Pàgina principal. Correu electrònic : reporterdelcdec@yahoo.es
 

 

Benvinguts a la República del Cap de Creus.

Un estat trempat on si pot arribar volent o per casualitat.

Des de 2007

**************************



Lluís Feliu

*******************
Llançà, paral·lel 80

 



*****************************************

Ja ha començat la quarta temporada de 'Les Rares Sessions de la Electro/Vectro' a Ràdio Llançà 90.0 FM, els dimarts a les 10 de la nit i els divendres repetició del programa a la mateixa hora.



*********************************

Diumenge 7 de març de 2021.

Els secrets del Supermercat Claramar. ( 26 )

Al vint-i-set del carrer Sorral hi havia l’antic supermercat ‘Claramar’. Estava tancat, però l’entrada es veia neta. Una empresa de lloguer de locals de Barcelona havia fet tots els tràmits per un lloguer de tres mesos. Frutos havia passat per Ca la Carmeta Mallé, la mestressa del baix. Es veu que havia cobrat tot l’arrendament l’un sobre l’altre, però no tenia no idea de qui eren els nous inquilins.
El comissari buscava alguna cosa que li pogués donar una pista immediata sobre els nouvinguts estadants. Però tot estava net i pelat. Com de ben segur tenien que haver hagut d’anar a menjar a algun lloc, va preguntar a un home que passava per allà on hi havia algun bar ho restaurant obert que servís dinars o sopars. El senyor, amatent, li va indicar que per a tals menesters fora millor que s’arribés al ‘Rem tort’, un bar proper que servien menús per dinar i sopar. Era al final del passeig marítim, desprès dues travesseres a la dreta, a cinc minuts.
Al ‘Rem tort’ li van confirmar que uns forasters havien anat a sopar diverses vegades. Allà es pensava que eren els que havien agafat el ‘Claramar’, però no per obrir un negoci, més aviat havien muntat un taller o una mena de magatzem.

—Li semblaven de per aquí?—pregunta el comissari.
—No, no crec, jo només coneixia a l’Abdó, un noi del poble que és biòleg. Crec que el van contractar per què coneix molt bé aquesta zona marítima. Però, Deumenguard de preguntar-li res ni posar-lo en un compromís. Fins i tot els seus amics de la colla tenien que deixar-lo de costat fins que no acabés la feina amb els forasters.
—Ahá.—fa Frutos— I quina mena de feina feien?
—No li sabria dir de cert, però segons els pescadors, havien envistat un parell de barcus forasters que fondejaven aquí i allà, fora de la badia, com si cassessin alguna cosa a mar.—desprès d’un moment, l’amo li proposa—Per què no parla amb l’Abdó. Em penso que ja ha acabat la feina; ell li podrà donar més explicacions. De ben segur el trobarà a la seu botiga de pesca; és al carrer principal, una mica més avall.
Al comissari no li va costar gaire trobar ‘Pescamés’. A l’entrar va sonar la campaneta, i darrere el ‘va!’ apareixia l’Abdó de la rebotiga.

—Bon dia, vostè dirà.—fa l’Abdó a Frutos.
—Bon dia, el senyor Abdó, suposo.
—Sí.
—Sóc el comissari Frutos de la Policia Nacional de Barcelona. Estem investigant una sèrie de macabres assassinats, tan a Barcelona com en aquesta zona de costa. I també, com suposo que vostè se’n deu haver assabentat, l’estrany accident que va ocórrer fa poc a la pujada de Cadaqués.—deixa anar el comissari.
—Sí, alguna cosa he llegit de l’accident. D’assassinats no en sé res.
—Ahá. Tenim informació de que vostè ha treballat fa poc amb una empresa de, com li diria, recerca marina.—s’arrisca Frutos.
—Bé ... sí, hi he treballat.—confirma l’Abdó amb la boca petita, començant a notar que les pulsacions se li disparaven.
—Ens caldria saber el nom de l’empresa senyor Abdó, i què buscaven.
—És que no sé si li puc donar tal informació. Només els vaig ajudar a trobar un punt on buscar; ja no treballo per a ells.
—Senyor Abdó, seria molt més fàcil per a tots parlar-ne ara. No em faci citar-lo a la comissaria. Suposo que no voldrà veure’s implicat en problemes que no són de vostè. Col·labori sisplau.
L’Abdó estava ben atabalat. Primer la visita del detectiu, i ara la d’un comissari de la Nacional. Era evident que col·laborar fora el que més li convenia.

—Si senyor comissari, passi dins sisplau.

Mentre Frutos entra a la rebotiga, l’Abdó tanca la porta amb clau i volta el lletreret a ‘Tancat’.
Frutos es troba en una cuina antiga. Una pica de pedra picada de color marró clar, unes rajoles blanques en les que hi havia aleatòriament dibuixos de cebes i alls, tomates i pebrots vermells, i cols i enciams. Alguns atuells i caçons, i varis plats, gots, tasses, i coberts a l’escorredor de plàstic. Prop de l’aigüera un fogó blanc de quatre focs d’aquells que feia molts anys que no en veia. A Frutos li faltava el tall de sabó de casa sobre un fregall d’espart per ésser transportat a la seua infantesa. Tot estava net i polit.

—Vol un cafè o un tallat? Només tinc llet de pot.—ofereix l’Abdó—Segui sisplau.
—Un tallat amb llet condensada em va molt bé.—accepta Frutos.

Arraconada a la paret hi havia una taula de fòrmica de color blau cel amb tres cadires a joc.
L’Abdó prepara una cafetera italiana amb la nansa trencada per alguna antiga caiguda; les tasses, i culleretes, i planta el pot de ‘La lechera’ a la taula.

—L’empresa es diu ‘Nautilus Corp.’. Vaig anar a Barcelona a fer l’entrevista. Li puc donar una tarjeta. El cap amb qui vaig parlar es un tal senyor Piramonte.—comença a explicar el biòleg mentre espera que bulli la cafetera. Frutos havia tret una petita llibreta i anava anotant el que deia l’Abdó.
Minuts desprès, amb el cafè acabat de fer, serveix les tasses.

—Comissari, li caldrà escriure una bona estona.—el prevé.

Continuarà ...   

Dimecres 3 de març de 2021. ( 25 )

Landod pensa.

Com cada dia a les nou, pujava pel carrer Mirandola camí a l’oficina. Feia un matí clar de cel blau, mar encalmada, i un solet viu i despert donava una molt agradable temperatura. Un dia d’aquells que semblen pronosticar que tot anirà bé. L’única cosa que podria enterbolir una idíl·lica jornada seria una trucada del comissari Frutos, però ja feia dies que no en sabia res d’ell, i ara tot allò passat quasi semblava un record irreal.
Abans d’entrar a l’oficina vaig fer una mirada allà baix; el mar feia la rateta, i la plaja amb el passeig marítim feien una bucòlica postal. Només havia ficat un peu al local quan va sonar el telèfon. Instintivament vaig mirar el rellotge, les nou i un minut. Un grop negre va aparèixer per l’aforaria.

—Digui?
—Molt bon dia senyor Landod, aquí el comissari Frutos. Com anem?
Merda, merda, merda! Bon dia senyor comissari; bé i a la seua disposició. Desgraciat!
—Senyor Landod, em preguntava si tindria un moment per parlar de l’assumpte. Li presentaré un col·lega i comentarem algunes novetats sobre el cas. Ens podríem trobar aquí, al ‘Voramar’; bé, nosaltres ja hi som. Què li sembla?
—És que acabo d’arribar a l’oficina ...
—Només serà un moment, i crec que serà molt interessant tant per a vostè com per a la investigació que ens ocupa. Vol que el vinguem a buscar amb el cotxe?
—No, no ... eehhh ... En deu minuts sóc allà.
—D’acord, l’esperem.

Tot era massa maco per què durés. Vaig tancar i agafar la baixada tot repotegant entre dents.
El parell de policies ocupava una taula a recer de la vidriera que tancava el lateral de la terrassa.
A l’arribar es van aixecar de la cadira i Frutos va allargar-me la mà.

—Que tal senyor Landod? El meu col·lega l’inspector Marcos Milán.— va presentar.
—Comissari, inspector Milán.—vaig saludar donant-los-hi la mà.
—Seiem. Vol un tallat?
—Sí, gràcies.

El comissari demana la consumició a través del vidre del local amb els gestos adients. En un moment es presenta en Jan amb el tallat.

—Què en sap de l’accident de la pujada de Cadaqués?—m’entra Frutos.
—Eehh ... Dos tot-terrenys van sortir-se de la carretera i van xocar contra els pins. Els ocupants van morir violentament en estranyes circumstàncies. És la versió dels mossos.—informo verídicament.
—Senyor Landod, això que li diré és de màxim secret.—el comissari fa una pausa—Els ocupants dels cotxes van ser atacats per dues persones donades per mortes que duien il·legalment a la part del darrere. Com sigui, van sortir de les bosses necrològiques, els hi van esbardellar el cap, i els hi van devorar el cervell. En les sobres de l’àpat hi hem trobat una quantitat de babes significativa; saliva humana barrejada amb cèl·lules de rèptil, lacertili per ser més exacte; com llangardaixos, iguanes, dragons ... —apunta Frutos mentre se m’anava apropant per emfatitzar la informació. Desprès es va tornar a deixar caure a la cadira.
Per què collons m’explicava tota aquella merda. A mi que m’importava. Si era secret jo no en podia fer res de tot allò. El tal Marcos Milán restava impassible rere les ulleres fumades similars a les del seu cap.

—Senyor comissari, no entenc quina ha de ser la meua posició en tot això. Per què m’ho explica? En què el puc ajudar?

Frutos somriu. Em mira rere les ulleres negres tibant el bigotet de fatxa.

—Senyor Landod, vull que vostè sigui un punt de vista allunyat, amb perspectiva. M’interessa el què pensa des del principi, m’interessa saber que li crida l’atenció a la seua ment de periodista.
—Com vol que tingui una opinió del què m’acaba de dir? Si és veritat, primer ho tindré que processar.—li deixo anar picat fent cometes a l’última paraula. Faig un traguet al tallat.
—Ahà. El que li dic és veritat. Li presentaré d’una altra manera; del que sap fins ara, què és el que li fa preguntar-se alguna cosa?—inquireix Frutos.

Faig un altre trago al tallat. El col·lega del comissari insinua un somriure. Frutos es treu les ulleres de sol i em mira amb cara de que espera una resposta realment interessant. Deixo anar un sospir pesat i em recolzo a la cadira. Si Frutos era sincer en el seu interès per la meua opinió, calia que la meua resposta fos prou sincera, encara que pogués semblar ridícula.

—Senyor comissari, se’n recorda de l’assassinat a Llançà, el de la senyora bibliotecària del Castell de Petralata?
—Sí, esclar.
—Qui deu ser el nou o nova bibliotecària?

Frutos es torna a posar les ulleres. Aixeca el cap i mira el cel blau net immaculat. Desprès em mira fixament sense dir res. Per on surt ara aquest tocat, penso que pensa.

—Ahà.—fa, i calla uns instants—Marcos, t’he s’ha girat feina.—diu.
—Senyor Landod, ja ens tornarem a veure ben aviat.—s’acomiada tot d’una llevant-se de la cadira. L’inspector Marcos l’imita, i entra al bar a pagar.
—Bé senyor comissari, ja sap on sóc.—afegeixo com a salutació.

Milán surt del ‘Voramar’ i Frutos el segueix. Tots dos saluden amb la mà. Jo els hi torno. M’assec amb la intenció d’acabar-me el tallat.
Els dos policies s’havien repartit la feina; el comissari aniria fins Far de Bol per informar-se sobre aquell local arrendat feia poc. Milán s’arribaria a Peralada per assabentar-se de qui era el nou o nova bibliotecària del Castell de Petralata, seguint la pensada de Landod. Qui sap, bojos fan bitlles, havia comentat Frutos al seu ajudant.

Continuarà ...         

Dilluns 22 de febrer de 2021.

Rastres i pistes. ( 24 )

I allà estava l’Adana Stamp, al soterrani magatzem davant dels quatre famosos baguls, proveïda d’un allargador elèctric, una petita mola, guants, i ulleres de protecció. Els cofres, segellats per una tanca reblonada, estaven protegits per uns tirants de ferro amb xarneres que els bloquejaven tot al voltant, i que també quedaven closos per grossos reblons de ferro.
Potser tots aquells guarniments no feien gaire per a una bibliotecària, però quedava clar que l’Adana era una noia ben preparada.
En el temps en què s’havia fet càrrec de la biblioteca del Castell de Petralata, els assumptes de llibres havien entrat amb força a l’era de la informàtica seguin les ordres del nou hereu. La bibliotecària havia contractat una empresa de digitalització de documents, d’indexació de volums i temàtiques bibliotecàries. Ella havia proposat l’estil i accessoris de la nova pàgina web de la biblioteca del Castell. Feien propaganda, i ja tenien llistes de visites força regulars. Podria semblar increïble desprès de tants anys de peripècies; però pensant-t’ho raonablement, davant de l’ingent feina que s’havia engegat a la biblioteca, l’obertura dels quatre baguls de llibres antics, no havia sigut prioritària dins del llistat de tasques de l’Adana, fins ara. O això semblava.
Un cop va tenir tallats els reblons de les tanques metàl·liques que guardaven els caixons, va tallar el rebló que fermava la tancadura de la tapa.
No sense esforç va poder aixecar-la, la fusta massissa pesava força, i les xarneres patien els anys d’immobilitat. A la fi la tapa va restar oberta, dreta, sense perill de que caigués.
El contingut estava cobert per una mena de roba de vellut envellit pels anys i la humitat. Podria ser que tots aquells llibres coberts per la pell, estiguessin pràcticament destruïts per la humitat, bacteris, i anys de foscos i resclosits soterranis. Al retirar la cobertura van aparèixer les piles de llibres perfectament encaixades, probablement n’hi hauria una cinquantena a cada caixó. Buscar el que interessava particularment a l’Adana li portaria una bona estona de feina. Si és que hi era.
Al centre del baix hi havia una llarga taula de fusta il·luminada per quatre fluorescents. En un costat, un gran lligam de caixes de cartró plegades i diversos paquets de rotlles de cinta de plàstic adhesiva per muntar-les.
La bibliotecària aniria encaixant els llibres segons l’estat de conservació, idioma, i temàtica.
Com l’Adana ja es pensava, els volums més ben conservats eren els del mig de les piles, i els pitjor els del fons del bagul. Fins on havia vist fins ara, en general els llibres revisats estaven bé o molt bé, i el seu interès literari era alt o molt alt. Era un lot extraordinari.

 

La reunió dels tres zombis a la barraca del jardí va durar poc. Amb tres grunys i unes simples ordres mentals, Ochy va posar al corrent als altres dos. Al moment, van sortir de la caseta amb el seu caminar lleuger i una mica desordenat. Fora havia enfosquit i queia una freda humitat. Si hi havia algun grup de recerca que els busqués, a aquelles hores ja hauria plegat.
Van emprendre la marxa entre pins i matolls cap a l’est, en direcció a Llançà, sortejant blocs d’apartaments i xalets embeguts per la foscor. La carretera serpentejava negre a la seua dreta, transitada esporàdicament per algun cotxe o furgoneta del peix.
De tant en tant apareixien a la pantalla en diferents tons de verd. No era fàcil mantenir el contacte visual en aquella carrera d’obstacles. Fendon i Serradero s’havien avançat i esperaven apostats a la cruïlla del carrer de més amunt. Els caminants només es deixaven veure prou clarament al sortir del bosc per colar-se en algun pati o jardí que interceptava la ruta. Els tres no perdien el pas ni feien cap mena de precaució al exposar-se. Mantenien el ritme i la direcció com autòmats. Això feia que els agents haguessin de canviar de posició contínuament per tal de no perdre la petja dels fugats.
Quan s’havien creuat amb l’accident a la pujada de Cadaqués, la policia els havia aturat per identificar-los; eren dos turistes que anaven a visitar Cadaqués. Evidentment els agents van reconèixer els dos cotxes accidentats. Davant els esdeveniments, Fendon va demanar a la central que donessin cobertura amb imatges de satèl·lit les noves coordenades. Va ser així que desprès d’escombrar la zona de bosc i descartar diverses possibles identificacions, van detectar la presencia de tres punts de temperatura molt propers entre ells, que es movien en filera en direcció est. La temperatura dels tres indicadors era de vint-i-set graus centígrads. Al sortir a una clariana, el satèl·lit va poder donar les imatges físiques que van confirmar l’objectiu. Informats els agents al terreny, van poder crear una ruta de seguiment, i fins i tot d’intercepció dels tres subjectes, però davant les anòmales característiques dels tres individus, l’ordre final va ser capturar-los i entregar-los a l’Agencia. Això en particular no feia gaire gràcia a Fendon i Serradero, sobretot al no tenir clar en què s’haurien convertit el trio de la ‘Nautilus’. El més prudent era de moment seguir-los per intentar descobrir les seues intencions.
El què va passar a trenc d’alba no sabrien mai si era intencionat o casualitat. En la seua caminada, els éssers van arribar a les defores de Llançà. Els abundants blocs d’apartaments encara arraulits en l’última foscor del dia, delataven la proximitat de la població. Fendon i Serradero continuen el seguiment allunyats un carrer més amunt, mentre, les tres criatures fan una parada prop d’una petita rotonda que deixa la carretera desprès d’un pujada sobtada.
D’un dels carrers que conflueixen, es veu baixar les llums d’un camió. Era el de les escombraries. Es paren prop d’un replà voltat d’un enfustat que dissimula la filera de contenidors. Dos dels fugitius surten ràpidament de darrere la paret on s’havien amagat, i van cap el camió.
Un, ataca ferotgement a l’operari que estirava el contenidor. El mossega repetidament al coll i li beu la sang àvidament. L’altre pica la porta del camió com si fos una bellugadissa pinyata. El conductor obre, i en un segon és arrossegat fora del vehicle, queixalat i xuclat brutalment.
En menys de tres minuts els Boquerel i Malcom Merryn mutants tornen on els espera el que queda d’Ochy. El professor s’havia desprès de tota la roba i mostrava una cobertura de pell escatosa de color gris. Els braços i les mans semblaven les d’una mena de llangardaix, les cames, com les d’un pollastre desplomat, i el cap i la cara s’apropaven a un indefinit alienígena terrorífic de ciència-ficció.
Quin era el protocol a seguir en una situació com aquella? La primera reacció dels agents va ser acotar-se dins dels cotxe mentre Fendon informava la Central.
Els tres caminants van abandonar la proximitat dels carrers endinsant-se pel boscatge que vorejava els edificis. Pels agents era de suposar que buscarien un lloc on amagar-se fins que arribés la nit per prosseguir el seu viatge cap a l’est.
Poc a poc van baixar amb el cotxe fins al camió de les escombraries. Si van apropar caminant. El conductor restava desllorigat a terra amb el coll queixalat ple d’un munt de crostes botides i negres. L’altre treballador era prop del contenidor que havia mogut, amb les mateixes característiques.

—Què són?—pregunta Serradero—Zombis, vampirs, psicòpates?
—És evident que s’han infectat d’alguna cosa que els ha transformat. Ja ha vist al que s’ha quedat quiet; el que podríem dir professor Ochy ... semblava un llangardaix. Jo diria que és el ‘pacient zero’, el que controla als infectats posteriors o inferiors.—intenta raonar William Fendon.
—Què pensa que haurem de fer amb ells ara?
—No sé, però sens dubte necessitarem reforços, tant si els hem d’agafar com si els hem d’eliminar.

Tot d’una els agents fan un salt enrere. El tipus del contenidor havia espeternegat una cama. Desprès, tot el cos es va estremir amb forts espasmes.
Fendon i Serradero van tornar cap al cotxe cames ajudeu-me. Al passar prop del camió, el conductor intentava aixecar-se del terra entre tremolors i veus guturals d’esforç. Els agents van pirar carrer avall cagant mones amb el cotxe. Serradero va mirar enrere i va veure dues siluetes il·luminades pel Sol naixent, que tot ranquejant, desapareixien entre el boscatge proper al carrer.   

Marcos Milán esperava l’inspector davant de la Casa de Cultura de Llançà. El policia duia una carpeta amb les seues investigacions que els posarien sobre noves pistes per intentar avançar en aquell recargolat cas. La informació de l’ajuntament de Far de Bol sobre el lloguer d’un antic local en època hivernal no es podia deixar passar per alt. Les dades sobre el cotxe anglès que havia demanat el comissari arribarien demà. Els resultats de les autòpsies dels accidentats esclarien ben poca cos, ans al contrari.
Desprès de les salutacions van entrar al bar Felip per prendre un tallat, posar-se al dia, i establir l’estratègia d’investigació a seguir. Frutos va triar la mateixa taula del fons que havia compartit amb Landod.

 

Clearmont va entregar la bossa amb els suposats mitjons d’Ochy al correu que la ‘Nautilus’ havia enviat.
El tipus informa a l’anglès de que a la tarda tindria noticies de la Companyia en les que hi hauria les directrius a seguir.
Així, el detectiu va agafar el cotxe per donar una ullada al possible camí de fugida d’Ochy. Només es va creuar amb un vehicle abans de prendre el primer carrer que s’enfilava a la dreta deixant la carretera. Va aparcar davant d’uns apartaments, i es va dirigir cap on al matí havia trobat el rastre. Les sabates encara estaven tirades a la cuneta. Seguint la pista brillant es va endinsar al bosquet de pins que des de la ruta principal guanyava terreny muntanya amunt, cada cop més envaït d’argelacs i brucs. El Sol anava de baixest i tenyia el boscatge de daurat fosc, mentre l’ombra dels cims del Puig del Vaquer avançava pels baixos. Clearmont es va topar amb una gran barda de romegueres que vorejava un rec. Al no poder creuar, va resseguir les bardisses fins un baixant de roca que trencava la muralla vegetal i deixava un pas estret. Va ser allà on va trobar un esparracat anorac de la ‘Nautilus Corp.’. Era evident que Ochy havia passat per aquell pas en la seua desconcertant fugida. Va recuperar l’anorac que també estava amarat d’aquella fastigosa gelatina. Es feia fosc, seria millor plegar per avui. Tornaria a Llançà on havia agafat una habitació a l’hotel ‘Miralmar’, i esperaria les ordres de la ‘Nautilus’ que encara no havien arribat.  

Continuarà ...

Dissabte 13 de febrer de 2021.

Quatre baguls. ( 23 )

Als voltants de 1933 l’antiquari i llibreter Sigfrido Waler va comprar quatre baguls de llibres antics sense catalogar, una gran varietat d’atuells, paraments de la llar, i d’objectes valuosos a Georgeus Batismaier, compte, en aquells moments arruïnat i perseguit per un estol de creditors. El compte Batismaier havia sigut un viatger incansable i un gran col·leccionista de llibres. Disposava d’una magnifica biblioteca al castell, que ja havia estat adquirida discretament per un empresari milionari de Frankfurt al principi de la decadència econòmica del compte.
Aquelles quatre arques de llibres antics guardats al soterrani del castell, es van vendre a la desesperada junt amb les restes del patrimoni familiar. Així, com dèiem, Sigfrido Waler ho va comprar tot en un usurer capmàs. Waler va fer una discreta fortuna amb l’or, la plata i les joies del compte. L’antiquari vidu, garrepa i ranci fins a les hores, va emprendre una vida dissipada de tecs, mam i perversió que el va dur a una mort sobtada per embòlia tres anys desprès.
Els quatre baguls de llibres, però, s’havien quedat sense obrir al magatzem de Sigfrido Waler. A finals del mateix any, el seu únic fill va tornar d’Edimburg on vivia per fer-se càrrec del negoci. O sigui, vendre’s ràpidament tot el que el seu pare tenia a la botiga i al magatzem, en lots a bon preu.
Així va ser com els caixons de llibres antics sense catalogar van arribar a mans del baronet de Smith-Müller l’any 1937.
Aquest Smith-Müller comprava antiguitats però no era un col·leccionista, el seu hobby era especular comprant ara i venent desprès, molt més car. Tot el que tenia era ‘reserva’, com ell mateix deia. El seu magatzem quasi secret i molt ben protegit, era un aparador de particularitats sorprenents. Hi havia coses precioses que només de veure-les ja s’endevinava que tenien un valor incalculable, junt amb andròmines rovellades, mobles vells, làmpades de tots els països del món, no seria estrany que hi poguéssim trobar la de l’Aladí, llits d’emperadors, armes de tots els segles, sedes, i un gran assortit de cofres, arques, caixes i baguls, alguns lligats entre ells ja que provenien de la mateixa compra o lot.
El baronet sempre havia corregut per cercles d’entesos en la matèria, i s’havia assabentat que el lot de llibres del compte Georgeus Batismaier provenia d’antigues sostraccions sota comanda de biblioteques de Grècia, Persia i Egipte. També es deia que hi havia exemplars del monestir de Sant Pablo de Retruécano, a Castella, ara ja abandonat de fa segles del que només queden unes parets enrunades. Dit monestir, a l’època, va ser reconegut pel seu grup de frares traductors de les llengües perses i mesopotàmiques al castellà, d’aquests frares, el germà Ciriaco Moyanés n’era el més principal.
Poca cosa quedava d’aquelles traduccions, ja que quasi tot es va perdre en un devastador incendi que va destruir el monestir a finals del segle XIV.
El baronet sabia que el valor d’aquells baguls estava sustentat en aquelles creences. Esclar que podia descloure els caixons i buscar aquestes relíquies literàries de valor inestimable, però, i si només hi havia llibres vells amb el valor del paper antic. Era més que segur que Smith-Müller no perdria ni un minut en tals suposicions; ell sabia el què havia pagat i el què calia demanar-ne quan els vengués anys desprès.
Van passar els anys i l’hora de fer negoci amb els quatre bucs de llibres del compte Georgeus Batismeier semblava no arribar mai. El que sí va arribar l’any 1966 va ser la mort del baronet, a l’edat de 72 anys.
Un any desprès, al 1967, la família va posar a subhasta varies de les ‘reserves’ del magatzem, entre elles els quatre baguls de llibres antics, provinents segons deia el full de venda, d’Egipte, Persia i Grècia, mantingut guardats, sense manipular, des de temps immemorials.
Josep Verdú sabia que la propaganda sempre era propensa a tirar cap amunt i escombrar cap a casa. Treballava per Joan Roc i Gauli de Cardoner-Mastra i Rocafera, compte de Petralata, un empresari amb multitud de negocis arreu del món, i hereu del comptat i Castell de Petralata, situat a Les Costes de Peralada. El castell molt ben fortificat i magníficament conservat, disposava d’una de les biblioteques més belles i importants de tot el país amb més de cent-mil volums.
El senyor Joan era un gran amant dels llibre i mecenes de diversos i prestigiosos esdeveniments literaris i culturals. Per això en Josep Verdú era a Berlín, en aquella subhasta on tenia ordres del senyor Joan de tornar sí o sí amb aquells quatre caixons de llibres, que sempre havien llamat l’atenció al compte de Petralata, i que de ben segur contindrien varis exemplars únics i dignes de formar part de la seua biblioteca.
En un principi les ofertes van ser renyides entre els interessats, però al anar pujant el preu de compra, tots es van anar retirant i els quatre caixons de llibres van emprendre el viatge cap al Castell de Petralata.
Amb els objectes que es desitgen amb delit i al final s’aconsegueixen, poden passar dues coses; que ens llancem a obrir-los immediatament, o que busquem el moment ideal i especial per a tal rutilant descoberta.
La vida dóna moltes voltes, hi ha moments de tranquil·litat i felicitat, i d’altres de problemes i complicacions. Van arribar temps en què els baguls de llibres antics que esperaven dins els magatzems del Castell de Petralata no eren prioritaris. Hi allà van restar-hi cinquanta anys. Al 2015 va morir el senyor Joan Roc compte de Petralata a l’edat de vuitanta-sis anys. La seua esposa moria al 2017 als setanta-nou anys. El fill gran de dos germans, noi i noia, va passar a fer-se càrrec de les empreses i del Castell de Petralata.
Al morir en estranyes circumstàncies la senyora Anna Passaplanes, bibliotecària del Castell, es va fer una oferta pública pel càrrec de bibliotecari per tal d’incorporar algú jove i ben preparat que prengués les regnes de la biblioteca amb renovat entusiasme, i modernitzés l’accés a tal ingent quantitat de volums a un públic interessat a pagar una entrada per la visita, o per consultes especialitzades.

Continuarà ... 

Dilluns 8 de febrer de 2021

Records d’un poble i altres contes.

Maria Consol Guisset

Com anuncia el títol, el llibre consta de dues parts. La primera explica històries que podien haver passat a qualsevol poble. Al que jo visc, per exemple, existia una dona com la dita Piconadora, era una antiga veïna meua, que el volum dels seus pits han donat nom al número 88 de la Quina. I també es parlava d’un que no s’ajonillava al passar la professó, al que un catòlic exaltat va fotre per terra d’una patacada. Va resultar que el tipus no genuflexionava  davant del Pas per què no podia; es veu que era un militar esguerrat de guerra del bàndol franquista. Desprès allà va haver-hi els seus més i els seus menos.
Són records de l’autora en els que la manca d’olors compromesos, fa que alguns personatges restin massa planers dins les pàgines de paper que els contenen.
Records d’un poble com molts n’hi ha. Com el d’un poble on es contava de l’amor de les jovenetes del cor de missa, per un capellà de braços destres, mans llargues i colze enrampat. Records de cada poble i, a cada poble hi couen faves i a casa meu a calderades.
El que sí ens mostra clarament l’autora és la vida de les persones d’aquella època, i la de les dones molt especialment, que vivien sota el constrenyiment d’una societat masclista i catòlica, temorosa de Deu i, sobretot del què diran. Dones presoneres d’unes normes socials ràncies, retrògrades, puritanes i obscurantistes.
L’autora denuncia i es bat contra aquell sistema social que arraconava les dones ja des de la seua joventut al conformisme, obediència i servilisme a pares i marits, i a seguir una “bona” conducta de ramat davant el clero i la resta de xafarders conveïns. Si revela mostrant unes protagonistes femenines oprimides, indecises i porugues, modelades amb tota mena de prejudicis que les van conduint irremeiablement cap a la acceptació de les normes, o a la destrucció personal.
L’autora, però, ho relata educadament, sense exaltacions ni fent sang de tot allò d’aquelles èpoques, en què alguns dels que havien fotut els sants al daltabaix tirant d’una maroma, ja s’havien incorporat a la nova normalitat social reaccionària instaurada per el régimen franquista. A la fi, un hom ha de viure i fer viure en societat.
En els relats que anem desgranant se’ns planteja que tan el masclisme radical, com el feminisme radical, són perjudicials per a la societat, i sempre ho són més, en opinió de l’autora, per a les dones, tan ara com a cinquanta anys vista.
Al ser contes curts, ens predisposen a fer-ne una lectura seguida, però el tema reiteratiu de dones que s’empolainen i, de mares i filles en conflicte per culpa de totes aquelles idees retorçades i discriminatòries que les envoltaven i anul·laven, pot fer que tal recurrència ens atabali; per tant, jo recomanaria llegir una història diària per tal de poder gaudir del plantejament particular de cadascuna, sense una saturació que podria fer-nos agafar certa mania a la qüestió.
A la part ‘Altres contes’ continuem trobant-nos relats de marcada esclavització social de la dona i, com no, de l’home en un futur feminista talment abusiu i menyspreador envers el mascle. Així arribem a un punt que dóna a pensar que és un llibre quasi monogràfic.
Per sort els cinc últims contes trenquen el fil i ens reconcilien amb l’autora, que ens mostra la seua inventiva més surrealista, amb personatges independents, amb pensament propi, dotats d’humor i sarcasme, que fan que acabem el llibre sense haver-nos avorrit.

Lluís Feliu

Dissabte 30 de gener de 2021.

Mutacions. ( 22 )

Desprès d’aquell carrer, hi havia un parell de blocs d’apartaments de ben segur d’estiuejants, ara, com la gran majoria, eren buits; tot tancat i barrat. Més enllà es veia la carretera general que conduïa al Port de la Selva per l’esquerra, i cap a Llançà per la dreta.
Era molt improbable que el professor hagués pres aquella ruta a peu. Era força evident que per allà l’havia esperat un còmplice amb un vehicle.
De totes maneres el protocol exigia donar un cop d’ull a aquella ruta de fugida. Clearmont es dirigeix cap a la carretera, el suposat lloc de la suposada fugida.
La sinuosa ruta desapareix tant a l’esquerra com a la dreta desprès de tancats revolts. Davant seu, més enllà de la cuneta envestida per matolls i herbes, s’aixequen les feixes d’antigues vinyes, ara pinedes amb abundant sotabosc que s’enfilen muntanya amunt fins els alts de la serra de Roda. El quitrà granulat i desfet del paviment evidencia una ruta molt usada i poc reparada. Les línies blanques eren amb prou feina visibles. La cuneta, apart de la invasió vegetal, estava amanida amb paperots, llaunes de refresc, bosses de plàstic, i paquets de tabac aixafats.
Clearmont va avançar uns metres en direcció al Port de la Selva. Alguna cosa llençada al voral, on la feixa perdia alçada fins anivellar-se amb la carretera, l’hi havia llamat l’atenció.
Amb un tros de branca de pi que hi havia per allà, va rescatar la troballa. Eren un parell de sabates modernes que es veien noves sota les taques ennegrides del que semblava sang. Prop també hi havia uns mitjons igualment ensangonats, que regalimaven una mena de mucositat espessa i transparent.
D’una butxaca del camal del pantaló tragué una bossa amb tanca, com les de congelació. Amb cura i ajudant-se de la branqueta hi va dipositar els mitjons.
No era una bestiesa pensar que la sang dels mitjons coincidiria amb la de Boquerel o amb la de Malcom Merryn, o amb la de tots dos a l’hora. El més intrigant era aquella mena de gelatina que els amarava. I més, per què el professor Ochy s’hauria descalçat.
Clearmont va revisar la pinassa que cobria tot aquell lloc. Ben aviat va descobrir, que segons la inclinació amb què mirava, i amb l’ajut de la incidència de la llum del Sol, apareixien una mena de petjades brillants, com si es tractés de baba de cargol seca, que s’endinsaven per la pineda fins perdre’s entre les mates.
Si donava per bo que aquelles eren les sabates del professor, el que duia a la bossa eren els seus mitjons, i aquell rastre brillant corresponia a la seua fugida, el comportament i pla de Ochy començava a tornar-se incomprensible pel detectiu.
El primer que calia fer era analitzar el mitjons. Clearmont va trucar a Barcelona’ per tal que la ‘Nautilus enviés algú a recollir-los. Mentrestant, ell seguiria les pistes sobre el terreny. Si Ochy havia fugit pel bosc, calia trobar-lo junt amb el que fos que havia robat a l’empresa. El que no sabia Clearmont era el veritable sentit que agafava la paraula ‘junt’.

 

Boquerel i Malcom Merryn havien tingut un despertar violent. Completament a les fosques dins les bosses forenses, els seus polsos s’havien accelerat fora de tota mesura estipulada científicament, i el seu cervell palpitava dins del crani físicament i de manera desbocada. Amb una força brutal van estripar les bosses, rebentar la safata que cobria el maleter, i es van llençar sobre els ocupants dels seients davanters esclafant-los-hi el cap contra la lluna. Evidentment els cotxes van sortir de la carretera i van estampar-se en els primers pins. Semblava una reacció orquestrada, els dos vehicles es van estimbar a l’hora. Ni a Boquerel ni a Merryn els va preocupar la patacada, estaven massa enfeinats esbardellant els caps dels segurates de la ‘Nautilus’ i buidant-los-hi els corresponents cervells. Alguna mena de consciència els hi devia quedar per poder obrir les portes com persones humanes, mentre feien equilibris per què no els hi caigués la teca de les mans. Tal com van pronosticar més tard els policies, van anar plegats a alleugerir-se la gana sota d’un pi.
Desprès del reparador pícnic, Boquerel i Merryn aixequen el cap a l’uníson i paren molta atenció, com si escoltessin atentament.
No se sentia res d’especial entremig dels sons naturals d’un bosc mediterrani; no, no els arribava cap so. Era com una mena de comunicació mental, un lligam abstracte amb un ésser superior que reclamava la seua presencia immediata.
Els dos, d’un bot, ressegueixen l’espai que els envolta per localitzar la direcció del reclam. En un moment, corren rostos avall com esperpents esperitats entre pins, matolls i argelacs.
A l’estona de carrera, la pineda s’anava aclarint. De tant en tant apareixia un clar ple de plàstics i brossa descolorida de feia anys. Es començaven a veure les teulades dels xalets disseminats per la part més baixa de la muntanya, i els trams de carretera que serpentejava comunicant les disseminades urbanitzacions. Aviat es van trobar davant una tanca metàl·lica que vorejava una casa de planta baixa amb una torre acoblada a l’esquerra de l’edifici.
Potser els hi hauria sigut més fàcil vorejar la tanca fins trobar el carrer de quitrà desfet per anys de desídia municipal, però es van enfilar per la tela metàl·lica, saltant dins la propietat, per sortir escalant la porta principal de fusta.
Ja al carrer, van tornar a rastrejar l’aire tot buscant la senyal mental que els indiqués la bona direcció.
El professor Ochy s’havia aixoplugat dins de la caseta de jardí de la que era l’última casa del carrer. Més enllà, les voreres acabaven xocant amb dues grans pedres blanques i rogenques, i desprès del tall de l’asfalt, s’hi  amuntegaven pedres, terres remogudes feia anys, ja cobertes de matolls, i restes de palets i de taulons descompassant-se a la intempèrie. Els dos últims fanals que delimitaven la civilització de la muntanya salvatge, feia molt de temps que havien deixat d’il·luminar aquella frontera.
El professor havia desbotat la porta d’una puntada de peu. De peu descalç evidentment, des que va deixar les sabates i els mitjons enrere, allà a la cuneta, els seus peus, i també la resta del cos, havien canviat. La blanca i fina pell del japonès, s’havia enverdit i escamat lleugerament. El voluminós anorac de la ‘Nautilus’ feia estona que restava enganxat en una gran barda de romegueres d’un rec sec que havia creuat prop de la carretera general.
La camisa mig estripada deixava veure un pit en el que s’hi començaven a fer diversos plecs de pell verda i gelatinosa. Les mans amagrien deixant a la vista la silueta dels ossos. Les ungles ennegrien com si totes haguessin patit un sangtraït. A la cara li començaven a penjar unes galtes verdoses, flàccides i escamoses. Els ulls eren molt més japonesos que mai, i la boca li havia crescut desencaixant la mandíbula inferior, que bavejava constantment. Tot el seu cos semblava supurar enmig del que era una veritable transformació física i, evidentment, mental. Ochy, assegut en mig d’aixades i rampins, de tant en tant s’estremia i cruixia. Sort que en aquella època, fora de temporada, la immensa majoria de xalets i apartaments eren buits. Sinó, quina sorpresa haurien tingut els propietaris al descobrir-lo en plena metamorfosi.
La transformació del professor no li impedia anar enviant ordres mentals per tal de que els seus dos contagiats el poguessin trobar. El tenien que ajudar en la missió que se li estava gravant al cervell, i que era d’obligadíssim compliment. Era de vida o mort dur a terme amb èxit la causa que li estava sent encomanada.
Una hora desprès, uns esgarrinxats i garratibats Merryn i Boquerel, apareixien per la porta de la barraca. Ochy gruny sense cap expressió.

   

A mitja pujada de la carretera del Port de la Selva a Sant Pere de Roda hi havia parats un parell de cotxes dels mossos, i de la policia municipal de Port. Uns ciclistes havien avisat de dos tot-terrenys negres estimbats uns metres fora de la ruta, entre els pins. Al apropar-se per socórrer, s’havien esgarrifat i fugit del lloc un bon tros.
Moments desprès arribaven dos patrulles de la policia nacional. Un cop identificat, un policia de paisà era informat per un caporal dels mossos.

—Senyor comissari—fa saludant—Tenim ordres de posar-nos en contacte amb vostè al trobar-nos amb un incident de característiques estranyes per aquesta zona, hi aquest és prou estrany. Comprovi-ho vostè mateix, comissari.—li comunica l’agent tot conduint-lo per revisar els cotxes accidentats.

Hèctor Frutos assenteix i tots dos es dirigeixen entre els pins, cap als vehicles. Els dos passatgers semblaven haver estat atacats per alguna fera salvatge amb gran força. Els cossos estaven escalabrats i estampats contra la lluna davantera. Però el més sorprenent era que tenien el cap esbardellat i ben buit, com si se’ls hi haguessin endut el cervell. 

—Comissari!—reclama un mosso prop d’un pi de soca grossa.

Sota l’arbre hi havia petits pilots de cervell, que donaven la impressió que quelcom s’havia deturat allà per devorar-los.
No calia ser un rastrejador indi per arribar a la conclusió que ‘allò’ eren dos. No perquè tenien dos cotxes amb dos bosses mortuòries esparracades, i la parella de cada cotxe liquidada de forma similar, amés hi havia dos pilotets de cervells menjotejats, com si dues criatures s’haguessin alimentat una prop de l’altra.
El que més intrigava Frutos no era la salvatgeria dels crims, que n’havia vist molts i de molt lluïts en la seua carrera, sinó que els suposats assassins sortissin de bosses forenses. Només faltava que ara se les tingués que veure amb uns zombis.

—Comissari, el jutge arribarà en mitja hora.—el va informar el caporal dels mossos. Posarem en marxa varis grups de recerca per intentar localitzar les dues persones que sembla ser duien amagades dins dels sacs. El mantindrem informat comissari.
—D’acord caporal, facin-se’n càrrec vostès. Restarem en contacte.—diu Frutos per comiat.

Els dos cotxes de la policia nacional maniobren per prendre la baixada que duu a Port.
Pel camí es creuen amb un cotxe que puja, amb dos passatgers amb pinta de forasters. Els policies nacionals varen deixar al comissari Frutos al Port de la Selva, on tenia el seu cotxe aparcat davant la plaja.
Els ocupants dels tot-terrenys anaven indocumentats, i els cotxes eren de lloguer d’una casa de Barcelona. Això faria que la seua identificació tardés uns dies. De totes maneres, li va semblar molt estranya aquella manera tant secreta d’anar pel món. Només per la seua vestimenta, i els vehicles, es podria aventurar sense gaires dubtes que treballaven per una empresa important, o alguna organització poc transparent.
Caldria investigar si algun foraster havia muntat alguna cosa pels voltants. Fora millor que fes venir a Marcos Milán per què li donés un cop de mà en la recerca. També s’arribaria fins Llançà. Potser Landod tindria informació suplementària sobre els accidents. Els periodistes eren una bona font en assumptes truculents que passen prop seu.
Al sortir d’una corba veu un cotxe amb matricula anglesa que acaba d’incorporar-se a la ruta provinent de Far de Bol, en direcció a Port. Un sol ocupant, un home de mitjana edat amb ulleres fumades.

—Vaja, un anglès fora de temporada.

Frutos va llegir la matrícula en veu alta. Desprès demanaria informació sobre aquell cotxe. No calia deixar passar la més mínima probabilitat.

Continuarà ...

  Dissabte 23 de gener de 2021

La malcontenta

                                                   Sebastià Alzamora 

És un llibre curt, de capítols breus, de lectura fàcil i trama senzilla.
No sé si és intenció de l’autor, però jo m’he passat tot el primer capítol, el que ens detalla l’execució pública dels que són els integrants barons de la partida de bandolers, somrient.
Potser el parlar dels personatges amb el seu deix mallorquí, fa que tot sembli menys terrible, menys tètric, més familiar. Amés, aquella trepa de maldestres assassins camí de la forca entre entropessades i caigudes, entre plors i retrets, mangra i misèria, davant d’un públic agre i tinyós entregat a l’espectacle, fan de la cerimònia un teatre sorneguer i descarat fins ratllar l’esperpent en els moments més àlgids. Així hi tot, hi ha escenes que se m’han fet massa llargues; no per què no hi passin coses, que en la mateixa de l’execució, si dura una mica més, el reu Durí es carrega fins l’apuntador davant d’una parsimònia per part de la llei allà present, que estora al lector i al públic congregat, que ja n’està fart de tants romanços i tants morts sense haver penjat encara a ningú. Escenes allargades per xerroles rebotades com la de les cunyades i el nano que estossega. O a la ‘Revenja II’ amb el : ‘Que te despullis; que no, que me moriré de fred; que sí, que te foto una trabucada; que no; que sí; que no; que si em diguis naps, que si em diguis nefles.’. Home, ja es veia a venir que la cosa no podia acabar bé, i entre tanta tonteria casi pela la protagonista. Lo que jo us deia.
També queda demostrat que els assassinats de la ‘Tos III’ són de la mateixa categoria que els de la ja llegida ‘A sang freda’, i les llums dels malfactors són similars encara que a un segle de distància.
En mig de totes les penes i misèries d’aquell món, l’amor entre els dos protagonistes principals, que dura més enllà de la vida i la mort, no priva que cadascun d’ells visqui la seua existència segons el seu caràcter i sentiments personals.
Per contrapunt, fer notar que sobre la mort de Durí l’autor diu a la pàgina 45 : “No va tenir sort de que se li trenqués el coll i l’agonia va durar uns minuts.”, i a la pàgina 121 diu : “Va anar tot més de pressa del que semblava que havia d’anar.”. A la fi els minuts van ser pocs i van passar volant.
Així, per acabar, podem dir que és un llibre de factura amable, que per els qui donem poca importància a les histories d’amors purs, gloriosos, incorruptibles, invencibles, eterns, i per sobre del bé i del mal en matrimonis o parelles de fet, que en el fons són xafarderies de bledes, aquest volum ens proporciona una interessant visita històrica, ecològica i social a la Mallorca rural d’aquella època.

Lluís Feliu 

Dilluns 18 de gener de 2021.

Pandèmies i epidèmies a Llançà al llarg de la història.

Hem de dir que la informació que donarem tot seguit l’hem extret dels Documents de l’Arxiu Municipal de Llançà (Arxiu Municipal de Llançà (llanca.cat) ), dels Llibres d’Actes de l’Ajuntament, i de publicacions de Josep Clavaguera i Canet, Arnald Plujà i Farella la revista de Llançà entre altres.

Podem afirmar que fa més de cent anys que Llançà no havia patit una epidèmia com l'actual. 

Però tant la història de Llançà, com la de Catalunya ha tingut diferents episodis epidèmics de malalties infeccioses, la pesta negra (1348 i 1448), la pesta bubònica (1651), de verola i còlera, però degut a la documentació escassa en arxius i hemeroteques, es fa difícil avaluar quin va ser l' impacte de les mesures de sanitat pública adoptades per frenar-les.

Durant l'edat mitjana, la paraula «pesta» (del llatí pestis, 'destrucció', 'ruïna' o 'epidèmia') es feia servir per referir-se a malalties que es caracteritzaven pel seu alt grau de mortalitat i difusió.

La pesta negra, possiblement pesta bubònica, va atacar tot el món, dels primers brots a la Xina a l’any 1330, fins a 1353 on ja havia infectat tota Europa, i va anar minvant al desaparèixer els focus d’infecció.

Dels efectes de la pesta negra a Llançà no en tenim documentació, del monestir de Sant Pere de Roda trobem que en menys de tretze mesos moriren, vint-i-quatre monjos, segons Clavaguera al llibre ‘Llançà notes històriques’.

La pesta de 1651, i 1720.

El brot va entrar a la península Ibèrica per València el 1647, des d'Alger probablement, i va arribar a través dels mariners dels vaixells mercants valencians i catalans que comerciaven amb els ports otomans d’aquella regió, i l'epidèmia es va abatre sobre Barcelona a les acaballes de la Guerra dels Segadors.

L'any 1650, la plaga va assaltar les comarques del voltant del camp de Tarragona i el comerç marítim la va propagar cap a l’altre extrem del país i al juny de 1650 ja afectava Girona i l’Empordà.

El llibre d'actes del Consell de la Universitat de Llançà que es correspon amb l'actual Ajuntament de Llançà, recull l'arribada de l'epidèmia a la nostra vila amb els següents termes "El 26 de desembre de 1651 es descobrí a Llançà un brot de pesta que es donà per extingit el 27 de març de 1652. En aquell període eren capellans de l'església parroquial el sagristà Sebastià Carreras i Jacint Abat i el batlle del morbo fou Rafel Ferrer de la Força. Cap de tots aquests emmalaltí ni morí."

Segons Plujà al llibre ‘Llançà al segle XVII’, el morbo era com s'anomenava la pesta a la nostra vila, i els dos consols del morbo treballaven per remeiar en la mesura que fos possible la situació i evitar el contagi.

En tots els casos que hi apareixen referències on es detalla que els contagiats hi restaren reclosos a despeses de la vila amb termes com que "visquerem a gastos de la vila" .

Per exemple : Pel que fa a les despeses, el Comú de la universitat gastà entre 6000 i 7000 lliures, mentre que els habitants unes 3000 lliures, la qual cosa suma a l'entorn de les 10.000 lliures.

A la fi, Segons les actes del llibre del Consell de la Universitat de Llançà "Durant tot el període el nombre de víctimes mortals a la vila fou de 47".

El 25 de juliol de 1676, és convocat el Consell General de la vila "al so de les campanes, per tractar coses convenients per la universitat", va ser per informar d'un contagi de pesta, a la ciutat de Cartagena que es podia estendre a terres catalanes. Aquesta vegada arribava de l'illa de Malta.

En la reunió s'acordà nomenar una comissió del "morbo" formada per un batlle i dos cònsols : Antoni Negre, Francisco Falcó i Jaume Soler, amb l'encàrrec de prevenir l'arribada de la malaltia infecciosa a la vila de Llançà i prendre les mesures adequades que "faran en llur consciència de tenir compta dels perills que de això se son estrets"

Segons Pere Gifre Ribas, "probablement, el primer lloc català en què es va tenir notícia de la pesta de Marsella de 1720 va ser Llançà". Els contactes permanents entre Llançà i Cotlliure, van fer que els regidors de Llançà, donessin la veu d'alerta davant la declaració de la pesta al port de Marsella. Serà arran de la notícia donada per els regidors de Llançà, que el corregidor d' Huart donarà les ordres pertinents des de Girona, en l'imprès de 30 de juliol de 1720, i que es conserva també dins del fons de l'Ajuntament de Llançà, sèrie correspondència de l'AMLLN, i concretament dins del Libro de órdenes  de sanidad de 1720 hasta 1829 on es diu literalment:  

Esta tarda havem tingut dels Regidors, de la Vila de Llanza, qui lo han tingut del lloc de Banyuls, i Villa de Cobllibre, com lo contagi ( de que Deu nos preserve ) en la Ciutat de Marcella, prevenintnos, no se admeten, ni permeten passar havant ningunas persones, ni Navegaciós ne vindrà, y essent est mal tant perillós en la part se troba, de comunicarse en est Principat; prevenim a Vostre Magnificencia que en ninguna manera admeté, ni deixen entrar algun Mariner, ni altre persona, ni embarcació alguna, que vinga de ninguna part de França, encara que los tals Mariners, Personas, ò embarcacions fossen Cathalanas, si no es fentlos fer primerament la deguda Quarentena, en la part que Vostra Magnificencia los assenyalaran, ab totes la Guardas, y precaucions que en semblants perills dehuen ferse per consistir en allò la concervacio universal de tots.

Deu à Vostra Magnificencia Guarde molts anys. Gerona Juliol 30 de 1720.

Per acort del molt Il·lustre Ayuntament de la Ciutat de Gerona.

Francisco Vila Secretari.

Senyors Regidors de La Bila de Llansá

A la fi, els batlles o regidors es van veure obligats a expedir butlletes de sanitat als qui volien transitar d'un lloc a l'altre. Francisco Verdaguer, en les pàgines d'inici del seu Llibre de comptes, copià la que devia ser la pròpia de Llançà" A tots y sengles oficials y guardas del morbo, salut. Fem fee y certificam nosaltres los regidós de la vila de Llançà com parteix de dita vila N. per a anar a tal vila y los passatges, ahont, gràcies a Déu y a Maria santíssima, thenim sanitat y salut, sens sospita de pesta, ni de altre mal contagiós. Y per que se li atorgué franch passatge li fem la present pòliça de sanitat sellada ab lo sello de nostre vila vuy als ... del mes de...de lo any. Nosaltres los regidós de la vila de Llançà".

El colera els anys 1820, 1832, i 1870 .

Trobem que a 30 de juliol de 1820, es diu textualment "Aquesta tarda hauran tingut avís els Regidors de Llançà, com lo han tingut los del lloc de Banyuls, i els de la vila de Coll.liure, com el contagi -de què Déu nos preservi- és en la ciutat de Marsella (...) tota persona o embarcació que arribi d'aquelles costes haurà de fer la deguda quarentena".

Per controlar l'arribada d'embarcacions i per garantir que els seus tripulants passessin la reglamentària quarantena "Acordaron establecer partidas de observación en los puntos que más convenga. Primero en la Miranda, de noche 8 hombres, al mando de un cabo que sepa escribir, y de día 2. Observarán el mar por si llega alguna nave forastera y retener a sus hombres embarcados, en el "Lazareto" o Casa de observación, que se ha habilitado en el islote llamado "El Castellà". Los encargados de llevar el plan adelante son: Joaquín Pujol y Jayme Imbert".

Així es reforçaren els punts d'observació, a totes les cales i platges del terme de Llançà, per evitar desembarcaments clandestins. S'hi construïren barraques per aixoplugar als encarregats de la vigilància que de dia i de nit observaven el mar.

També es controlaven les entrades de persones a la vila que arribaven per via terrestre, el 21 de juliol de 1832, la Junta tingué notícia de l'arribada d'una dona des de Banyuls, per la muntanya. La Junta es presentà a la casa on s'havia allotjat i determinà de portar-la al Castellar perquè hi fes la quarantena.

Les persones en quarantena al Castellar, eren visitades per un metge que informava diàriament a la Junta  "De la visita pasada en el día de hoy en la casa al efecto destinada a observación en el islote del Castellà, no ha aparecido novedad, en la salud de todos. Llansá, a 4 de agosto de 1832. Firmado: Franscico Gimpera, médico".

En aquell moment el brot no va ser tant mortífer diu El Diario de Gerona del 3 de setembre de 1870," Durante el día de ayer fueron objeto de muchos comentarios las notícias que circularon respecto al estado sanitario de Llansá, donde se decía que habían ocurrido algunos casos sospechos de cólera. La base de tales rumores descansaba en una comunicación oficial del Alcalde de dicha población, dirigida a la primera autoridad civil de la Provincia, participándole haber ocurrido allí dos casos sospechosos, seguidos de defunciones y hallarse un individuo atacado, pero en relativo estado satisfactorio.”

La pigota o verola a Llançà l’any 1870.

En la Libreta de memorias de Juan Baptista Seriñana escrita lo any 1851  (2) es recull en l'anotació de l'any 1870 el següent : "Lo dit any 70 el colera en Barcelona y a Llansá la pigota y moriren molta gent, molta mainada i aquest dia de 5 morts y casas de 5 familiars. La gent molt espantada passat 4 mesos que no tucàran campanas y per cap de añ an abían mors 155 y de albats 105 y de cossus 50".

La premsa de l'època també se'n va fer ressò del brot de Llançà . Així trobem que el dia 13 d'octubre de 1870 el diari La crónica de Cataluña recull "Este verano hemos tenido en Llansá bastantes casos de sarampión y de viruela que han causado algunas defunciones, principalmente de niños de ambos sexos. En el día de hoy son muy pocos los casos de estas enfermedades que se presentan, y si continuan soplando los vientos del Norte (la tramontana) es casi seguro que desaparecerán completamente los molestos huéspedes".

O també, Dice el Cantón de Gerona : La Diputación Provincial ha destinado 3.000 reales para hacer frente a la terrible enfermedad de que es vícyima la población de Llansá. En menos de dos mesos han muerto 300 personas de la viruela negra. Hace bien la Diputación en contribuir, de alguna manera, al alivio de los grandes apuros en eue se encuentra la municipalidad de Llansá".

Les dades contrastades de Llançà, donen un total de 155 víctimes sobre una població d'uns 1.500 habitants.

Còlera a Llançà al 1884 i 1885.

6 de juliol de 1884, l’alcalde fa saber de les importantíssimes ordres rebudes del molt il·lustre senyor governador civil de la província per prevenir de la invasió del còlera, la qual ja causa estralls en algunes poblacions de França. Així s’ordena aïllar a totes les persones i equips que arribin de França, o que no hagin sofert la quarantena a Portbou o en qualsevol altre llatzeret de la frontera. Llatzeret és Lloc on s’aïllen les persones, els animals o les mercaderies que estan en quarantena i on són sotmesos a revisió i a observació, especialment el situat en ports i llocs fronterers.

Desprès de una llarga discussió s’acorda que el lloc ideal fora el mas Tolsanas, ja que era en un lloc elevat, proper del mar, apartat de camins públics, i ara per ara es trobava deshabitat.

El Sr. Tolsanas va protestar assegurant que el vol ocupar durant el temps de la trilla i que de cap manera entregaria les claus. El doctor Torrent va manifestar que no es disposava de temps per calibrar d’altres masos de la zona. El farmacèutic Galter no va opinat per ser cunyat de Tolsanas. El senyor Galter va proposar la casa de l’horta del senyor Guanter, aïllada, deshabitada, prou grossa per a una o dues persones, i amb bones condicions higièniques.

Així s’acorda designar la casa de l’Horta Guanter per allotjar possibles viatgers sempre que no excedissin de dues persones. En aquest cas serien traslladades al mas Tolsanas, encara encontra de l’opinió del propietari, per ordre del jutge municipal. Abans, i de manera immediata fa que s’aixequi acta i es faci inventari de tots els mobles i efectes continguts a la casa.

Es declararan no hàbils el molí Pujol, per ruïnós i proper a una casella del ferrocarril, els masos Madras i Gifre, per ser habitats per colons amb família nombrosa, la capella del Port per trobar-se prop del camí que duu al Port i plajes, i ser annexa al Cementiri General. S’acordà posar guàrdies de servei gratuït per comprovar que els aïllats complissin la incomunicació.   

L’11 d’agost de 1885 degut a les provades infeccions i focus d’immundícies que pateix la població, es compren a la Sociedad Farmaceutica Española dos barris de clorur de calç de 50 kg i al Sr. Salvio Berduch 12 quintars de calç. Així que s’han de d’omplir totes les basses i eliminar els focus d’immundícies.

S’acorda fumigar tots els equipatges i mercaderies que es vulguin introduir a la població per tren, provinents de llocs infectats. Es sol·licita al ‘jefe’ d’estació que disposi d’un local apropiat per a tal fi. També s’acorda suprimir la Festa Major del poble per què donada l’aglomeració de persones que allà es produeix, pot agreujar el desenvolupament de dita malaltia ( no es diu quina és ). Com que la malaltia a portat a la indigència a infeliços de la classe proletària, es destinarà un trimestre de la contribució de consums, i es demanarà a la Administració Provincial doni permís per extreure de la Caixa Municipal els fons que convinguin per tal d’alleujar les mancances dels necessitats.

El 6 de setembre de 1885 els doctors Torrent i Jifle d’aquesta vila, tenen la gravíssima sospita que la mort d’una nena al poble és deguda a la malaltia epidèmica.

La grip espanyola de 1918 arriba a Llançà.

En aquest cas els documents que més dades ens aporten sobre els efectes d'aquesta epidèmia a la nostra vila els hem de cercar en les inscripcions del Llibre del defuncions dels anys 1918 i 1919 del Registre Civil de Llançà.

D'aquests documents en podem extreure que a Llançà, el primer decés per  "grippe" va ser el d'una dona de 83 anys i es va produir el 6 de març de 1918. El seguiren el d'una dona de 49 anys al mes d'abril i el d'un home de 52 anys a l'agost. Al juliol el decés d'una nena de 9 anys de pneumònia i a l'agost el d'un nen de 16 mesos per broncopneumònia.

A l’Arxiu Municipal de Llançà , hi consta una acta del dia 12 d’octubre de 1918 on es recullen les mesures que va ordenar a la població de Llançà , la Junta per evitar el contagi de la grip : “(...) los individuos de la Junta de Sanidad, tomaron el siguiente acuerdo: Que enterados por el Sr. Alcalde del oficio que había recibido del médico municipal dándole cuenta de que en el Puerto de Llansà la grippe havia tomado caràcter de epidèmia, se recomendase a los vecinos procurasen regar las calles a fin de evitar la formación de polvo, que lavasen aparte la ropa de los atacados, que ventilasen bien las habitacions tanto aquellas en que había enfermos como las ocupadas por individuos sanos; que se observase una rigurosa higiene individual, que se desinfectasen con una solución de creolina al 10% todos cuantos recintes hubiese en la población en los cuales se reuniese mucha gente, como cafés, bailes, cines, escuelas, templos, centros políticos y de cultura, por lo menos una vez al día, si fuese necesario o a así se creyese por los individuos que componen la junta de sanitat, dos tres ó más veces al día si fueses preciso(...)”.

Així, pel que hem pogut saber a través dels anys, les epidèmies i pandèmies ens han atacat repetidament, i els virus sembla que es prenen certes èpoques de descans en les que es preparen per assaltar-nos amb renovades infeccions que sempre ens agafen sense tenir apresa la lliçó.  

Edició Lluís Feliu

Diumenge 10 de gener de 2021.

Peter Clearmont. ( 21 )

Se li va llençar a sobre amb una força desmesurada i el va estabornir contra la paret. Li va clavar varies queixalades al costat del coll mentre li mastegava la jugular externa, pell, carn i muscle, i xuclava àvidament la sang que brollava a dojo.

El despertador de Boquerel va sonar a les vuit trenta del matí. La descoberta de l’absència de Merryn i Ochy el va intrigar, especialment al veure les dues maletes al peu del llit.
Seguint l’instint, va obrir la maleta de les mostres, descobrint que era buida, cosa que el va fer sortir disparat cap a la base.
La persiana seguia a mitja asta, la porta era oberta, i els llums apagats.

—Professor Ochy? Merryn?

Boquerel camina a poc a poc cap al fons. La tènue llum de les llanternes il·luminava al professor assegut davant la caixa de guants.

—Professor?—fa posant-se en alerta.

Ochy resta immòbil. L’executiu s’apropa. De cua d’ull veu uns peus al terra que sobresurten de darrere unes lleixes. Massa tard.
Una estona desprès la boca d’Ochy encara regalimava la sang de Boquerel. En la seua descontrolada i mínima lucidesa havia decidit que era impossible sortir d’allà amb aquell aspecte. Entre entrebancades i trompassades descoordinades va entrar al lavabo. La seva cara de cadàver totalment ensangonada era impresentable. Amb tremolors i estremiments va aconseguir obrir l’aixeta, i amb les mans i braços mig encarcarats intentava llençar-se aigua a la cara. Si allò no hagués sigut la pura realitat, hauria semblat l’escena d’una pel·lícula de zombis còmica. Desprès d’estona d’arruixar-se, ja moll com un pop, va arrabassar la tovallola amb el suport i tot, i es va fregar la cara robòticament de baix a dalt i viceversa.
Amb la cara neta, va restar una estona quiet davant del mirall, com meditant el proper moviment a fer. Desprès de molts espasmes i desequilibris, el cos li va quedar més relaxat. Va sortir del wàter caminant més harmoniosament, de manera quasi humana.
Ochy havia mort feia hores, l’ens que manava el seu cos estava concretant les directius de supervivència innates en ell des de temps immemorials. El món que el contenia ara, podia haver canviat molt, però no tant com perquè les reaccions naturals pures per a sobreviure-hi no fossin igualment efectives.
Es va cobrir les robes ensangonades amb l’ample anorac de la ‘Nautilus’, cara-garratibat, però eixerit com un pèsol, va sortir a l’exterior.
L’aire era fresc i s’esperava un bon dia.
Una mà va saludar des d’un dels tot-terrenys, però Ochy va creuar el carrer sense parar-hi atenció, mirant d’aquí cap allà com si fos un periscopi. Un moment desprès, del cotxe de vigilància de la ‘Nautilus’ van baixar-hi dos homes, i es van dirigir al ‘Claramar’. El fer del professor es hi havia fet mala espina.
No havien passat ni dos minuts quan els dos ocupant de l’altre cotxe van sortir disparats cap al local.
Al fons del laboratori hi havien trobat els cadàvers de Boquerel i Merryn tots plens de sang, amb els colls queixalats. Al lloc de les ferides, s’hi havia format unes protuberants crostes rogenques.
Els de seguretat van trucar a la Central i van rebre l’ordre de carregar els dos cossos, tancar la base, i portar-los directament cap a Barcelona.
En pocs minuts, cada cadàver dins d’una bossa de cremallera, va ser carregat un a cada vehicle. Havien d’esperar-se fins les deu del matí, quan arribaria l’agent que havia de portar a Merryn. L’acompanyarien fins l’apartament, on recuperaria les maletes, i desprès hauria de seguir la pista al traïdor assassí del professor Ochy. La ‘Nautilus’ havia escollit a Peter Clearmont, un expolicia de la màxima confiança, eficaç i expeditiu.
Fendon i Serradero es miraven l’escena estorats; primer, la sortida de l’inquietant professor, i ara el trasllat de dues bosses forenses del local als cotxes. Tot era un misteri del que no calia perdre-li la pista.
Peter Clearmont era un home que feia quatre anys que havia estrenat la cinquantena. No gaire alt, rossenc, i una mica pigallat, de carés murri i immutable, de poques paraules i amic d’anar per feina.
Un cop va tenir les maletes de l’apartament al cotxe, va donar una ullada pel laboratori. Al terra encara lluïa un bassal de sang.

—Què faran amb això?—pregunta assenyalant al terra.
—A la tarda vindrà l’equip de ‘neteja’ i s’ho enduran tot.—va respondre el manaire dels de seguretat.
—Bé, ara voldria veure els cadàvers.

A Clearmont li van sobtar les aparatoses crostes sanguinolentes que tenien Boquerel i Merryn al lloc de les ferides. No n’havia vist mai de semblants. Quina manera més aparatosa i inconvenient que va triar el professor per a desfer-se dels dos ‘col·legues’. Semblava evident que era un atac fet per algú tocat del bolet. Va donar un cop d’ull al wàter. El rentamans tot tacat de sang, al igual que la tovallola tirada al terra junt amb el seu penjador arrabassat.
De debò que aquell Ochy devia estar molt volat.
Els de seguretat van tancar el local, i emprengueren el viatge cap a Barcelona. Havien rebut l’ordre de circular tot el possible per carreters secundàries mentre no agafessin l’autopista, així que al sortir de Far de Bol van girar a l’esquerra en direcció al Port de la Selva, per agafar la carretera cap a Sant Pere de Roda, baixar fins Vilajuïga, i prendre la ruta cap a l’autopista per arribar a Barcelona.
Clearmomnt va decidir seguir la pista del professor desprès d’haver sortit del ‘Claramar’. No dubtava que el tipus ja tenia la fugida preparada, i que ara ja seria lluny d’allà, però també sabia que era molt important inspeccionar acuradament tota l’escena del crim fins on fos possible. Mentre resseguia el camí per on els de seguretat li havien indicat la fugida de Ochy, se’n va adonar d’unes lleus manotades de sang en una cantonada. O el professor estava ferit, o estava amarat de sang. Instintivament es va palpar la pistola que duia sota la jaqueta d’aviador. Repassà mentalment tota la informació de què disposava sobre el cas. El biòleg contractat per la ‘Nautilus’ tenia una botiga prop d’aquí. No hi perdria res per fer-li una visita.
Eren les onze i sis minuts del matí.
Un rètol de fusta pintat en blau marí i lletres blanques lluïa el nom de ‘Pescamés’, i en petit, ‘Tot en articles de pesca’. Semblava obert. A l’empènyer la porta va sonar la campaneta.

—Voy!—es va sentir des de la rebotiga. Al moment apareixia l’Abdó per atendre.—Bon dia, què li cal?

Clearmont parlava un bon castellà amb marcat accent anglès.

—Señor Abdó?
—Sí.
Soy Peter Clearmont, y trabajo para la compañía ‘Nautilus Corp.’, usted también ha participado en una de sus operaciones, verdad?
—No.

L’expolicia mostra la placa d’investigador privat, i la identificació personal.

He hablado personalmente con el señor Piramonte, y el mismo me ha comentado acerca de usted i de su trabajo. Tranquilo señor Abdó, estamos en el mismo bando. Hemos tenido un pequeño incidente al terminar la operación. Solo quería preguntarle si por casualidad el profesor Ochy se había puesto en contacto con usted, o lo había visto esta mañana.

A l’Abdó li bategava el cor a cent per hora. Merda! Hauria sigut massa maco que tot hagués anat com una seda. Què collons hauria passat que el pogués embolicar a ell? De totes maneres seria molt millor col·laborar, no calia interferir en els assumptes de la ‘Nautilus’, ja l’havia avisat Boquerel.

—Pues ahora que lo dice,—entona el biòleg—esta mañana cuando venía hacia aquí para abrir la tienda, he visto al profesor cruzar la calle allí abajo. He gritado para saludarlo, pero se ve que no me ha oído, porque ha seguido andando hasta la otra calle sin girarse.
—Le ha parecido que el profesor se comportaba normalmente?
—Ummm, ahora que lo dice, me ha parecido que caminaba raro, como si dudara o estuviera un poco paralizado.—fa l’Abdó amb el seu perfecte castellà de Far de Bol.
Le ha parecido que algún coche le estaba esperando?
—No, él ha desaparecido andando. Si no le esperaban más lejos …
—Se fue por la esquina de la casa de piedra?—pregunta Clearmont.
—Sí, la tercera contando la primera desde aquí.
—Bien señor Abdó, me permitiría que contactase con usted si fuera necesario?
—Sí, claro, evidentemente. Lo que necesite.
—Ok, muchas gracias. Buenos días.

L’expolicia surt de la botiga a toc de campaneta i es dirigeix cap a la tercera cantonada, la de la casa de pedra, deixant l’Abdó molt inquiet.   

Continuarà ...

Divendres 1 de gener de 2021.

                            Element ‘2’ + element ‘1’. ( 20 )

 

La nit era freda i estrellada, de ben segur glaçava una mica.
Pels carrers tant buits com a les vuit de la tarda, caminava com un decidit espectre.
Va aixecar la persiana del ‘Claramar’ només el suficient per poder obrir la porta. No havia donat la segona volta de clau, quan una veu greu va sonar rere seu.

—Bona nit professor, algun problema?—li va preguntar un dels homes de seguretat del tot-terreny negre.
—No. Cap problema. Tinc que revisar els resultats de les probes que estem fent. De ben segur hi estaré tota la nit. Segurament demà ja haurem acabat. Estiguin tranquils, si hi hagués algun entrebanc, els hi faria saber. Bona nit.
—D’acord professor. Bona nit.—l’home de seguretat torna a l’aixopluc del cotxe.

Ochy no arranca el generador de corrent. Disposa varies llanternes del local prop de la caixa de vidre estanca. Es procura un gros vas de precipitats de vidre, hi ha de caber els dos elements.
Ho introdueix tot a la caixa seca, es calça els guants acoblats, i, sense pensar-s’ho dues vegades posa el contingut ‘2’ al vas de vidre, i fa el mateix amb el contingut ‘1’, que queda semi-submergit en el líquid verdós. Eren les zero hores i trenta-cinc minuts. Posa en marxa el seu cronòmetre i comença a anotar a la llibreta de laboratori.
00:35 introducció de la pupa al líquid.
Als 15 min : la pupa ha canviat de color marró clar a negre.
Als 30 min : les punxes del capoll s’han desprès, continua de color negre.
Als 45 min : la crisalida s’ha separat, el líquid s’ha tornat de color gris i s’ha reduït a la meitat.
Als 60 min : s’ha desprès, ha aparegut una mena de cuc negre brillant d’uns 3 cm d’ample per 10 de llarg, el líquid ha quasi desaparegut.
Als 75 min : el cuc negre ha devorat la pròpia carcassa, ha desaparegut el líquid.
Als 90 min : el cuc resta immòbil, només palpita compassadament, li creixen uns pèls finíssims de color negre per tot el cos.
Als 105 min : el cuc ha quedat totalment cobert d’uns pèls negres i llargs, resta immòbil, només palpita.
Als 120 min : el cuc comença a supurar un líquid transparent una mica gelatinós.
Als 135 min : el vas ha recuperat el líquid que havia perdut, és com una mena d’almívar, el cuc resta immòbil només palpita.
Als 150 min : continua exhumant líquid transparent, queda poc per vessar del vas, el cuc està immòbil però accelera les palpitacions.
En aquell moment, Ochy es maleïa per no haver posat els elements en un flascó amb tapa de rosca. Si el líquid vessava el cuc podria sortir del vas de vidre. Encara sort que treballava dins la caixa atmosfèrica.
Al cap d’un moment, el suc gelatinós ja desbordava el recipient. El cuc va començar a moure’s onduladament. Els llargs pèls que cobrien el seu cos lluïen negres i brillants, movent-se al compàs dels girs i cargols que l’ens feia dins del pot de vidre.
La dansa de l’animal va fer-se tant hipnòtica que se li embotia al professor dins del cervell. Els indicadors d’analítica atmosfèrica de la caixa seca marcaven saturació de sucres.
En un instant de pànic, Ochy va deixar la caixa de guants per buscar apressadament un pot amb tap de rosca. És veritat que quan més pressa tens per trobar una cosa, més tardes en fotre-li la mà a sobre. A la fi, a la lleixa d’un costat n’hi va veure tres d’adients.
Abans de res, calia verificar que no hi havia cap toxina a la caixa hermètica. Seria obrir-la un segon per introduir-hi el pot de rosca, i desprès ja tindria més temps per agafar el cuc, posar-lo dins i tapar-lo ben fort. Bé, la pantalla de l’ordinador només continuava marcant la saturació de sucres, cap rastre viral o bacteriològic nociu. De cop, el professor va quedar amarat d’una suor freda. El vas de dins la caixa seca només es mostrava ple del líquid gelatinós, ni rastre del cuc.
Era impossible que hagués pogut sortir d’allà. Desesperadament va revisar tot l’interior de la caixa, no es veia per enlloc, només els guants de goma negre descansaven planers a l’interior, nou dits, un havia quedat voltat al extreure la mà, poder l’animal s’hi havia amagat sota.
És va tornar a col·locar els guants, i al fer força per introduir l’índex de la mà esquerra, va notar una punxada a la punta. El cuc va sortir del seu cau del dit del guant, i ondulant es va arraulir en un racó, tot enroscat.
El professor va veure’n l’oportunitat per ficar el pot a la caixa. Va treure les mans dels guants i es va disposar a obrir el lateral; calia obrir i tancar ràpidament. Va afluixar els tirants i la porteta es va afluixar.
Al agafar el pot, tot al seu voltant s’allunyava lentament; es va amarar de suor, va perdre el món de vista, i va caure rodó a terra.
Una estona desprès es va despertar, però estava totalment paralitzat. Va notar com alguna cosa humida, càlida i suau li pujava pel coll i la barbeta.
Respirava compulsivament, amb la boca totalment oberta, bloquejada. Els ulls permanentment clavats al sostre, no obeïen cap ordre.
Va sentir com, suaument, quelcom li lliscava pel llavi inferior, fent camí cap a la gola. Va percebre un gust dolç; podria haver jurat que era de préssec en almívar. Va sentir un pes a la llengua, i desprès res més.
Eren les dues hores i cinquanta minuts de la matinada.

 

Malcom Merryn es va despertar content. Avui seria un dia excitant. La dormida al sofà-llit no li havia perjudicat l’ànim, va donar un cop d’ull a les maletes que eren al peu del llit. Les vuit i cinc minuts. Va picar suaument la porta de l’habitació d’Ochy. Res. A l’obrir va veure el llit buit, la porta del lavabo era oberta. Un rampell de malfiança va creuar el cervell de l’arqueòleg.  Torna corrent al sofà i obre la maleta dels flascons. Era buida.
La primera intenció va ser despertar Boquerel, que ruflava en pau.
Es va aturar. No. No calia posar-se en evidència; hauria calgut bloquejar la maleta amb el codi, hi no ho havia fet. Un greu error que davant la Companyia, podria ser fatal per a ell.
Es va vestir en un segon i va sortir cagant mones cap al ‘Claramar’.
La persiana estava aixecada per la meitat, la porta només ajustada.
Dins era fosc, si Ochy era allà, no havia engegat el generador.

—Ochy?—va fer amb poca veu—És aquí?—pregunta mentre es dirigeix, vigilant, cap al laboratori.
—Professor?

Ochy restava assegut davant la caixa seca, il·luminat tènuement per les tres llanternes que ell mateix havia disposat de matinada. El professor no va moure un muscle amb l’arribada de Merryn.
L’arqueòleg li va posar la mà a l’espatlla. Ochy es va revoltar amb la fesomia desencaixada.

Continuarà ...     

Dimecres 21 / 10 / 2020


Recordant el "Recull Casolà".




RESSENYES

 

Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 39(2008)

 

Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l’Alt Empordà Lluís Feliu i Pumarola Figueres, Col·lecció Sant Silvestre, 8. Brau Edicions, 2008, 367 pàgines.

L’estudi lexicogràfic és potser el que més apassiona en els àmbits populars d’una llengua, ja que la gent té voluntat de saber què volen dir les paraules que utilitza i el seu grau de correcció. Hem assistit en aquests últims temps, en el cas del català, al desenvolupament de dos programes divulgadors dels significats de paraules en mitjans nacionals que han tingut gran èxit, primer fou Ramon Solsona amb un espai diari a la ràdio (a Catalunya Ràdio, primer, i a RAC1, actualment) i un temps després dues tongades de Caçadors de paraules a TV3.

Dins l’àmbit local, però, els reculls lèxics de paraules i significats d’aquestes són nombrosos i tenen gran predicació, la gent s’hi sent molt atreta, sobretot perquè identifica en aquestes obres la llengua que li és més propera. En aquest context lingüístic és on podem encabir l’obra de Lluís Feliu i Pumarola que s’ha passat gairebé una vida recollint tot de paraules, expressions, adagis, rondalles, contes, cançons i rodolins per després sistematitzar-ho tot en un recull interessant pel valor de com n’és de viva una llengua i per veure com en un àmbit local hi ha un munt de mots i expressions propis que ja no ho són als pobles del costat.

Aquesta tasca l’ha titulada així mateix, Recull casolà, perquè és tot allò que l’autor va sentir a casa, de veu de les seves àvies bàsicament, però també de familiars, veïns i vilatans i a partir de subtítols ens defineix què és el que ha recollit: Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l’Alt Empordà, o el que és el mateix, un recull popular de la llengua de Llançà que ha aconseguit a través d’escoltar molt i que és una mostra de com s’ha parlat en aquesta localitat i per extensió a la comarca, per bé que deixa clar que no tot és exportable a la resta de la comarca.

En efecte, el treball de Feliu no és el d’un lingüista acadèmic que realitza enquestes o entrevistes, sinó que el que ha fet ha estat parar l’orella, escoltar què es deia i com es deia, quin significat tenia... i després d’anotar-ho tot, posar-ho per escrit, com una mostra d’un temps concret i d’una manera de parlar també concreta. Per altra banda, aquest treball també és una mostra d’una idea lingüística de l’autor i que ens exposa a la introducció, el de la uniformització lingüística a què ens condemna la llengua estàndard dels mitjans de comunicació.

Amb aquesta modalitat lingüística es proscriuen de la llengua habitual molts mots que els infants poden sentir a casa seva, però que mai veuran escrits en un llibre o bé els escoltaran a la ràdio o a la televisió. Hi ha una voluntat per dignificar tot el que és la llengua habitual de la gent, el dialectalisme, que es veu proscrit sobretot en un poble de costa i turístic per l’arribada de forans que intenten mostrar el que està ben dit i mal dit.

El llibre no és, però, un diccionari, ni tampoc pretén ser exhaustiu, el podem dividir en tres parts. La primera que és pròpiament el recull lèxic, ordenat per temes de llargada desigual. Les paraules apareixen en context, és a dir, sempre en una frase o en una expressió que s’agrupen per significats o bé apareixen definides tals com un diccionari, però en cap cas hi ha una ordenació alfabètica, cosa que en els apartats que són pròpiament de definicions seria d’agrair.

Molts d’aquests mots apareixen en els textos que es recullen en aquest llibre. La segona part de l’obra és un recull de textos de la tradició popular local sota tres epígrafs: “Diguem el que volem dir”, que són 317 frases fetes i expressions, ordenades alfabèticament i degudament comentades per l’autor.

A “Coses de criatures” s’hi agrupen endevinalles, embarbussaments, mots que són propis del llenguatge infantil i diverses cançons populars; una mostra d’un llenguatge molt expressiu. Finalment també es recullen set contes, alguns explicats per l’àvia de l’autor, uns altres que són explicats per gent diversa i un darrer que prové de la tradició oral de Llançà.

Finalment la tercera part és potser la que té més importància científica, es tracta d’un doble vocabulari: el primer recull tots els mots que es poden trobar en els diccionaris habituals, des de les normatives que trobaríem al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, a les dialectals que podem trobar al Diccionari Alcover-Moll o el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines.

Ara bé, en el cas que sigui necessari, aquestes paraules apareixen degudament glossades a partir del significat popular que l’autor ha recollit i que potser els diccionaris no tenen directament.

El segon vocabulari recull mots que no apareixen als diccionaris, per tant, molts estan escrits amb una grafia aproximada. Són els mots més populars, més locals i que donen més sentit al recull. Ens podem trobar, també, amb mots que tot i estar recollits en diccionaris estàndards no continguin el significat amb què són dits a Llançà i contrada, és a dir, mots que existeixen però amb un significat completament diferent i sense cap tipus de relació amb el que apareix descrit.

Finalment hi ha un índex directe de paraules, que agrupa els mots dels dos vocabularis i la pàgina on podem trobar la definició. Juntament amb la introducció hi ha unes instruccions per mostrar com s’articula el llibre, que és de gran utilitat i que ja demostren com el llibre, malgrat les parts que pugui tenir, és un tot, ja que la majoria de mots que apareixen estan recollits en les diferents parts de l’obra i com aquestes referències estan perfectament creuades, un treball de molta paciència i de control sobre tot allò que es va anotant.

També és una mostra de tenacitat el que s’hagi treballat el significat de les paraules a través dels diccionaris impresos, normatius i no normatius, així com s’han cercat mots a d’altres fonts que apareixen degudament citades. El resultat final és un treball de paciència, de saber escoltar i treballar en silenci, allunyat del que podria ser un glossari de localismes ordenat alfabèticament, ja que l’autor ha volgut donar un context als mots, no despullar-los en la fredor de les definicions. D’aquesta manera el lector no especialitzat s’hi pot sentir més còmode i reconèixer la seva parla, mentre que el lexicògraf pot analitzar els mots que es recullen en el vocabulari alhora que també té exemples del seu ús en la primera part de l’obra.

Per altra banda, s’hi assoleixen els dos compromisos de l’autor, per una banda dignificar els localismes i dialectalismes i per altra banda preservar-los de l’avenç imparable de la uniformització lingüística que estem vivint entre mitjans de comunicació i ensenyament reglat de la llengua a l’escola.

Enric Bassegoda Pineda


 







Añadir comentario acerca de esta página:
Tu nombre:
Tu mensaje:

 
  Avui han vingut 1 visitantes (1 clics a subpáginas) . Salut !  
 
Este sitio web fue creado de forma gratuita con PaginaWebGratis.es. ¿Quieres también tu sitio web propio?
Registrarse gratis