Articles de 2012 - I.
 

2012

 

A dilluns 2 de gener de 2012.     Parc natural si, reserva no.

 

L’Ignasi Bonpap Ipeles estava assegut a la terrassa del Ticu-Ticu. Davant seu, la plaja recent preparada per rebre als primers turistes de Setmana Santa, sense les restes de canyes, socs, plàstics i llaunes lluïa impol•luta i solitària. Ben pentinada per l’última passada de les màquines, es deixava acaronar per un mar com un seu.

Aquella visió li va recordar Lalnàç de la seua joventut. Quan venia de Barcelona amb els pares, a voltes amb tren, per pocs dies, o amb el cotxe per l’inacabable carretera de terra quan venien a passar l’istiu; es podien considerar dels primers turistes del poble, quasi aventurers, però només quasi.

Al girar el cap, però, l’imatge s’esvaïa, el club nàutic, el pàrking de l’Engolidora, els pisos del passeig, les urbanitzacions enfilades als turons, el quitrà del Sorral, tota la rècula de botigues, API’s, bars, pizzeries i restaurants havien esborrat les casetes del seu record, inclosa la seua. Havien desaparegut les vinyes, els olivassos, els tamarius, els xiprers i els canyers. Havien reduït el regne de la sorra només al que era la plaja, de la que, ara, en prou feines se’n movia ni els dies de tramuntana.

En un parell o tres de mesos arribaria la invasió de turistes, de cotxes, la massificació. Quin descontrol, pensava.

En aquell moment en Xicu Malla va sortir a la terrassa del Ticu-Ticu amb el Bitter Kas del migdia a la mà. Havia reconegut a l’Ignasi, assegut d’esquenes al local, i s’hi va arribar per saludar-lo.

L’Ignasi Bonpap i en Xicu es coneixien de tota la vida. La primera casa que els seus pares van llogar per passar-hi l’istiu, va ser la d’en Xicu. Ells eren de la mateixa edat, en aquella època en comptaven 19.

Els avis i la mare d’en Xicu anaven a casa dels consogres, una petita caseta de pescadors al carrer de la Mirandola. En Xicu i el seu pare passaven les nits de l’istiu al llagut tirat a la plaja; nits dins, nits sota.

No eren pas els únics en fer aquest negoci. N’hi havia més de dos i més de tres que es llogaven la casa per treure’n unes peles, que a l’hivern, servirien per espassar una mica la misèria que oprimia tothom per culpa de gropades i llevants.

Des de llavors sempre s’havien tractat, cadascú al seu paper, fins a cert punt.

Anys més tard, els Bonpap es van fer una casa a primera línia de mar. Era la tercera casa de gen bé de Barcelona que es feia al Port. Els primers havien estat els Corriola, i els segons els Granejànt.

- Ep ! Senyor Ignasi ! – va saludar en Xicu.

L’Ignasi va aixecar el cap i va allargar la mà amb un somriure.

- Hola ! Com va Xicu ?

- Miri, fent el toc abans de dinar. Han vingut a passar uns dies ?

- Si. Estarem una setmaneta per aquí. Només hem vingut la dona i jo.

- Sembla que tindran bon temps. Acaben d’arreglar la plaja.

- Ara m’ho estava mirant. Com ha canviat tot amb aquests anys. Com s’ha perdut tota aquella bellesa que tenia el poble. Tot tant net, tot tant natural. Tots ens coneixíem. I aquell bé de Déu de peix. Te’n recordes de les torrinyades de besucs, sards i llagostes que fèiem davant de casa. Quins estius. Amb quina tranquil•litat es vivia. Ni tanta gent, ni cotxes, ni tant formigó – va dir el senyor Ignasi assenyalant d’un cop de cap el club nàutic. Com s’ha fet malbé tot; s’ha perdut tot l’encant del poble i la naturalesa del lloc. Tot ha canviat per malament. Abans el Cap de Creus si que era un veritable parc natural. Oi, Xicu ?

 

- Home, que vol que li digui, per mi tot ha canviat per bé. De con vostè parla, con es fotien les torrinyades de llagostes, a casa ens fotíem de gana i de fàstic. Us llogàvem la casa i jo dormia a sota del llagut. Tenia unes males espardenyes que sempre duia penjades a l’esquena per no gastar-les per què em tenien que durar tot l’any. Si que tots ens coneixíem, però a vos, des de la Font de la Creu fins a la Mirandola tot us eren barretades, i ara dingú us coneix. Dels pocs cotxes que passaven, un era el seu, de les tres a quatre barques forasteres, una era la seua. Vosaltres teníeu una de les cases més maques arran de mar; és veritat que ara hi ha un bloc de pisos no gaire llustrós; poder no us la hauríeu d’haver venut la casa. Vos no trobeu a faltar un parc natural, vos trobeu a faltar la reserva ‘d’indius’.

 

Intentar complementar amb equitat, habitants i parc natural protegit, és feina de tots els implicats. Conèixer el valor del lloc un hom viu i preservar-ne la naturalesa, és tant important com el mantenir els mitjans i la qualitat de vida digne de tots els seus habitants. 

 

Lluís Feliu

 

Diumenge 15 de gener de 2012.

 

La interferència és bella.

 

Ara que hem arribat a la senyal de TDT, a l’alta definició, l’HDMI i el 3D, resulta que lu que s’està posant de moda són les interferències.

No és una casualitat; van dirigides cap als joves i es fan servir especialment en pel•lícules de terror i acció, jocs de guerra, xiclets extrasúpers, fins i tot un perfum ha fet servir descaradament aquest recurs. Parem els ulls sinó.

Falles en la senyal, doblegament de cinta de vídeo, pel•lícula ratllada, saturació d’antena, doble senyal, rebots, ratlles d’UHF/VHF, neu, cremats, desenfoc, superposició de colors, talls de so, acoblaments, xiulets, brossa de fons, so de radioemissora, estàtica, ressons; es fa evident que tota aquesta mena d’interferències que hem patit en els mitjans audiovisuals els que tenim una certa edat, són desconegudes pel jovent.

Sembla ser que l’extrema seguretat, i l’alta qualitat, a la fi, esdevenen monòtones i faltes d’expectació, manquen del cert interès que dóna el toc d’incertesa i de resposta de funcionament aliena a la nostra voluntat dels vells aparells, que acaben donant a la vida el punt de sorpresa, d’inoportú descontrol i de la natural imperfecció lligada a lu humà, cosa que els inefables tecnicismes moderns sembla ser que no són capaços d’oferir-nos, si no és com un efecte afegit, buscat, simulat i fals.

Serà inadaptació a la modernitat, però el so dels discos de vinil no és superat per cap dels suports moderns, per molt que petin.

Arribar a la perfecció d’un so o d’una imatge a través de mitjans computeritzats i extremadament depuratius, creen una nitidesa suspesa en una buidor inerta, que a la fi, resulta avorrida i predictible, freda, inhumana en ella mateixa. Això es posa més en evidència en el moment en què s’ha d’interactuar de mode realistic amb tanta perfecció.

Serà el llegat deixat per una vida plena d’interferències, però jo les trobo sorpresives i emocionants, intrigants, sinistres, excitants, desconcertants, repel•lents, angoixants, tètriques, incomprensibles, i talment, de vegades, controlables, reduïbles i eliminables; quasi humanes.

Els que les hem viscut, ara descobrim que també les hem disfrutat.

Pels que han fet tard, allà van efectes especials i dibuixos ultrapixelats.

 

 

Lluís Feliu. Notícies del C. de C. .

 

A dissabte 4 de febrer de 2012.         Casset directe a la vena.

 

M’espero dins el cotxe. He arribat massa aviat a la cita. Estic sol al pàrking. Engego la radio, pitjo la sintonia número 4, i surt un senyor parlant animadament.

Em sorprenc i torno a mirar el número de la pressintonia, sí, és el número 4. Continua la xerrameca.

Poder no era aquesta. Polso l`1, el 2, el 3, el 5, i el 6. No apareix Onda Rambla Música.

Poder s’ha desprogramat, aventuro sense gaire fe.

Em remoc en el seient i em grato els polsos amb una mà.

Premo el botó de caçar sintonies i comencen a desfilar emissores mentre el digital va marcant els salts de cinc en cinc dècimes del dial.

RNE, CATmúsica, RAC105 amb les seues bones cançons petrificades ( no saben que existeix la cara B ? ); surt els ‘automóbiles Conchita’, surten emissores franceses ( o lá lá ), surt ICATFM amb la noia que encara espera a Maó, i l’home amb les aranetes niant als cabells, els 40Principales allà gripats amb lu seu; surten tota mena de notícies transcendents i surten “ai se eu te pego’s” i “like Jagger’s” per tot arreu. M’estic posant nerviós. No surt lu que necessito.

S’aparca un cotxe al meu costat. És un conegut. Obviem saludar-nos.

Neguitós, torno a recórrer tot el dial. Res, ORM ha desaparegut.

Des de que l’havia sintonitzat anys en rere, se’m feia imprescindible en alguns moments.

La radio continuava esbombant notícies, fent propaganda, discutint i deixant anar sons que ni escolto.

Ja m’he posat nerviós.

Necessito escoltar música, pàtxuli del bo, ungüent del tigre per les orelles !

Obro la guantera d’una rabalada i busco desesperadament, emprenyat.

Trobo la carpeta amb els paperots del cotxe, un paquet de mocadors recremat, unes ulleres de sol amb una cameta torta i unes de graduades de fa vint anys, un bolígraf de Bacardi desmuntat, unes tovalloletes de llimona del “Blanc Pescador” engroguides, i ... sembla que ... que ... sí ! sí !

És un casset !!

Una cinta sense capça ni res, pelada.

Del primer cop d’ull reconec el paper platejat del “Rockalipsis”.

Me’l vaig comprar quan vaig aprovar el permís de conduir, als 18 anys.

Li dono uns copets amb el volant, com per desclavar les rodetes. Desprès bufo un parell de vegades la part de la cinta que queda a la vista. Encara conserva la boleta de cotó fluix sota la molla amb pelfa, per millorar el contacte amb el capçal.

Injecto la cinta al radiocasset amb un gest reverent.

Se senten diversos mecanismes i automatismes mentre la carcassa de plàstic desapareix. La radio fa mutis.

Espero que surti la música balsàmica, la que vui, la que espero.

Sona “Sunday girl” ja començada. Ves a saber el dia i l’any en què la Blondie va callar tot esperant el moment de tornar a entonar la cançó.

Em reclino al seient i tanco els ulls.

El casset entra directament a la vena.

Intento no pensar en res, i talment recordar. Poder encara és aviat.

Al cap d’un moment es fa el silenci, però no el silenci total, els altaveus transmeten el so de la cinta buida fregant sobre el capçal magnètic. Allargo la mà i dono dos clics a la creu del volum.

No moc ni un muscle més, resto embadalit escoltant aquell quasi imperceptible xiuxiueig.

Tot d’una, i desprès d’uns clacs i clocs, sona amb potència renovada el “Don’t cry sister”.

Meravelles de la ciència oblidades !

El radiocasset llegeix la cara B automàticament !!

UAU ! Somric. Miro l’hora i encara és aviat.

ORM ha desaparegut.

Qui posarà ara de bracet la Nathalie i Daddy cool ?

Qui ens proposarà ara un menaixatruá amb Deep Purple, Edith Piaf i els Vangaboys ? ?

 

Lluís Feliu

Notícies del C. de C. . 

 

 

A dilluns 13 de febrer de 2012  

 

 Català a l’atac, de palíndroms i de pelculéndons.

 

 

Mira per on, sembla que han abandonat el reclam llenguívol de la dentadura postissa espasmòdica catalana amb ínfules de mestratge, per uns microespais, de ben segur ben intencionats, de ritme trepidant, per no dir trontollós, de caire desenfadat, per no dir risible, que fugen del didactisme, per apropar-se al fota-me’ls aquí per falta de butxaques, amb la intenció de fer-nos conèixer la nostra riquesa lingüística, però sense aclariments gramaticals, estimats innecessaris donat que van destinats a la gran majoria dels catalans, els que, entenen evident, tenen les neurones d’aprenentatge del català dissipades en gran manera.

Per tant la divulgació de la riquesa del català, aquesta vegada queda a les mans d’un espai de 45 segons de durada, enmig de ninots, lletrerets intermitents, personatges del TBO i música de putxinel•lis.

I desprès diuen que no m’emprenyi.

Si en mostrar quatre frases fetes més conegudes que la Monyos, que els de Barcelona són de Can Fanga o Camacos, entre altres accepcions, els de Girona tal cosa, i descobrir algunes paraules desconegudes pel comú, es basen les aspiracions per difondre la riquesa de la nostra parla, que s’ho facin mirar.

Si de veritat volen lluitar per la riquesa i varietat del català, per què no deslliuren els correctors dels mitjans de comunicació de les barreres que fan les paraules, tan normatives com les altres, inaccessibles si pertanyen a contrades diferents del domini de la capital.

Per què no animen des del Govern Català als mitjans de comunicació locals a fer servir les paraules representatives de la seua contrada.

Per què no es recomana com imprescindible que els mestres de cada lloc, facin saber als seus alumnes que també existeix una altre manera de dir les coses típica d’on és cadascú i constitueix una riquesa importantíssima per la llenga en general, que no s’ha de perdre.

És clar que tot això porta més feina que fer un espai de 45 segons de babarulles per la tele. No s’hi féssim pas mal.

Vergonya sobre vergonya, emprenyada sobre emprenyada, i continuant amb la massacre de la nostra parla per part de l’estàndard normatiu dels collons.

Així tinguéssiu un mal de ventre que com més correguéssiu més en tinguéssiu, i que con paréssiu rebentéssiu. Apa !

I a propòsit d’un d’aquests programes on s’explicaven els adjectius donats a les gents de Barcelona, de tots prou coneguts, també es parlava sobre els que s’aplicaven a les gents de Girona. No sé per què només es va parlar de Girona, poder com que és un espai tant curt, no van tenir temps de parlar de les altres províncies, o poder és per què els hi toquem més lu que no sona que dingú i va ser una petita venjança.

Total, que vaig buscar per internet els apel•latius, que segons el programa, es donaven als Gironins, i no vaig trobar cap exemple representatiu de ‘els de Can Taps’, ‘els de Can Brocs’, ni dels de ‘Can Fums’. Però ja se sap que d’internet no se’n pot pas fer cas.

El que jo us puc dir, i que poder vosaltres ja sabeu, és que tot buscant informació mentre feia el Recull casolà, vaig trobar al llibre ‘El refranyer comentat’ de Joan Amades una ressenya dels llançanencs en el que se’ns definia com ‘els fumadells’. Es veu que :

 

“A Llançà són Fumadells, tenen les cases fumades: Segons la tradició, Llongí, el soldat romà que donà la llançada a Crist en la creu, era de Llançà, i que per etern estigma s'anomenà Llançà al seu poble, que vol dir llançada, i se l'obligà a tenir unes llances a l'escut, ensems que damnà als seus habitants a no poder fer foc sense produir una gran fumera, la qual sempre delataria el seu origen arreu del món.”.

 

L’estigma llançanenc s’ha estès per tota la província de Girona fins la capital i tot, i nosaltres sense saber-ho.

Sort que els de Baracelona se’n han adonat !  

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

 

 

 

 

A dilluns 20 de febrer de 2012.

 

La justícia no és carnaval.

 

Som al Carnaval, temps de màscares, caretes i cares tapades. Els disfressats gaudeixen de la impunitat que els atorga anar guindats d’acord amb la festa i els esdeveniments, mentre que el públic de paisà, com aliè a la gresca, a banda i banda, ha de “patir” les xarlotades, mirotis i burles dels emmascarats, defensant-se, entre riure i ràbia, amb confeti i serpentines,

És Carnaval.

Però abans i desprès del carnaval hi ha uns individus que tenen el dret i la llicència d’aparèixer impunement amb la cara tapada, amb prepotència i males maneres vers el públic. També n’hi ha d’altres que poden fer la cercavila d’amagat, per la porta falsa, sense donar la cara per les seues malifetes.

Són els assassins, violadors, proxenetes, presumptes, confessos o en sèrie. Són els lladres, mafiosos, extorquidors i mangants de tota mena, tots ells anant cap els jutjats.

Els jutjats no són una rua.

Jo no vui creure que la justícia l’aplica cada dia de l’any en Carnestoltes.

Poder és que a la justícia hi ha massa carrosses, poder és per això que quan es munta una comparsa prou lluïda, tenen tendència a fer i deixar fer el carnaval.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 A diumenge 26 de febrer de 2012.

 

Els pobles de l’Alt Empordà de Montserrat Vayreda.

 

És una col•lecció poc coneguda i difícil de trobar donat que només se’n van editar uns tres-cents exemplars, per fascicles numerats enviats amb subscripció per encàrrec. Va ser una producció que va néixer l’any 1978 i va concloure l’any 1988. Consta dels 69 pobles de l’Alt Empordà, depenent del municipi, ocupa més d’un fascicle. Els textos són a càrrec de la poetessa i escriptora de Lladó Montserrat Vayreda ( Lladó, 1924 - Figueres, 2006 ). Tots els fascicles venen molt il•lustrats per reconeguts artistes locals i forans com : Ansón, Carme Garcés, Martínez Lozano, Patxé, Maria del Carme Rovira,, Angeles Santos, Taber i Alicia Viñas, Lluís Roura, Josep Ministral, Capalleras, Felip Vilà, Vayreda, Bech de Careda o Evarist Vallés, entre altres. Un conjunt de sis toms caixa allotgen la col•lecció dels fascicles sense enquadernar, que va tenir una durada d’entrega de quasi quatre anys, cosa que fa que s’hagi convertit en una peça de bibliografia i col•leccionisme molt preuada i difícil d’aconseguir.

 

La part que correspon a Llançà consta de sis fascicles titulats Llançà, El Port de Llançà, La Valleta. Recullen en un minuciós recorregut per tots els carrers, places, cantonades i barris del poble, la història antiga i recent del municipi. Amb una prosa altament descriptiva i puntual, es repassen cases i locals comercials, antics trulls i hostals, botigues ja desaparegudes a l’època i algunes tancades de més ençà, edificis notables, l’església, Can Marli, tot va passant entre vol i revolt pels carrers, detallats un a un. El Port, les plajes i totes les contrades de les que se’n pot fer un apunt i surten reflectides. També hi surten reflectides algunes converses amb gent del poble, donant opinió o informació. Montserrat Vayreda ens proporciona una visita a Llançà des d’un punt de vista quasi microscòpic, però sense deixar de banda el to poètic, clar i proper que la caracteritzen.  

Una lectura francament recomanable, que s’ha de fer calmadament, gaudint de tota l’informació, i alhora, contrastant-la amb la història de Llançà viscuda per un mateix, podent conformar un emocionant memorial.     

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

A diumenge 4 de març de 2012.

Babaus, banaus i tanaus.

 

De vegades un pensa : com pot ser que això no ho canviïn ?

De fora es veu de tota lògica la necessitat d’un canvi. Els polítics, però, s’han atorgat uns privilegis i unes prebendes autoestimades merescudes, encara que a nosaltres ens semblin un lladronici a cara dura.

I tu continues preguntant-te : No n’hi haurà cap que tingui pebrots d’abolir aquest tupinambo ?

Babau ! Com vols que hi hagi un polític o un partit que es vulgui posar a treure’s pagues, minutes i avantatges establerts per ells mateixos. Encara que ara se’n beneficiïn els altres, amb una mica de sort, dintre de poc, els uns seran els que fotin llossarada a l’olla.

La feina de polític té una llarga vida assegurada, sobre tot si la practica amb total dedicació. Des de qualsevol càrrec professional de l’ajuntament, fins a presidents de govern, tots tenen la mamella apreparada. Desprès de la ‘vida política útil’, els hi queden anys a diputacions, fundacions, despatxos, juntes directives, càrrecs de substància i utilitat desconeguda, calés a peladom i jubilacions milionàries, protecció oficial i fiscal, Brussel•les ...

Els polítics s’han fabricat per a ells mateixos un entramat, una xerxi, que no els deixa caure al buit pelat. Poden desaparèixer, però forrant-se.

I un de vegades pensa : No hi haurà dingú que ho canviï això ?

Banau ! No hi ha cap polític, ni cap partit que l’interessi treure’s llicències, encara que siguin vergonyants.

A quin partit, a quin govern interessa investigar on van els diners del poble per a subvencions misterioses a empreses que demà els hi permetran retirar-se de la política dins d’elles. A cap polític ha d’interessar investigar els calés del contribuent que serveixen per enriquir a l’amic de l’amic, que un dia serè ell mateix. Si amb la pólvora del rei tot eren salves, amb els pistrincs del comú tot són butxaques a emplenar.

Qui ho ha de canviar ? Qui ho ha d’investigar ? Tu ?

Per què ells ni en saben ni en volen saber res de tot això.

La merda, si no s’ha de llempiar del tot, millor no remenar-la, ni amb un bastó. Si de cas s’ha de fer alguna cosa, serà quan perilli la cadira.

La teua ?

Tanau ! La seua !

I de vegades, un es pregunta, no hi haurà dingú que ho canviï això ?

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

A dilluns 12 de març de 2012. 

El bilingüisme, si de cas cal, radical.

 

És lu mateix ser bilingüe o multilingüe que saber idiomes ?

Una pregunta que em faig desprès d’una reflexió llençada per un professor d’una universitat nord-americana. Érem un grup multilingüe assegut en una terrassa una matinada d’agost desprès de la feina. El professor era aquí amb un grup d’alumnes per fer analítiques i mesures del mar al Cap de Creus. Ell parlava anglès i unes poques paraules en castellà. Ens va dir que el que el sorprenia en gran manera, no era que parléssim idiomes, català, castellà, francès, anglès, sinó que canviéssim d’un a l’altre, fins i tot en mig de la mateixa frase, per acabar-la en l’idioma de l’interlocutor que ens semblava ens feia més cas en aquell moment.

Si en el nostre país hem de conviure amb un bilingüisme, ha de ser d’aquesta manera.

Per força o de grat aquest sistema ens ha fet més cultes. És clar que hi ha gent que pensa que parlar una altre llengua que no sigui la seua pròpia, pot fer perillar la seua idiosincràsia com a persona d’un lloc o país determinat, evidentment això ha de denotar una certa ignorància.

El perill per un idioma com el català no és que cada individu personalment es converteixi en una mena d’espanyol d’aquells de ‘Toda Epaña’ i de ‘Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda’. No, no, deixem-nos de ciència-ficció, el veritable perill és la desaparició de l’idioma català, això seria real, la destrucció de la nostra llengua.

I això ho saben aquests que furguen constantment contra el sistema lingüístic català. Aquests no tenen cap problema amb els idiomes, aquests lu que tenen és un despit puntós polític i psicòtic. Són personatges ultranacionalistes espanyols i anticatalanistes, que disfressen els seu discurs reaccionari amb la careta del que ens volen vendre per lògic i políticament correcte, però lu que realment els hi put és que el català s’ensenyi a l’escola i que sobrevisqui al castellà.

Són com aquell ‘pollós, pollós’ que palanca en mà no paren de buscar una escletxa en el sistema lingüístic català per poder-lo tombar.

Per tant hem de fugir del bilingüisme que ens proposen aquests dinamitadors, com de la pesta.

A Catalunya no ens serveix el bilingüisme seccionat, paral•lel, excloent i que permet defugir de la aprehensió de l’idioma de la terra, cosa que seria la normalitat per a qualsevol persona amb ànim d’integració a la comunitat.

Si hem de bregar amb un bilingüisme, ha de ser per promoure i practicar aferrissadament el bilingüisme radical, el que obliga, sí, sí, obliga a fer servir ambdós idiomes, el que no discrimina, però tampoc permet passar per alt el que no els hi convé.

Necessitem un bilingüisme com els que es practicava als llibres d’actes de l’ajuntament de Llançà ( 1981- 1983 ), una pàgina en català, una pàgina en castellà, una en català, una en castellà, però que fos per parlar del mateix tema. Obligar, sí, sí, obligar a saber els dos idiomes per poder entendre la totalitat del document.

Pot semblar estrambòtic, però no més que les pretensions dels ultraespanyolistes dinamitadors.

A la fi, als catalans no ens ha de fer por saber parlar en castellà o en francès o en el que sigui. Ens podem deixar de menysprear per la nostra facultat de girar la llenga tant fàcilment, moltes vegades entorpint  involuntàriament l’aprenentatge de l’altre.

Del que sí hem de tenir por, contra el què sí hem de lluitar, és contra la demagògia i la rancúnia dels que volen destruir l’única manera que té la nostra llengua per sobreviure, que és el seu aprenentatge i ús per part de la mainada i els nouvinguts a l’escola.

I sinó, s’han de partir palles.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .   

 

 

A diumenge 18 de març de 2012. 

Recordant o descobrint Jack Jersey.

 

El cantant holandès Jack de Nijs (Tjimahi, 18 de juliol de 1941 - Roosendaal, 26 de maig de 1997) va ser a més, compositor, arranjador, lletrista i productor de música lleugera per artistes nacionals i internacionals. Com a cantant era conegut sota el pseudònim de Jack Jersey. A l'agost de 1982 va ser nomenat ciutadà d'honor designat per l'alcalde de Llançà. Va ser aquest any quan va sortir la cançó titulada ‘Puerto de Llansa, (Lady Rose)’.

Puerto de Llansa

Adios, good times

Good times I spent with all my heart in Puerto de Llansa

Puerto de Llansa

The golden moon and stars at night

Made me feel so good and alright

Oooh, Llansa

Adios, sweet love

Sweet love I met and won't forget in Puerto de Llansa

Puerto de Llansa

I found a world that could be mine

Thanks to the sun and sparkling wine

In Llansa

Oh, lady Rose

You're the one I remember most

Seem like a dream came true

The day I met you in muchacha

Oh, lady Rose

Even now I feel you're so close

Still like a storm in my heart

Caught by your tamadana

Adios, sweet love

Sweet love I met and won't forget in Puerto de Llansa

Puerto de Llansa

I found a world that could be mine

Thanks to the sun and sparkling wine

In Llansa

Oh, lady Rose

You're the one I remember most

Seem like a dream came true

The day I met you in muchacha

Oh, lady Rose

Even now I feel you're so close

Still like a storm in my heart

Caught by your tamadana

Oh, lady Rose

You're the one I remember most

Seem like a dream came true

The day I met you in muchacha

Oh, lady Rose

Even now I feel you're so close

Still like a storm in my heart

Caught by your tamadana

©opyrightsautor: Jack De Nijs - M. Trap

 compositor: Jack De  Nijs - M. Trap

editor: Planet Music

                Port de Llançà

Adéu, bons temps

els bons temps que vaig passar amb tot el meu cor al Port de Llançà

Port de Llançà

La lluna d'or i els estels a la nit

em van fer sentir bé, tan bé

Oooh, Llançà

Adéu, dolç amor

dolç amor que vaig conèixer i no oblidaré al Port de Llançà

Port de Llançà

Em vaig trobar amb un món que podria ser el meu

gràcies al sol i a les bombolles del xampany

a Llançà

Oh, lady Rose

tu ets el que més recordo

sembla com un somni que es va fer realitat

el dia que et vaig conèixer, noia

Oh, lady Rose

fins i tot ara sento que estàs tan a prop

no obstant això ets com una tempesta en el meu cor

estic atrapat per la teva tamadana  ( armari-altar, reliquiari )

Adéu, dolç amor

dolç amor que vaig conèixer i no oblidaré al Port de Llançà

Port de Llançà

Em vaig trobar amb un món que podria ser el meu

gràcies al sol i les bombolles del xampany

a Llançà

Oh, lady Rose

tu ets el que més recordo

sembla com un somni es va fer realitat

el dia que et vaig conèixer, noia

Oh, lady Rose

fins i tot ara sento que estàs tan a prop

no obstant això ets com una tempesta en el meu cor

estic atrapat per la teva tamadana

Oh, lady Rose

tu ets el que més recordo

sembla com un somni es va fer realitat

el dia que et vaig conèixer, noia

Oh, lady Rose

fins i tot ara sento que està tan a prop

no obstant això ets com una tempesta en el meu cor

estic atrapat per la teva tamadana.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

VÍDEO DE LA CANÇÓ A REPÚBLICA DEL CAP DE CREUS A YOUTUBE :     http://www.youtube.com/watch?v=409f1DQPf1c

 

A diumenge 25 de març de 2012.

 

De Cataluña a Catalunya passant per Marinaleda.

 

L’altre dia, els de  “Salvados”, van anar a Marinaleda, un poble de la província de Sevilla, comunista practicant.

Desprès d’escoltar l’alcalde i a un veí que passava amb un tractor, no vaig deixar de trobar un paral•lelisme amb Catalunya. Poder seria un bon exemple a imitar, no tant el format polític, de més difícil aplicació, però si les formes i l’actitud de l’alcalde i el veí ‘tractorista’.

D’entrada, en el despatx de l’alcalde no hi ha la bandera espanyola, hi ha la republicana. Ell ho explica amb aquestes senzilles paraules : “No, aquí ni hay, (bandera espanyola). Es que somos nacionalistas de izquierdas.”.

Desprès de totes les pressions del govern de Madrid, discussions i estires i arronses que han tingut els alcaldes de Catalunya sobre la no presencia de la bandera espanyola als ajuntaments de molts pobles, l’alcalde de Marinaleda dóna la fórmula per resoldre el contenciós. Així, sense escarafalls patriòtics, de vegades massa de cara a la galeria, es resol unilateralment el problema. I si el govern central apareix amb la llei a la mà, és hora de desobeir, fer-se el suec i aguantar el ruixat, Molts anys han tingut els partits polítics catalans per haver actuat d’alguna manera contra aquesta llei impositiva.

A l’ajuntament de Marinaleda tampoc hi ha la fotografia del Rei d’Espanya. L’alcalde ho explica així : “Tampoco, (la foto del Rei), no nos gusta mucho el Rey.”. En el seu lloc veiem una foto del Che Guevara.

Aquí és que ens agrada el Rei, o és que no ens atrevim a dir obertament que no ens agrada ? Ditxós seny !

La foto del Rei que acompanya a la del President de la Generalitat, la podríem canviar per una en blanc i negre, il•lustrativa i romàntica, de Lluís Companys, o la de Ferrer i Guàrdia, si s’escau.

Les reflexions del senyor del tractor a la pregunta del presentador, que li demanava si veia perillar en el futur les coses aconseguides per ells amb la lluita comunista, obren una porta que trobo comuna amb Catalunya, sobre cap on va o a d’anar l’espanyolitat d’Espanya.

L’home va contestar : “Si, especialmente cuando veo a estos jóvenes de 20 o 25 años, saliendo del bar cantando ‘Soy español, español, español !’. Tu lo que eres es un idiota, tu lo que eres es un pringao, que te están desangrando, te están quitando todas las ayudas y te están acribillando por todos lados. ¿Tu eres español? ¡ Tu lo que eres es un tonto ! Por qué no sales a gritar por las calles, yo soy español y quiero una España nueva.”. 

Tot això ens és vàlid als catalans. No ens interessen aquests espanyolistes conformistes rendits al govern espanyol de la caverna sigui del partit que sigui. Uns governants que ens dessagnen i espolien.

Ens convé lluitar mà amb mà amb uns espanyols que reclamin un govern just, equànime amb totes les regions d’Espanya. Un govern respectuós amb les diferències de llengua i costums de cada contrada, un govern lògic i congruent. No ens ha de dur a bon port l’increment d’aquest sentiment espanyolista futboler pla, tancat i prepotent.

No voldria pensar que a dingú, dingú, de la República del Cap de Creus no se li va encongir una mica el cor, i una mica l’ull del cul, quan al guanyar la Roja, van aparèixer com bolets tota aquella munió de banderes espanyoles onejant al vent amb tanta eufòria i entonant  la cançó. Era una celebració justa, però si comences a rumiar fa canguelis.

Aquí, qui seria l’atrevit que exposes unes ideies com les ‘tractorista’ de Marinaleda, obertament. Qui diria als abanderats que són uns espanyols tontos, i que  lu que els hi convé és lluitar per les llibertats i drets de Catalunya , i contra l’espoli, el menyspreu i discriminació que practica i dedica a Catalunya el govern espanyol, aquesta lluita ha de ser pel seu bé ja que viuen a Catalunya.

Poder seria hora que els partits polítics catalans expliquessin clarament a la població de Catalunya, què és el que en realitat ens convé a tots plegats.

 

Hem convertit els catalans la nostra màxima : “Parlar clar i català” en un simple rodolí ?

Haurà de venir un comunista de Marinaleda a parlar-nos clar i català ?

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .        

 

 

A dimarts 10 d'abril de 2012. 

Als catalans ens convé saber cantar 'saetas'.

 

En aquests dies de Setmana Santa, temps de professons i de passos, s'escau aquesta història que us contaré, i que de passada s'esdevé metàfora i reflex de la realitat que Catalunya viu, i de les necessitats que pateix.

Us dic de veritat, i no us en rieu, que mentre Catalunya sigui a Espanya, als catalans ens convé aprendre a cantar saetas.

Diu que el noi va néixer el dia de Sant Estado. Els pares, que eren catòlics, de los tres jueves, i de la ley y el orden, li van posar el nom del Sant.

L'Estado ja es va descarriar de ben jove. Era vagant i només es preocupava per a ell mateix. Així hi tot, va trobar xicota i es va casar. Ben aviat van tenir un pataclam de fills. L'Estado, però, no millorava, ben al contrari, s'havia convertit en un mangant, dèspota i aprofitat. La mare, que es deia Patria, havia de treballar per mantenir-lo amés d'encarregar-se de la casa i de tota la família.

De fills n'hi havia de tota mena, n'hi havia que es retiraven al pare, altres treballaven una mica, i altres s'espavilaven a la seua manera. El fill petit, però, era molt treballador, emprenedor i llest. Sabia parlar idiomes i tot : el polac i el català.

Tots havien de donar la setmanada al pare, i ell els hi donava una paga per què se la gastessin en el que necessitessin. Hi havia alguns fills que aportaven pocs calés a casa, però com que l'Estado els tenia en gràcia, els hi donava la setmanada més quantiosa. Al fill petit, el que més treballava i que més contribuïa a la família, era el que anava més curt d'armilla, el pare el tenia amb una paga mínima, i això, quan cobrava. Amb tot aquest panorama, la mare, la Patria, no era feliç en el matrimoni, podríem dir que havia fet un mal casori.

Era una mala època, la crisi els afectava de ple. La família Estado Patria passava gana. El dia que no havien de penjar les barres en un clau, s'havien de frotre les cames com els pops.

Un dia, per Setmana Santa, al poble hi va venir una Fira Alimentària Artesanal. Aprofitant el descuit d'una dona que va deixar la bossa al terra, l'Estado, acostumat a rampinyar tot lu que podia, va pispat la bossa en un tres i no res. Va arribar a casa tot cofoll, a la bossa hi havia un pa de pagès i una ampolla d'oli d'oliva.

Donades les dates, l'Estado va reunir a tota la família. Va trobar adient compartir l'adquisició amb tots. Va tallar una llesca de pa per a cadascun i les va disposar al voltant de la taula, per tal d'amanir-les amb un raig d'oli. Com a espanyol de rectes arrels va explicar-se.

- Os he reunido a todos alrededor de la mesa para que podamos conpartir este pan i este aceite. Por estar en tan señaladas Fiestas, i siendo de rigor la celebración de processiones, repartiré el aceite a cada uno de vosotros siguiendo el ritmo tamboril prosecional, para que podamos participar i disfrutar todos de tan emocionante acto.

L'Estado va allargar el braç cap a la seua esquerra, i brandant l'ampolla d'oli sobre la llesca de la dona, en va deixar caure un petit raigxoliu al compàs d'un ceremoniós :

- POM !

- POM ! ( un fill )

- POM ! ( un altre fill )

- POPOM ! ( el fill servil )

- POPOM ! ( el fill més gran )

- POM ! ( un altre fill )

- POM ! ( el fill petit )

- PORROMPOMPOM-POM ! ( a ell mateix )

I torna a començar per la dona :

- POM !

- POM !

- POM !

- POPOM !

- POPOM !

- POM !

- POM !

- PORROMPOMPOM-POM !

Quan ja anaven per la tercera ronda, mentre l'Estado arruixava la llesca de pa del fill petit tot fent el POM ! Aquest va cridar : Quieto ahí padre, que voy a cantar una saeta !!

Està vist i jo us ho dic, mentre sigui l'Estado el qui ens hagi de repartir l'oli, ens convé, ens convé als catalans aprendre a cantar saetas.

 

Lluís Feliu, Notícies de C. de C. .

 

A dilluns 16 d'abril de 2012.

Els nens i les nenes, ara, neixen més llestos i més llestes.

 

Ho he sentit a dir moltes vegades. De ben petits ja es mouen molt, miren, riuen i són molt escarquillats. Una mica més grans, són molt vius, volen el comandament de la tele i volen el mòbil de veritat, no pas el de plàstic amb nissus.

 En saben més que setze. Són molt més espavilats que els nadons ( aaaahggg ! no hi ha nadones ) d'abans.

Amb dos o tres anys ja prefereixen mirar l'ordinador que el llibre de contes; i si és una 'tablet', per alguna raó misteriosa, al•lucinen. Pobres de nosaltres, reflexionava el meu amic pessimista sobre el tema; vam créixer embolicats amb les bandoles, sense poder-nos moure gaire. Passàvem el temps dins del braçol o el llitet, amb pocs joguets i cap andròmina electrònica. Anàvem creixent sense pena ni glòria, es veu.

Segons com, de vegades, el meu amic pessimista afirma que ara comencen a venir tontos una mica més grans, poder al començar a anar al cole. Es va afanyar a dir que no era pas una crítica al sistema educatiu, més aviat seria una pura causalitat en el temps. Ara és l'època dels ordinadors i l'informàtica, els petits ho mamen des de que neixen, és normal el seu domini i la seua frissança.

Quasi res queda dels partits de futbol al carrer, dels salts i carreres amb les BH's tot el dia. De les cartes de l'Heraclio Fournier agafades amb agulles d'estendre roba a les forquilles per tal que repetellessin amb els ralls. No hi ha ja 'indius' ni 'pistulerus', ni cabanyes al bosc d'en Bonatti. S'ha acabat l'anar a caçar lladrons a la Ribera d'en Prim. Amb prou feina es veu jugar a goma ni saltar a corda, diuen que ara els educadors ho volen tornar a posar de moda, ha! ja pots xiular, que si la burra no vol beure ...

Dingú treu les nines ni els 'madelmans' al carrer, i rars són els 'guás' i les boles guanyades i perdudes, no les que compren els avis a bosses.

Queda poc dels jocs a la plaja. La mòmia va desaparèixer amb les últimes restes de formigó de l'antic mur. Ja no es volta el Castellar per los roques a ran de mar, jugant-te el tipus i alguna galtada. El 'bote-bote', el 'ruy' i 'l'escondite' són relíquies d'abans de la normalització lingüística. Ja per no haver-hi, no hi ha ni gossos xingant pel carrer.

És època d'ordinadors i de consoles de joc. D' aparells de connexió múltiple i d'impersonal sol•litut. Sense contacte físic en els jocs fora de l'escola i amb prou feina dins d'ella. Són temps d'inteligència artificial i els nanos i les nanes la dominen.

És la intel•ligència artificial què prové d'un artefacte que simula tenir sinderi la que aprèn la mainada d'avui ?

El pessimista respon que són més intel•lgents que la mainada d'abans, però artificialment; no tots, és clar, apunta com per quedar, sense gaire convicció, només alguns.

Com per il•lustrar-me, em dóna un simple exemple d'artificialitat. Mai podran explicar històries de la mili, però es passen hores disparant, matant, morint i resuussitant. Ha ! RA-TA-TA-TA-TA-TA ! Que si posa una 'cleymor' aquí, que vigila un 'campero' allà ! 'Cegadora' ! 'Paquete de ayuda' ! 'Botiquin' ! Aquí no passa res, és la intel•ligència artificial. Aquí no t'esgarrapes amb romegueres, ni et punxes amb argelacs. No et sufoques estirat a terra rere les herbes, ni se t'enfilen les formigues per les cames com en aquells jocs naturals, on també podies triar les armes : el tiraganxets, les bufes plenes d'aiga, el pal símil Cetme o el tros de maó trencat en forma de pistola. Evidentment el RA-TA-TA-TA-TA-TA el posaves tu. Era molt difícil que l'enemic acceptés la mort, per què, naturalment, un no ressuscitava.

Tantes vivències ens van acabar per fer vius. El pessimista va afirmar que fins i tot, la gran majoria, no tots, han acabat per dominar els estris computeritzats.

Ja de grans, els descendents de l'intel•ligència artificial han de deslliurar-se de la pressió estàtica amb jocs d'acció real i esports de risc. A la fi resultarà que tots som igual de llestos, els d'abans i els d'ara.

El meu amic pessimista va dir que l'únic que hem fet és un aprenentatge invers per arribar al mateix punt d'experiència.

Només que nosaltres vam començar pel cap i els de l'intel•ligència artificial han començat pel cul.

Jo li vaig suggerir que poder seria millor dir 'pels peus'.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. De C. .

 

 

A dilluns 23 d'abril de 2012.

 

Mori màrtir mori farti.

 

No sospitaré de la bona intenció dels humans, però està vist que com més ens entestem en intentar millorar la naturalitat de les coses, al final, moltes vegades, se'ns tornen en contra o ens porten encara més problemes.

Hem millorat les plantes, i ara els transgènics en fan més mal que bé. La qualitat de la vida ens ha portat a un consum massiu i insostenible altament contaminant. Desprès d'imposar els envasos d'un sol ús, ara es vol tornar als envasos multireutilitzables, ja que el reciclatge de tants de pots, ampolles i plàstics esdevé impossible. Fins i tot, desprès de 50 anys d'evolució, tornen a fer els Donuts con els d'abans. I així avenços i modes que semblaven grans modernitats, al final s'han tornat molèsties i entrebancs.

Una de les grans alegries de la humanitat com ha estat allargar l'esperança de vida, ara esdevé un problema. Es veu que la gent gran viu massa anys, cobra la jubilació massa temps i gasta molt en medecines, això es torna una càrrega insuportable pels governs. Com que els nostres governants i tota la seua caterva de protegits, llepaculs i vividors no roben, ni malbaraten, ni especulen ni amb un cèntim dels nostres euros, el principal problema per a les finances dels països 'desenvolupats' és la longevitat dels seus súbdits.

I què decideixen els Supra-nos que hem de fer ?

Doncs que la població ha de treballar durant més anys.

Si us pensàveu que podríeu viure una llarga, sana i feliç vellesa, us equivoqueu.

La senyora Lagarta, Ai! Perdó, volia dir Lagarde, la nova líder del FMI, ja ha pronosticat, desprès de pensar-ho molt a la butaca del seu despatx, que lu que necessiten els països amb una llarga esperança de vida, és estipular una llarga vida laboral. S'hauria de treballar fins als 67 anys, o als 72, o als 81, o fins atrapar Matusalem.

Així doncs, lu que hauria de ser un gran avenç, ja se'ns ha tornat un problema. Però lu més fotut és que és un problema de diners. Aquí no posem en perill el planeta, ni l'atmosfera, ni la capa d'ozó. Aquí lu que perillen són els calés. Però no penseu pas que no n'hi ha, és que si ens paguessin les jubilacions a tots, no en quedarien per mangar i dissipar, i tots aquests que es folren descaradament i sense vergonya, i tota la trepa que se la xala 'fent l'esguerrat', es quedarien sense al•licients a la vida.

Si senyores i senyors, o ajupim la carcanada in seculà seculorum, o ens hem de morir aviat.  Aquí el que no vol morir ni passar-ho malament no hi té lloc si no és de l'olla.

Per la meua part, començaré a posar en pràctica allò de "Mori màrtir mori farti".

És clar que també queda la possibilitat d'esperar que passi el bus d'en Logan.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

A dilluns 7 de maig de 2012.

Entonant el 'Mea Culpa' a l'espanyola.

Desprès de tant de queixar-nos de la desigualtat que pateix Catalunya envers la resta d'Espanya, en assumptes de finançament, de les inversions en infraestructures, l'AVE, rodalies, transports de mercaderies, carreteres, autopistes, sistema educatiu, la llengua catalana, i un requilié de menyspreances i meynsteniments, de vegades surt algun ministre del govern espanyol, o algun alt càrrec o executiu, que en un acte de pseudopenitència, intenten, cosa que segons com es miri fa tifi-tafi i més por que una pedregada, abonar les reclamacions catalanes.
Ai, ai, ai !
Algun membre del govern espanyol s'ha escanyat de dir que poder sí que la llengua catalana s'ha d'assistir amb la normalització lingüística.
Un altre ministre remuga entre dents que poder sí que la balança fiscal amb Espanya perjudica una mica a Catalunya.
Un altre de més enllà deixa anar pel forat fugidor que poder sí que han faltat inversions en transports, i que els trens s'han descuidat.
Un quart sermoneja que poder sí que convindria més el Corredor Mediterrani que l'AVE a Galícia.
I un cinquè li xiula l'orella a un sisè que poder sí que a Catalunya hi ha poques autovies i massa autopistes.
El govern espanyol entona el 'Mea Culpa' a l'espanyola.
O no saben llatí o és que en saben massa.

Ja fa molts anys que en el seu 'Mea Culpa', els governs espanyols es prenen en sentit literal la primera paraula.
Total, que se'n pixen de tenir la culpa de totes les tribulacions de Catalunya.

In saecula seculorum.

O millor, Fiat iustitia et pirias mundus

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

A dilluns 13 de maig de 2012.

 

El català prospera.

 

Això és lu que podem llegir en alguns mitjans de comunicació, si res més no, al Principat de Catalunya. El català sembla que guanya atractiu i augmenta en el nombre de parlants.

L'enhorabona, tant mateix ja coneixeu la meua opinió, el català de nyigui-nyogui prospera trepitjant les despulles inhumades del català.

No us penseu pas que aquest català que pul·lula sigui un fill de la nostra llengua que reneix enfortit, potent i ric, és només el català de les mil paraules, és l'hereu befi que tira endavant en el món dels idiomes pobres i escanyats, ignorant del seu il·lustrat passat se'n alegra d'anar trampejant amb una sabata i una espardenya. És el català construït des de la sistematització lingüística, amb la que han menyspreat qualsevol particularitat dialectal i les paraules normatives que han considerat que estan fora de la zona estipulada com la que té el català que ha d'aprendre tothom.

Em canso a mi mateix de sentir-me o llegir-me tantes vegades dient la massacre que ha comés la normalització amb la nostra llengua.

L'escriptora Carme Riera, en un programa de televisió, deia lu que havia rebut el castellà i com s'havia empobrit l'idioma.

Això, explicava, es podia comprovar sentint parlar a una persona sud-americana, com fan servir una parla més rica, correcte i culta que els propis espanyols. Això és per què el castellà de l'altra banda del mar, s'ha mantingut fora del contacte amb el "virus" escanya i retalla idiomes que patim a Europa, a Espanya i a Catalunya.

Tanmateix ho podeu comprovar amb un català que hagués marxat a França fa 40 o 50 anys. El francès us el parlarà amb les retallades de paraules que ara són tant típiques allà : 'le pédé', 'le homó', 'les adó', 'le decá', le tutú, i la tatá, però el català us el parlarà amb tota la riquesa de l'època. Dirà castellanismes, això sí, no farà servir ni 'catifa', ni 'bústia', ni 'segell', ni 'guixeta', ni 'vorera', ans dirà 'voravia', però la seua parla estarà guarnida amb la riquesa de saber el significat dels mots ara desconeguts, i sabrà el nom de cada cosa de la que parli.

Si de tant en tant ens sorprèn ara la riquesa dels parlants no infectats, com s'ha permès la corrupció de l'idioma ?

Els entesos diuen que els idiomes evolucionen, que la manera de parlar que jo defenso, no és el mateix català de l'any 1700, ni del 1500, ni del 800. Estic ben d'acord amb l'evolució dels idiomes i amb l'acomodament al seu temps. El que no s'entén, és que a partir del moment en què es va establir una gramàtica i es van normalitzar les paraules de l'idioma català, a sant de què es va propiciar l'escabetxina de la nostra llengua que s'ha mantingut fins ara ?

I amb la normalització i la immersió lingüística, perquè es van esbandir les paraules a tort i a dret estipulant la parla pixacurta a la que hem arribat ?

És que es pensaven que les generacions properes no tindrien prou cap per aprendre un idioma més complert ?

A la natura tot evoluciona cap a l'eficàcia i la perfecció; els quadrúpedes no han perdut una pota per anar coixos, els ocells no han evolucionat cap a l'ala única, ni els peixos, al cap dels anys s'han tornat quadrats.

Tot evoluciona cap a la complicació perfeccionada. Els humans, amb els idiomes evolucionem cap a la ximpleria personalitzada.

De totes maneres, ara, de tant en tant, es comencen a sentir veus reclamant una recuperació de les formes dialectals i locals, i denunciant l'empobriment a què està sotmesa la nostra llengua.

Jo ja ho havia dit anys enrere, "Parla tal com cal, parla dialectal".

Ja sabem que lluitar contra la invasió normativa és impossible, però si que podríem, encara que fos "per riure", encara que fos per fer servir "simpàtics tipisme de poble" (fins on he arribat ! ), promoure la parla local entre els mateixos vilatans, la gran majoria ja forasters lingüístics, i els nostres visitants i turistes, als que poder els hi faria gràcia i tot.

Podem fer de la 'vella de la favada' si cal  per tal de donar a conèixer les nostres paraules i la parla local.

Jo, per la meua part, faré uns cartells mostrant les paraules típiques de Llançà en front de les seues normatives.

Si vosaltres us atreviu a fer alguna acció similar, envieu les fotografies !

 

Resistència dialectal !

 

Lluís Feliu. Notícies del C. De C. .

 

 

A dilluns 21 de maig de 2012.

 

Catalunya pobleapoble.

 

L'altre dia llegia com es proposava una reducció del nombre d'ajuntaments amb la intenció de reduir despeses i funcionaris. De 947 a 63; les propostes més radicals eliminarien el 93 % dels consistoris. Caldria poder esborrar els ajuntaments dels pobles de menys de 2000, dels de menys de 5000 o fins i tot els de menys de 20.000 habitants, per què segons el govern espanyol, hi ha municipis que no saben dur les seues finances, ni executar ni prestar els serveis a la població de manera eficient.

Em perdonareu si us dic que encara em dura el flatu del fart de riure que em vaig fer davant l'ideia de que fer grans ajuntaments resultat de la fusió de diversos municipis permetrà reduir el personal i la despesa.

Però és que els tècnics que fan aquests informes estan tocats del bolet, o és que viuen als llimbs ?

Poder es pensen que les persones són números i que els serveis a cobrir són només equacions. Sobre el paper sembla molt fàcil, tant  d'aquest ajuntament, tant d'aquest altre i tant del de més enllà, i en fem un que serà la meitat de tots plegats. Això transportat a tot arreu l'estalvi serà majúscul. Noi, guarda la llibreta i el llapit, i aterra a la realitat.

Posem un petit exemple sobre aquesta salvadora exponencialitat, que ens demostra que no haurà de funcionar.

Anys enrere en un poble de 2000 habitants hi havia un practicant i un metge per atendre tots els malalts, i feien dugues o tres visites a casa al dia si era necessari. A hores d'ara el poble ha duplicat la població, existeix un CAP en el que hi treballen una trentena de persones, i el metge només et visita a casa si és molt imprescindible. L'evolució: 2000 hab. = 2 de sanitat / 4000 hab. = 30 de sanitat.

Suposem un ajuntament a Figueres que s'ha adequat per acollir els petits pobles del voltant i alguns dels petits pobles costaners de més al nord.

Un cop s'hagués habilitat un edifici per allotjar l'administració d'aquests pobles, i conformat una plantilla a l'alçada de l'estalvi buscat, es posaria en marxa tota la maquinària. Tot d'una, al arribar l'istiu, on alguns d'aquests petits pobles costaners de 5000 habitants es converteixen una urb de 80.000. I no cal parlar de Roses i Empuriabrava. Aquests provocarien una allau en la demanda de serveis. Veient com funciona tot en les coses de l'Estat, quasi podríem afirmar que les "eminències" propulsores d'aquesta nova forma de govern concentrat, no ho haurien previst.

Tindrien que llogar un nodrit reforç de funcionaris i administratius per respondre a la demanda, cosa que tornaria a fer augmentar la plantilla encara que de moment fos interinament.

Si tampoc es preveu deixar als pobles un mínim "retén de guàrdia" per atendre o tramitar petites reclamacions, pagaments o donar informació, i tothom s'hagués de dirigir al nou "mamotrecu" administratiu, les cues de forasters, estrangers amb que si la 'facture de l'ó se pa bien', que si 'IBI non conpràn pá', que si 'das is no corregto, no corregto', i de la gent del país que es formarien, podrien competir amb les Museu Dalí un dia d'agost núvol i de tramuntana freda.

No hauria passat un any que l'estrès i la pressió que haurien rebut les plantilles d'administratius retallades farien que les baixes i les queixes fessin necessari tenir que ampliar  el personal, per tant, ja hauríem tornat a recuperar una part dels empleats dels que s'havia volgut prescindir.

Als dos anys, la centralització faria desconnectar l'administració central de les viues i primàries necessitats de cada poble, i donaria per "ximpleries" el gastar diners en fires, aplecs, jornades i menjades populars a llocs 'propers de la quinta forca'. Així, es deixarien caure moltes accions culturals, gastronòmiques i socials desconegudes pel nou gran ajuntament central, però que sí que són pels visitants fidels, i que proporcionen un increment del turisme fora de temporada.

L'equip retallat que hauria de mantenir al dia tota la infinitat de festes, celebracions i actes que es fan per tots els pobles, al cap de l'any, ja s'hauria tornat tarumba, cosa que faria inevitable concentrar els esforços i els diners cap a les ciutats i pobles més grans.

I desprès caldria anar solucionant totes les desavinences, estires-i-arronçes, enveges i enemistats que existeixen entre pobles i poblets davant una o altra circumstància.

Allò seria una guerra encesa;  si quatre no es posen d'acord per fer un menú gastronòmic, si tres no s'entenen per fer una confraria, si dos es traurien els ulls, i un es discuteix amb ell mateix, tot plegat, en dos anys, la gran mola administrativa a la pota coixa, acabaria com el "campo de bravante".  Coneixent el teler, en tres anys s'hauria duplicat el nombre de personal d'abans de les agregacions i fusions dels ajuntaments, i s'haurien duplicat les despeses primàries. A més, s'hauria destruït la personalitat i l'encant de moltes petites poblacions, incapaces, ara, de lluitar i fer-se sentir dins d'una administració enorme i esperpèntica.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

 

A dilluns 28 de maig de 2012.

 

La televisió feta espectacle.

 

I Gran Hermano és espectacle al cub.

Com tot espectacle dissenyat per a captar la màxima quantitat de públic i fer la millor audiència, se'm fa difícil de creure que les coses hi passen amb tota naturalitat.

És veritat que els personatges han de tenir la llibertat d'actuar en cada moment segons la seua voluntat. Voler guionitzar tots i cadascun dels seus moviments convertiria el programa en una obra de teatre, i faria, cosa que saben molt bé els seus promotors, que es perdessin situacions reals que superen amb escreix la imaginació dels seus guionistes.

Encara que els concursants actuïn amb llibertat, el fil de les seues vides dins el concurs sí que està subtilment conduït i encarrilat cap a les situacions compromeses, per tal de captar l'atenció de l'espectador i despertar el debat i la discussió.

En aquesta edició, els actes d'una concursant que suposadament li devia una certa honradesa i fidelitat a un altre, i no ho hauria acomplert, ha format dos bàndols aferrissats. Els que pensen, com ella mateixa, que el programa s'ha excedit mostrant i furgant en aquests fets suposadament incorrectes, i els qui argumenten que ja li està bé tot lu que li passa, i que tot s'ho ha buscat ella soleta. La concursant Noemí insinua que Gran Hermano s'ha encebat amb ella i amb els seus 'fracassos', i que per això gran part del públic l'ha agafat per cap d'inxa.

La pensada de la concursant, a la vista dels esdeveniments, pot ser tant certa com inevitable.

Lu que de veritat em va semblar curiós va ser el fet de que la presentadora, la Mercedes Milá, negués una vegada i una altra cap intent ni implicació del programa i d'ella mateixa en la suposada conxorxa contra la dita Noemí.

La Milá sentenciava : "Tu t'has entès amb fulano, tu t'has entès amb mengano i tu i només tu has dit mentides !!".  

Proclamar així una evidència em va semblar portar la discussió cap un desenllaç simplista i populista, feia pudor de fugida entre la boira. És inopinable que les situacions i les imatges les va provocar i aportar ella. Però això no resta que el programa les ha esbombat massiva i efusivament pel seu propi benefici, per aconseguir  màximes audiències i enaltir repetidament els moments de més morbositat i tensió psicològica. De tota manera, cal ser raonable i admetre que si el programa no hagués actuat així, hauria traït la seua raó intrínseca de ser.

Els concursants de programes realistes haurien de tenir molt en compte, abans de participar-hi, que la ratlla vermella d'aquests programes  la marca, en el millor dels casos, la legalitat, no la caritat.

En un espectacle un hom es pot atrevir a sortir per explicar-hi acudits, i suportar la pressió de tal fet.

Sembla que la concursant Noemí va anar a Gran Hermano a saltar a corda, i de cop i volta, s'ha trobat passant la corda fluixa sense xerxa.

Això és l'esca d'aquesta mena d'espectacles.

Però tranquils, els equilibris es fan a un pam del terra.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .       

 

 

A dilluns 4 de juny de 2012.

 

El valor del zero.

 

Sempre s'ha donat una mica de menys al zero. 'Ets un zero a l'esquerra', 'un zero patatero', 'un zero com una roda de molí', 'zero coma zero'.

Però el zero compta, especialment per la quantitat d'ells. En la nostra societat la quantitat de zeros imparteix justícia. Per exemple, un pispes roba menys de 400 euros i no va a la presó. Un altre en rampinya més de 400000000 i tampoc va a la presó. Però si tu tens alguna relació amb 40000 euros, l'espasa de la llei penja sobre el teu cap. Tot per qüestió de zeros.

Segons unes informacions secretes a les que ha tingut accés la R.C.C., el govern espanyol, cansat de que sempre se li discuteixin els calés i el número de zeros que els acompanyen que reverteix cap a les Autonomies, especialment Catalunya, ha ordenat al Ministro de Hacienda Cristòbal Montoro que posi en marxa el seu nou pla fiscal de redistribució.

Les nostres fonts asseguren que el ministre i el President de la Generalitat, Artur Mas, van tenir una reunió secreta per tal conèixer la fórmula i els procediments de gestió de la nova fiscalitat.

 

Montoro li deia així al President Mas :

 

-Arturo, te voy a hablar francamente, en el Gobierno de España estamos muy preocupados por las continuas quejas y protestas de Cataluña sobre la corresponsabilidad  fiscal que mantenemos ambos. Como sabes, he estado estudiando una nueva fórmula fiscal libre de quejas i suspicacias. Ya sabemos que Cataluña es una Autonomía a la que le gustan toda clase de avances, i no teme a las nuevas posibilidades, es por eso que hemos pensado que sois el lugar idóneo para probar durante unos años mi nuevo sistema de "Fiscalidad Autoredistributiva".

Ahora te acompañaré para visitar esta nueva sede y te mostraré como va a funcionar.

 

Es presenten davant d'un edifici amb els vidres foscos i  amb una petita porta també amb els vidres tintats.

 

-Pasa pasa Arturo.

 

Entren, i es troben en una petita sala amb un petit taulell de fusta. Mas s'ho mira i no bada boca.

 

-Te explico mi sistema, Arturo. Mira, para que no haya problemas de discriminación con Cataluña por parte del Estado Español, se tendrá que elegir a un catalán muy catalán, nacionalista i con autoridad i porte. Nosotros habíamos pensado en ti Arturo.

 

En Montoro pica de mans i de rere d'unes cortines apareix un tipus alt com un sant Pau i ample com un armari de matrimoni, ros i amb els ulls blaus. Anava vestit amb una mena de trajo com de porter d'hotel, de vint-i-un botons amb cordons i borles.

 

-Para controlar que nadie te impida actuar libremente con mi sistema de "Fiscalidad autoredistributiva", hemos puesto a este portero, que, para que veas que queremos la máxima imparcialidad, ni siquiera es español, lo hemos traído de Alemania; eso sí que da confianza, eh ? Arturo ? Pues bien, para no complicaros con demasiadas novedades, he establecido que para poder acceder a mí formula de autoredistribución habréis de pagar al portero lo mismo que pagabais al Estado Español hace tres años. Para que veas que de entrada no queremos abusar...

 

Cristòbal Montoro agafa Mas de bracet fins portar-lo davant d'una columna, a la que havien clavat un estri cobert per una bandera espanyola.

 

... Hanz !

 

En Hanz s'apropa, amb reverència estira la beta que fa caure la bandera, deixant al descobert el 'nou sistema fiscal' de Montoro.

 

-Chá-chááánnn ! He aquí mi "Fiscalidad autoredistributiva"!

 

Havia aparegut una gran i acolorida ruleta. A tot el seu voltant es podien veure les caselles que indicaven la numeració  : -0-1-0-2-0-3-0-4-0-5-0-6- i així fins el -0-10-.

 

-Pero Cristóbal, esto es una ruleta – arriba a dir el President Mas.

 

-Sí señor, pero una ruleta que manipularas tú, con toda libertad, sin interferencias del Estado Español, y el número que saques serán los miles de millones de euros que te llevarás de regreso a Cataluña. Por ejemplo, si sale el 5 son 5000 millones, si sale el 8 son 8000 millones, y si sale el 10, imagínate, te embolsas 10.000 millones de euros. Y los cobrarás directamente, sin negociaciones, ni discusiones, ni desilusiones, genial no ? Arturo ?   

 

-Pero hombre Montoro, en esta ruleta también hay muchos ceros. Qué pasa si me sale el cero ?

 

-Aquí está la gracia de mí nueva fiscalidad, nunca pierdes Arturo ! Si te sale el cero  ...  te da por culo el portero !

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 

A dimarts 12 de juny de 2012.

 

Ni Grècia.

 

Quan nosaltres encara anàvem amb un garrot i un "taparrabus", i menjàvem garrofes i fonolls, a Grècia ja estudiaven filosofia, lleis, cultura i democràcia. Era la consciència del món.

Això es pot dir dels antics grecs. Però ni Grècia ni cap altre país pot viure per sempre de les seues antigues glories, especialment si es perden o dissipen els precedents pels que d'una o altra manera han fet a un país, gran, o fort, o poderós, o culte, o tot alhora.

Així ha passat sense excepció durant tota la història de la humanitat.

A Grècia, es veu, han vulnerat la llei a tot nivell, governants, polítics, i el poble en tots els seus estaments.

La il·legalitat funciona mentre la realitat la pot suportat.

Grècia ha patit el que era inevitable i irremeiablement previsible. A tots ha de passar, no hi ha nació, país o estat a qui la governança irregular no el porti al caos final.

De res serveix haver estat el bressol de les civilitzacions, ni la perfecta màquina de la guerra, ni el niu de les conspiracions, ni l'imperi on mai es ponia el Sol.

L 'imatge d'un programa de televisió grega on un polític grec neonazi que ha rebut un cert suport dels votants grecs, agredeix a les integrants d'uns altres partits polítics, ens pot resultar curiosa o risible, patètica o penible, reprovable o intolerable, però sobretot ens hauria de servir d'exemple.

Un exemple que s'ha repetit al llarg de la història, però del que mai n'hem après.

La desllei ens apropa a l'extremisme. El compliment de la llei per part de tothom és l'única via per tal que la llibertat, la justícia i la democràcia puguin sobreviure llargament.

El problema és que això s'ha pensat i raonat des de l'antiguitat, a Grècia també, però mai s'ha pogut dur a terme.

Per sort o per desgràcia és d'humans mentir i bel·ligerar.

Per sort o per desgràcia també és d'humans intentar viure d'acord a la llei.

 

Lluís Feliu, Notícies del C de C. .         

 

 

 

A dilluns 18 de juny de 2012.

 

Postguerra.

 

S'ha publicat als diaris i ho han dit diferents persones, gent gran també. Que aquesta crisi es pot comparar amb la de la postguerra.

Jo no he viscut la postguerra, però ignorant i tot, no hi puc estar d'acord.

La mateixa paraula ho diu, 'postguerra', desprès d'una guerra.

Desprès d'uns anys de mort i de terror, de sentir xiular les bales i explotar les bombes, temps de desconfiança i odi, de destrucció i grans mancances.

Pels més desfavorits, menjar gats i rates, per molts altres farro, i un rosegó de pa embolicat amb un drap i tancat a pany i clau a la calaixera per tal de fer-lo durar. Una bullinada de malta o de xicòria de cafè sense sucre; poder, pels que podien, amb una pastilleta de sacarina portada d'estraperlo. Com l'oli, la farina i les llegums. Tot carregat a l'esquena, dut per camins perduts, per còrrecs i corriols; fugint de la Guardia Civil i dels Carabiners, del "Alto!", d'alguna bala perduda i d'una molt probablement trobada pallissa.

Com es pot tenir el valor de comparar aquesta crisi de la postdisbauxa amb la de la postguerra. Amb la de la postdisbauxa venim d'uns anys de xalar-nos-la bé i viure fins i tot per sobre de les nostres possibilitats, no d'uns anys de misèries i por.

Si la comparació la fa una persona jovenassa que no ha viscut la postguerra, o és que parla per què té boca, o és un tuliagis, o és imbècil.

Si la comparació la fa una persona gran que hagi viscut la postguerra, em fa dir que l'única guerra que ens venç inexorablement és la guerra contra els anys. Amb els anys tota càrrega és més feixuga, tot problema n'és un feix i tota pena un martiri. Es perd la virtut i l'esma, les noves mancances i necessitats fan recordar els temps d'estalviar aiga i llum per tal de pagar 'el mínim'. Tornen a la memòria els temps de poc tall i el plat de vianda amb una arengada. Els hi retornen aquells temps precaris amb una família necessitada. Els anys no perdonen, però així hi tot han de respondre.

Quan una persona gran es veu obligada a comparar aquesta crisi amb la que va viure durant la postguerra, molts són els que haurien de demanar perdó.

Demanar perdó i sentir xiular les bales rere seu.  

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .  

 

 

A dimecres 26 de juny de 2012.

 

Sant Joan, equinocci.

 

1-       Temps.

 

Al sortir de casa noto que l'aire està impregnat d'olor de formatge curat i de llenya cremant en algun forn matiner. Davant meu apareix apreparada la Fira de l'Abad, un mercat d'aparença medieval.

Molts firaires, guarnits amb roba de l'època preparant les parades, i els pendons i ensenyes penjades ziga-zaga, ziga-zaga, per tot el carrer em transporten de cop al temps de misenyor.

Enfilo el carrer pel bell mig, solitari, encara no hi ha públic. Aquella ambientació i els abres que llueixen verds i ufanosos a banda i banda del carrer, en recorda Duloc amb tota clarividència.

Uns metres més endavant, però, ja fora d'aquell escenari, se m'esvaeix del cap tota esperança de creuar-me amb un Ogre i un Burro, o amb un cartell propagandístic canterell i musical.

És la Revetlla de Sant Joan. Ara hi caic. Ha arribat l'istiu !

La maquinària turística s'ha posat en marxa.

Pel camí rumio de com i tant han canviat els temps i les coses.

Del mercat medieval, del paisatge universal de Llançà de vinyes i olivassos, dels horts i els carrers de terra i de sorra, de trulls i cellers, de xerxes de cànem i d'olor de brea hem passat, amb quatre passes, sembla, al Llançà 2012. Tot evoluciona, tot es modernitza.

Prop d'una cantonada un venedor ambulant marroquí em reclama l'atenció. En un moment m'ofereix un sortit de llapits de memòria de diferents gigabits. També treu uns ratolins tunejats de variades formes, un teclat de goma flexible i enrotllable, uns draps antiestàtics, caixes de múltiples connectors i adaptadors, un suport per portàtil tri-ventilat, una planta feta d'un material 'especial' que atrapa les radiacions, USB's i allargadors de tota mena. Res d'això em fa falta, li dic amb un somriure, i segueixo el camí.

Ai caram, el moro no m'ha ofert ni ulleres de sol, ni tornavisos, ni rellotges, ni llanternes, ni claus Allen, ni encenedors de colors, ni llargavistes, ni alfombres pel menjador, ni bolígrafus de noies en bikini. Ja ni CD's ni DVD's recopiats fins l'infinit. El món canvia i les seues necessitats també.

Un n'és espectador lineal i temporal. De l'edat mitjana a l'era dels computadors en quatre passes. I ara no m'ho a semblat. Ha passat.

 

2-       Mòbils.

 

Prenc una cervesa a la barra del Voramar. Tothom és a la terrassa. Només un grup de cinc noies joves comparteix la barra amb mi. Parlen animadament sobre el mòbil que tenen i els que voldrien i haurien de tenir. Tot eren pros i contres sobre Galacssis, Montes Carlos, HTCes i Blacks Berrys.

 

-A mi me'n fa falta un que ho col·loqui i reculli tot ràpidament i fàcilment, diu una.

-A mi m'interessa un que sigui pràctic i intuïtiu, que no hagi de perdre el temps amb moltes instruccions per aprendre qualsevol cosa, diu una altre.

-A mi me'n convé un que no es quedi sense bateria en el moment més inoportú, que sigui robust, però guapo, demana una tercera.

-Jo en voldria un que fos fàcil de fer anar, amb bona cobertura i que fos fiable, apunta la quarta.

-I que posés rentadores, exclama la del fons.

 

Tot d'una es fa el silenci, i com una revolada d'istornells, cada una posa el seu mòbil a sobre del de la seua companya, l'un sobre l'altre, fent una pila.

Seguint algun ritual desconegut per mi, retiren les mans de la barra i es miren el túmul electrònic sense badar boca.

Jo, giro el cap vers elles i pregunto amb cert interès:

 

-La mida importa ?

 

Elles em responen com el cor del La-la-la :

-És clar que la mida importa !

 

3-       La Roja.

 

He coincidit a l'ascensor amb el veí del segon. Duia posat a la cara una mena de somriure picardiós.

 

-Avui nit de berbena, eh?, em diu.

-Si, si...

-Sap que ha guanyat La Roja ?

-Si, ho he escoltat a la radio.

-El del tercer, com cada vegada que guanya Espanya, per celebrar-ho, ha pujat al terrat a tirar tres coets, m'apunta, ara amb un gran somriure.

 

4-       Protesta multilingüe.

 

Per fi a casa. És tard, però per mi és bona hora per llegir amb tranquil·litat l'entrevista que es publica a la contraportada de 'El Periódico' de Catalunya. És una entrevista que em va fer la Gemma Tramullas per parlar del meu llibre 'Recull casolà'.

Un cambrer "lingüista". El Periódico és un diari de gran tirada, és fantàstic poder-hi sortir.

Llegeixo detingudament, intentant fer-me passar per un lector llunyà, sospeso les meues paraules i intento percebre si m'he explicat prou clar i català, si el que em llegeixi entendrà el fons del què viu dir, les meues intencions. A la fi em dic a mi mateix que està molt bé.

També tinc l'edició en castellà. La llegeixo amb curiositat, i amb una certa intenció lingüística inquisidora adquirida aquests últims anys.

Se'm fa estrany veurem parlar del català en castellà.

Protestant de la discriminació que pateix la meua parla catalana per part del català normatiu, en castellà (!).

Millor que millor, penso.

Per protestar contra l'atac que el català normatiu institucional etziba als parlars locals i dialectals, ho faig en català, en castellà, i si fa falta en èlfic i en la llengua de Mordor.

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

 






Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=