Articles 2013.
 

Articles 2013.

 

A dissabte 2 de març de 2013. 

"Llegendes de mar de la Costa brava"

 

Torno al baix on tinc l'oficina de la R.C.C. . Hi ha sorra i fullaraca sota la porta, s'obra sense problemes. Dins és fosc i fred. Te la fredor acumulada de tots els dies d'hivern passats. L'única claror la donen els intermitents forats d'entre la penúltima i l'última fulles de la persiana de plàstic de la finestra del fons. No te cortina, la vista del carreró estret que baixa precipitant-se fins a mar és prou interessant. M'estic un moment a les enfosques respirant l'aire enrarit en el que s'hi havia barrejat olor de xerxa, de mar, d'antic pòsit resclosit. Els encebadors ressonen en el local esforçant-se per prendre el fred i adormit gas dels tubs. Per un moment em recorden als del despertar dels del Nostromo. Despertar, reviscolar, sortir de la hibernació, tornar a l'activitat aquesta.
Aixeco la persiana, el carreró estret del darrere que baixa fins a mar encara segueix allà, rere d'uns vidres entelats per la salabror, la pols i la sorra. Brocs i algues seques fan un munt en un racó. La claror posava en evidència lu petit del lloc, la humitat d'un pany de paret havia estat treballant tot l'hivern. El calçobre de terra i el botit del mur m`han fet deixar anar un sospir de desànim; abans de començar ja hi havia feina a fer. El petit wc amb les seues rajoles dels '70 no presentava cap pana, només el sec sifó de la tassa deixava sentir-se amargament. Estiro la cadena i apareix la sorollosa descàrrega d'aiga rovellada de la cisterna, perfectament apta per abeurar l'assedegat forat. La petita tovallola blaua restava momificada al costat del rentamans, seria qüestió de afegir-la a la pròxima maquinada. L'ambientador buit i mort lluïa la verda carcassa plena de borró. 
A la saleta, la taula arraconada a la paret, la làmpada blaua de flexo, les tres cadires, els llapits, els bolígrafs i els quatre paperots que havien quedat per allà sobre, no s'havien mogut ni un mil·límetre, com esperant el primer tret per sortir disparats. Diuen que fer una parada va bé per tornar agafar la feina amb més ganes, més energia, interès i alegria. Jo no sento pas, de moment, totes aquestes sensacions. Vaig acabar cremat i començo amb poc caliu. M'ha sabut greu pels que trèieu el nas per la RCC esperant novetats i no trobàveu res de nou o ben poca cosa. He d'agrair-vos de tot cor la vostra fidelitat i paciència. Però la veritat és que s'està tant bé sense escriure com genial ho és quan un hom en te ganes. I no serà que en tots aquests dies no hi ha hagut teca per fotre-hi queixalada ! Però podeu estar segurs que fins ara no he mogut ni una neurona per fer-me'n una opinió digna de ser escrita; ho he deixat passar tot pel broc gros.
M'assec i encenc la làmpada per si la bombeta encara crema; sí, va. Dono una ullada als apunts d'articles de l'any passat. En faig una bola i els llenço al pot de 'palomitas' gegant que em fa de paperera. Trec de la butxaca un parell de capsetes de recanvis de tinta per a ploma, i deixo la ploma cromada al costat. Aquest hivern m'he acostumat a escriure amb ploma. En tinc una daurada antiga amb la que signo el Recull casolà quan m'ho demanen. Què menys que signar amb ploma, penso ara ( ni que fos jo marquès, duc o personatge semblant ! ). 
En aquest primer escrit de la temporada us vull parlar del llibre "Llegendes del mar de la Costa Brava" de Miquel Martín ( Edicions Sidillà ). El llibre, que també compta amb il·lustracions a càrrec d'Albert Llenas Llensa, recull histories i llegendes de sirenes, monstres, mariners perduts, tresors i tempestes lligades a la geografia de la Costa Brava. Les narracions fan grups segons parlen de pescadors, mariners o altres feines de mar, de pirates, d'animals, d'éssers fantàstics, de la toponímia o de caire religiós. Així, des de Blanes a Portbou tots els pobles de la Costa Brava hi apareixen evocats. De Llançà en particular hi trobarem tres llegendes : 'El Cau del Llop de Llançà', 'El perpal misteriós' i 'La Mare de Déu del Port'.
En Miquel Martín es va posar en contacte amb mi per recopilar informació sobre llegendes de Llançà. Realment hi ha molt poques notícies escrites sobre aquest tema, ell tenia coneixement de la història que  envolta la capella del Port, basada en un fet real. Jo li vaig parlar de la llegenda del Cau del Llop, de la que el mossèn Josep Clavaguera en va fer una versió escrita. També vaig indagar una mica però ningú a qui vaig preguntar sabia de l'existència de cap llegenda marinera amb prou consistència que hagués estat escrita. Així vaig proposar-li una que jo havia recollit d'una tradició oral i que havia transcrit i versionat al meu llibre Recull casolà, titulada 'Història d'un perpal', i que ell ha adaptat com 'El perpal misteriós'.
Així doncs, amb aquest llibre de Miquel Martí tindrem a les nostres mans un extens recull de llegendes i històries de la nostra costa, que ens transportaran a una multitud d'indrets a través dels temps. Us el recomano.


Lluís Feliu. Notícies del C. de C. .   

 

A diumenge 10 de març de 2013.

Espanya encara penja en una canya. 

Vist està i comprovat queda que tota Espanya encara penja en una canya. No vui, però ho faig, referir-me a la frase de Josep Pla que anys ha fa que ens retrata. Catalunya, com Espanya, pateix tots els tics del país. Compartim polítics mangants, corruptes, aprofitats, abusadors, espietes, i  amés, una monarquia patètica i putifèrica. Som part i totalitat de la pell de toro.
Poder és que ja fa massa anys que som un poble amb gurniments, i ens han anat diluint el nostre 'fet diferencial' quasi fins l'anul·lació. Pot ser veritat que els catalans tinguem una percepció diferent de la resta dels hispànics sobre el què, el com, i l'anar d'un país, el nostre (p. ex.), una manera que creiem el poble català, i potser alguns polítics que comptarem amb els dits d'una mà, que ha de ser diferent i molt diferent de la dita Espanya en general.
Una Espanya que desprès d'anys de democràcia, encara coixeja un pam i mig. Què hi voleu fer, cadascú és parit com el pareixen. Però i a Catalunya, doncs, què ens ha passat ?Serà veritat allò de què qui va amb coixos al cap de l'any coixeja ?
Què hem de fer ?
Hem d'abandonar a la nostra companya de governs i polítics esguerrats i al seu seguici de pota rancs, per intentar aprendre a servar dret, i si ens fa falta posar-nos una alça, cal fer-ho sense vergonya. S'ha de ser valent assumint les pròpies limitacions i esforçar-se per superar-les.
Tindrem sort ?
Tindrem èxit ?
Serem com aquell borratxo que diu que a ell l'endemà se li espassa i deixarem a la senyora amb el seu incurable fat ?
No sabrem si podem superar els tics de la pell de toro fins que no fem un pas endavant, fins que no ens decidim a deixar-nos anar de la maneta. 
La Madre P. no ens vol deixar independitzar, així que haurem decidir per nosaltres mateixos quan ens arriba la majoria d'edat.
Mentrestant ens quedarem a Espanya.
Visca Espanya penjada en una canya, i si la canya cau Espanya adéu-siau. 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

A diumenge 17 de març de 2013.

Teràpia.

Per casualitat, l'altre dia vaig veure una pel·lícula titulada "Super cyclone". No la coneixia, però pel títol i la caràtula s'endevinava clarament que era de catàstrofes. Ja només començar es veia que no era una gran producció, als pocs minuts quedava palès que tampoc arribava a pel·lícula per la tele de les 4 de la tarda d'un dia feiner, era alguna cosa menys. Cal tenir la paciència, la curiositat i el valor tot ben posat, per arribar a deixar passar el primer quart d'hora per trobar-te davant d'una peli feta sense vergonya, cap sentit del ridícul ni complex.
D'opinió cinematogràfica no direm que és dolenta i mal feta; diríem que és dolentíssima i unabírria, una enganyifa, un nefast treball i pitjor guió; això d'entrada. Tant estrafolària em va semblar, que vaig cridar al meu fill per què veies la bestiesa que s'esdevenia. Al moment vam descobrir un requiliè d'efectes especials que anaven des dels millors temps del Tomàtic fins a preses del Paint i del Corel per pàrvuls. L'actuació esperpèntica dels actors i l'esterlocadadirecció feien precipitar la pel·lícula cap un desgavell i un patetisme que lluny de forçar-nos a parar-la i maleir els óssos de tot l'equip de rodatge d'aquell engendra, ens vam mantenir allà, recargolats de riure.
Era descobrir una pífia rere l'altra, un incongruència més grossa que l'anterior, una potineria desencadenada que sense cap rubor trencava totes les lleis cinematogràfiques establertes. És, de llarg, la pel·lícula que més m'ha fet riure. Evidentment no rius amb la pel·lícula, et rius de la pel·lícula. Un cop has perdut la bona consciència i ets capaç de superar la vergonya aliena, és el moment de riure com un ximplet amb la ximpleria de cinta. 
Desprès de noranta minuts de lliurar endorfines com uns cosacs, amb el passar de les lletres vam gaudir de la cirereta, una dotzena d'actors i uns efectes especials pòtols i destralers no podien donar per tants participants als crèdits :
"Eso es inventao !!" – vam cridar a l'uníson.
Genial.
Encara em fan mal les barres, mal Leoncio el león i Tristón.
Era evident que teníem que investigar qui eren els autors de tal risori. Bé, la companyia es diu "The Asylum", i encara que veient la pel·lícula podria semblar que l'hagin muntat uns jubilats al menjador de casa amb un 386, no, és una companyia californiana amb un ritme de treball de vertigen i un temps de producció record, que compta amb infinitat de títols, històries famoses i copies d'obres mestres del cines i de films ben recents.
Un pensa a qui deu anar destinada tota aquesta ingent quantitat de material penible, i per què acabar gastant temps i calés per acabar creant unes xarlotades ?
Doncs tot va destinat a la teràpia, a fer teràpia i per la teràpia.
Es fa evident que aquestes persones no es poden creure que fan bon cine ni pel·lícules mínimament presentables, han de ser conscients que fan un cine pallasso, abonant-se en l'esperit de sabata i espardenya, però amb energia això si, tant malfet com ben intencionat.
Cine per riure's del cine, sense complexos ni misericòrdia. Teràpia per aquells que se'ls in fot que els puguin prendre per cretins, teràpia per a fotetis empedreïts que sàpiguen desfer-se dels tabús i prejudicis dels amants del cine pur i no tant pur.
Gràcies The Asylum !  

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .   

 

A diumenge 24 de març de 2013.

@elsultimsempordanesoparlants.

La segona edició del 'Recull casolà' es va venent, moltíssimes gràcies. Fet i fotut han passat més de vint anys amb la real percepció de que la nostra parla va de baixest. He dit, escrit i discutit en multitud d'ocasions les causes que crec i sé que en són les culpables, però la lluita contra la desaparició de la nostra manera de parlar és vana. El llenguatge és viu, la parla canvia, i la nostra es perd irreversiblement des de fa uns vint-i-cinc anys especialment. La gent gran va morint, els nens i joves aprenen a l'escola el català normatiu, els de mitjana edat són pressionats i induïts a girar la llenga pels mitjans de comunicació i els catalano-hiperpuristes. L'enemic a casa. Són els que podrien, encara, ajudar a mantenir viva la nostra parla, però s'han abandonat al català Nivell X, són els més papistes que el Papa, són els que et corregeixen fins i tot les paraules normatives típiques del lloc per què el seu mestre, que qui sap d'on és parit, els hi ha dit que es deia d'aquella altra manera, són els pobrets parladors, són els hipercorreccionistes. 
Són els que menyspreen la parla dels seus pares i avis gràcies a la seua saviesa inculta. Són els que abominen els espàrgols, la tomata, els greixons, la lleixa, la fressa, la guilla, també l'aiga, el nuc, la plaja, la xerxa i tantes i tantes altres paraules maternes.
Són les noves eminències apostòliques, la cúria del català que ha de ser, ni Déu nos en guard. Són els que han canviat el seu carajillo pel cigaló, quan aquí,  carall i cigala volen tenir el mateix significat, són els que demanen un xarrup de llimona quan el que volen és un sorbet de llimona, són els que ara compren entrades a la guixeta per què pensen que taquilla no és català, són els que ara parlen de curses de braus per què pensen que toro no és català, es pensen ser els purs catalano-parlants per què defugen les totes paraules que pugui assemblar-se al castellà. Són els que, com molts de nosaltres, tota la vida havien dit 'orangutà', 'caimà', 'divà' i 'tobogà', però ara, savis d'ells, ho continuen dient; home, no diran orangutan, caiman, divan, i tobogan com en castellà, encara que sigui la manera correcta de pronunciar-ho. Aquest és el destí de la nostra parla, desaparèixer esborrada pels incansables i erudits corregidors, mentre nosaltres resistim personalment però sense cap resultat real.
Res més hi podem fer, tant sols resistir fins morir.
Germans de la Resistència dialectal és un honor lluitar amb vosaltres. Alcem el cap i la veu mentre puguem. Som els últims de la nostra era. Salut !

 

Lluís Feliu, Notícies del C.de C. .   

 

A dilluns 1 d'abril de 2013. 

Els misteriosos i silenciats casos del rat de Llançà.

La investigació  ho va concloure, però era vox populi que sota els carrers de Llançà el sòl era tot un sorral. Un sorral compactat pels anys que era un meravellós element per tal que les rates de les clavegueres hi fessin laberíntics i infinits passadissos pels que es desplaçaven, i pels que entraven i sortien del clavegueram trencat aquí i allà. I se sabia que al subsòl hi vivien moltes rates per què en èpoques en què hi havia pluges d'estup i el llevant botia, les clavegueres i túnels a la sorra quedaven inundats i l'aiga empenyia a la munió de ratam a l'exterior per qualsevol forat. Aquells dies, sota la pluja intensa, es podien veure rates pul·lulant pels carrers. Eren rates ufanoses, de pel serrat i amb un redera gras i arrodonit, i una cua llarga i forta. Semblaven una mica xompes al caminar, però quan algú les hi anava al darrera amb una escombra es veia que eren molt ràpides de moviments. Bé, a la fi, però, serien rates com moltes altres d'altres llocs. Però els misteriosos casos que van passar a Llançà i que es van amagar tant com es va poder, van ser protagonitzats per un espècimen de rata diferent, gros, vell, fastigós i vil, el rat.

 

CAS NÙMERO 1.

 

La senyora Dolors Broncada i Agró sempre havia treballat en assumptes de salut. De ben jova havia sigut ajudanta de la comadrona, a l'època la senyora Bennat. Quan aquesta es va retirar, les dones ja anaven a parir a l'hospital i a la Clínica Santa Acreu. Així que va començar a treballar com ajudanta del practicant, el senyor Margaliu. Uns anys desprès ho va ser del doctor Martianez, i a dies d'ara treballava al C.A.P. .
La Dolors sempre havia estat lletja i malcarada, de caràcter sec i desagradable. Tenia una veuregullosa de pito esquerdat que la delatava on fos, sense necessitat de veure-li l'estampa. L'havien batejat com "la rot". Era grassa i arriada com una rebenta-perols. Mai s'havia casat i no se li coneixia cap noviu formal, però sempre s'havia fet córrer que de jova havia tingut una fosca arramblada, ja que va passar de negre nit i sense pàmpol ni espelma. Ho això va avalà una colla d'homes que anaven a les esclotellades i al passar per davant del baix del celler d'en Met Tomba, van sentir un fregadís rere el portaló i van escoltar la característica veu de la Dolors, o al menys la van deixar per ella, que anava gemegant : 'Ai! Germà fica la mà' i 'Ai! Germà treu la mà i fica-la ja'. Com de tots és sabut, si tal n'era la Dolors, ella no tenia cap germà, per tant no era el cas d'un mal fet entre família,  tampoc hi havia a la Vila cap eclesiàstic, ni germà, ni frare, ni monjo, fora del mossèn, i no seria pas el cas. Així que la colla d'homes camí de mar van decidir que el que li treia les flors a la Dolors tenia que ser en Germà Lafica. Aquest era un home alt i ben plantat, però lleig com la mare que el va parir, d'una ganya molt estrafeta. Tenia dugues filles i era vidu de la Clara Albira, una dona molt perjudicada de la vista, que en prou feina veia ombres i clarors. No era per abonar el seu defecte visual, però tothom deia que bé que li podria haver ajudat a trobar un marit com en Germà. La pobra, però, va tenir molta mala pata per culpa de la mala vista. Un dia, a l'hort, no va veure les forquetes de ferro en un racó, i se les va clavar a la cama. La ferida se li va infectar greument i va morir de gangrena. Total, que desprès d'allò del celler d'en Met Tomba, que va ser en boca de tothom, no se'n va saber res més de xicots ni amants de la Dolors.
Amb els anys, el caràcter i els fets de la Dolors van anar per més mal. A més d'un i d'una, d'aquells amb qui hi tenia roce, els hi avia donat consells. Com els qui tenien l'avi o l'avia a casa, entubats o amb oxigen; 'si un cap de setmana voleu sortir tranquils, el dijous cap al tard li tanqueu l'oxigen i així tindrà una crisi, truqueu al C.A.P., us el portaran a urgències i se'l quedaran tot el cap de setmana, el dilluns o el dimarts, quan torni a estar estable, us el podreu tornar emportar a casa. Consells d'una persona lligada a la sanitat tota la vida. Poder un dia li concedirien una Llança Or.
Al C.A.P. no hi havia gaire dingú que la pogués dragar, i menys que hi tinguessin tracte fora del "Hola bondia". Sort deien, que li quedaven pocs mesos per a jubilar-se.
Encara que feia dos dies que plovia de llevant i els cops de mar de la Gola havien sortit fins i tot al Telenotícies, la Dolors ja havia pronosticat un parell de vegades aquell matí que no tardaria a entrar la tramuntana, ja que era la tercera vegada que tenia que anar al wàter a fer un pis, i això era senyal de vent.
Davant la porta del lavabo del personal del C.A.P s'hi va trobar l'indicador de plàstic que avisava del terra moll i el perill de resquitllades. 'A bones hores frega el terra la collons de la Maria', va pensar la Dolors. Va entrar al wàter trepitjant polit per no lliscar en aquell terra brillant i perfumat, que no s'assecava ni a tiros amb tanta humitat.
'Això serà una bona tramuntanada', va pensar la Dolors estirant un pamàs de paper del rotllet per eixugar-se. Va ser llavors quan va sentir un Glup-glup a la tassa del wc. Va abaixar el cap per mirar d'on sortia aquella fressa, però els saxons de la panxa no li deixaven veure ni la pirroxa ni més avall. Va aixancallar-se més i amb les cames va empènyer el cos enrere, estampant el cul contra la cisterna. I allà, entre les cames, al fons, va veure la cara del rat.
Aquella imatge de fesomia depravada, animal i diabòlica li va tallar la respiració i li a provocar el mal dels tres ofecs. Va aixecar el cul d'una grimpada, pàl·lida i entresuada, molla de suor freda, entre tremolors i esbufecs. El rat seguia els seus moviments amb els ulls injectats en sang, i ensenyava les dens punxegudes i engroguides sota uns llavis esclivellats i podrits. En un moment el rat es dóna impuls fent un xisclet horripilant i bat les mandíbules fent-les petar a pocs mil·límetres dels pellingots de les cuixes de la Dolors. Ella, espaordida, trascama fora del wàter, un peu li llisca sobre el terra humit. Les bragues de cotó de quarta i mitja li amarren les clivilles i l'entrebanquen. La Dolors intenta guardar l'equilibri però tot passa massa ràpid per què la Dolors ho pogués controlar, es venç cap a la dreta i cau a pes mort sobre el rentamans a l'alçada del cap. El cop és molt fort i l'impacte trenca la pica. La porcellana esquinçada com una mitja-lluna de carnisser li talla la pell del cap de la meitat del front fins quasi al clatell. Al arribar al terra colpeja contra el peu de la pica cruixint-li el cap. Un tros esberlat de porcellana li buida un ull.
Tot ha passat en un segon. Ella no ha pogut ni cridar ni molt menys, ara, demanar auxili. Resta inconscient al terra mentre un bassal de sang amara les llosses encara humides i perfumades. La fressa del cop i la patacada han alertat la gent del C.A.P. que crida : 'Dolors, Dolors', mentre repiquen insistentment a l'altra banda de la porta. El doctor Gonzalez és el qui esbotza la porta i entra el primer. S'esgarrifa per la imatge. Ràpidament s'apropa a l'immòbil Dolors, li puja les calces i li posa els dits al coll per mirar-li el pols.  La Dolors, ennuegada en sang, vol dir alguna cosa. El doctor Gonzalez apropa l'orella. Ella estossega i li esquitxa la cara de sang, però el doctor no s'aparta i la crida pel seu nom. Ella bleixa i diu en un fil de veu : '... un rat ... al wate ...'. La Dolors és morta, així ho confirma davant de tots.
El doctor Gonzalez creu que no ha entès a la senyora Dolors o poder ella delirava en l'agonia. No obstant dóna una ullada a la tassa del wàter. L'aiga groguenca indicava que la Dolors no havia tingut temps d'estirar la cadena.

El doctor Gonzalez no pensaria més en les paraules de la Dolors fins uns mesos més tard.

Continuarà ...

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .                                       

 

 A diumenge 7 d'abril de 2013.
  On són els líders ?

On són els grans líders polítics i socials d'aquesta època en què vivim és un misteri sense misteri en el fons. Els que hem viscut mig segle recordem a grans personatges contemporanis i a d'altres més antics. Grans dones i homes que amb el seu fer i carisma van conduir o induir a les seues societats d'una manera reconeguda anys desprès. Poder van ser uns personatges empesos per les necessitats socials i polítiques de llavors, èpoques èpiques i convulses, temps d'avenços socials i polítics. Fins i tot els dolents eren líders que s'enriquien i es mantenien en el poder massacrant al seu poble, encara recordem a Bokassa i a Idi Amin, eh?
Però el temps ha transcorregut, les societats han passat una època de bonança i benestar. Ens la xalàvem força bé a l'ombra del pi gros. Els nostres mandataris i governants es dedicaven a l'espoli dels nostres capitals sense grans maneres, alegalment, amb entrellats ben entrellats i sense violència, i també a fornicar sense grans perversions és clar, transformant-se en individus miserables i nuls per a la societat. I tot això davant nostre, benestants i panxamples, sense voler veure-hi, dedicats a guanyar i a gastar-ne més dels que un tenia seguint les ordres dels gurus del capitalisme sense escrúpols. Ja no calia fer rodar caps ni ser un carismàtic número ú per ser al poder o robar i ampliar el patrimoni fins l'infinit. Es podien moure quantitats ingents d'euros solapats en benaventurats ajuts i subvencions, que en aquell moment ajudaven a tapar tots els forats i de passada totes les boques. Van crear una estudiada estratègia de reciclatge polític, burocràtic i empresarial amb el que es mantenen als xupòpters cobrant fins la mort i més enllà. I així, durant anys s'ha anat creant un exercit de vividors, de governants i gurus d'una mediocritat vomitiva emparats per una propaganda mediàtica sense límit, ni control, que han guiat a unes societats sense criteri i que no estaven pas per calibrar la magnitud de la podridura que ens anava envaint. Des dels de l'olla fins al Rei tots ens els trobem ara rebolcats en un fangar.
Ara amb la crisi i les societats terrimbast avall, tothom s'ha despertat amb el xotrac i ha recuperat la visió de la crua realitat. Ara ens indignem Oh! Eh!, Oh! Eh! Això no pot ser ! I ara ve con el maten. Ara que hem promogut un ramat d'inútils, corruptes i mangants, reclamem que s'adrecin les coses, que s'actuï amb bon criteri i decisió, que es purguin responsabilitats i que se separin les pomes podrides. Ara que ja s'ha podrit cistell i tot, jonquillo i vimet. El barcu se'n va a picusense capità amb autiritat moral per donar ordres a dingú, i els oficials més bons s'haurien de fer saltar per la borda com teca pels tiburons. Haurem d'esperar que d'entre la tripulació o del pasatge apareixi un líder que faci rodar caps de corruptes i cardaires i que tingui valor per escatir-nos a tots plegats una mica, per creguts i pàmfils, i ens pugui conduir a la salvació. Amen. Fins que la tornem cagar, com és natural.

Lluís Feliu, Notícies del C.de C..

 

 A diumenge 14 d'abril de 2013.

No sóc espanyol, sóc català, amb simpatia.

 

Encara costa dir-ho obertament al qui així ho sent, i encara costa molt més d'acceptar al qui hi és contrari. Declarar-se català i no espanyol no ha de suposar cap afront a Espanya, tal com diríem no sóc francès o no sóc alemany sense que hagués d'haver-hi cap daltabaix a Europa.
Un país encara que conquerit i ocupat legal i administrativament i inclosa sa terra al territori del vencedor, no ha de veure esborrada la seua ànsia de llibertat i independència. El sentiment independentista català no ha pogut ser destruït per l'espanyolisme. Aquest espanyolisme ranci té un historial que el presenta com tant prepotent com tanoca i cap de burro. I així li a anat a la gran España. Un imperi on 'nunca se 
ponía el Sol' ha quedat reduït a la pell de toro. Aquest sempre ha mantingut un tracte dèspota, abusiu i intransigent, elevat al 'por mis cojones', vers els seus conquerits, i això els ha portat a tenir que lluitar contra tota mena de revolucions independentistes i llibertàries, cosa que a deixat a Espanya sense terres d'ultramar i amb una relació amb els seus esbombats 'hermanos patrios allende los mares' penjant d'un fil segons hem pogut veure fa poc. Aquest caràcter petulant, jactanciós i fatxenda ha perdurat ha través dels segles fins els nostres dies. Ara, encara, hem de patir els pretensiosos i reaccionaris atacs dels espanyolistes tramesos de generació a generació. Viuen en els temps dels reis Catòlics i la catxiporra, no ha evolucionat ni un mil·límetre. Encara pensen que la invasió i ocupació d'un país a d'anorrear el seu sentiment de poble al no res. Doncs no és així, hem resistit com a poble i hem mantingut d'empeu un pilar capital que ens suporta com a nació i ens identifica a tots, la nostra llengua. És per això que els governs espanyolistes ataquen contínuament aquest pilar, saben que si cau o s'esquerda, el nostre país quedaria greument ferit. Tanmateix, el tracte fiscal discriminant vers nosaltres, torpedina les nostres possibilitats d'avançar com a país modern i lliure, i ells ho saben, ho practiquen amb afany i no tenen intenció de desistir. Evidentment no han après res, són els 'don erre que erre' de l'ultranacionalisme espanyol, i no poden dragar que una part, sobreposada, de la seua España pugui arribar a alliberar-se del sempitern jou.
Perdre una altra 'colònia', ara part de la mateixa ibera terra, els pot costar molt car. Un dia ens tocarà escollir, o sang o podrit. Tots hauríem de patir, uns per aconseguir la llibertat, els altres per intentar mantenir a un poble subjugat al segle XXI. El món ja els comença a avisar, "feu-s'ho mirar això vostre contra els catalans".
Amb tot plegat, quin ànim ha de tenir un català per sentir-se espanyol ?
No sóc espanyol, sóc català, i de moment amb simpatia, com diria Fènix 11*23.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .                      

 

A dilluns 22 d'abril de 2013.

Els misteriosos casos del rat de Llançà : Cas 2. Part I i II.

 

La Flor Figa i Llapí aquell onze de març era a la perruqueria. Encara que feia dos dies que diluviava no estava pas preocupada per mullar-se els cabells, ni com li quedaria el pentinat amb tanta humitat. I això que a l'endemà tenia un munt de coses per celebrar. Era el seu aniversari, feia dinou anys, era el sant del seu xicot, feia un any just que s'havien conegut, i feia sis mesos exactes del seu primer flisto. Ho recordava sense escoïssor, amb tendresa i amor sentit. Demà seria un dia de celebracions públiques i íntimes, públiques i púbiques podríem dir. Era per això que era allà en un dia tant plujós i humit.
Més d'una vegada, en aquells comentaris innocents i sense intenció, tot mirant allò d'homes i dones despullades, el xicot havia ressaltat la curiositat que li aixecava les dones amb la tavella ben neta i polida. 
Feia més de tres anys que la Mari Pili venia a la perruqueria Somia un cop per setmana a fer depilacions. En feia a la cera, amb làser i d'especials. I aquesta era la que havia demanat la Flor. Li havia costat molt decidir-se. Tenir que mostrar les seues intimitats a una persona quasi desconeguda no era el mateix que fer-se les cames fins l'entrecuix, ensenyar-la, i amés tenir-li que manipular, encara que ella fos una jova moderna i oberta, li feia una mica de reparo. Tot fos per sorprendre al xicot, amb la que creia, que era de ben segur, la seua major fantasia sexual. Tot fos per l'amor. Se li va escapar un somriure entremaliat al pensar com si faria ell amb allò al davant.
La Flor era rosseta, primeta i ben repartida, simpàtica de carés i de tracte. Era blanca de pell i poc peluda, només pèl moixí que havia desaparegut desprès de quatre sessions de làser. Era per això que ja coneixia una mica a la Mari Pili, cosa que, tot s'ha de dir, l'havia ajudat a decidir-se. En l'entrevista passada ja van concretar l'assumpte; amb paraules de la depiladora : 'Com que tens poc pèl i la sorpresa serà per 
una vez y na más como santo Tomás, t'ho faré amb maquineta. La Flor li va dir que a la part de dalt hi volia un parell de rombes al bell mig. No és que la Flor en sabés res del significat dels dos rombes en els temps del 'Régimen'. Ella havia llegit en una revista de la tele que el rombe significava disposició per totes bandes, i ella, pel seu enamorat, estava disposada i oberta doblement. També havien decidit que com tenia els pèls rossos i els paral·lelograms no lluirien prou, se'ls hauria de tenyir. Van discutir entre el verd, el blau i el vermell, però es van decidir pel negre, que seria més sexi, sobretot en ella, una rossa natural.
I allà estava, estirada a la llitera, sense calces i amb un llarg full de paper sobre el ventre com per donar-li una certa de privacitat. La Mari Pili començà a aplicar el gel de sabó d'afaitar amb moviments circulars i impersonals, sense prémer gaire però fent-ho el suficient com per aixecar bromera. La Flor mantenia la mirada fita al sostre mentre sentia el suau fregadís de la Mari Pili, llavi amunt, llavi avall, llavi i a la dreta, llavi i a l'esquerra, amunt, amunt. En un moment la Mari Pili afegeix una mica més de gel, calia ensabonar fins el mont de venus. La Flor va notar la fredor. Es va preguntar si l'altra sentiria alguna mena d'excitació ensabonant i depilant castanyetes.
La Mari Pili va accelerar els cercles i els va engrandir, va superar el punt crític amb indiferència. Ben aviat va tenir el triangle emblanquinat. La depiladora desprecinta un capçal i l'acobla a la maquineta. Va començar per baix, amb els dits de la mà esquerra premia la zona i amb la dreta donava la primera rasurada. I la segona i la tercera, les fulles feien feina segura, van obrir camí per la blanca superfície. Tallen sense esforç com la falç talla l'herba verda i tendra. En un moment la Flor s'encongeix i deixa anar un "Au!". La Mari Pili comprova que no és res i la tranquil·litza amb un "yapa, yapa", mentre li pica suaument l'interior de la cuixa. 
La Flor ja lluïa els llambrots a la vista. Ara la Mari Pili treu un estri rombal per marcar els dibuixos que li havia demanat, els situa, els col·loca, els emplaça, una mica cap aquí, una mica cap allà, neteja i marca amb un llapit.
"Nena, ara et faré els detalls" – la Flor diu que endavant deixant anar un petit riure.
La Mari Pili talla, retalla, pentina, espolsa, tenyeix, renta, esbandeix, seca, raspalla i torna a pentinar.
-Noia, això ja quasi està - La Mari Pili li planta un mirall entre les cames per tal que la Flor se la vegi. Ella, davant d'aquella imatge que era calcada al seu desig, no va poder evitar un somriure nerviós, va aixecar el cap com una sargantana per veure-s'ho millor.
-Genial !
Els dos rombes negres lluïen atrevits per damunt de la pelada patatona. 
La Mari Pili va tornar a fer-la ajaçar, li tenia que aplicar un oli refrescant i hidratant, cosa que va fer tot seguit posant-se'n una mica a la mà. Li va aplicar per tota la zona amb un suau massatge. La Flor notava els suaus i lubricats moviments, amb quatre dits, amb tres dits, amb dos dits, prement, fent la pinça, fent l'estisora, pujant, baixant i tornant a pujar. L'oli feia l'efecte sobre la pell jova, llisa i fina, que es dilatava i es tornava turgent, els llavis de la Flor semblaven els morrets d'un nen grasset que botia contrariat. La comissura traspuava brillantor en el frec a frec lliscós i tebi. El xicot era al seu costat mirant-la amb un somriure picardiós. Una mica més amunt, més amunt.
Tot d'una la Flor té una esgarrifança. Sufocada, s'escura la gorja sorollosament. El xicot desapareix del seu costat i la mà de la Mari Pili de la seua figa.
S'aixeca del tamboret de treball amb un somriure tot dient - Apa, ja està. La Flor, semi-incorporada, pregunta com aquell que res - Ha quedat bé ?
La Mari Pili, mentre es renta les mans, treu el rampell iliturgità per part de pare i li respon – Nena, t'ha quedat el xirimoyo como el xoxo una muñeca.
La Flor, com tornant en sí, es puja les calces i es col·loca la minifaldilla sense deixar de mirar a terra. Poder podria semblar estrany que en un dia tant plujós s'hagués posat una minifaldilla texana, però va tenir el mateix pensament que les senyores grans que tenen la roba per anar al metge, una roba pràctica i fàcil de desvestir segons el tipus de visita, doncs per la visita d'ella, la curta minifaldilla havia pensat que era la més adient.
Es nota una mica estranya de baix, com més fresca i lleugereta. En fa una mica de tímida broma i s'acomiada de la Mari Pili.
A l'esquerra de la sortida del lloc de les depilacions s'hi trobava la porta del wàter. Poder per culpa del nerviosisme o poder de tant trastejar-li, a la Flor li van venir ganes de fer un pis. Va entrar i va tancar la porta sense fer fressa. Poder, en el fons, de què tenia ganes era de veure's el seu secret amb calma i tranquil·litat. El lavabo era net i amb diversos tocs femenins, el gros mirall sobre el rentamans deixava veure fins a la cintura. Es va girar per assegurar-se de que la porta tenia la balda passada, i que, de passada, evidentment, no hi havia dingú més a dins. Abans de descordar-se la minifaldilla es va ruboritzar, ella, tota sola, i d'amagat. S'exposaria a la seua pròpia mirada, nua de cintura per avall, en un lloc públic, tancat, però públic. Va abaixar-se la faldilla, l'escambell de plàstic que hi havia prop de la porta va ser suficient per elevar el seu reflex fins a mitja cuixa; tindria una vista ben emmarcada i privilegiada de la figa. La Figa que es mira la figa. Va somriure per l'acudit. Tot deixant anar un sospir es va baixar les calces que van lliscar fins lesclivilles
Genial era la paraula que més bé definia com li havia quedat el que li havia fet la Mari Pili. Genial era l'efecte dels rombes coronant el mont, i genial era aquell txitxi morrudet i petoner que brillava i tot. La Flor es va girar una mica cap a la dreta i desprès una mica cap a l'esquerra per veure-s'ho amb tota perspectiva. No va poder evitar tocar-se per sentir tanta finor.
Amb l'anular va fer com per esperrucar-se els rombes, però els pels del cony van mantenir fermes les files, de negre tenyit ells. La Flor es va renyar a ella mateixa.
-Tia, ja està bé de tant de mirar-te, sembles una perversa. 
Va recuperar les bragues sense baixar de l'escambell en una mena d'equilibri. Al anar a posar-se-les se'n va adonar de que estaven una mica tacades.
-Això ha sigut l'oli que m'hi a posat - va sentenciar ella. Si, si ...
-Tia, a que no t'atreveixes a anar sense calces ?
-Tu flipes !
-T'has fet un brassilenyo hi no tens ovaris per fer-ho ?
Però què era aquella bogeria ? I si algú per una malaurada raó descobria el seu secret. El seu secret d'amor. El seu tresor per a ell. Era només pel seu estimat. Si algú ho veia abans que el seu carquinyoli, això li doldria molt més que la vergonya que hauria de passar per trobar-se en tal situació. 
-Però tu al·lucines - va dir-se per allunyar tal mala astrugància
-Com vols trobar-te en un cas així ? Això són excuses !
-Si més no dugués una faldilla llarga ...
-Excuses ! Cagueta ! - la Flor volia i dolia.
-Jo tiaaa ... - es desesperava nerviosa i indecisa la Flor tot picant de peus damunt l'escambell.
Certament era un fet atrevit i excitant, una mica porcot i lasciu, però tanmateix temptador.
-Tia, que només has de pagar, sortir i anar xino-xano cap a casa.
Se sentia baixar l'aiga de la pluja per una canal interior. Era una bona ruixada. Va pensar en les gotes de pluja xocant contra el terra i esquitxant-li.
-Que et passa tia, t'has tornat güarrindonguis de cop ? O és que t'ha trastocat la depilació ?
Hi encara va trobar pitjor veure's davant del seu xicot explicant-li el seu atreviment, mentre ell escoltava tot trempat.
-Tu no ets així Flor !
I tota decidida va baixar de l'escambell i va fer a l'inrevés del que pensava, es va treure les calces i les va guardar a la butxaca de la minifaldilla que s'havia posat ràpidament. Ara si que els nervis li van fer venir pixera. Se li va fer estrany el asseure's, arromangar-se i començar a fer sense cap més mena d'entrebanc. Va tornar a somriure.
No havia acabat d'alleugerar-se quan va sentir una mena de GLU-GLU a la tassa del wàter. La minifaldilla texana convertida en un cinturó, li permet a la Flor veure perfectament entre cames. Allà estava el flamant parell de rombes negres i més avall el parell de dònuts acabats de fer.L'aiga al fons del wc feia unes ones concèntriques i de tant en tant sortia alguna bombolla d'aire, com si hi hagués un submarinista trastejant per allà al fons. 
Tot d'una s'obra l'aiga i apareix una visió horrible. La Flor queda corpresa paralitzada. Una rata enorme treu el cap mirant-la fixament d'una manera viciosa i fastigosa. Ella, morta de por, pot adonar-se perfectament com aquell monstre deixa de mirar-la als ulls per dirigir la seua porca mirada cap un altre lloc. Era evident, que els ulls pervertits, el musell llarg i punxegut amb els bigotis despariats i pèl només a clapes enfilaven cap a un lloc especial. La immunda aparició es llepava els llambrots descarnats amb la llenga pustulosa, i quan arriba a sota del nas la treu com una serp llarga i podrida, la bat amunt i avall amb sàtires i llépoles intencions. La Flor,aixencallada i tensa sobre el wàter no sabia com reaccionar davant aquell espectre depravat que li estava violant el seu secret, profanant el seu tresor d'amor i embrutint el regal pel seu estimat amb la mirada. La Flor se sent ultratjada i vexada pel rat que li fa ganyotes obscenes. Tot d'una la bestiola s'impulsa per arribar-hi. La Flor xiscla i passa una cama per damunt de la tassa. El rat xipolleja i salta cada cop més amunt. La Flor tremolant i quasi sense respiració, amb prou feina encepega com passar la balda, de reüll veu com el cos del rat sobresurt més a cada salt. Ella ni hipensa en què duu la faldilla cargolada a la cintura com una rosquitlla. D'una revolada obra i surt al passadís fent un altre xiscle. El que no podia saber la Flor era que feia menys de quinze segons que havia passat l'Asunción a fer-se els peus a la habitació del costat de la depiladora. Havia arribat a l'hora en punt, per tant havia passat directament amb les botes d'aiga i l'impermeable ben xops i regalats, deixant un rastre moll al terra. Va ser al trepitjar el moll quan la Flor va relliscar caient d'esquenes i amb la mala sort de donar-se un bon cop de cap amb la paret. I allà va quedar estanglada, arremangada i inconscient, amb una cama cap a ponent i l'altra cap a tramuntana.Amb els crits i la patacada les perruqueres i les clientes venen corrents per veure què passa, trobant la Flor a terra sense sentits. Poc desprès la Flor reposava a la llitera del C.A.P. . Duia una bona bossoga al cap coberta per una bossa de gel. La cobria un llençol verd. Ella sesentia marejada i estabornida. Com va poder, va allargar el braç dret sota el llençol per assegurar-se que duia la faldilla ben posada. Sí, la tenia per avall, tant avall com permetia una mini. 
El doctor Gonzalez li prenia la tensió.
-Com et trobes Flor ?
-Bé - va respondre amb un fil de veu.
-Què t'ha passat a la perruqueria ?
La Flor intenta recordar i ho recorda, li ve una esgarrifança i està a punt de desmaiar-se. 
-Una rata, grossa, en el wàter - diu quasi imperceptiblement.
El doctor ho ha sentit, rumia, i calla.
-Has fet molta sort Flor, no han tardat ni cinc minuts a dur-te al C.A.P. - li explica el doctor Gonzalez - en el moment que has caigut i has perdut el coneixement, a la perruqueria hi havien els dos nois de la Creu Roja que com que plovia tant, havien anat a buscar a la mare d'un d'ells. També hi havia la parella de municipals, es veu que un hi tenia la novia que no es volia mullar el pentinat, i en Ramón el bomber que esperava que sortís la dona. S'han mobilitzat tots.

Lluís Feliu. Notícies del C. de C. .

 

A divendres 3 de maig de 2013. 

En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones.

La sentència 'fes favors a bèsties que te'ls pagaran a coces', tant escaient per dedicar-la a algunes persones, per culpa de la ximpleria humana l'he sentit aplicada als animals. Això ho deia una senyora que s'havia dedicat a alimentar senglars petits pels voltants de casa, i un dia, ja crescudets, li van fotre un mal tanto. Ara la bona dona es preguntava com era possible que els senglars que havia alimentat al carrer, l'haguessin pogut 'envestir' i fer-la caure.
Hauria de saber que qui fa tonteries algun dia llepa.
És potser assenyada la persona que alimenta animals salvatges com si fossin el gosset de casa ? Doncs no. Ni és assenyat, ni representa a una persona més bona que les demès, ni a algú que estima més els animals que la resta. Només representa a algú amb una dèria, mania, mancança o potser amb una certa bona voluntat panoli/2/, que a la fi comporta a la societat perills, problemes i despeses innecessàries. El cas dels senglars salvatges pasturant per la ciutat, ha posat en evidència que les accions d'aquests 'benefactors d'animals' són nefastos.
Ens pensem que som molt moderns, civilitzats i més avançats per donar menjar als animals del carrer, però l'únic que demostra és que som uns irresponsables carregats de bon temps. Abans totes les cases tenien gats per caçar rates, gossos peteners per caçar o vigilar la casa o el ramat, aviram, conills i bestiar per vendre o matar per consumir. Quan, per exemple, una gata gatinava, es guardaven els cadells necessaris i la resta s'apartava de la mare i es rebotien per matar-los immediatament.
Això feia que els nostres avis i pares fossin unes males persones maltractadores d'animals ? No ho crec pas.
Avui en dia, tan fins i civilitzats, no podem pas matar una gatinada, els hem de deixar créixer una mica i desprès abandonar-los lluny, en algun lloc per què visquin. És clar, temps desprès, quan la quantitat de gats es converteix en un problema, ja vindran els de la protectora a exterminar-los; Ep ! que nosaltres som persones que estimem als animals. 
Si, de la mateixa manera dels que els alimenten al carrer, empastifant el terra aquí i allà, fent menjadores lluny de casa seua i prop de la d'algú altre. Lloc que desprès la brigada haurà de netejar i desinfectar per què es converteix en una cort, tot ple de mosques, paràsits, pèls i brutícia. Que bones persones.
També n'hi ha que es dediquen a alimentar els ocells. Quin gran bé per a la natura que fan. Donen pinso a gavians, estornells, coloms, tórtores, pardals i alguna garsa, tots animals en perill d'extinció. Això sí, no posen pas la teca al terrat de casa seua, ho escampen lluny, i els que reben són els terrats i teulats dels veïns que han tingut la mala sort de viure a prop d'on el xiflat o xiflada de torn li ha vingut bé de fer-hi el pessebre. No, no són més bones persones que la gent d'abans, ni estimen més els animals que els seus avantpassats. Només són més befis, irresponsables i tocats de l'ala.

 

Lluís Feliu, Notícies de C. de C. .          

 

Benvolguda ciudadania de Catalunya, han arribat a la República del Cap de Creus notícies de fonts informades, que diuen que pot arribar a ser molt possible que Catalunya tingui un Estat Propi abans d'un any.

Salut !

 

A dissabte 11 de maig de 2013.

Alguna cosa teníem per sobre de l'alcohol.

 

Diré, abans que algun puntós vulgui portar les meues paraules per camins esguerrats, que l'abús de l'alcohol és un perill per a la nostra salut i per la de les persones que ens envolten. No voldria alliçonar a dingú sobre el consum desmesurat de begudes alcohòliques, no crec pas que quisuam'hagi de fer cas, però de tots és sabut que les continues borratxeres i l'alcoholisme transformen les persones en éssers sense pròpia voluntat, i molt sovint dolents i violents. Dit això, només us proposo una reflexió.
Ara que ja en tenim uns quants, som, en algun moment, propensos a explicar històries de la nostra alegre joventut. Així, desprès de que un jove em fes cinc cèntims de festes, botellons i marxa (encara es diu ?), i que a l'estiu venia a Llançà a la festa de la cervesa, jo li vaig explicar d'on havia derivat aquesta festa de la cervesa i com va acabar com ara la coneixem.
Anys enrere, ho recordareu els de certa edat, tan llançanencs com forasters habituals de l'agost, a la Festa del Port de Llançà es servia, es bevia i s'arruixava grans quantitats de xampany ( cava ). Es venien les ampolles que es refredaven dins d'una barca plena d'aiga i gel. Tothom bevia molt, bé alguns més que d'altres, corredisses i persecucions tot remenant l'ampolla entre ball i ball era la tònica. El xampany vessat feia recs per la sorra de la plaja fins arribar a mar. Però com dic, també se'n bevia molt, sis, vuit, dotze, una vintena d'ampolles per cap, era una disbauxa. És evident que a la fi, tothom qui volia, acabava ben gat, però, tota aquella ingent quantitat d'ampolles de xampany buides s'anaven col·locant en un munt. Primer posades pels mateixos compradors i buidadors, i quan estaves massa malament per aconseguir un mínim equilibri, es deixaven a la barca per tal que la colla que les venia les anés dipositant a la pila. En tots aquells anys amb prou feina puc recordar cap incident amb les ampolles. Hi havia alguna baralla, alguna espenta, alguna discussió, normal donada la situació, però tenir cura amb les ampolles era una cosa que estava per sobre de les borratxeres, i el control del vidre, tan perillós entre tota aquella gentada ballant i saltant, esdevenia principal. Digueu-li la responsabilitat del borratxo, la sensatesa del pitofiu, la prudència del ximat, el respecte de l'ensofrat, el seny del cirat, el sinderi del moscat, o l'educació de l'empaperinat, totes i tots, trompes, torrats, mamats, molls, entonats, pets, els que en portaven quatre puces, els que anaven calents d'orelles, els que duien una bona turca teníem per sobre de l'alcohol, gran cura en no trencar cap ampolla de xampany. Digueu-li com vulgueu.
Van passar els anys i la festa va ser coneguda per altre gent. Van començar a arribar colles de sense gràcies que ja no compraven el xampany a la barca, se'l portaven de fora, del baratu, en els maleters del cotxes. Eren una mena d'imbècils que no tenien cap responsabilitat, ni sensatesa, ni prudència, ni respecte, ni seny, ni sinderi, ni educació. Tiraven les ampolles que s'estellaven contra el terra, o les llençaven a l'aire, la gent es tallava i altres quedaven ferits amb algun trenc al cap. 
S'empentaven daltabaix del moll, fins hi tot va haver-hi un greu accident al Castellar. Els desaprensius no van ser aturats a temps i com sempre, es va optar per lu més fàcil, perdre la festa, es va prohibir vendre xampany i es venia cervesa. Els bronques continuaven portant-se la beguda al cotxe, cervesa de supermercat i licors, i seguien comportant-se com porcs. Es va decidir, abans de controlar a tota aquella trepa, traslladar la festa al pàrquing, reduir-la en una mena de corralassa on només es venien llaunes de cervesa, sota la vigilància dels Mossos d'Esquadra. 
La Festa del Port convertida en la festa de la cervesa. 
Als que l'han portat fins aquí els hi faltaven algunes coses per sobre de l'alcohol.
Les mateixes que les hi faltaven per sota.

Lluís Feliu, Notícies del C. De C. .

 

A diumenge 19 de maig de 2013.

Economies emergents de peus descalços.

 
Tothom parla ara de les noves economies emergents, de les noves potències econòmiques i dels nous països productors, però només cal mirar-s'ho una mica per veure la realitat d'aquest nou creixement. Xina, l'Índia, alguns països llatinoamericans fabriquen i exporten en gran manera productes de consum massiu, components i aparells d'electrònica i informàtica, complements de moda i còpies i falsificacions. No són tots ells productes típics de cada lloc de procedència, sinó articles destinats a satisfer les infinites necessitats dels països i societats desenvolupades, per tant aquests països emergents no ens venen els seus productes originals, exporten el què les empreses del "nostre" món hi van a fabricar per tal d'abaratir costos pagant uns salaris miserables, i tenint als treballadors locals amb una precarietat i inseguretat laborals ratllant l'esclavatge. Aquest és el ressorgiment dels pobles emergents, sortir de la misèria extrema per arribar a l'extrema pobresa. Si fos una guerra diríem que són carn de canó, però com que parlem d'indústria direm carn de fàbrica. Fabricació a baix preu per tal de poder competir en la venta. Tots busquem el millor preu, però pobres de nosaltres, no hi pensem pas com s'aconsegueixen aquests preus tant competitius. Ho sabem, però a l'hora de comprar no hi pensem, és la llei de l'oferta. Poder davant de les catàstrofes com la de les treballadores tèxtils de l'Índia tenim un rampell de consciència i proclamem la nostra més enèrgica repulsa; ja coneixem l'efecte de tal proclama.
I els governs i els gurus dels països desenvolupats, dels que som dalt de la piràmide del consum insaciable, es fan els espantats davant l'ímpetu d'aquests nous motors industrials, nosaltres que som incapaços de crear llocs de treball, i ens diuen que ens hem de meravellar de com pugen.
Com pugen ?
Doncs com han pujat moltes altres civilitzacions abans, trepitjant i abusant del seu poble. Per alguna raó misteriosa els nostres governs no saben com actuar contra aquesta "invasió de competitivitat" que fa perillar el nostre comerç i fabricació interns. Un hom podria pensar que potser posant uns aranzels es podrien igualar les oportunitats. Tant val fabricar una cosa aquí, doncs tal tassa per igualar el preu del producte foraster, i el públic que triï el què més li convingui.
Els preus de cost que aconsegueixen aquests països no són fruit d'una gran planificació empresarial, ni d'una excel·lent optimització industrial, només són fruit de l'especulació i de l'abús de les persones. 
Tal mateix, amb aquests aranzels privaríem tals pobles d'emergir amb penes i treballs, els privaríem de les engrunes que les multinacionals les hi deixen caure a les seues mans buides.
Què hem de fer doncs amb tot plegat ?

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. . 

 

 

A diumenge 26 de maig de 2013.

Suïcidi : fi o mitjà.

Hi ha temes que un es pregunta si té prou aptesa com per poder-ne parlar, però coneixent-me, sé que la meua resposta és sí, si es fa amb tota sinceritat, sigui quina sigui l'opinió personal. Generalment s'entén el suïcidi com un esdeveniment tràgic, dolorós i trist. Tràgic per comportar una mort prematura, dolorós per a les persones que l'estimaven, i trist per ja no ser possible saber si encara li esperaven dies millors. 
Per l'altre part, si un pren la decisió lliurament, per voluntat pròpia, amb plena consciència i net de religió, crec que és un acte valent, deslliurador i de ple dret de l'individu. Ara com en altres episodis turbulents i desgraciats de la nostra història, el suïcidi a pres cos en la nostre societat. Davant casos desesperats, hi ha persones que prenen el suïcidi com la solució, contradictòriament, a la seua vida. A causa d'aquesta notorietat es poden escoltar veus de persones, que, crec jo, molt lluny d'emprendre aquesta decisió, entenen el suïcidi com un fet buit, negant-li qualsevol sentiment heroic o romàntic, inútil en sí mateix, si en l'acció un no acaba també amb la vida del que, certament, l'ha induït a tal acte, ja que donen per impossible que un pugui arribar al suïcidi per pròpia decisió i lliure pensament, sense cap causa exterior que l'empenyi a cometre tal fet. Per tant, com efecte d'una causa, en podem triar una que desgraciadament ara ha ocorregut varies vegades com són els suïcidis lligats a problemes amb els bancs. Així, seria lògic, segons aquests pensaments, que el suïcida, abans s'hauria d'endur per davant al banquer causant de les seues desgràcies. De la mateixa manera, el que es suïcida per amor, per treure'n algun profit del seu fet, tindria que matar al culpable del seu desamor, i el que es suïcida per culpa d'una malaltia sense remei, hauria d'acabar amb la vida del metge que no l'ha pogut curar, i tantes altres circumstàncies. Poder, nosaltres mateixos, amarats pels segles de venjança i practicitat típiques dels humans, podríem arribar a trobar prou lògiques, tot i que improbables, aquestes elucubracions. 
Aquest pas ens pot portar a pensar, doncs, que l'individu que es suïcida fent-se esclatar la bomba que duu a sobre en un mercat o en un autobús escolar empès per les raons que l'han alliçonat a creure que tals o quals són el seu problema, i que la seua immolació no és en va si els mata junt amb ell, seria, dins aquella lògica, un suïcidi raonablement comprensiu, i des d'aquest punt, acceptable, i per tant, si en l'acte mor l'individu, no s'hauria de considerar un acte de terrorisme, sinó un suïcidi efectiu.
O què ?

 Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .    

 

A dilluns 3 de juny de 2013. 

Visca Catalunya culinària lliure.

Sempre ho havíem sabut i ara s'ha corroborat, Catalunya és un país amb una gran, variada i magnífica cuina. Gaudim d'una varietat d'aliments, condiments i productes propis de casa nostra que ens permeten cuinar d'una manera reconeguda. La cuina i la teca impregnen tot el país, cada terra amb els seus típics menjars, però que tots junts fan un tot diferencial i propi que ens representa com a catalans.
Aquesta catalana cuina és ben present fins i tot a la política, i ja en temps de l'invasor i repressor espanyol Felip V, la cuina catalana és present i objectiu a dominar per part dels governs espanyols en les relacions entre els dos països com a domini del propis catalans. 
Ja des dels principis dels temps en la nostra relació amb Espanya l'hem passat magre. Les menges a les que ens tenien sotmesos eren molt bàsiques i precàries i ens van fer cagartramussos. Des de llavors els governs espanyols sempre ens han donat un anglà per fer cagar un roure, i ens han volgut fer passar gotlles per perdius. Però vam resistir, ja ho deien els mateixos castellans, 'Los catalanes de las piedras sacan panes'. Sort que el pa que teníem l'amaníem amb tomata, això ens va ajudar a tirar endavant, i ha quedat com plat típic de la nostra terra. Espanya, però, continuava tallant la cansalada, els governs espanyols ens superen a porcsals catalans, nosaltres no podem pas competir amb la qualitat del Jabugo; ens hem de conformar guarnint el pa amb fuetembotit ben nostre. Ja els hi agradaria als governs espanyols tenir-nos apa i fuet, però ells són més de xoriços. El que sí sempre hauríem volgut és fer-los-hi una bonabotifarra catalana, però encara no han trobat el moment per acceptar-nos una bona torrinyada. Total, que com és ben sabut que porc a mitges mai és gras, i coneixent als governs espanyols que són del 'El que parte y reparte se lleva la mejor parte' i del 'Melón entero y la tajá en la mano', va arribar el moment en què el govern català es va veure obligat a deixar la carn de banda, i li van oferir la política del peix. Els catalans van optar per el peix al covec ( cove ). Així, en un principi, els governs espanyols van acceptar de donar-nos peixet. Ens agrumien amb algunaboga i amb esca de pop i guixonet, i nosaltres anàvem a l'ham. Però poc desprès, els espanyols van pensar que poder amb només amb sardina els catalans també picaríem. I així va ser, vam estar uns anys menjant-los-hi la sardina. Però ja se sap que l'esperit imperialista hispànic sempre acaba per sortir, i van decidir que la sardina no ens convenia, per què tanta sardina ens podria botir la panxa, així que ens van canviar la sardina per l'anxova. Com era d'esperar, al cap de poc, donar-nos anxova també els hi pudia, i ens van receptar la dieta de l'anxoví. Nosaltres, que som de bon conformar, ens fotíem l'anxoví, això sí, l'acompanyàvem amb un bon morterd'allioli, per què l'allioli és un producte típic català que ens revifa, ens conforta i ens enalteix en els dies infausts. Va ser per aquells moments quan va sorgir un ministre mondongo de la cort del govern espanyol al que anomenaven Uert, i que es va entestar en què l'anxoví espanyol no es podia menjar amb allioli, es tenien que menjar amb ajoaceite, per tant, si volíem el seu anxoví, teníem que canviar el nom de l'allioli. Aquí sí que els catalans es van emprenyar, tots es van posar d'acord en dir que l'allioli no es tocava, que l'allioli era l'allioli, que a Catalunya sempre s'havia dit així i es diria així sempre. El ministre mondongo Uert, que es delia pel "picadillo" deturbes ( turmes ) catalanes, postulava que la solució era que a les escoles catalanes s'ensenyés elajoaceite i no l'allioli; però en això, més s'hi negaven els catalans, més s'hi entestava el ministremondongo Uert, que va fer bones i seues dugues dites espanyoles : 'Un tonto va por un camino, el camino se acaba y el tonto sigue' i 'Cuando un tonto se agarra a una reja, o la arranca o allí la deja.', tant va insistir i bregar el ministre mondongo Uert, que per un moment va semblar quel'allioli se'ns tenia que negar, però a força de remenar-lo amb la constància i perseverança típiques catalanes, es va aconseguir que la mà de morter es mantingués ben dreta al bell mig del'allioli. El govern espanyol, fart de la dieta de l'anxoví, va decidir que els catalans mengessin peix no era bo per Espanya, i van establir per a nosaltres la dieta de les gramínies, sia 'l'alpiste'castellà, escaiola pels catalans. El nostre President ha dit que amb aquestes engrunes, Catalunya no pot tirar endavant; afarta't Susanna, la meitat de mitja figa.
És que vol el govern espanyol que caiguem decandits ?
Que ens agafi un cori-mori ?
Que ens fotem les cames com els pops ?
Que pengem les barres en un clau ?
Collons, que els catalans som gent de vida !
Per sort al govern espanyol encara no li ha passat pel cap fotre cullerada a les nostres postresmés identificatives, la crema catalana cremada. Això sí, un que treballa a l'hostaleria se'n pot adonar de que els catalans, ara, quan la demanen tots apunten : 'Que sigui ben cremada, que ens representi bé com a país'. Que hi voleu fer, es nota que els catalans estem cremats amb l'assumpte dietètic espanyol, i per acabar-ho d'arreglar, ja sabem que el 'café para todos' al que ens convida el govern espanyol és una aiga de mitjons suats que als catalans ens fa cremor d'estomac.
Poder ja és hora de que els catalans ens atrevim a fer un bon cremat. De rom eh ...

 
Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .    

 

A dijous 13 de juny de 2013.

Desesperança de vida.

La nostra esperança de vida s'ha allargat, els experts han estipulat que viurem fins als cent anys, i d'aquí a 20 anys s'estima que arribarem a viure fins els 128 anys. Un, que espera arribar viu a la vellesa, podria pensar que la vida ens depara, en general, una llarga jubilació. Però no, hem vist des de fa temps que el govern ha calculat que tanta població jubilada tants anys no és sostenible. Sembla ser que la jubilació als 65 anys estava calculada per una esperança de vida d'entre 50 i 55 anys. Els nostres governants han establert, en general, de 5 a 10 anys de jubilació, obviant les excepcions de vellesa, per a nosaltres. Així doncs, ara que hem de viure fins als 100 anys, hem de treballar-ne més. Atenent a una suposada i calculada sostenibilitat, la nostra vida és com la d'un Logan qualsevol. No hi ha diners, diuen, per pagar unes tant llargues 'vacances' a la població d'edat. 
Però no hi ha diners en referència a què ?
A la caixa i sistema estipulat en què polítics, governs, corruptes i mangants de tota mena s'han emplenat i s'emplenen les butxaques ?
Coneixent la quantitat de lladronici dels de l'olla, és més que evident que no hi pot haver calés pel poble. Algú s'ha de sacrificar i el ramat tenim tots els números. Els governats i governantes sempre escombren cap a casa amb el nostre permís, sembla que ho donem per natural. Una nova mostra n'és aquesta moguda de les revisions ginecològiques gratuïtes per treballadores ( 700 ) a les ordres de la ministra Soraya Sáenz de Santamaria, valorada fins 40.000 euros,  
el regidor del BNG, Xaquín Charlín va haver de dimitir per referir-se a 'un chochito de oro' pel valor de les revisions, tots els parlamentaris de tots els grups li van saltar a sobre per les seues paraules. Està molt de moda això de pujar al carro feminista histèric; que modern. Poder sí, que dit d'una altra manera hagués sigut més entenedor tal despropòsit. Més aviat hauria de haver fet servir la paraula formigó armat, i no referir-se al chochito, sinó a la cara, que aquesta si que l'han de tenir dura. Pel treball que tenen, de ben segur que guanyen prou per pagar-se una mútua, i sinó, també, com la grandíssima majoria de dones espanyoles, demanar hora amb gran paciència a la espanyolíssima Seguridad Social. No hi ha diners pel poble, que hi farem. 
Les muntanyes són verdes i el cel és blau i clar com un ull de peix. Les enfilarades d'abres a banda i banda del carrer que em porten a la feina fa tants anys, resplendeixen ufanoses. El camí cap a la jubilació és molt llarg, per sort, la naturalesa sembla voler donar esperança a la desesperança de vida.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .        

 

A divendres 28 de juny de 2013.

Quan la normativa tiba.

Poder no ho diríeu però Espanya és un país ple de normes, i per simpatia encara que sigui, Catalunya també n'està ben servida. Normes que regulen la nostra vida per fer-la més social, que no més sociable. Em direu que sóc un poruc, o un bonifaci, o massa cívic, o raro, però jo compleixo les normes. En bici, per exemple, porto llum al davant i al darrera, i timbre, i un braçalet reflectant de nit, no pujo a les voreres, i senyalitzo amb el braç els girs cap a l'esquerra i cap a la dreta, i he arribat a la conclusió que molta gent desconeix tal senyal, per què es pensen que els estic saludant i en tornen el salut. Jo no m'atreveixo a deixar el cotxe aparcat en llocs prohibits ni un moment, ans dono quaranta voltes per trobar una plaça. Tampoc passo per direccions prohibides tot i sabent que és molt improbable que hagi de tenir cap problema. Faig servir sempre els intermitents; no sé si ara els intermitents dels cotxes nous consumeixen molt i amb això de la crisi molta gent se'ls estalvia, ja que molts d'aquests i en especial tot-terrenys i súper-terrenys de gran cilindrada no els fan servir ni de carambola. Reciclo, no llenço papers al terra, baixo de la vorera si toca, respecto la cua, de nits no faig fressa, dic bon dia, deixo sortir abans d'entrar, em tapo la boca al badallar i totes aquelles coses. Tot són caràcters, en trobarem que es pensen que les normes estan fetes pel pròxim i no pas per a ells mateixos. Xalaten al policia que els ha denunciat donant raons pel aparcament il·legal que han fet.  D'altres fan servir l'amiguisme administratiu o polític per tal que els hi treguin la multa. És clar que també hi ha infractors súper reincidents que tenen cotxes invisibles per la policia, tot s'ha de dir. 
La normativa és la mateixa per a tothom, la invisibilitat o no de l'infractor és una aplicació subjectiva de la mateixa norma segons la persona i el moment. I en aquest país tenim molta subjectivitat. De vegades sembla que ens meravellem de la netedat i pulcritud dels ciutadans d'alguns països d'Europa, però hem de saber que aquesta conducta tant "neta" l'han après a través d'anys d'haver de pagar una bona multa, sempre i tothom, per llançar una burilla o un paper al terra del seu país. 
Hem de pensar que nosaltres som més brutets per què no tenim una normativa que ens obliga a ser nets, o és potser que la normativa ja existeix però els ciutadans, la policia i la justícia ens la passem per l'engonal ?
És evident que en gran manera no som un país que fa complir les normatives poc populars i que suposin un gran volum de feina i mal de caps. No n'anomenaré cap en particular, però tots us heu preguntat alguna vegada que es deixi fer això i allò i que no es multin tals malifetes, doncs és a aquestes a les normes a les que em refereixo. No som un poble de complir les normes petites, ni els polítics les fan complir quan això porta massa feina i fa perdre vots; si no és per guanyar-hi calés.
No som de normes, deu ser que som més de lleis, segons es va veient.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .           

 

A dilluns 8 de juliol de 2013.

Crisis nostra de cada dia.

Ha arribat l'istiu, i per ara, en prou feines la cuca viu. És la crisi que endogala les butxaques dels que poden i dels que no poden també, diuen. Cal mirar-s'hi i servar dret en qüestions de dispendi. No es veu gent, i és que de vegades sembla que vivim en un país de Rayo's Mcqueen's i companyia. Cotxes amunt i avall n'hi ha un requilié, cues i tot, però sembla que ni els pilots ni els passatgers baixin mai de vehicle, uns caballitus infinits fent la goma per les carreteres, una circulació acordeonica que es mossega la cua per no parar enlloc, bé només al Museu Dalí, diuen. Exageren, pels carrers també s'hi veu algú, segons l'hora més, segons l'hora menus. A l'hora de tornar, alegres corrues i grupets de musulmans fan via per agafar el tren desprès d'un dia de plaja. Figueres té mar i Llançà té Museu Dalí, diuen. No, no, sí, sí, és veritat que hi ha menusgent que altres temporades, i és que tot és molt car. L'època del "tre bon prí, tre bon prí" és lluny, la pesseta ailàs, ara som europeus i tot "oh se txer, oh se txer". Res queda dels carrers de sorra, del pàrquing a l'ombra del sostre de canyes ni dels tamarius. Res queda de les terrasses obertes voltades de canyissos i guarnides amb flors de nit, enfiladisses campanetes i bombetes de colors, on les colles d'alemanys, abans de tancar els bars a les 4 de la matinada, demanaven un parell de caixes més d'estrelles per allargar una horeta més la vetllada, eren temps de baraturapels estrangers. Al poste emplenaven els dipòsits; és clar, servien la gasolina, et miraven l'oli i netejaven els vidres del Toyota Corolla del 66, "My Corolla is fantastic" deia l'enganxina. Es guanyava més de propines que de sou. Les famílies d'alemanys vestides de blanc ja no hi són, ni "Lenz" ni "Marxauses"; ni les claques de belgues :"Gudfarduma!", ni els pienuars amb molt de "ponyon", ni les colles dels francesos del cous-cous, ni el lord amb els seu Jaguar verd, ja no hi ha barretades pels senyors de Barcelona, la crisi és general i per a tothom, sort n'hi ha dels del Club Nàutic, diuen. 
I és clar, no hi ha ambient, de nit sobretot. Llançà de nit és un poble tranquil per més que hi hagin 80.000 forasters, tranquil però sense divertiment pel jovent ni per a la resta. Ai ! Aquells anys del Puput, del Mamut, del Cau, del Ris-Bar, del Club 91, del Pati Blanc musical, de l'Hacienda desprès Kroac!, del Totem, del Niu de Foc, del KGB, del Tropical, del Pirata, del Captain's i d'altres que em deixo, gresca i xiringuitus feien molt d'ambient. La xocolata es tallava entre coixins rere les canyes a gavinet i espelma, els Necromancers feien corrua de motos amunt i avall lluint la bandera alemanya. Hi havia hippies, i els borratxos i drogats estirassats pel carrer Cabrafiga es feien apartar del pas de les rodes del camió de la basura a cops de cable telefònic de 1 per 50 parells, el mateix que servia per adornar les batusses entre els de Llançà i els del poble del voltant que aquella nit tingués els números. Els Rockers a coces amb les Martin's de puntera metàl·lica, les nenes i noies turistes i algunes sense turistà borratxes comuna cuba jeien estenglades sense sentits pel carrer curt, a les que tenies que treure del bell mig per poder passar amb el cotxe, els tius que encara es podien mantenir drets, de tant en tant engegaven algun ball de bastons tan frenètic com efímer, les corredisses fugint de les porres dels Grisos estivals, els pixats i vomitades ... és evident que totes aquestes alegries donaven molt d'ambient estiuenc nocturn. Però també hi havia gent de festivitat més moderada que gaudia de tot aquest esbarjo nocturn reposadament. 
No com ara, que només en locals puntuals hi ha certa animació a la fresca de les terrasses, on la clientela, fins la matinada, s'entesta a practicar de sopranos i barítons, encara que els veïns els tinguin més per castrati. Coses de la cultura clàssica, de la recerca de la tranquil·litat familiar, i de la mà a la sombra, diuen. I de la crisi, però de la crisi dels anys que ja han passat per tots plegats, dic jo.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

A divendres 26 de juliol de 2013. 

Xiular i pitar.

I és que a la República del Cap de Creus tenim un vocabulari molt ric i variat. Fem servir paraules, que per segons qui, podrien semblar emmanllevades i que per alguna sospitosa desraó han estat eliminades del català normatiu. Com PITU, una paraula descartada en favor de xiulet, quan per evidència onomatopeica, es veu que són dugues coses diferents, un PITU fa pip-pip o prip-prip, i un xiulet o siulet fa fiu-fiu o siu-siu, dos sons diferents per dos estris diferents com ho podrien ser un trombó i una gralla sent tots dos per bufar. Així doncs, els mitjans de comunicació lligats a un català normatiu pixa-curt i a la llei d'uns correctors lingüístics talment curtets, es veuen obligats, i semblen obligar tothom a dir que el poble xiula descontent; quina bestiesa, no siguem bledes, collons; un xiula una cançó, xiula 'El Bono, el Feo y el Malo', xiula a una dona o un home de bon veure, un xiula per saludar o cridar l'atenció, o d'admiració, fins i tot es pot xiular per estalviar un renec si un es crema els ditets, però als àrbitres i equips de futbol, als capitostos corruptes, als polítics lladregots, als governants maldestres, a presidents inútils, a himnes i monarques se'ls PITA, se'ls hi fot una PITADA de cal Déu. 
Així ho recull, com no podria ser d'una altra manera, el diccionari Alcover-Moll : "Pitar és fer mostres de desaprovació xiulant." . És evident que no és el mateix xiular un himne que PITAR-LO.
Com veieu estem perdent una altre paraula de la nostra llengua per la insensata i suïcida acció dels 'puristes' del nostre idioma, i així cada vegada tenim una llengua més pobra i menys concreta i concisa. 
Però és clar, a nosaltres, uns i altres se'ns escolten xiulant.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .          

 

A dimarts 27 d’agost de 2013.

Desgraciats i cabronassos que no fan vacances i desgraciats i cabronassos que sí fan vacances.

Per fi ! Disculpeu-me, us agraeixo la paciència de venir a la RCC de tant en tant a donar un cop d’ull, però ai las ! realment no he tingut temps de rellotge per escriure. Ara però, he trobat un sistema per treure temps del temps, m’he comprat una gravadora, i, en el moment solitari i tranquil en que estic entregant un document a n’en Roca, deixo anar també, els meus pensaments oralment, així doncs, aquest article, heu de saber, i perdoneu els i les més susceptibles, ha nascut a l’escusat. Poder el que es cregui més original pot pensar que si de cas no és prou bo, sempre m´hi podré fregar l’engonal, també ho he pensat jo, però caldria canviar el format a paper, si re més no. 
Total, que l’agost ja quasi ha passat i me’n he adonat de que pel món hi ha desgraciats i cabronassos que no fan vacances, són aquests governants que es dediquen a massacrar i gasejar les poblacions indefenses, són aquests governants que conxorxats amb grups violents es dediquen a torturar i matar a les persones que pensen diferent que ells i que creuen tenen gustos per a ells inacceptables i abominables, quan aquests governants són l’abominació personificada. Poderosos del món que tenen als pobles per catifa sobre la que trepitgen sense escrúpols cap a un poder més gros i indecent. Però també me’n he adonat que i ha desgraciats i cabronassos que sí que ha fet vacances, són els governs del món desenvolupat, són els Organismes Internacionals farcits d’incompetents i menjaires en perpètues vacances, que no fan res pels pobles que representen, ni pels valors que suposadament els sustenten. Res a fer. Queden quatre dies per acabar l’agost i les vacances, tornarem a la realitat, tornarem a ser carn de canó de les administracions i ministeris, de governs i abusadors. La revolassia alimentem als de l’olla fins la nostra mort. És la llei que dicten aquests de qui parlem, i al poble que el donguin per les Conferències de Sant Vicenç de Paül, sicum dixit.

Lluís Feliu, Notícies del C.de C. .

 

A dimecres 11 de setembre de 2013.

Independència, paciència, resistència, violència.

Quan un fill o una filla se’n va de casa i s’independentitza dels pares, les dugues parts tenien assumit que aquest moment havia d’arribar un dia. S’accepta amb pena o alegria, amb esperança o resignació, o fins i tot amb alleugeriment per les dugues parts. Catalunya és la filla que pensa que és hora d’independitzar-se, però li ha tocat viure amb una família que mai l’ha entesa gaire en les seues aspiracions, ni en el fons, ha acceptat el seu caràcter. Tots sabem que cada casa és un món, i n’hi ha que en són dos, però no ens podem escanyar de dir que els germans de Catalunya sempre l’han mirada amb certa desconfiança, per dir-ho així. Catalunya sempre ha estat trempada i treballadora, no voldria pas que entenguéssiu que els pares i els germans siguin uns “zánganos”, però la mare Pátria especialment, és d’una altra manera de ser.
Així que la intenció de Catalunya d’emancipar-se de la família, la mare Pátria no la pot dragar. - I tota sola ! s’exclama, - Si re més no se’n anés amb el trompetista ! – I deixar a la família tirada ! - Se’n vol anar només amb l’ajut d’un amigot de mal veure de nom Referèndum, quina bogeria ! – L’hem criat i pagat tots els seus capricis ! li retreuen els germans. El pare calla, en el fons entén la diferència, Catalunya era una filla robada, adoptada a la força. La mare Pátria volia tenir una filla espavilada, amb empenta i de bon cor, ell sabia que la raça de Catalunya era d’aquesta mena, era la filla que necessitaven. Els germans ja sabien que Catalunya era diferent d’ells, moltes vegades, de petita, l’havien sentit parlar d’amagat una llengua estranya de to diabòlic.
Però ara Catalunya ha crescut, ja no té ganes de ser per més temps una mena de ventafocs de la família hispànica, ja ha tingut prou PACIÈNCIA.
Què ha de fer Catalunya amb les seues ganes d’Independènciar-se ? La família no la vol deixar marxar ni de colònies. Ha de posar pell morta i continuar vivint en una casa en la que se sent oprimida i menyspreada, esperant que la mare Pátria canviï d’opinió ?
Poder seria l’hora de posar-hi certa RESISTÈNCIA als desitjos de la família. Primer de tot, què és això de donar-los-hi la paga, si desprès ella mateixa no té prou calés per a les seues necessitats, mentre la mare Pátria reparteix amb la mà foradada a la resta de fills. S’hauria de resistir a molts dels desitjos forassenyats de la mare Pátria.
Al pare poc se li pot demanar, és un torracollons befi i calsasses, per tant és evident que Catalunya s’ho haurà de manegar tota sola.
Però i si amb aquestes accions de Catalunya la família hispànica tampoc afluixa, ans al contrari, s’enfada i fins i tot li vol picar el crostó fent servir la VIOLÈNCIA ?
Què hauria de fer Catalunya ? No tot són festes ni roses i flors. De vegades aconseguir el què un vol, per lícit que sigui, pot ser dolorós i tenir conseqüències terriblement injustes. A la fi, no és saber només el què volem, sinó quin preu estem disposats a pagar per aconseguir-ho.

Visca Catalunya, lliure i independent !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .          

 Vegeu ELS BLOCS ENLLAÇATS PER LA INDEPENDÈNCIA :
http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/5647

 

Cròniques de Llançà (IV)

A través dels llibres d'Actes de l'Ajuntament : 1872 / 1873                                                                                                                             Lluís Feliu i Pumarola

11 de març de 1872 – Es llegeix una instància de Jaime Cervera y Molet veí de Llançà del carrer Argilar nº 3 manifestant que les ruïnes de la casa de Pedro Alemany conegut com Merjislo(?) que s’han ensorrat a causa del temporal són un perill pels transeünts del carrer Paz i Santa Lucia, i que s’haurien de demolir.

 16 de juny de 1872 – El regidor senyor Pacareu diu que venint del Port caminant va veure que el senyor Miguel Galter construïa un mur de pedra entre la seua finca de la Salanca i el camí que porta del Port  la Vila, terreny que no és de la seua propietat ni té cap acord amb aquest Ajuntament tot perjudicant la via pública. S’acorda que ha de desfer d’immediat la paret i construir-la dins del seu terreny.

 23 de juny de 1872 – Es notifica que el senyor jutge municipal ha rebut un despatx del de primera instància, que ha mort el procurador que representava aquest Ajuntament en el litigi mogut pel Exc. Sr. Duque de Medinaceli, i que havent passat tant de temps, encara no s’hagi nombrat cap altre procurador, i que tenen 9 dies de temps per a nombrar un altre procurador amés d’un membre del consistori amb poders per decidir sobre aquest tema. Desprès de deliberar, s’anomena a Don José Martí Llosent de Figueres i a Don Pedro Guanter Gironella, tinent d’alcalde del municipi, perquè en nom de l’Ajuntament segueixi la causa que el Duque de Medinaceli té contra aquest municipi.

Els senyors Pedro Barris i Juan Balló intenten construir una paret al voral de la ribera en la desembocadura del rierol de Rigorella o la Coma i demanen al consistori els punts per on han de fer les parets, s’acorda que les parets s’han de construir seguint les vores de la ribera.

 1 de setembre de 1872 – El segon tinent d’alcalde Pedro Guanter pregunta per la llista de jornades emprades en arreglar el camí de Llançà de a Figueres, es veu que la quantitat per les jornades treballades puja fins a les 50 pessetes que s’acorda satisfer. El tinent d’alcalde senyor Pedro Guanter reclama el pagament de les 17 pessetes que importen les 8 cadires i el seu transport, que es fan servir en el saló d’aquest Ajuntament. També va informar el senyor Guanter que la verema ja havia acabat i que la Junta Municipal ja podia tornar a ocupar-se dels treballs municipals.

 17 de novembre de 1872 – El senyor alcalde que convé fer reparar el rellotge de la església, per tant s’avisarà al rellotger el senyor Parella per tal que vingui a recompondre’l. Seguidament el President fa present que l’administrador de l’hospital Municipal de la Vila té dos censalistes que paguen religiosament les seues pensions anuals, però com que es troben que a ells no els paguen, ells no poden satisfer les seues obligacions amb aquest ‘Santo Asilo’. S’acorda que per mitjà de l’agutzil es faci saber que tothom a de pagar els seus descoberts.

 26 de gener de 1873 – El regidor senyor Pacareu demana la paraula per dir que el senyor Regent de la Parròquia cobrava ‘derechos de terraje’ per inhumar als difunts al cementiri municipal. Desprès d’una llarga discussió es pren en consideració de fer saber atentament al Regent de la Parròquia que com el Cementiri Municipal es va construir per compte del municipi, és a l’Ajuntament del municipi a qui li pertoca cobrar els drets que s’imposin per tal concepte, i ordenen al Regent de la Parròquia que d’ara en endavant s’abstingui de cobrar pel ‘derecho de terraje’, i així es farà saber al poble amb l’anunci pertinent.

 9 de febrer de 1873 – El senyor Juan Galter Hostalrich veí de Figueres, demana a l’Ajuntament se li senyali la línia a seguir per fer una nova paret o tanca en el seu terreny que llinda amb un camí públic. El consistori decideix que ha de fer la nova paret 4 pams més enrere que les restes de la vella, com també ho hauran de fer els hereus de la Sra. Rosa Imbert y Feliu quan intentin construir de nou, ja que per allà s’ha disposat que hi passi un carrer que s’anomenarà la Famada(?), i que haurà de tenir 20 pams catalans (4 metres + ó -) d’amplada.

 16 de febrer de 1873 – El senyor Pedro Bosch y Cervera demana en una instància la senyalització de les línies que ha de seguir i l’amplada que ha de quedar entre la casa que intenta construir i les actuals del Port, s’acorda de anar a inspeccionar el terreny el diumenge a les nou del matí, i així s’acorda que el carrer a de tenir una amplada de 40 pams amb la casa del davant, i formar una línia recta amb la resta del carrer cap a la part de ponent.

 2 març de 1873 – El senyor Salvador Carreras demana de fer el pati nou que diu que té entre la seua casa i el carrer Dins la Vila, reconegut per l’Ajuntament que no existeix cap pati en tal lloc, es declara improcedent la sol·licitud del senyor Carreras.

 9 de març de 1873 – El senyor President de l’Ajuntament fa constar que ha sentit veus pel poble en les que els seus habitants s’estranyen de que encara no s’hagi canviat el nom de la Plaza de la Constitució pel de Plaza de la República. Així vist que la majoria d’administrats volia tal canvi, s’acorda canviar ‘Constitució’ per ‘República’.

 23 de març de 1873 – La mestressa del local on hi ha l’escola de nenes vol fer-hi obres i reparacions, i demana  a l’Ajuntament que es busqui un altre local. Es visita el primer pis de la casa que un dia fora de Honorato Paronella, es conclou que el local seria suficient si s’hi construís un ‘escusado, se blanqueara convenientemente y segun fuera el precio del alquiler’.

 8 de juny de 1873 – El senyor Salvador Carreras es queixa a l’Ajuntament que la veïna senyora Maria Duran vídua de Bosch i família li tiren contínuament escombraries i immundícies a la seua casa habitació, i demana que s’actuï per evitar abusos d’aquesta naturalesa i s’eviti el perill per a la salut pública que aquests fets suposen.

 31 d’agost de 1873 – Es llegeix una comunicació de l’alcalde de Figueres i una altra de la Junta de Beneficència de Tortellà demanant al cos municipal per tal de ‘recoger auxilios para socórrer a los pobres tortellanenses’, i així, tothom assabentat, passar pel poble el pròxim diumenge a recollir l’almoina, i invita a totes les autoritats judicials de la Vila per tal que assisteixin a tal benèfic acte.

 7 de setembre de 1873 – ‘Seguidamente y después de haber el señor Presidente manifestado los inconvenientes que habrá en el día para pasar a recoger las dádivas para Tortellà fue acordado pasar a este fin en el día de mañana ocho del corriente.’

 14 de setembre de 1873 – S’acorda que el senyor Vilallonga en el dia de demà pasi per Figueres i entregui a l’alcalde la quantitat de 325 pessetes i 5 cèntims, que recollirà de ell l’alcalde de Tortellà per ser aquesta la quantitat els socors recollits. 
S’encarrega al secretari que faci una llista amb els que han fet almoina i la quantitat donada, i que s’exposin al públic per poder ser examinats.

 21 de setembre de 1873 – Es llegeix una sol·licitud de José Heras i Mateu, d’aquest veïnat, per tal sigui nombrat 1er enterramorts i hospitaler d’aquesta població per haver prestat serveis a la pàtria.

 12 d’octubre de 1873 – L’alcalde expressa el mal estat en què esta el camí de Llançà a Figueres i també la falta de respecte a les propietats privades rurals, es tindria que crear una plaça de ‘peonero caminero con titulo de guarda de campo’, a fi i efecte d’alleugerir o reparar els defectes del camí d’aquí fins el pla de Garriguella. S’estableix que tal guarda haurà de cobrar 45 pessetes mensuals, i queda a càrrec d’aquesta corporació la compra i conservació de les eines.

 19 d’octubre de 1873 – Només un veí de Llançà es presenta a la plaça de ‘guarda de campo’, és l’Honorato Pallarols Sastre, conegudes per l’ajuntament les seues bones qualitats per la feina, queda contractat i comença a treballar l’1 de novembre pròxim.

 21 de desembre de 1873 – l’ajuntament visita el cementiri municipal i es va acordar que s’havia d’allargar la filera de nínxols de l’esquerra fins tocar la paret que dóna a l’est. Tanmateix es decideix fer un nou carrer de nínxols i reparar i igualar els que existeixen donada la seua fragilitat.  
 
Benvolguts visitants de la RCC, ara per ara estic preparant un nou projecte que em reclama temps i atenció, per tant no puc dedicar a la RCC tota la dedicació com fins ara. De cap manera penso abandonar el país, però hi vindré menys sovint, de moment. Us deixo en primícia l’escrit per la revista Farella que ve.

Paseu de tant en tant !

 

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

A dissabte 26 d’octubre de 2013.

Tics corruptes.

Des de que hi ha governs al món existeixen les tècniques amb les que s’aprofiten de la rancúnia, l’enveja, la maldat, tota una llarga llista de baixeses humanes, i de la necessitat d’algunes persones, per aconseguir informació privilegiada dels seus conciutadans. Aquestes arts, però, s’han fet imprescindibles en països i governs de dictadura o de màxima corrupció, tret de certs països de més al nord molt diferents del nostre tarannà. Aquí espietes, bocamolls, garlaires i “xivatos” protegits per l’obscur anonimat, culpen i inculpen a l’amic, al veí o al familiar amb la mateixa facilitat que al seu més detestat conegut. Governs i governants incapaços de fer correctament la seua feina administrativa, s’armen d’un exercit de ressentits, que apel·lant a una acció cívica de denuncia de les infraccions d’alguns ciutadans contra l’Estat, es converteixen en delators desconeguts, on el delatat és donat per culpable per endavant. El Govern espanyol ha obert la possibilitat de denunciar anònimament a altres ciutadans que practiquen suposada o certament activitats laborals no declarades. El Govern del PP reprèn les formes típiques de repressors, dictadors i corruptes, posant en evidència la seua incapacitat i ineficàcia administratives. Ha obert la veda per què acusadors, confidents, sicofantes, traïdors, amargats i llepaculs pugin utilitzar les seues aptituds per a descobrir al estafador laboral, que el més probable és que ho sigui per poder mantenir a la família fins a final de mes.
I si hi ha algú que denúncia per esperit cívic i patriòtic, que ho faci amb nom i cognoms, amb un parell de collons.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

A dilluns 17 de novembre de 2013.

Instint hispànic.


En parlàvem l’altre dia amb un company, Espanya des de temps ha, no ha sabut prosperar invertint en les persones, ja siguin inventors, científics, estudiants o treballadors en general. Jo ho il·lustrava amb l’exemple del llibre “Cabo Trafalgar” d’Arturo Pérez-Reverte. El llibre narra les peripècies d’un home que és reclutat per força en una taberna de Cadis, per embarcar-lo en una nau espanyola que entrarà a la batalla de Trafalgar. Encara que part de les aventures i personatges, en temps i lloc són ideats per l’autor, el fondament històric és el real de l’època i que perdura com un llegat espanyol que sembla perpetu. En elsbarcos espanyols la gran part de la marineria eren presidiaris, condemnats, ‘vagos y maleantes’, forçats, i tota mena d’homes que per diverses raons eren embarcats conra voluntat, i que desprès de fer les feines per força, passant gana, tota classe de misèries i cops de fuet, no rebien cap mena de remuneració ni part del botí aconseguit en les batalles i abordatges. En aquesta història no hi intervenen els alemanys, seran els anglesos, però per l’exemple és més que suficient. En els barcos anglesos la majoria de la tripulació era marineria d’ofici, sotmesa a una efectiva i fèrria disciplina, i amb l’incentiu de rebre l’1 per cent del valor del botí conquistat. No és difícil d’imaginar la reacció d’ambdues tripulacions al entrar en combat. L’espanyola escapolint-se al límit per no morir d’un tret d’un oficial propi, i a la fi, lluitar a la desesperada contra l’enemic per intentar salvar la pell. Els anglesos combatien amb ordre, eficàcia i pensant en la paga. La por i la desesperació espanyoles podrien ser confoses amb la rauxa i el valor, calia tenir molta sort per a sobreviure a la ruleta russa que era ser un forçat a l’Armada Española. Els reis espanyols dilapidaven fortunes en plaers mundanals i podrides conxorxes. L’abandó i la desídia de l’Armada era al, i la manca d’inversió tant despòtica que els almiralls pintaven les seues pròpies naus amb brea pagant de la seua butxaca, per evitar passar la vergonya d’entrar en combat amb uns barcos d’aspecte penós. Ve de lluny, doncs, la dèria dels governants espanyols en no invertir en coses realment importants, i continuen tirant els diners en absurdes empreses, en idiotes intents, i arreplegant tot el que es pugui cap a les seues butxaques encara que sigui traient-li el pa als seus propis administrats. I així ens va a nosaltres, embarcats per força a la nau España que fa aiga per tots costats, mentre intentem no deixar-nos-hi la pell. 
Hi ha una dita catalana que retrata a la perfecció la inversió que fa Espanya a Catalunya : ‘Afarta’t Susanna, la meitat de mitja figa’.

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

 

A dimarts 17 de desembre de 2013.

Reactivant Lando.

 Anys enrere vaig iniciar les meues incursions escrites a internet a través d’un fòrum local de caire polític. Allà em vaig trobar amb la generalitzada condició de fer servir un pseudònim o ‘nick’ per identificar-me. Desprès de pensar-ne molts em vaig decidir per el de Lando, del Lando Calrissian d’ Star Wars, era curt i acabava rodó. Sota aquell ‘nick’ vaig escriure varies entrades en el fòrum que van ser força llegides. L’anonimat et deslliura de certes contencions, i uns més que altres ho aprofitaven per “envestir” als contraris. Aviat em va semblar que aquell fòrum es dirigia cap a l’auto-esgotament, per mi, que no era ni militant ni contrincant polític, allò quedava convertit en un cercle viciós de retrets i desqualificacions, amb raó o no, dels uns cap els altres i viceversa, al que no li veia sortida. La meua falta d’una missió política especifica em feia parlar de temes i escriure entrades vistes pels companys com a paranoies prou delirants algunes, centrats ells i elles, en qüestions polítiques i de partit. Alguns dels meus escrits van ser comentats amb condescendent simpatia, altres amb una comprensible incomprensió, o directament obviats pels que anaven més per la feina. Certament la culpa de tant desconcert era meua per haver errat el tipus de fòrum al que participar. 
Els anys han passat i per casualitats de la vida ara intento tornar engegar una afició que de ben jove ja havia practicat, la de punxa-discos dit Dj. Vaig considerar del cas buscar-me un àlies, un pseudònim, un ‘nick’ per aquesta faceta de Dj, i he considerat que “Lando”, que m’havia servit per a començar a escriure públicament, em podria servir ara de nou. M’he trobat, però, que Lando es bastant popular en el món de la música mesclada i remesclada, així que inspirat per la peli “Django”, hi he afegit una ‘D’ al davant, “la d és muda”, i aconsegueixo un nom més personalitzat, Dlando, sense que variï la dicció. Bé, així que ara també sóc i més que res, intentaré ser Dj Dlando. Ja sense cap anonimat, Lando sóc jo i Dj Dlando també sóc jo.
Intentaré que aquesta aventura que va començar com un hobby personal, pugui esdevenir públic. Esposar-se al públic sempre comporta inquietuds i pors, però tal com escriure públicament m’agrada, espero que posar música, que també m’agrada, sigui públicament amè i divertit.

Dj Dlando, Lando, Lluís Feliu, Notícies del C. De C. .

PCHATCOSIS by Lando. El 25 d’octubre de 2007.

Ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong, 
ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong, ding-dong.
 
<Lando > Ja !
( Click )
 
( Blanc ……….xhhuip. )
 
( Estàtica …….. sssshhhhhhiiiiihhhhh )
 
(Ventilador …….. uuuuhiiiissssshhhhhhhhhsssshhhhhhssssshhhhcloc)
< Lando pensa > aaaahhhhhhhhhhh
< Lando pensa > jijijiji
(Nucs dels dits …….. craccreccraccrec )
< Lando pensa > eeeeehhhhhmmmmmm
 
< Lando > eeeeeeeeeeeoooooooooooo
 
< Lando > ooooooooooeeeeeeeeeeeee
 
< Lando > eco, eeecooo ...
 
< Lando pensa > jijijijiji
< Lando > eco, eco, eeeecoooooo ...
 
< Lando > uuuuuuuuhuuuuuuuuuuu ....
 
< Lando > uuuuuuuuuhuuuuuuuuuuu ...
 
< Lando > nyà nyanyanyaaaanya ...
 
< Lando > nyà nyanyanyaaaanya ...
 
< Lando > mimimimimi,mimimi ...
 
< Lando > mimimimimi,mimimi ...
 
< Lando > hooolaaaaa, hooolaaaaaaaaaa ....
 
< Lando > Hola.
 
< Lando >
 
< Lando >
 
< Lando > Hola ?...
 
< Lando > ho-ola.
 
< Lando > vostè és d’aquí ?
 
< Lando > d’on ?
 
< Lando > d’on pica.
 
< Lando > .
 
< Lando > i vostè ?
 
< Lando > d’on cou.
 
< Lando > l’ou ?
 
< Lando > tots dos.
 
< Lando > nosaltres ?
 
< Lando > no, no, els ous.
 
< Lando > ferrats sens dubte.
 
< Lando > la clara torradeta.
 
< Lando > i el rovell sucós.
 
< Lando > vostè mossega el pa xucat en l’ou o el xucla ?
 
< Lando > jo el mossego, no suporto els que xuclen 
 
< Lando > tingui en compte que només xuclant el pa, estalvia pa ...
 
< Lando > mirat així, em podria xuclar els ous directament ...
 
< Lando > dit amb pels i senyals, valdria més bullits, ben bullits ...
 
< Lando > i clucats ?
 
< Lando > els ulls ?
< Lando > nooo, els ous.
< Lando > ai, no !!
 
< Lando > perquè ?
 
< Lando > per què ja hi tornaríem a ser ...
 
< Lando > ah, és clar, el problema és el xuclar.
 
< Lando > potser fent-s’hi amb una palla ...
 
< Lando > no seria estètic.
 
< Lando > i ètic ?
 
< Lando > això és una reial pregunta !
 
< Lando > és que passen baixos avui.
 
< Lando > si, aviat arribaran les freds ...
 
< Lando > aviat a joc ...
 
< Lando > s’ha acabat el jóc ?
< Lando > si, ja és tard ...
 
< Lando > poder és tord, amb les freds ja se sap …
< Lando > caldrà anar a parar ballestes …
< Lando > ve …
< Lando > no …
< Lando >  …
< Lando >
 
< Lando >
 
< Lando > bona nit.
 
< Lando > i santa ...
 

 






Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
   
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=