Pàgina principal. Correu electrònic : reporterdelcdec@yahoo.es
 



 

Benvinguts a la República del Cap de Creus.

Un estat trempat on si pot arribar volent o per casualitat.

Des de 2007

**************************



Lluís Feliu

*******************
Aquest any 2018 ja toca !

 

Diumenge 11 de novembre de 2018.

Arriba el professor Uirusu Saikin. ( 11 )

El professor Uirusu feia volar el seu Lexus RC per l’autopista en direcció a Figueres. Quan havia rebut la carta de la Nautilus S.W. dient-li que volien comptar amb ell per a un projecte d’investigació submarina, li havia sobtat que els hi fes falta un especialista en mutacions víriques, immunòleg i forense per a tal projecte. Evidentment, amb les explicacions posteriors que li van donar, no va dubtar ni un segon a acceptar la feina que li proposaven.
Per con havia parlat el senyor Piramonte a Barcelona feia unes hores, el seu fitxatge encara era desconegut per la resta de l’equip, però seria informat d’immediat per tal es pogués incorporar sense problemes al grup.
El senyor Piramonte li va pregar màxima discreció amb la resta de companys sobre la seva feina a l’operació. De fet, pensava Uirusu, mentre deixava enrere la cruïlla de Peralada fent cas omís dels indicadors de velocitat, no sabia ben bé a què es referia Piramonte amb allò de discreció, de fet ni ell mateix sabia ben bé què era el que suposadament hauria d’investigar.

Eren tres quarts de set de la tarda quan l’Henri va entrar a la botiga d’estris de pesca de l’Abdó. Ell era allà, assegut darrera del petit mostrador fullejant una revista de submarinisme del juny passat.

-         Bona tarda.

-         Bona tarda. – respon l’Abdó deixant la revista al mostrador i allargant la mà cap a la que li oferia el francès. – Què hi ha de nou ?

-         Li vinc a fer saber que l’operació Ra comença demà a les 10 del matí. Coneix l’antic supermercat Claramar, davant del passeig ?

-         Si, esclar, però fa anys que el local està tancat.

-         Bé, doncs ara pertany a la Nautilus, demà ens tocarà fer endreça i neteja, serà el nostre punt de treball a terra. També ha de saber que mentre duri la feina s’allotjarà amb nosaltres en un apartament que hem llogat al carrer Tramuntana. Que tinguem la base al seu poble és una coincidència, d’ara endavant agafi-s’ho con si fos un foraster aquí. Així que prepari la maleta i acomiadis de qui calgui, estarà fora de casa tan com duri la feina. – va deixar anar l’Henri de correguda mentre lluïa un somriure fotetis.

-         Si, esclar, demà mateix ... M’agafa una mica d’imprevist ... Bé, no hi ha cap problema. – respon l’Abdó fent-se més el sorprès del que ho estava. De fet ja ho havia parlat amb la dona un munt de vegades i ho tenia tot més que preparat.

-         Bé doncs, quedem demà a les deu al Claramar. – ratifica Boquerel com si el supermercat no portés més de deu any tancat.

-         D’acord, bona tarda senyor Henri.

-         Bona tarda senyor Mascaró.

Continuarà ...

Dimecres 31 d’octubre de 2018.

Henri Boquerel posa en marxa l’operació Ra. ( 10 )

L’Henri Boquerel enfilava la baixada de Bàscara amb el Land-Rover llarg de la Nautilus. Pels altaveus sonava una maqueta de Dj Dlando. L’Henri, que era un fan de la música electrònica, havia descobert ‘Les rares sessions de la Electro/Vectro’ de ràdio Llançà, i s’havia descarregat tots els podcasts del programa, que cada setmana proposava una molt bona selecció. Al seient del costat hi reposava un petit maletí amb el planning, ordres i accions a emprendre per tal de tirar endavant el nou projecte de la Nautilus al Cap de Creus.
El camp base estaria situat a el Far de Bol, el poble de l’Abdó. Allà havia llogat un petit local proper a la platja, en desús de feia anys, on encara es podia llegir ‘Supermercado Claramar’ en el cartell mig rovellat, i un apartament d’un bloc, que ara a finals d’octubre, fora de temporada, estava totalment desocupat. En aquest seria on ell, l’Abdó, algun altre col·laborador especial, o fins i tot el senyor Piramonte si els feia una visita, tindrien casa seva. La resta de membres de la operació serien la tripulació del Bravatto III, però ells feien vida al vaixell. El Bravatto III era un antic pesquer transformat en un buc d’investigació i de serveis d’immersió a particulars, normalment fotògrafs i científics independents.
Un cop arribés a el Far de Bol prepararia la intendència a l’apartament i es posaria en contacte amb l’Abdó, per fer-li saber que l’operació Ra començava demà mateix.

 

El Bravatto III deixava el port de Barcelona a les deu del matí enfilant proa al Cap de Creus. Havia salpat uns dies abans del port d’Ancona fent escala a Barna per tal de posar al dia tota la paperassa i permisos per poder treballar a la zona de la Mar d’Amunt
Aquesta vegada seria per un treball fotogràfic submarí de dos fotògrafs nord-americans interessats pels diferents fons submarins del mediterrani.
Els germans John i Michel Strauber eren nord-americans, efectivament, també eren fotògrafs, i estaven interessats pels fons marins, ara tenien exactament el mateix interès que la Nautilus S.W. .
El capità Caveller ja els havia embarcat en altres operacions de la Nautilus arreu del món. A part de fotògrafs eren bons mariners, experimentats navegants i homes de confiança del mateix Piramonte.
El Bravatto sallava sense presses, l’endemà al matí envistarien la costa del Far de Bol, on fondejarien a una milla de la població a l’espera d’odres.
Amés del capità, un suboficial, un maquinista, i els germans Strauber, la tripulació constava de quatre mariners més, homes que dominaven totes les feines que feia falta saber fer en una operació com aquella.

Continuarà ...    


Dilluns 22 d’octubre de 2018.

 

El misterio de la cripta embrujada.  Eduardo Mendoza.

No puc negar la il·lusió que m’ha fet rellegir aquest llibre que vaig proposar al Club.
Li tinc especial afecte per què, tal com admet Mendoza amb Ross McDonald, un símil em va passar a mi amb ‘la cripta’ i el meu ‘paral·lel 80’. Ara, però, he descobert que unes sensacions que va tenir Mendoza en escriure’l, són les mateixes, fil per randa, que vaig sentir jo amb el ‘paral·lel’.
Dic que les descobreixo ara per deslliurar-me de qualsevol sospita de plagi emocional, ja que no era jo, en l’època en què vaig llegir ‘la cripta’, un amant entusiasta de pròlegs i notes d’autor, de les que passava i obviava olímpicament.
Així, el retrobar-me amb aquesta lectura m’ha posat al dia de tals sentiments bessons, sempre que aquelles paraules siguin, i jo no ho sàpiga, un habitual recurs d’autor.
També he reparat en la coincidència vegetal dels noms dels nostres comissaris, un Flores i l’altre Frutos, coincidència totalment fortuïta, fora d’una acció del meu subconscient aliena a mi.
Altres influències de ‘la cripta’ que obertament reconec són el tarannà mediterrani dels seus personatges, per dir-ho d’alguna manera, i com no els noms dels propis personatges. Un Cagomelo Purga i un Bernat Claveguera i Femta, Plutonio Sobobo Quadrado, dentista, i Felipe Quinto Zopenco, alferes, i per dir-ne un de més cultivat : Vizenzo Hermafrodito Halfmann          ( evidentment ‘mig home’ ), i la Flor Conill Glabre.
També en la narrativa , voldria jo, s’hi pogués trobar alguna certa connexió, salvant l’idioma i la infinita distància entre els autors.
Però tornem a ‘la cripta’.
Mendoza posa en boca dels personatges, molt sovint uns maldestres destralers, un llenguatge florit entrat en l’erudició, que si bé pot fer-se una mica incomprensible i fins i tot incongruent, acaba per rendir al lector emmotllant-lo a tal verborrea, fent-se risible en els moments en què ratlla l’esperpent si la comparem amb les situacions altament depriments que viuen els personatges.
És un volum de lectura ràpida i ben encadenada que ens fa passar una bona estona, sempre que sapiguem mantenir-nos dins la trama amb la ment atenta i sempre preparada per gaudir de l’escriptura i el gran domini de la llengua que ens regala Mendoza.

Lluís Feliu.


 

Dimecres 17 d’octubre de 2018.

El biòleg marí. ( 9 )

L’Abdó es mirava l’imponent immoble d’acer i vidre negre de la Rambla de Catalunya. Pisos i pisos d’oficines i seus d’empreses nacionals i internacionals.
Si hagués sigut per ell, la reunió no s’hauria fet mai a Barcelona, no li agradaven gens ni mica les grans ciutats. Bé, ni les petites tampoc. Però la Nautilus Submarine Works tenia la seu més propera allà, i ja havia quedat clar que, per raons de seguretat i altres, l’entrevista de feina tenia que fer-se a l’oficina de Barcelona. Fins ara, el seu contacte amb la Nautilus S. W. era Henri Boquerel, un executiu de mitjana edat prou simpàtic i proper. Havia anat a la seua botigueta d’estris nàutics i de pesca, i com li va fer saber, la Nautilus estava interessada en què possés al seu servei la seua experiència i coneixements de la zona del Cap de Creus, especialment en derelictes i recuperacions arqueològiques en què havia participat a càrrec del Govern català.
L’Abdó, amés de vendre cadenes i caps, i hams i esquers, era biòleg marí, experimentat submarinista i gran coneixedor de la costa i fons marí des de Portbou fins l’Estartit. Podria haver treballat per a qualsevol gran empresa o en agosarats treballs de recerca arreu del món, però ell s’estimava més la tranquil·litat de viure i treballar a el Far de Bol, un petit poblet mariner entre Llançà i el Port de la Selva, que encara mantenia l’aire tranquil i decadent dels anys 60. Quan li sortien treballs esporàdics que li cridaven l’atenció, la seua dona, la Marta, era la que li atenia la botiga.
Segons el panell indicador al hall de l’entrada, la Nautilus tenia l’oficina al pis 25, que compartia amb L’Acheron Inc. Una empresa francesa de camuflatge militar, segons informava la part secundària de la plaqueta.
A l’arribar al pis 25 la oficina de la Nautilus no tenia pèrdua. El submarí del capità Nemo apareixia immòbil ocupant l’enorme vidre tintat amb diversos tons  de blau en moviment, del blau turquesa al blau marí, que definia tot el frontal de les instal·lacions de l’empresa. En un costat una gran porta de fusta antiga, de ben segur recuperada d’algun mas abandonat, era l’únic punt d’entrada visible.  Al apropar-s’hi va veure com la càmera del sistema de seguretat que controlava el pas se’l mirava descaradament. Es va quedar quiet prop de la porta encarant-se a l’ull electrònic. Uns segons desprès  va sentir un ‘clic’ i la porta es va obrir sola.

-         Passi senyor Abdó. – li va convidar una dona de mitjana edat, molt ben vestida, que l’esperava unes passes més enrere, en el què era un petit rebedor recobert amb unes planxes d’acer envellit, reblades i gravades amb motius del fons del mar.

La dona va començar a caminar, i l’Abdó la va seguir unes passes per darrera. Al sortir del rebedor van irrompre dins de la immensa oficina, on només i lluïa una taula amb els estris d’una secretària i una cadira, i rere d’una infinita paret de vidre transparent, el que semblava el despatx del director. L’Abdó va quedar bocabadat de com per la banda de fora es veia el gran submarí ocupant la vidriera de blaus mutants, i a l’interior es veia tot el fora de l’oficina net i pelat. En aquell moment va aparèixer el que devia ser el director d’operacions de l’Europa Sud, tal com li havia fet saber l’Henri Boquerel, el seu contacte.

-         El senyor Piramonte l’atendrà de seguida. – el va informar la secretària mentre el deixava sol.

Uns segons desprès el senyor Piramonte, que havia entrat un moment al seu despatx, se li apropava amb un somriure i allargant el braç per a saludar-lo.

-         Senyor Abdó, benvingut a casa nostra.

-         Encantat senyor Piramonte. – va respondre mentre es daven la mà.

-         L’ha sorprès la desaparició del submarí de la vidriera de l’entrada ? – va deixar anar Piramonte con si li hagués llegit el pensament. – Ha, ha, ha, - riu el director mentre li explica el secret. – El submarí i el vidre són allà, el que veieu ara és una gran pantalla flexible de alta definició que emet les imatges de l’entrada que graven les càmeres. – diu tot cofoi – Va ser idea meva. – confirma amb un gran somriure. – Passem al despatx, si us plau.

El senyor Piramonte el va fer asseure amb un gest de la mà capa la butaca del davant de la seua enorme taula.

-         Bé senyor Mascaró, - comença el director – com ja sap, ens interessaria en gran manera que acceptés treballar amb nosaltres en el proper treball de recerca a les aigües del Cap de Creus.

-         Sí, esclar, és molt interessant. – va apuntar l’Abdó, que ja havia acceptat la feina el primer cop que va parlar amb l’executiu a la botiga  del Far de Bol.

-         Ahà, i per acabar-lo de conquistar li explicaré una mica la història que ens ha portat a fer aquesta incursió submarina.


El senyor Piramonte va anar fins el costat de la taula, i va portar una caixa de fusta molt fosca, d’uns 80 cm. de llarg i un través de mà d’alta.
Amb la caixa davant seu va poder apreciar signes i dibuixos egipcis molt desgastats.

-         Senyor Mascaró, aquesta aventura l’entusiasmarà. – apunta Piramonte mentre obre la caixa egípcia i en treu un rull de pergamins semitransparents. Al desplegar el primer full sobre un vidre retro-il·luminat es van veure unes línies i dibuixos sense sentit aparent.

Desprès en va sobreposar un segon i un tercer, i les traces ja es presentaven com una mena de mapa amb tres vaixells egipcis en un mar bordejat per una costa desconeguda.

-         I ara el full final senyor Mascaró. Digui el que en pensa.

Al posar el quart full es va aclarir el misteri. El vaixell egipci del mig llençava per la borda alguna cosa que anava a parar al fons del mar. I la costa ?

-         És evident que és una part del Cap de Creus, segurament entre el Cap de Ras i el Port de la Selva, a unes 5 milles de terra ferma, poder. – Diu l’Abdó una mica esverat fitant-ho amb el dit.

-         Això també és el que creiem nosaltres. Si accepta el treball la seua feina seria trobar el lloc on van deixar anar la càrrega els egipcis i recuperar-la. – diu Piramonte tot senyalant el dibuix d’una caixa que s’anava enfonsant.

-         Si, esclar, accepto la feina. – respon l’Abdó sense donar-hi més voltes – Suposo que disposen de tot el material necessari.

-         Senyor Mascaró, ho tenim tot i més. – sentència el director lluint un somriure i allargant la mà per a tancar el tracte. – La meva secretària s’encarregarà de tota la paperassa i li farà arribar a vostè.

-         Gràcies.

-         Estarem en contacte Abdó. – l’acomiada Piramonte.

La secretària ja l’esperava a l’altra banda de la paret de vidre del despatx. El va acompanyar fins el rebedor d’acer gravat.

-         Tingui senyor Abdó. – li ofereix mentre li allarga una cartera de l’empresa. – Hi ha una targeta bancaria que pot fer servir per pagar despeses relacionades amb l’operació Ra, que és el nom del projecte en què treballarà. – l’informa la dona amb un somriure amistós. – També hi ha números de telèfon que li poden ser necessaris. L’Henri ja es posarà en contacte amb vostè per començar la feina. També hi ha el meu correu electrònic, és el que posa Isabelle.conta, m’ha d’enviar les seves dades i el número de compte on vol ingressar la paga. – li aclareix amb un altre somriure.

-         Sí, esclar, ja li enviaré. Bé doncs, fins aviat.

-         Fins aviat, senyor Abdó.

La porta fa un ‘clic’ i s’obra.

Continuarà ...    

 
Dimecres 10 d’octubre de 2018.

 

La bibliotecària. ( 8 )

L’Adana Stamp caminava decidida i segura pel passadís medieval interior que duia a la biblioteca. Ningú hauria dit que només feia un parell de setmanes que treballava allà.
Havien tardat ben poc a posar-se en contacte amb ella desprès de què hagués presentat les seues credencials i currículum. Doctora en filologia de tres idiomes, amés del domini oral i escrit de quatre més, experta en llengües mortes, i una formació de bibliotecària exemplar, eren unes raons sense competència entre les altres candidates i un sol candidat.
Sense que això tingués cap mena d’influència, l’Adana Stamp era una noia guapa, rossa, de cos atlètic i formes perfectes segons els estàndards actuals, excel·lent deportista i dotada d’un caràcter agradable i simpàtic, dins la seriositat de tanta preparació i responsabilitat.
S’havia instal·lat en un pis de lloguer al carrer de la Merceria un parell de setmanes abans de presentar la seua candidatura de bibliotecària, poder sabedora de que seria irrebutjable. No tenia xicot ni ara era el moment adient per a cercar-ne. No fumava, no bevia alcohol, ni sortia de gresca, espacialment ara que tenia un treball molt important a fer.
Cada cop que entrava, es quedava uns instants al pas de la porta contemplant tot al voltant. No es podia negar que la Biblioteca del Castell de Peralada era meravellosa.
Que n’havia sigut d’afortunada la senyora Anna Passa Planes al poder-hi treballar durant tants anys.

Continuarà ...

 

Diumenge 7 d’octubre de 2018.

La biblioteca dels llibres rebutjats. David Foenkinos.

No puc negar que he començat a llegir el llibre amb simpatia. És ben curiós que el primer volum de la temporada del Club de Lectura de la biblioteca Pere Calders de Llançà comenci amb la mort d’un bibliotecari, tal com comença el meu projecte de nou llibre  ( www.republicadelcapdecreus.es.tl ), amb la mort d’una bibliotecària ( suposem que no en moren tants de bibliotecaris a la vida real ).
La lectura es presenta àgil i fàcil, encara que de vegades la descripció de la vida dels personatges es fa una mica massa llarga, atenent els precipitats desenllaços que els toca viure, i el fil del suspens sobre el veritable autor del llibre rebutjat, també queda en un segon pla ensorrat per la quasi exasperant normalitat del dia a dia dels implicats de la trama. Tant és així que a la fi el nom de l’autor rebutjat mai ha de veure la llum.
El desenvolupament final discorre gràcies a simples ( que no arriben a ximples ) accions i successos que venen bé per a solucionar l’embolic, i que ens hem de creure sense buscar-hi més raons i despresos de qualsevol mala fe, que pugui posar en dubte el tripijoc de la parella protagonista.
A la fi, una lectura entretinguda i agradablement poc pretensiosa, on dues incursions al sexe digital, poden ser, per els més susceptibles, excessivament atrevides per a tal relat.

Lluís Feliu.

 

Dijous 11 de gener de 2018.

Un poble de desgraciats.

Coneixent en Quimet, en Jan me l’havia presentat temps ha, i ara érem prou amics, vaig notar que estava una mica abatut. Tot i la diferència d’edat a favor seu, ens enteníem molt bé.

-         Ep ! Quimet ! – el saludo mentre m’assec davant seu servit d’una canya. Ell aixeca el cap, deixa de remenar el tallat i força un somriure.

-         Et veig una mica capficat.

-         No és res, estava pensant en lo que he viscut aquestes festes; què vols, no tot poden ser alegries.

-         Que has tingut algun problema per festes ? – li pregunto jo una mica inquiet.

-         No home, no, he estat de visita a ca la meua germana, amb el meu nebot, i els cunyats, que viuen a Funestells. – m’informa en Quimet.

Era veritat que en tots aquests anys, mai havíem parlat de quin era el seu poble.

-         I doncs ? – li apunto per si es vol desfogar d’alguna cosa.

-         Penso que poder vaig fer bé de marxar del poble de jove. – sospira.

-         Per què ho dius això ?

-         Mira, hi vaig anar a passar-hi un parell de dies, i a l’últim, desprès de dinar, vam xerrar una mica, d’això, d’allò. I li vaig preguntar al meu nebot si ja tenia novia.

-         I ? – l’estiro fent un glop de cervesa.

-         Doncs que valdria més que hagués callat, la meu germana ja va contestar pel noi, ja et dic que per l’edat que té és una mica ganàs.

-         No cal que tingui pressa, - va saltar ella – total per les quatre petardes que corren, que no saben ni fregir un ou. Això sí, cardar tant com vulguis, però no saben ni rentar-se les bragues. Quina joventut, aquests es volen ficar al món ? I si no, mira a tots els seus amics, ara una, ara una altra, totes estudien, però ara això no els hi agrada, i proven allò i tampoc els hi va bé. Total, només cal donar un cop d’ull per aquí el poble, tots es deixen als dos dies. – sentència.

-         Saps que va morir el vell del celler Botes ? – em pregunta l’home de la meu germana com per canviar de tema.

-         No, no ho sabia. Els fills mantindran la casa i el celler, no ? – aventuro jo.

-         Els fills aquí ? Ja pots pensar, això s’ho vendran per res i menos, i fora. A més, tots han quedat a mata i degolla per l’herència.

-         I en quantes cases no ha passat això, - i torna la meu germana, sempre tan positiva – els de cal Santonet es van fotre els plats de la vaixella de la mare morta pel cap. I els del rec de baix, els crits i les trompades se sentien des de la plaça estant, i els que em callo.

-         Quan hi ha calers pel mig ... – ho adoba el cunyat Adrià.

-         Buenu, no sempre serà així ... – vaig dir jo amb alguna esperança.

-         Reeees, tots acaben mal. – judica ella.

-         I la feina, ha millorat al poble ? – trec jo per parlar d’una altra cosa.

-         Res, poca cosa, qui vols que hi vingui aquí.

-         Mira només les dugues botigues que van obrir l’any passat. El que venia coses d’això d’ordenadors, es passava el dia al pas de la porta fotent queixalades a la boira, i ja ha tancat. El que ven ràdios i televisions, al final em penso que es fotrà les cames com els pops. – pronostica ma germana.

-         Qui vols que en compri cada dia de televisions i ràdios. – diu l’home.

-         Ja en tindrà de capellans a l’enterro ... – remata el germà.

-         Tot s’ha de dir, eh! – ve a solucionar-ho ella – Els del poble són tots uns esquena drets, a pocs, a pocs, els hi agrada ajupir la carcanada.

-         És veritat això, força, força esquena drets. – ajuda el cunyat Adrià, fent que si amb el cap amb vehemència, mirant-me a mi – Repassa cada casa, repassa.  

-         Però es que hi ha algú de bo en aquest pobles a part de nosaltres ? – pregunto ja una mica picat davant tanta negativitat.

-         Ai ! Nosaltres, diu, aquesta família diu, aquí també caldria separar el gra de la palla ! – burxa la meua germana.

-         Ni gra, ni palla, ni els collons d’en Bamba ! – salto emprenyat per la indirecta – Aquí lo que sempre hem sigut és un poble de desgraciats; per això vaig fotre el camp jo !

-         Homeeeee, oncleeeee. – deixa anar el ganàs.

-         I com vau acabar ? – li pregunto interessat.

-         Doncs, adéu, adéu, bon vent i barca nova.

-         Esclar. Però tu no t’hi encaparris massa. Hi ha persones que només veuen les desgràcies i res de positiu enlloc, i al final t’arrosseguen al desànim.

-         Sempre li havia dit a la meu germana, per què collons has de conèixer la història de tothom del poble, si només en pots explicar merda i desgràcies. Collons és que parlis de lo que parlis, mai pots posar un exemple de res de bo !

-         Tranquil Quimet ! -  li dic jo amb un somriure, acabant-me la cervesa – et puc assegurar que tu no t’hi assembles en res a la teu germana. Per això som amics.