- Pàgina principal. Correu electrònic : lluisfpuma@gmail.com

Benvinguts a la República del Cap de Creus.

Un estat trempat on si pot arribar volent o per casualitat.

Des de 2007

**************************

Lluís Feliu

*******************
Tots els links aquí :

Incident Zombi al Cap de Creus | Instagram | Linktree

*******************

************************
21 / 2 / 2026

Comentari del llibre 'Rigor mortis. Els casos del forense Narcís Bardalet' de Tura Soler

A l’any 2008 recordo haver llegit el llibre ‘Diari d’un forense’, de Clàudia Pujol, on es recullen casos i experiències professionals de Narcís Bardalet en afers criminals ocorreguts a l’Empordà. Em sembla recordar-lo més novel·lat que aquest ‘Rigor mortis’.

Aquí ens trobarem de bell nou amb la selecció d’un munt de casos de la carrera forense de Narcís Bardalet. Sempre estic atent als llibres escrits o contats per persones properes a la nostra zona, per trobar-hi paraules prou conegudes o fetes servir per nosaltres mateixos. En aquest volum hi trobarem : fressa, cagarades, pixarades, guilla, xarbotar, o coça.

El primer capítol ens situa a la infància del forense, des d’on, entre pors, un dia, s’adona de que les ha de vèncer per poder dedicar-se a lo que vol en aquell moment, estudiar medicina. Així, els episodis van transcorrent des dels inicis professionals del protagonista, fins a l’anar consolidant-se en les especialitats mèdiques de pediatria i medicina legal i forense.

Trobarem relats no gaire llargs, i altres de més curts, depenent de les complicacions en la incidència, i en les investigacions pertinents, en què es veuen involucrats els personatges. Veurem que l’autora escriu narrant amb paràgrafs curts. Explica els esdeveniments sense caure en la temptació de posar-hi embolcalls superflus, ni palla pel burro.

Crec que en temes tant llaminers, s’ha de tenir molt clar, què, i quin model de llibre es vol escriure, per poder evitar l’avidesa per subministrar unes dosis de més, de tots i cada un dels ingredients que abunden en tals circumstàncies. Tura Soler aconsegueix no traspassar aquesta línia vermella.

A la contracoberta, ens diuen que ‘Rigor mortis’ s’ha de llegir com una novel·la ( atents a l’advertiment ), així descobrireu amb la veu del doctor Narcís Bardalet (...). Crec que l’autora pot estar molt contenta per haver aconseguit lo que anuncia. El relat d’uns fets per part del protagonista principal.

Evidentment, si un ha tingut l’ocasió de veure la sèrie de TV3 ‘El forense’, pot posar a les pàgines del llibre, la sonoritat de la veu, el domini de la retòrica i l’espai audiovisual, i el control dels temps i els silencis, amb què Bardalet aconsegueix obtenir la màxima atenció de l’espectador, que aquí és un lector disposat a descobrir i aprendre, sempre, alguna cosa més de medicina, d’Història, de psicologia, i de la bona i mala mort, i de la bona i mala vida.

Mortus est qui non respira

Lluís Feliu
********************
16 / 2 / 2026

Comentari del llibre 'La boca. Una gran desconocida', de Dra. Belén Ángel i Manel Menendez

Entrar a comentar un llibre de medicina, tècnic, i científic, em feia respecte, una cosa són les aventures i desventures de novel·la, i una altra són les explicacions mèdiques sobre la maloclusió mandibular, i la repercussió que té en el cos, provocant males postures corporals, així dinàmiques com estàtiques, que comporten dolors i malformacions, tant òssies com musculars.

Ja a les primeres pàgines, ens adonem de que el tema és explicat d’una manera molt entenedora i accessible. No cal tenir grans nocions del què ens volen exposar, per poder-nos situar dins del context, i comprendre el relat científic, els problemes que ens presenten, i les solucions que el Dr. Gaujac proposa.

El Dr. Jaques Gaujac és estomatòleg, dentista, posturoleg, i especialista en oclusió dental defectuosa. Durant més de 50 anys, el doctor va investigar i profunditzar en aquest problema, alleugerint i curant pacients amb patologies i problemes de salut pels que, la medicina tradicional, no acabava de trobar la solució. Encara que moltes paraules tècniques poden ser desconegudes pel públic en general, amb la manera clara de presentar el tema, i amb l’ajut dels molts dibuixos i esquemes, el lector pot endinsar-se en la lectura sense perdre el fil conductor, i entenent fàcilment els conceptes proposats per Gaujac.

El doctor no aplica uns protocols establerts, sinó que a base de tests personalitzats, acaba determinant la causa originària del dolor i les molèsties de l’individu. Això li permet aportar una solució personal a aquell pacient.

Amb aquetes proves específiques, també podia descobrir si hi havia alguna incompatibilitat física o biosomàtica entre el pacient, i els materials que duia a sobre o consumia, com : aliments, medicaments, robes, sabates, ulleres, joies, pírcings, pròtesis òssies, o amalgames dentals o d’altre índole.

Així, trobarem que la seua eina principal de tractament, un cop descartades totes les incompatibilitats, és l’anomenada reprogramador neuropostural, un dispositiu odontològic que permet relaxar els muscles de la mandíbula i proporcionar una bona oclusió dental, amb lo que s’aconsegueix una millor postura corporal general, i la recuperació del to muscular amb la conseqüent millora o curació de moltes patologies.

Al llibre, hi trobarem un llistat de plantes amb les seues característiques beneficioses per a combatre cada malaltia. També ens proporciona una relació dels oligoelements, i una altra similar amb les principals vitamines.

El Dr. Gaujac comprovava tota classe d’incompatibilitats dels pacients, amb qualsevols dels elements amb els que haguessin d’intervenir-lo. Ho fa seguint, entre molts altres, el mètode ‘O-ring’, perfectament descrit al llibre. Una prova molt fàcil de fer per tothom, seguint les normes bàsiques que el doctor ens indica.

Així mateix, ens il·lustra sobre les possibles solucions a patologies i malalties a partir d’aquest modus seu, un sistema poc invasiu i poc traumàtic, que entén la millora i curació del pacient, des d’una bona i correcta postura dental i mandibular, posant atenció també, sobre els aparells radiants d’ones electromagnètiques, com la Wi-Fi, mòbils, ordinadors, repetidors, etc., que si els tenim massa propers, ens poden provocar dolors vertebrals, cervicals, formiguejos, fatiga crònica, o fins i tot, estrès o depressió.

A la fi, un llibre molt interessant, de fàcil lectura i comprensió, que posa els estudis del Dr. Gaujac, a l’abast de qualsevol lectora o lector mínimament interessat en els avenços de la ciència i medecina integrativa.

Lluís Feliu
*******************

6 / 2 / 2026

Comentari del llibre 'Orfes' d'Octavi Dalmau

No puc deixar de dir que aquest llibre m’ha sorprès a la primera pàgina. El títol directe, la seriosa fotografia, i atès a l’explicació de la contraportada, m’havia fet pensar que tenia entre mans un relat històric de les fosques vicissituds patides per les filles i fills de republicans morts, o exiliats, a mans de la Falange Española.

Aquesta mainada, després d’un rentat de cervell, i inculcar-los-hi la ideologia nacional-catòlica, eren fets servir com mà d’obra barata, d’esclaves o esclaus sexuals, o per proveir de filles i fills a les famílies benestants del Régimen que n’eren mancades. I és veritat que parla de tot això, però d’una manera per a mi, inesperada.

Sense publificar-ho en el volum, ens trobem amb una història ‘policíaca’. L’autor recupera al caporal de la Brigada de Información de la Guardia Civil, Ramón Molins, i el seu subordinat, l’agent Mateo.

El relat es presenta en 34 capítols, només enumerats, i no gaire llargs. Com en altres volums de l’autor, l’acció passa a Girona, Figueres, pobles del voltant, i costaners.

Ben aviat trobarem referències properes a Llançà. A la pàgina 15, ‘el veïnat de Balleta’; l’autor ho escriu amb ‘B’. Encara que fa anys que hi ha una discussió sobre si s’escriu amb ‘V’, derivat de ‘vall petita’, sia ‘Valleta’. Però ja fa temps que s’han posat a la llum un munt de documents antics, on apareix escrit ‘Balleta’ en referència al nom de la família i mas Balleta. Jo, personalment, tot revisant els ‘Llibres d’Actes’ de l’Ajuntament de Llançà amb els que composo els articles per a la revista del poble ‘Farella’, puc afirmar que en la gran majoria d’inscripcions, apareix escrit com ‘Balleta’.

També trobarem expressions típiques de la zona, que ens apropen el relat. A la pàg. 15, ‘ho fot tot en berlina’, pàg. 20, ‘tamborell’, a la pàg. 23, ‘sense suc ni bruc’, o a la pàg. 31, ‘terrassa emporlanada’. També ens proporciona micro-apunts locals, o històrics, com el Castell de Quermançó i la cabra d’or’, els ceps americans que substitueixen als morts per la fil·loxera, del vi de la Selva (de Mar) amb 16 o 17 graus, o del mecanisme de la fotografia amb plaques de vidre.

També parla (dins les converses dels personatges) d’Onésimo Redondo Ortega, un dels fundadors de les JONS, més tard integrades a la Falange Española. O d’Hildegart Rodríguez Carballeria, que va ser una nena prodigi, amb mèrits acadèmics i divulgatius. Va ser militant del PSOE, i després del Partido Republicano democrático Federal. Va ser molt activa a la Liga Mundial para la Reforma Sexual, va escriure 15 llibres, i articles en multitud de diaris i revistes. Els seus treballs sobre la sexologia i la llibertat de les dones, eren molt reconeguts i valorats. Va ser assassinada per la seua mare amb quatre trets de pistola.

Com detall característic, l’autor fa dir : ‘al Port (de la Selva)’ al caporal, i ‘a Port’, quan respon l’entrevistada local.

Referent al relat, trobarem una narració ben encadenada, i fàcil de llegir. Els capítols curts, sempre ajuden a no témer engaltar el pròxim, cosa que fa que puguem llegir-ne un bon tros d’una tirada.

La trama ens farà viure les intrigues i conxorxes entre els diferents estaments del Régimen, amb les que els més privilegiats satisfan les seues necessitats i capricis.

La Brigada de la Guardia Civil, intenta esbrinar un macabre assassinat endinsant-se per tots aquests llòbregues camins d’explotació i venjança. Ho fa amb la senzillesa que donen els protagonistes, i amb els escassos mitjans amb els que s’han de desimboldre.

Això sí, molt atens als comentaris i reflexions de la dona del caporal Molins, sempre per davant de l’obligada rancior social establerta per la dictadura de Francisco Franco.

Potser trobarem el final una mica precipitat en els esdeveniments, i la mancança d’algun comentari per a recolzar la minusvàlua del comandant Hernández en aquells moments.

A la fi, un bon relat d’investigació per part d’agents de la Guardia Civil, per tal d’esclarir un assassinat emmarcat per la societat de postguerra, al que la manca de publicitat del ‘altres’ protagonistes a la contraportada, o una petita indicació subjecta al títol, crec que juga en contra del volum.

Lluís Feliu
******************
31 / 1 / 2026

Comentari del llibre 'Cobdícia Figueres 1943' d'Octavi Dalmau

Ben aviat ens en adonem de que sent una història que passa a l’Alt Empordà, principalment dins l’estrella que formen Figueres, Roses, Llançà, El Port de la Selva, i Cadaqués, l’autor fa servir paraules típiques de la zona.

Les primeres que llegeixo, per exemple, a la pàgina 15, ‘les guilles’, a la 17 ‘llosc’, o a la 36, ‘tamburell’. Així, la narració es presenta recognoscible, propera, i de redacció entenedora.

Com ens indica la contraportada, de mà de les aventures, fets, i tripijocs dels personatges, l’autor fa un retrat d’aquella societat als darrers anys de la Segona Guerra Mundial.

Trobo, a favor del relat, que la descripció social d’aquella època, l’autor la fa majoritàriament des dels fets, pensaments, i emocions dels personatges principals, i de les accions i reaccions de totes les altres persones que els envolten, defugint escriure llargs paràgrafs de narrativa històrica.

Encara que els protagonistes de pes, actuïn dins les normes establertes i previsibles pròpies dels seus oficis o càrrecs, l’autor va modulant els sentiments i el caràcter de cada un, fins fer-los-hi donar una altra volta de cargol, conduint-los per camins cada cop més difusos. Això els portarà a desencadenar un seguit d’accions, que els precipitaran a un final molt allunyat de les aspiracions de cadascun, al principi de la novel·la.

La senzillesa, que no simplicitat, de la narrativa, ens porta a percebre el relat com una història contada per aquell conegut franc que en sap moltes, i que les explica amb tots els ets i uts, però dins d’una certa confiança i confidència.

Potser és per aquest to, que en el fons, fins els més dolents, ens fan traspuar un bri de condescendència, acabats com queden, sota les runes de l’imperi que ells mateixos s’han creat.

Pel què fa als bons, el que no arrisca no pisca. Aquí arrisquen, i de moment, tenen un bon marge per a la felicitat.

Lluís Feliu
**********************

20 / 1 / 2026

Comentari del llibre 'La magia de dar' de Sergi No

La portada del volum es presenta amb un colorit dibuix d’un nadalenc boix grèvol, emmarcant una costa propera, enterbolida per una boirina rogenca.

Ens trobarem amb una història que succeeix al poble de Llançà, en la que participen un munt de protagonistes, i on la senyora Mari Carmen després de veure la pel·lícula ‘Amelie’, té una mena de revelació dins la seua buida existència. Així, a partir d’aquell moment, actuarà per intentar millorar la vida de totes les llançanenques i llançanencs, que vulguis o no, tots tenen un problema o altre.

Si el llibre el llegeix una persona de fora de Llançà, penso que caldrà que accepti la intervenció d’una certa màgia, o una conjunció interplanetària a favor de la protagonista. Llegit per mi, que sóc llançanenc, he d’admetre que aquesta màgia il·lusionant, és elevada fins El arte del Birlibirloque.

Una part important de la història recau sobre l’immoble on viu la protagonista, un bloc de pisos al carrer Neptú nº 3. En avançar l’argument, l’edifici s’acaba convertint en un Rue del Percebe, 13, on les vides i les experiències vitals dels veïns comunitaris, i dels habitants de Llançà en general, amb tots els seus problemes prou normals, o sinó, prou comuns, comencen a transitar pels senders de la fe, la sort, la bona intenció, l’altruisme, les casualitats de la vida, els misteris del passat, l’amor, i la honestedat, sempre inspirades per la secreta empenta de la protagonista, vers l’alegria, i el final feliç.

Al llibre podreu reconèixer els noms de veïns i veïnes del poble, o de personatges que es diuen com ells i elles, i alguns llocs i paratges de la població, i de comerços. També hi trobarem referències cinematogràfiques ateses a alguns passatges de la narració. A la contraportada es diu que el llibre fa una fèrria defensa de les bones persones i de l’altruisme. Virtuts de les que crec que també han de gaudir els lectors.

Com apunt psicològic, dir que trobarem repetides cites vers els aràcnids. L’autor fa servir aquesta classe d’artròpodes com metàfora de la destrucció personal en hores d’inseguretat, feblesa, i solitud anímica i física, i com bichos predominants en llocs deixats, bruts, i llardosos.

De la novel·la, fora de comentar el fil conductor principal, sobretot degut a la multitud de vides i vivències interpersonals que formen l’amalgama de la trama, crec que no s’han d’explicar més detalls per a no revelar l’argument de la secreta nebulosa social llançanenca que retrata el volum.

Potser, als que no creuen en Fades llançanenques, els proposaria la dita del Capità Haddock : ‘Bé està, lo que bé acaba.’.

Lluís Feliu
******************

15 / 1 / 2026

Comentari del llibre 'Conjur de flors' de Glòria Bassols

Sempre m’és més difícil argumentar per comentar poesia que prosa. Només des de la meua subjectivitat poètica, m’atreveixo a opinar de poemes. M’agraden les paraules, manegar-les per narrar tant lo que penso, com lo que llegeixo. Preneu doncs aquest comentari com la exposició dels meus pensaments, no com un calibratge sobre qualitat creativa de l’autora.

El volum es presenta amb un disseny minimalista i acurat, amb dibuixos delicats de les flors que inspiren cada vers.

L’autora ens proposa, deixant en blanc les planes de l’esquerra, que nosaltres anotem inspiracions i ideies. Que hi fem apunts botànics, o mitològics, o que hi salvaguardem fulles, pètals, o flors de les plantes que més ens agradin. Una bona pensada que ens permetrà interactuar amb els escrits en particular, i amb el llibre en general.

Per posar-hi un però, crec que les tres paraules que ens recorden les possibilitats de fer, a cada plana esquerra, durant tot el llibre, acaben per entelar la transparència i frescor que busca el disseny del llibre. Per rebatre’m aquesta opinió a mi mateix, m’empesco que si un lector o lectora obre el llibre l’atzar, sempre comptarà amb les indicacions que proposa l’autora per a tal plana. Tanmateix, al posar-ho en pràctica diverses vegades, la sensació de repetició se’m fa pesant, i em torna a la primera pensada.

La Glòria també ens fa sabedors de la seua connexió amb el món de les flors, i de que ens vol transmetre en cada vers, la grandesa i profunditat que habita en cada una d’elles. Intentarà al mateix temps, mantenir la senzillesa natural característica de cada flor, reflectida al vers que la representa.

Crec, però, que tractant-se de poesia destinada als humans, és inevitable traspassar el límit floral, mitològic, històric, social, o màgic de cada planta, a l’intentar compondre el missatge del què escriu, vers les o els que ho llegeixen.

Així i tot, aconsegueix mantenir-se molt a prop del llindar que ella mateixa s’ha establert. Ho fa versant amb paraules senzilles i entenedores, defugint enrevessades accepcions, i críptiques missives, mostrant un domini del llenguatge figuratiu i conceptual, que li permet desenvolupar els poemes, tot i la concisió del tema al que van dedicats.

Evidentment, tant en vers com en prosa, cada ploma ha de buscar les paraules que creu idònies per expressar, per escrit i emocionalment, tot lo que vol dir, lo que ens ha de traspuar, i lo que ens ha de somoure, en la categoria triada. A partir d’aquí, ja entra a l’escena la comunió entre l’artista i el món.

Com aliat de les paraules, en aquesta lectura he trobat unes combinacions justes i inspiradores, que atenint-me a la proposta de participació, escric aquí :

No sagnen el cors de pedra

o potser o fan molt endins,

ocults en simbologies

i calculades geometries.

A la casa de la Fada

parlem en plata

i tot brilla.

Lluís Feliu

*******************

12 / 1 / 2026

Comentari del llibre 'A temps parcial' d'Arnau Castell

Com diu la contraportada, el relat se’ns presenta en un llenguatge actual, i afegeixo, proper.

Venim d’un autor i protagonista valencians, i personalment, gaudeixo al trobar els ‘seua’ i ‘meua’, per ‘seva’ i ‘meva’, forans a la nostra parla empordanesa.

També llegeixo ‘bucs’ d’abelles a la primera visita al mas dels ‘contrabandistes’, encara que a la segona visita, ja escriu ‘ruscs’. I ‘fressa’, una paraula molt més propera a nos, que l’omnipresent ‘soroll’. Com a malaurat topònim, del que no culpo a l’autor, ja que per desgràcia s’ha estès per tot arreu, és la invenció vinguda de no se sap on, dita ‘Cap Ras’, en lloc de la nostra de tota la vida, sia ‘Cap de Ras’.

També, i com no pot ser d’altra manera, trobarem mots valencians que a part de donar realisme al relat, són fàcilment comprensibles, i enriqueixen la lliçó.

L’autor es presenta com un apassionat de l’esport, la música, la muntanya, i com un redactor de dietaris, i breus relats de viatges. I crec que no menteix. Al llibre trobarem escrites i descrites, fil per randa, tota la toponímia, construccions, i notes històriques de totes les passejades, i de tots els viatges que fa el protagonista.

Potser, tota aquesta puntual informació del territori, ens desconnecta per moments del fil de l’aventura de l’Andreu. El detallat repàs de la història del contraban en el nostre territori, encara que ens il·lustra i també adoba el camí del professor d’educació física, també s’afegeix a aquesta desconnexió del que de veritat ens interessa en tal moment, que és l’odissea de l’Andreu. Però s’entén que són aficions que l’autor no deixarà passar per alt.

Afició con és l’esport, aquí reflectida en el futbol. Els partits del Barça i del Valencia són l’excusa per a trobar-se al bar, on l’Andreu coneixerà a la claca que l’incorporarà als suplements econòmics, a canvi de contraban modern; aquí no parlem de farina, ni d’oli d’oliva, ni de pedres de metxeru. Podem notar que l’autor fa uns comentaris de com van aquells partits, quasi tant llargs com la concreció dels plans de la banda per a dur a terme les fosques transaccions vers el país veí.

Cada capítol té una referència musical que acompanya el tarannà del protagonista en cada episodi. Un cop constatat el significat de cada cançó, es troba ben buscada i ben trobada, i la formula no entrebanca la lectura.

Com tota novel·la que combina la narració real amb la ficció, potser el gust del protagonista, amics, parroquians, i gàngsters, per la birra, i tota mena d’alcohols, forma part d’aquesta ficció; encara que no ho tinc clar, [ ].

Amb tot, atenint-nos a les aventures i desventures de l’Andreu, i prenent-les com a un conflicte il·legal personal, s’entén que donats els esdeveniments finals, el protagonista es por arribar a acollonir verament. Com a relat novel·lat basat en una tèrbola i cínica espiral de perillosos entrebancs, que aboquen l’Andreu vers la il·legalitat i el crim organitzat, potser li caldria una mica més de tramuntana.

Lluís Feliu

*******************

7 / 1 / 2026

Comentari del llibre 'A dos pams del cel' de Joan Carles Subirats

Les 400 pàgines del llibre, se’ns presenten en una cal·ligrafia atapeïda, repartida en 24 capítols. Com apunts estrictament relacionats amb les paraules, trobem a la pàgina 21 la forma ‘Es clar’, més propera a la fonètica local, i que jo personalment, ja escric com ‘Esclar’. A la pàgina 186 escriu ‘llobregant’, que junt amb ‘llongant’, són mots típics de la nostra zona, tot i que ‘llongant’ té moltes més possibilitats de desaparèixer de la nostra parla.

Després d’haver-lo llegit, crec que per sobre de tot, el llibre és una declaració per a donar gràcies. Gràcies a la família, gràcies a la Sanitat, gràcies a l’amistat, gràcies a la feina, i gràcies a la vida en tots els seus sentits, aspectes, i àmbits. Agrair ens fa forts, i ens reconforta.

És un dietari de caire íntim, avisa, i no menteix. En els primers capítols, l’autor descriu la seua vida familiar, social, de feina, i vacances, de manera propera i transparent, però on la duplicitat de comentaris sovinteja.

Entenc perfectament que és la lectura d’un relat pres per l’emoció, i el desix exultant de voler explicar aquella etapa de la seua vida, des de la positivitat i l’esperança.

Seguint el llibre, podem fer un rigorós recorregut pel greu sotrac en la salut, i en les emocions, que suposa patir un càncer. La malaltia ataca al pacient, i es desferma amb crueltat contra la família i amics, fermant-se sobre tots, com un núvol de por i desesperança.

És aquí, on per l’autor es fa evident que per emprendre aquest viatge cap a la desitjada superació de la malaltia, són necessàries i de gran ajuda, unes i irreductibles dosis de confiança, esperança, i positivitat.

En Joan, té, i gosa fer servir, aquestes qualitats per a celebrar qualsevol bona notícia que es pugui celebrar, tot cuidant la vida familiar, social, i laboral, sempre pensant en l’esperada recuperació, sense deixar-se caure, dins lo possible, en estats d’ànim destructius, superant al mateix temps, amb pesar i acceptació, la mort de coneguts, amics, i familiars, per culpa d’aquesta malaltia, que ell mateix s’esforça per acceptar.

A través del llibre, ens mostra com el coratge, i l’energia, han sigut uns pilar bàsics per a superar aquesta perillosa etapa de la seua vida. Així, ens proposa aquestes importants directrius, per poder entomar tant terrible periple amb cert ànim, i alhora, anima a no abandonar l’esperit de lluita.

Per tant, no cal que busquem en aquest llibre claus i formules infal·libles. No jutgem a l’autor pel que escriu o explica, ja que ens avisa de que narra una superació personal, no el paradigma de salvació global.

Potser no tots tenim tals virtuts; força, empenta, i predisposició a la lluita, com ell. Ni potser la família, ni els amics, ni els mitjans, que ell. No tothom pot tenir les seues aptituds, o no les pot cultivar, o no les pot gestionar. No seria de rigor bolcar les mancances personals de cadascú, contra un llibre que només intenta indicar un possible camí per enfrontar amb millors condicions anímiques, la malaltia.

Encara que escriguem des de la més bona intenció, i bona fe, un cop el nostre relat és públic, arriba a l’abast d’un munt d’opinions diverses, plenes de sospites personals sobre qualsevol cosa. No tots els lectors seran persones afins i comprensibles amb la nostra particular experiència (de qualsevol mena).

Posant distància, puc estar segur que davant tota la crònica personal, en l’àmbit social i familiar exposada, hi haurà lectors que posaran en dubte si tota aquesta informació és necessària o rellevant, especialment en els lectors centrats en la superació del càncer. Altres extrauran només aquestes parts socials, col·locant-les com a lluïments criticables. Hi ha opinions de tota mena, que també cal acceptar com part del trànsit literari.

Evidentment, jo no crec que el llibre vulgui posar de manifest una suposada presumpció personal. Crec que està narrat des de l’emoció, la transparència, i l’entusiasme de voler transcriure una manera de fer i viure, on l’autor està completament convençut de que amb el seu relat pot ajudar a altres persones amb càncer, donant esperances suportades des de la lluita personal, resiliència, bon humor, confiança en la vida, i en un mateix.

CARPE DIEM

TEMPORA TEMPORE TEMPERA

Lluís Feliu

********************

28 / 12 / 2025

Comentari del llibre 'Este es mi camino' de Josep Moreno González

Sent el llibre d’una aventura amb bicicleta, vaig començar la lectura amb una expectativa afegida; a mi, m’encanta anar en bicicleta, de carreres. Ja a les primeres pàgines, on descriu el seu interès per la màquina, i per les emocions que s’arriben a copsar damunt de tal vehicle, vair reconèixer, i estar d’acord, amb les sensacions que exposa.

Com ell, vaig haver estalviar (4 anys) per aconseguir adquirir la bicicleta que jo volia. Un quadre Vitus 992, un grup Shimano Dura-Ace amb els canvis integrats als frens (un dels primers a la província de Girona), les rodes Mavic, i la resta de components d’aquella última generació.

Han passat molts anys. Fa poc, a l’anar a posar-la a punt, el mecànic em va amanir aquesta broma : “Aquesta bicicleta era un pepino, però ara és un cogombre”. És veritat que les bicis han canviat, però a mi, m’agrada la meua més que cap altra. També ratifico la sensació de després d’haver fet una ‘animalada’, en una baixada, per exemple, quan et sobrevé la por d’haver pogut patir un irresponsable accident, que hagués pogut trasbalsar totes les responsabilitats personals vers la família.

Igualment, confirmo les plaents sensacions al córrer en bici de bon matí, prop de la natura. Les olors dels canyers, herbassars, de camps, vinyes, i pinedes, de frigola i romaní, reconforten el camí. Les corrents d’aire calent i fred, segons la corba que engaltis, t’acompanyen en la ruta.

Així, començant la lectura amb totes aquestes coincidències, fa que continuï amb interès i simpatia vers lo que m’haig de trobar.

Descobrirem un relat de superació personal, tot fent la ruta del Camí de Santiago. Les nou etapes en què l’autor ha dividit el viatge, transcorren dins d’una narració descriptiva, clara, i entenedora. Un interlineat ample, ens dóna la sensació de que avancen a bon ritme, però és la redacció amena, la que ens ajuda a acompanyar al protagonista sense recança.

L’autor acompanya el relat amb puntuals informacions sobre l’arquitectura, història, gastronomia, i tics socials de cada poble i ciutat. Ho fa sense allargar-s’hi massa, ni abundar en les opinions personals, ni en les pròpies emocions anímiques, que fa entenedores amb poques paraules.

Es nota una redacció acurada, ben revisada, i propera, ben tramada, i que no es fa pesada. Tot i que l’argument de cada etapa és prou similar, i evidentment, no és trepidant, podem arribar a connectar amb el protagonista, i acompanyar-lo en la ruta sense més aspiracions que les seues.

A la fi, trobarem el relat de l’aventura d’un ciclista en solitari, que culmina una aspiració de l’autor, on ens mostra moltes bones indicacions per a com preparar un viatge similar, i de com hauríem d’escometre, anímica i emocionalment, tal trànsit, fent prevaler el respecte i la bonhomia en la nostra actitud i manera de fer.

I acceptant, que trobarem altres persones, que no viatjaran amb aquestes premisses.

Lluís Feliu

*******************

19 / 12 / 2025

Comentari del llibre 'Mon cor a l'Illa d'O' de Guillem Pérez

Guanyador del 36è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

No puc negar que aquest llibre m’ha suposat un repte, i m’ha fet sortir de la dita zona de confort.

Primer per ser un llibre de poesia, i després, per ser d’una poesia conceptual, críptica, allunyada dels poemes per mi coneguts, i per què no, preferits. Poemes de versos entenedors a la primera lectura, i recognoscibles en el seu encert semàntic puntual, i localització estructural.

Però la meua intenció en aquesta empresa, no és recomanar uns llibres, i unes lectures, en detriment d’unes altres.

El meu intent, és comentar lo que llegeixo, aportant apreciacions personals i sensacions, sense jutjar les obres des del meu gust personal.

Caldria que el lector entomés qualsevol lectura lliurament, i després, si fos el cas, o no, estar d’acord, o en desacord, amb les meues impressions sobre tal volum.

Aquest l’he llegit varies vegades, cada cop amb més penetració, sobre tot sabent que l’autor investiga llenguatges, i a mi, m’agraden les paraules. Així crec que he pogut arribar al que em penso que són, els fils que uneixen els poemes del poemari.

Tot seguit, posaré a disposició d’altri, i de mi mateix, les paraules que poden representar tals fils :

Cos, cor, sòl, mar, muntanya, terra, roca, sexe, dona, feminitat, natura, colors, bosc, cel, animal, vegetal, amor, mort, somnis, certeses, fumeres, incendi, flames, Sol, solstici, temple.

Amb aquestes paraules que podríem dir que són prou comprensibles, el lector posseeix una mena de mera carta, de per on, de pensament, l’autor el vol fer transitar. Però el camí no ha de ser tant fàcil, si re més no, pels poc avesats com jo mateix, a tals versicles.

No cal abandonar.

No cal espantar-se a la primera de canvi de les lletres poètiques. Abans de jutjar sumaríssimament, cal capbussar-se dins les paraules, i els seus significats. Ens cal un mínim de saber, per tal d’afrontar la lectura amb certes condicions per a sobreviure-hi, o potser, rendir-s’hi.

Tot seguit, us en llistaré algunes de les que crec que heu de tenir en compte i dominar amb cert sentit, i que juntament amb les paraules fil, podreu començar a caminar, i aplicar un parer amb un mínim prisma, que a poc, es pot tornar calidoscopi.

Els mots que he escollit són :

Comesa, llavor, hifes, sina, sínia, ambre, lluc, arpa, tuc, call, cripsi, eriçó, membres, sèpal, àgraf, límbic, talàmic, hipèric, Gradiva, orb, votiu, llumenars, rifúnics (invento : variables, incerts, aleatoris), omegues (Irreals?).

Bé, només us queda posar-vos-hi, i trescar.

Com apunt personal, crec que en aquest estil de poesia enigmàtica i espiritual, que bat el llenguatge si la comparem, per donar uns exemples immoderats, amb ‘L’oració del Crist de la tramuntana’, o amb ‘La balada del sabater d’Ordis’, he de suposar que l’autor assumeix que cada lector hi trobarà la seua pròpia realitat i sentit, que potser serà una connexió molt allunyada de la ingènita. O no.

Això, a la fi, no ha de tenir gaire importància. Si tals versos somouen sentiments, emocions, i pensaments als lectors, ja han acomplert donant comprensió a l’incomprensible, i credibilitat a l’increïble.

Heu d’entendre que aquests poemes, no són un manual d’instruccions.

Lluís Feliu

****************

16 / 12 / 2025

Comentari del llibre 'Mudanzas cruzadas' de Sergi No

Evidentment, és un llibre escrit en castellà, però no puc deixar de comentar el mal d’ulls que m’ha fet trobar escrita la forma Llansá, una grafia que col·loquialment podríem dir que és del temps d’en Franco, per anomenar al poble de l’autor, i del mateix protagonista, Llançà. També llegirem Figueras; però Girona, és Girona.

A la contraportada, se’ns explica que la novel·la esta construïda com una comèdia de situació, i una comèdia romàntica, sia sitcom i romcom.

Així, trobarem una coral de personatges intentant sobreviure als seus traumes, dilemes, i vivències emocionals, sexuals, i psicològiques, sobreposant-se a un munt de situacions prou rocambolesques.

El protagonista, David Diaz, és un català que ha arribat a la trentena, professor a França, que per motius sentimentals, es trasllada a Los Angeles (USA), per fer de professor de castellà.

De pare francès i mare gaditana, ell és un tipus rossenc, d’ulls blaus, i pell blanca, que l’allunya de l’estereotip d’home hispànic.

Ben aviat ens en adonarem que en David és un jove amb rampells incontrolables. Al descobrir l’engany de la seua xicota amb el seu millor amic, llença per la finestra tot el mobiliari del pis que compartia amb la noia. Aquest fet rabiós, queda amanit amb el contrapès còmic de tot lo que provoca entre els veïns i transeünts, aquell desgavell de mobles estellant-se a la vorera.

Al text, sovintegen les opinions i els pensaments del protagonista, exposats entre parèntesis. Aviat descobrirem una personalitat irònica ratllant el cinisme, i poc adult per moments; a una dona, (mas ballena que sirena), la esposa-ballena, un tipus (que tenia mucha pluma), uns pensaments, entre molts d’altres, que podríem dir prou corrents a la nostra societat, però que posats per escrit, reforcen cert caràcter en un personatge. Això no li treu que sigui un tipus prou comprensiu i amable, que cultiva moltes amistats.

També veurem de seguida que en David pateix d’una enganxosa mala sort, que l’empeny a unes maneres de fer maldestres, abocant-lo a tota mena de malentesos i situacions tant increïbles, com compromeses. Ell, però, ja ha acceptat aquesta, tòpica en certs moments, característica que l’acompanya.

Així, quan rep l’aprovació del seu expedient per poder anar de professor als Estats Units, es llença dins d’una font de content. Estribot exaltat, que contrasta amb la seua reacció, callada i murri, davant dels agents d’immigració americana que el retenen unes hores en una sala. Allà, mentalment i entre parèntesis, es mofa dels policies de la Migra, els insulta, i els deixa a pla de pallol, això sí, sense badar boca.

Aquí, el protagonista cau al ras de les persones particulars, no tant particulars.

Un cop a Los Angeles, la trama s’emplena amb multitud de nous personatges; docents, monitors, directors, actors, models, treballadors, i amics; masculins, femenins, i d’altres gèneres. Tots, formen una comunitat unida i confident, amb una companyonia a proba de tota mena de desastres, sobretot sentimentals i sexuals.

La narració, que transcorre sense estridències literàries, descriu la vida de tot l’elenc de manera tranquil·la i rutinària, tot i els puntuals esdeveniments, tant tràgics com còmics, i les inesperades peripècies que pateix la colla.

Un parell de moments que m’han sorprès, són; quan un professor americà no reconeix un retrat de Frida Kahlo, i quan el mateix protagonista, en David Diaz, de Llançà, de trenta anys, professor a França, i ara al LILA de Los Angeles, es queda de pedra en descobrir en aquell moment, que el primer significat de la paraula “Polla” al diccionari de la RAE és : “Gallina nueva ...”. Ostres! Jo recordo que ja a 5è d’EGB, tots sabíem que el “Rancés” definia “Polla” com : “Gallina joven”. Curiós.

“Mudanzas cruzadas” ens presenta un viatge pels amants de sitcoms i romcoms, de redacció amable, amb una descripció de la trama i dels llocs, que vol aconseguir una lectura televisiva, i que amb puntuals explicacions, ens il·lustra de les particularitats del país on viuen, i de la manera de fer i sentir, d’aquella societat americana.

Un volum que ens mostra com l’amistat, l’amor, i l’esperança, viu en les persones per sobre del seu gènere.

Per a David Diaz, al qui li encanten els jocs de paraules.

‘Los esqueletos no tienen pi-LiLa’ (Siniestro total)

Lluís Feliu

******************
13 / 12 / 2025

Comentari del llibre 'Veïns', d'Octivi Dalmau

Amb 195 pàgines i 44 capítols, podem endevinar que ens trobem davant d’uns relats curts.

Històries que ens mostren la realitat social d’una època, encara que no molt llunyana, sí passada.

En general, la línia temporal la podem situar a finals de la Guerra Civil Espanyola, la postguerra, fins els anys 60”, amb algun salt que podria haver arribat a superar el 2003.

Així, trobem el retrat social d’un temps en què els ‘queridus’ i ‘querides’, pubills i pubilles, hereus i hereves, capellans i ‘capaquins’, minyones i peons, matrimonis de conveniències, fills de set en set, i pagesos i directors de bancs amb les mateixes cartes per arribar al suïcidi, formaven una societat on el masclisme, el voler o poder aparentar davant les amistats i conveïns, i on el parlar en castellà, feia més benestants a les famílies benestants. Tot això, era a l’ordre del dia.

I tot això, ens ho presenta l’autor amb la certesa indiscutible de que tan rics com pobres, són a l’abast de la desgràcia.

És veritat, tal com s’apunta a la contraportada del llibre, que en tots aquests casos podrien veure-s’hi retratats amics, coneguts, veïns, o familiars. També crec que hem d’acceptar que tots ells, ja serien morts i enterrats. Bromes a part, endevino que aquí, l’autor es refereix a la lliçó que ens pot donar cada relat, passada al present, canviant el diàleg, evidentment.

L’estil de la narració és en català formal i correcte, normatiu en la forma, encara que de tant en tant, aporta paraules i maneres de dir de l’Empordà i la Garrotxa. El ‘no trasir’, ‘perdre bous i esquelles’, ‘com més gros, més talòs’, ‘fer Pasca abans de Rams’, o ‘els draps de la mala setmana’, entre altres, transporten al lloc i època al lector avesat.

No es pot deixar de notar, que al llarg de tots els episodis, no canvia el to de la narrativa, que es presenta sense esglais ni estridències, mantenint-se continguda mentre engalta un relat rere l’altre, fomentant potser, una lectura massa planera, lineal, i reiterativa. Arriba un moment en què el lector ha de buscar la possible espurna a les últimes línies, o fent elucubracions amb el que calla l’autor, més que en tota la història que s’explica.

Sent evident que en molts dels relats, l’esperpent forma part de la trama, es podria intuir un cert sentit de l’humor per part de l’autor. Si ho ha aplicat a tals escrits, es fa difícil de percebre.

Com apreciació personal, penso que : “Radiestèsia”, pag. 169, i “El cotxe”, pàg. 175, traspuen una certa ironia, un aire fresc quasi al final del llibre, que s’esvaeix aviat.

A la fi, un volum que ens fa una crònica social i costumista d’aquella època, basada en records i xafarderies, però sense entrar al safareig amb la ironia, malicia, i desvergonyiment que li podrien ser inherents.

Lluís Feliu

***************

5 / 12 / 2025

Comentari del llibre 'Aprendre a esquivar les bales' de Xavi Coral.

Aprendre a esquivar les bales

Xavi Coral Trullàs

Si som sabedors per endavant de quin és el tema que es tracta al llibre, la portada ens il·lustra de quin serà el tarannà de l’estil de la narració que ens trobarem.

Estem davant d’uns fets aterridors, d’una guerra fratricida, on personatges embeguts d’odi i ressentiment, maltracten i torturen fins l’extenuació o la mort als que són els enemics vençuts.

És la crònica d’una guerra on el bàndol republicà, en evident inferioritat bèl·lica, ben aviat es veu massacrat.

Misèries, patiments, vexacions, tortures, malalties, ferides, i la mateixa mort, es presenten com els efectes ineludibles de la batalla, i de la postguerra.

No podem deslliurar d’aquestes xacres a cap dels contendents, però evidentment, el bàndol guanyador, el nacional, se’n porta la palma en les barbaritats comeses sobre els perdedors, els republicans.

Un cop posada sobre la taula la descripció de la història bèl·lica, podem comentar la narració del relat.

Xavi Coral ens presenta la trama sempre lligada al fil de l’esperança que mai perd el protagonista, el seu avi. El mateix Coral declara que el llibre l’ha escrit a quatre mans amb ell.

No sé si és per això que trobem una narració educada, amable, clara, i correcta. Ens els passatges més durs, encara que descrits sense amagar-ne res, no abunda en els patiments i vexacions sofertes per l’exèrcit republicà. Descriu sense grans escarafalls ni irades i furibundes opinions contra els malfactors nacionals.

Les penúries es conten amb els sentiments continguts. Llegim a la pàg. 117 : “El Josep [ ] ressenyava fets, escenaris, logística, batalles, bombardejos. Dominar l’emotivitat li permetia viure més lleuger. Els sentiments els guardava per la Maria.”. La Maria és el fil d’esperança que fa suportable el desastre durant el relat.

És evident que en Xavi, com coautor, manté un respecte infrangible pel que són el caràcter i les emocions personals del seu avi.

Així, el protagonista ens mostra què ens cal per aprendre a esquivar les bales. Sobretot sort, molta sort, però també ens cal intel·ligència, educació, bon seny i manya, coratge, emprenedoria, companyonia, i no perdre mai l’esperança. Altres supervivents ho haurien aconseguit d’altres maneres, però el cartipàs de virtuts que ens proposa en Josep, ens poden servir tan en la guerra com en la pau.

El relat es desgrana entre misèries i alguna alegria. Al final, tímidament, ens mostra que potser no totes les persones, per ser d’aquí o d’allà, han de ser intrínsecament malvades.

A la fi, tenim un relat de la nostra història bèl·lica recent, explicat clar i català, però sense exacerbar odis, ni culpables infinits. Una lectura molt recomanable per il·lustrar al jovent, sense por de que en l’intent, quedin traumatitzats, o adoctrinats. Una lliçó de la guerra sense que el lector quedi esquitxat de fang ni de sang.

Com sensació personal, em va sorprendre gratament trobar-me a la pàgina 18, la forma : “En Cisco va agafar el Ford ...”. Aquest article personal ‘En’, em va donar la impressió de que el relat se’m faria proper, ja que és el típic de la zona on visc, i on l’article personal ‘El’, el va desplaçant, a l’igual que molts altres tipismes de la nostra parla.

Però no, un parell de línies més avall, ja apareix, ‘El Cisco’, i ‘El Josep’, ‘El Joan’, ‘El Ton Comes’, i la resta. Bé, no passa res, res no podem fer atenent-nos als correctors estàndards i a la normativa, si no hi ha la intenció expressa de l’autor. Com us dic, només és una apreciació personal.

Com a curiositat, m’ha llamat l’atenció com quatre miners aragonesos de Calanda, fan volar pels aires tot el suspens de la pel·lícula ‘Sorcerer’ de William Friedkin (1977), on un camió ha de transportar un perillosíssim carregament de caixes de vella dinamita exsudada de nitroglicerina. Aquí, els miners aragonesos, manipulen el mateix material com si fossin caixes de sabates. “— Tranquilos — els va dir un dels miners en veure la seva cara d’espant —. Lo hemos hecho mil veces.”. Cal entendre que el cine, és cine.

A l’epíleg, en Xavi ens fa participes de certs detalls del relat, i de la vida i família dels avis.

Amb tot plegat, el llibre ens porta fins la Guerra Civil Espanyola, vuitanta anys després, amb una crònica de primera mà, descriptiva, transparent, i fàcil de llegir.

Lluís Feliu

******************
29 / 11 / 2025

Un blog dedicat al comentari de llibres d'autores o autors llançanencs, propers, o presentats a Llançà.
Cliqueu aquí : llegitallanca.wordpress.com

*****************
18 / 10 / 2025

Vegeu la versió editada de la presentació del llibre, Incident zombi a Cap de Creus. Operació RA.
Cliqueu : Incident Zombi al Cap de Creus. Operació Ra.

14 / 10 / 2025

Vegeu el nou video on es mostra la feina per compondre i estructurar el llibre Incident Zombi al Cap de Creus. Operació RA.
cliqueu : Treball de construcció del llibre Incident Zombi al Cap de Creus. Operació Ra.

Presentació del llibre Incident Zombi al Cap de Creus. Operació RA a la Sala Beta de la biblioteca Pere Calders de Llançà el dia 3 d'Octubre de 2025 a les 19h

Vegeu el video de la presentació a Zombis del Cap de Creus :Presentació del llibre 'Incident Zombi al Cap de Creus. Operació RA' a la biblioteca de Llançà.

Parlament de l'autor Lluís Feliu Pumarola

Hola, bona tarda a tothom. Ben vinguts a la presentació d’aquest meu nou llibre. Us agraïm el vostre interès, i la vostra companyia en aquesta estona que dediquem a la literatura de kilòmetre zero.

Potser, com molts ja sabeu, el primer llibre que vam editar va ser el Recull casolà l’any 2008. La primera tirada, fou de la mà de l’Ajuntament de Llançà, dins de la col·lecció Sant Silvestre. Desprès, ja com edició particular, va sortir el Llançà, paral·lel 80, era l’any 2016, i el dia d’avui, aquest, titulat : Incident zombi al Cap de Creus. Operació RA. I si una cosa us puc assegurar, és que des del primer, fins aquest, he fet un llarg viatge cap a la llibertat narrativa.

Dic això, per què el Recull casolà, que ha acabat sent un compendi de referència entre els amants i estudiosos de la lingüística dialectal, per mi va ser un llibre molt tècnic i complicat de fer, sobre tot per què s’havia de referir a la intrínseca realitat de la nostra parla, típica i local, que ens identificava, i que anava camí de desaparèixer; i que com podem comprovar avui en dia, a acabat quasi desapareixent. Poder donar el llibre per enllestit, em va ocupar onze anys de seriós treball de recerca i estudi, i al que vaig tenir que aplicar-m’hi de forma totalment autodidacta.

Desprès, escriure Llançà, paral·lel 80, ja em va permetre molta més llibertat creativa. Podia exagerar els tics dels personatges, i portar-los a situacions límit, però en el fons, calia d’encabir-los en les històries ocorregudes al poble, en diferents èpoques, fent quadrar realitat i fantasia, intentant no perdre el to i el sentit que havia decidit donar-li al volum.

No puc negar que en aquella labor, vaig descobrir que la construcció psicològica i social dels personatges, era una de les parts més atractives i plaents de l’escriptura. I va ser seguint el fil d’unes d’aquelles històries, d’on neixen les arrels de l’avui present : Operació RA. És d’allà, on recuperem la trama del Dimoni Macula Scura, l’arquebisbe Cansalatta, i el comissari Hèctor Frutos.

Com sabem, a l’hora de construir una novel·la, un dels principals fonaments, és la ubicació dels fets.

Perquè volia triar casa nostra com escenari?

Doncs per què he arribat a la conclusió, de què és un dels llocs més interessants i complerts, on hi poden passar extraordinàries aventures, i que res ha d’envejar a altres terres. Tenim valls i muntanyes visualment encisadores, amb paisatges guarnits amb planures, volcans, i boscos feréstecs.

També tenim una meteorologia tan benèvola com furibunda. Pobles amb tipisme, que van de la invasió turística que els fa intransitables, a la més buida solitud.

I l’incomparable marc d’una costa agresta i meravellosa, banyada per un mar cristal·lí i extrem. I el Cap de Creus, que és un prodigi natural.

I no ho dic jo, que visc aquí, i encara no he tingut temps per poder-ho comparar. M’ho ha reconegut un eminent bussejador esportiu, que té una empresa que treballa arreu del món. De llocs amb preciosos enclavaments marins naturals, n’hi ha molts, per tot el planeta; però el submarinista que busca una naturalesa espatarrant, junt a una aventura increïble, només ho pot trobar al Cap de Creus.

Tenint tot això, quin altre millor amfiteatre natural podria haver-hi, per a rescatar-hi un misteriós derelicte mil·lenari?

Doncs cap altre, em responc a mi mateix.

Bé, però seguint el protocol literari, apart de tots aquests espais naturals, per a desenvolupar la història, em calien certes infraestructures imprescindibles.

Les més importants serien : una biblioteca, unes instal·lacions militars, un quarter general on comandar les accions a la zona, i una institució religiosa rellevant.

Doncs donant una mirada al voltant, vaig adonar-me de que ho tenia tot a mà.

A Perlada, una biblioteca extraordinària, dins d’un formidable castell. A Sant Climent Sescebes una base militar imponent, a Figueres, capital de la comarca, un adient quarter de la Guàrdia Civil, on encaixava el bastiment per establir el comandament operatiu, des d’on coordinar algunes fases de l’incident. I a Girona, com no, el seu secular Bisbat, on transcorreran alguns dels principals esdeveniments del relat.

i a Llançà ? Aquí no hi tenim grans infraestructures ni bastions centenaris. Som un poble turístic, de servei als turistes, que molts, havent escollit aquesta Vila com segona residència des de ja fa anys, són com de casa. Calia posar de manifest aquesta dedicació.

La nostra Administració local, els comerços, els supermercats, hotels, bars, i restaurants, es posarien a disposició de les necessitats dels milers de desplaçats, als que calia acollir desesperadament. Tanmateix, calia procurar un lloc on la policia que investiga el cas, pogués treballar. Evidentment, l’edifici de la Biblioteca Municipal, amb els seus locals annexos, i la seua estratègica localització, seria ideal.

I com no, no podia deixar d’incloure al llibre, un actiu llançanenc tant important com Radio Llançà, on en l’inici d’aquesta nova etapa, tants programes he compartit amb el fantàstic i radiofònic Quim Agustí, i amb el que tantes i transcendents converses, he tingut sobre els zombis.

A la fi, ja no podia demanar res més. A les intencions inicials de que l’aventura passés aquí, s’hi sumaven la resta d’ingredients necessaris per poder tirar-la endavant, i tot, amb el transfons de rigorosa realitat, amb la que volia vestir la trama.

A la fi, la nostra espectacular contrada, amb els pobles del voltant, i ciutats importants i properes com Figueres, Girona, i Olot, es convertien en els escenaris perfectes per a la novel·la.

Endavant! I així ha sigut. I aquí teniu la feina feta.

I arribat a aquest punt, no és improbable que us estranyeu de la meu intenció de portar aquest Mal i devastació fins a nosaltres. Evidentment, em serveixo d’una ficció, sens dubte aterridora, per a donar visibilitat física, a la nostra contrada. Direu que bé podria haver sigut de la mà d’una història més amable i feliç; sí, però no en aquesta ocasió.

Com ja us he comentat, la ideia inicial, i els fonaments tècnics, eren els que són. Però us haig de confessar que moltes vegades la trama s’ha construït a ella mateixa, desenvolupant-se dins cert atzar. Així, per moments, em convertia en un espectador amb la capacitat d’escriure els fets, en temps real.

Per descàrrec meu, només puc adduir que tanta destrucció, i la mort de tants conveïns i compatriotes, com la salvació de tants altres, no és deguda a un pla personal. Com diríem al món real, a la fi, tothom es troba a mercè de la seu sort, dissort, destí, i designis inescrutables.

Bé, però passem a parlar del llibre pròpiament. A les primeres planes, podeu veure que l’exemplar l’he dedicat a REC, i al policia de manga Kankichi Ryotsu. A la pel·lícula, per què sempre l’he trobat un treball amb zombis fantàstic. I a Ryotsu, per què és un poli tan entranyable com destraler, amb unes aspiracions per les que treballa intensament, però sense oblidar mai la bonhomia, i amés, comparteix certes peripècies, amb un dels policies del llibre.

El primer que podreu constatar en aquest volum, són uns capítols inicials molt curts. Això és degut a que la narració, va néixer amb la intenció de ser publicada setmanalment al meu bloc, La República del Cap de Creus. Però a l’anar agafant envergadura la trama, vaig decidir que potser seria una bona pensada, passar-lo al paper. Amb el temps us podré dir si ha sigut una bona pensada.

En començar aquells primers capítols, especialment en els que anava presentant als personatges, aquests venien impregnats dels extremismes psicològics del paral·lel 80, cosa que els feia difícil, sent tan histriònics, relacionar-se entre ells en les situacions quotidianes, dins d’una suposada normalitat argumental, o fins i tot, amb un caràcter tan particular, i de vegades, amb fosques costums, podrien arribar a bloquejar l’empatia dels lectors.

Es va fer evident la necessitat de polir-los, i rebaixar la seu intensitat personal, per tal que treballessin a favor d’un relat, que pretenia establir-se dins d’una aventura realista.

Així, amb uns personatges més continguts, es podia obtenir un ambient prou intimista i confident del grup, tot dins la magnitud de la tragèdia que els envoltava, i alhora, aconseguia fer valorar el treball en equip, tant, com les individualitats, quan arribava el moment d’assumir les responsabilitats personals de cadascun.

Tenint aquests punts més clars, arriba que Llançà es converteix en base operativa dels policies que investiguen uns misteriosos i desconcertants assassinats, previs a l’hecatombe infecciosa.

Seguint el guió, als protagonistes ja establerts, s’hi afegeixen uns nous col·laboradors, alguns, obligats per les circumstàncies. Tots ells, a la fi, i de manera accidental, es veuran embolicats en una aventura a la Mar d’Amunt, on, Llançà, Perlada, Figueres, Girona, Olot, i un munt de pobles veïns, formaran un mapa mortal, en el que hauran de combatre al Mal Negre, i al seu braç executor sobre la Terra : els infectats redivius.

Amb tot, la novel·la intenta ser alguna cosa més que una crònica de terror, que en una nit fosca i solitària, us faci mirar de reüll totes les cantonades. Òbviament que alguns passatges, atesos als estremidors esdeveniments, són foscos i sinistres, o angoixants i corprenedors. Però la narració, també provarà de presentar velades reflexions sobre el judici a l’aparença de les persones, el dolor que ens poden imposar els éssers estimats, els límits de la nostra pròpia maldat, la consciència de llibertat, de supervivència de l’espècie, o l’indefugible pregunta d’on venim, o on anem; interpel·lacions innates als humans, en qualsevol dels seus estadis.

A l’anar-vos endinsant en l’aventura, a la narrativa trobareu sovint vocabulari científic, i marques i models d’armes, o de vehicles militars. S’aporta aquesta informació amb la intenció de que si el lector n’és interessat, pugui obtenir les imatges del què efectivament s’està parlant, per a poder conformar un imaginari més proper a la realitat.

Així mateix, i sense intenció d’interferir a la manera de llegir de cadascú, voldria prevenir al lector de mantenir-se alerta sobre la versatilitat de la paraula en sí, i al discurs entre línies, ja que en alguns moments, es fa necessari per romandre dins del context local, o fins i tot nacional, i ser partícip d’un sentit de l’humor, i d’unes conjectures, més subjectives.

Crec que també és de rigor comentar, que haver llegit el llibre La setena funció del llenguatge de Laurent Binet al Club de Lectura de la Biblioteca de Llançà, m’ha ajudat a quadrar la part semiòtica, una peça argumental cabdal en la història, ja que la lluita per la supremacia dels diferents adversaris mundials, passarà de voler dominar l’incontrolable potencial del Mal, a aconseguir desxifrar el poder màgic de la paraula, per arribar a sotmetre la Humanitat sota l’influx de moderns i renovats encanteris. Aquí, suposo que cada un de vosaltres, posarà sinònims als últims vocables.

Evidentment, i com no podria ser d’altra manera, he continuat sent fidel a la meu intenció de promoure la supervivència dialectal en l’escriptura. A les parts descriptives, he respectat les paraules i les formes verbals, pròpies de la nostra contrada, aconseguint mantenir la narrativa, propera al lloc dels fets. No així als diàlegs dels personatges forans, que al no ser-los-hi natural, quedava impostat.

Potser, ja en mig de la lectura, podreu pensar i preguntar-vos, perquè la infecció zombi no arriba fins a Barcelona, on el Mal aconseguiria milions de víctimes. No puc negar que en un principi, la ideia era temptadora, no per res personal, esclar.

Però l’any passat, vaig haver de fer un viatge a la capital, i al sortir del forat de l’estació, i mirar al voltant, en perspectiva, vaig comprendre que els meus zombis, acabats de ressuscitar, encara eren de poble. Allà es trobarien desubicats, i a mi, se’m feia feixuc intentar acomodar-los en aquell desconegut, accelerat, i inabastable escenari. Vaig pensar que de moment, aquella bona gent, ja en tenia prou amb lo seu.

Bé, no em voldria allargar més. Em sembla que ja us he comentat tot lo que he cregut que us podria interessar saber sobre el tema. Ara, evidentment, només em queda animar-vos a entrar en aquesta nova aventura que transcorre a casa nostra, i a les nostres cases. La meu intenció, és que de la mà d’un argument sòlid i àgil, amb girs inesperats, podeu gaudir de com els protagonistes se les empesquen per a lluitar contra el Dimoni, zombis, espies, agents secrets, perilloses corporacions eclesiàstiques, i foscos interessos militars, i de multinacionals. Ho faran amb modestos recursos, però amb perspectiva, i perspicàcia, posant damunt la taula el valor i la determinació que se’ls reclama als implicats, en aquelles hores fosques.

Al final, tot plegat acaba convertint-se en un assumpte de transcendència mundial, amb desenllaç al nostre petit poble, on des del campanar, es pot veure el campanar veí.

I fins aquí aquesta petita xerrada, amb la que he intentat explicar-vos una mica com va sorgir aquest projecte, les seus diferents fases, i les intencions amb les que s’ha anat consolidant aquesta nova obra.

Moltes gràcies.

Presentació del llibre a la Sala Beta de la biblioteca Pere Calders de Llançà
el dia 3 d'Octubre de 2025

19/09/2025

Notes de l’autor del llibre INCIDENT ZOMBI AL CAP DE CREUS. OPERACIÓ RA

Les arrels d’aquest volum, les hem de buscar a l’anterior llibre, Llançà, paral·lel 80. D’allà tornen a l’acció, el Dimoni Macula Scura, l’arquebisbe Carlo Cansalatta, i el comissari Hèctor Frutos, en aquesta ocasió, acompanyats per uns nous col·laboradors, alguns obligats per les circumstàncies. En aquest episodi, s’embranquen en una perillosa aventura on, la Mar d’Amunt, Girona, Olot, i multitud d’altres pobles, formaran un mapa mortal, on hauran de combatre al Mal Negre, i al seu braç executor sobre la Terra: els infectats redivius.
A Llançà, el comissari i l’inspector, hi tenen la base operativa mentre investiguen uns desconcertants assassinats, previs a l’hecatombe infecciosa. Però quan el Mal es desferma, les veïnes i veïns de la població, patiran en les seus carns, el letal terror de l’atac d’ultratomba.
La novel·la no vol ser només una crònica de por, que en una nit llòbrega i solitària, us faci mirar de reüll totes les cantonades. Evidentment, alguns passatges, atesos als estremidors esdeveniments, són foscos i sinistres, o angoixants i corprenedors. Però la narració, intenta presentar velades reflexions sobre el judici de l’aparença de les persones, el dolor imposat pels éssers estimats, els límit de la nostra maldat, la consciència de la llibertat, la supervivència de l’espècie, o la indefugible cerca d’on venim. Interpel·lacions innates a l’ésser humà, en qualsevol dels seus estadis. En el relat, s’ha buscat crear un ambient intimista i confident, dins la magnitud de la tragèdia. I també valorar el treball en equip, tant, com les individualitats, quan arriba el moment d’acomplir amb les responsabilitats.
Sense voler interferir en la manera de llegir de cadascú, voldria prevenir al lector, que es mantingui alerta a la lectura entre línies, i a la versatilitat de les paraules, ja que crec que en alguns moments, és necessari per a mantenir-se dins del context local, i ser partícip d’una narració més subjectiva.
També és de rigor comentar, que haver llegit el llibre, La setena funció del llenguatge, de Laurent Binet, a ajudat a idear la part semiòtica, una peça argumental de la història.
Com havia de ser, venint d’on venim, a les parts narratives del llibre, s’han mantingut les paraules i els temps, propis de la nostra contrada. Però no als diàlegs dels personatges forasters, als que no els és natural tal parla.
Bé, només em queda animar-vos a entrar en aquesta aventura, que transcorre a la nostra terra, on els protagonistes, hauran de lluitar contra el Dimoni, zombis, espies, agents secrets, perilloses corporacions, i foscos interessos de militars i multinacionals. Ho faran amb modestos recursos, treballant, podríem dir, per sobre de la llei, però amb perspicàcia i perspectiva. Un assumpte de transcendència mundial, amb desenllaç al nostre petit país, on des del campanar, es veu el campanar veí.

9 de juliol de 2025
Ja a la venda el nou llibre !

*****************************************

********

Dimecres 21 / 10 / 2020

Recordant el "Recull Casolà".

RESSENYES

Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 39(2008)

Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l’Alt Empordà Lluís Feliu i Pumarola Figueres, Col·lecció Sant Silvestre, 8. Brau Edicions, 2008, 367 pàgines.

L’estudi lexicogràfic és potser el que més apassiona en els àmbits populars d’una llengua, ja que la gent té voluntat de saber què volen dir les paraules que utilitza i el seu grau de correcció. Hem assistit en aquests últims temps, en el cas del català, al desenvolupament de dos programes divulgadors dels significats de paraules en mitjans nacionals que han tingut gran èxit, primer fou Ramon Solsona amb un espai diari a la ràdio (a Catalunya Ràdio, primer, i a RAC1, actualment) i un temps després dues tongades de Caçadors de paraules a TV3.

Dins l’àmbit local, però, els reculls lèxics de paraules i significats d’aquestes són nombrosos i tenen gran predicació, la gent s’hi sent molt atreta, sobretot perquè identifica en aquestes obres la llengua que li és més propera. En aquest context lingüístic és on podem encabir l’obra de Lluís Feliu i Pumarola que s’ha passat gairebé una vida recollint tot de paraules, expressions, adagis, rondalles, contes, cançons i rodolins per després sistematitzar-ho tot en un recull interessant pel valor de com n’és de viva una llengua i per veure com en un àmbit local hi ha un munt de mots i expressions propis que ja no ho són als pobles del costat.

Aquesta tasca l’ha titulada així mateix, Recull casolà, perquè és tot allò que l’autor va sentir a casa, de veu de les seves àvies bàsicament, però també de familiars, veïns i vilatans i a partir de subtítols ens defineix què és el que ha recollit: Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l’Alt Empordà, o el que és el mateix, un recull popular de la llengua de Llançà que ha aconseguit a través d’escoltar molt i que és una mostra de com s’ha parlat en aquesta localitat i per extensió a la comarca, per bé que deixa clar que no tot és exportable a la resta de la comarca.

En efecte, el treball de Feliu no és el d’un lingüista acadèmic que realitza enquestes o entrevistes, sinó que el que ha fet ha estat parar l’orella, escoltar què es deia i com es deia, quin significat tenia... i després d’anotar-ho tot, posar-ho per escrit, com una mostra d’un temps concret i d’una manera de parlar també concreta. Per altra banda, aquest treball també és una mostra d’una idea lingüística de l’autor i que ens exposa a la introducció, el de la uniformització lingüística a què ens condemna la llengua estàndard dels mitjans de comunicació.

Amb aquesta modalitat lingüística es proscriuen de la llengua habitual molts mots que els infants poden sentir a casa seva, però que mai veuran escrits en un llibre o bé els escoltaran a la ràdio o a la televisió. Hi ha una voluntat per dignificar tot el que és la llengua habitual de la gent, el dialectalisme, que es veu proscrit sobretot en un poble de costa i turístic per l’arribada de forans que intenten mostrar el que està ben dit i mal dit.

El llibre no és, però, un diccionari, ni tampoc pretén ser exhaustiu, el podem dividir en tres parts. La primera que és pròpiament el recull lèxic, ordenat per temes de llargada desigual. Les paraules apareixen en context, és a dir, sempre en una frase o en una expressió que s’agrupen per significats o bé apareixen definides tals com un diccionari, però en cap cas hi ha una ordenació alfabètica, cosa que en els apartats que són pròpiament de definicions seria d’agrair.

Molts d’aquests mots apareixen en els textos que es recullen en aquest llibre. La segona part de l’obra és un recull de textos de la tradició popular local sota tres epígrafs: “Diguem el que volem dir”, que són 317 frases fetes i expressions, ordenades alfabèticament i degudament comentades per l’autor.

A “Coses de criatures” s’hi agrupen endevinalles, embarbussaments, mots que són propis del llenguatge infantil i diverses cançons populars; una mostra d’un llenguatge molt expressiu. Finalment també es recullen set contes, alguns explicats per l’àvia de l’autor, uns altres que són explicats per gent diversa i un darrer que prové de la tradició oral de Llançà.

Finalment la tercera part és potser la que té més importància científica, es tracta d’un doble vocabulari: el primer recull tots els mots que es poden trobar en els diccionaris habituals, des de les normatives que trobaríem al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, a les dialectals que podem trobar al Diccionari Alcover-Moll o el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines.

Ara bé, en el cas que sigui necessari, aquestes paraules apareixen degudament glossades a partir del significat popular que l’autor ha recollit i que potser els diccionaris no tenen directament.

El segon vocabulari recull mots que no apareixen als diccionaris, per tant, molts estan escrits amb una grafia aproximada. Són els mots més populars, més locals i que donen més sentit al recull. Ens podem trobar, també, amb mots que tot i estar recollits en diccionaris estàndards no continguin el significat amb què són dits a Llançà i contrada, és a dir, mots que existeixen però amb un significat completament diferent i sense cap tipus de relació amb el que apareix descrit.

Finalment hi ha un índex directe de paraules, que agrupa els mots dels dos vocabularis i la pàgina on podem trobar la definició. Juntament amb la introducció hi ha unes instruccions per mostrar com s’articula el llibre, que és de gran utilitat i que ja demostren com el llibre, malgrat les parts que pugui tenir, és un tot, ja que la majoria de mots que apareixen estan recollits en les diferents parts de l’obra i com aquestes referències estan perfectament creuades, un treball de molta paciència i de control sobre tot allò que es va anotant.

També és una mostra de tenacitat el que s’hagi treballat el significat de les paraules a través dels diccionaris impresos, normatius i no normatius, així com s’han cercat mots a d’altres fonts que apareixen degudament citades. El resultat final és un treball de paciència, de saber escoltar i treballar en silenci, allunyat del que podria ser un glossari de localismes ordenat alfabèticament, ja que l’autor ha volgut donar un context als mots, no despullar-los en la fredor de les definicions. D’aquesta manera el lector no especialitzat s’hi pot sentir més còmode i reconèixer la seva parla, mentre que el lexicògraf pot analitzar els mots que es recullen en el vocabulari alhora que també té exemples del seu ús en la primera part de l’obra.

Per altra banda, s’hi assoleixen els dos compromisos de l’autor, per una banda dignificar els localismes i dialectalismes i per altra banda preservar-los de l’avenç imparable de la uniformització lingüística que estem vivint entre mitjans de comunicació i ensenyament reglat de la llengua a l’escola.

Enric Bassegoda Pineda