente Viejo’, ‘Pollas y gavilanes’, ‘Hospital descentrado’, ‘Amores a la bandolera’, etc., etc., etc..     

És que un ha de pensar en tot !

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dissabte 5 de febrer de 2011.

 

El carril bici de Can Pepitu va de curt.

 

A sants i minyons no prometis si no en ‘dóns’; i ho havia estat tantes vegades i en tants programes electorals, que al final tenia que caure. No com la piscina municipal, que encara que està promesa des de que un hom feia cinquè d’E.G.B., se sap que és un objectiu molt i molt llunyà.

El carril bici, però, sembla que serà una realitat. Tant mateix veient-ne el resultat, no queda més remei que pensar fins a quin punt és lògic i raonable escometre una obra que ja sobre els plànols s’ha de veure, ( si es que es té prou llum ), de que no serà ni pràctica ni efectiva.

Si aquest carrilet bici es vol presentar orgullosament al poble com una promesa acomplerta i un necessitat coberta, sembla que algú es vol fotre del pitu del sereno.

Un carril estret, en el que com ha molt hi pot circular una bicicleta d’aquelles de 0 a 5 anys, i que potser les rodetes del darrere ja no passen al tenir que anar sortejant tots el fanals que queden dins el carril, un carril que per tant, de ser usat, seria per mainada petita, queda justament arran de carretera general que és una recta molt transitada, esdevé un gran perill en potència si per mala sort un d’aquests petits ciclistes envaeix accidentalment la carretera.

Però mira per on, ara que ja n’hi ha un bon tros de construït, sembla ser que algú se’n ha adonat de l’estretor del carril; solució, treure una rajola de la vorera que s’estava fent adossada al carril per guanyar uns centímetres d’espai. Evidentment, la rajola de la vorera que es perd per una banda, s’ha de guanyar per l’altra per mantenir l’amplada. El què passa és que el parterre de formigó acaba on ara hi ha l’última, per tant, caldrà ampliar el paviment per instal·lar-la.

Quedarà ara la vorera més estreta ?

El pressupost pactat cobreix els costos del nyap ?

Qui pagarà ?

Els culpables de la cagada, passaran la barca de franc ?

 

Obres a Can Pepitu va de curt.

Polítics de Can Pepitu va de curt.    

 

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .     

 

 

A diumenge 13 de febrer de 2011.

 

El seny de la piràmide.

 

Ha passat en pocs dies. I m’ha sorprès tant de seny. Seny del poble egipci, seny dels militars, i a la fi, el seny del propi Mubàrak, que ha abandonat el poder sense forçar una massacre. Ara faltaran quantitats ingents de seny contra la frustració i la impaciència.

Desprès dels dies de lluita, els resistents en netegen els rastres, les escombraries, les deixalles.

Persones anònimes, el poble, té l’esperança de llimpiar junt amb la brossa, les restes d’ombres d’anys de dictadura, corrupció i opressió.

M’ha sorprès la calma i la perseverança en la lluita. Però el que de veritat m’ha semblat emocionant, ha sigut l’acte de neteja comunal, l’esforç popular, disculpa inclosa, per rentar i polir el que els egipcis esperen i desitgen sigui un país democràtic i transparent.

Tenim prejudicis cap a la gel·laba (xilaba) i fem elucubracions si a sota són més nets o més brutets.

Nosaltres ens tenim per una societat molt neta, però només s’ha de veure com queda tot desprès de qualsevol concentració festiva, i les ànsies, tant individuals com col·lectives, que tenim per netejar l’entorn que s’ha fet servir.

Em queda el dubte de quina seria la nostra reacció davant la brutícia provocada i amuntegada pel resultat de la lluita, la por i el sacrifici.

Ens hi arremangaríem tots ?

O com una societat avançada i desenvolupada de la que provenim, ho deixaríem tot pels serveis de neteja ?

 

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

 

A diumenge 20 de febrer de 2011.

 

Sobre l’article de Salvador Sostres en el que parla de Santi Santamaria, titulada : “Feia 10 anys que havia mort”.

 

Avui en Jan s’ha emprenyat com un quinto; el seu col·lega del ‘Restaurant del Mar’ li ha portat un article de Salvador Sostres que malparlava de Santi Santamaria desprès de mort.

Jo li he dit que coneixent el tarannà de l’autor, no era gens difícil que un sentís la necessitat d’insultar-lo i dir-li el nom del porc.

Davant d’un articulista donat al llenguatge gruixut i ofensiu cap als seus criticats, d’expressions grolleres i desagradables, que usa i abusa de la tècnica de la desqualificació personal i de la intenció de ferir l’honor, buscant sempre la confrontació, diem que el millor que podem fer amb ell i amb el seu treball és donar-li el mínim ressò possible, oblidar-lo, deixar-lo abandonat només a la necessitat dels qui el busquen expressament.

No obstant, hi ha vegades que les seues paraules escapen a tota racionalitat i rebenten qualsevol codi moral o ètic, fent inevitable que la vergonya aliena que desperten les faci sobresortir de l’habitual gasòfia de l’autor.

És veritat que em costaria poc entrar-lo amb un requilié d’insuls i de lluïdes desqualificacions amb la intenció de fer-lo sentir menyspreable, però no ho faré. I no em costarà gens ni em sabrà greu no fer-ho.

A la persona que tria aquesta manera ofensiva d’expressar-se en la seua feina, me l’imagino recargolant-se de riure, més a quan més irada sigui la resposta del que se sent ultratjat.

És només el seu mitjà per intentar arribar als altres. La difamació, la polèmica i la mal interpretació al servei de la pròpia pompa.

Es poden entendre amors i odis envers uns o altres,

se saben preferències i aversions, però les paraules de Salvador Sostres cap a Santi Santamaria, ara que ha mort, el delaten.

Jo no me les crec, ni crec que ell se les cregui.

Aquesta és la meua força i la seua debilitat.

I per més que m’ho jurés i m’ho prometés, i es fes creus i es petonegés els dits, no me’l crec.

No sento cap necessitat de rebatre’l ni de contestar un text que és només una eina, per què no me’l crec i m’és igual el que digui, i m’és igual que es pensi que ja ho he fet. Però s’equivoca, només m’he explicat.

Tranquil Jan.

         

 I a més a més, si tal com diu l’autor en Ferran Adrià, que a banda de ser el geni viu més important de la Humanitat, és també tot tendresa, tot generositat, d’una bondat magnífica i serena, no crec que necessiti d’un esbirro de la seua mena per defensar-se d’un mort.

 

Diu que fa va uns dies va sopar amb Ferran, si del Ferrant que parla és l’Adrià, el cuiner, espero i desitjo que fos en pagant.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

 

 

A divendres 25 de febrer de 2011.

 

Que le quiten lo bailao a la comuna.

 

Totes les nits del mes de febrer quedem a casa d’en Jenar per veure una sessió doble de pel·lícules en blanc i negre.

Fa un parell de divendres vam gaudir amb ‘L’illa del tresor’ de l’any 1934 i de ‘Nosferatu’ de 1922.

Al acabar, tot passant canals, parem a TVE1on acabaven d’escollir a la cantant i la cançó que han de representar a Espanya al Festival d’Eurovisió d’aquest any.

Una noia defensava amb poca traça i menys sort una cançó anodina destinada a no guanyar. A l’acabar de cantar el ‘bis’, endevinant el pobre resultat de l’actuació, i fent gala d’unes grans dosis d’esperança, es va mig disculpar per la ‘catanta’ i va prometre, patriòticament, que en els dos mesos que quedaven pel Festival d’Eurovisió aconseguiria portar a Espanya fins el lloc que es mereixia.

Somiar és gratis.

Als tres que érem allà la cançó ens va semblar nefasta.

Fins hi tot en Jenar es va arribar a preguntar com el públic, el poble en general, havia pogut votar aquella cantant i aquella cançó, volent com un hom suposa, el millor pel seu país, Espanya.

Desprès de pensar-hi una estona vaig raonar una resposta.

- Mireu, dels tres que som aquí, que som les tres persones més intel·ligents del món, cap ha votat ni la cançó ni a la cantant. Vosaltres penseu que algun dels nostres amics ha votat ?

- Mmm ... No.

- Mmm ... No.

- Vosaltres penseu que algun dels amics dels nostres amics ha pogut votar ?

- Mmmmm ... No.

- Mmmmm ... No.

- Vosaltres creieu que algun dels amics, dels amics dels nostres amics ha votat ?

- Mmmmmmm ... No.

- Mmmmmmm ... No.

- Vet aquí, doncs, la resposta. És que ha votat la resta.

Aquest és el problema del Festival d’Eurovisó.

I és que ja ho deien els vells : “Qui tracta amb el comú, tracta amb no ningú.”.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

 

A divendres 4 de març de 2011-03-02

 

Ressaca patriòtica pirata mestissa global.

 

La fonda “La Brisa”, que l’intel·ligent endevini la premonició del nom, ha fet la terrassa nova.

Per mostrar la nova obra, en Blai ens va convidar a n’en Jan i en Nèstor del Voramar, a n’en Pere de la fleca, i a mi, con representant de la premsa.

Els hi ha quedat molt maco i polit. En Blai ens anava ensenyant el que posarien aquí i el que posarien allà.

Per mala sort, en mig de les explicacions i badant de que si aquí un ‘toldo’, o una pèrgola, o un para-sol, en Jan no va veure un escaló i es va fotre de lloros.

Un bon trenc al ‘jonoll’, que se li va botir com una carbassa.

El vam entrar, i el vam fer seure per desinfectar-li el trau. En aquell moment va resultar que en Blai no tenia aiga oxigenada.

Com emergència vam decidir netejar-li amb un xic d’alcohol; escouria una mica, però en Jan va estar d’acord.

Poder per culpa del dolor o per no haver esmorzat, li va venir un cap-rodo.

Evidentment, tots vam arribar a la conclusió de que era culpa del cori-mori. En un minut en Blai ja tenia a punt la solució.

Va portar el cuixot de Jabugo, una panera amb pa de pagès, i una ampolla de Silentium de Ribera del Duero.

Al cap de mitja horeta, en Jan ja s’havia recuperat del cop, i nosaltres de l’ai.

En Blai es va aixecar un moment, i va aparèixer amb una caixa de llauna de galetes Birba de Camprodon; per treure el regust, va dir.

Però dins la caixa de Birba hi havia unes galetes marroquines fetes a casa per una amiga de la seua dona.

Per ajudar-les a baixar ho vam arruixar amb una garnatxa vella, la que el seu sogre només li porta per Nadal. Poder al Marroc les acompanyen amb te, però nosaltres no som gaire d’infusions.

Les galetes eren molt bones, però bastant dolces.

Va ser el parer de tots que per treure una mica l’embaf, caldria quelcom de fresc.

Dugues ampolles de Hendrick’s i una glaçonera, van permetre que a base de gintònics i raf’s pugéssim desmarxar aquella dolçor i començar a filosofar sobre la realitat del món on vivim.

Com que no estem acostumats a menjar tan a aquelles hores, jo diria que la teca ens va reprendre una mica.

Això ens va provocar un cert deliri, en el que vam decidir per unanimitat que el món està perdut, i que només se salvaran aquells que sàpiguen fer un llagut amb totes les menes de fustes de què ens proveeix la globalitat.

Ressaca patriòtica pirata mestissa global.

Ja només quedava cantar velles cançons apreses d’antics comediants, tonades emmanllevades amb lletres sobreposades, ardors patriòtics etzibats per influències d’arreu.

 

Que soni la gralla !

 

Quinze homes van dins del cofre del mort

i un bon pinso de rom,

el diable i el rom se’ls enduren a tots

rom, rom, rom

i un bon pinso de rom.

 

Ningú els va sentir ni ningú els va albirar

a sang i foc entraren a Llançà,

van robar l’oli i van robar el vi

i van degollar a tothom pel camí.

 

Rom, rom, rom i un bon pinso de rom !

 

Els pirates de Flint han vingut fins aquí

però al passar el Cap de Creus el barco va cruixir,

veles i pals n’eren tot un patir

el barco de Flint a arribat fins aquí.

 

I rom, rom, rom i un bon pinso de rom !

 

Eren homes malvats sense por ni pietat

renegaven de Déu, del grop i del mar,

feien escarni del nostre país

ni or, ni tresors, sols treball i sofrir.

 

Rom, rom, rom i un bon pinso de rom !

 

El barco de Flint un vaixell tenebrós

dels mars i les costes azot  horrorós,

car va pagar posar rumb fins aquí

al fons del rec gros van anar a morir.

 

Quinze anaven dins del cofre del mort

i un bon pinso de rom,

el diable i el rom se’ls enduren a tots

rom, rom, rom

i un bon pinso de rom !

 

IO ! HO ! HO !

i un bon pinso de rom !

 

Salut !! i


Segueu arran !
Segueu arran,
que la palla va cara !
Segueu arran !

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

A dissabte 12 de març de 2011.

 

Sexting, el llop rere la pantalla.

 

 

L’altre dia van enganxar a tres nanos enfilats a les reixes de la finestra de les dutxes de les noies del Pavelló Municipal.

Encara que sigui una cosa incorrecte i reprovable, els nois sempre han volgut espiar a les noies despullades. Als lavabos, a les dutxes, rere cortines, rere persianes, que hi voleu fer, deu ser una cosa genètica.

Ara però, amb les noves tecnologies, espiar ha esdevingut menys arriscat i més ocult.

Durant aquests anys, la dona ha aconseguit avenços en la seua lluita per la igualtat, respecte i emancipació envers l’home. Es podria dubtar de que les adolescents hagin pogut seguir l’estela de les més grans. Els espots publicitaris de joves reclamant respecte cap a les noies, posen en evidència aquesta mancança. I podem parlar especialment de noies ja que el volum d’interès que mouen, és superior al dels nois.

Les noies i joves d’anys enrere, sota una cultura basada en el pudor, la moralitat estricta i el comportament decent, disposaven d’una autorepressió reflexa que les mantenia, normalment, fora d’instints exhibicionistes.

La nova moda del culte al cos i a la imatge, la magnificació de les actituds atrevides i irreverents per part del jovent, l’acceptació irreflexiva del dret total l’individu com ha signe de llibertat de la societat i l’accés a joves i menors a les noves tecnologies de comunicació des de llocs fora de la vista dels pares, ho donat peu a un nou síndrome que afecta a menors i adolescents, en especial, per les quantitats en circulació, a nenes i noies anomenat SEXTING.

El sexting és l’exhibició voluntària o provocada del cos nu o seminu, en postures sexy o sexuals, i compartir aquestes imatges o filmacions entre les amistats o en xats oberts.

A Espanya un 4% de menors entre 10 i 16 anys han reconegut que en un moment o altre haver fet sexting, ja sigui amb el mòbil o a través d’Internet. Un 8% de menors rep fotos d’altres en postures provocatives o inapropiades.

El 6,1 % d’adolescents entre 15 i 16 anys reconeix haver fet aquest tipus de fotografies o gravacions. I cada vegada són més, i més joves, els menors que hi participen.

Als EE.UU. la xifra de menors i adolescents arriba al 20% i a l’11% entre les noies.

El que pot semblar només un ‘joc’ atrevit i transgressor per aquesta mainada, ja sigui en solitari o en grup d’amics o amigues, comença a ser un bon nutrient d’imatges per a la pornografia infantil.

Aquestes imatges fetes en un principi pels propis menors, cauen en mans de pederastes que les compren i les intercanvien, i el que és pitjor, poden arribar a contactar amb aquests menors, fent-se passar persones amistoses, grooming, fins arribar a enganyar-los, extorquir-los i fer-los xantatge per tal de aconseguir cada vegada material nou i més compromès, o fins i tot aconseguir el contacte personal, posant-los en perill la integritat física, moral i mental.

Un pederasta pot tardar de 3 a 10 minuts aconseguir que un d’aquests confiats, inconscients i innocents ‘exhibicionistes’ accedeixin a ensenyar alguna part del cos o a despullar-se totalment davant la webcam.

Totes les imatges, encara que en un moment pugui semblar que van dirigides a un sol espectador, mig a les fosques, poden ser gravades.

Amés, existeixen senzills programes maliciosos que aconsegueixen manipular de forma remota la webcam i apagar la llum de testimoni de gravació, fent creure que la càmera està apagada.

Cal vigilar. Ja no són els nois que s’enfilen a les finestres, ara, rere la pantalla de l’ordinador s’amaguen llops que ensenyen que ensenyen la poteta blanca, disposats a queixalar.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

 

 

 

A diumenge 20 de març de 2011.

 

 

La vella Europa ja caduca.

 

La vella Europa es grata la panxa i mira cap a un altre costat. Els governs i polítics, grassos i llustrosos, parlen i debaten la manera de passar la barca de franc en qualsevol assumpte que pugui suposar algun problema, incapaços d’implicar-se amb ànim en causes justes o actuar amb contundència en els assumptes que malmeten la vida en general del planeta. Els verds i ecologistes protesten aïradament en contra de les centrals nuclears per què contaminen, i en contra de les energies alternatives segons on es disposin aquestes per tal de preservar la naturalesa de certs llocs, sense aportar solucions concretes, si és que existeixen, de com aconseguir més energia barata per abastir una societat que no està disposada a sacrificar ni un pessic del seu estat del benestar, basat en un consumisme ferotge de bens i energia.

Europa vol i dol.

Els pobles, convertits en societats vampíriques, són apeixits de nit amb la carnassa dels mitjans de comunicació, i de dies pels demagogs que exalten les seues bones intencions i bons propòsits cap al món, i deixant ben evident el què s’hauria de fer, i el què no s’hauria de fer, permetent així el poder anar a dormir amb la consciència tranqui-la. 

Europa està arrepapada servint-se a ella mateixa, i deixant abandonats, com a suposada potència que és, als necessitats d’ajuda i suport democràtic.

Europa parla i parla, i els seus Estats s’esgatinyen públicament anant al darrere d’antics tambors, i demanen restriccions al poble, mentre que tots els de l’olla es procuren sous i jubilacions infinits.

 

Europa és vella, a punt de caducar.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .      

 

 

A diumenge 27 de març de 2011.

 

Animals, bèsties i bestioles.

 

La senyora Enriqueta m’ha regalat una dotzena de colomins. Ja he quedat amb en Jan per què la seua dona en faci un bon rostit per fer un berenar sopar el diumenge. I és que la senyora Enriqueta no té coloms per fer maco, ni per què li parrupin l’orella sense ofici ni benefici, els té per tenir colomins per consumir.

En aquells temps, totes les cases tenien bestiar. Per menjar, per ous o per llet, també es tenien bèsties grosses per treballar i de més petites com gossos per anar de cacera i gats per caçar rates i ratolins, i desprès fer companyia i donar escalfor.

Al arribar els temps moderns la gent es va anar desfent de les bèsties de servei per quedar-se  amb les de companyia. Desprès, als pobles i ciutats, per donar un toc de vida a tant de ciment, van instal·lar coloms a les places. Les modes de protecció indiscriminada, amb la Confraria dels Talossos al capdavant, van impedir durant molts anys tocar cap ploma o pèl, provocant una proliferació desmesurada dels coloms i altres espècies.

Ara, els pobles i ciutats tenen que actuar per eliminar una posterma de coloms que provoca malalties pels paràsits que porten i pels seus excrements. I no parlem del problema dels estornells.

En altres llocs, els gats, degut a l’abundo d’aliments i l’absència de problemes, gatinen sense control, donant al final una imatge poc curosa d’on campen i causant problemes d’olors i salubritat pels seus excrements. Això, al final, provoca una intervenció per eliminar-los. Tot per culpa de no fer un treball de prevenció, ja sigui per esterilització o per eliminació de les cries.

Una figura que sol anar lligada als problemes públics que provoquen els animals fora de control, són aquells que es tenen per ànimes caritatives, presumptes salvadores d’animalons perduts, especialment gats i ocells.

Cap senderi els guia en tals actes. Acostumen a tenir llocs on aboquen quantitats ingents de menjar, peix cru, restes dels àpats i un bon repertori de llaunes de menjar per gats, que no voldria pensar que estan subvencionades per alguna administració. Això sí, aquests menjadors estan sempre ben lluny de la casa del bon samarità. El lloc aviat queda tot tacat, brut, empudegat, a l’estiu ple de mosques, convertint-se en un desagradable problema per als veïns que els hi ha tocat en sort.

Desprès toca alimentar als ocells, amb bosses de gra i preparats per aus, la bona persona apeixa a grans volades d’ocells que esperen a l’hora en que toca la ració de pinso. Aquesta alimentació indiscriminada fa que estols de coloms, tòrtoles, estornells, pardals, corbs, garses i gavians, ja veieu quines espècies més en perill d’extinció, es cagaregin per tots els terrats i balcons de la zona, embrutint la roba i els vidres de les finestres i deixant-ho tot ple de plomes i brutícia, a més dels paràsits que traginen. És clar, desprès de la bona acció del dia, el protector de la fauna agafa la bossa i cap a casa, deixant la merda i el problema a casa dels altres.

I encara no et queixis ni diguis res, que et dirà el nom del porc. 

Com sempre, les lleis protegeixen més als desaprensius que a les persones normals.

El pes de la llei hauria de ser implacable amb els maltractadors d’animals i amb els que els abandonen, cosa que no fa.

També haurien de ser punibles aquestes conductes incíviques d’algunes persones, que fent-se passar demagògicament per amants dels animals, provoquen molèsties i problemes als veïns i embruten els llocs públics.

No cal que els Ajuntaments comprin pastilles d’estricnina per eliminar als animals que corrin perduts pels carrers com ara fa 100 anys, s’haurien de notar aquests 100 anys d’experiència; però és clar, les coses ben fetes volen feina, eficàcia i tenir que donar la cara. 

Potser coses fora de l’abast dels politics. 

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .  

 

 

A diumenge 3 d’abril de 2011.

 

 

Brunyol, brunyolet de l’Empordanet, amb el permís de Barcelona.

 

 

La parla de la República del Cap Creus, per pura proximitat, es correspon amb la de l’Alt Empordà. I poder, fins i tot, el caràcter i la manera de ser.

També patim conjuntament l’extermini lingüístic a mans de les autoritats competents del Govern de Barcelona, i estem venuts als rampells psicòtics i a les gracietes idiomàtiques que tinguin a bé practicar els ‘entesos’ de torn.

Ai ! Mira per on, ara els hi ha anat bé que aquests ‘curiosos’ de l’Empordà, diguin ‘brunyols’ als ‘bunyols’. Han donat el vist i plau i la benedicció urbi et orbi per què la paraula s’usi i es conegui arreu.

Que típic !

Apa doncs : Brunyols de l’Empordà. Ja tothom ho fa servir com si fos cosa de tota la vida; és que aquí ja ho és de tota la vida, però si mirem alguns anys enrere, ningú que es preués de català intel·ligent i cultivat hauria acceptat tal forma, ans ens hauria recriminat al fer-la servir.

( Sabíeu que en castellà antic la forma era ‘bruñuelos’ ).

Els mitjans de comunicació han pujat al carro de la nova descoberta i ho fan públic i fidedigne.

Fins i tot els d’aquí, que coneixien la paraula de sempre, ara ja l’escriuen sense vergonya.

Es veu que no tenen cap mena d’amor propi ni iniciativa, i han d’esperar que els dinosaures de Barna ho donguin per bo.

I alguns paisans, fent gala del caràcter de crèduls i de dats pel culet que ens caracteritza, exclamen : Santa Llúcia ! Jo no ho havia sentit a dir mai ! Quina sort que des de Barcelona ens en hagin fet assabentar !

Brunyols sí, aquest cop la indiscriminada verbigràcia de la capital ens ha tocat una paraula amb la vareta màgica, mentre, continua la destrucció de la nostra parla sense que dingú mogui un dit, els filòlegs i la gent de la terra que hauria de lluitar per la nostra parla i fer-se sentir, encara que sigui picar ferro fred, no diuen ni piu. Però és clar, els tècnics ja se sap que són més papistes que el papa, i no fos que alguna ‘eminència’ els fes quedar en ridícul.

Bé, ja aniré botzinat jo, que no tinc cap estudi ni cap simpatia pels restrets de la normalització lingüística, que per si no ho sabeu, normalització vol dir sistematització, actuar per sistema.

Però si parlem de dolços, ara que s’acosta Setmana Santa, hem de parlar de les coques de greixons. Greixons és una altra paraula que aquí li ha tocat desaparèixer, aniquilada per ‘llardons’. Encara, temps enrere, a les pastisseries es podia llegir ‘Coca de greixons’, però culpa per les circumstàncies de caràcter que he esmentat abans, ja ho han canviat per Coca de llardons’.

La paraula ‘greixons’ és al diccionari normatiu, amés, l’aparell per fer greixons diu que és la ‘greixonera’. El diccionari normatiu no recull cap màquina per fer llardons, que seria ‘llardonera’, no obstant, la paraula que fan imposar és ‘llardons’, entre llard o greix, s’imposa el llard sense l’eina per fer llardons. Sospitós.

Un altre exemple és el mot ‘clivilla’, ieisme de ‘clavilla’. Aquí tota la vida n’hem dit ‘clivilla’, ara per la nefasta i abusiva influència de l’estàndard de Barna, em girat la llenga, i fins i tot la gent gran intenta dir turmell.

Turmell cap aquí, turmell cap allà. Doncs mireu, segons els diccionaris normatius, l’os que hi ha dins el turmell s’anomena ‘os clavillar’, no ‘turmellar’, però és clar, la paraula que ha de desaparèixer, tenint tota la raó de ser, és la d’aquí.

On són els equànimes savis lingüistes de la pàtria per dictaminar les paraules més properes a la realitat, no a la capital ? 

Doncs són amb l’escombra, escombrant capa casa.

El mot ‘espàrgol’, també dit ‘espàrrec’, és al diccionari normatiu, però està destinat a desaparèixer. Fins i tot els que en fan fires i menjades populars, essent d’aquí de tota la vida, s’anuncien amb el forà ‘espàrrec’, al igual que ho fan les publicacions locals.

A Figueres hi ha el Museu del Joguet, doncs ‘joguet’ també se’n va.

Anys en rere el nostre vocabulari gaudia de dugues formes : ‘De joguina’, per referir-se a quelcom fràgil, senzill, poc consistent, només per jugar-hi, i ‘joguet’ per definir l’estri de joc en sí mateix.

Doncs per la influència obligada, ja només es  fa servir ‘joguina’ per referir-se al estri. ‘Joguet’ s’ha perdut i ‘de joguina’ també.

I tantes, i tantes, i tantes altres.

 

Resistència dialectal !

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

A diumenge 10 d’abril de 2011.

 

Prevenir ans que curar.

 

Sembla evident que l’educació, els modals i el respecte no són virtuts innates en els animals, ni tan sols en els racionals.

Són aptituds i actituds que s’han d’ensenyar i s’han d’aprendre sota el perill del càstig o el reny a qui no les compleixi.

Els animals joves i els cadells, se’n porten més d’una bordada o alguna queixalada si no respecten l’ordre del grup o la jerarquia.

En altres èpoques, la mainada i els joves aprenien educació, respecte, i normes de convivència sota la por del càstig fins que no entenien aquelles ordres, fins que no eren adquirides i assimilades com el millor per l’individu i per la bona marxa de la societat mateixa on vivien.

Per què les societats tenien el càstig i la repressió com ha eina per ajudar a inculcar aquestes virtuts i maneres de comportar-se ?

Doncs perquè inevitablement els nens i els joves tendeixen a actuar en contra de les ordres i les normes establertes, és inherent a la seua etapa de la vida i així a estat a través dels segles.

Anys enrere, obviant i menyspreant les previsions seculars que havien dut a terme les societats, la Confraria dels Talossos, en lloc de configurar un pla de formació adaptat als temps que corrien, i adequant les mesures coactives aplicades a l’ensenyança o desobediència de les normes de convivència i comportament als nens i joves, adaptades a la sensibilitat social del moment, en un rampell de modernitat, va establir que no es tenia que establir cap mena força coactiva en l’aprenentatge dels joves.

Que això havia pogut traumatitzar a tots els que ho havien patit fins ara.

Evidentment, la llei de la vida, però, va seguir el seu cicle aliena a les modernes tècniques.

Els nens i joves, lliures de cap amenaça, han actuat segons el seu natural instint.

Ara la societat comença a trobar que l’educació, el respecte, els valors socials i de convivència estan sota mínims. Alguns individus radicals han establert com a socialment acceptables els seus actes llibertaris.

S’han magnificat els drets i minimitzat les obligacions, arribant a situacions caòtiques i asocials, on el predomini de certs grups que anteposen les seues causes, moltes vegades tant sols lúdiques i de preferències personals, al benestar del poble en general i al respecte de les normes de convivència i bons modals.  

En l’ensenyament públic, pilar principal de la societat, la manca d’autoritat en vers els joves a propiciat l’establiment del mínim esforç.

Si el que pretenia la Confraria dels Talossos rebaixant la pressió i l’autoritat sobre la massa escolar pública era imitar la suposada alliberada bona vida de les classes altes i benestants, buscant una modernitat populista, vana il·lusió i magre favor a fet en realitat al poble.

Només una educació pública forta, que premiï l’esforç i es concentri en la màxima preparació dels alumnes, i no en les estadístiques d’aprovats basades en rebaixar el nivell de les matèries, és la que aconseguirà fer que la igualtat d’oportunitats entres les diferents classes socials, sigui més real. Cal fer treure el màxim profit de l’ensenyament públic, per fer cultes i competitius a la major quantitat de ciutadans possible, i no volent preparar-los només per a grans carreres i màsters socio-psicològics, sinó donant als oficis la gran importància que tenen en la nostra societat, ja que són una excel·lent oportunitat per incorporar-se a la vida laboral pels qui estan realment preparats. Les classes socials més altes, si ho volen, ja ho poden aconseguir pels seus propis mitjans.

 

Això és el que s’havia de preveure.

Ara s’haurà de curar.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

A dissabte 16 d’abril de 2011.

De gavians, passerells, mussols de rec i ous.

A la República del Cap de Creus els gavians sempre ens emmerden per tot allà on passen, i tot lu que toquen. Talment passa a Catalunya.

En algunes poblacions la seua presencia s’ha fet insuportable, fins al punt de que s’han vist obligats a intentar suprimir-los. Però és clar, un hom no els pot eliminar per la força, s’ha de fer d’una manera civilitzada, per tant s’ha de contractar una empresa de sanitat mediambiental, especialitzada en el tema d’ocells i ocellots. Aquesta empresa té un pla d’eliminació no traumàtic, que consisteix en canviar els ous dels nius per ous de plàstic, els gavians coarien, coarien però els polls no naixerien i així, al final, el número de gavians cada cop seria més petit. 

Encara que en un primer moment semblés que l’aplicació d’aquesta tàctica és la menys agressiva, de fet ha de provocar severs traumes psicològics als gavians, que veuen que procreen, couen els ous i al final no neixen els fills.

Una aplicació molt subtil si es possés en pràctica amb la política.

Els gavians immersos en la seua eufòrica còpula reproductiva, es veurien veritablement mimvats en la seua espècie si els catalans hi posessin els ous.

Els gavians, però, gaudeixen de la simbiosi d’altres ocells que els afavoreixen. Els passerells, per exemple, són fàcils de convèncer i temen els xisclets dels gavians. També hi ha una raça d’ocell català, el mussol de rec, que quan està de festa i gresca en diu les mil i una dels gavians, però una vegada són asseguts a l’assemblea d’ocells, es foten el bec a la butxaca i no diuen ni piu; ni volen, ni saltironen, ni voten.

Que hi voleu fer, la senyora Catrina sempre diu que les gallines són un bestiar molt bèstia, i que la resta de l’aviram els hi anaven al darrere.

Total, que veient com està el corral, i la societat avícola, on de veritat pot fer la primera pela l’empresa de sanitat ambiental, es amb la fabricació d’ous xarbots de talla grossa, com els de vestruç.

 

Per què els vestrussos és lu que més abunda.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

A diumenge 24 d’abril de 2011. 

Coses de Pascua.

L’altre dia, per celebrar les festes Pascua, vaig anar al Voramar a fer el vermut. En aquell moment encara no hi havia forasters.

En Jan servia dos entrepans als Mallols, asseguts a la barra. Pare i fill s’avenien molt en tot, excepte en el futbol; el pare era acèrrim del Real Madrid, i el fill ho era del Barça, antagonistes futbolístics.

Al seu costat, l’Arnau Clot, el lampista municipal, un tipus pacient i una mica fofetis, feia la cervesa. El cunyat d’en Jan, rere la barra, s’havia servit un grapat d’olives en un platet mentre obria un Bitter Kas.

En aquell moment va entrar en Vicenç de Cal Viu. En Vicenç era hortalà. Tenien l’horta a l’entrada en una planura a l’entrada del poble.

En Vicenç era solter, vivia amb els pares, ja molt grans, al mas de la propietat.

En Vicenç era un bon home, enreonat i simpàtic, però una mica especial poder; alguns deien que era fluix de cervellina, altres que no era ben tret, o curt de gambals, també n’hi havia que deien que era un caluix, un cardalús, un banau, un babau, un tanau, un tanasi, un toliagis, un feliu; poder tot era culpa del seu petit problema de dicció.

Desprès de demanar un tallat. Ens va llençar una pregunta a tots els presents.

- A que no sabeu que he menjat avui per esmorzar ?

- Home Vicenç, com vols que ho sapiguem.

- Va, proveu d’endevinar-ho, és una cosa molt bona.

- Un parell de xuies, dugues arengades amb pa amb tomata, i un porró de vi – va aventurar el pare dels Mallols, poder pensant amb els seus gustos.

 

- No home, és més petit i molt bo, i comença per la lletra ‘M’ ...

- Doncs, torrades amb melmelada – va dir en Jan.

- No.

- Mel i mató – va proposar el fill dels Mallols.

- No.

- Maduixes – diu el lampista.

- No.

- Macedònia de fruites – vaig deixar anar jo sense gaire convicció.

- Nooo.

- Mantega amb sucre – digué el cunyat d’en Jan.

- Nooo.

- Magdalenes ? – suggereixo.

- Doncs no.

- Em sembla que marihuana – va apuntar el fotetis.

- Que nooo.  

- Mongetes – diu el fill.

- Apa, noo.

- Un pinso de mistela – salta en Jan.

- Que noo, és per menjar, no per beure.

- Collons, doncs macarrons – va sentenciar el pare.

- Tampoc són macarrons. Us doneu ?

- Sí, va, vinga, que ens hi estarem tot el matí.

- De veritat us rendiu i voleu que us ho digui ?

- Siiiiiiii !!

- Doncs muunyoooools !

- ( !!!!!!! )

I dilluns la Mona, que el mico ja el fem prou sovint !

Lluís F., Notícies del C. de C. .     

 

 

A dissabte 30 d’abril de 2011.

 

La primavera ve plena d’oportunitats.

 

A la República del Cap Creus han obert un ‘xino’ de roba de moda.

Tenen una exposició de fandilles i vestits molt bonics i molt curtets. Al passar, fan pensar que si aquesta primavera les noies es decideixen a comprar-los, serà una glòria veure passejar tanta flor i tant ben apreparada.

Tots hi hem estat d’acord.

La neboda d’en Jan, que acabava d’arribar de l’institut, ens ha dit que ja comencem a tenir converses de vells verds.

Apa ! Apa ! Lu que passa és que en aquestes edats, tenim la sensibilitat cap a la sensualitat femenina molt àgil. I més jo que soc solter i estic més sol que un mussol.

Sigui com sigui, m’ha donat la impressió que aquesta primavera posa al nostre abast les coses per a molts desitjades.

Als barcelonistes se’ls hi ofereix l’oportunitat de guanyar la Champions i la Lliga, als politics l’oportunitat de treballar pel seu poble. Els que hi són podran explicar per què han de continuar, els nous que hi volen entrar, tindran l’oportunitat d’intentar conquistar als votants.

Aquesta primavera el cel és clar, l’aire és net de radiacions, les muntanyes són verdes i florides, el Sol brilla i escalfa als redossos, la ribera baixa, la tramuntana justa i la pia fusta.

La primavera ens brinda oportunitats i opcions : la moda del ‘xino’, la Copa de la Champions i de la LLiga, l’Alcaldia; diferents anhels segons cascú.

Com que segons la neboda he entrat en l’edat dels vells verds, ja us podeu imaginar el meu desig. 

 

Lluís F., Notícies del C. de C. . 

 

 

A diumenge 8 de maig de 2011.

 

La perversió de la Política.

 

El Facebook és una eina de retrobament i recerca d’amistats, i funciona.

Fa tres mesos que tinc el Facebook i de seguida vaig tenir tres amistats; el barber, la nova sex-shop que s’ha muntat i l’Associació de Periodistes i Reporters de la RCC.

I va ser en una d’aquelles amistats rebotades que apareixen al costat dret, on el vaig reconèixer. Allà estava ell, calb, més grassonet, però era ell, en Jeroni Curràs Panet.

La nostra coneixença naixia a l’Encant del Mar, una vila costanera on hi vaig passar tretze mesos tot cobrint el vessament de petroli d’un vaixell prop d’aquella costa. La catàstrofe no va afectar al poble, nomes hi teníem el quarter general.

En Jeroni era el periodista local. Treballava al diari “La Gavina”, i s’encarregava de les notícies nacionals i internacionals. Varem coincidir en algunes entrevistes i sessions fotogràfiques sobre el cas del vessament del ‘Grulla Maru’.

Érem més o menys de la mateixa edat. En Jeroni era solter, un tipus tranquil i amb molt bon cor. Un bon jan, podríem dir. Si calia donar un cop de mà per netejar els baixos d’un llagut, en Jeroni hi era, si entrava una gropada i calia tirar les barques plaja amunt, en Jeroni hi era, si calia ajudar per ensofrar una vinya, podies comptar amb ell.

Si anava per engrotes, les compartia. Si anava a les esclotellades, sempre trobava algú necessitat d’un peix a taula per sopar. Tots els encantats del mar el tenien en gran simpatia i consideració. En Jeroni sempre era allà, sent un home de carrera com era i tot.

En Jeroni portava un ritme de vida tranquil i cronometrat, i el seu aspecte l’acompanyava. Era baixet i cara-rodó, no era gras, però tenia una bona panxa. Li agradava fruir de les coses de la vida que ell considerava importants. No era un ‘bon vivant’ perquè mai havia tingut la possibilitat de ser-ho, però apuntava maneres.

Podíem dir que era de còpula ràpida i de llarg cubalibre.

L’exercici físic no entrava dins les seues prioritats. Era un companyó de llargs silencis desprès de mostrar un viu interès per alguna cosa.

Era molt enginyós, però el seu calmat fer deixava els seus ginys a l’alçada del no res. 

En aquell temps que vam coincidir i vam fer amistat, es preparaven les eleccions municipals. Eren èpoques difícils per a trobar voluntaris i simpatitzants entre els vilatans, que volguessin formar part de les llistes dels partits.

Generalment, els que accedien a concórrer per alguna llista, sempre deien que els posessin cap al final, no fos que haguessin d’assumir algun càrrec de poder.

El partit que manava a l’Ajuntament des de temps immemorials era CiU, els de Constància i Urbanitat. Aquell any, però, s’havia promogut una plataforma conjunta que agrupava diferents opcions polítiques, fins ara sempre minoritàries.

L’ITI-CGS-PNAV-RD, sia Iniciativa pel Treball i la Il·lusió - Compromís per a la Gestió Social - Plataforma Naturalista d’Acció Verda - Resistència Dialectal. Era un conglomerat de partits d’esquerra i de cert caire revolucionari patriòtic.

Va ser aquesta plataforma, qui sabent de la bona relació d’en Jeroni amb el poble, li va proposar d’entrar a les seues llistes com a segon candidat. Desprès de molts estires i arronses en Jeroni va acceptar participar-hi, pel bé del poble.

Va ser sortint d’una d’aquestes reunions de partit, ja passada la mitja nit, quan van coincidir tu per tu.

 

 

 

- Jeroni ?

 

- Poli ?

 

En Jeroni i la Poli es veu que es coneixien des de l’institut.

La Poli havia arribat al poble un mes abans que jo.

Venia d’Estocolm, on hi havia treballat durant més de 35 anys.

S’hi havia casat, i s’hi havia divorciat 3 anys desprès. Ara havia tornat al poble buscant una mica de repòs i tranquil·litat. Tenia estalvis suficients per passar una llarga temporada. La Poli mai havia sigut guapa, així que ara, amb l’edat, i havent mantingut un bon cos, es feia mirar.

Dies desprès en Jeroni me la va presentar. Ells quedaven de tant en tant, tots dos, a prendre alguna cosa.

Segons em va explicar en Jeroni, en realitat la Poli es deia Política. Els seus pares van ser els fundadors del partit ‘Unió Llibertadora Il·lustrada de la República del Cap de Creus’, quan encara no s’havien casat. Al tenir-la a ella li van triar aquest nom tan trencador i modern.

Com era d’esperar ella hi posava més interès i empenta que ell, que es deixava portar.

Els primers dies de primavera van ser càlids i plàcids.

La Poli el va convidar a passar una vetllada a la plaja del ‘Xuclador’, una cala petita i arrecerada, oberta a la Lluna plena, que la il·luminava de plata.

Van decidir que hi anirien cadascú amb el seu cotxe, per allò dels xafarders.

En aquella època no seria fàcil trobar-hi cap parella ni cap badoc. En Jeroni es va comprometre a portar el beure i alguns canapès.

Feia una nit ideal. Van deixar els cotxes sota uns tamarius, i es van endinsar per la plaja de sorra fina. L’aire que entrava de mar era sec i tebi, i la Lluna tallava l’aiga de la badia amb una ratlla també de plata. En Jeroni duia la cistella amb la intendència.

Van seure a la roca llarga i planera que sobresortia de la sorra a la dreta de la plaja, anomenada ‘el pedrís’.

En Jeroni va destapar el xampany i la Poli va disposar les estovalles i els entrepans variats.

Tant l’un com l’altre, no es podia dir quin més, feia molt de temps que no participava en una sortida com aquella.

La Poli parlava d’Estocolm, de la feina, del seu ex-marit i del per què havia tornat.

En Jeroni l’escoltava, mentre, de tant en tant, deixava anar un ‘és clar’.

La Poli va dir que era una sort que s’haguessin retrobat.

Entre riures i gestos vergonyosos, li va explicar que sempre li havia agradat, ja des de l’institut, i que fins hi tot es va enamorar d’ell, cosa que sempre havia mantingut en secret.

En Jeroni es va preguntar per quina raó.

En un moment en què les seues mirades es van creuar, ella va deixar de parlar, se li va acostar lentament i li va fer un petó als llavis.

En Jeroni, aguantant el got de xampany, no se li va resistir.

Ella es retira, i sense deixar-lo de mirar fixament als ulls, es comença a descordar la brusa.

Tres botons van ser suficients.

Tot d’una, garbellant i fent saltironar el generós contingut del sostenidor, li va preguntar :

 

 

- Em vols ? Ho vols ?

 

En Jeroni, entre estorat i espantat, davant del rampell oferidor de la Poli, només va poder fer que si amb el cap.

La Poli, s’aixeca tota espitregada i es planta davant seu mentre es comença a desfer un cordó, com el de l’abat de Sant Pere de Roda, però en rosa xiclet, que li fa de cinturó.

D’una rebalada se’l fa sortir de les presilles i el manté pendolant davant dels ulls d’en Jeroni.

Ell, que en aquell moment no pensava res, per què no entenia res.

 

- Vols fer-me feliç ?

 

En Jeroni manté el seu mímic ‘que si’.

 

- Doncs dóna’m amb això. Fes-me córrer, mentre amb fueteges per la sorra.

 

La Poli li va atansar el cordó als morros, mentre amb l’altra mà s’estarrufava la melena.

En Jeroni, perplex per les paraules de la dona, pregunta :

 

- T’haig de perseguir corrent per la plaja ??

 

- Sí – contesta ella amb un to libidinós.

 

- I no ho podem fer d’aquí estan ? – li pregunta ell sense deixar de mantenir el got de xampany a 90 graus.

 

- No, persegueix-me i dóna’m amb el cordó – li respon enmig d’una esgarrifança.

 

- És que jo ... això de córrer i fuetejar ...

 

- És que no em vols fer feliç !?

 

- Que si, que si Poli, però seu, acabem de picar i en parlem.

 

- Jero ! Vull que em persegueixis i ‘m’espankis’ !

 

- Poli, però jo no corro ni ‘espanku’. Seu aquí i parlem.

 

- Jeroni ! Tu no m’estimes ! Tu no em vols fer feliç !

 

- Dona, Poli, ens estem coneixent ...

 

- Has jugat amb els meus sentiments ! Ets un .. Ets un ... Ets un ...

 

La Poli va enfilar cap al cotxe ‘patalejant’ la sorra, cordó en mà i reputegant de mala manera.

Va sortir d’allà fent derrapar el cotxe en mig d’un núvol de pols que va brillar a la llum de la Lluna.

No va ser fins aquell moment que en Jeroni va abaixar el braç que sostenia el got de xampany.

S’havia quedat sol

‘És hora de recollir’ va pensar.

 

Les eleccions municipals a l’Encant del Mar les va tornar guanyar CiU, els de Constància i Urbanitat.

Els encantats del mar no van donar gaire suport a la plataforma de l’oposició, així que només va poder entrar el cap de llista, cosa que va impedir que en Jeroni passes a la política activa. Això si, els encantats del mar sempre van continuar comptant amb ell per si calia donar un cop de mà a algú.

Tinc que dir que no em va costar gaire consolar-lo del desengany electoral, s’ho va agafar amb calma.

 

El que si em va confessar un dia, poc abans de que jo marxés del poble, és que si ell s’hagués avingut a perseguir i a fotre cops de cordó, segur que hauria xucat el melindro amb la Política.   

 

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

Dedicat als fidels lectors ( o hauria de dir Lecters ) de la R.C.C. .

 

 

A diumenge 15 de maig de 2011.

 

Ereccions municipals.

 

El gran mestre Pepe Martínez Lozano, al que vaig tenir l’oportunitat de conèixer una vegada, sempre deia : ‘L’oli és sexual, l’aquarel·la és sensual.’.

Aquestes eleccions, pel que es desprèn dels fets i es llegeix als mitjans, han perdut la sensualitat habitual per entrar en la sexualitat.

Aquí, a la R.C.C., per ser com som, no arriben a la pornografia com en altres llocs, però així hi tot van calents.

Tots els grups s’han preparat amb la màxima trempera, així, tots trempats, s’afanyen en conquerir qualsevol espai erecte per inseminar-lo amb els seus caps grossos.

Diuen les males llengues, però, que alguns partits pateixen d’ejaculació precoç, ja que van córrer’s abans d’hora per ficar-la; la fotografia del candidat, vull dir.

Aquest any, amb la incorporació de noves opcions i joves formacions polítiques, un hom podria pensar que el conegut ‘menage a trois’ usat per governar, es pot convertir ara en una orgia generalitzada.

Hi ha pobles, però, que ja fa molts anys que estan acostumats a manejar-se-la ells mateixos, la política municipal.

De totes maneres, amb això de les coalicions polítiques, especialment els més joves i menys avesats, hi han de posar molta atenció i estar a l’aguait, per què quan tots van per feina, i enmig de tantes postures ideològiques, un es pot passar els plens demanant allò de : ‘Organització, organització !’.

Tampoc cal passar per alt que gran part de les festes de germanor dels partits, es celebren degustant una botifarra de carn crua a la brasa.

Una bona botifarra catalana per aixecar els ànims i poder entomar els càrrecs en joc, plens i plenes de desig d’introduir-se fins el fons en les tasques de la batllia.

El que si demanem els electors en aquestes eleccions que han agafat tal caire tant transcendent i comunal, és que tan els guanyadors com els opositors, tractin de lubrificar al màxim les seues relacions per tal que el poble sigui el més beneficiat pels seus actes i les seues decisions, provinents com són, de persones abnegades, i amb esperit de sacrifici i servei en vers els seus conciutadans.

Els comicis ja són a tret de clatellades.

Tots hem de participar-hi en aquestes ereccions municipals !

 

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

A diumenge 22 de maig de 2011

 

Jesús va al cole de la RCC.

 

A la República del Cap de Creus s’han fet unes descobertes de l’època romana contemporània de Jesús de gran importància. Al paratge de La Roca, s’ha descobert una possible via romana molt anterior al monestir de Sant Pere de Roda.

També s’han descobert un lligam de papirus i un exemplar del llibre Pastorearum Lancianensis.

Tot està en estudi i revisió per part de l’estudiós i bon amic nostre Lluís Feliu i Pumarola, que ens ha promès mostrar-nos el llibre un cop traduït.

El llibre Pastorearum Lancianensis ens confirmaria que Jesús de Natzaret va passar una temporada a la República del Cap de Creus en la seua infantesa, i que fins hi tot va estar escolaritzar als cinc anys al col·legit local.

Entre els papirus es troba un informe de les notes a nom de Jesús de Cal Fuster, que ens dóna prou probes i indicis per creure que aquest nen era el fill de Maria i Josep.

Amb l’ajuda de tota la documentació trobada s’ha fet una reconstrucció dels fets i conversa del petit Jesús amb la seua mare al mostrar-li les notes del cole. 

 

En Jesús de Cal Fuster arriba content a casa.

És conscient, malgrat la seua edat, de que és un nen molt llest. Té facilitat per aprendre tot el què ensenya el mestre. Fa els deures, ajuda als companys, és responsable i simpàtic. Fins i tot sap que té facilitat pel lideratge. No es considera ni dolent ni entremaliat.

Es planta davant la mare mostrant el papir amb les notes del col·legit.

Tot cofoll, somrient, amb les mans a l’esquena, saltironant de puntetes, espera el reconeixement de la mare davant criatura tant divina, especialment al veure-li el somriure que feia.

 

- Què mare, que us semblen les notes ?

 

Al final, però, l’expressió de la mare es torna seriosa i contrariada.

 

- Que què em semblen les teues notes ? Tu continua així, que al final tindràs que posar una creu a les teues vacances de Pasqua !!

 

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

A diumenge 23 de maig de 2011.

 

Energies alternatives : Tots d’acord, s’han de posar a cal veí.

 

Estan de moda. A qualsevol revista els pots veure, com acabats de parir, encara amb el cordó umbilical connectat al poste que els alimenta.

Són els vehicles elèctrics; en els venen com ha no contaminants i silenciosos, però això només és una mitja veritat, l’únic que són és silenciosos.

L’assumpte de que no contaminen es manté sense debatre públicament, només per interessos comercials i de conjuntura mediambiental pseudo-verda.

Les piles, bateries o acumuladors que emmagatzemen l’electricitat que els fa funcionar, són uns aparells altament contaminants, i el seu reciclatge és car i perillós.

Un ús massiu mundial ens posaria al davant d’un gravíssim problema de residus. Tot i així ens els mostren com aparells inòculs.

El què fa més gràcia és el pal amb l’endoll que els acompanya. Suspès en el no res, en el blanc del paper, com si l’energia que dispensa vingués del més enllà, fos màgica o xiripitiflàutica.

Però no, l’electricitat que arriba fins aquests ‘inofensius’ dispensadors, ve conduïda per uns cables per sota el terra. Més cables de corrent. De fer-se aquest sistema d’ús general, caldria multiplicar els carregadors, convertint els carrers en ‘terres radiants’.

I d’on trauríem tanta electricitat per alimentar els transports elèctrics massius.

L’obtenció d’energia elèctrica no és neta, i el sistema més productiu són les centrals nuclears, altament contaminants i socialment mal vistes.

Queden els generadors alternatius, molins eòlics i turbines marines, aquests tenen el problema de l’impacte visual i l’invasió de grans espais de terra o mar.

Tothom està d’acord en què, de moment, són una bona alternativa, també tothom està d’acord en què s’han d’instal·lar a cal veí.

El què de veritat s’ha de debatre és el lloc d’emplaçament i no la seua funcionalitat. Llarguíssims estires i arronses entre ecologistes, plataformes locals i administracions, fan que la resolució real del problema s’endevini infinita. Mentrestant, en altres llocs on s’acorden les ubicacions més fàcilment, ens prenen la davantera aquesta mena d’energies.

Podem anar discutint i marejant la perdiu, i comprant energia forana.

Tinc una HD tapada amb un llençol al baix de la senyora Quimeta. El dia que em passi pel barret, li emplenaré el dipòsit i l’arrancaré.

 

Jo com el poeta, quan acabo, em pujo la bragueta.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

A diumenge 5 de juny de 2011.

Menjar per gossos, especial per els humans.

L’altre dia, mentre parava el Sol davant de l’oficina, va passar en Tomàs Joiosa, el masover del Mas ‘Volamat’. Duia els gossos a vacunar, en Xap, un llaurador ros de pel llarg barrejat de gos de tura, que ja té més de tretze anys, i en Nas, un altre llaurador, de pèl negre i curt, molt jove.

Es veu que Pere Castís, el veterinari, s’havia retirat el mes passat, i ara hi havia un noi jove, també veterinari, que li havia llogat el negoci.

S’estava bé allà al solet. Al tornar del veterinari, en Tomàs encara m’hi va trobar.

El nou veterinari li havia aconsellat algunes coses sobre l’alimentació dels gossos. Li va recalcar que el pinso específic, és el millor que se’ls hi pot donar.

-  Què els hi dóna vostè als gossos per menjar ?

-  Doncs ossos, una mica de carn, carcasses de pollastre amb arròs bullit i les sobres de vianda de casa.

-  Home, home, millor que no els en hi doni de carn ni d’ossos, ni deixalles, això no és una dieta equilibrada. El millor que els hi pot donar és el pinso, que és un aliment equilibrat, i porta específicament tot el que necessiten per gaudir d’una bona salut.

-  Però els gossos són carnívols, rossegar els ossos els hi encanta, i els ossos els hi van bé per les dents. Viés com corren a rosegar-los.

-  Sí, però, té que tenir en compte que els ossos no estan dissenyats especialment per a les seves dents. Nosaltres venem uns articles per a rossegar que assimilen ossos, però fets d’un material especial i adient per a ells.

-  Ah bé, també mengen restes dels peix que fa la meua dona, espines de llucet, i de vegades ossos de rap i tot.

-  Ui! Tingui en compte que el peix els hi pot provocar alguna disfunció intestinal, eh ? Fins hi tot es poden escanyar.

-  No, no passi ànsia, si s’ho mengen d’una bocarada, I el peix és molt bo per la salut.

-  Si, però no està preparat per a la seva adaptabilitat digestiva, el pinso ja té aquests ingredients que aporta el peix, i està preparat de manera controlada.

-  ‘Lu’ que de veritat els hi agrada és el pa remullat barrejat amb segó que dono a les gallines. Els tinc que fotre fora de mala manera, sinó se m’ho fotarien tot. Sort que els cereals són molt bons per la salut.

 

- Si, però atenció, el contacte amb els estris destinats a les gallines, pot contaminar el menjar i indisposar als gossos. El pinso ja porta la quantitat de cereals que necessiten per tenir un bon trànsit intestinal.

-  El que és curiós, és que quan passejo entre els trongers i agafo alguna tronja, mentre les pelo per menjar-me-les, els he n’hi tinc que anar donant alguna monja a cadascun, sinó, no em deixen ni trescamar. Qui ho diria sent gossos. Sort que la fruita és molt bona per la salut.

-  Té que anar amb molta precaució amb la fruita fresca que mengin els gossos. La fruita pot tenir la mosca o l’aranya, i els hi pot produir paràsits. Justament m’acaba d’arribar un pinso d’última generació, que segueix uns estudis nord-americans, que recomanen incloure trossets de fruita deshidratada, en una proporció científicament controlada.

-  Però si un dia ja els en hi vaig donar de pinso, però se’l van mirar amb cara de pena, van agafar cul i culina i van anar a ajeure’s a l’ombra d’un cirerer. Ja no els en hi he donat més.

-  Mal fet ! Al cap d’unes quantes vegades ja els hi hauria agradat !

El rampell Lluciferià del veterinari, va estorar i sorprendre en Tomàs, que es va voler disculpar.

-  És que em sembla un menjar tant sec, que em fa patir que els pobres no vagin restrets.

-  Home !  Aquí està la gràcia del pinso, és molt mès pràctic per la gent que té els animals en un pis quan fan caca, i es poden recollir les caquetes del carrer sense gaires problemes.

- Caram ! Així a la fi, el pinso dels gossos és un menjar concebut per a nosaltres. Ara entenc perquè als gossos de casa els hi agrada molt més ‘lu’ que cuina la dona.

Evidentment, el que ven pinso, no alava la bullinada de carcasses.

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 






Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=