Recordant el "Recull Casolà".

RESSENYES

Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 39(2008)

Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l’Alt Empordà Lluís Feliu i Pumarola Figueres, Col·lecció Sant Silvestre, 8. Brau Edicions, 2008, 367 pàgines.

L’estudi lexicogràfic és potser el que més apassiona en els àmbits populars d’una llengua, ja que la gent té voluntat de saber què volen dir les paraules que utilitza i el seu grau de correcció. Hem assistit en aquests últims temps, en el cas del català, al desenvolupament de dos programes divulgadors dels significats de paraules en mitjans nacionals que han tingut gran èxit, primer fou Ramon Solsona amb un espai diari a la ràdio (a Catalunya Ràdio, primer, i a RAC1, actualment) i un temps després dues tongades de Caçadors de paraules a TV3.

Dins l’àmbit local, però, els reculls lèxics de paraules i significats d’aquestes són nombrosos i tenen gran predicació, la gent s’hi sent molt atreta, sobretot perquè identifica en aquestes obres la llengua que li és més propera. En aquest context lingüístic és on podem encabir l’obra de Lluís Feliu i Pumarola que s’ha passat gairebé una vida recollint tot de paraules, expressions, adagis, rondalles, contes, cançons i rodolins per després sistematitzar-ho tot en un recull interessant pel valor de com n’és de viva una llengua i per veure com en un àmbit local hi ha un munt de mots i expressions propis que ja no ho són als pobles del costat.

Aquesta tasca l’ha titulada així mateix, Recull casolà, perquè és tot allò que l’autor va sentir a casa, de veu de les seves àvies bàsicament, però també de familiars, veïns i vilatans i a partir de subtítols ens defineix què és el que ha recollit: Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l’Alt Empordà, o el que és el mateix, un recull popular de la llengua de Llançà que ha aconseguit a través d’escoltar molt i que és una mostra de com s’ha parlat en aquesta localitat i per extensió a la comarca, per bé que deixa clar que no tot és exportable a la resta de la comarca.

En efecte, el treball de Feliu no és el d’un lingüista acadèmic que realitza enquestes o entrevistes, sinó que el que ha fet ha estat parar l’orella, escoltar què es deia i com es deia, quin significat tenia... i després d’anotar-ho tot, posar-ho per escrit, com una mostra d’un temps concret i d’una manera de parlar també concreta. Per altra banda, aquest treball també és una mostra d’una idea lingüística de l’autor i que ens exposa a la introducció, el de la uniformització lingüística a què ens condemna la llengua estàndard dels mitjans de comunicació.

Amb aquesta modalitat lingüística es proscriuen de la llengua habitual molts mots que els infants poden sentir a casa seva, però que mai veuran escrits en un llibre o bé els escoltaran a la ràdio o a la televisió. Hi ha una voluntat per dignificar tot el que és la llengua habitual de la gent, el dialectalisme, que es veu proscrit sobretot en un poble de costa i turístic per l’arribada de forans que intenten mostrar el que està ben dit i mal dit.

El llibre no és, però, un diccionari, ni tampoc pretén ser exhaustiu, el podem dividir en tres parts. La primera que és pròpiament el recull lèxic, ordenat per temes de llargada desigual. Les paraules apareixen en context, és a dir, sempre en una frase o en una expressió que s’agrupen per significats o bé apareixen definides tals com un diccionari, però en cap cas hi ha una ordenació alfabètica, cosa que en els apartats que són pròpiament de definicions seria d’agrair.

Molts d’aquests mots apareixen en els textos que es recullen en aquest llibre. La segona part de l’obra és un recull de textos de la tradició popular local sota tres epígrafs: “Diguem el que volem dir”, que són 317 frases fetes i expressions, ordenades alfabèticament i degudament comentades per l’autor.

A “Coses de criatures” s’hi agrupen endevinalles, embarbussaments, mots que són propis del llenguatge infantil i diverses cançons populars; una mostra d’un llenguatge molt expressiu. Finalment també es recullen set contes, alguns explicats per l’àvia de l’autor, uns altres que són explicats per gent diversa i un darrer que prové de la tradició oral de Llançà.

Finalment la tercera part és potser la que té més importància científica, es tracta d’un doble vocabulari: el primer recull tots els mots que es poden trobar en els diccionaris habituals, des de les normatives que trobaríem al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, a les dialectals que podem trobar al Diccionari Alcover-Moll o el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines.

Ara bé, en el cas que sigui necessari, aquestes paraules apareixen degudament glossades a partir del significat popular que l’autor ha recollit i que potser els diccionaris no tenen directament.

El segon vocabulari recull mots que no apareixen als diccionaris, per tant, molts estan escrits amb una grafia aproximada. Són els mots més populars, més locals i que donen més sentit al recull. Ens podem trobar, també, amb mots que tot i estar recollits en diccionaris estàndards no continguin el significat amb què són dits a Llançà i contrada, és a dir, mots que existeixen però amb un significat completament diferent i sense cap tipus de relació amb el que apareix descrit.

Finalment hi ha un índex directe de paraules, que agrupa els mots dels dos vocabularis i la pàgina on podem trobar la definició. Juntament amb la introducció hi ha unes instruccions per mostrar com s’articula el llibre, que és de gran utilitat i que ja demostren com el llibre, malgrat les parts que pugui tenir, és un tot, ja que la majoria de mots que apareixen estan recollits en les diferents parts de l’obra i com aquestes referències estan perfectament creuades, un treball de molta paciència i de control sobre tot allò que es va anotant.

També és una mostra de tenacitat el que s’hagi treballat el significat de les paraules a través dels diccionaris impresos, normatius i no normatius, així com s’han cercat mots a d’altres fonts que apareixen degudament citades. El resultat final és un treball de paciència, de saber escoltar i treballar en silenci, allunyat del que podria ser un glossari de localismes ordenat alfabèticament, ja que l’autor ha volgut donar un context als mots, no despullar-los en la fredor de les definicions. D’aquesta manera el lector no especialitzat s’hi pot sentir més còmode i reconèixer la seva parla, mentre que el lexicògraf pot analitzar els mots que es recullen en el vocabulari alhora que també té exemples del seu ús en la primera part de l’obra.

Per altra banda, s’hi assoleixen els dos compromisos de l’autor, per una banda dignificar els localismes i dialectalismes i per altra banda preservar-los de l’avenç imparable de la uniformització lingüística que estem vivint entre mitjans de comunicació i ensenyament reglat de la llengua a l’escola.

Enric Bassegoda Pineda