Pàgina principal. Correu electrònic : reporterdelcdec@yahoo.es
 

 

Benvinguts a la República del Cap de Creus.

Un estat trempat on si pot arribar volent o per casualitat.

Des de 2007

**************************



Lluís Feliu

*******************

Escolta els articles del reporter de la República del Cap de Creus a Ràdio Llançà.

7 / 11 / 2018
Article primer, Papers de diari, clica aquí.

14 / 11 / 2018
Article segon, l’Eutanàsia, clica aquí.

21 / 11 / 2018

Article tercer, Visita al país d’en Nick, clica aquí.

28 / 11 / 2018
Article quart, Amb la que està caient, clica aquí.

5 / 12 / 2018
Article cinquè, La ràdio antiga, clica aquí.

19 / 12 / 2018
Article sisè, Arriba el Nadal, clica aquí.

9 / 1 / 2019
Article setè, Volta el món i torna al Born, clica aquí.

16 / 1 / 2019
Article vuitè, Històries andaluses per a bons entenedors bilingues, clica aquí.

23 / 1 / 2019
Article novè, El català del Cap de Creus, clica aquí.

30 / 1 / 2019
Article desè, Faci’s la llum, clica aquí.

6 / 2 / 2019
Article onzè, La societat del benestar en desavinença amb el temps,
clica aquí.

13 / 2 / 2019

Article dotzè, Un bon veí, Caques al pati, clica aquí.

20 / 2 / 2019
Article tretzè, Visca Catalunya culinària lliure,
clica aquí.

28 / 2 / 2019

Article catorzè, Postals antigues, clica aquí.

6 / 3 / 2019

Article quinzè, Cassets, interferències i transistors,
clica aquí.



14 / 3 / 2019

Article setzè, Solitud, robots, replicants i Palomas,
clica aquí. 

 

20 / 3 / 2019

Article dissetè, Càmeres, escàners, evolució, extorsió, clica aquí.

27 / 3 / 2019


Article divuitè, Banderes, senyeres, estelades i estrellats,
clica aquí. 


10 / 4 / 2019


Article dinovè, Turisme de Sol i plaja pelvià, clica aquí.


******************************

 

Dissabte 18 de maig de 2019.

 

 

                           Un lloc entre els morts.                      Maria Aurèlia Capmany.

 

 

Abans de començar la lectura, caldria que algú avisés al lector que ha d’arrencar totalment concentrat i endollat per a tal exercici, sinó pot ser que es passi un bon grapat de les primeres pàgines ‘navegant’ abans de poder agafar el fil de la narració, i captar el què, i les intencions de l’autora.
Aquí, Maria Aurèlia Capmany ens proposa la biografia d’un autor poc conegut, a través de la què fa un retrat veraç de la vida de la Barcelona de l’època, fent gala d’una narrativa certa, propera, i clara, amb un to fotetis que vol passar per irònic.
A l’avançar en la lectura, trobo que per moments, l’autora perd l’estil de narrativa biogràfica, per endinsar-se en la novel·la de costums, al reconstruir amb molts suposem que suposéssim, la vida i misèries del personatge principal.
Per moments l’escriptura es torna romancera, i enrevessada en la descripció dels quefers dels Campdepadrós i de la resta de personatges de noms i cognoms volgudament estudiats.
L’última part del llibre ens reclama una màxima atenció per tal de no perdre’ns entre les explicacions, suposicions i opinions de la pròpia autora sobre la vida i obra de Jeroni i família.
Atenció difícil de mantenir, mentre entrem en un relat on el deix foteta ha desaparegut per donar pas a una atmosfera pesant i malaltissa, de lectura tant laberíntica com repetitiva, que pot provocar al lector casual l’ideia d’abandonar l’empresa allà mateix, o li pot fer pensar que el tal Jeroni bé que es podria convertir en una mena de Pere Gallarí, “ i que li resin un Parenostre i que s’acabi de morir.” Jo personalment, recomano continuar la lectura per a poder arribar al tant precipitat i concís, com poètic i alleugeridor, necrològic final. 

 

 

Lluís Feliu.

 

 

 

17 / 3 / 2019

La dolça Caterina    

                                                               Montse Castaño.  

Com ja vam comentar a la passada lectura i ho podem comprovar en aquesta, l’entrega de la història en capítols curts agilitza la lectura, i en aquest cas permet que davant els constants salts en el temps, no perdem el fil dels relats del passat i del present.

També l’escriptura amable, propera i concisa, ajuda a submergir-nos en les vivències dels personatges sense tenir que desconnectar-nos degut a complicacions semàntiques. 

M’ha agradat molt poder-hi llegir la paraula ‘llongada’, una de les meues preferides.

Li deien ‘la malastruga’, és fàcil batejar algú, però el judici que fa la vídua Rufí ( una dona amb molta espina ) a la jova Antònia, per mi és errat. Queda evident que surt de la boca d’una dona estirada i amargada, sense més quefers que plànyer-se de la seua mala sort a la vida. Si de cas, és la jova Antonia la que pateix la mala sort de compartir història amb dos homes perjudicats emocionalment; en Quelet, l’esquefit, una persona egoista i incapaç de bregar amb els seus sentiments, dèbil sentimental, i un molt probable maltractador, i en Manel, el mascle cinematogràfic, d’homosexualitat latent impossible d’admetre i acceptar, mancat de cintura en l’amor, es mostra com un rebec histèric, caràcter propiciat de ben segur per les seues mancances afectives i pel seu estatus social.

Li podran dir ‘l’Antonia malastruga’, però és ella la que pateix la mala sort d’haver conegut a quests dos primers homes.

La vella Rufí, que tenia molt de temps per a poder escollir ben bé les paraules que dedicarà a l’Antonia, sabia que si la jova refeia la seu vida, i si per desgràcia perdia de nou al seu home, cosa ben possible a l’època, a part de la nova pena, també hauria d’arrossegar el sentiment de culpa imposat per la maledicció de la del cal Gros. Cosa que podem comprovar que així passa, convertint a l’Antònia en una dona agre i sobre-protectora de la seua filla, a la que al final aconsegueix esgavellar-li la felicitat.

Evidentment no puc deixar de comentar l’entorn en què transcorre la novel·la, tant preuat per l’autora, i que per sort nosaltres compartim.

I tant és així que hi ha un parell de passatges de ‘La dolça Caterina’, que jo, i qui hagi tingut a bé llegir ‘Llançà, paral·lel 80’, pot sentir molt propers.

L’un quan la Caterina va a casa del vell pescador Eudald; des del calçobre caigut de la paret, la ferum de l’estança, amb la taula, les cadires, els caçons de la cuina, fins la foto antiga de família, podem comprovar la similitud de la vida en els pobles mariners d’aquesta costa. L’altre, on la tempesta de llevant provoca una pana a la llum, i això precipita uns esdeveniments principals per a resoldre la història.

A la fi, doncs, m’ha resultat una lectura transparent i entenedora, que permet descobrir fins a quin punt compartim amb els pobles de la Costa Brava, alegries, misèries, i l’avançar cap a la modernitat de la mà del turisme.

 

Lluís Feliu.      



Dilluns 11 de febrer de 2019.



El mercader. Coia Valls.

 

Realment l’he trobat una lectura amable. Els primers capítols em van passar ràpidament. Durant la història, la família Miravall prospera en una Barcelona en la que, de vegades, podem pensar que ha empitjorat amb el pas dels segles, només el relat de puntuals penúries i misèries ens recorda que som al 1300.
Podem ben entendre que la família Miravall és molt moderna per l’època. El mercader comença el seu negoci amb una mena d’empresa amb pretensions proletàries, però amb els anys i amb una fortuna cada vegada més grossa, i més grossa la seua ambició, se li esguerra el bon propòsit. L’autora va desfilant la trama sempre mantenint el to proper i correcte, tan en la descripció com en la parla dels personatges, cosa que facilita la lectura, però que dona la impressió de que som lluny de l’època en què transcorren els fets.
El no abusar de noms i dades reals d’aquella Barcelona, ajuda a no perdre el fil de la novel·la, i la presentació en capítols curts, dona ales per a començar-ne un altre sense la recança de pensar que et queden un munt indefinit de pàgines abans de poder-lo acabar.
Els desenllaços inversemblants d’alguns moments problemàtics pels personatges que proposa l’autora sense gaire més explicacions, si t’ho creus bé i si no també, li permeten avançar en el seu relat sense que la sort dels Miravall decreixi.
En alguns moments, l’esdevenir de les històries secundàries reclama la nostra atenció i ens posa a prova la paciència per saber com es resolt lo que de veritat ens interessa, que és el xuca-mulla entre l’Alexia i l’Abelard, cosa que l’autora té a bé deixar en suspens.
Al final, la pesta s’emporta els personatges més vells, ja exhausts, i permet als més joves de la família agafar les rendes dels negocis dels pares Miravall.
Amb empenta, l’Alexia vol aplicar els primers pensaments de negoci del seu pare, amb la intenció d’aconseguir allò que ell no va assolir, i es proposa ajudar a salvar la molt malmesa població barcelonina. Una bona intenció de la filla Miravall de la que no es pot deixar de sospitar i pensar que a la fi lo que vol l’Alexia és salvar la clientela de proximitat.
La suma de tot plegat ens posa a les mans un llibre interessant, però que pot arribar a decebre tan als amants de la novel·la històrica molt documentada, com als fans de les sagues familiars emocionalment molt enrevessades.

 

Lluís Feliu.   
 

Projecte : Invasió mutant al Cap de Creus.

Diumenge 27 de gener de 2019.

El Bravatto III. ( 12 )

Faltaven cinc minuts per a les deu del matí quan l’Abdó arribava al ‘Claramar’. Un moment desprès apareixia per la cantonada l’Henri guindat amb pantalons caqui, camisa camel, i botes de ‘Panama Jack’. Potser per l’executiu, l’anar a desmuntar lleixes rovellades i moure munts de trastos i escombraries era una aventura.
Desprès de forcejar una estona amb el pany ple de verdet, i amb la porta, botida per la humitat i encastada per la sorra i algues seques, van aconseguir entrar al local.
Evidentment no hi havia llum, i l’aire feia tuf de salnitre, florit i pixats de gat. Tal com havia imaginat l’Abdó, les lleixes mig rovellades allà estaven com esperant noves mercaderies. El terra estava cobert d’una fina capa de pols humida.
La major part del local era la destinada al supermercat, al fons, una paret amb una porta separava el què era el magatzem. Al final, hi havia una finestra tancada que donava al carrer del darrere.
De dins del local van sentir rugir el motor d’un cotxe que es parava prop de la porta.

-         Ja és aquí. – va avisar l’Henri. – Sortim.

Davant la porta roncava suaument un Mitsubishi 3000 GTO MR, un model esportiu dels 90’’ exclusiu del mercat japonès. El cotxe semblava acabat de sortir de fàbrica. El seu pilot hi esperava recolzat a que algú l’atengués. El tipus, de carés oriental, molt ben vestit, mirava a dreta i esquerra amb els braços plegats.

-         Benvingut professor Ochy. – saluda Henri allargant la mà. – El senyor Piramonte m’ha posat al corrent de la seua arribada, i de que treballarà amb nosaltres en aquesta operació.

El professor fa un parell de passos en davant i encaixa la mà a l’Henri fent una ganyota a modus de somriure.

-         Aquest és el senyor Mascaró, l’especialista en rescats submarins. – el presenta.

-         Hola, què tal ? – saluda mentre es dan la mà i el professor fa un gest amb el cap.

-         Hauria de descarregar l’equipatge. – diu directament a l’Henri.

-         Esclar, ara l’acompanyaré al nostre apartament. – Senyor Abdó, esperis aquí per si arriba la colla del Bravatto.

-         D’acord.

Els altres pugen al cotxe que trenca per la primera cantonada seguint les ordres del francès.

Ja eren les dotze del migdia i per allà ni hi apareixia ningú, ni el francès, ni el japonès, ni la tropa del Bravatto tres dels collons, i l’Abdó ja començava a estar-ne fart de fer pilots de lleixes, de suar per treure de la paret els suports agafats amb cargols oxidats de cabota plana feta malbé.
Repotegant, va llençar el dos ferros al munt que havia fet al mig de la botiga, i va sortir a fora a respirar.
El sol lluïa en un cel blau de vidre, i el mar, com un seu del mateix color, feia la rateta per tota la badia. Lluny, a l’esquerra, entre la boirina blanca, s’endevinava Llançà i la punta del Cap de Ras. Alguns farencs rondaven pel desert passeig marítim aprofitant el bon temps, mentre, de tant en tant, es veien passar dones grans amb el cabàs que venien o anaven a comprar.
A la dreta, de darrere un espigall, va aparèixer una ‘Zodiac’ grisa de mitjanes dimensions. L’Abdó va suposar que serien els reforços del Bravatto; i no s’equivocava.

-         Bé, ja són aquí. – va sentir a dir rere seu. Era l’Henri. – He vingut caminant. El professor s’ha quedat a descansar.

-         Ah. – fa l’Abdó mirant com s’aproximava l’embarcació on s’hi podien comptar tres tripulants.

-         Va, anem cap allà. – diu el francès.

Moments desprès, ja amb el motor parat, la ‘Zodiac’ s’amorra a la llongada. L’home que havia saltat primer a terra estirava del cap de proa. Els demés anaven sortint de la barca mentre es passaven algunes motxilles.

-         Benvinguts capità Caveller ! – saludà Boquerel amb un somriure. – John, Michel. – fa mentre també dona la mà al germans Strauver.

Quant tots són a la sorra, presenta l’Abdó. Desprès de les encaixades de mà, l’Henri els mana la pressa.

-         Som-hi! Capità, hauríem de deixar la base neta per aquesta nit. A les quatre vindrà un camió per endur-se’n totes les deixalles. – Han d’esmorzar alguna cosa ?

-         No, venim preparats per començar a treballar immediatament. 

Es va notar que eren cinc treballant. A cap dels nouvinguts, per capità i fotògrafs que fossin, no els hi queien els anells removent tot aquell fatu i andròmines que hi havia dins l’antic supermercat. L’executiu també s’hi feia de debò. A la una havien anat a dinar d’una esgarrapada a l’únic restaurant obert en aquesta època. A les tres la gran pila de rampoines que havien amuntegat davant del local donava una idea de la feina feta.
A les quatre en punt apareixia el camió amb dos operaris. Mentre ells carregaven el camió, la colla de la ‘Nautilus’ acabava de buidar el local. Ja era fosc quan ho van donar per bo.

-         Demà al matí vindrà una empresa especialitzada de neteja. Desprès haurem de muntar tot lo nostre.

-         Bé.

-         D’acord. – van murmurar la resta. Estaven cansats i bruts. Ara tocava dutxa, sopar i descansar.

-         Nosaltres tornem al barco. – va dir Caveller

-         Ja és fosc, voleu quedar-vos? Us farem un lloc. – va oferir l’Henri.

-         No cal, - somriu Caveller – el Bravatto és a deu minuts, rere aquella punta. – explica mentre assenyala a l’esquerra de la foscor.

-         Com vulgueu doncs, bona nit. Demà matí us trucaré per quedar per l’hora.

-         Bona nit. – s’acomiada l’Abdó mentre els tres enfilen cap a la platja i l’Henri tancava la botiga amb clau.

-         No hi tenim llum. – fa notar el biòleg.

-         Nosaltres muntarem un grup electrogen, ens és més ràpid i no cal remoure paperassa.

-         Ahá.

L’apartament era un parell de carrers desprès del passeig marítim. Els carrers poc il·luminats i deserts donaven la impressió de ser un poble fantasma, i només eren les vuit del vespre. A l’arribar, el professor sortia per la porta.

-         Vaig a menjar alguna cosa. – va informar – No tinc clau.

-         Nosaltres ens dutxarem i també anirem a sopar, així doncs ens trobaren a ‘El rem tort’. – li notifica l’Henri – És l’únic restaurant que trobarà obert. És al final del passeig marítim. Segueixi aquest carrer fins al final i desprès dues travesseres a la dreta, és a cinc minuts. Ens trobarem allà.

-         Ummm ... Bé, ok ... – fa el japonès tirant avall.

Continuarà ...

 







Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
  Avui han vingut 1 visitantes (2 clics a subpáginas) . Salut !  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=