Articles de 2011-II.
 

A dissabte 18 de juny de 2011. 

Acció, interacció, causa i efecte dels pits femenins a la restauració.

El diumenge passat va fer un dia d’istiu. Ens va anar molt bé, havíem quedat per dinar amb el germà petit del fuster, en Cinto del Trull, en Pere ‘l’abogat’ i jo.

Havíem reservat una taula al restaurant ‘Les dues cantines’. Encara que pugui semblar un restaurant de muntanya, és a ran de mar. Té un menjador que dóna a la plaja, i al davant una terrassa que ja estava plena de gent que feia l’aperitiu o dinava.

Ens van instal·lar en una taula prop de la vidriera, amb una vista excel·lent, tan al mar com a la sala. Els turistes més atrevits ja eren a la sorra. Una excursió de nois i noies feien una bona tirallonga d’acolorits bikinis i de bermudes deportives.

Gent gran i famílies amb mainada acabaven de donar l’impressió d’un dia quasi d’agost.

El menjador ja era mig ple.

La cambrera, una noia simpàtica i amatent amb les faccions de l’Europa de l’est, ens va atendre en tan bon castellà com els dels ‘partes’ de Salvament Marítim de Barcelona.

Ens va deixar les cartes del menjar i una dels vins.

En aquell moment el restaurant es va acabar d’emplenar. Eren majoritàriament gent pel país, però també hi havia algunes taules d’estrangers, especialment a la terrassa, on un home, que segons ‘l’abogat’ era l’amo, feia córrer els tendals que protegien les taules d’un Sol radiant.

La cambrera que ens havia atès, i que de ben segur s’encarregaria de la nostra taula, segons paraules del petit del fuster, era maca, agradable i tenia una bona pitrera. Què hi voleu fer, són les coses d’anar a menjar amb homes. Agafant-se a les seues arrels castellanes no es va poder estar de dir el : “Ante la duda la mas tetuda !”.

Aquella frase em va comprometre per tota la resta del dinar.

El meu instint de periodista, sempre disposat a investigar qualsevol variable, es va posar en marxa per tal de comprovar l’acció, interacció, causa i efecte d’aquelles glàndules en el món de la restauració.

Desprès de dir el què menjaríem, va ser el moment de triar el vi. Com sempre, l’encarregat de fer les preguntes obvies, i perdre’s en un mar de dubtes, va ser ‘l’abogat’. A nosaltres ja ens anava bé un vi del país, però ell demanava informació a la cambrera, sobre el cos, del vi, l’aspror, el grau, la fruitor, i altres tantes característiques, tot fent córrer el dit amunt i avall de la carta, per una zona de preus que se’m feia ridícula tanta inquisició.

La noia, sense perdre la paciència, facilitava les explicacions apreses, mentre que, vi a vi, perdia la verticalitat per assenyalar el producte en qüestió, i mostrar-nos innocentment als altres tres comensals, al aguait com voltors, la generosa i ben disposada pitrera. Mentre, ‘l’abogat’, sumit en el mar de dubtes, mantenia amb ella un debat quasi científic.

Al final va decidir que ja ens aniria bé un vi del país.

“Feu cara de contents”, ens va dir desprès indicar-nos el vi que havia triat. “Avui serà un bon dia”, vam contestar.

Els companys de taula, a l’hora de la teca no són gaire xerraires, cosa que em permetrà treballar visualment en la meua investigació.

*   *   *

De tant en tant, rere la barra, on hi ha la cafetera, surt una moreneta d’ulls intrigants a reposar els plats i tasses de cafè que ja s’havien fet servir.

Duia una balsera de platets a cada mà, i entremig, ajudada per la voluptuosa reguera dels pits, mantenia en equilibri una pila de tasses de cafè i tallat. Si tots els senyors i senyores del local s’haguessin fixat en quina era l’angelical guàrdia i custòdia de totes aquelles xicres, el cafè se’ls hi faria més dolç i amorós.

*   *   *

Però on hi havia varietat d’espècimens per estudiar era entre la clientela, allà és on trobaria la màxima informació sobre l’incidència, interacció, causa i efecte dels pits femenins a la restauració.

La primera experiència palpable ( bé, lu de palpable és metafòric ), me la va oferir una de les noies excursionistes que eren a la plaja.

Es va apropar fins la terrassa, coberta la part de baix del bikini amb un florejat ‘pareo’.

Volia uns gelats. En un costat de la terrassa hi havia el congelador, a l’ombra d’un para-sol.

Se n’encarregava un noi d’uns 16 o 17 anys.

En Cinto del Trull va dir que era un nebot de l’amo.

La noia, d’una de les copes del bikini, que més que copa era calze, es va treure un bitllet de cinc euros ben plegadet. Vaig estudiar detingudament la reacció del noi. Va copsar el bitllet i el va sostenir un moment entre els dits, com intentant endevinar-ne la temperatura i el grau d’humitat.

La noia va triar dos “Maxipolos”. El noi els hi va servir amb un somriure favàs, intentant dissimular la mirada entossudida cap als pits.

Ella els hi va agafar suaument, per la punteta rígida que s’endevinava sota la protecció de l’embolcall.

El preu era just. De ben segur, al noi li hagués agradat més tornar-li canvi.

Me l’imaginava imaginant-se-la guardant una moneda dins del sostenidor. Ell que les tenia allà, fredes com el glaç. Quina esgarrifança !

La visió d’ella amb els mugrons erectes intentant perforar la roba del bikini, li havia fet aparèixer un “Maxipolo” fora de la nevera.

La noia va marxar amb el dos gelats a la mà.

El xaval es va col·locar els auriculars del MP4 a l’espera, amb certa indiferència, del pròxim client.

*   *   *

Davant teníem una taula amb quatre dones, de cinquanta i picu d’anys, que celebraven alguna cosa.

La primera de l’esquerra n’era dotada d’uns grans pits. Els duia encabits dins uns sostenidors d’època, d’aquells punxeguts i dominants.

En l’alegre conversa que tenien totes, aquesta senyora, que a més era de les que seuen molt encloses a la taula, no atenia al servei del cambrer, que havia arribat amb un plat de bacallà amb xamfaina, i intentava dipositar-lo davant d’ella, que immersa en la xerrola no se’n adonava de l’entrebanc que suposaven els seus “míssils”.

El noi, que ja havia reclamat l’atenció de la senyora amb diversos “perdó” sense cap resultat, va començar a desplaçar les copes de l’aiga i del vi, el tovalló i les ulleres de sol fent espai davant la dona per intentar dipositar el plat de bacallà amb la tècnica de la cunya. La senyora, en la seua exposició, dirigint-se a una amiga i a una altre, anava escombrant el frontis de banda a banda amb els “exocets”, com buscant un fugisser objectiu, mentre, el cambrer intentava dipositar el plat entre dribling i dribling.

En un moment, li va passar pel cap agafar aquell parell de caps nuclears, aixecar-los com si fossin una tapadora, i, desprès d’inserir el plat a l’encaix, deixar-los caure a plom sobre el bacallà entomatat, provocant una explosió que tenyiria de vermell mig menjador.

A la fi, una de les amigues li va fer veure la intenció del cambrer, la de servir-li el plat, és clar, i ella, mirant-lo sense deixar de xerrar, es va fer una mica enrere, però només una mica.

*   *   *

A “Les dues cantines” també serveixen menjars per emportar. De tant en tant, ara una parella, ara un home, ara dos, anaven arribant segons la condició del encàrrec. S’atansaven a la barra on esperaven que els servissin el què havien encarregat.

Uns s’enduien una cassola de suquet, altres diferents plats coberts amb paper d’alumini. També paelles d’arròs o “fideuà”. Tot disposat en caixes de cartró que en facilitaven el transport.

Va ser una paella d’aquestes la que venia a buscar una noia d’aspecte alegre i desimbolt, que va demostrar certa confiança amb els treballadors del local. Va creuar el menjador amb pas gràcil i decidit. Duia uns pantalons i un jersei de màniga curta esportius i cenyits, roba que li deixava lluir un cos ben proporcionat i molt ben dotat a nivell superior.

Evidentment no vaig ser l’únic que va adonar-se de sa presència. Més d’un i d’una la va seguir amb la mirada, altres van girar el cap, els meus companys de taula, fins i tot, van deixar de xuclar les closques del cargols a la cassola al veure-la passar.

Va ser l’home dels tendals de la terrassa, l’amo en persona, el qui li va portar la paella de la cuina i li va disposar dins la caixa de cartró. Desprès de pagar i saludar, ella va agafar la caixa de la teca amb les dues mans, i la va aixecar disposada a marxar.

Va ser llavors, quan un vas que hi havia en un costat, en el què vaig suposar hi havia alguna mena de salsa, va fer la intenció de tombar-se.

Ella, de ràpids reflexes, va treure pit, i en una intrèpida i arriscada maniobra, el va redressar amb la punta del dret.

Desprès d’uns segons d’angoixa per tant compromès moviment, la noia va recuperar el somriure i va enfilar la sortida tornant a creuar tot el menjador paella en mà, mentre, per sobre de tot, els seus pits animats per uns sardanístics saltirons, semblaven vigilar que tot a la safata es mantingués dret i en ordre.

*   *   * 

Em va semblar molt encertada la reflexió que sempre fa en Jan quan diu que els estrangers, al menys els seus clients, fan servir la roba amb la que van de vacances durant molts anys.

Al costat nostre, més al centre de la vidriera, hi menjaven quatre persones. Un home, una dona i dues nenes. Jo diria que eren els pares i dues filles molt seguides, encara que per l’aspecte quasi haguessin pogut passar pels seus avis. S’apreciava que les havien tingut de grans, no sé, em semblava que a l’ambient de la taula i mancava una certa complicitat.

Amb tot, aquella família venia a refermar la teoria d’en Jan. L’home duia un niky de màniga curta, amb ratlles horitzontals marrons i beis, amples i primes, que per la mena de teixit i els dos botonets del coll, era bandera dels anys 70. La dona duia una brusa de color rosa molt viu, amb dos volantets que li voltaven pel coll fins arribar al pit, i guarnit amb unes mànigues de globus collades al canell amb tres petits botons també roses. Les nenes, assegudes l’una davant de l’altra, lluïen una mena de mini vestits platjers blancs, acabats els baixos en un serrell producte d’haver fet talls a la mateixa roba. Les dues duien un dibuix de la Heidi estampat a la part del davant. L’una la Heidi i l’avi al peu de la cabana, l’altra, la Heidi i en Pedro voltats de cabretes saltironant.

Potser aquella indumentària l’havien comprat feia quatre o cinc anys enrere, quan les nenes tenien 9 o 10 anys. Els models de la Heidi gaudien d’uns generosos talls a punt rodó a l’alçada de les aixelles. Com ja sol passar als de casa, la família no se’n havien adonat de que les filles jo no eren com quan tenien 10 anys.

Mentre les nenes menjaven, alienes als efectes de la seua pubertat, a cada forquillada que es portaven a la boca, mostraven pels costats dels vestits uns pits ferms i arrodonits, com dues mitges nàvels molt ben apreparades, de pell immaculada i de macarró turgent i rosat. En aquell moment, si les haguéssim pogut veure de cara, hauríem apreciat a cada Heidi, a l’avi i a n’en Pedro, una mena de berruga a la cara.

Allà, davant meu, i sense tenir jo mitjans per defugir-ho, m’anaven apareixent ara a l’ull de la dreta, ara a l’ull de l’esquerra, a ritme de pistó, els pitets de les noietes.

Quans i quantes fruïen furtivament d’aquells innocents gerricons de mel, mentre premien libidinosament les forquilles entre els llavis o llepaven llarga i suament el revers de la cullereta de postres, buscant acabar aquella gota de gelat que ja feia estona que havia desaparegut. 

*   *  

Va ser un àpat excel·lent, tan pel tiberi, com per la companyia, com per la quantitat d’informació recopilada pel meu informe.

Els carrers ja eren en penombra i ningú corria ni amunt ni avall.

Mentre m’encaminava cap a l’oficina per veure si hi havia algun correu, feia cabòries de que si totes aquelles meues elucubracions no anessin destinades a un fi científic, pensaria que només eren fruit d’una ment perversa i escalfeïda. 

Al entrar, una notícia a la pantalla de l’ordinador amb va confirmar que no tant sols els pits tenien una acció, interacció, causa i efecte a la restauració, sinó que en altres àmbits volien explotar els efectes de tot els cos femení. Com la FIBA, que vol que les jugadores de basquet portin roba ben ajustada per tal ressaltar certes parts del seu cos i aconseguir atraure més públic.

I jo que tenia certs remordiments morals i discriminatoris !

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

A dissabte 2 de juliol de 2011.

 

Desapareix la llibertat d’expressió anarco-individual.

 

La democràcia, com forma de govern modern, esdevé enorme, asfixiant, invasora i venuda al vot col·lectiu.

Diuen que els humans han de ser governats en societat, i que la democràcia és la millor de les pitjors formes de govern. Em queda el dubte de que si no fos millor un govern llibertari anarquista.

És clar que pels interessos generals la democràcia és el millor, ja que els governs en democràcia en mouen per la força de milions de vots. També ho és pels rics i milionaris, ja que els governs en democràcia s’arrosseguen vers el capital.

Tots aquets anys de democràcia a Espanya han emmanllevat la llibertat d’expressió individual per cedir-la a l’opinió de les masses. Llepar el cul a les masses dóna vots.

En els primers anys de la democràcia, quan encara era fresca, lliure, innocent i no pervertida, la llibertat d’expressió també ho era.

Avui en dia, en canvi, s’ha d’anar molt en compte amb les opinions personals; tota mena d’associacions, grups, plataformes, agrupacions, colles i moviments socials, han après que els governs tenen basarda a les accions i respostes d’un cert numero de persones.

Amés, paraules com : ‘homofeg’, ‘masclista’, ‘feixista’, ‘feminista’, ‘antisemita’, ‘antimusulmà’, ‘racista’, han esdevingut un arma per a rebitllar-la aïradament contra el qui pugui expressar una opinió, amb raó o sense, contraria o divergent d’un grup o un altre.

Anys enrere ja havia passat que grups o faccions utilitzessin les paraules contra altres persones : ‘comunista’, ‘rojo’, ‘antigovernamental’, ‘anticlerical’, ‘desviat’, ‘maricón’, ‘gos jueu’, ‘independentista de merda’ i tantes altres.

La història continua, però es refà en ella mateixa, amb tots els seus tics podrits.

Pensar que la democràcia ens portarà cap a uns nivells de llibertat personal acceptables, és un miratge.

Un dels més clars exponents sobre l’estat de la societat és la seua música.

Als primers anys de plena democràcia existia una forta llibertat d’expressió, potser producte de la puresa i novetat del sistema.

Els músics escrivien lletres de cançons de tota mena, i els mitjans audiovisuals, fins hi tot els governamentals, com TV1 o TV2, aportaven al públic aquesta innocència i l’esperit d’obertura i llibertat.

Ho demostra que ‘Las vulpes’ poguessin cantar “Me gusta ser una zorra” a ‘la Primera’, o a ‘Siniestro total’ cantant “Ayatolah” a TV2.

 Ara per ara se m’empesca inimaginable tal cosa.

Quantes associacions, col·lectius i tals i quals no s’aixecarien cridant la seua opinió en contra. Ara, a l’any 2011, s’ha d’anar amb peus de plom no ferir sensibilitats molt sensibles.

Loquillo ja no canta ‘La mataré’, i si fos ara ja ni s’atreviria a compondre-la.

Qui cantaria ‘Las tetas de mi novia tienen càncer de mama’ ?

Ara que és un tema d’actualitat, ‘Toreros muertos’ no és adient.

La cançó ‘El seminarista y los boy-scouts’, ja no és ni religiosament ni militarment acceptable.

O ‘Mata un mono, mata un inglés’, és políticament incorrecte

O ‘Salve’.

O ‘Quiero ir a Roma a matar al Papa.’.

I tantes altres.

En democràcia es veu que s’ha de ser molt correcte, hi ha tantes susceptibilitats que es poden ferir, que al final només es podrà parlar del temps, amb permís i sense ofendre al meteoròlegs, es clar.

La llibertat d’expressió anarco-individual desapareix.

Evolució o extorsió ?

Senyores i senyors, preparin-se dos ditets, i siguin ben vinguts a la educada vaselinada col·lectiva !

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .  

 

 

 

A diumenge 17 de juliol de 2011.

 

Estultícia pul·lulantis.

 

Que sí, que sí, que el virus de la imbecil·litat ataca a la societat, i molt especialment a governs i administracions. Cada dia que passa ens demostra que fem un pas dins d’ella. Només em cal donar un cop d’ull al diari per quedar-ne convençut.

La justícia es dedica a fer callar campanars, rellotges de sol, bous i vaques, gallines amb sabates i galls amb sabatons, porcs, burros i ases; bé, a burros i ases no tant, pusquè és que senten cert confrarisme.

Total, que actua contra lu que és petit, innocu i estàtic, ja que poca eficàcia demostra contra els grans mangants, ni contra els dolents i malvats, ni contra els ràpids impresentables que contaminen la nostra vida amb tota classe de fresses, sorolls i ruidus.

Esta vist que entre l’estultícia pul·lulantis i el poder creixent de La Confraria dels Talossos, anem de caps al terrimbast.

I lu més fotut és que governs i administracions són els més infestats i infectats.

Digues-me que no; resulta que ara que el jutge ha prohibit que toquessin les campanes de nits, per que molestaven als clients d’una mena hotel proper a l’icglésia, l’Ajuntament de Sant Mori diu que no té cap dada del negoci queixós. Ai carai !

Ell TSJC declara nul el pla de la nova presó de Figueres, ara que ja fa temps que està acabada i morta de riure, això sí, amb tota la lluminària encesa, que algú deu pagar, perquè resulta que hi ha alguna il·legalitat en el projecte. Alsa Manela !

Més avall, diu que l’Estat ( español ) no reprendrà les obres de la NII entre Orriols i Medinyà, i que vol tornar el terrens, ja remoguts i rebregats, als seus propietaris per no tenir que pagar les expropiacions. D’una intel·ligència desbordant !

El portaveu de la Generalitat anima als ciutadans a posar l’enganxina del CAT a les matrícules, perquè ‘és legal’ i no priva la visió dels números ni les lletres que són els que identifiquen als cotxes, al mateix temps es queixa del poc ressò de la iniciativa entre els conductors.

Els cotxes oficials de Generalitat ja l’han enganxat ?

Els mateixos Mossos d’Esquadra multaven per porta-ho, quina confiança ha de tenir el ciutadà amb aquesta iniciativa.

I si fora de Catalunya ens multa la policia, el Govern Català ens defensarà davant dels tribunals per tant patriòtic acte ?

Lu que té que fer la Generalitat és lluitar per el CAT de tu a tu amb el Gobierno Español, i no encolomar els problemes al poble. No et fot !

I tot això en només en una plana !

No continuaré llegint per què puc arribar a trallar les engrotes i la garnatxa de fa quinze anys enrere.

I a mi qui em mana fotre’m mala sang. La Central no m’ha pas demanat un article sobre la neciesa humana.

Mira, per esbargir-me de tanta bestiesa i afició per l’idiotesa, m’arribo fins Empuriabrava per prendre’m un refresc en una terrassa.

Allà al davant hi ha un requilié infinit de venedors de la manta. En un moment donat apareix una parella de Mossos d’Esquadra d’uniforme per la part alta del carrer.

És evident que no pensen emprendre cap acció contra els il·legals, que ara, a més, es dediquen a pegar als municipals, sinó s’haurien presentat de paisà.

En un segon, com una tombarella de dòminos, com una enfilerada de ballestes per tords, les mantes es disparen amunt, es recullen pels caps, i els seus amos surten corrent, passeig avall, amb el farcell a l’esquena.

Un cop els Mossos arriben al cap d’avall del passeig, fan mitja volta i s’entornen per on han vingut. Rere seu els de la manta es tornen a recol·locar i obren la paradeta.

Tot d’una, com jugant a alguna cosa, tornen a aparèixer els Mossos i altra volta les corredisses amb la manta per farcell. Aquesta vegada, sense tant de temps per fugir, molts dels venedors il·legals entren a la plaja. Allà, a la sorra, aguanten cara amb els Mossos palplantats a tres metres davant seu, fora de la plaja, i mirant-se el blanc dels ulls els uns als altres, sense intervenir la policia.

Davant d’aquella estranya formació, vaig preguntar per la raó. Em van dir que els Mossos no tenien jurisdicció dins la plaja, per això s’estaven allà sense fer res.

Jo dubto que aquesta afirmació sigui certa, però el comportament de la policia va ser increïble.

I si fos veritat i no es fa res per canviar-ho, el que si que em començo a creure és lu que deien el llibres del F.E.N., que manejar-se-la fa venir boit, i com que sembla que tots els Supra Nos no paren de cascar-se-la a la feina, a base d’anar escupinejant trossets de cervellina es van quedant com demostren que estan.

 

Si això ha d’acabar com un derelicte !

 

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

A dissabte 23 de juliol de 2011.

 

PP i PSOE, cap a Begijar o cap a Lupión.

 

 

El PP contra el model d’immersió lingüístic català.

 

El PSOE recela del model d’immersió lingüístic català.

 

 

El cap del PP passava per un camí ombrat per canyers a banda i banda.

Tot d’una veu que s’acosta un altre caminant.

Al apropar-se se’n adona de que és el cap del PSOE.

Quan es troba a la seua alçada, el cap del PP li pregunta sense parar de caminar :

 

- ¡ Maestro ! ¿ A donde se va ?!

 

- ¡ A Begijar ! – li contesta el del PSOE.

 

- ¡ Pues chupame la pija !!

 

- La madre que lo parió – va pensar el cap del PSOE – al próximo con que me cruce se lo endiño.

 

Una mica més avall veu com s’apropa un caminant. Al cap d’un moment reconeix al segon del PP.

 

- Esta es la mía – pensa el cap del PSOE – ahí se lo clavo.

 

Quan són rascant roba, el cap del PSOE li pregunta sense deixar de caminar :

 

- ¡ Maestro ! ¿ Para a donde se va ?

 

- ¡ Voy para Lupión !

 

- ¡¡ Joder !! – s’exclama el cap del PSOE – ¡ Ahora no se si me la tienes que chupar tu a mi, o te la tengo que chupar yo a ti !!

 

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dissabte 30 de juliol de 2011.

 

Toda España.

 

Es pot escoltar molt sovint a la tele espanyola. No ho escatimen, ho diuen en programes musicals, d’entreteniment, els de varietats, els de crits i discussions, fins i tot en els “Telediarios”.

El presentador de torn ho diu tant naturalment, “toda España”; els hi podríem dir que són uns pretensiosos o uns informals, tan mateix, encara que se sàpiga impossible que tota hispània i els seus pobles espanyolistes afins, puguin estar mirant en aquell moment ‘l’esdeveniment’ corresponent, ells ho diuen sense cap pudor ni vergonya, alegrement.

Davant d’aquesta frase, qualsevol neurona espanyola se sent reforçada i refermada en un sí unitari, gran i lliure.

L’ Una, Grande y Libre encara alimenta l’esperit dels espanyols tan d’esquerres com de dretes, ultranacionalistes tots, i amés s’ho creuen per què poden.

És tota Espanya, pels quatre punts cardinals, la que està pendent d’una cosa veritablement ridícula i intranscendent; ‘toda ella’, com en el don Juan Tenorio versionat, donant pel cul a sor Catalunya.

¡ Olé tus huevos !

A la televisió catalana, però, no se sent a dir gaire.

Es veu que ‘tota Catalunya’ està pendent de ben poca cosa. Així es pot entendre donat el poc ús de la frase ‘tota Catalunya’ que es fa en el principal mitjà de comunicació.

Perquè no es fa servir naturalment aquesta frase encara que en aquell moment sigui una expressió incerta ?

És el seny català, que si de cas ens obligaria a dir només el veritable tant per cent de catalans atents a tal o qual fet ?

És per què som realment garrepes i “tota Catalunya” ens sembla un massa gran dispendi ?

Poder és per què som tant treballadors que ja se sap que no tenim gaire temps de mirar la tele, i molt menys en comunió.

O fins i tot un pot pensar que els catalans s’esquinçarien les barretines en sentir el sagrat nom de Catalunya en va.

Sembla un misteriós dilema.

Encara que jo, des de la República del Cap de Creus, on evidentment, “tota la República del Cap de Creus” bada amb l’ombra d’una mosca, crec que lu que els hi falta a tots els catalans és l’esperit, la creença, una unànime, valenta, desvergonyida i natural certesa, de que Catalunya ho és tota una, és gran i que un dia serà lliure.

I mentre ens falti això, ja podem anar pedricant .

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dissabte 6 d’agost de 2011.

 

Jo sóc de poble.

 

A la República del Cap de Creus no hi ha cap ciutat. Tot són pobles, fins i tot la capital.

Ser de poble, però, no és només viure-hi, és una actitud diària i constant davant la vida.

És aquell sentiment que et permet saber el què és teu davant l’universalitat del món.

És allò que et permet saber d’on ets davant la ciutadania mundial.

És l’esperit que a la gent de bé, no pas als baliga-balagues que creuen que un poble és un joc que poden modelar al seu gust fins destruir-ne l’essència, a la bona gent, dic, l’esperit del poble els fa retrobar-se amb emoció amb les paraules amables per a qualsevol desconegut.

‘Bon dia’, ‘adéu-siau’ i ‘passi-ho bé’ s’esmercen sense por ni vergonya.

L’actitud de poble, vilatana, és tancada per poder rebre i integrar, és desconfiada per poder confiar en els confiats, és ferma per poder ser flexible amb qui s’ho mereix, és lluitadora contra tot el que es bel·ligerant, és en el fons resistència, obligació, honor, terra, costums i llengua.

És tot el contrari a les pràctiques bonistes, inútils i populistes que promouen pedants polítics ‘modernillus’ pseudo-patriòtics, i la Confraria dels Talossos.

La tele s’ha de mirar entre línies, no engolint tot el que deixa anar sense rumiar-hi.

És contraposant notícies aparentment inconnexes, quan, de cop, se’t presenta la veritable informació del món en què vivim.

Per exemple, un programa de televisió explica la vida dels nou vinguts i immigrants i la seua integració als pobles petits. Entrevisten a persones sud-americanes, àrabs, africanes i de l’Europa de l’est, i el que cridava l’atenció, era que més o menys bé, tots responien en català. Aquest detall va fer que l’entrevistador preguntés per la raó del domini de la llengua. Tots van explicar que en els pobles petits, la coneixença del català i el seu ús, és una de les necessitats prioritàries per poder sentir-se ben acollit, i és un mitjà molt efectiu a l’hora d’aconseguir una plena integració en la comunitat.

Així ho percebien tots ells, i encara que no en tenien una necessitat indispensable, l’actitud dels vilatans així els hi feia entendre; és molt important parlar en català per poder aconseguir una plena relació amb els veïns.

 

* * * *

En un altre programa de televisió feien una entrevista a la senyora, que des de fa molts anys s’encarrega de la neteja del despatx del President de la Generalitat de Catalunya. Ja va treballar amb el President Tarradelles, desprès amb Jordi Pujol, amb Pasqual Maragall, amb José Montilla i ara amb l’Artur Mas. El detall va ser que a les preguntes de l’entrevistador, la senyora responia en castellà. Tants anys treballant a la Capital de Catalunya, al cor de Catalunya, dins el lloc de lu català per excel·lència, i contesta en castellà.

Evident.

És evident que el Palau de la Generalitat de Catalunya no és en un poble, i és evident que aquests Presidents de la Generalitat de Catalunya no són de poble. Només són polítics i màxims exponents de la Confraria dels Talossos.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

  

 

Les polseres de la R.C.C. .

 

Un amic de la República del Cap de Creus té l’habilitat de fer unes polseres especials. No us penseu que són com les que us heu pogut comprar fins ara, aquestes són de cap marí.

Si us les estaqueu segons les lleis del mar, us les emportareu al forat.

Per tant, abans d’unir-vos a un lligam tant etern, busqueu un vot, una raó, un desig, un anhel, una esperança, una promesa o un ferm compromís, i dipositeu-lo a la polsera, ja que us haurà d’acompanyar de per vida, si és que no el trenqueu vosaltres mateixos.

Evidentment tot creuenc i creuenca que ho sigui ja de fet o d’esperit, ha de dur una d’aquestes polseres.

Us dono un any de temps, busqueu una causa i busqueu-vos la vida per aconseguir una polsera.

És un repte.

No us penseu, però, que les vostres polseres seran com les meues.

El meu amic me les ha trenat amb un fil especial.

Un fil que duu un sentiment primigeni i pur.

Per sort o per desgràcia, aquest fil no ha estat mai ni engrandit, ni enriquit, ni cultivat, ni explotat. És un fil que no ha estat lligat a res material ni proper, tant sols és anímic i llunyà.

No ens lliguen baules d’acer ni d’or. Ni lligams de sang, ni juraments, ni vides compartides.

Ens lliga quelcom com un fil d’aranya.

Sí, un fil d’aranya seria una bona definició. Màgica

Aquelles aranyes amb la creu a l’esquena. Premonicions. Tot lliga.

Les meues polseres són polseres de fil d’aranya !

 

Gràcies amic !! 

 

 

 

A dissabte dia 1 d’octubre.

 

Catalunya entre l’al·legalitat i l’amiguisme.

 

I desprès passa el què passa, en Pere, en Pau o en Berengura, troben que el que és norma no els hi cau prou en gràcia, posen una denúncia i resulta que fan trontollar tot el sistema educatiu.

Resulta que la llei diu, però no ho diu prou clar, hi ha escletxes, pedaços i surgits ( sargits ) pels que la llei perd, i pels que els denunciants, amb mala fe o no, però en el seu dret, hi fiquen les estidores i ens hi fan un descosit.

Per què desprès de tants anys de governs catalans encara les nostres lleis pengen d’un fil ?

Què han fet els polítics catalans, com no han pogut tancar encara una llei ferma si resulta que els seus vots són tant importants per l’estat espanyol i pels partits que han governat Espanya ?

És que són de massa bona fe i se’n refien dels de Madrid només per què els hi passen la mà per l’esquena ?

No hombre, esto ya está bien así, no hay que tocarlo mas, nosotros nos haremos el sueco y mientras todo vaya tirando no hay problema.”

Ja me’ls veig per un forat. I els catalans seny i poca fressa, que qui dies passa anys empeny.

Només que quan ens surt un “respondón”, tothom s’esglaia i es caga a les calces.

Desprès el govern català de torn es fa l’ofès i demana l’airada col·laboració del poble  per què ajudi en un problema que ells han permès que existeixi durant anys i panys. I continuarà durant.

Passaran uns dies d’efervescència catalanista, el govern espanyol dirà que “El catalán en Cataluña ya está bien como está, por qué ya va bien que esté así.”. , els jutges diran que “Mire usted por donde, tampoco es para tanto, claro está que las cosas son como son, vayan ustedes apelando.”. Al cap d’una setmana ja no se’n parla, al cap d’un mes ja ningú se’n recorda, i a esperar el pròxim ensurt.

M’estan fent creure que el govern català gaudeix amb les lleis que pengen d’un fil, que disfruta amb els malentesos legals, i sobretot fent ballar al crèdul poble amb ridícules sardanes patriòtiques per intentar guanyar un punt davant de Madrid, cosa que no són capaços de fer per ells mateixos en un “un contra un”.

La cagada de voler posar el ‘CAT’ a les matrícules, els problemes d’etiquetatge en català, els noms dels comerços en català, el català a les escoles o als jutjats, sembla ser que només són coses que es compleixen si l’implicat vol, sinó, com que la llei fa aigues, el que hi és contrari pot reclamar, recórrer i de ben segur mantenir la seua postura temps i temps, per què la llei catalana té ambigüitats prou acceptables com per què amb prou dosis d’espanyolisme, es pugui tractar aquesta com un mitjó brut.

De moment no val la pena somiar truites amb què l’independència és la solució a tots els nostres problemes amb España.

És hora d’entendre que per negociar amb els nacionalistes espanyols no n’hi prou en què ens deixin passar la barca de franc. S’han de tenir un parell de cordons, fotre un cop de puny a la taula de Madrid, i parlant clar i català se’ls hi ha de fer entendre que Catalunya pot ser el sèu pels pals d’España, o una pedra a la seua sabata.

Només cal que triïn, i desprès nosaltres ser ferms i conseqüents segons sigui la seua decisió.

És clar que també podem anar fent com en Met de Ribes.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .    

 

 

 

A diumenge 9 d’octubre de 2011.

 

Racionalitzacions antipàtiques.

 

Abans de continuar retallant en els serveis i les prestacions que impliquen rebaixes en la qualitat dels sectors primordials per a tota la societat, bé que es podria mirar més atentament cap a les prestacions de les que es beneficien alguns col·lectius i classes socials, poc racionalitzades i no sotmeses a una estricta necessitat.

Els alts càrrecs del govern, politics de tota mena, administradors de l’estat, que a part de cobrar uns sous pou suficients, encara disposen de targes amb les que paguen tota mena de dispendis i dietes astronòmiques a compte de la butxaca del contribuent, són una veritable sangonera.

També els treballadors de l’estat, els concertats, i els funcionaris disposen de privilegis que discriminen a la resta d’empleats.

Targes per què la família viatgi gratis o targes per anar a dinar, quan als llocs de treball moltíssims d’aquests treballadors, ja disposen de menjadors en funcionament, també targes pels mòbils, i targes que ni ens imaginem, tot això amb la màniga ample i sense un veritable seguiment, suposa per a les arques de l’estat una despesa enorme.

Però és clar, aquestes coses són difícils de bellugar, el dels uns per què són ells mateixos els que s’ho han votat, i els altres per què són guanys aconseguits en les lluites sindicals. Podeu estar segurs que els sindicats protegiran molt bé els drets aquests col·lectius en que els treballadors es compten a tants per metre quadrat. A mi, a l’oficina, encara és hora de que passi algun sindicalista a preguntar-me burro que et fa mal.

Dispendis i despeses que en hores de crisi et fan mirar de reüll a certs ‘empleats’.

Una altra cosa poc comprensible és que tot jubilat, només per ser-ho, i sense tenir en compte el seu poder adquisitiu o la quantia de la seua pensió, té dret per igual a les rebaixes i descomptes que dóna l’estat.

És que complir els 65 anys o menys, et fa pobre de mena ?

Per què en tota classe de bons, i el preu per l’accés als sistemes de sanitat, de transport o de lleure i als viatges concertats a de ser per a tots els jubilats per igual ?

L’Inserso i les Residències de Vacances durant molts anys van i han estat copades per la mateixa mena de jubilats. I no eren pas de les classes més necessitades.

Seria lògic establir un preu mínim segons el poder adquisitiu de la persona en qüestió.

Uniformitzar els drets a les prestacions que dóna l’estat sense un control és discriminatori, ens surt car als contribuents exempts, i priva a la veritable gent necessitada de les ajudes i oportunitats per poder millorar mínimament en els aspectes socials, sanitaris, i per què no, lúdics, de la seua vida.

Evidentment la uniformitat vol menys feina, dóna menys mal de caps, i menys antipaties als governs.

Està vist que el ‘café para todos’ no pot funcionar, per això aquí s’ha establert ‘el cafè per alguns i la malta per a la resta’.

 

Lluís F., Notícies del C. de C. .

 

 

 

A diumenge 16 d’octubre de 2011.

 

El català des de l’arbre de la Plaça.

 

 

Fa calor a la República. A l’oficina no s’hi pot estar. Surto al carrer i veig que l’ombra encara regna sota l’arbre de la placeta del davant. Per l’època està molt transitada. Les dones que van a comprar, homes a fer algun encàrrec, turistes, badocs, jubilats, desavagats, nens d’excursió, caminants, sembla l’istiu; però no n’és més que un resec.

Un resec, n’hi ha per somriure, ja quasi dingú sabrà què és.

Ara per ara és difícil entendre el català, tan com idioma, com a realitat social.

Uns el critiquen, altres l’obvien, uns el menyspreen, altres el reclamen, tothom i diu la seua, però trobo a faltar certs raonaments. De com hem arribat aquí i els perquès.

Avui que fa calor i les neurones em suen una mica, intentaré posar els meus pensaments en ordre sobre aquest tema, ( quina por ), i des de la saviesa que em dóna el pedrís de l’arbre de la Plaça em permetré compartir-los, cosa sempre arriscada, amb vosaltres.

Poder serà una mica llarg. Agafeu-vos-ho amb calma.

La senyora Llúcia a parat a la senyora Virtudes per preguntar pel seu home, que va caure la setmana passada. Totes dugues s’acosten als 80 anys.

La Llúcia parla el castellà d’aquella manera. La senyora Virtudes ja fa molts anys que viu a la RCC, però parla en castellà. La conversa és en castellà.

Són de la generació que va viure la guerra civil i desprès la repressió franquista contra el català. Ambdues són víctimes d’aquella situació anòmala. Jo, des del pedrís, no veig res a recriminar-les-hi, ni a la una per què desprès de tants anys de viure aquí encara no parla català, ni a l’altra per què gira la llengua amb tanta facilitat. Són les seqüeles que no tan sols pateix la gent gran, molts de nosaltres també canviem al castellà automàticament quan veiem que el nostre interlocutor el parla.

Tanmateix, que aquesta gent gran no el parli, no vol dir que no el sàpiga.

Recordo un dia que en Mariano, un germà de la senyora Virtudes, en va parar al passar pel davant del seu garatge, on hi trasteja tot el matí.

“Noi”, em va cridar.

Un cop dins el garatge, amb el típic català d’accent andalús, em va explica que mai s’havia atrevit a parlar obertament en català, tot i que el dominava força bé. Com que jo treballava per un diari, havia suposat que li podria contestar una pregunta.

Acabava de sentir per la radio, en el programa de Justo Molinero, que s’havia fet servir la paraula ‘carmanyola’, i que ni en Justo ni cap dels presents havien pogut identificar-la. Li explico en castellà (!) que aquí sempre havia sigut més comú utilitzar el castellanisme ‘fiambrera’, que és el que significava ‘carmanyola’.

Ell em va explicar que en el seu poble també s’anomenava ‘pote’, i que duia una tapadora de suro, que ells en deien ‘corcho’, i alguns detalls més de la vida en l’època en que la carmanyola era un estri indispensable a la feina del camp. Tot en català.

Si parem atenció, moltes vegades descobrim que persones que sempre parlen en castellà, quan es dirigeixen, per exemple a un nen petit, que saben que a casa seua parlen en català, o fins i tot a un net, a ell li parlen en català. Són detalls ‘amagats’ que ens demostren que el català és latent en les persones que fa anys que viuen aquí.

Un altre cas. En Marcelo és andalús i va venir de jove a la RCC. Tota la vida va treballar a la construcció.

Ja fa molts anys que està jubilat, sempre parla en castellà, però entén el català perfectament.

Anys enrere va fer obres a la casa del poble d’Andalusia, per anar-hi a passar uns mesos de vacances.

Durant les obres de la casa, va estar-se al seu poble per supervisar-les. Sempre explica les emprenyades que agafava amb els treballadors per què els treballs no avançaven al ritme que ell estava acostumat, el que havia après treballant a la RCC. S’havia cansat de les vegades que havia hagut d’anar a buscar al paleta, al fuster, a l’electricista al bar. Si, mireu per on són les mateixes polèmiques i criticades paraules, repudiades per uns i aplaudides per altres que ha fet servir fa poc en Josep Antoni Duran i Lleida per referir-se al camperols andalusos, però amb anys a l’avanç.

És clar que ara també nosaltres hem de dir que no tots els treballadors andalusos es passen la vida al bar, que dingú ‘s’esquinci les vestidures’ com han fet els falsos i demagogs ultranacionalistes espanyols del PSOE i del PP.

Aquest comentari l’ha fet un andalús referint-se als treballadors que treballaven per ell, si haguessin sigut vagants catalans s’hauria queixat igual.

És clar que pels bavosos ultranacionalistes espanyols del PSOE i del PP, aquest home està infectat amb l’abominable virus del catalanisme.

Exemples de com el català com idioma o com esperit roman amagat per circumstàncies de la vida, i ni els uns ni els altres hem sabut fer aflorar amb normalitat.

 

La Mari i la Juani tenen 40 anys, han nascut aquí, però són de famílies castellanes, la seua llengua materna és el castellà i és la que parlen normalment, tot i que saben el català.

S’han trobat al bell mig de la plaça, es van conèixer fa tres mesos a l’escola de pintura. Les classes els hi fa la senyora Marina, que ve els dijous de Llançà.

S’han conegut per tant en un ambient de parla catalana, aquesta circumstància, i la coneixença de l’idioma ha fet que la seua llengua materna no interfereixi en la relació. Això si, de tant en tant deixen caure paraules en castellà al mig de l’alegre conversa.

No tenen català de nivell C, ni de nivell D, tenen el català nivell V, el nivell viu.

A mi és que em rebenten els puristes del català après, i els radicals normativistes i estandaristes, els que van corregint amb suficiència. Ara que les sapiències idiomàtiques catalanes s’han polit el tresor lingüístic català embrancats en la construcció d’un català estàndard pixacurt, i que mentre menyspreen paraules del català ver i s’afanyen a incloure al diccionari anglicismes i patatismes, demanen nivell i puresa.

Doncs visca el catallà. No és l’espanglish una parla viua i reconeguda, deforme per alguns i creativa per uns altres, però incorporada en tots els àmbits de la societat nord-americana, simptomàtica d’una societat bilingüe. A cas no som bilingues nosaltres. És que la Mari i la Juani són menys catalanes, que aquell o aquella que ha aconseguit el nivell D per raons de feina. Jo no ho crec pas.

 

I els joves i la mainada vinguts d’altres països i sotmesos a l’immersió lingüística, faran servir el català amb normalitat fora de casa ?

Sabrem els catalans d’aquí fer-los-hi necessari ?

Ara per ara, el català, sobretot en les metròpolis, està en franc desavantatge en vers el castellà. Això no vol dir que estigui en decadència ni que camini cap a l’extinció, ja que com em vist, subsisteix en uns romanents socials difícilment anihilables si els ‘catalans catalans’ s’atreveixen a obrir-se cap a ells.

Sempre s’ha dit que la supervivència d’un poble, una nació o un país, resideix en la permanència del seu idioma.

Això que jo fins fa poc ho hauria admès com indiscutible, innegociable i imprescindible, ara em sembla més aviat formidable, fantàstic, genial, meravellós, extraordinari, al·lucinant, bestial, el súmmum, la pera, la monda, guai i xupi, però no dogmàtic.

El que veritablement crec que garanteix la supervivència d’un país, és l’acceptació per part de cadascun dels seus habitants, la seua inalienable pertinència a aquell.

Per sobre de costums i idiomes únics, hi ha la pluralitat de l’esperit i l’orgull de ser.

Que l’atrevit jutgi si un suís francès ho és més que un d’alemany o un d’italià.

En els temps que corren qui serà el pur que s’atreveixi a negar la catalanitat del que proclama : ‘Jo sóc català i porto barretina, i al que no estigui content li tallo la sardina’, en qualsevol idioma.

 

Català sense català. Quin dilema !

 

Lluís F., Notícies del C., de C. .      

 

La República s’agafa unes llargues vacances. Salut !

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

 






Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=