Pàgina principal. Correu electrònic : reporterdelcdec@yahoo.es
 

 

Benvinguts a la República del Cap de Creus.

Un estat trempat on si pot arribar volent o per casualitat.

Des de 2007

**************************



Lluís Feliu

*******************
Ja torna a ser a la venda la tercera reedició del llibre 'Recull casolà'. Nomès el trobareu a les llibreries de Llançà, 'Felip', 'Pumareda', i la 'Llibreria Gros' del Port.                      

********************
Llançà, paral·lel 80

Venut l'últim exemplar de ‘Llançà, paral·lel 80’ !!
Moltíssimes gràcies a tots els que l’heu comprat, als que l’heu patit i als que l’heu gaudit.
Gràcies de tot cor ! Molt feliç any 2022 ! 



*****************************************

Dijous 17 de novembre de 2022

Cròniques de Llançà ( XIII )

A través dels llibres d’Actes de l’Ajuntament ( 1887 )

Lluís Feliu Pumarola

2 de gener 1887

Es llegeix un escrit presentat pel Sr. José Ribot en qualitat de mandatari de la Sra. Concepció Cortada i Fàbrega, en el que manifesta tenir notícia de que l’ajuntament a facultat al Sr. Antonio Vidal, sereno de la vila, per a cultivar i utilitzar un terreny del territori dit ‘Juncar’, i estan en la part que llinda amb el Sr. Bartolomé Moisa, i el conegut com Garcia, acudeix en contra d’aquest acord ja que només era sabut pel President de la Corporació, i reclama que amb tota la brevetat possible, li sigui entregat el llistat certificat literal, de tots els acords que hagi pres aquesta Corporació Municipal. Per unanimitat s’acorda expedir tal certificat al Sr, Ribot, en la qualitat que obra. ( Foto 1 )

Es dóna lectura de la carta del càrrec d’Administrador de la Virgen del Puerto, que ha presentat Don Antonio Vidal i Baret. L’ajuntament accepta la dimissió, i es presta notificar-ho al reverent capellà rector de l’església d’aquesta vila.

16 de gener 1887

Es llegeix un escrit del mestre Sr. Juan Pacareu en el que exposa els defectes que reuneix el local de l’escola, i demana es traslladi dita escola, amb la urgència que les necessitats de l’ensenyament requereix. L’ajuntament contesta que ho resoldrà en el temps oportú.

17 de gener 1887

S’obre la sessió en la que es presenten les demandes sobre els impostos de consum.

Nº 1 La Sra. Antonia Lluch, vídua Dalfau, reclama suplicant se li rebaixi la quota, manifestant que la seva riquesa a disminuït a causa de la plaga de la fil·loxera, i que el número de la seva família no ha augmentat, i compara la seva quota actual amb la dels anys 1883-84. L’ajuntament, vist el dictamen de la Junta Repartidora, i sabent que la fil·loxera ha envaït i destruït les propietats de tota la comarca, però tenint en compte que el seu cup de consum no ha disminuït en res, i que tothom ha de contribuir la respectiva posició social, i vista la lamentable misèria que s’ha desenvolupat en tot el districte, s’acora per unanimitat desestimar la reclamació de la Sra. Antonia Lluch, vídua Dalfau.

Nº2 Don Miguel Estela Bech, suplica una rebaixa de la seva quota per la disminució de la seva riquesa, i presenta una escriptura de venda a favor del Sr. Joaquim Bech de Laredo(?) de dos finques, i la subrogació de dues hipoteques a la seva mare, tot davant notari el Sr. José Baute Lacoste de Figueres. L’ajuntament manifesta que el recurrent no pot demostrar satisfactòriament, que aquestes accions presentades disminueixin les seves riqueses, i desestima per unanimitat la seva petició.

30 de gener 1887

Es llegeix una comunicació de l’alcalde de Figueres reclamant a aquest ajuntament l’import del segon trimestre, de les despeses carceràries. L’ajuntament acorda satisfer aquell import en la major brevetat possible.

Es fa saber que a l’escalada de l’església parroquial, s’ha observat un despreniment d’algunes pedres de la barana. El Sr. President manifesta que atenent a l’ornat públic, es considera utilíssima la recomposició d’aquell desperfecte. Així, s’acorda recompondre el desperfecte, i el seu import es satisfarà amb càrrec del capítol 6é, article 1é. L’acord va ser acceptat quatre contra un, amb el ‘no’ del Sr. Joaquim Pacareu. També es faria l’obra de col3locar una pedra a la cloaca del carrer Pilota, que es pagaria amb càrrec al capítol 3é, article 3é.

20 de febrer 1887

L’ajuntament rep les reclamacions del M. I. Sr. Delegado de Hacienda, i el Sr. Administrador de Impuestos, sobre els dèbits de consums i cèdules que l’ajuntament té amb la Hacienda de la Província. La corporació municipal demana la suspensió del pagament dels impostos, tenint en compte la excessiva misèria per la que travessen les famílies de jornalers de la vila, augmentada per les inclemències del temps, i fa saber al Sr. Delegat que no es pot fer front a tals pagaments, ja que el consistori d’aquesta vila, ha tingut que adoptar l’humanitari sistema de repartir bons als pobres, per evitar els tristos espectacles produïts per la fam, que podrien arribar a comportar un conflicte major.

L’ajuntament, per unanimitat, satisfarà al Sr. Juan Iter Marli ‘hojalatero’, la quantitat de 13,50 pessetes per uns objectes venuts per la casa capitular. Es paga al carboner l’import d’una càrrega i mitja de carbó, del capítol d’imprevistos. Es paga al Sr. Joaquim Barlam la quantitat de 15 pessetes per treballs de auxiliar de secretaria, que ha practicat fins avui.

9 de març 1887

Es dóna vista a un escrit dirigit a l’ajuntament pel Sr. Joaquim Guanter, en el que demana es fixi l’extensió de terreny al que s refereix l’acord del 3 d’octubre últim, al parlar del terreny ‘Sorral del Port’, consignant els llindars del mateix, i assenyalant-ne els marges, i s’ofereix a presentar els títols de propietat que té sobre el terreny ‘Sorral del Port’. La corporació, vist l’assumpte, i ja que el recurs d’alçada que va ser presentat pel recurrent al Consejo de Estado, i que dit recurs va ser desestimat pel Ministerio de la Gobernación, s’acorda que no és procedent la sol·licitud del Sr. Joaquim Guanter.

El Sr. Alcalde de Figueres, insta a l’ajuntament a que anomeni un representant per anar a la reunió per discutir i aprovar els pressupost de presons de l’any 1887-88. Per tal efecte s’anomena al secretari Sr. Emilio Concustell, a qui se li pagaran les despeses, i se li avança la quantitat de 8 pessetes del capítol d’imprevistos.

12 de març 1887

Es revisen les Altes i Baixes de la Riquesa Territorial.

Nº1 El Sr. Manel Falcó Ginjaume sol·licita ser baixa de la riquesa consignada a 1/8 de vessana de terra d’hortalissa, al territori ‘Salanca’, amillarada al número 143, per ser venuda a la Sra. Lucia Cervera.

Nº2 El Sr. Pedro Guanter Pla, sol·licita inscriure a l’amillarament quatre finques al seu favor, i unes altres quatre al favor de la seva mare Maria, finques que procedeixen del seu difunt pare.

Nº3 El Sr. Miguel Estela Bech sol·licita baixa d’un camp de nom ‘Salanca’(?) d’una casa dita ‘Can Baqué’, al carrer Riamera número 23, i d’un hort al territori ‘El Puerto’.

Nº5 La Sra. Josefina Sabater Marcé sol·licita alta d’una casa al carrer Muralla número 14.

20 de març 1887

Es dóna vista a una sol·licitud del Sr. Jaime Riera Viñas, que demanda se li indiqui la línia que ha de seguir una paret que vol construir en un hort de la seva propietat que queda en front de la Carretera del Port dit ‘Virgen de la esperanza’.

27 de març 1887

La comissió d’obres notifica que ja ha traçat la línia per la paret que el Sr. Jaime Riera vol construir a la seva finca de la ‘Mare de Déu de la Esperanza’, front la Carretera del Port. La comissió, desprès de deliberar autoritza la construcció que serà verificada per l’ajuntament.

Es veuen dos comptes presentats pel Sr. Pedro Masdeu, paleta, una amb un import de 34,25 pessetes pels números del cementiri i la seva col·locació i material, i l’altra de 6,50 pessetes per tapiar la cloaca als punts de les clavegueres dels morosos en el pagament de l’import de dita cloaca.

9 d’abril 1887

Nº7 El Sr. José Bosch i Fulcarà, demana ser alta d’una finca vinya i erm, situada en aquesta vila en el territori dit ‘Venturer’, de mida de 131 àrees i 22 centiàrees, que ha comprat a Don Vicente Compte Clausells. Presenta escriptura autoritzada per don Juan Majuelo, notari d’aquesta vila.

Nº8 el Sr. Juan Camprubi Viñals, declara ser baixa d’una casa i pati d’aquesta vila, al carrer de la Creu número 2, que ha venut al Sr. Nicolás Ferrer Roig, amb escriptura de 19 d’agost de 1885.

Nº12 El Sr. Benito Mallol i Serradell demana ser alta d’un hort d’aquesta vila, al territori ‘Hort d’en Negre’, i també una finca a ‘Ratacunill’ de cabuda 2 àrees i 73 centiàrees.

Nº13 El senyor Pedro Masdeu com administrador legal dels bens de la seva consort la Sra. Maria Vilarodona, demana traslladin els bens de la Sra. Quitèria Madrenas(?) com hereua d’ella.

Nº14 El Sr. Pedro Masdeu demana ser alta d’una casa situada en aquesta vila al carrer Orient número 2 que compra a la Sra. Mercedes Llorella.

Nº17 El Sr. José Ribot, com mandatari de la Sra. Concepción Català, demana se inclogui una finca amillarada en el terreny dit ‘Juncar de l’Estany’, sense presentar escriptura.

29 d’abril 1887

Nº19 El Sr. Juan Pacreu Ferrer demana ser alta de les finques pròpies del seu pare Francisco Pacreu, que li corresponen com hereu universal.

22 de maig 1887

La Sra.Maria Pagès propietària d’aquesta vila, declara que se li tiri una línia per poder edificar una paret al lloc dit ‘La Virgen de la Esperanza’, que llinda amb la carretera del Port.

5 de juny 1887

El Sr. Pedro Masdeu, paleta, presenta dos comptes, un per reparacions a l’Escola, i clavar la barana de l’escala, amb un total de 8,65 pessetes, i l’altre compte de 157,61 pessetes, pels treballs fets en els cementiris d’aquesta vila.

El Sr. Juan Estela e Iter, reclama se li expedeixi un títol a favor seu sobre el nínxol que comprà al Sr. Fernando Xirau, el número 4 de Ponent del Cementiri General.

19 de juny 1887

Es llegeix l’ordre del dia pendent d’acord sobre com evitar en el possible, els tristos estralls que cada any causa la hidrofòbia(1), que es desenvolupa en la temporada de calor, per alleugerir en lo possible a les famílies pobres que tinguin algun dels seus individus, per sofrir la mossegada hidròfoba. Així, l’alcalde publicarà un bàndol ordenant que els gossos hauran d’anar proveïts de morrió, i en cas contrari se li subministraran boles d’estricnina, i altres disposicions encaminades a tallar aquest mal. S’acorda comprar 25 boles d’estricnina que s’entregaran a l’agutzil per què les subministri als gossos sense morrió, tan de dia com de nit, amb la precaució de no deixar cap bola abandonada. 1( Hidrofòbia, malaltia infecciosa que pateixen alguns animals, especialment els gossos, i que es transmet a través de les mossegades d'aquests animals. )

25 de juny 1887

El Sr. Secretari dóna lectura sobre el repugnant espectacle al quedar aquells animals a la vista del públic. Per aquest motiu, insta a la corporació que faci complir al sereno el seu compromís, tal i com estava establert en el contracte. S’avisa al sereno per què passi dos cops al dia a recollir els munts de fems, immundícies, i també els gossos que resultin morts.

El Sr. Pares proposa que com que han baixat els preus de l’arrendament de les cases en aquesta població degut a la falta de treball, s’hauria de mirar si ara es trobaria un local més barat que el que ocupen en aquest moment les Escoles.

1 de juliol 1887

El Sr. Secretari llegeix l’ordre del dia ressaltant que segons la vigent llei municipal, corresponen a aquesta població el número de 2000 residents, o habitants domiciliats. (...) Al Sr. Baltasar Puntonet i Bosch, pels cinc vots aconseguits, li correspon la jurisdicció als distrets de, el del Nord, que comprèn ‘Setcasas’, ‘Barrio del Puerto’, i part de la vila limitada pels carrers de la Creu, Unió, Florida Blanca, i Sol, també ‘Balleta’, ‘Manso Madres’, ‘Molí Pujol’, ‘Heras’, i part meridional d’aquesta vila limitada per dits carrers.

2 de juliol 1887

La Corporació fa els nomenaments dels alcaldes de barri, els elegits són : pel ‘Barri del Port’ el Sr. José Bosch i Cervera, i pel de la ‘Balleta’ al Sr. Francisco Guanter i Pla.

9 de juliol 1887

El mestre de l’Escola Pública de nens presenta el seu pressupost per a despeses i ingressos de 1887-88. La mestra de l’Escola Pública de nenes que ho és des de 1883         presenta els seus pressupostos. El regidor Sr. Martin Poch proposa que abans d’aprovar els pressupostos del mestre de nens, es comprovi que les despeses consignades són convenients. El pressupost de la mestra de nenes s’aprova per unanimitat.

El regidor Sr. Feliu Heras fa present a la Corporació que s’observa que molts gossos vaguen sense morrió, cosa que es de lamentar. Així s’acorda de continuar subministrant boles d’estricnina als gossos que faltin a tal requisit.

16 de juliol 1887

S’exposa a la Corporació que el propietari del local de l’Escola de nenes, vol que s’acabi el contracte, però al no haver-hi aquest contracte d’arrendament, s’acorda posar a subhasta pública aquest servei, que s’adjudicarà al qui ofereixi millors condicions.

El Sr. President posa en coneixement de la Corporació el mal estat en què es troba el local destinat als pobres transeünts, a causa del descuit i falta de neteja del pobre acollit Antonio Prat. S’acorda col·locar a dit subjecte a l’estança de la torre, que primer s’emblanquinarà, a l’igual que el local destinat a pobres, i es previndrà al subjecte indicat que si no conserva la deguda neteja en la mencionada estança, se li tancarà la porta privant-li l’entrada.

6 d’agost 1887

L’ajuntament queda entès d’una comunicació del Sr. Delegado de Hacienda, a la que imposa a l’ajuntament i la Junta Pericial d’aquest districte, la multa de 50 pessetes per no haver confeccionat el repartiment de la contribució territorial.

S’acorda pagar 1 pesseta al Sr. Pedro Porcallas per la poda de l’arbre de la Plaça de la Constitució.

20 d’agost 1887

S’acorda unànimement fer blanquejar el frontispici de la Casa consistorial, i el Saló de Sessions.

En vista dels abusos que es cometen en les propietats d’aquest terme municipal, s’acorda per unanimitat practicar rondes per tal d’evitar tals abusos.

3 de setembre 1887

Es presenta un compte per part del Sr. Juan Xaubet reclamant el pagament de 18,20 pessetes, per 81 litres de civada subministrada a l’exercit l’any econòmic anterior. S’acorda pagar aquest compte.

25 de setembre 1887

S’atén un escrit del Sr. Juan Pacreu Pagès en el que manifesta que un veí d’aquesta vila, el Sr. Honorato Vilanova, s’ha permès perjudicar la carretera que condueix al Port de la Selva, de la que ha tret terra, i ha destrossat un pas a nivell, i un cordó que existia per la millor conducció de les aigües en temps d’avingudes. S’acorda que la comissió d’obres ho examini, i desprès es resoldrà.

Queda acordada practicar una visita a l’Hospital d’aquesta vila, demà a les dues de la tarda, en missió dels Senyors de la Junta Benèfica.

2 d’octubre 1887

Es dóna lectura a l’acord dictat per el M. I. Sr. Governador Civil d’aquesta província en el recurs d’alçada interposat per la Sra. Concepción Cortada, contra l’anunci de l’ajuntament relatiu a les delimitacions de la propietat d’un terreny comunal denominat ‘Estany’, i dit acord desestima el mencionat recurs.

9 d’octubre 1887

Es dóna vista de la resolució dictada per la ‘Administración de Propiedades e Impuestos de la Província’, la que rebaixa al Sr. Eugenio Perxas 34,80 pessetes la seva quota de consums, en virtut de la reclamació de l’any 1885-86. La Corporació Municipal acorda unànimement acudir en alçada davant la ‘Dirección General de Impuestos’ contra l’anterior resolució.

Es fa lectura d’un escrit presentat per la Sr. Antonio Vidal i Girbal, actual sereno de la població, en el que expressa que atesos els danys i afliccions que ha sofert en els auxilis que li produïen el càrrec de sereno, demana a l’ajuntament li deixi utilitzar la resta del terreny comunal dit ‘Estany’, pel temps i condicions que necessiti.

16 d’octubre 1887

Es procedeix a resoldre la demanda del Sr. Antonio Vidal, actual sereno, i tenint en compte que el terreny que reclama, pertany al comú, i per tan no es pot cedir a particulars, sinó que cal observar les formalitats legals, així doncs s’acorda desestimar la petició i comunicar-ho a l’interessat.

27 de novembre 1887

La Corporació, tenint en compte el gran temporal que va ocórrer en aquestes costes entre els dies 17 i 18 del mes actual, i volent que consti perpètuament el punt fixe del límit on arribaren les onades del mar en el paratge titulat ‘Sorral del Port’, s’acorda per unanimitat obrir una àmplia informació respecte de l’extrem expressat entre els veïns del Port, els que tindran que declarar davant l’alcalde i el secretari de la Corporació, verificat el resultat, es donarà al present ajuntament.


15 de novembre de 2022

“Ponga un Congeleitor en su vida”  ( 33 )

Ja a les quatre de la matinada, els militars van interceptar alguns grups de zombis pels voltants dels pobles que se suposava serien atacats. Al moment es dóna l’avís a tots els comandaments situats sobre el terreny, de l’avanç dels morts-vivents, però de negra nit, era molt difícil detectar les seues noves posicions.
El gruix principal de l’horda va arribar a les poblacions atacant i traspassant les puntuals defenses militars.
Aquella nit i matinada els zombis van fer assalt d’una manera sorprenent. Entraven a les cases soles esbotzant portes i finestres, hi feien com una ràpida riuada, abraonant tots els estadants a l’hora; l’envestida era brutal i mortal de necessitat.
A l’entrar a les poblacions, la tècnica era la mateixa, rebentar la porta principal i pujar en tromba escales amunt, trencar les portes a la força bruta, i col·lant-se als pisos en columna mortal per estances i habitacions enxampaven a famílies senceres horroritzades, que eren queixalades sense misericòrdia tinguessin l’edat que tinguessin.
Amb l’estrèpit i cridòria, els residents dels pisos superiors intentaven bloquejar les portes amb mobles i taules. Alguns se’n van sortir, els que tenien mobles antics, més grossos i pesants. Però els apartaments d’estil minimalista, sense defensa, van ser estroncallats i tots els que hi vivien anihilats furiosament.
La infecció s’havia tornat molt més virulenta i ràpida. Una vegada els zombis tenien tothom mort, esperaven en silenci, bavejant i queixalant l’aire rabiosament, fins que en minuts, els nous retornaven de la mort per unir-se a les files. Semblava que sabien que la unió fa la força, i esperaven ansiosos fins que l’últim ressuscités. No deixarien cap dels seus enrere. Així amb les files reforçades, baixaven les escales com un torrent de terror, per un cop al carrer, entrar al següent edifici.
Una hora desprès, la lluita entre militars i zombis era pels carrers dels pobles, i d’una virulència desfermada.
Les metralladores pesades escombraven els grups més nombrosos, mares, pares, i criatures diabòlicament furioses, saltaven a trossos per l’impacte de les bales, així com els cotxes, aparadors de botigues, i vidrieres de bars i restaurants.
Els zombis estripats, molts sense extremitats, lluitaven amb una vida sense fi, estremint-se esbudellats, altres només amb un braç o una cama, continuaven arrossegant-se, avançant sense fre cap els militars, que es defensaven com podien.
De sobte, una pluja de zombis va caure sobre els vehicles lleugers armats. Els atacants dels pisos ja no sortien per la porta, es llençaven amb un ímpetu boig per les finestres dels apartaments més propers als militars.
En aquells moments es van perdre diverses metralladores, i les que van poder, van rebre ordres de buscar posicions segures.
Al poble de Pontós es va fer una prova d’estratègia. S’havien apostat tiradors d’elit als edificis del voltant de la Plaça Major i als carrers que hi donaven, il·luminant tot el lloc amb grans focus. Altres forces de terra protegirien aquells bastions.
L’arribada de l’exercit de morts vivents provinents dels camps i boscos dels voltants, inundaven els carrers Capellans, Mas Clos, Figueres, del Pou Comú, i la carretera general, en direcció a la llum artificial.
Quan van ser a la distància adequada, els tiradors van començar a disparar amb precisió; un tret al cap, un a un.
A uns cent metres de les seues posicions, els munts de baixes zombis cobrien l’empedrat dels carrers. Tots els infectats amb un forat al front restaven estesos al terra tremolant, però sense poder fer cap més moviment.
No obstant, la quantitat de la legió de no-morts era tanta en aquells carrers, que les forces humanes a peu de terra, fins ara amagades, van tenir que entrar en combat cos a cos, sempre amb l’ordre de disparar al cap.
A Pontós va haver-hi dinou baixes de militars, que van tenir que ser abatuts pels seus propis companys, al transformar-se, i tres-cents-vint-i-nou no-morts, veïns del mateix poble, i dels pobles dels voltants. Les escales de l’església de sant Martí eren un túmul de cossos tremolant sense final, la carretera, els carrers del voltant de la Plaça Major i l’Ajuntament, eren farcits de zombis tirats al terra, fent munts i atropellades allaus intentant arribar a algun lloc.
A altres viles, la nit va ser molt més desgraciada, les files de zombis s’havien engruixit considerablement, i els desapareguts es comptaven per centenars i centenars. Garrigàs, Bàscara, Vilademuls, Orriols, Medinyà, Celrà, Cornellà de Terri, o Sarrià de Ter, havien patit atacs ferotges i els infectats n’eren milers. 
Abans de la sortida del sol, els zombis van començar a abandonar les poblacions, camps a través, per boscos i conreus.
Els militars, amb helicòpters, feien fusellades pels camps oberts on encara corrien els més joves i mainades buscant el refugi de la boscúria, on els adults ja havien arribat. Els helicòpters feien passades metrallant els vorals arborats de les poblacions atacades. A les vuit del matí es va donar l’ordre d’alto el foc.
Ara quedava la feinada de recollir l’ingent estesa de cossos no-morts esmerçats pels carrers i terrenys d’aquelles poblacions.
Els equips de Martianez, ja reforçats amb nous contingents, havien decidit que el millor per parar totalment als malalts, era decapitar-los. Un cop separat el cap del cos, cessava tota vida física, quedant els cadàvers inerts. També era efectiu fer dos talls a la columna vertebral i llevar-ne un tros de no menys de vint centímetres. Però aquesta operació era molt més lenta i es va decidir la decapitació massiva. Sempre calia tenir en compte que els caps no es guardessin junts amb els cossos. Es va haver d’habilitar unes grans naus refrigerades per tal de preservar els morts per la seva identificació. Molts dels caiguts eren reconeguts per familiars, altres molts però, només per amics, ja que havien desaparegut famílies senceres. Desprès s’hauria de procedir a la seva incineració, cosa que duraria molts mesos.
L’estat espanyol havia mobilitzat efectius de tot el país, i havia convertit mitja Catalunya en ‘zona zero’. Les fronteres de protecció eren els límits de la Garrotxa amb El Ripollès i Osona, La Selva amb Osona, Vallès Oriental, i Maresme. Tota la zona marítima estava vigilada amb la col·laboració de França, així com els límits fronterers als Pirineus. La O.T.A.N. tenia contingents disposats a ser cridats en qualsevol moment.
Però al matí d’aquella nit de terror, altres coses es coïen a la Mar d’Amunt.

 

En tots aquells dies, la ‘Nautilus’ havia anat desxifrant amb més precisió les inscripcions de la piràmide d’or. Que hi podia haver unes pregàries o sortilegis per invocar la força antiga que havien deslliurat sense voler, això ja ho sabien. Que aquestes oracions secretes s’havien transcrit a Espanya al segle XIV, també ho sabien, d’aquí el seguiment que havien fet als baguls del col·leccionista compte Batismaier, fins a la biblioteca del Castell de Petralata.
Piramonte era un home pacient i meticulós, i tenia tota la confiança dels capitostos i accionistes de la companyia. Els hi havia promès alguna cosa molt interessant, però ni ell imaginava fins quin punt seria una descoberta capital per a la ‘Nautilus’. Una arma biològica terrible, però, ara per ara, incontrolable. De moment.
Dels jeroglífics van poder extreure la conjectura que el dit ‘Mal Negre’, es podia parar o controlar. Els seus científics també havien deduït que el grup d’Ochy tenia la intenció d’anar a la biblioteca, de ben segur a buscar el mateix que ells volien. I van entendre que el llibre podia contenir uns sortilegis que farien perdre la llibertat al Ochy llangardaix.
Però hi havia alguna cosa més, si ells havien arribat fins al llibre seguint unes intricades i dificultoses deduccions a través dels anys i la història, com podia el nou vingut llangardaix, tenir aquella certesa de cap on s`havia de dirigir per trobar el llibre?
Els de la ‘Nautilus’ havien conclòs que el llibre devia contenir algun amulet, talismà, o escarabeu detectable pel llangardaix. Així, el llibre era una arma de doble tall, depenent en quines mans estès a l’arribada d’Ochy.
Era evident que si l’Ochy llangardaix aconseguia el llibre, preservava la seva existència lliure. Cosa que no interessava a la ‘Nautilus’, que volia tenir el mortal poder zombi sota el seu control.
El dia abans, la companyia havia disposat des de Barcelona un transport prioritari amb ajut mèdic i científic, amb destí a l’hospital de Figueres. Al cotxe hi anaven dos tècnics hospitalaris, i un tercer passatger, un metge asiàtic.
El vehicle va passar tots els controls que identificaven els transports essencials, ja que tenien tota la documentació d’ajuda humanitària en regla, segellada per un munt de ministeris.
De camí a Figueres, el cotxe trenca cap a Peralada. El metge baixa, i el transport mèdic retorna a la ruta principal.
El doctor de la ‘Nautilus’ era un tal Jon Poo, un agent lliure del planter euro-asiàtic, un tipus eficaç i expeditiu, que venia molt ben instruït sobre la que seria la seva adversària. Eren cap a les nou del matí quan va arribar davant del bloc on vivia la bibliotecària. Va estudiar-se el lloc abans d’entrar.

 

Aquells dies, l’Adana havia passat poca estona a la biblioteca. De moment no hi havia distribució ni de llibres ni de revistes, ni tampoc s’havien de preparar visites guiades, amés, degut al tema dels zombis, la mobilitat dels veïns de Peralada, com la dels pobles del voltant, estava controlada. Amb tot, l’Adana tenia un passi per anar i venir a la biblioteca sense limitació d’horari; evidentment gràcies a les influències de l’amo gros, com l’anomenava en Jep, l’encarregat dels cellers.
Però avui sí que hi aniria a la biblioteca. A les vuit del matí havia rebut la trucada dels seus col·legues alemanys. Com que els atacs zombis s’allunyaven de Peralada vers l’oest, l’atenció policial i la seguretat també s’havien desplaçat cap als llocs més conflictius, deixant aquesta zona més alleugerida de vigilància.
El seu contacte seria un ex-espia de l’antiga DDR, que aniria vestit de militar espanyol. Queden a les set de la tarda a la biblioteca.
L’Adana havia col·locat la roba de la feina sobre el llit petit. Com que s’esperava algun moviment més per part de la ‘Nautilus’, l’uniforme comptava amb un petit revòlver per dur rere la cintura, un Smith&Wesson xato, de dos polsades, però armat amb cartutxos 357Magnum, per si les mosques, i també un llarg i prim estilet de lligacama. A l’habitació grossa tenia preparada una petita maleta de viatge. Desprès d’entregar el llibre a l’enllaç alemany, desapareixeria del mapa, passant a França amb una altra identitat i aspecte. Aquest era el tracte, apart dels calers ingressats a un compte de l’Intesa Sanpaolo.

 

Fendon i Serradero esmorzaven a la cafeteria de l’hotel. La nit a Figueres a estat tranquil·la, ja feia tres dies de l’atac, i les nits següents havien passat sense incidents.
Al sobre gris, hi havia documents i salconduits que els acreditaven com observadors americans cooperants amb l’estat espanyol en l’assumpte dels infectats violents. Estaven en missió de recollir dades sobre els desplaçaments dels zombis, per tal que els EUA poguessin donar un cop de mà amb l’ajuda dels seus satèl·lits. Rebuscat, però ostentós i creïble; i no del tot mentida.
Els agents tenien que desplaçar-se al poble de Peralada. I allà muntar guàrdia prop del Castell. La B.A.W.C., un cop recuperat el contacte visual amb el grup primari durant prou estona, va calcular que la direcció dels tres infectats primaris era cap al Castell de Petralata. L’agencia també havia tingut temps per esclarir les inscripcions de la troballa de la ‘Nautilus’, i d’espiar les seves progressions i directrius. Desprès d’investigar tot el referent al Castell de Petralata, era evident que la biblioteca era de màxim interès, sobretot al descobrir el fosc passat de la bibliotecària, amb la que sens falta, Fendon i Serradero tindrien una seriosa entrevista.
Dins del cotxe hi havia adhesius avisant del seu estatus de comissaris estrangers, i banderes americanes i espanyoles, tot plegat calia posar-ho ben visible al cotxe verd oliva. En els falsos seients del darrera hi reposaven fusells automàtics, i una carabina de precisió amb dards analgèsics. Les bales eren pels possibles entrebancs humans, i els dards pel llangardaix, al que tenien que anestesiar, capturar, i entregar a un equip d’extracció que arribaria al moment oportú.
Un cop van tenir el cotxe decorat, van agafar la carretera vella en direcció a Peralada. A mig camí hi havia un control de la policia, es van identificar, i Serradero, forçant l’accent americà, va explicar en què consistia el seu treball, i que era de gran ajuda al govern espanyol.
Davant de tanta documentació firmada, de tants protocols internacionals, i de carnets d’identificació, els policies els van deixar passar saludant oficialment, cosa a la que ells van respondre a la manera de bons nord-americans.

 

Aquell matí, Frutos va decidir d’anar a fer una visita a la bibliotecària desprès d’esmorzar. Milán va estar d’acord quan el comissari va dir que primer li entrarien a les bones, com si res no hagués passat, i segons veiessin la reacció d’ella, traurien el tema del possible llibre antic, del que havien sentit parlar, i que si ella en sabia alguna cosa. Si l’assumpte es torcia massa, abans de prendre mal, la detindrien, i preguntarien pel llibre desprès.

—Deixi’m parlar a mi, comissari.—li demana Milán—En té més vist, i tenim més confiança.

Quan anaven a arrencar el Patrol, van rebre una trucada del comandant Martianez. Els va informar directament per telèfon; potser el protocol ‘Sombra Oscura’ ja havia quedat desfasat.

—Comissari, el truco per posar-lo al corrent dels nous atacs d’aquesta matinada. Hi ha novetats en el comportament dels zombis; han entrat a cases i edificis atacant les persones, i hem pogut constatar que el temps de resposta dels nous infectats està per sota dels tres minuts. Hem censurat les imatges i no s’emetran públicament, però els atacs han sigut demolidors, els infectats es multipliquen incontroladament. L’únic punt positiu l’ha donat la prova del tir al cap, que sí fa baixes instantànies. De totes maneres hem decidit tancar mitja Catalunya. I vostès, tenen alguna novetat?

—Comandant, estem seguint una pista que ens pot ajudar a resoldre certs punts importants. Si hi ha alguna novetat, seguirem les passes habituals, comandant.—respon Frutos mantenint el to de secretisme.

—Bé, segueixin el protocol. Quedem a les onze.

—Però comandant,—protesta Frutos—marxàvem ara mateix.

—Comissari, les seves pistes i intencions també són importants per a nosaltres, i l’equip les ha de valorar. Ho tingui tot detallat per l’hora establerta. Desprès podran continuar la seva feina.

—Si, comandant.—accepta el comissari mentre sent com a l’altra banda es talla la comunicació.

—Collons comissari, quina merda.

—Anem a la sala i preparem l’informe amb pèls i senyals. No vull històries amb aquesta gent.

Com no, Milán és l’encarregat de transcriure les idees de la nit passada, obviant la presencia de Landod, esclar, però presentant els plans per a la bibliotecària, i les sospites de que tots els coneguts i desconeguts tenen interès pel suposat llibre, entre altres moltes observacions.
A les onze en punt va aparèixer el capità Solano d’uniforme. Desprès de saludar-se breument, va prendre la llibreta que li oferia Frutos, i va marxar.
Els dos policies tanquen la sala, i agafen la carretera camí a Peralada.

 

Eren les nou passades quan Jon Poo va obrir el portal del bloc del carrer Merceria. Davant la porta del segon-A, el de la ‘Nautilus’ sospesava com fer la visita. Evidentment, trucar abans seria donar massa facilitats a una contrincant tan perillosa.
Desenfunda la Staccato preparada amb silenciador, dispara dos trets al pany i dóna una bestial coça esbotzant la porta, que queda mig despresa de les xarneres.
Ja al pis, volta a la rodona amb l’arma encarada. L’Adana és a la cuina, treu el cap un parell de centímetres. Poo la veu i dispara tres trets baixos. Els estellicons del marc, i les rajoles de la cuina rebentades pels impactes li fereixen les cuixes. No són ferides molt profundes, però sí molt sagnants i doloroses. La bibliotecària repassa la situació en uns segons. No la vol matar, de moment, ha tirat baix. A la cuina no hi té armes. Tàctica : accentuar les ferides, mostrar debilitat, indefensió, activar tics masclistes.

—Surt a poc a poc amb les mans enlaire!—crida Poo en un anglès amb un deix estrany.

Malàisia? Es pregunta ella.

—Ara surt-ho.—li contesta també en anglès.

Poo l’esperava lluny de la porta de la cuina, però sempre apuntant amb la pistola. Tremolosa i esporuguida, guarnida amb uns pantalons de pijama molt curts, i una brusa del Pirata del Barret de Palla, l’Adana surt amb molta dificultat per caminar, i armada amb el pal de fregar.
Poo deixa anar una riota seca. La terrible agent mortal convertida en una penible mestressa de casa.

—On, és, el, llibre?

—No ho sé.—respon ella amb la veu trencada.

—Ntx, ntx, ntx, mala resposta.

—No sé on és el llibre!

—La companyia pensa que si ho saps.

Se sent un bufet fort i sec, i el pal de fregar es trenca en dos, i la bala es clava a la paret. La bibliotecària rabiosa, llança els trossos i fa un joc de braços de kung-fu, tot desafiant l’home.

—Ha! Ha! Ha!—riu mentre l’Adana acaba de fer claus i sembla que amb prou feina s’aguanti dreta.

Jon Poo deixa l’arma lentament sobre la taula del menjador. Es treu la jaqueta, i deixa al descobert un cos atlètic i fornit sota d’una camiseta blanca estreta. Mou el coll a banda i banda fent-lo cruixir. Fa un ràpid moviment de braços i es posa en guàrdia.

—No ho sé.—torna a dir serrant les dents.

Poo avança i ella també.
S’embranquen en un viu combat de cops de mans i braços. La bibliotecària mostra dificultats per moure’s. Poo estira la cama dreta i li clava una coça a la cuixa. Les estelles de fusta i porcellana se li endinsen a la carn. Ella xerica. Poo ataca amb un cop de colze a l’estern. Ella es retira miraculosament uns mil·límetres, i el colze s’enganxa a la camisa del Barret de Palla i arrabassa els quatre botons.
Sota apareix un ple sostenidor esportiu rosa.
La bibliotecària, enfadada, torna a fer moviments de braços i es llença cap a Poo. L’home es defensa amb suficiència. Ella encadena tres claus que fan diana en l’agent; estomac, melsa, i boca. Ell es regira amb violència, i impacta una mà de ferro contra l’espatlla dreta d’ella, que la fa sortir volant enrere, i fent tombs, xoca de cara contra la paret.
Poo es recompon dels cops rebuts. Ella aprofita per esquinçar-se el sostenidor i es treu un pit fora. Amb penes i treballs es gira aguantant-se amb la paret. Té els ulls tancats i sembla que s’ha de desmaiar.
Poo s’adona de la nuesa del pit, que es mostra rotund i ferm. Ella obre els ulls. Ell es passa el revés de la mà pel tall del llavi, i amb la llengua llarga i gruixuda es llepa la sang lascivament, mirant-la a ella. En un moment Poo li fa la serp.
La bibliotecària fa un gruny de fàstic i ràbia, dóna un pas endavant, s’encorba una mica, i la teta li penja i es revela en tota la seva plenitud i consistència. De cop ella es tensa i el pit branda i rebota. Poo somriu bavós i superior, fent gestos obscens. Ella va cap ell decidida, però molt ferida, com buscant una mort ràpida.
Però Jon Poo li tenia disposta una tortura llarga i dolorosa, fins que ella rendida i extenuada, li digués on era el llibre. I desprès moriria.
A dos passes, ell li llença un triple atac, que ella esquiva mentre li entoma tres cops a diferents alçades del costat, i li clava la mà dreta a l’aixella esquerra. Realment el tipus era dur com una pedra. L’agent es dol dels cops, tira el braç dret per colpejar-la amb el colze, ella s’aparta i li clava el peu dret rere el genoll dret, que falla.
L’home, coix, es revolta de dolor i agafa l’Adana per la cintura. El pit d’ella es posa a la cara de Poo, que la pinça brutalment per trencar-li la columna, que està a punt de cruixir. En un rampell, ella es vincla i li clava els dits als ulls fins el fons. La sang i els fluids l’esquitxen. Poo la deixa anar i ella s’esmuny, mentre l’home, amb un esgarip horrorós, s’agafa la cara. La bibliotecària es llença a la taula del menjador. Li clava dos trets al cap.
Ràpidament, les cames ja li tornen a funcionar, col·loca la porta d’entrada, i la fa aguantar com pot amb l’ajut d’una caixonera.
Amb unes estovalles embolica el cap de Poo que ja embrutia el terra del menjador amb un bassal de sang, i recupera el carregador de recanvi que duia al cinturó. Amb molt d’esforç l’arrossega fins l’habitació petita, i com un sac de patates, el fot dins del congelador i el tapa amb un llençol. Mira l’hora, són un quart d’onze. Les cames li cremen i sagnen per multitud de petits degoters. Es treu el sostenidor trencat i s’asseu a la vora de la banyera. S’arruixa les cames amb l’aigua calenta deixant a la vista un munt de ferides. Amb unes pinces es va traient tot el que té clavat, pels trossos que són més fondos ha de clavar les mateixes pinces. Tenia un gran morat a l'espatlla dreta, amb la clavícula realment malmesa.
Mitja hora desprès, l’Adana s’embena fortament les cames, s’havia pres un parell d’analgèsics, i llevant forces de flaquesa es va posar l’uniforme, canviant les faldilles per uns pantalons blau marí, equipant-se amb les armes que tenia preparades.
El bassal de sang es va quedar al terra, com els esquitxos i restes de cervell pels mobles i les parets. Es va cruspir algunes galetes de xocolata i va veure un got de suc de taronja.
Ja una mica recuperada, va agafar la bossa a la que havia afegit la Staccato de Poo amb el carregador ple, va tornar ajustar la porta en un insegur equilibri, i prengué el camí a la biblioteca.

Continuarà...

Divendres 11 de novembre de 2022

Canto jo i la muntanya balla    

                                                          Irene Solà

D’entrada, per la coberta, ens podrà semblar que el llibre tracti d’històries del Barranc de la Boella, a Tarragona a l’edat del gel, fa un milió d’anys, però no, la localització són les muntanyes de Camprodon i de Prats de Molló.
Ja dins del volum, ens trobarem amb una narrativa a voltes poètica, metafòrica, infantívola, senzilla i embolicada, d’anades i tornades, naturalista, intimista, de costums, tradicions i llegendes, que de vegades s’emmiralla en altres autors, i allà crec que difumina l’atreviment i força pròpies, i a l’endinsar-nos en la lectura, anem descobrint que la trama de la història es sacrifica en vers les vivències i sentiments dels personatges.

Una manera d’escriure que ens pot sorprendre per l’innovador i innocentment descarat recurs que té l’autora per portar el no humà al pla humà, especialment als primers capítols, on ‘El llamp’ i ‘Les trompetes’, en són un excel·lent exemple, amb un tractament dels tercers com a persones individuals o comunitats de forma exquisida.

A ‘L’agutzil’, la narrativa comença a caure al món terrenal.

‘El primer cabirol’, és el relat d’un part d’aquesta espècie, explicat amb paraules ben buscades, que de tant ben trobades, sembla que ho explica a nens de mames. ç
A partir d’aquí, passem a les històries del món mundà, amors, morts, sexe, guerra, misèries i alegries, explicades a la manera de l’autora, com ho podria fer una altra autora a la seua.
Irene Solà també entra en un intent de poesia. Un personatge fa versos per a altres personatges. Aquí remarcaré una coincidència per què és per mi viscuda; compartim la comparació d’un protagonista amb un gerro; el de l’autora es compara amb un gerro que vessa aigua senzilla, com la de les riberes i les fonts, aigua d’un poeta mort. El meu cantava : “Estic fotut, estic cardat, sóc com un gerro escantonat”, però cantava llençant-se de cap a una vida d’amor i alegria. Aquesta diferencia m’ha reconfortat, i he somrigut.

Tornem a la lectura. Els capítols passen, i retrobem personatges encreuats en la sort i la dissort d’unes vides tan senzilles per fora, com complicades interiorment, però la interessant forma de dir dels primers relats, a mudat al llenguatge pla i habitual de la novel·la d’autor.

A “El fantasma”, Solà recupera un moment desvergonyit en aquell crit destinat al tiet cec Miquel, ja mort : “Aixeca els braços, hòstia, tiet Miquel, que m’apagues els interruptors!”. I desprès d’aquell crit, la història torna a baixar al món de les persones, i a la retòrica personal de les novel·les.

Lluís Feliu.   

Dimarts 25 d'octubre de 2022

Ajudants extraoficials. ( 32 )

A tres quarts de vuit, els dos policies es dirigeixen cap a la sala 2. Aquella nit havien mal dormit; la tramuntana feia trontollar les persianes de mala manera, i les ventades desenfrenades, ululant per les arestes de la casa, i xiulant per xemeneies, antenes, i pels barrots dels balcons, s’havien convertit en una canorga insuportable, semblava que tot plegat sortiria volant.
Estaven nerviosos i irascibles, amés, de camí, el vent emprenyador i glaçat, se’ls ficava sota les jaquetes i per sota els camals dels pantalons, arronsant-los-hi tot, i congelant-los-hi la medul·la. Per més inri, no havien esmorzat. Ni un trist cafè.
A la plaça, batuda a tort i a dret per les ventades, només hi havia dos cotxes aparcats sota la torre del campanar, un Hyundai blanc, i un Land-Rover militar prop de la font.

 

—Uumm...—fa Frutos rere les ulleres fumades.

 

Marcos, que obria la porta de la sala 2, li va preguntar si deia alguna cosa. Del Land-Rover va baixar un home de paisà, creuant la plaça arremolinat pel vent, dirigint-se cap a ells.
Un cop dins, Frutos havia fet un senyal de silenci a Milán, i van esperar al tercer prop de la porta. Només d’arribar, tot en silenci, Frutos els fa entendre que fora hi havia un cotxe sospitós, que tenien que anar a comprovar-ho.
Solano va fer el signe d’encerclar-lo, i que preparessin l’arma. Van sortir corrent, i en un tres i no res, van tenir el cotxe envoltat encanyonant el seu interior.
En aquell moment Fendon i Serradero van adonar-se de que havien estat descoberts. Van deixar cinc euros a la barra per pagar els dos tallats, i van sortir del bar el més ràpida i dissimuladament que van poder, enfilant el carrer Salmerón a pas viu, mentre Fendon demanava ordres per telèfon davant la nova situació.
Dins del cotxe, rere els vidres, els policies van veure el que semblava una petita antena parabòlica mig, coberta per una tovallola de platja.

 

—Ben fet, comissari. —va felicitar Solano—com ho ha intuït?

—Aquest cotxe es va posar rere nostre, l’altre dia, quan tornàvem de l’assumpte de Quermançò.—explica Frutos.

 

Marcos Milán somriu. El comissari era un ‘crack’. I era per aquestes coses que ell se sentia orgullós de fer equip amb Frutos.
Els badocs matiners del bar, es miraven l’operació policial entre curiositat i malfiança. Els policies guarden les armes.

 

—Ens endurem el cotxe a Figueres per registrar-lo.—va dir Solano—Ja els faré saber el què hi trobem.—d’una butxaca de la jaqueta es treu una llibreta mitjana—Comissari, la informació que ens va demanar. Estem contrastant les seves apreciacions amb les del nostre equip, què pel què es veu no van desencaminades. Estarem en contacte.—s’acomiada Solano, que torna al Land-Rover on l’espera un soldat impertèrrit.

 

—Marcos, avisi als municipals per tal que vinguin a custodiar el vehicle fins que arribin els militars. Jo aniré al bar, per si algú a vist alguna cosa.

—Si, comissari.

Frutos va parlar amb la clientela del bar, i amb el propietari. El més interessant va ser allò d’aquells dos homes amb cara d’estrangers, que havien deixat cinc euros per pagar uns tallats, i havien marxat apressats pel carrer Salmerón avall. Caldria que Marcos es passés pels hotels i hostals per preguntar per estadants forasters, tant mateix, en aquesta època en restaven pocs d’oberts.
Un cop els de Solano es van haver emportat el cotxe, els dos policies van fins el port per esmorzar alguna cosa al ‘Voramar’.

En Jan hi els pocs tertulians, miraven la tele on s’anunciava l’atac dels zombis als pobles del voltant de Figueres. A les deu del matí en punt, mentre els polis es cruspien un entrepà de pernil, van aparèixer el president de la Generalitat, i el president del Govern Espanyol, per explicar les circumstàncies i l’abast de la situació, i com ja s’havia comentat, el tancament i confinament de l’Alt Empordà per part de les forces i cossos de l’estat, amb el suport de policies i mossos d’esquadra. Desprès van passar la paraula als caps dels diversos departaments implicats, per notificar les noves ordres i mesures que hauria d’atendre la població. La intensitat de les ordenances seria segons l’afectació local.
Els pobles atacats, o amb perill de ser-ho, serien llocs amb màxima intensitat de control. S’havia aprovat el toc de queda, el confinament domiciliari, control militar de les carreteres i les poblacions, i l’establiment de passeres segures per a vehicles d’abastiment general, i per a ciutadans, per anar als llocs imprescindibles per a cadascú.    
Així, els pobles de Port-Bou, Colera, Llançà, Far de Bol, Port de la Selva, Selva de Mar, Cadaqués, i Roses, que eren els que més interessaven a la clientela del ‘Voramar’, serien considerats de seguretat mitja-baixa. Això va alleugerir Milán i Frutos, a qui les restriccions de mobilitat afectarien poc, i facilitaria la feina per a ells.
El comissari va demanar la llibreta de Solano a Marcos, que l’havia guardat a la motxilla.
A la primera plana hi havia tres punts indicats :
1er Observacions, pag. 3.
2on Atac a control pag. 6.
3er Adana Stamp pag. 9.
A la pàgina 3 es podia llegir, “S’han entrat les seves observacions.”. I res més fins la pàgina 6, on s’especificava l’atac per part dels suposats zombis, sofert per un control de sis soldats a la carretera N260, a l’alçada del restaurant el ‘Jou Vell’, on havien mort els sis soldats. Tots sis tenien el cervell extret. S’havien trobat restes de cervell en petits munts, com si s’haguessin reunit per a menjar, seguint la pràctica del primer atac a la carretera de Cadaqués. Aquí, els cossos dels soldats també presentaven laceracions com cremades elèctriques, com els cossos de Quermançò. ( Tota aquesta informació és de màxima seguretat i secret, i cal destruir-la immediatament de la pàgina 6 a la 8 ). Frutos mira Milán, i li passa la llibreta oberta per aquelles planes. L’inspector llegeix en silenci i acaba fent que sí amb el cap. El comissari reprèn la llibreta i busca la plana 9. “Sobre Adana Stamp”, dos punts; la poca informació sobre la bibliotecària venia de fonts del Mossad, els serveis secrets israelians. “Ex-agent del BND. De jove, infiltrat als òrgans directius de varies organitzacions de joventuts alemanyes d’ultra-esquerre. Graduació acadèmica superior. Poliglota superior. Mestre en arts marcials. Psicopatia violenta. Sense referències des de l’any 2010.”. Alies a la pàgina 12.
El comissari torna a passar la llibreta a Marcos.
Milán ressegueix les dades tot fent picar suaument el dit del mig a la taula. Desprès fa que si amb el cap, i torna la llibreta a Frutos, que la guarda a la butxaca de la seva jaqueta.

 

—Torno de seguida.—li diu. Frutos entra al lavabo, arrenca les planes de la 6 a la 8, i també la 12, i amb el Zippo que sempre duu a sobre, les crema dins la tassa del wàter. Deixa anar l’aigua i surt.

—Sap què he pensat?—deixa anar a l’arribar a la taula. Milán se’l mira inquisitiu—Que farem una visita al senyor Landod. Truqui’l.

 

A l’oficina de d’alt del carrer Mirandola, sona el telèfon.
Landod deixa de teclejar l’ordinador, on escrivia l’article sobre l’atac dels zombis.

 

—Digui?

—Bon dia senyor Landod, sóc Frutos.—el comissari espera un moment per tal que Landod es pugui recompondre. L’imagina i somriu.

—Bon dia senyor comissari, vostè dirà.—fa Landod amb amabilitat, mentre amb la cara i l’altre braç el maleeix i li talla el canyalot diverses vegades.

—Senyor Landod, com vostè sap, la situació actual és molt delicada. Ens interessaria poder parlar amb vostè, i contrastar informació.

—Contrastar informació? Jo no tinc més informació que la que té tothom, comissari.—respon intentant espolsar-se les puces—Jo no els puc ajudar en res ara.

—Si, esclar, senyor Landod, però de totes maneres vindrem a visitar-lo. Una visita de cortesia.—afegeix Frutos somrient rere les ulleres fumades.

—No cal que vinguin aquí, ens podem trobar fora.—replica. Només faltaria que l’envaïssin l’oficina.

—No es preocupi, ja som de camí. No es mogui, arribem en cinc minuts.—Frutos penja i torna el telèfon a Milán.

 

El comissari s’estimava més trobar-se allà dalt, seria molt improbable que els escoltessin d’amagat.

 

—Anem-hi caminant, ja no fa vent.

 

Milán paga, i tots dos creuen el passeig marítim en direcció a la pujada del carrer Mirandola. Les últimes cases simulaven un bastió inexpugnable.
Landod els esperava al pas de la porta, quasi sense poder amagar l’enuig que li suposava la visita.

 

—Senyor Landod.—saluda Frutos a l’arribar—L’inspector Milán; ja es coneixen.

—Sí, esclar, entrin sisplau.

Abans d’entrar, Frutos fa una ullada carrer avall, per si veu quelcom de sospitós. Tot està tranquil i la pujada deserta.
Landod no havia tret cap cadira de la petita habitació del fons. Esperava una visita molt curta.

 

—Vostè dirà.—fa el periodista encara des del pas de la porta.

 

Frutos ressegueix l’estança. Sense dir res encara, va cap a la finestra del darrere del local, que dóna al mar obert. Els vidres eren mig glaçats per la sal.

 

—Té una vista meravellosa des d’aquí.

 

Els altres dos s’acosten fins Frutos i miren fora.

 

—És veritat.—diu Landod més calmat—No hi miro gaire sovint.—volia dir mai.

—Senyor Landod; vostè va dir que seguíssim la pista de la bibliotecària, i va tenir raó. Li demano que vingui amb nosaltres.

-Tenim un local a la Vila, com una base d’operacions. Allà hem recollit força informació restringida.—el comissari fa una pausa de les seves tot mirant fora. Cap dels tres es miren a la cara. Milán, d’esquena a la finestra, registra ‘in situ’ tot el local—Tenim un col·laborador ... extern, un biòleg de Far de Bol ... ens hauríem de reunir. Ens cal la seva opinió, com diria ... per tenir una visió en perspectiva de tot plegat.—Frutos somriu inquiet—Com va fer amb la bibliotecària, vull dir.

—Però jo no puc accedir a informació secreta.—intenta Landod.

—Sí que pot accedir-hi, extraoficialment, esclar. El que no pot fer és divulgar-la. Ho entén?

—El nostre altre col·laborador també és extraoficial.—apunta Milán, com deixant clar que Landod seria ‘l’un’.

—Aquesta és una qüestió de seguretat nacional, aquí ja no hi val un no.—diu Frutos taxatiu—Quedem per aquesta tarda a les cinc. On vol que el recollim?

 

Landod continua mirant per la finestra, al costat de Frutos, que també mira al mar. El seu cervell processava a mil per hora la nova situació que se li presentava, controlant les ganes d’engegar-los a la merda, i sospesant la importància que podia tenir la seva opinió en aquell assumpte tant complicat i perillós.

 

—A les cinc de la tarda al “Voramar”.—diu desprès d’un tens silenci.

—Bé, allà el recollirem. Una vista meravellosa, senyor Landod. Hem de marxar. Gràcies per tot.

 

La tramuntana havia mancat, el cel era blau cristal·lí, i el mar s’anava encalmant. Sense vent, la temperatura es recuperava per moments.

 

—Si hagués pogut, ens fot daltabaix de la finestra.—comenta Milán mentre baixaven pel carrer rampant.

—Sí, no sé per què ens té tanta mania.—respon Frutos rere les ulleres fumades—Anem a portar la llibreta al poble. Si no hi ha res de nou, avui podrem dinar a la una en punt.

—Comissari, és molt aviat, jo aniré a donar un vol pels hotels oberts, per si trobo alguna cosa sobre els dos del cotxe.

 

Milán deixa el comissari a plaça.

 

—On vol que ens trobem per dinar?

 

Frutos sospira i pensa.

 

—A la una aquí mateix. Dinarem a Far de Bol. Trucaré al biòleg per dir-li que el passarem a buscar.

—D’acord comissari.—Milán arrenca i desapareix amb el patrol carrer Salmerón avall.

 

Fendon i Serradero havien rebut ordres de no sortir tots dos junts; era molt possible que la gent del bar haguessin informat a la policia de que una parella de forasters havia sortit del local.
A l’hostal on eren instal·lats tenien l’estada pagada d’una setmana per endavant. A les habitacions només hi quedava alguna roba anònima. No calia que hi tornessin. Dins del cotxe confiscat, no hi havia res fora de l’aparell d’escolta, i els papers del lloguer del vehicle, fets per tercers sense rastre. Les seves empremtes no estaven registrades en cap lloc oficial. Els seus retrats tampoc eren als arxius de la Interpol. Eren dos espectres en un poblet de l’altre punta del seu món.
A les vuit de la nit els hi arribaria un cotxe net. Es trobarien al pàrquing públic de l’entrada del poble, allà també rebrien les noves ordres. Ara, però, era l’hora de dinar.
Ho van fer a la ‘Fonda Rafel’, un a un, amb quaranta-cinc minuts d’interval.
Solano havia enviat un parell d’homes de paisà per investigar sobre els fugats, i la policia municipal i mossos, les ordres de vigilar parelles d’estrangers.

Puntual, Milán era a la plaça, davant de la biblioteca. El comissari, assegut en un banc proper a la porta, ja l’esperava.

 

—Com ha anat?—pregunta al pujar al patrol.

—Bé, ha sigut fàcil. Eren a l’hotel ‘Floral’. He entrat a les habitacions, però estaven netes. Només alguna roba, i tenien la setmana pagada. He trucat Solano, m’ha dit que tenia dos ‘amics’ aquí, i que ja anirien a ‘visitar’ el lloc. Poca cosa hi trobaran, es veu que aquests són professionals, no deixen rastre.—explica l’inspector.

—Uumm...—fa el comissari—Bé, per sort o per desgràcia el que sí sabem és per on ha passat el grup primari.—diu fent referencia a l’atac del control del ‘Jou Vell’. El comissari havia passat l’estona repassant tota la paperassa.

—Per què s’hauran despenjat tant dels altres zombis?—pregunta Milán.

—Potser ‘LL’ es vol quedar a la rereguarda esperant resultats. Segurament Martianez deu estar rastrejant tota aquella zona al mil·límetre. Se’ls farà molt difícil als tres malparits passar desapercebuts a totes les batudes.

—No sé.—replica sense gaire fe—Vagi a saber què poden arribar a fer aquestes bestioles, i quins són els seus pensaments i intencions. Tingui en compte que no tractem amb humans, sinó amb dos morts vivents, i un llangardaix extraterrestre.

—Per què diu extraterrestre?

—No sé comissari, no és un exemplar gaire típic del nostre planeta.—es mig defensa Milán.

—Uummm...

 

Al Cau del Llop tornava haver-hi un control; amb el patrol identificat, els van fer passar sense aturar-se.

 

—He quedat amb el biòleg a dos quarts de cinc a casa seva.—diu el comissari—Crec que serà interessant tenir-los a tots dos en l’equip.

 

Desprès d’un silenci, Frutos hi torna.

 

—Què en pensa de les informacions sobre la bibliotecària?

—Ningú diria que fos un personatge tant fosc i perillós.—Milán gira el cap vers la finestreta mentre fa la maniobra per agafar el trencant a Far de Bol—Suposo que els de Martianez aniran per ella.

—No. He trucat al comandant; vol que ens en n’encarreguem nosaltres.

—Però no estava prohibit parlar del cas per telèfon?—salta l’inspector que es trobava una mica superat per tot el referent a l’Adana.

—Tranquil, només han estat quatre paraules sobre Piluca.

 

Mentre aparca el patrol al carrer del “Rem tort”, Marcos es va sentir una mica dolgut pel secretisme del comissari. ‘Collons, som un equip o no som un equip’, va pensar mentre tancava la porta del cotxe amb massa empenta.

 

—Marcos, hauríem de pensar com entomar l’assumpte de la bibliotecària.—diu Frutos com si no hi toqués.

—Desprès comissari, primer hem de dinar.—respon murri, ‘ni tant sols l’anomena pel seu nom’, pensa picat.

 

Eren les cinc de la tarda quan els quatre entraven a la sala 2.
Desprès d’haver recollit l’Abdó a casa seu, i a Landod al ‘Voramar’. Els quatre, fetes les presentacions, s’havien quedat una bona estona dins del cotxe; els tres posaren en context a Landod. El periodista, ja superades les reticències i el mal humor inicials, i davant el que se li girava, s’endollà seriosament al cas. Feia preguntes que semblaven fora de lloc o inversemblants, que moltes vegades els altres no podien contestar, però que el biòleg s’entestava en resoldre a base d’elucubracions fantasioses. Semblaven fets l’un per l’altre, aquells dos. Fins i tot, alguna vegada, Frutos els va reclamar que s’atenguessin als fets, i no divaguessin.
Marcos somreia encara assegut al volant, fent que no amb el cap.

Doncs ja a la sala 2, el comissari i l’Abdó van llençar totes les tesis instruïdes fins ara, incloent-t’hi al final, l’atac al control del ‘Jou vell’.
El comissari els va invitar a que intentessin parlar fluix. Es van posar fent rotllana mentre cada un sospesava el que deien els altres, i afegia el seu parer.
Frutos, però, estava prou tranquil, no ho havia dit a l’inspector, però Solano li garantia la vigilància exterior del local.
Desprès d’exposar i repassar totes les dades, l’Abdó va anar fins la pissarra per allargar la ratlla del retolador del grup primari fins l’alçada del control atacat.

 

—No hi ha cap novetat dels rastres per la zona?—pregunta Milán per si el comissari sabia algun ‘secret’ més.

—No hi ha cap informació sobre això.—replica Frutos.

—El grup primari només delata la seva posició quan s’alimenta, per tant, necessiten alimentar-se per continuar, sinó, farien el trajecte sense cridar l’atenció. Això és un punt a favor nostre. —diu el biòleg.

—Si, però perquè tant separats de la resta de zombis?—insisteix Milán.

—Per controlar la situació lluny de l’escenari principal, com fan tots els manaires.—advoca Frutos.

—És evident que l’interès del grup primari no és infectar la màxima quantitat de persones possible, el seu trajecte és camp a través, lluny de les poblacions més grosses.—aporta l’Abdó assenyalant el mapa de la pissarra—Segons la norma, si s’han alimentat, la seva intenció és continuar la marxa.

 

Mentre, Landod es mirava el mapa pensatiu; com mirant a través. El comissari l’observa amb atenció, estaria mirant en perspectiva?

 

El periodista agafa el retolador gruixut i allarga la línia amb talls discontinus, segueix tot dret fins arribar a Peralada.

 

—Si la direcció és aquesta, perquè arribar a un poble tant petit? Com diu l’Abdó, són lluny de desencadenar un contagi massiu.—es pregunta Milán.

—Uumm... I si la intenció del grup primari no és infectar, sinó una altra?—el comissari fa rodar les ulleres agafades per la barnilla.

—Però què poden trobar a Peralada que pugui interessar a uns zombis?—afegeix l’Abdó.

 

Es fa un silenci i sembla que tots pensen molt, però ja no saben què pensar. O casi.


—Potser busquen el mateix que busca la “Nautilus”.—obre Landod.

—A la biblioteca?—fa Frutos.

—A la biblioteca hi ha llibres, i sembla que la tal Adana treballava per la “Nautilus”, no? La “Nautilus” treu el cofre egipci, i la “Nautilus” busca a la biblioteca. Els infectats per la troballa egípcia, sembla que també van cap a Peralada, a la biblioteca, on sinó. És lògic pensar que tant els uns com els altres busquen el mateix; un llibre.—afirma Landod tan panxo.

—Merda! Merda! Merda!—exclama Milán saltant de la cadira—El dia que vaig parlar amb l’Adana, per lo dels assassinats, duia un paquet marró de la mida d’un llibre. El guarda li va preguntar si volia que li guardés a la consigna, i ella va dir que no calia.

—Aha!—s’afegeix Frutos—El guarda estava implicat, volia el paquet, la bibliotecària no li va donar, i el tipus va trucar demanant ajuda. Potser van sospitar que la seva intenció era no entregar-lo a ells. Envien l’anglès que es troba amb una assassina professional molt violenta, se’l carrega, i al vell de passada. La pregunta ara és; per a qui treballa ella? Qui més està interessat en el llibre que ella pugui conèixer, i que tingui molt de poder?—deixa anar un Frutos inspirat.

—Doncs els serveis secrets alemanys.—apunta Milán que també coneixia la informació secreta.

—Però si els alemanys ja treballen directament a la biblioteca; qui collons eren els que ens espiaven aquí?—diu l’Abdó.

—Uummm... Quanta gent deu haver-hi rere aquest llibre?

—L’interessant és el què deu dir aquest llibre, que tots el vulguin.—remata Landod.

—Hauríem de contactar amb Solano.—proposa Milán.

—Tranquil. Aquesta nit tindran feina, de ben segur els atacs es multiplicaran, i s’estendran en direcció a Girona, segons el previst. Nosaltres som a la ‘zona zero’, i Martianez va dir que féssim la nostra, no?

—A les notícies ho han confirmat. Demà poden ser els pobles d’aquesta àrea.—i l’Abdó els marca amb un semicercle.

—Els atacs s’allunyen de Peralada; si el que intuïm és cert, pot ser que el que busquin sigui allunyar l’atenció de la biblioteca, i del grup primari.

—El senyor Landod té raó, ara el nostre objectiu principal és la biblioteca. Senyors moltes gràcies per les seves genials aportacions. Fins aquí la reunió d’avui. Caram ja són quasi les vuit.—s’adona Frutos—Volen prendre alguna cosa, convida la policia.

Evidentment el què volien els dos ajudants extraoficials era fotre el camp d’allà, cadascú a casa seu.

Van deixar Landod al pis del carrer Castellar, i tombant per la primera a l’esquerra, es van dirigir a Far de Bol per entregar l’Abdó a la seva dona. El patrol duia les llums blaves enceses, i Milán, pensant que el treball que havien fet aquella tarda s’ho valia, també va encendre les grogues intermitents, sense la sirena, esclar.

 

A aquella mateixa hora, al pàrquing públic de l’entrada del poble, arribaven dos cotxes. Fendon i Serradero esperaven a la foscor. D’un turisme verd oliva va sortir-ne el conductor, del tot-terreny negre va baixar un tipus rossenc i malcarat; els dos americans van anar a trobar-lo.

 

—Aquí tenen les claus del cotxe. L’agencia no vol més sorpreses ni pífies. Segueixin les ordres del sobre.—els diu passant-los un gruixut sobre gris. Tot seguit el conductor del turisme i el malcarat pugen al Ford, que s’allunya en silenci creuant tot l’aparcament en direcció la carretera general.

 

Dins del cotxe, Fendon obre el sobre on hi havia varis folis i plecs de documents. Tenien dues habitacions reservades en un cèntric hotel de Figueres. Fendon decideix que les altres novetats podien esperar fins desprès de col·locar-se, i sopar.

Havia sigut un dia per oblidar.

Continuarà ...  

19 d'ocubre de 2022

L’últim patriarca                    

                                                    Najat El Hachmi

L’autora ens presenta l’obra fent servir una manera d’escriure propera i entenedora, dotada d’un sentit de l’humor, que per immutable en el to i en l’essència en tota la novel·la, a la fi, sembla més impostat que franc.
Ens parla d’una història de patriarcat assumit en un moment de la dinastia per un tal Mimoun, un personatge neurastènic, masclista de llei, violent, dèspota, aprofitat, i brutoll, que ja de petit té la intenció de buscar-se un destí millor del que l’espera, tot aprofitant-se del privilegi hereditari, mentre arruïna i amarga la vida de tots el que l’estimen i l’envolten, amb el fi d’aconseguir el que ell vol.
Tot això des de petit, fins que de gran, que ho continua fent amb la seua dona, la filla, que lluita per sortir d’aquella bogeria sense saber com, i amb la família tota.
El llibre en sí, aporta poca informació del patriarcat com ha funció històrica i social al Marroc islàmic.
Tanmateix  s’ha de posar en relleu, que l’autora escriu sent part del barco i part de la tripulació, cosa que potser caldria ponderar psicològica i socialment, però així hi tot, el 90% del llibre, fora de les parts puntuals amb tints exòtics, de costums, supersticions, dàtils, i tics del país, podria ser perfectament la descripció d’una família cristina, sota el jou d’un pare masclista, borratxo, cabró, puter, i catòlic.
Potser l’habilitat de l’autora dramatitzant emfàticament certs moments, i amanint-ho amb oli d’oliva i sexe de rostoll, tal com podem trobar en moltes altres històries, aconsegueix que les lectores i lectors prou sensibles puguin trobar la intensitat emotiva, i l’atreviment buscats.
A la fi, és un llibre que en ve a corroborar, junt amb altres premiats llegits, que si voltes per allà, i presentes l’obra a les convocatòries andorranes, ja hi tens força de guanyat.

Lluís Feliu

Dimarts 11 d’octubre de 2022.

Zombis “2”  ( 31 )

—Tenim cert temps.—diu el comissari traient-se les ulleres fumades amb gest cansat—Marcos, porti alguns tallats i entrepans. Potser al bar d’aquí al costat en fan.

—Ok.—Milán, sense esma, surt per la porta emblanquinada.

—Segui i prengui el seu temps. També ens seria d’ajut poder establir la direcció que han agafat ... com els hem d’anomenar? Zombis?—pregunta Frutos.

 

L’Abdó somriu.

 

—Crec que col·loquialment els podem anomenar ‘zombis’. De moment responen a tots els tics dels zombis.—conclou el biòleg sense treure la vista de tot aquell paperam.

—Uumm...—fa Frutos.

 

Marcos torna amb l’encàrrec, amés de tres ampolles d’aigua. Ho porta tot en una caixa de cartró que li havien proporcionat.
Toquen dos quarts de set al rellotge del campanar de plaça. Ja fosqueja i la tramuntana freda bufa fort. Cap a les vuit, l’Abdó aparta el cap de tota aquella informació disseminada per la taula.

 

—Crec que podríem començar a establir certs punts significatius sobre aquests ... zombis.—diu el biòleg.

—Marcos, agafi una llibreta i un bolígraf, i escrigui tot el que es digui aquí.

 

Marcos esbufega.

 

—Sí, comissari.

—Bé, primer de tot sabem que hi ha un grup primari infectat, format per el professor Ochy, Merryn, i Boquerel. D’aquest grup, sabem que Ochy va a ser el primer infectat. Podem suposar que l’agent infectant primari, resideix en ell, ja que sabem que Ochy no va morir al infectar-se, i suposadament no és mort, sinó que està com posseït, i per tant, és molt possible que sigui el que ha mutat a llangardaix, i que sigui el que controla la resta d’infectats.—l’Abdó fa una pausa. Potser per donar temps a Milán per seguir amb la transcripció, o potser per pensar com continuar.—Sabem que el primari, Ochy, pot infectar com a mínim, de dues maneres diferents. Una és la que va fer servir amb Merryn, i Boquerel, que són com zombis, diríem superiors, amb certes habilitats, i que s’han d’alimentar com el mateix Ochy. I sabem que s’alimenten de cervells humans; i sabem que els morts sense cervell que han fet servir d’aliment, no es tornen zombis. I també sabem que aquest grup primari pot infectar persones de les que no s’alimenta, i que es transformen en ‘zombis-zombis’, només amb les habilitats primàries per atacar persones i infectar-les. Aquest grup de zombis inferiors no s’alimenten de cervells, i sembla ser que de res més; només mossegar per infectar persones.

 

Marcos escriu prou de pressa, i manté una lletra llegible.

 

—Sembla ser que aquests zombis secundaris actuen segons alguna mena de raó, o ordre, que potser els hi mana l’infectat primari. Com? No ho sabem. Potser domina el seu instint. Potser a través d’alguna connexió mental que desconeixem.

 

L’Abdó fa un altre silenci. S’aixeca de la cadira, i va cap a la pissarra. Frutos i Milán se’l miren. Pren un retolador negre gruixut i s’acosta al mapa agafat amb imants.

 

—Què podem dir de la direcció que han pres?—continua mentre marca en el mapa tres punts negres a Far de Bol—D’aquí va sortir Ochy, no sabem cap on. I aquí l’incident dels cotxes a la carretera de Cadaqués. I la ruta que suposem que van fer tots tres fins l’incident amb el camió d’escombraries a Llançà. En aquests punts es localitzen els nou desapareguts també a Llançà.—i marca de memòria les nou posicions establertes en els diferents documents que havia llegit.

 

Frutos se’l mira seriosament, admirant la memòria i eficàcia del biòleg.
 

—Suposem que són aquests nou els que han arribat a Figueres, que és la població amb més massa de població apte per ser infectada, i han atacat allà. Del grup primari sabem que van arribar a Quermançò on es van alimentar. Per tant també segueixen direcció a l’oest. El que no sabem és on es troben ara.—i marca una ratlla amb el retolador que surt de Quermançò, però s’atura a pocs centímetres, i marca un interrogant—On és ara el grup primari?

—De moment no ho sabem.—fa Frutos.

—Si Ochy els domina a tots, amb quin intent? Què busquen fer a Figueres a part d’infectar gent?

—Estendre la infecció a la major quantitat de població possible.—proposa Milán.

—Van cap a l’oest, cap a les poblacions més grosses; a l’est només hi ha el mar.—remata l’Abdó fent un gros cercle al Cap de Creus.

—El més probable doncs, és que demà totes les poblacions al voltant de Figueres pateixin atacs, però la seua direcció principal serà cap a Girona.—pronostica el biòleg.

 

Milán ho apunta tot, paraula per paraula, a la llibreta.

 

—Bé, ara ens queda decidir com liquidar aquests zombis.

L’Abdó i Milán es miren al comissari. Matar amics, familiars, i coneguts de la gent no seria cosa fàcil d’acceptar per la població. No eren soldats enemics, ni forasters invasors, eren parents i conveïns.

 

—Suposo que els de Martianez trobaran la manera, si és que ja no estan fent probes amb algun individu que hagin pogut atrapar.—especula Milán.

—Segurament, però nosaltres també ho hem d’explorar. Què en pensa vostè Abdó? Com ha científic.—pregunta el comissari.

 

L’Abdó esbufega una mica mentre rumia.

 

—No sé. Sembla que als qui els han menjat el cervell són ‘morts-morts’. Els que són queixalats, s’infecten, però les ferides són tant greus que també moren, però així hi tot reviuen, i suposadament reben i accepten les ordres del llangardaix. Posats a especular, si tenen una connexió mental, i un control cognitiu, sense el cervell quedarien desconnectats de ‘LL’, encara que ...

—Qui és ‘LL’?—pregunta Milán estranyat.

—Ah... Perdó, acabo de pensar que és més fàcil de dir ‘LL’, que llangardaix, tota l’estona.—explica l’Abdo mentre es disculpa.

—Uumm...—fa Frutos—Ben pensat, acceptem ‘LL’ per llangardaix.

—Gràcies. Deia que encara sense cervell, potser poden continuar vivint com a zombis sense cap control.—acaba el biòleg—O potser ‘LL’ els pot ‘desconnectar’ totalment si no els pot fer servir.—remata.

 

Milán continua escrivint desprès d’un llarg silenci.

 

—Ja se’n recorda de tot el què hem dit?—pregunta l’Abdó.

—I tant. Té molt bona memòria.—apunta el comissari.

—Què volen que els digui. Potser una llibreta és més difícil d’interceptar que una gravació enviada per internet. Però no creuen que si la nostra conversa interessés a algú prou important, no ens podrien estar escotant i gravant ara mateix, en directe?—deixa anar l’Abdó, tant francament.

 

Fendon i Serradero, aparcats davant la biblioteca, es regiren instintivament als seients. Era ben veritat que l’aparell d’escolta unidireccional d’última generació, funcionava de meravella.

 

A la sala 2, semblava que els policies no s’havien pres gaire seriosament la insinuació d’espionatge de l’Abdó. Milán continuava transcrivint la conversa, ara amb l’ajuda dels apunts que li anava fent el comissari.
Cap a les nou ho van donar per enllestit. Al final, sense dir res, Frutos va afegir unes línies demanant informació ràpida i concreta sobre l’Adana Stamp, bibliotecària del Castell de Petralata.
Va posar la llibreta en un sobre marró, i va fer un gest a Milán per què truqués.
La comunicació va ser ràpida, i Milán la va acabar només amb un ‘d’acord’. Es va quedar mirant al comissari.

 

—Bé, fins aquí per avui. Anem a sopar.—deixa anar d’una manera que a l’Abdó li va semblar massa teatral—Anem senyor Abdó, el convidem a sopar!—ara fins hi tot Milán va posar cara d’estranyat. Només li calia dir ‘Ho! Ho! Ho!’.

 

Fendon i Serradero ja piraven amb el cotxe. Els tres van recollir una mica, van apagar les llums, i van sortir sense presa. Semblava que el comissari volia donar temps. Potser no havia passat per alt l’observació del biòleg. Milán duia el sobre dins d’una motxilla petita.

 

—Anirem a la “Fonda Rafel”, que està aquí a prop.—diu el comissari.

—Trucaré per dir-ho a la dona; ja fa hores que sóc fora.—i l’Abdó es queda unes passes enrere.

—No es preocupi, desprès de sopar el portarem a casa.—el tranquil·litza Frutos.

 

Abans d’entrar a la fonda, un home corrents els fa senyes amb el braç. Quan arriba a ells, s’adonen que és el capità Solano de paisà.

 

—Tenen alguna cosa per a mi?

—Sí, sí.—fa Frutos, que treu el sobre de la motxilla.

—Molt bé, que tinguin bona nit, senyors.—i se’n va ràpidament per on havia vingut.

 

El local estava ple de treballadors, especialment de la construcció, que acabaven de sopar. Era evident que el tema principal de conversa era l’atac dels zombis a Figueres, i les imatges de la televisió eren les dels atacs posades en bucle i a tots els canals. Presentadores, tertulians, i portantveus oficials, aventuraven perquès i possibles solucions i vacunes. Els governs espanyol i català negociaven tancar l’Alt Empordà, el confinament de la població, i el toc de queda.
L’ajuntament de Llançà havia fet saber a la població, que instava tothom a quedar-se a casa a partir de les onze de la nit, i deixar els carrers al control de la policia, mossos d’esquadra, i militars.
Al fons, en un costat, hi havia una taula lliure.

 

—Senyors, a les onze tanquem el local.—els fa saber el cambrer al deixar el menú.

—Tranquil, nosaltres ja serem fora.—li contesta Frutos rere les ulleres fumades.

 

A tres quarts d’onze sortien de la fonda. Tenien el patrol al pàrquing del darrere de la biblioteca. Milán va encendre les llums blaves. Van circular sense cap problema fins l’alçada del Cau del Llop. Allà, un control militar els va fer parar i identificar-se.
En cinc minuts eren a Far de Bol. Van deixar l’Abdó davant de casa.

 

—Senyor Abdó, si demà les coses es compliquen, potser el tornarem a venir a buscar. Hem d’aconseguir treure alguna cosa en concret del perquè de tot això.—avisa Frutos.

—Sí, esclar, comissari. Serè a la botiga, o a casa. Bona nit.—s’acomiada el biòleg.

 

Els policies tornaren cap a Llançà sense dir paraula durant una bona estona. El control del Cau del Llop ja no hi era.

 

—Comissari,—trenca el silenci Milán—creu possible que ens estiguin espiant tal com ha insinuat ell?

—Aquí hi ha alguna cosa molt valuosa en joc que se’ns escapa. La “Nautilus” volia alguna cosa que tenia la bibliotecària, que potser treballa per a ells. Però per alguna raó, em sembla que es va negar a entregar-ho. Estic segur que es va carregar a l’anglès ... i a tots els altres. No sé per què. Crec que aquesta és una assassina professional, i potser una agent doble. Ens cal saber qui més està interessat en el que busca la “Nautilus”.—va deixar anar el comissari sense respirar.



A Milán se li feia molt difícil creure que la dolça Adana fos una assassina i una agent doble, però no li volia pas comentar a Frutos, no volia que els sentiments personals es barregessin en aquell cas.

Davant el xamfrà de la pensió on tenien les habitacions, la tramuntana feia fer la rotllana a un munt de fullaraca, i un parell de llaunes de beguda feien esquellots en la fosca i freda nit. Ja tothom era tancat a casa. La gran majoria de llançanencs havien seguit les instruccions de l’ajuntament. A l’altra punta del carrer, els llums blaus de la policia municipal creuaven a poc a poc.

 

A la resta de pobles del voltant de Figueres la cosa era més seriosa. Tothom a casa, qualsevol persona que corregués de nit, seria detinguda. Policies i militars patrullaven ben armats. Encara no sabien ben bé que fer si es topaven amb una horda de zombis, el seu paper, de moment, era dissuasori i de protecció als no infectats. Tant mateix, s’esperaven ordres d’un moment a l’altre. A mitjanit tot era calma arreu.
A les sis de la matinada, a falta de civils al carrer, grups d’infectats apareguts del no-res, van atacar les posicions de control dels militars, i fins hi tot van envestir els vehicles que patrullaven. Aviat es van sentir crits, ordres, i contraordres, trets, i ràfegues de metralladora.
Els veïns de les cases més properes als incidents, s’apropaven amb precaució a les finestres, d’on podien veure corredisses de militars, infectats corrent atropelladament rere seu, i les guspires de les armes que disparaven des de la foscor. Alguns infectats abatuts, tremolaven tirats al terra, en mig de forts espasmes i raneres.
D’esgallimpada, van poder veure alguns policies i militars ensangonats que s’unien al bàndol dels zombis.
Aquella matinada els pobles atacats van ser : Borrassà, Ordis, Vilamorell, Avinyonet de Puigventós, i Vilanant. L’horda d’infectats va desaparèixer abans de la set del matí, quan encara era fosc.
Va ser difícil veure cap on es ficaven, es dispersaven per carrers foscos, on entraven i ja no sortien, per jardins i matollars propers a la carretera, i camps a través. Potser també es ficaven al clavegueram o als desguassos pluvials.
Desprès de l’atac, i la desbandada de les seues posicions, els policies i militars van haver de recompondre’s per tornar a ser operatius. Quan això es va aconseguir, ja no quedava ni rifa ni rafa dels infectats, vells i nous. Només alguns abatuts continuaven amb el seu tremolor, estanglats al terra.
A les sis i trenta minuts de la matinada sona el telèfon de Frutos. Era el capità Solano; confirmava l’atac a les sis zero zero de la matinada a diverses poblacions, informació que ben aviat seria pública. Els emplaça a una reunió a la sala 2 a les vuit del matí.

Continuarà ...     

Dilluns 3 d’octubre de 2022

Zombis “1”  ( 30 )

Desprès de dinar alguna cosa, i descansar una estona, a dos quarts de sis de la tarda, Frutos i Milán es dirigeixen cap a la biblioteca. En Joan, el bibliotecari, portava tot el dia mosquejat desprès de la trucada de l’alcalde; d’estaments superiors, havia rebut l’ordre de proveir a uns policies forasters d’un local on poder treballar-hi. A la fi, s’havia decidit deixar-los-hi el local de reunió de les petites associacions llançanenques, que s’haurien de reunir en un altre indret.
Així que ja tenia preparades les claus de la sala 2, i una còpia de les dels lavabos comuns. Quan en Joan va reconèixer al comissari Frutos que entrava amb un acompanyant, es va acabar de rematar.

 

—Bona tarda, senyor Joan.—saluda Frutos rere les seues ulleres fumades.

—Bona tarda, comissari.—li torna ell sec i esquerp.

—No el voldria molestar, però nosaltres també som uns manats.—es mig disculpa Frutos—Ens han dit que té una cosa per nosaltres.

—Si, miri, aquestes són les claus de la sala 2 que poden ocupar. La clau verda és la de la porta dels lavabos comuns. Però si volen, poden fer servir els de la biblioteca.—ofereix en Joan.

—No, gracies. No em semblen gaire segurs.—contesta Frutos com fent una broma, però sense aconseguir-ho.

—Molt bé, doncs aquí tenen.—acaba el bibliotecari, plantant el petit clauer blau davant del policia.

 

La sala 2 quedava a la part esquerra de la biblioteca. Dins hi havia un parell de taules llargues, plegables, de plàstic, deu cadires de plàstic blanc, una pissarra metàl·lica blanca, un parell de caixoneres, un penjador de fusta antic, i dos radiadors.
L’ambient era confortablement calent. Els policies van fer un parell de viatges al cotxe, on tenien les bosses que els hi havia donat Solano, i un munt d’expedients, carpetes, i cartipassos, que havien anat acumulant fins ara.
Dins les bosses van trobar-hi uns mapes de la zona que Milán va enganxar a la pissarra amb uns imants. També hi havia llibretes, carpetes, i carpetes d’anelles i d’acordió, bolis, llapis de colors, retoladors gruixuts, i cordills fins de colors. En un costat, dins unes capses, sis més sis màquines de fotografiar analògiques d’un sol ús.
Abans de les vuit, ja ho havien deixat tot prou preparat. Els policies van tornar a la biblioteca per a demanar que pintessin els vidres de la porta de blanc, i que imprimissin cartells de “Àrea restringida. Policia”. Van quedar amb en Joan que ell ja se’n encarregaria.
Frutos i Milán van anar a sopar, i desprès a dormir, demà seria un altre dia.
Des d’una taula del “Bar Felip”, Fendon i Serradero, havien seguit tots el quefers dels policies.
I quin dia es va aixecar. Solano els va trucar a les vuit del matí per què sortissin immediatament cap a Figueres.
De matinada, i fins que el sol no va acabar de sortir, un munt de figuerencs van ser atacats per unes persones ensangonades i molt violentes, que mossegaven a tort i a dret a tot aquell que trobaven pel carrer. Els ferits buscaven refugia allà on veien llum, però a l’estona, entre estretors i revinclades, atacaven a aquells que els havien ajudat o acollit, tot esperant ajut. Altres, duts a l’hospital o als C.A.P., ja morts, havien reviscolat amb furiosa salvatgeria, mossegant a metges, infermeres, i a altres pacients, que al poc, reaccionaven com ells, atacant també, a qualsevol que es trobessin pel camí, mentre s’escapaven esperitats d’ambulàncies, hospitals, i tanatoris.
A les onze del matí, tota aquella patuleia salvatge, va desaparèixer com per art de màgia.
Molta gent els havia vist sortir de la ciutat pels últims carrers que donaven a camps, horts,  o terrenys perduts plens d’herbassars. La policia estava desbordada. Havien disparat tres a l’aire, però tan els atacants com els atacats, continuaven fugint per carrerons i cantonades.
Al mig dia tot era un caos a Figueres. La gent esglaiada, exaltada, espaordida, i emprenyada, buscava respostes i informació de tot allò que havia passat. Molts ho havien fotografiat i filmat, i pujat a les xarxes, així que la notícia de l’atac va córrer com la pólvora. Aquí, part del secretisme de ‘l’Operació Nemo’ se’n havia anat en orris. Els carrers van quedar plens de mossos d’esquadra i policies.
Els ajuntaments, i el Govern Català, a la tarda van cridar a la calma, i al confinament voluntari a casa de cadascú, això de moment.
A les notícies van començar a informar de l’atac d’uns ‘zombis’, que contagiaven als demés mitjançant queixalades, i que també es transformaven en ‘zombis’; tot acompanyat amb multitud de fotos i vídeos ben explícits. La gent va desaparèixer dels carrers, ja presos per la policia i els militars, que havien estat transportats d’urgència per tal d’evitar el pillatge urbà.
A la una del migdia, Frutos i Milán es van reunir amb Martianez i Solano a les Casernes de la Guardia Civil de Figueres. El pronòstic s’havia acomplert; l’efecte era públic, però no la causa.
Ara les forces especials ja tenien feina grossa. Martianez va preguntar a Frutos què farien ells a la ‘zona zero’. Frutos, més per trobar una sortida a la pregunta que per fe, va demanar permís per a contactar amb un científic, conegut d’ells, que potser els podria donar alguna pista sobre quin era el fons de tot allò.
El comandant va dir que sí, sempre que tota nova es mantingués en secret, i es comuniqués per les vies que havien establert.
Abans de marxar, Martianez els va adjudicar un cotxe adient per moure’s en la nova situació. Era un Patrol prou nou, amb tota mena de llums, i amb les lletres de ‘Policia’ per tots costats.

 

—Té el dipòsit ple.—diu Martianez per tot comiat, i se’n va.

 

Al pati de la caserna hi havia camions militars de l’U.M.E., G.E.O.S., i del C.N.I..

 

—Condueix tu.—ordena Frutos rere les ulleres fumades.

 

Els carrers de Figueres, buits de gent i de cotxes, donaven una estranya sensació. Només la policia i els militars patrullaven, buscaven, i començaven a treballar per establir passadissos segurs per tal que la població es pogués abastir del que li fos necessari. A la sortida de la ciutat per la N-260, es van d’haver d’identificar, i van anotar el seu pas per allà.
Per la carretera, només una llarga corrua de camions de subministres, i furgonetes de repartiment custodiades per soldats, feien caravana cap algun lloc. De tant en tant, els helicòpters sobrevolaven camps i muntanyes.

 

—Cap on anem comissari?

—Anem fins a Far de Bol, ens emportarem al biòleg a Llançà; allà que miri tot el que tenim, a veure si em podem treure alguna idea.

—Bé.

—Ah, Marcos... Vaig anar a casa de la bibliotecària.

—Va entrar?... Sense cap ordre?

—Sí. Saps què tenia a la tauleta de nit?

—No.

—Hi tenia el llibre d’en Feliu.

—I?

—Amb les pàgines guardades on els personatges moren com els que ens hem trobat fins ara. Fins hi tot l’últim.

—Vol dir que ella...?

—Ho hem d’investigar. És molta casualitat, no?

—Ummm.—fa Milán nerviós i confós.

 

Ja no parlaren més.
A un quart de quatre de la tarda, els dos policies dinaven el menú del ‘Rem tort’. Van fer temps, fins les cinc. Desprès van anar fins la botiga ‘Pescamés’. Evidentment, l’Abdó era rere el taulell.
Només veure entrar Frutos, a l’Abdó li van venir tots mals. El comissari li va fer cinc cèntims de la situació. Interiorment, el biòleg es maleïa els ossos per haver acceptat la feina de la ‘Nautilus’, i per haver trobat el cofre dels egipcis.

 

—És veritat tot això que surt per la tele?—pregunta ja sabent la resposta.

—I tant.—fa Frutos—I molt pitjor que arribarà a ser si no trobem una solució. Hem de marxar el més aviat possible. Acomiadis i anem.

 

L’Abdó entra a la rebotiga per trucar la dona i explicar-li el cas. Evidentment, va tenir que dir que : ‘no tenia cap altra alternativa’, i que ‘tenia que marxar ja’, un munt de vegades. A la fi, va sortir amb un gest trist i pesarós.

 

—Anem.—diu sense ganes.

 

A la tarda, el comandant Martianez, amb membres dels governs espanyol, i català, i personalitats mèdiques i científiques, s’havien reunit amb col·legues vinguts d’arreu del món, per tal de trobar unes directius amb les que entomar les pròximes accions. Primer, com controlar el què semblava una infecció virulenta que escapava a les mesures de prevenció de pandèmies establertes fins ara. Si aquesta cruenta contaminació traspassava fronteres, seria el caos mundial en pocs dies. Evidentment no tenien precedents científics, però si cinematogràfics, i tothom estava d’acord que massa sovint la realitat supera la ficció.
Aquella tarda també, l’Adana va rebre la trucada que tant esperava per tal de poder-se desempallegar del llibre antic. Però no seria el cas, els seus contactes alemanys havien decidit que ara no era el moment idoni per la recollida. Les carreteres cap a ella estaven tallades o molt vigilades per policies o militars, tot el qui anava i venia era identificat. Així que s’havia de preparar una operació d’extracció ràpida i que tingués totes les garanties d’èxit. L’avisarien amb temps en el moment oportú. La bibliotecària els va confirmar que el paquet continuava en lloc segur.

 

A Llançà, la sala 2 ja tenia pintats de blanc els vidres de la porta, i uns cartells avisaven de que era una zona policial.
Frutos va notar que els havien pintat per la part de fora. Suposadament, ningú havia entrat al local. Marcos va disposar sobre la taula les carpetes i documents ‘secret d’Estat’ de les  investigacions, analítiques, i conclusions a què havien arribat els investigadors policials. Les autòpsies dels morts sense cervell, i algunes proves que s’havien pogut fer a individus infectats abans de que ressuscitessin i marxessin queixalant al personal. Els indrets de Llançà on havien desaparegut les primeres persones, i cartipassos amb especulacions científiques diverses.


 

—Aquí hi ha tema.—avisa el biòleg.

Continuarà...



Dijous 8 de setembre de 2022

Landod en perspectiva. ( 29 )

Eren cap a tres quarts de vuit del matí, i Frutos i Milán acabaven de parlar amb l’equip de neteja de tota la vida del Castell de Petralata; la senyora Maria, la senyora Assumpció, i el senyor Marcel. Tots tres asseguts en un banc de fusta del gran rebedor de la biblioteca, nerviosos i esglaiats, atenen ara les preguntes dels mossos d’esquadra allà desplaçats. També hi havia tres membres de la policia científica fent fotos de tot, comprovant empremtes, petjades, i objectes de l’escena del crim.
Frutos va demanar a Milán que el portés al despatx de la bibliotecària. Segons l’inspector, tot estava com el dia que va ser-hi parlant amb ella.
Tot excepte aquell atles a terra a un parell de passes de la porta.
El comissari va demanar que el fotografiessin des de diverses bandes. Un cop sols, Frutos el va posar damunt d’una pila de revistes. Milán se’l va mirar, però no va dir res. Van sortir del despatx i es van dirigir als lavabos. A la cantonada del passadís, el cadàver del guarda estava tapat amb una manta d’emergència daurada. El segon cadàver ressaltava dins del bassal de sang ja ennegrida. La cara completament destrossada era dura de mirar, però aquell tros de porcellana punxeguda clavada a l’ull dret, feia que fos un crim poc corrent.

—Ha sigut el mateix tipus que va pelar l’antiquari de Barcelona, i a l’Anna Passaplanes a Llançà.— va apuntar Frutos.—Al llibre d’en Feliu hi ha una dona que mor així.

Milán se’l mira.—No fotis.—diu—Però què collons busca aquest tiu?

—No ho sé. Quan arribi la bibliotecària, parla amb ella i mira que en pots treure. I recull tota la informació que puguis dels dos morts; especialment del foraster. Jo haig de fer un parell de coses. Ens trobarem cap a la una a Llançà.

—D’acord.—s’avé Milán.

El comissari enfila el passadís per sortir, i Milán va cap els mossos que continuaven amb les feines policials.
Al pàrquing exterior, hi havia cotxes dels mossos, una ambulància, un patrol  de la guàrdia civil, i un cotxe de la policia municipal. El més proper a la porteta de servei, és un cotxe amb matrícula anglesa. Evidentment, Frutos el recorda de quan se’l va creuar a Far de Bol. En aquell moment arriba un ‘Megane’ blanc conduit per una noia jove i rossa. El comissari defuig qualsevol mirada i va de dret al seu cotxe.
L’Adana entra per la porteta amb pas apressat i cara seriosa.

Abans de res, Frutos s’atura al ‘Opera’ a fer un tallat. Per què un atles llançat al terra del despatx?—rumia—Potser es defensava? De l’anglès? Uummm ...

Tant punt com Marcos Milán va saber de l’arribada de l’Adana, va anar a trobar-la. Bé que les altres policies també volien parlar-hi, però com que d’alguna manera s’havia establert que l’inspector ja duia el cas des de Barcelona, comptava amb certes prioritats, així que va ser el primer en poder-la entrevistar.

—Hola de nou, senyoreta Adana.—diu sense entrebancar-se.

—Bon dia inspector. Em sap greu trobar-nos en aquestes desgraciades circumstàncies.

—Eehhh... Si, esclar. Voldria fer-li unes preguntes; serà ràpid.

—No hi ha pressa, inspector. Si el pogués ajudar en alguna cosa ... Anem al meu despatx, estarem més tranquils.—proposa la bibliotecària amb veu suau, un somriure encantador, i la màxima disposició.

A l’entrar al despatx, a l’Adana li ve al cap l’atles llençat a terra. Es para un moment abans de passar. Fa una ullada ràpida. No hi és. Ressegueix tota l’estança amb mirada de falcó. Veu l’atles damunt la pila de revistes. Marcos nota aquell rampell de tensió de la bibliotecària.

—Passa alguna cosa?

—No, no.—fa ella alleugerida—Segui sisplau.—i li ofereix el selló de l’altra vegada. Per sort els de la neteja han recollit l’atles del terra, pensa.—Vostè dirà, inspector.—s’ofereix oberta, al policia.

De camí pel carrer Merceria, Frutos es va posant uns guants de nitril que sempre duu a la butxaca. Per l’expedient sabia que la bibliotecària vivia al segon primera. La porta principal del petit bloc de pisos no estava tancada amb clau. No era la primera vegada que entrava il·legalment en una casa, només per donar-hi un cop d’ull. No podia fer malbé res, ni tocar res, només mirar. Aquelles visites no servien per dur cap proba davant del jutge; però de vegades, sí per encarrilar les investigacions, i posar llum a punts foscos.
El pany del pis era simple i fàcil d’obrir. Frutos tenia les eines i les tècniques d’un lladre de pel·lícula. Força el pany en uns segons, es cola al pis comprovant que ningú puja i baixa per l’escala, i tanca la porta.
S’accedia directament al menjador, net i pelat de qualsevol guarniment decoratiu, només dos ordinadors portàtils sobre la taula. Les persianes estaven baixades fins la meitat, totes iguals. No hi havia cap fotografia enlloc. A la cuina, tota endreçada, alguns plats, gots, i coberts, reposaven a l’escorreplats de fusta prop de la pica. A la nevera, quasi buida, aigua, refrescos, formatge, i fruita. L’Adana devia menjar sovint a fora. Al lavabo, perfectament recollit, s’hi veia només l’imprescindible par a la neteja corporal. Res feia pensar que era el pis d’una noia jove, va concloure Frutos fent servir el seu instint de policia espanyol granat. Hi havia dues habitacions; la petita venia a ser com el vestidor, d’un burriquet blanc penjaven varies bruses, pantalons, i vestits. Damunt del llit, diverses caixes de sabates per a diferents menesters, esperaven perfectament alineades. Prop de la finestra del balcó, en un pany de paret nu, hi havia un cofre congelador llarg endollat. Frutos l’obre, era buit i congelat.

L’habitació grossa era la que ocupava la noia. Estava com l’habitació d’un hotel acabada de fer. Només tres llibres a la tauleta de nit donaven un toc casolà.
Frutos reconeix el de sobre de tot i se li accelera el cor. Era el llibre d’en Feliu, “Llançà, paral·lel 80”, i tenia tres guarda-planes. El comissari agafa el llibre i comprova les pàgines marcades. 110, 149, i la 255.

—Quina cabrona.—mussita.

El comissari somriu. Havia demanat a Landod una visió en perspectiva, i vaja quina perspectiva, lluny dels nostres pensaments policials de fets plausibles i actes consumats.
 

A un quart de dues es van trobar a la Plaça Major de Llançà. Marcos duia tres o quatre expedients, i Frutos noticies fresques. Però al moment els van trucar per què es personessin a un punt de la carretera N-260, direcció a Figueres, en un lloc proper al castell de Quermançò. Els hi estaven esperant.
Des de l’espai el net de l’antiga carretera vella, on hi havia aparcades les dues caravanes, era un formigueig de policies de totes les forces i cossos. Encara que la B.A.W.C. no havia pogut tornar a obtenir contacte visual amb el grup primari, era evident que alguna cosa grossa s’estava coent allà baix. No era normal que per la mort de quatre excursionistes, es muntés tot aquell dispositiu. Amés els americans van trobar molt estrany que cap mitjà de comunicació intern no digués ni una paraula, ni passés cap paquet d’imatges sobre els interfectes; només ordres d’actuació primàries. Els espanyols protegien alguna cosa. Així, van enviar a Fendon i Serradero cap allà, per si, d’amagat, podien descobrir algun rastre per poder seguir una pista.

Desprès d’identificar-se, el dispositiu de peu de carretera els va deixar passar pel camí de terra que s’enfilava cap al castell, on per la banda dreta, hi havia el trencant cap a la carretera vella i la planura de l’incident.
A l’arribar, Milán va xiular davant d’aquell desplegament de mitjans. Hi havia dues ambulàncies, dues furgonetes de les forces especials d’intervenció, que armats fins les dents, controlaven el perímetre. Furgonetes de la policia científica, un parell de vehicles militars de les U.O.E., varis tipus del C.N.I., i dos lleugers del C.S.I.C.. S’havia aixecat una tramuntana freda que escombrava el terra alçant núvols de pols i sorra aquí i allà, entorpint el trasteig de la multitud d’operaris, científics, i militars que anaven i venien per tot arreu. A redós d’un camió, s’hi veien un grup de galons, de comandaments, i de civils tajats. Fins hi tot, Frutos va reconèixer un conseller de la Generalitat.
Els dos policies es van quedar prop del cotxe sense saber cap on s’havien de dirigir, ni a qui s’havien de presentar. En aquestes, un parell de persones del grup de mandamassos els assenyalen lleument i comencen a caminar cap a ells.
Eren un tipus de mitjana edat, i un de més jove que duia diverses carpetes i dossiers. Anaven guarnits amb uns uniformes beix terrós, identificats només per una targeta que duien penjada del coll.

—Senyor Frutos, senyor Milán.—els saluda el gran com si els conegués de tota la vida; era el comandant Juan Martianez, segons posava a la seua identificació.—El capità Solano, el meu ajudant.—presenta sense més cerimònies.

La tramuntana bufava fort batent el terreny de l’esplanada. Les dues ambulàncies enfilaven el camí de sortida, seguides per les dues caravanes conduïdes per militars. Els soldats encara protegien la zona, però donava la impressió de que tothom començaria a marxar d’un moment a l’altre. Membres de tots els cossos s’afanyaven en les seues tasques, s’intuïa l’ordre de retirada. Els comandaments i els polítics havien desaparegut, i els agents mudats anaven d’un lloc a l’altre recollint cartipassos, llibretes, i documents, desant-ho tot en diverses maletes metàl·liques.

—Hem de parlar un moment.—els fa saber el comandant—Anem dins el furgó.

La part del darrere tenia un banc a banda i banda. Les dues parelles s’asseuen cara a cara.

—Vostès han portat el cas des del primer mort a Barcelona.—comença Martianez—Sabem que investiguen altres morts relacionades amb la causa. Molt bé, vostès continuaran amb el cas, però hi ha novetats importants. Tot aquest assumpte ha estat catalogat com a ‘secret d’estat’, per tant, tot el que parlarem ara, i tot el què vindrà, ès informació classificada.—el comandant fa un silenci per deixar assimilar les novetats—La mort d’aquests excursionistes coincideix amb la dels ‘seus’ a la carretera de Cadaqués, aquests, però, també tenen ferides i laceracions a la cara i els braços, amb cremades produïdes per una mena de descarregues elèctriques. Hem registrat multitud de petjades, però sembla ser que algú anava calçat amb una mena de peus de llangardaix. Comissari; digui’m el què vostè sap o pensa d’aquesta particularitat, la veritat sisplau.

Frutos es mira les sabates i s’escura la gola.

—Comandant, tenim la possibilitat de que algú s’hagi infectat i s’estigui transformant en llangardaix, és possible que l’acompanyin dos infectats més, però en un altre grau de mutació. Sabem que mengen cervells, i és molt probable que contagiïn a altres que es transformen en una mena de zombis.—deixa anar mirant al comandant intermitent-ment.

—Comissari, nosaltres li confirmem tot això. Esperem un atac imminent dels infectats, de moment podem afirmar que els nou desapareguts de Llançà, ho són. Hem activat el protocol ‘Sombra Oscura’. Cap informació o imatge sobre aquest assumpte circularà per telefonia, radio, internet, o digitalització. Les fotografies seran analògiques. El capità els proporcionarà una bossa amb tot el material necessari; amés d’un número de telèfon net, que només faran servir per quedar amb el capità. Ell serà el seu únic contacte i ningú més. No passaran cap novetat sobre el cas a cap altre policia, ni espanyola, ni catalana, ni del món mundial. Nosaltres ens ocuparem de tots els incidents generals que puguin passar, però vostès són lliures per investigar-ho tot, tal i com ho creguin convenient, sempre que ho notifiquin primer al capità. Hem contactat amb l’ajuntament de Llançà per què els disposin un local per establir una base operativa; parlin directament amb el bibliotecari, ells els indicarà.

—L’extracció del contaminant va anar a càrrec de l’empresa ‘Nautilus Corp’, que passa amb ells?—pregunta Milán de sobte.

—Sí, els tenim sota vigilància. Un dels ‘seus’ morts de la biblioteca de Petralata, era un expolicia anglès que treballava per a ells. També sabem que una part de l’extracció l’han dut al port italià de Livorno, la tenen dins d’un contenidor.

El comandant Martianez sospira neguitós.

—Comissari, necessitem que vostès ens aportin informació primària i veraç per tal que puguem treballar a un altre nivell. De moment hem decidit de no afegir ningú més a la investigació, confiem en vostès.

—Sí, de fet ...—comença el comissari, però el comandant el fa callar posant-se un dit als llavis.

—Tot per escrit, sisplau.—demana Martianez—Qualsevol sospita o indici, per petita que sigui, ens la fan saber a través del capità seguint el protocol establert. Ell està preparat per a contactar amb vostès les vint-i-quatre hores. Ha quedat tot ben clar?—pregunta seriós.

Frutos i Milán diuen que sí.

—Doncs benvinguts a ‘l’Operació Nemo’.

Al sortir de la furgoneta, Solano els hi dóna un parell de bosses de viatge amb tot el material per poder seguir les noves directives d’investigació. Amb un condescendent ‘Bona sort’, els dos graus s’allunyen del vehicle i es dirigeixen cap un grupet dels del C.S.I.C..
Frutos i Milán guarden les bosses al maleter i es fiquen al cotxe. La tramuntana freda bufa fort. A l’esplanada ja no hi queda ningú. En un moment, els soldats del perímetre es repleguen a la carrera, ficant-se ràpidament en una camioneta de les U.O.E., que pira cagant mones. Els dos vehicles dels C.N.I. i dels C.S.I.C. foten el camp. El lloc ha quedat desert. Només els remolins de pols i terra, i els dos policies dins del cotxe resten a l’escena.

—On ens hem ficat, comissari?

—Ja t’ho diré.—respon Frutos al cap d’un moment.

De tornada a Llançà, un cotxe blanc aparcat al trencant de les ‘Minas Carmina’, s’incorpora a la carretera, i els segueix dissimuladament a certa distància.

Continuarà ...

Dilluns 1 d’agost de 2022. ( 28 )

Sopa de tapioca i espietes.

En els tres dies després de l’accident dels cotxes de la ‘Nautilus’, la preocupació, i tensió creixien en aquella zona. A Far de Bol corrien veus sobre estranys esdeveniments al ‘Claramar’, i que la policia, encara que discretament, rondés per allà, no presagiava res de bo.
A Llançà era molt pitjor, s’havia denunciat la desaparició de tres operaris de l’empresa d’escombraries, que havien deixat abandonat el camió. També faltaven una mare i una filla, que matineres, havien sortit a passejar el gos; i un ciclista, un parell de pintors, i un cuiner. Tots en ells en el mateix interval de temps, i de cap d’ells se’n sabia res de res.
Frutos i Milán intentaven lligar caps per tal de decidir cap on conduir les investigacions. L’inspector ja havia comentat a Frutos la trobada amb la bibliotecària; no semblava tenir cap relació amb el cas. Era una forastera molt ben preparada, també acadèmicament, que havia accedit al treball ràpidament desprès d’haver demostrat les seues excepcionals qualitats per a la feina. No tenia cap relació amb la senyora Passa Planes; i res més d’important, la pista proposada per Landod no duia enlloc. Frutos li havia parlat de la seua entrevista amb l’Abdó, el biòleg. De l’extracció del derelicte egipci per part de la ‘Nautilus’, de les probes científiques, de la visita de Clearmont, de l’estranya desaparició del professor Ochy, i amb certa reticència, de les seues sospites de que la ‘Nautilus’ podria treballar amb quelcom d’infecciós, tot arran del seu descobriment de la pressió inversa a la cambra del ‘Bravatto III’, encara que això era només una arriscada conjectura.

—Pot semblar una idea absurda, però l’extracció és certa, i els segurates morts, i la fugida dels executius, i les babes humanes i de llangardaix, i ara tots aquests desapareguts. Potser sí que alguna cosa els va infectar, i ara actuen ... com diria ... sota una influència perversa. Ummm. —fa Frutos, mentre Milán diu que si amb el cap sense gaire convicció, i proposa—Potser ens caldria l’opinió científica del tal Abdó; a la fi és biòleg, alguna cosa ens podria aclarir. Poder.

I decideixen tornar a anar-lo a veure al migdia.

Patrulles de mossos, guàrdia civil, i de voluntaris, havien rastrejat i rebuscat per les zones per on habitualment els nou desapareguts tenien costum de passar, però no n’havien trobat cap rastre. Però desapareguts ho eren només per a la resta del món. Els nou formaven un grupet fonedís de morts vivents que corria amb poca gràcia i agilitat entre els arbustos i sotabosc de la serra del Coll de Perer, en direcció oest, cap a Figueres; ho feien de nit. Ara, prop del migdia, restaven en quieta i atapeïda rotllana, tots a la gatzoneta sota un castanyer mil·lenari voltats d’argelacs i boscúria. Estaven ensangonats, s’havien queixalat els uns als altres per poder entrar en comunió, i la pell morta plena d’estrips i esgarrinxades patides durant el trànsit nocturn per la muntanya, els donava una presencia terrorífica. Sense patir cap mal ni dolor, els cossos vibraven tènuement i de tant en tant se’ls escapava algun gruny bavós que queixalava l’aire clar i fred amagat del sol. Esperaven la foscor i el senyal mental que els ordenés tornar a emprendre la marxa.
La conversió d’Ochy en llangardaix mutant havia arribat al cent per cent. Tot ell era un dragó enverdit, i tenia uns sacsons al cos, que al fer-los friccionar, es carregaven d’una mena d’electricitat. De l’espatlla li sortien un parell de tentacles d’uns dos metres per on descarregava l’electricitat acumulada. Merryn i Boquerel continuaven de zombis escarquillats. Havien deixat als nou enrere, i també la Roca de Miralles. Ara, amagats rere uns canyers i bardisses, observaven dues parelles de jubilats que havien deixat les autocaravanes en un net tranquil que feia l’antiga carretera d’anar a Figueres, ja fora d’ús per a la circulació. Els excursionistes tenien la intenció de menjar una mica i desprès pujar fins al castell de Quermançó. Ochy i els altres dos esperarien la nit per menjar.

 

L’Adana tenia l’ordre d’avisar en el moment en què trobés el llibre, i la ‘Nautilus’ enviaria algú de confiança a buscar-lo. Era evident que ella no en tenia la més mínima intenció. Les ordres que ella obeïa venien d’un estament superior. Aquella nit amagaria el volum en el lloc de la biblioteca que ja havia escollit. El tindria allà fins que li arribés l’ordre de treure’l del castell per dur-lo al lloc que li indicarien.
La seua jornada natural de feina acabava a les vuit de la nit, però l’Adana sempre es quedava fins ben tard; estudiant exemplars antics que li interessaven, posant-se al dia dels assumptes del món bibliotecari, o preparant noves visites guiades. Fos el què fos, ella era una excel·lent bibliotecària.
Serien prop de les dotze de la nit, en aquella hora, només ella i el vigilant restaven en tota l’ala est. Li va sonar el mòbil. De seguida va reconèixer el número de contacte de la ‘Nautilus’. Una trucada inesperada que la va trasbalsar una mica, i la va fer posar en guàrdia. No li quedava més remei que contestar.

—Digui?

—Señorita Adana?—pregunta una veu amb el castellà d’un anglès.

—Sí.

Buenas noches. Soy el mensajero de la compañía. Me envía para hablar con usted, para que me ponga al corriente sobre el tema de los libros.

—Bien. Cuando quiere que quedemos?

—Oh. Sería un momento, ahora mismo. Estoy viniendo hacia aquí. Dónde quiere que nos veamos?

—Ah! Ahora mismo ... Le acompaña alguien?

—Sí, el guarda me indicará el camino. Dónde vamos ?

—Vengan a mi despacho. Le espero aquí.

—Ok.

L’Adana va penjar. Instintivament es va posar uns guants blancs de pell fina, va agafar el paquet de la lleixa i el va deixar prop seu sota d’una revista. Col·locant-se estratègicament cara la porta, s’armà d’un atles no gaire gruixut però força ample. Al moment se sentiren passes que s’apropaven.

Va aparèixer en Pere que es va quedar al pas de la porta.

—Senyoreta Adana, ha vingut un senyor que vol parlar amb vostè.

—Bé, fàcil entrar.

El guarda es va apartar i va aparèixer un tipus no gaire alt, rossenc, una mica pigallat, amb ulleres fumades, que voltava la cinquantena.

Buenas noches señorita Adana.—saluda. I fa un gest al guarda per què se’n vagi.

—Buenas noches.—respon la bibliotecària mantenint l’idioma.

Clearmont s’endinsa un parell de passes a l’estança, però es manté a distància.

—La compañía se pregunta si ya tiene algo que les pertenece.

—No, todavía no tengo lo que buscan.

—Es extraño, porqué la compañía opina lo contrario. No nos estará usted engañando, verdad?

—No, no. Yo nunca haría una cosa así.

—Claro señorita.—diu l’anglès mentre fa un moviment amb el braç.

Moviment que no acaba de fer. L’atles, aparegut del no res, va volar com una fletxa fins la cara de Clearmont. El cantell del tom va impactar al nas del detectiu, començant a sagnar abundosament. L’home va fer un pas enrere mig estabornit. L’Adana ja volava fora del despatx amb el paquet marró. No va creuar la gran sala de la recepció, va passar per darrere del panell de fusta policromada passadís avall. Va perdre uns instants per treure’s les sabates de taló que delataven la seua posició. Clearmont era un tipus dur i un gat vell. Quan la noia prenia el passadís a la dreta, desprès d’un xiulet apagat, l’aresta de la cantonada va volar en un munt d’esquerdissos a l’alçada de la cara. Per sort no li van afectar els ulls. Va continuar corrent com una esperitada, instintivament cap als lavabos dels homes. Com si ja ho tingués tot planejat, va deixar el paquet marró dins l’última pila, mig a la vista.
Pocs segons desprès, Clearmont arriba fins la porta dels banys. Molt a poc a poc, pistola en mà, repassant tots els angles de perill, entra. Amb la posició ja apresa de molts anys, pren l’arma amb les dues mans i ressegueix tot al voltant seu. Al fons, veu el paquet que sobresurt de dins del rentamans. Es queda immòbil com sospesant quin ha de ser el pròxim moviment.
A la fi, fa un parell de passes endavant apuntant amb la pistola les portes de la fila de caganers. Avança un parell de passes més. En un instant surt volant un extintor supersònic que s’estavella contra les temples del detectiu, que perd la pistola i trascamant s’estampa contra una de les portes. Té la part dreta de la cara blanca i molt botida. Li xiulen les orelles i veu les estrelles per tot arreu. Instintivament, busca rere l’esquena, sota la jaqueta, i treu un punyal de combat que branda davant seu a tort i a dret.
L’Adana apareix com una exhalació, amb un cop de karate li colpeja l’avantbraç fent-li caure el ganivet i trencant-li el cúbit i el radi, mentre que en les mateixes dècimes de segon, li enfonsa la mà esquerra al diafragma. Clearmont ja no pot respirar i obre uns ulls com taronges.
La bibliotecària l’agafa pel braç trencat, i amb gran força i a la mitja volta, l’estampa contra els rentamans i els miralls con un patot.
El detectiu encara no era mort. L’abraona pel clatell i li estavella repetidament el cap contra la pica de porcellana fins trencar-los tots dos. La bibliotecària s’entreté un moment per escollir un dels trossos de pisa. En tria un de llarg, triangular. Com aquell que fa un forat a terra per plantar-hi un plançó, deixa caure el pes del seu cos mentre li clava el tros punxegut a l’ull dret, que es mantenia intacte entre tota la carnisseria.
Agafa el paquet i la pistola del detectiu, i surt dels wàters desfent el camí.
Per la cantonada apareix en Pere, venia a comprovar què havia passat, arma en mà. Ella esbufega, apunta amb desgana i li vola el cap allà mateix. Si hi havia alguna cosa que li fes més fàstic que la sopa de tapioca, eren els espietes.
Torna per deixar l’arma prop d’en Claermont que ja havia embrutit tot el terra amb un bassal de sang.
Recupera les sabates i va al despatx. Obre un armari encastat on hi tenia una muda neta del seu uniforme. Es canvia en un moment; neteja la sang de la placa amb els baixos de la camisa bruta, i se la col·loca de nou. Fica els guants i la roba ensangonada a la bossa, es calça, i amb la bossa i el paquet va cap a la secció de llibres d’aventures.
Havia triat una lleixa ample on feia anys que hi reposava tranquil·lament una de les primeres edicions franceses d’una col·lecció de llibres de Juli Verne. Retira tres volums amb la portada i el llom exquisidament gravats amb filigranes daurades, ‘L’illa misteriosa’, ‘De la terra a la lluna’, i ‘Vint-mil llegües de viatge submarí’, fica el paquet darrere i torna a col·locar els tres exemplars. Perfecte. No es veia res. Surt i apaga el llum d’aquella sala. La resta queda tot tal qual. Travessa el jardí, i surt per la porta de servei. Un cotxe amb matricula anglesa estava aparcat prop de seu. L’Adana havia proposat a la junta posar càmeres de seguretat abans de l’estiu.
De camí a Peralada, s’atura en uns contenidors a llançar la bossa amb la roba. De tornada al pis, la bibliotecària fa un repàs del que podria ser el dia de demà. Els de la neteja es trobarien tot el fregat. Es posarien en contacte amb ella, que no sabia res de res; quan va marxar a les dotze de la nit tot estava tranquil com sempre.
Potser tornaria a parlar amb aquell policia una mica badoc. ‘Estic desolada senyor inspector, em sap greu no poder-lo ajudar. Quina pena, pobre senyor Pere’, pensa, i somriu deixant caure les parpelles ingènuament.

Continuarà ...     

4 juliol de 2022

El misteriós volum de fra Ciriaco Moyanés. ( 27 )

L’Adana va sospirar alleugerida i satisfeta, de moment no li caldria obrir el quart bagul, en el tercer,  a la meitat de la pila central, embolicat en una suau pell, hi havia trobat el que semblava impossible, la traducció al castellà antic feta per Ciriaco Moyanés, el que seria “Artes y formas para sometimiento a Diablos”. El misteriós volum amb les claus per a sotmetre i anihilar criatures diabòliques de tota mena, un compendi d’ancestrals encanteris, precs i oracions, provinent d’Egipte, Pèrsia, i Mesopotàmia, o sigui, un llibre d’exorcismes per a malignitats no cristianes.
La bibliotecària es va posar uns guants blancs. En un primer cop de vista, el volum semblava ben conservat. No era gaire gros, però sí gruixut. La perfecta cal·ligrafia castellana era fàcilment llegible encara que en una redacció bastant antiga. De tant en tant apareixien dibuixos que il·lustraven tota mena de monstres i diables torturant o devorant dones, homes, i criatures, de les més diverses i horripilants maneres. A cada malignitat li corresponien unes pàgines de pregàries, beuratges, encantaments, càntics, signes, potingues, o sermons, que els haurien de destruir o foragitar. A la part final del llibre hi havia una contraportada rígida fermada amb un prim passador metàl·lic. L’Adana va deslliurar el passador i va poder obrir el compartiment. A l’interior, una cinta cosida a la contracoberta sostenia tres petits objectes, a sota de cada peça, hi havia el nom de la malignitat a la que estava destinada combatre.

Realment excitada, l’Adana va tornar a tancar el compartiment amb el passador, i va posar el llibre dins d’una bossa de plàstic amb tanca. Desprès ho va embolicar amb el paper marró d’embalar, fermant-t’ho bé amb cinta adhesiva. Tot segui va repetir l’operació. Ja tenia el llibre ben protegit, només calia entregar-lo.

L’inspector Milán havia deixat la carretera general que creua Peralada, i havia agafat la comarcal de la dreta. Era una ruta sense línia central, però asfaltada de poc. A banda i banda s’estenien camps i alguna vinya, alberedes i canyers, de tant en tant, una filera de plàtans, o de xiprers, vorejaven la carretera, de la que sovint sortien ramals de terra que duien a algun mas, o als cultius. Feia una estona que tenia la silueta del Castell de Petralata a la vista, però la sinuositat de la via el mantenia a distància.
Quan va arribar, l’envergadura de l’edificació es presentava monumental. Va deixar el cotxe en un terreny asfaltat que feia d’aparcament. A la banda est de l’imponent muralla, la porta principal, encarada al sud estava tancada per una espectacular reixa de ferro. A la dreta, prop del flanc bastit amb un gran contrafort proveït d’una espitllera, s’hi veia una petita porta de servei. S’hi va apropar; hi havia un intèrfon.

—Si? Digui? —va sonar una veu desprès de la musiqueta de trucada.

—Bon dia, sóc l’inspector Milán de la policia criminal. Voldria parlar amb el bibliotecari, sisplau.

Desprès d’uns moments de silenci, la veu va dir.

—Molt bé senyor, entri i esperi prop de la porta.

L’automatisme d’obertura va cruixir i el policia va empènyer la porta per entrar.
Rere hi havia un net semicircular vorejat per uns grans canyers de bambú, i un caminet de grava gruixuda que es perdia serpentejant.

Al poc va sentir com algú s’apropava fent cruixir les pedres del camí. Era un home prop de la jubilació, vestit amb un uniforme d’una empresa de seguretat.

—Bon dia. —diu a l’arribar— Vostè dirà.

—Si, com li he dit sóc policia.—Milán ensenya la placa— Estem investigant uns fets per la zona, i necessito parlar amb el bibliotecari.

—D’acord.—fa el guarda— És una bibliotecària. És la senyoreta Adana. Sisplau, segueixi’m. —invita 

El caminet sortia a una gran planura de gespa immaculada, esquitxada de parterres de flors radiants. “Flors d’hivern”, va pensar Milán sense tenir-ne la més remota idea. A l’esquerra s’hi veia el portal principal, i la caseta del guarda. Més lluny s’aixecava el castell, guarnit a cada esquadra amb unes torres enormes envestides d’heures fins l’infinit.
Al fons, diversos bosquets mig amagaven construccions de pedra més petites, algunes amb grans vitralls, altres amb ostentoses creus de marbre, i àngels custodis.

Ara el camí era enllosat, i connectava amb la via que duia a la façana principal del castell, on una rodona exquisidament cultivada amb lliris de tots colors, i petits arbres, distribuïa els diferents ramals per arribar a dependències tat diverses com una sòbria capella, els cellers i caves, a l’escalinata central, o a l’esquerra, a l’enorme biblioteca, visiblement indicada i comentada en diferents panells informatius que guiaven cap al camí d’entrada.

I cap allà es van dirigir tots dos.

A l’entrar a l’edifici, els va rebre una sala espaiosa de sostre altíssim, enrajolada pertorbadorament de blanc i negre fins on arribava la vista. A la dreta, un taulell de fusta massissa gravat amb tota mena de figures, mostrava en diverses urnes de vidre, que eren en un lloc de llibres importants.

Milán va somriure, pensar el que costaria mantenir tot allò, amb calés i maldecaps, al va posar al seu lloc extremadament alleugerit.

—Esperi un moment, sisplau.—i el guarda desapareix rere un panell de fusta policromada.

Mentre Milán contemplava l’enorme sala, i constatava la grandiositat de tot plegat allà dins, no va poder evitar pensar que quan un tenia una emergència corporal, ja calia que s’espavilés per poder arribar al lavabo més proper.
Desprès d’esperar una estona enmig d’un silenci angoixant, li va semblar que s’apropava un trepig de sabates de taló.

Entre ressons i xiuxiuejos, va aparèixer el guarda acompanyat per una noia que duia una mena de paquet embolicat amb paper marró.

—Senyor, la bibliotecària, la senyoreta Adana.—presentà— Senyoreta, vol que li guardi el paquet a la consigna?

—No, no cal Pere, gràcies.—en Pere s’agafa la visera de la gorra saludant i se’n va.

 —Hola. En què el puc servir.—pregunta l’Adana en un català perfecte guarnit amb un suau deix estranger, potser alemany, pensa Milán. Ella li allarga la mà.

Marcos! Marcos! El crida una veu dins del seu cervell. Estàs atontat o què!

L’inspector mira l’Adana que davant seu somreia, mentre mantenia el braç estirat oferint-li la mà oberta l’eternitat de tres segons. Milàn li encaixa lentament. La pell de la noia era fina i ferma, i d’una temperatura acollidorament calentona. La va saludar movent el braç amunt i avall, i avall i amunt, mentre li feia un somriure tòfol l’eternitat de dos segons. La bibliotecària, era, guapíssima, meravellosa, amb la seua camisa blanca, amb la plaqueta negra ribetada de d’or, amb el seu nom estampat en plata, amb els seus tres botons despreocupadament descordats, i una faldilla gris d’estreta cintura, que insinuava unes cames perfectes de cuixes turgents. El repàs amb la mirada va durar l’eternitat d’un segon.

—Bon dia!—va encertar a dir Marcos— Sóc L’inspector Marcos Millán.—es presentà mentre es recomponia— Estem investigant uns fets en aquesta zona, i voldria fer-li unes preguntes.

—Ah! D’acord.—va acceptar ella amb un somriure que traspuava un cert divertiment— Passem al meu despatx, sisplau.
La bibliotecària el guia fins una cambra propera a l’entrada. El despatx no era petit, però ho semblava comparant-lo amb tot el que havia vist fins ara.

Encara que el mobiliari fos d’època, s’apreciava que allà hi treballava algú connectat amb l’actualitat. Arxivadors i fitxers de plàstic de colors, diferents munts de revistes de biblioteques d’arreu del món, una cafetera de càpsules, una petita nevera disposada sobre d’un moble centenari, multiplicadors de corrent, i fins a tres ordinadors, posaven aquella sala al dia.

L’Adana va deixar el paquet amb el que havia aparegut en una lleixa rere seu, plena de dispars volums. Li va oferir seure davant la taula, i ella ho va fer a la seua cadira giratòria, darrera.
 

—Vostè dirà.—proposa encara somrient, davant el posat una mica badoc d’ell.

Què li havia de preguntar? Amb les presses, el collons de comissari li havia endossat l’entrevista amb la bibliotecària sense temps per a comentar què els hi convenia saber, què interessava, o podria servir d’ajuda en el cas la feina de l’Adana. Merda! Allà estava com un papau, sense saber per on començar, fent el ridícul davant d’ella. Si que era un bon començament per una relació ...

Ella poder encara no ho sabia, però ell sí. Sens dubte Marcos Millán s’havia enamorat.

Quan en Pere va arribar a la caseta de l’entrada, va fer una trucada.

—Sí, sí. Yes yes sir, she has it.

Continuarà ...           

Dimarts 10 de maig de 2022.

La vida dels els elfs

                                                Muriel Barbery

Ens trobem amb una narrativa de melicotó, de construcció plana en la forma, on l’ús i l’abús de la lírica metafòrica, des de la primera pàgina fins la última, dificulta per moments la lectura i la comprensió del relat.
L’autora segueix a la perfecció el sistema del caçó de confitura, es remena tota l’estona per evitar que s’enganxi, i s’hi va afegint tot el sucre que calgui, i es deixa semar fins aconseguir una excel·lent melmelada, amb la pega, però, de que amb tanta manipulació ha perdut tot bri de frescor, i pot acabar embafant al lector poc disposat al dolç excessiu.
A la contraportada hi ha una ressenya que diu : ‘La novel·la més esperada de l’any.’. Aquí ja vaig entendre que seria un tipus de lectura que no m’agradaria, ja que jo no espero llegir cap llibre en particular, ans prefereixo la sorpresa, bona o mala, però inesperada.
Com a novel·la fantàstica no aporta res de nou, ja que fa servir els ‘tics’ habituals del gènere. Subjectes multipersonals de corporalitat inestable, i intercomunicació mental amb projeccions astrals de la realitat circumdant, amb conceptes religiosos, i filosòfics, com a ‘The Matrix’ (1999). Transformació, creació, i destrucció d’estructures, i desdoblament dels espais ‘Cel i Terra’ des de la subjectivitat, però amb efectes reals en el pla del temps present, com a ‘Incepcion’ ( 2010 ). I com no, el pont multi- dimensional de ‘Star Gate’, ( 1994 ). Bé, no passa res, inventar és molt difícil.
El moment en què he connectat més amb la lectura a sigut a l’enterrament de l’Eugénie, amb les sinceres paraules del sermó del capellà, que m’han transportat a la retòrica narrativa dels pensaments d’en Pitu Arjau i Pallol, a ‘Llançà, paral·lel 80’, un símil funerari mariner a un de terrassà.
Amb tot plegat, crec que és un  llibre que només puc recomanar a tots aquells que l’estan esperant.

Lluís Feliu

Dijous 28 d'abril de 2022.

Nosaltres els Valencians Edició 1962 / 64

                                                 Joan Fuster

 

Evidentment ens trobem davant d’un llibre d’història que ve a donar una visió del passat i del present, a l’època de l’edició del volum,  del què coneixem per País Valencià o Comunitat Valenciana, en les vessants sòcio-política, econòmica, cultural, i lingüística, a través de seues evolucions al llarg  dels temps.
He gaudit amb la curta introducció de Joan Fuster. El domini superlatiu en aplicar la paraula adequada a cada moment, tot fent servir un to proper i sincer, i brodat d’una subtil ironia resignada, posa de manifest la qualitat literària de l’autor.
El gruix de la narració, també explicada sense tecnicismes destorbadors, està venuda a vaivé de la cronologia de les efemèrides històriques, i l’interès que ens pot despertar la lectura, és el que podem tenir nosaltres mateixos per tals fets.
Estem una altra vegada davant la intenció d’un estat ultra-nacionalista com l’espanyol, d’anihilar qualsevol altre entitat nacional que no sigui la pròpia espanyola. Tal com va fer l’estat Francès, el cito per proper, amb la parla i sentiments nacionals de les regions del sud de França.
No puc més que ratificar i fer meues les paraules del gran Pepe Rubianes. Per mi se’ls hi poden quedar a tots plegats penjats d’alt d’un campanar.
A la fi, és un llibre seriós i molt ben documentat, on els interessats en el tema valencià, i trobaran la seua història explicada prou àgilment.

Lluís Feliu

Dimarts 8 de març de 2022.

Jude, l’obscur 
                                                  Thomas Hardy 

Per explicar la vida i peripècies de les persones poden caldre poques, bastants, o moltes pàgines. Aquest volum és bastant llarguet i amb la lletra petita, potser no és apte per a tota mena de lectors, no vull dir que no ho intenteu.
A mi no se m’ha fet particularment difícil de llegir per dos motius, un, ja l’hem tractat altres vegades, i són els capítols curts, que t’afavoreixen poder-lo deixar en un punt i apart abans de quedar saturats de lletres. L’altre, evidentment, és una magnífica narrativa, fina, neta, fàcil, educada, i inclusiva, que no decau ni es desvia de l’estil ni de la intenció en tota la novel·la, sense negar que s’ha d’estar disposat a entomar tot el vaivé de la pendulant història.
Per exposar les seues crítiques sobre i contra la societat en què viu, Hardy munta uns personatges, tots ells, simpàtics, transparents, bons, innocents, intel·ligents, i lleials als seus destins.
No se si aquest llibre s’hauria pogut escriure en algun altre país, però és ben cert que si no fos per la puntualitat de trens i ferrocarrils, la facilitat per llogar carretons, carros, i calesses, l’exquisit funcionament de correus, els oportuns horaris i serveis de tabernes, bars, i restaurants, el fàcil lloguer a hostals, cases, pisos, i àtics, i els complidors serveis municipals i religiosos, aquest llibre hauria caigut en el més ridícul caos narratiu, prenent la història tics d’hemisferis més meridionals.
Hem de reconèixer, però, que a l’autor no li tremola la mà a l’hora de torbar i destorbar als personatges amb tota mena de recargolats esdeveniments, fins triturar-los les vides, tot, per fer-los transitar rebotits, per el que volen ser les seues pròpies controvèrsies personals sobre l’educació, el matrimoni, el sexe, la religió, i el costumari social d’aquell moment en el seu país.
Al final trobo que Thomas Hardy acaba sent poc atrevit, ja que deixa morir als seus protagonistes dins la gàbia del que és, legal, social, i religiosament correcte en aquella societat. En lloc d’enutjar-se tant i deixar de escriure novel·les, li hagués valgut més salvar les dugues ànimes contra vent i marea, i no fer-se ‘el penes’ rendint-se a una rància realitat. Total, ja havia quedat ben clar el què ell pensava de tot plegat.
A la fi, un llibre ben interessant per lo reivindicatiu que era a l’època, amb un final de conveniències.

Lluís Feliu 

Dijous 10 de febrer de 2022

IDAHO

Emily Ruskovich

M’agrada com comença aquest llibre, i m’interessa molt com l’autora compon i vertebra la ment, el cor, i l’ànima dels personatges, com els seus sentiments i pensaments es veuen reflectits en les seues accions, i viceversa, agafant el relat en alguns moments, la força i el misteri d’un thriller psicològic.
Poder em trobo influenciat d’alguna manera, perquè jo mateix estic treballant la psique i personalitat d’uns subjectes de ficció en un nou projecte, i puc no ser neutralment objectiu. No és propaganda, ho dic per ser correcte en les meues apreciacions. Així i tot, trobo que l’autora ho aconsegueix fins la meitat del llibre; a partir d’aquí comença a guardar-se les espatlles, i a esmerçar esforços i planes en donar-nos els possibles perquès del què ha contat de bell antuvi sobre certes coses.
El possible perquè de l’assassinat, el perquè del camió, el perquè del color groc als retrats, que si el piano i la música, que si el gavinet, que si el gos, que si el gat, que si l’esguerrat ... tot se’m comença a fer llarg i farragós.
En Wade i la Jenny es presenten com una parella una mica innocent, per no dir banaus. No sé si l’autora ho fa expressament, o es que al final tira d’estereotips masculins per arrodonir aquest home; sexe, violència, armes, manguera, i brasa, però crec que se’n descuida un : el bricolatge. Com pot ser que un tipus que fa punyals meravellosos, desprès de talar un clar en un bosc, no sigui capaç de proveir-se d’un parell de soques per seure a casa, en lloc d’haver-ho de fer en caixes de cartró, o tenir que menjar asseguts al llit, no sé, una mica encantat s’ha de ser.
Abusar dels salts en el temps embolica al lector, poder és per això que l’autora es creu obligada a anar dient l’edat dels personatges. L’Ann, l’enamorada, rumia que rumiaràs, fa, li sembla, lo millor que pot fer.
Els capítols de la presó, un cop presentats els protagonistes, i exposats els dilemes, es fan llargs i reiteratius. Ho salva l’Elizabeth, una figura aliena, però que dóna prou joc per tal que no s’ensorri tota la part final de la història.
Ja fa moltes planes que l’autora s’agrada; inverteix quantitat ingent de paraules i pàgines en suposicions, càbales, i intimitats, copsades pel lector fa hores.
Els episodis de les nenes aporten poc més d’interessant a la trama, més aviat semblen records d’infància de la pròpia Emily, que li fa gràcia explicar-nos.
Així el relat punyent del principi es desdibuixa entre la vida i misèries de tots plegats, esdevenint una peripècia de personatges més o menys lligats per un fil narratiu cada cop més prim i acrílic. El final que té, és el que és, per què algun n’hi ha d’haver, però en el fons, fa ser de mala fe triar aquell lloc [ Moscow, Latah, Idaho  ].  Amb tants d’altres com hi ha al món que hi fa bon temps, la Costa Brava per exemple.

Us recomano llegir aquest llibre pel seu primer terç, desprès podeu seguir fins on us calgui.

Lluís Feliu

Diumenge 9 de gener de 2022

Pulsacions

                                  Julian Barnes 

Està molt bé que a la contraportada dels llibres es doni una idea del què el lector es pot trobar dins l’exemplar en qüestió, però massa vegades em trobo amb lloances i ensabonades vers el text i l’autor, que a la fi només fan que tot plegat desemboqui en desenganys i no s’assoleixin les expectatives.
No ens podem queixar de la qualitat de la narrativa, ni de que des del més quotidià, hom pugui arribar a algun pensament diví, fent servir un relat intel·ligent i mordaç, que queda, si et descuides, amagat per una mena de fredor narrativa, i una candidesa bleda dels personatges.
Potser l’humor anglès agut, intel·ligent, fi, i brillant, aquí no s’arribi a entendre com a tal, o en la traducció es perd l’essència, no sé, però els que dominen tal virtuosisme transcendental i transversalment, es poden comptar amb els dits de la mà esquerre d’un manc sinistre; no així genials pallassos anglesos, coneguts mundialment.
Al ser diferents històries, algunes t’atrapen més que altres si el tema t’entra més o menys, amors tafaners, parelles escalfeïdes, solitaris acompanyats de solitud, tendres enamoraments torpedinats per malalties mortals, afeccions que juxtaposen amors, tot un compost de sentiments que posen de manifest des de la senzillesa del dia a dia, la importància d’aquestes emocions pels humans força en general.
Es destaca a Barnes per la seua facilitat i virtuosisme per crear diàlegs afinats, sorneguers, càustics i picants; doncs a mi són els capítols que menys m’han interessat.
He pensat per què; hi he arribat a la conclusió de que jo prefereixo primer construir psicològicament un personatge, i desprès fer-lo parlar a raó de sí mateix, el lector sap davant de qui es troba, del peu que calça, i pot mig filar el perquè del què diu. Escoltar un grapat de desconeguts a la manera de Barnes, és com escoltar unes marionetes que diuen el que vol dir l’escriptor a ritme de guionet.
Els diàlegs donen una mínima informació mental dels que parlen, apressats per la cadència de la tertúlia que es vol mostrar distesa, intima, amistosa, i amb sentit de l’humor, però a mi se m’empesca banal, amb temes ja més que sobrepassats en discussions casolanes molt més acalorades, acides, enginyoses, iròniques, destructives i malicioses que les que tenen els quatre rancis, pedants presumptuosos, i falsos pelacanyes londinencs.
Un llibre potser recomanable per començar amb Julian Barnes, tenint en compte que tothom té dies millors, com ell deu tenir llibres millors.

Lluís Feliu


 

Incident mutant al Cap de Creus. Operació RA.

Diumenge 7 de març de 2021.

Els secrets del Supermercat Claramar. ( 26 )

Al vint-i-set del carrer Sorral hi havia l’antic supermercat ‘Claramar’. Estava tancat, però l’entrada es veia neta. Una empresa de lloguer de locals de Barcelona havia fet tots els tràmits per un lloguer de tres mesos. Frutos havia passat per Ca la Carmeta Mallé, la mestressa del baix. Es veu que havia cobrat tot l’arrendament l’un sobre l’altre, però no tenia no idea de qui eren els nous inquilins.
El comissari buscava alguna cosa que li pogués donar una pista immediata sobre els nouvinguts estadants. Però tot estava net i pelat. Com de ben segur tenien que haver hagut d’anar a menjar a algun lloc, va preguntar a un home que passava per allà on hi havia algun bar ho restaurant obert que servís dinars o sopars. El senyor, amatent, li va indicar que per a tals menesters fora millor que s’arribés al ‘Rem tort’, un bar proper que servien menús per dinar i sopar. Era al final del passeig marítim, desprès dues travesseres a la dreta, a cinc minuts.
Al ‘Rem tort’ li van confirmar que uns forasters havien anat a sopar diverses vegades. Allà es pensava que eren els que havien agafat el ‘Claramar’, però no per obrir un negoci, més aviat havien muntat un taller o una mena de magatzem.

—Li semblaven de per aquí?—pregunta el comissari.
—No, no crec, jo només coneixia a l’Abdó, un noi del poble que és biòleg. Crec que el van contractar per què coneix molt bé aquesta zona marítima. Però, Deumenguard de preguntar-li res ni posar-lo en un compromís. Fins i tot els seus amics de la colla tenien que deixar-lo de costat fins que no acabés la feina amb els forasters.
—Ahá.—fa Frutos— I quina mena de feina feien?
—No li sabria dir de cert, però segons els pescadors, havien envistat un parell de barcus forasters que fondejaven aquí i allà, fora de la badia, com si cassessin alguna cosa a mar.—desprès d’un moment, l’amo li proposa—Per què no parla amb l’Abdó. Em penso que ja ha acabat la feina; ell li podrà donar més explicacions. De ben segur el trobarà a la seu botiga de pesca; és al carrer principal, una mica més avall.
Al comissari no li va costar gaire trobar ‘Pescamés’. A l’entrar va sonar la campaneta, i darrere el ‘va!’ apareixia l’Abdó de la rebotiga.

—Bon dia, vostè dirà.—fa l’Abdó a Frutos.
—Bon dia, el senyor Abdó, suposo.
—Sí.
—Sóc el comissari Frutos de la Policia Nacional de Barcelona. Estem investigant una sèrie de macabres assassinats, tan a Barcelona com en aquesta zona de costa. I també, com suposo que vostè se’n deu haver assabentat, l’estrany accident que va ocórrer fa poc a la pujada de Cadaqués.—deixa anar el comissari.
—Sí, alguna cosa he llegit de l’accident. D’assassinats no en sé res.
—Ahá. Tenim informació de que vostè ha treballat fa poc amb una empresa de, com li diria, recerca marina.—s’arrisca Frutos.
—Bé ... sí, hi he treballat.—confirma l’Abdó amb la boca petita, començant a notar que les pulsacions se li disparaven.
—Ens caldria saber el nom de l’empresa senyor Abdó, i què buscaven.
—És que no sé si li puc donar tal informació. Només els vaig ajudar a trobar un punt on buscar; ja no treballo per a ells.
—Senyor Abdó, seria molt més fàcil per a tots parlar-ne ara. No em faci citar-lo a la comissaria. Suposo que no voldrà veure’s implicat en problemes que no són de vostè. Col·labori sisplau.
L’Abdó estava ben atabalat. Primer la visita del detectiu, i ara la d’un comissari de la Nacional. Era evident que col·laborar fora el que més li convenia.

—Si senyor comissari, passi dins sisplau.

Mentre Frutos entra a la rebotiga, l’Abdó tanca la porta amb clau i volta el lletreret a ‘Tancat’.
Frutos es troba en una cuina antiga. Una pica de pedra picada de color marró clar, unes rajoles blanques en les que hi havia aleatòriament dibuixos de cebes i alls, tomates i pebrots vermells, i cols i enciams. Alguns atuells i caçons, i varis plats, gots, tasses, i coberts a l’escorredor de plàstic. Prop de l’aigüera un fogó blanc de quatre focs d’aquells que feia molts anys que no en veia. A Frutos li faltava el tall de sabó de casa sobre un fregall d’espart per ésser transportat a la seua infantesa. Tot estava net i polit.

—Vol un cafè o un tallat? Només tinc llet de pot.—ofereix l’Abdó—Segui sisplau.
—Un tallat amb llet condensada em va molt bé.—accepta Frutos.

Arraconada a la paret hi havia una taula de fòrmica de color blau cel amb tres cadires a joc.
L’Abdó prepara una cafetera italiana amb la nansa trencada per alguna antiga caiguda; les tasses, i culleretes, i planta el pot de ‘La lechera’ a la taula.

—L’empresa es diu ‘Nautilus Corp.’. Vaig anar a Barcelona a fer l’entrevista. Li puc donar una tarjeta. El cap amb qui vaig parlar es un tal senyor Piramonte.—comença a explicar el biòleg mentre espera que bulli la cafetera. Frutos havia tret una petita llibreta i anava anotant el que deia l’Abdó.
Minuts desprès, amb el cafè acabat de fer, serveix les tasses.

—Comissari, li caldrà escriure una bona estona.—el prevé.

Continuarà ...   

Dimecres 3 de març de 2021. ( 25 )

Landod pensa.

Com cada dia a les nou, pujava pel carrer Mirandola camí a l’oficina. Feia un matí clar de cel blau, mar encalmada, i un solet viu i despert donava una molt agradable temperatura. Un dia d’aquells que semblen pronosticar que tot anirà bé. L’única cosa que podria enterbolir una idíl·lica jornada seria una trucada del comissari Frutos, però ja feia dies que no en sabia res d’ell, i ara tot allò passat quasi semblava un record irreal.
Abans d’entrar a l’oficina vaig fer una mirada allà baix; el mar feia la rateta, i la plaja amb el passeig marítim feien una bucòlica postal. Només havia ficat un peu al local quan va sonar el telèfon. Instintivament vaig mirar el rellotge, les nou i un minut. Un grop negre va aparèixer per l’aforaria.

—Digui?
—Molt bon dia senyor Landod, aquí el comissari Frutos. Com anem?
Merda, merda, merda! Bon dia senyor comissari; bé i a la seua disposició. Desgraciat!
—Senyor Landod, em preguntava si tindria un moment per parlar de l’assumpte. Li presentaré un col·lega i comentarem algunes novetats sobre el cas. Ens podríem trobar aquí, al ‘Voramar’; bé, nosaltres ja hi som. Què li sembla?
—És que acabo d’arribar a l’oficina ...
—Només serà un moment, i crec que serà molt interessant tant per a vostè com per a la investigació que ens ocupa. Vol que el vinguem a buscar amb el cotxe?
—No, no ... eehhh ... En deu minuts sóc allà.
—D’acord, l’esperem.

Tot era massa maco per què durés. Vaig tancar i agafar la baixada tot repotegant entre dents.
El parell de policies ocupava una taula a recer de la vidriera que tancava el lateral de la terrassa.
A l’arribar es van aixecar de la cadira i Frutos va allargar-me la mà.

—Que tal senyor Landod? El meu col·lega l’inspector Marcos Milán.— va presentar.
—Comissari, inspector Milán.—vaig saludar donant-los-hi la mà.
—Seiem. Vol un tallat?
—Sí, gràcies.

El comissari demana la consumició a través del vidre del local amb els gestos adients. En un moment es presenta en Jan amb el tallat.

—Què en sap de l’accident de la pujada de Cadaqués?—m’entra Frutos.
—Eehh ... Dos tot-terrenys van sortir-se de la carretera i van xocar contra els pins. Els ocupants van morir violentament en estranyes circumstàncies. És la versió dels mossos.—informo verídicament.
—Senyor Landod, això que li diré és de màxim secret.—el comissari fa una pausa—Els ocupants dels cotxes van ser atacats per dues persones donades per mortes que duien il·legalment a la part del darrere. Com sigui, van sortir de les bosses necrològiques, els hi van esbardellar el cap, i els hi van devorar el cervell. En les sobres de l’àpat hi hem trobat una quantitat de babes significativa; saliva humana barrejada amb cèl·lules de rèptil, lacertili per ser més exacte; com llangardaixos, iguanes, dragons ... —apunta Frutos mentre se m’anava apropant per emfatitzar la informació. Desprès es va tornar a deixar caure a la cadira.
Per què collons m’explicava tota aquella merda. A mi que m’importava. Si era secret jo no en podia fer res de tot allò. El tal Marcos Milán restava impassible rere les ulleres fumades similars a les del seu cap.

—Senyor comissari, no entenc quina ha de ser la meua posició en tot això. Per què m’ho explica? En què el puc ajudar?

Frutos somriu. Em mira rere les ulleres negres tibant el bigotet de fatxa.

—Senyor Landod, vull que vostè sigui un punt de vista allunyat, amb perspectiva. M’interessa el què pensa des del principi, m’interessa saber que li crida l’atenció a la seua ment de periodista.
—Com vol que tingui una opinió del què m’acaba de dir? Si és veritat, primer ho tindré que processar.—li deixo anar picat fent cometes a l’última paraula. Faig un traguet al tallat.
—Ahà. El que li dic és veritat. Li presentaré d’una altra manera; del que sap fins ara, què és el que li fa preguntar-se alguna cosa?—inquireix Frutos.

Faig un altre trago al tallat. El col·lega del comissari insinua un somriure. Frutos es treu les ulleres de sol i em mira amb cara de que espera una resposta realment interessant. Deixo anar un sospir pesat i em recolzo a la cadira. Si Frutos era sincer en el seu interès per la meua opinió, calia que la meua resposta fos prou sincera, encara que pogués semblar ridícula.

—Senyor comissari, se’n recorda de l’assassinat a Llançà, el de la senyora bibliotecària del Castell de Petralata?
—Sí, esclar.
—Qui deu ser el nou o nova bibliotecària?

Frutos es torna a posar les ulleres. Aixeca el cap i mira el cel blau net immaculat. Desprès em mira fixament sense dir res. Per on surt ara aquest tocat, penso que pensa.

—Ahà.—fa, i calla uns instants—Marcos, t’he s’ha girat feina.—diu.
—Senyor Landod, ja ens tornarem a veure ben aviat.—s’acomiada tot d’una llevant-se de la cadira. L’inspector Marcos l’imita, i entra al bar a pagar.
—Bé senyor comissari, ja sap on sóc.—afegeixo com a salutació.

Milán surt del ‘Voramar’ i Frutos el segueix. Tots dos saluden amb la mà. Jo els hi torno. M’assec amb la intenció d’acabar-me el tallat.
Els dos policies s’havien repartit la feina; el comissari aniria fins Far de Bol per informar-se sobre aquell local arrendat feia poc. Milán s’arribaria a Peralada per assabentar-se de qui era el nou o nova bibliotecària del Castell de Petralata, seguint la pensada de Landod. Qui sap, bojos fan bitlles, havia comentat Frutos al seu ajudant.

Continuarà ...         

Dilluns 22 de febrer de 2021.

Rastres i pistes. ( 24 )

I allà estava l’Adana Stamp, al soterrani magatzem davant dels quatre famosos baguls, proveïda d’un allargador elèctric, una petita mola, guants, i ulleres de protecció. Els cofres, segellats per una tanca reblonada, estaven protegits per uns tirants de ferro amb xarneres que els bloquejaven tot al voltant, i que també quedaven closos per grossos reblons de ferro.
Potser tots aquells guarniments no feien gaire per a una bibliotecària, però quedava clar que l’Adana era una noia ben preparada.
En el temps en què s’havia fet càrrec de la biblioteca del Castell de Petralata, els assumptes de llibres havien entrat amb força a l’era de la informàtica seguin les ordres del nou hereu. La bibliotecària havia contractat una empresa de digitalització de documents, d’indexació de volums i temàtiques bibliotecàries. Ella havia proposat l’estil i accessoris de la nova pàgina web de la biblioteca del Castell. Feien propaganda, i ja tenien llistes de visites força regulars. Podria semblar increïble desprès de tants anys de peripècies; però pensant-t’ho raonablement, davant de l’ingent feina que s’havia engegat a la biblioteca, l’obertura dels quatre baguls de llibres antics, no havia sigut prioritària dins del llistat de tasques de l’Adana, fins ara. O això semblava.
Un cop va tenir tallats els reblons de les tanques metàl·liques que guardaven els caixons, va tallar el rebló que fermava la tancadura de la tapa.
No sense esforç va poder aixecar-la, la fusta massissa pesava força, i les xarneres patien els anys d’immobilitat. A la fi la tapa va restar oberta, dreta, sense perill de que caigués.
El contingut estava cobert per una mena de roba de vellut envellit pels anys i la humitat. Podria ser que tots aquells llibres coberts per la pell, estiguessin pràcticament destruïts per la humitat, bacteris, i anys de foscos i resclosits soterranis. Al retirar la cobertura van aparèixer les piles de llibres perfectament encaixades, probablement n’hi hauria una cinquantena a cada caixó. Buscar el que interessava particularment a l’Adana li portaria una bona estona de feina. Si és que hi era.
Al centre del baix hi havia una llarga taula de fusta il·luminada per quatre fluorescents. En un costat, un gran lligam de caixes de cartró plegades i diversos paquets de rotlles de cinta de plàstic adhesiva per muntar-les.
La bibliotecària aniria encaixant els llibres segons l’estat de conservació, idioma, i temàtica.
Com l’Adana ja es pensava, els volums més ben conservats eren els del mig de les piles, i els pitjor els del fons del bagul. Fins on havia vist fins ara, en general els llibres revisats estaven bé o molt bé, i el seu interès literari era alt o molt alt. Era un lot extraordinari.

 

La reunió dels tres zombis a la barraca del jardí va durar poc. Amb tres grunys i unes simples ordres mentals, Ochy va posar al corrent als altres dos. Al moment, van sortir de la caseta amb el seu caminar lleuger i una mica desordenat. Fora havia enfosquit i queia una freda humitat. Si hi havia algun grup de recerca que els busqués, a aquelles hores ja hauria plegat.
Van emprendre la marxa entre pins i matolls cap a l’est, en direcció a Llançà, sortejant blocs d’apartaments i xalets embeguts per la foscor. La carretera serpentejava negre a la seua dreta, transitada esporàdicament per algun cotxe o furgoneta del peix.
De tant en tant apareixien a la pantalla en diferents tons de verd. No era fàcil mantenir el contacte visual en aquella carrera d’obstacles. Fendon i Serradero s’havien avançat i esperaven apostats a la cruïlla del carrer de més amunt. Els caminants només es deixaven veure prou clarament al sortir del bosc per colar-se en algun pati o jardí que interceptava la ruta. Els tres no perdien el pas ni feien cap mena de precaució al exposar-se. Mantenien el ritme i la direcció com autòmats. Això feia que els agents haguessin de canviar de posició contínuament per tal de no perdre la petja dels fugats.
Quan s’havien creuat amb l’accident a la pujada de Cadaqués, la policia els havia aturat per identificar-los; eren dos turistes que anaven a visitar Cadaqués. Evidentment els agents van reconèixer els dos cotxes accidentats. Davant els esdeveniments, Fendon va demanar a la central que donessin cobertura amb imatges de satèl·lit les noves coordenades. Va ser així que desprès d’escombrar la zona de bosc i descartar diverses possibles identificacions, van detectar la presencia de tres punts de temperatura molt propers entre ells, que es movien en filera en direcció est. La temperatura dels tres indicadors era de vint-i-set graus centígrads. Al sortir a una clariana, el satèl·lit va poder donar les imatges físiques que van confirmar l’objectiu. Informats els agents al terreny, van poder crear una ruta de seguiment, i fins i tot d’intercepció dels tres subjectes, però davant les anòmales característiques dels tres individus, l’ordre final va ser capturar-los i entregar-los a l’Agencia. Això en particular no feia gaire gràcia a Fendon i Serradero, sobretot al no tenir clar en què s’haurien convertit el trio de la ‘Nautilus’. El més prudent era de moment seguir-los per intentar descobrir les seues intencions.
El què va passar a trenc d’alba no sabrien mai si era intencionat o casualitat. En la seua caminada, els éssers van arribar a les defores de Llançà. Els abundants blocs d’apartaments encara arraulits en l’última foscor del dia, delataven la proximitat de la població. Fendon i Serradero continuen el seguiment allunyats un carrer més amunt, mentre, les tres criatures fan una parada prop d’una petita rotonda que deixa la carretera desprès d’un pujada sobtada.
D’un dels carrers que conflueixen, es veu baixar les llums d’un camió. Era el de les escombraries. Es paren prop d’un replà voltat d’un enfustat que dissimula la filera de contenidors. Dos dels fugitius surten ràpidament de darrere la paret on s’havien amagat, i van cap el camió.
Un, ataca ferotgement a l’operari que estirava el contenidor. El mossega repetidament al coll i li beu la sang àvidament. L’altre pica la porta del camió com si fos una bellugadissa pinyata. El conductor obre, i en un segon és arrossegat fora del vehicle, queixalat i xuclat brutalment.
En menys de tres minuts els Boquerel i Malcom Merryn mutants tornen on els espera el que queda d’Ochy. El professor s’havia desprès de tota la roba i mostrava una cobertura de pell escatosa de color gris. Els braços i les mans semblaven les d’una mena de llangardaix, les cames, com les d’un pollastre desplomat, i el cap i la cara s’apropaven a un indefinit alienígena terrorífic de ciència-ficció.
Quin era el protocol a seguir en una situació com aquella? La primera reacció dels agents va ser acotar-se dins dels cotxe mentre Fendon informava la Central.
Els tres caminants van abandonar la proximitat dels carrers endinsant-se pel boscatge que vorejava els edificis. Pels agents era de suposar que buscarien un lloc on amagar-se fins que arribés la nit per prosseguir el seu viatge cap a l’est.
Poc a poc van baixar amb el cotxe fins al camió de les escombraries. Si van apropar caminant. El conductor restava desllorigat a terra amb el coll queixalat ple d’un munt de crostes botides i negres. L’altre treballador era prop del contenidor que havia mogut, amb les mateixes característiques.

—Què són?—pregunta Serradero—Zombis, vampirs, psicòpates?
—És evident que s’han infectat d’alguna cosa que els ha transformat. Ja ha vist al que s’ha quedat quiet; el que podríem dir professor Ochy ... semblava un llangardaix. Jo diria que és el ‘pacient zero’, el que controla als infectats posteriors o inferiors.—intenta raonar William Fendon.
—Què pensa que haurem de fer amb ells ara?
—No sé, però sens dubte necessitarem reforços, tant si els hem d’agafar com si els hem d’eliminar.

Tot d’una els agents fan un salt enrere. El tipus del contenidor havia espeternegat una cama. Desprès, tot el cos es va estremir amb forts espasmes.
Fendon i Serradero van tornar cap al cotxe cames ajudeu-me. Al passar prop del camió, el conductor intentava aixecar-se del terra entre tremolors i veus guturals d’esforç. Els agents van pirar carrer avall cagant mones amb el cotxe. Serradero va mirar enrere i va veure dues siluetes il·luminades pel Sol naixent, que tot ranquejant, desapareixien entre el boscatge proper al carrer.   

Marcos Milán esperava l’inspector davant de la Casa de Cultura de Llançà. El policia duia una carpeta amb les seues investigacions que els posarien sobre noves pistes per intentar avançar en aquell recargolat cas. La informació de l’ajuntament de Far de Bol sobre el lloguer d’un antic local en època hivernal no es podia deixar passar per alt. Les dades sobre el cotxe anglès que havia demanat el comissari arribarien demà. Els resultats de les autòpsies dels accidentats esclarien ben poca cos, ans al contrari.
Desprès de les salutacions van entrar al bar Felip per prendre un tallat, posar-se al dia, i establir l’estratègia d’investigació a seguir. Frutos va triar la mateixa taula del fons que havia compartit amb Landod.

 

Clearmont va entregar la bossa amb els suposats mitjons d’Ochy al correu que la ‘Nautilus’ havia enviat.
El tipus informa a l’anglès de que a la tarda tindria noticies de la Companyia en les que hi hauria les directrius a seguir.
Així, el detectiu va agafar el cotxe per donar una ullada al possible camí de fugida d’Ochy. Només es va creuar amb un vehicle abans de prendre el primer carrer que s’enfilava a la dreta deixant la carretera. Va aparcar davant d’uns apartaments, i es va dirigir cap on al matí havia trobat el rastre. Les sabates encara estaven tirades a la cuneta. Seguint la pista brillant es va endinsar al bosquet de pins que des de la ruta principal guanyava terreny muntanya amunt, cada cop més envaït d’argelacs i brucs. El Sol anava de baixest i tenyia el boscatge de daurat fosc, mentre l’ombra dels cims del Puig del Vaquer avançava pels baixos. Clearmont es va topar amb una gran barda de romegueres que vorejava un rec. Al no poder creuar, va resseguir les bardisses fins un baixant de roca que trencava la muralla vegetal i deixava un pas estret. Va ser allà on va trobar un esparracat anorac de la ‘Nautilus Corp.’. Era evident que Ochy havia passat per aquell pas en la seua desconcertant fugida. Va recuperar l’anorac que també estava amarat d’aquella fastigosa gelatina. Es feia fosc, seria millor plegar per avui. Tornaria a Llançà on havia agafat una habitació a l’hotel ‘Miralmar’, i esperaria les ordres de la ‘Nautilus’ que encara no havien arribat.  

Continuarà ...

Dissabte 13 de febrer de 2021.

Quatre baguls. ( 23 )

Als voltants de 1933 l’antiquari i llibreter Sigfrido Waler va comprar quatre baguls de llibres antics sense catalogar, una gran varietat d’atuells, paraments de la llar, i d’objectes valuosos a Georgeus Batismaier, compte, en aquells moments arruïnat i perseguit per un estol de creditors. El compte Batismaier havia sigut un viatger incansable i un gran col·leccionista de llibres. Disposava d’una magnifica biblioteca al castell, que ja havia estat adquirida discretament per un empresari milionari de Frankfurt al principi de la decadència econòmica del compte.
Aquelles quatre arques de llibres antics guardats al soterrani del castell, es van vendre a la desesperada junt amb les restes del patrimoni familiar. Així, com dèiem, Sigfrido Waler ho va comprar tot en un usurer capmàs. Waler va fer una discreta fortuna amb l’or, la plata i les joies del compte. L’antiquari vidu, garrepa i ranci fins a les hores, va emprendre una vida dissipada de tecs, mam i perversió que el va dur a una mort sobtada per embòlia tres anys desprès.
Els quatre baguls de llibres, però, s’havien quedat sense obrir al magatzem de Sigfrido Waler. A finals del mateix any, el seu únic fill va tornar d’Edimburg on vivia per fer-se càrrec del negoci. O sigui, vendre’s ràpidament tot el que el seu pare tenia a la botiga i al magatzem, en lots a bon preu.
Així va ser com els caixons de llibres antics sense catalogar van arribar a mans del baronet de Smith-Müller l’any 1937.
Aquest Smith-Müller comprava antiguitats però no era un col·leccionista, el seu hobby era especular comprant ara i venent desprès, molt més car. Tot el que tenia era ‘reserva’, com ell mateix deia. El seu magatzem quasi secret i molt ben protegit, era un aparador de particularitats sorprenents. Hi havia coses precioses que només de veure-les ja s’endevinava que tenien un valor incalculable, junt amb andròmines rovellades, mobles vells, làmpades de tots els països del món, no seria estrany que hi poguéssim trobar la de l’Aladí, llits d’emperadors, armes de tots els segles, sedes, i un gran assortit de cofres, arques, caixes i baguls, alguns lligats entre ells ja que provenien de la mateixa compra o lot.
El baronet sempre havia corregut per cercles d’entesos en la matèria, i s’havia assabentat que el lot de llibres del compte Georgeus Batismaier provenia d’antigues sostraccions sota comanda de biblioteques de Grècia, Persia i Egipte. També es deia que hi havia exemplars del monestir de Sant Pablo de Retruécano, a Castella, ara ja abandonat de fa segles del que només queden unes parets enrunades. Dit monestir, a l’època, va ser reconegut pel seu grup de frares traductors de les llengües perses i mesopotàmiques al castellà, d’aquests frares, el germà Ciriaco Moyanés n’era el més principal.
Poca cosa quedava d’aquelles traduccions, ja que quasi tot es va perdre en un devastador incendi que va destruir el monestir a finals del segle XIV.
El baronet sabia que el valor d’aquells baguls estava sustentat en aquelles creences. Esclar que podia descloure els caixons i buscar aquestes relíquies literàries de valor inestimable, però, i si només hi havia llibres vells amb el valor del paper antic. Era més que segur que Smith-Müller no perdria ni un minut en tals suposicions; ell sabia el què havia pagat i el què calia demanar-ne quan els vengués anys desprès.
Van passar els anys i l’hora de fer negoci amb els quatre bucs de llibres del compte Georgeus Batismeier semblava no arribar mai. El que sí va arribar l’any 1966 va ser la mort del baronet, a l’edat de 72 anys.
Un any desprès, al 1967, la família va posar a subhasta varies de les ‘reserves’ del magatzem, entre elles els quatre baguls de llibres antics, provinents segons deia el full de venda, d’Egipte, Persia i Grècia, mantingut guardats, sense manipular, des de temps immemorials.
Josep Verdú sabia que la propaganda sempre era propensa a tirar cap amunt i escombrar cap a casa. Treballava per Joan Roc i Gauli de Cardoner-Mastra i Rocafera, compte de Petralata, un empresari amb multitud de negocis arreu del món, i hereu del comptat i Castell de Petralata, situat a Les Costes de Peralada. El castell molt ben fortificat i magníficament conservat, disposava d’una de les biblioteques més belles i importants de tot el país amb més de cent-mil volums.
El senyor Joan era un gran amant dels llibre i mecenes de diversos i prestigiosos esdeveniments literaris i culturals. Per això en Josep Verdú era a Berlín, en aquella subhasta on tenia ordres del senyor Joan de tornar sí o sí amb aquells quatre caixons de llibres, que sempre havien llamat l’atenció al compte de Petralata, i que de ben segur contindrien varis exemplars únics i dignes de formar part de la seua biblioteca.
En un principi les ofertes van ser renyides entre els interessats, però al anar pujant el preu de compra, tots es van anar retirant i els quatre caixons de llibres van emprendre el viatge cap al Castell de Petralata.
Amb els objectes que es desitgen amb delit i al final s’aconsegueixen, poden passar dues coses; que ens llancem a obrir-los immediatament, o que busquem el moment ideal i especial per a tal rutilant descoberta.
La vida dóna moltes voltes, hi ha moments de tranquil·litat i felicitat, i d’altres de problemes i complicacions. Van arribar temps en què els baguls de llibres antics que esperaven dins els magatzems del Castell de Petralata no eren prioritaris. Hi allà van restar-hi cinquanta anys. Al 2015 va morir el senyor Joan Roc compte de Petralata a l’edat de vuitanta-sis anys. La seua esposa moria al 2017 als setanta-nou anys. El fill gran de dos germans, noi i noia, va passar a fer-se càrrec de les empreses i del Castell de Petralata.
Al morir en estranyes circumstàncies la senyora Anna Passaplanes, bibliotecària del Castell, es va fer una oferta pública pel càrrec de bibliotecari per tal d’incorporar algú jove i ben preparat que prengués les regnes de la biblioteca amb renovat entusiasme, i modernitzés l’accés a tal ingent quantitat de volums a un públic interessat a pagar una entrada per la visita, o per consultes especialitzades.

Continuarà ... 

 

Dissabte 30 de gener de 2021.

Mutacions. ( 22 )

Desprès d’aquell carrer, hi havia un parell de blocs d’apartaments de ben segur d’estiuejants, ara, com la gran majoria, eren buits; tot tancat i barrat. Més enllà es veia la carretera general que conduïa al Port de la Selva per l’esquerra, i cap a Llançà per la dreta.
Era molt improbable que el professor hagués pres aquella ruta a peu. Era força evident que per allà l’havia esperat un còmplice amb un vehicle.
De totes maneres el protocol exigia donar un cop d’ull a aquella ruta de fugida. Clearmont es dirigeix cap a la carretera, el suposat lloc de la suposada fugida.
La sinuosa ruta desapareix tant a l’esquerra com a la dreta desprès de tancats revolts. Davant seu, més enllà de la cuneta envestida per matolls i herbes, s’aixequen les feixes d’antigues vinyes, ara pinedes amb abundant sotabosc que s’enfilen muntanya amunt fins els alts de la serra de Roda. El quitrà granulat i desfet del paviment evidencia una ruta molt usada i poc reparada. Les línies blanques eren amb prou feina visibles. La cuneta, apart de la invasió vegetal, estava amanida amb paperots, llaunes de refresc, bosses de plàstic, i paquets de tabac aixafats.
Clearmont va avançar uns metres en direcció al Port de la Selva. Alguna cosa llençada al voral, on la feixa perdia alçada fins anivellar-se amb la carretera, l’hi havia llamat l’atenció.
Amb un tros de branca de pi que hi havia per allà, va rescatar la troballa. Eren un parell de sabates modernes que es veien noves sota les taques ennegrides del que semblava sang. Prop també hi havia uns mitjons igualment ensangonats, que regalimaven una mena de mucositat espessa i transparent.
D’una butxaca del camal del pantaló tragué una bossa amb tanca, com les de congelació. Amb cura i ajudant-se de la branqueta hi va dipositar els mitjons.
No era una bestiesa pensar que la sang dels mitjons coincidiria amb la de Boquerel o amb la de Malcom Merryn, o amb la de tots dos a l’hora. El més intrigant era aquella mena de gelatina que els amarava. I més, per què el professor Ochy s’hauria descalçat.
Clearmont va revisar la pinassa que cobria tot aquell lloc. Ben aviat va descobrir, que segons la inclinació amb què mirava, i amb l’ajut de la incidència de la llum del Sol, apareixien una mena de petjades brillants, com si es tractés de baba de cargol seca, que s’endinsaven per la pineda fins perdre’s entre les mates.
Si donava per bo que aquelles eren les sabates del professor, el que duia a la bossa eren els seus mitjons, i aquell rastre brillant corresponia a la seua fugida, el comportament i pla de Ochy començava a tornar-se incomprensible pel detectiu.
El primer que calia fer era analitzar el mitjons. Clearmont va trucar a Barcelona’ per tal que la ‘Nautilus enviés algú a recollir-los. Mentrestant, ell seguiria les pistes sobre el terreny. Si Ochy havia fugit pel bosc, calia trobar-lo junt amb el que fos que havia robat a l’empresa. El que no sabia Clearmont era el veritable sentit que agafava la paraula ‘junt’.

 

Boquerel i Malcom Merryn havien tingut un despertar violent. Completament a les fosques dins les bosses forenses, els seus polsos s’havien accelerat fora de tota mesura estipulada científicament, i el seu cervell palpitava dins del crani físicament i de manera desbocada. Amb una força brutal van estripar les bosses, rebentar la safata que cobria el maleter, i es van llençar sobre els ocupants dels seients davanters esclafant-los-hi el cap contra la lluna. Evidentment els cotxes van sortir de la carretera i van estampar-se en els primers pins. Semblava una reacció orquestrada, els dos vehicles es van estimbar a l’hora. Ni a Boquerel ni a Merryn els va preocupar la patacada, estaven massa enfeinats esbardellant els caps dels segurates de la ‘Nautilus’ i buidant-los-hi els corresponents cervells. Alguna mena de consciència els hi devia quedar per poder obrir les portes com persones humanes, mentre feien equilibris per què no els hi caigués la teca de les mans. Tal com van pronosticar més tard els policies, van anar plegats a alleugerir-se la gana sota d’un pi.
Desprès del reparador pícnic, Boquerel i Merryn aixequen el cap a l’uníson i paren molta atenció, com si escoltessin atentament.
No se sentia res d’especial entremig dels sons naturals d’un bosc mediterrani; no, no els arribava cap so. Era com una mena de comunicació mental, un lligam abstracte amb un ésser superior que reclamava la seua presencia immediata.
Els dos, d’un bot, ressegueixen l’espai que els envolta per localitzar la direcció del reclam. En un moment, corren rostos avall com esperpents esperitats entre pins, matolls i argelacs.
A l’estona de carrera, la pineda s’anava aclarint. De tant en tant apareixia un clar ple de plàstics i brossa descolorida de feia anys. Es començaven a veure les teulades dels xalets disseminats per la part més baixa de la muntanya, i els trams de carretera que serpentejava comunicant les disseminades urbanitzacions. Aviat es van trobar davant una tanca metàl·lica que vorejava una casa de planta baixa amb una torre acoblada a l’esquerra de l’edifici.
Potser els hi hauria sigut més fàcil vorejar la tanca fins trobar el carrer de quitrà desfet per anys de desídia municipal, però es van enfilar per la tela metàl·lica, saltant dins la propietat, per sortir escalant la porta principal de fusta.
Ja al carrer, van tornar a rastrejar l’aire tot buscant la senyal mental que els indiqués la bona direcció.
El professor Ochy s’havia aixoplugat dins de la caseta de jardí de la que era l’última casa del carrer. Més enllà, les voreres acabaven xocant amb dues grans pedres blanques i rogenques, i desprès del tall de l’asfalt, s’hi  amuntegaven pedres, terres remogudes feia anys, ja cobertes de matolls, i restes de palets i de taulons descompassant-se a la intempèrie. Els dos últims fanals que delimitaven la civilització de la muntanya salvatge, feia molt de temps que havien deixat d’il·luminar aquella frontera.
El professor havia desbotat la porta d’una puntada de peu. De peu descalç evidentment, des que va deixar les sabates i els mitjons enrere, allà a la cuneta, els seus peus, i també la resta del cos, havien canviat. La blanca i fina pell del japonès, s’havia enverdit i escamat lleugerament. El voluminós anorac de la ‘Nautilus’ feia estona que restava enganxat en una gran barda de romegueres d’un rec sec que havia creuat prop de la carretera general.
La camisa mig estripada deixava veure un pit en el que s’hi començaven a fer diversos plecs de pell verda i gelatinosa. Les mans amagrien deixant a la vista la silueta dels ossos. Les ungles ennegrien com si totes haguessin patit un sangtraït. A la cara li començaven a penjar unes galtes verdoses, flàccides i escamoses. Els ulls eren molt més japonesos que mai, i la boca li havia crescut desencaixant la mandíbula inferior, que bavejava constantment. Tot el seu cos semblava supurar enmig del que era una veritable transformació física i, evidentment, mental. Ochy, assegut en mig d’aixades i rampins, de tant en tant s’estremia i cruixia. Sort que en aquella època, fora de temporada, la immensa majoria de xalets i apartaments eren buits. Sinó, quina sorpresa haurien tingut els propietaris al descobrir-lo en plena metamorfosi.
La transformació del professor no li impedia anar enviant ordres mentals per tal de que els seus dos contagiats el poguessin trobar. El tenien que ajudar en la missió que se li estava gravant al cervell, i que era d’obligadíssim compliment. Era de vida o mort dur a terme amb èxit la causa que li estava sent encomanada.
Una hora desprès, uns esgarrinxats i garratibats Merryn i Boquerel, apareixien per la porta de la barraca. Ochy gruny sense cap expressió.

   

A mitja pujada de la carretera del Port de la Selva a Sant Pere de Roda hi havia parats un parell de cotxes dels mossos, i de la policia municipal de Port. Uns ciclistes havien avisat de dos tot-terrenys negres estimbats uns metres fora de la ruta, entre els pins. Al apropar-se per socórrer, s’havien esgarrifat i fugit del lloc un bon tros.
Moments desprès arribaven dos patrulles de la policia nacional. Un cop identificat, un policia de paisà era informat per un caporal dels mossos.

—Senyor comissari—fa saludant—Tenim ordres de posar-nos en contacte amb vostè al trobar-nos amb un incident de característiques estranyes per aquesta zona, hi aquest és prou estrany. Comprovi-ho vostè mateix, comissari.—li comunica l’agent tot conduint-lo per revisar els cotxes accidentats.

Hèctor Frutos assenteix i tots dos es dirigeixen entre els pins, cap als vehicles. Els dos passatgers semblaven haver estat atacats per alguna fera salvatge amb gran força. Els cossos estaven escalabrats i estampats contra la lluna davantera. Però el més sorprenent era que tenien el cap esbardellat i ben buit, com si se’ls hi haguessin endut el cervell. 

—Comissari!—reclama un mosso prop d’un pi de soca grossa.

Sota l’arbre hi havia petits pilots de cervell, que donaven la impressió que quelcom s’havia deturat allà per devorar-los.
No calia ser un rastrejador indi per arribar a la conclusió que ‘allò’ eren dos. No perquè tenien dos cotxes amb dos bosses mortuòries esparracades, i la parella de cada cotxe liquidada de forma similar, amés hi havia dos pilotets de cervells menjotejats, com si dues criatures s’haguessin alimentat una prop de l’altra.
El que més intrigava Frutos no era la salvatgeria dels crims, que n’havia vist molts i de molt lluïts en la seua carrera, sinó que els suposats assassins sortissin de bosses forenses. Només faltava que ara se les tingués que veure amb uns zombis.

—Comissari, el jutge arribarà en mitja hora.—el va informar el caporal dels mossos. Posarem en marxa varis grups de recerca per intentar localitzar les dues persones que sembla ser duien amagades dins dels sacs. El mantindrem informat comissari.
—D’acord caporal, facin-se’n càrrec vostès. Restarem en contacte.—diu Frutos per comiat.

Els dos cotxes de la policia nacional maniobren per prendre la baixada que duu a Port.
Pel camí es creuen amb un cotxe que puja, amb dos passatgers amb pinta de forasters. Els policies nacionals varen deixar al comissari Frutos al Port de la Selva, on tenia el seu cotxe aparcat davant la plaja.
Els ocupants dels tot-terrenys anaven indocumentats, i els cotxes eren de lloguer d’una casa de Barcelona. Això faria que la seua identificació tardés uns dies. De totes maneres, li va semblar molt estranya aquella manera tant secreta d’anar pel món. Només per la seua vestimenta, i els vehicles, es podria aventurar sense gaires dubtes que treballaven per una empresa important, o alguna organització poc transparent.
Caldria investigar si algun foraster havia muntat alguna cosa pels voltants. Fora millor que fes venir a Marcos Milán per què li donés un cop de mà en la recerca. També s’arribaria fins Llançà. Potser Landod tindria informació suplementària sobre els accidents. Els periodistes eren una bona font en assumptes truculents que passen prop seu.
Al sortir d’una corba veu un cotxe amb matricula anglesa que acaba d’incorporar-se a la ruta provinent de Far de Bol, en direcció a Port. Un sol ocupant, un home de mitjana edat amb ulleres fumades.

—Vaja, un anglès fora de temporada.

Frutos va llegir la matrícula en veu alta. Desprès demanaria informació sobre aquell cotxe. No calia deixar passar la més mínima probabilitat.

Continuarà ...

Diumenge 10 de gener de 2021.

Peter Clearmont. ( 21 )

Se li va llençar a sobre amb una força desmesurada i el va estabornir contra la paret. Li va clavar varies queixalades al costat del coll mentre li mastegava la jugular externa, pell, carn i muscle, i xuclava àvidament la sang que brollava a dojo.

El despertador de Boquerel va sonar a les vuit trenta del matí. La descoberta de l’absència de Merryn i Ochy el va intrigar, especialment al veure les dues maletes al peu del llit.
Seguint l’instint, va obrir la maleta de les mostres, descobrint que era buida, cosa que el va fer sortir disparat cap a la base.
La persiana seguia a mitja asta, la porta era oberta, i els llums apagats.

—Professor Ochy? Merryn?

Boquerel camina a poc a poc cap al fons. La tènue llum de les llanternes il·luminava al professor assegut davant la caixa de guants.

—Professor?—fa posant-se en alerta.

Ochy resta immòbil. L’executiu s’apropa. De cua d’ull veu uns peus al terra que sobresurten de darrere unes lleixes. Massa tard.
Una estona desprès la boca d’Ochy encara regalimava la sang de Boquerel. En la seua descontrolada i mínima lucidesa havia decidit que era impossible sortir d’allà amb aquell aspecte. Entre entrebancades i trompassades descoordinades va entrar al lavabo. La seva cara de cadàver totalment ensangonada era impresentable. Amb tremolors i estremiments va aconseguir obrir l’aixeta, i amb les mans i braços mig encarcarats intentava llençar-se aigua a la cara. Si allò no hagués sigut la pura realitat, hauria semblat l’escena d’una pel·lícula de zombis còmica. Desprès d’estona d’arruixar-se, ja moll com un pop, va arrabassar la tovallola amb el suport i tot, i es va fregar la cara robòticament de baix a dalt i viceversa.
Amb la cara neta, va restar una estona quiet davant del mirall, com meditant el proper moviment a fer. Desprès de molts espasmes i desequilibris, el cos li va quedar més relaxat. Va sortir del wàter caminant més harmoniosament, de manera quasi humana.
Ochy havia mort feia hores, l’ens que manava el seu cos estava concretant les directius de supervivència innates en ell des de temps immemorials. El món que el contenia ara, podia haver canviat molt, però no tant com perquè les reaccions naturals pures per a sobreviure-hi no fossin igualment efectives.
Es va cobrir les robes ensangonades amb l’ample anorac de la ‘Nautilus’, cara-garratibat, però eixerit com un pèsol, va sortir a l’exterior.
L’aire era fresc i s’esperava un bon dia.
Una mà va saludar des d’un dels tot-terrenys, però Ochy va creuar el carrer sense parar-hi atenció, mirant d’aquí cap allà com si fos un periscopi. Un moment desprès, del cotxe de vigilància de la ‘Nautilus’ van baixar-hi dos homes, i es van dirigir al ‘Claramar’. El fer del professor es hi havia fet mala espina.
No havien passat ni dos minuts quan els dos ocupant de l’altre cotxe van sortir disparats cap al local.
Al fons del laboratori hi havien trobat els cadàvers de Boquerel i Merryn tots plens de sang, amb els colls queixalats. Al lloc de les ferides, s’hi havia format unes protuberants crostes rogenques.
Els de seguretat van trucar a la Central i van rebre l’ordre de carregar els dos cossos, tancar la base, i portar-los directament cap a Barcelona.
En pocs minuts, cada cadàver dins d’una bossa de cremallera, va ser carregat un a cada vehicle. Havien d’esperar-se fins les deu del matí, quan arribaria l’agent que havia de portar a Merryn. L’acompanyarien fins l’apartament, on recuperaria les maletes, i desprès hauria de seguir la pista al traïdor assassí del professor Ochy. La ‘Nautilus’ havia escollit a Peter Clearmont, un expolicia de la màxima confiança, eficaç i expeditiu.
Fendon i Serradero es miraven l’escena estorats; primer, la sortida de l’inquietant professor, i ara el trasllat de dues bosses forenses del local als cotxes. Tot era un misteri del que no calia perdre-li la pista.
Peter Clearmont era un home que feia quatre anys que havia estrenat la cinquantena. No gaire alt, rossenc, i una mica pigallat, de carés murri i immutable, de poques paraules i amic d’anar per feina.
Un cop va tenir les maletes de l’apartament al cotxe, va donar una ullada pel laboratori. Al terra encara lluïa un bassal de sang.

—Què faran amb això?—pregunta assenyalant al terra.
—A la tarda vindrà l’equip de ‘neteja’ i s’ho enduran tot.—va respondre el manaire dels de seguretat.
—Bé, ara voldria veure els cadàvers.

A Clearmont li van sobtar les aparatoses crostes sanguinolentes que tenien Boquerel i Merryn al lloc de les ferides. No n’havia vist mai de semblants. Quina manera més aparatosa i inconvenient que va triar el professor per a desfer-se dels dos ‘col·legues’. Semblava evident que era un atac fet per algú tocat del bolet. Va donar un cop d’ull al wàter. El rentamans tot tacat de sang, al igual que la tovallola tirada al terra junt amb el seu penjador arrabassat.
De debò que aquell Ochy devia estar molt volat.
Els de seguretat van tancar el local, i emprengueren el viatge cap a Barcelona. Havien rebut l’ordre de circular tot el possible per carreters secundàries mentre no agafessin l’autopista, així que al sortir de Far de Bol van girar a l’esquerra en direcció al Port de la Selva, per agafar la carretera cap a Sant Pere de Roda, baixar fins Vilajuïga, i prendre la ruta cap a l’autopista per arribar a Barcelona.
Clearmomnt va decidir seguir la pista del professor desprès d’haver sortit del ‘Claramar’. No dubtava que el tipus ja tenia la fugida preparada, i que ara ja seria lluny d’allà, però també sabia que era molt important inspeccionar acuradament tota l’escena del crim fins on fos possible. Mentre resseguia el camí per on els de seguretat li havien indicat la fugida de Ochy, se’n va adonar d’unes lleus manotades de sang en una cantonada. O el professor estava ferit, o estava amarat de sang. Instintivament es va palpar la pistola que duia sota la jaqueta d’aviador. Repassà mentalment tota la informació de què disposava sobre el cas. El biòleg contractat per la ‘Nautilus’ tenia una botiga prop d’aquí. No hi perdria res per fer-li una visita.
Eren les onze i sis minuts del matí.
Un rètol de fusta pintat en blau marí i lletres blanques lluïa el nom de ‘Pescamés’, i en petit, ‘Tot en articles de pesca’. Semblava obert. A l’empènyer la porta va sonar la campaneta.

—Voy!—es va sentir des de la rebotiga. Al moment apareixia l’Abdó per atendre.—Bon dia, què li cal?

Clearmont parlava un bon castellà amb marcat accent anglès.

—Señor Abdó?
—Sí.
Soy Peter Clearmont, y trabajo para la compañía ‘Nautilus Corp.’, usted también ha participado en una de sus operaciones, verdad?
—No.

L’expolicia mostra la placa d’investigador privat, i la identificació personal.

He hablado personalmente con el señor Piramonte, y el mismo me ha comentado acerca de usted i de su trabajo. Tranquilo señor Abdó, estamos en el mismo bando. Hemos tenido un pequeño incidente al terminar la operación. Solo quería preguntarle si por casualidad el profesor Ochy se había puesto en contacto con usted, o lo había visto esta mañana.

A l’Abdó li bategava el cor a cent per hora. Merda! Hauria sigut massa maco que tot hagués anat com una seda. Què collons hauria passat que el pogués embolicar a ell? De totes maneres seria molt millor col·laborar, no calia interferir en els assumptes de la ‘Nautilus’, ja l’havia avisat Boquerel.

—Pues ahora que lo dice,—entona el biòleg—esta mañana cuando venía hacia aquí para abrir la tienda, he visto al profesor cruzar la calle allí abajo. He gritado para saludarlo, pero se ve que no me ha oído, porque ha seguido andando hasta la otra calle sin girarse.
—Le ha parecido que el profesor se comportaba normalmente?
—Ummm, ahora que lo dice, me ha parecido que caminaba raro, como si dudara o estuviera un poco paralizado.—fa l’Abdó amb el seu perfecte castellà de Far de Bol.
Le ha parecido que algún coche le estaba esperando?
—No, él ha desaparecido andando. Si no le esperaban más lejos …
—Se fue por la esquina de la casa de piedra?—pregunta Clearmont.
—Sí, la tercera contando la primera desde aquí.
—Bien señor Abdó, me permitiría que contactase con usted si fuera necesario?
—Sí, claro, evidentemente. Lo que necesite.
—Ok, muchas gracias. Buenos días.

L’expolicia surt de la botiga a toc de campaneta i es dirigeix cap a la tercera cantonada, la de la casa de pedra, deixant l’Abdó molt inquiet.   

Continuarà ...

Divendres 1 de gener de 2021.

                            Element ‘2’ + element ‘1’. ( 20 )

 

La nit era freda i estrellada, de ben segur glaçava una mica.
Pels carrers tant buits com a les vuit de la tarda, caminava com un decidit espectre.
Va aixecar la persiana del ‘Claramar’ només el suficient per poder obrir la porta. No havia donat la segona volta de clau, quan una veu greu va sonar rere seu.

—Bona nit professor, algun problema?—li va preguntar un dels homes de seguretat del tot-terreny negre.
—No. Cap problema. Tinc que revisar els resultats de les probes que estem fent. De ben segur hi estaré tota la nit. Segurament demà ja haurem acabat. Estiguin tranquils, si hi hagués algun entrebanc, els hi faria saber. Bona nit.
—D’acord professor. Bona nit.—l’home de seguretat torna a l’aixopluc del cotxe.

Ochy no arranca el generador de corrent. Disposa varies llanternes del local prop de la caixa de vidre estanca. Es procura un gros vas de precipitats de vidre, hi ha de caber els dos elements.
Ho introdueix tot a la caixa seca, es calça els guants acoblats, i, sense pensar-s’ho dues vegades posa el contingut ‘2’ al vas de vidre, i fa el mateix amb el contingut ‘1’, que queda semi-submergit en el líquid verdós. Eren les zero hores i trenta-cinc minuts. Posa en marxa el seu cronòmetre i comença a anotar a la llibreta de laboratori.
00:35 introducció de la pupa al líquid.
Als 15 min : la pupa ha canviat de color marró clar a negre.
Als 30 min : les punxes del capoll s’han desprès, continua de color negre.
Als 45 min : la crisalida s’ha separat, el líquid s’ha tornat de color gris i s’ha reduït a la meitat.
Als 60 min : s’ha desprès, ha aparegut una mena de cuc negre brillant d’uns 3 cm d’ample per 10 de llarg, el líquid ha quasi desaparegut.
Als 75 min : el cuc negre ha devorat la pròpia carcassa, ha desaparegut el líquid.
Als 90 min : el cuc resta immòbil, només palpita compassadament, li creixen uns pèls finíssims de color negre per tot el cos.
Als 105 min : el cuc ha quedat totalment cobert d’uns pèls negres i llargs, resta immòbil, només palpita.
Als 120 min : el cuc comença a supurar un líquid transparent una mica gelatinós.
Als 135 min : el vas ha recuperat el líquid que havia perdut, és com una mena d’almívar, el cuc resta immòbil només palpita.
Als 150 min : continua exhumant líquid transparent, queda poc per vessar del vas, el cuc està immòbil però accelera les palpitacions.
En aquell moment, Ochy es maleïa per no haver posat els elements en un flascó amb tapa de rosca. Si el líquid vessava el cuc podria sortir del vas de vidre. Encara sort que treballava dins la caixa atmosfèrica.
Al cap d’un moment, el suc gelatinós ja desbordava el recipient. El cuc va començar a moure’s onduladament. Els llargs pèls que cobrien el seu cos lluïen negres i brillants, movent-se al compàs dels girs i cargols que l’ens feia dins del pot de vidre.
La dansa de l’animal va fer-se tant hipnòtica que se li embotia al professor dins del cervell. Els indicadors d’analítica atmosfèrica de la caixa seca marcaven saturació de sucres.
En un instant de pànic, Ochy va deixar la caixa de guants per buscar apressadament un pot amb tap de rosca. És veritat que quan més pressa tens per trobar una cosa, més tardes en fotre-li la mà a sobre. A la fi, a la lleixa d’un costat n’hi va veure tres d’adients.
Abans de res, calia verificar que no hi havia cap toxina a la caixa hermètica. Seria obrir-la un segon per introduir-hi el pot de rosca, i desprès ja tindria més temps per agafar el cuc, posar-lo dins i tapar-lo ben fort. Bé, la pantalla de l’ordinador només continuava marcant la saturació de sucres, cap rastre viral o bacteriològic nociu. De cop, el professor va quedar amarat d’una suor freda. El vas de dins la caixa seca només es mostrava ple del líquid gelatinós, ni rastre del cuc.
Era impossible que hagués pogut sortir d’allà. Desesperadament va revisar tot l’interior de la caixa, no es veia per enlloc, només els guants de goma negre descansaven planers a l’interior, nou dits, un havia quedat voltat al extreure la mà, poder l’animal s’hi havia amagat sota.
És va tornar a col·locar els guants, i al fer força per introduir l’índex de la mà esquerra, va notar una punxada a la punta. El cuc va sortir del seu cau del dit del guant, i ondulant es va arraulir en un racó, tot enroscat.
El professor va veure’n l’oportunitat per ficar el pot a la caixa. Va treure les mans dels guants i es va disposar a obrir el lateral; calia obrir i tancar ràpidament. Va afluixar els tirants i la porteta es va afluixar.
Al agafar el pot, tot al seu voltant s’allunyava lentament; es va amarar de suor, va perdre el món de vista, i va caure rodó a terra.
Una estona desprès es va despertar, però estava totalment paralitzat. Va notar com alguna cosa humida, càlida i suau li pujava pel coll i la barbeta.
Respirava compulsivament, amb la boca totalment oberta, bloquejada. Els ulls permanentment clavats al sostre, no obeïen cap ordre.
Va sentir com, suaument, quelcom li lliscava pel llavi inferior, fent camí cap a la gola. Va percebre un gust dolç; podria haver jurat que era de préssec en almívar. Va sentir un pes a la llengua, i desprès res més.
Eren les dues hores i cinquanta minuts de la matinada.

 

Malcom Merryn es va despertar content. Avui seria un dia excitant. La dormida al sofà-llit no li havia perjudicat l’ànim, va donar un cop d’ull a les maletes que eren al peu del llit. Les vuit i cinc minuts. Va picar suaument la porta de l’habitació d’Ochy. Res. A l’obrir va veure el llit buit, la porta del lavabo era oberta. Un rampell de malfiança va creuar el cervell de l’arqueòleg.  Torna corrent al sofà i obre la maleta dels flascons. Era buida.
La primera intenció va ser despertar Boquerel, que ruflava en pau.
Es va aturar. No. No calia posar-se en evidència; hauria calgut bloquejar la maleta amb el codi, hi no ho havia fet. Un greu error que davant la Companyia, podria ser fatal per a ell.
Es va vestir en un segon i va sortir cagant mones cap al ‘Claramar’.
La persiana estava aixecada per la meitat, la porta només ajustada.
Dins era fosc, si Ochy era allà, no havia engegat el generador.

—Ochy?—va fer amb poca veu—És aquí?—pregunta mentre es dirigeix, vigilant, cap al laboratori.
—Professor?

Ochy restava assegut davant la caixa seca, il·luminat tènuement per les tres llanternes que ell mateix havia disposat de matinada. El professor no va moure un muscle amb l’arribada de Merryn.
L’arqueòleg li va posar la mà a l’espatlla. Ochy es va revoltar amb la fesomia desencaixada.

Continuarà ...     

Dimecres 21 / 10 / 2020


Recordant el "Recull Casolà".




RESSENYES

 

Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 39(2008)

 

Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l’Alt Empordà Lluís Feliu i Pumarola Figueres, Col·lecció Sant Silvestre, 8. Brau Edicions, 2008, 367 pàgines.

L’estudi lexicogràfic és potser el que més apassiona en els àmbits populars d’una llengua, ja que la gent té voluntat de saber què volen dir les paraules que utilitza i el seu grau de correcció. Hem assistit en aquests últims temps, en el cas del català, al desenvolupament de dos programes divulgadors dels significats de paraules en mitjans nacionals que han tingut gran èxit, primer fou Ramon Solsona amb un espai diari a la ràdio (a Catalunya Ràdio, primer, i a RAC1, actualment) i un temps després dues tongades de Caçadors de paraules a TV3.

Dins l’àmbit local, però, els reculls lèxics de paraules i significats d’aquestes són nombrosos i tenen gran predicació, la gent s’hi sent molt atreta, sobretot perquè identifica en aquestes obres la llengua que li és més propera. En aquest context lingüístic és on podem encabir l’obra de Lluís Feliu i Pumarola que s’ha passat gairebé una vida recollint tot de paraules, expressions, adagis, rondalles, contes, cançons i rodolins per després sistematitzar-ho tot en un recull interessant pel valor de com n’és de viva una llengua i per veure com en un àmbit local hi ha un munt de mots i expressions propis que ja no ho són als pobles del costat.

Aquesta tasca l’ha titulada així mateix, Recull casolà, perquè és tot allò que l’autor va sentir a casa, de veu de les seves àvies bàsicament, però també de familiars, veïns i vilatans i a partir de subtítols ens defineix què és el que ha recollit: Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l’Alt Empordà, o el que és el mateix, un recull popular de la llengua de Llançà que ha aconseguit a través d’escoltar molt i que és una mostra de com s’ha parlat en aquesta localitat i per extensió a la comarca, per bé que deixa clar que no tot és exportable a la resta de la comarca.

En efecte, el treball de Feliu no és el d’un lingüista acadèmic que realitza enquestes o entrevistes, sinó que el que ha fet ha estat parar l’orella, escoltar què es deia i com es deia, quin significat tenia... i després d’anotar-ho tot, posar-ho per escrit, com una mostra d’un temps concret i d’una manera de parlar també concreta. Per altra banda, aquest treball també és una mostra d’una idea lingüística de l’autor i que ens exposa a la introducció, el de la uniformització lingüística a què ens condemna la llengua estàndard dels mitjans de comunicació.

Amb aquesta modalitat lingüística es proscriuen de la llengua habitual molts mots que els infants poden sentir a casa seva, però que mai veuran escrits en un llibre o bé els escoltaran a la ràdio o a la televisió. Hi ha una voluntat per dignificar tot el que és la llengua habitual de la gent, el dialectalisme, que es veu proscrit sobretot en un poble de costa i turístic per l’arribada de forans que intenten mostrar el que està ben dit i mal dit.

El llibre no és, però, un diccionari, ni tampoc pretén ser exhaustiu, el podem dividir en tres parts. La primera que és pròpiament el recull lèxic, ordenat per temes de llargada desigual. Les paraules apareixen en context, és a dir, sempre en una frase o en una expressió que s’agrupen per significats o bé apareixen definides tals com un diccionari, però en cap cas hi ha una ordenació alfabètica, cosa que en els apartats que són pròpiament de definicions seria d’agrair.

Molts d’aquests mots apareixen en els textos que es recullen en aquest llibre. La segona part de l’obra és un recull de textos de la tradició popular local sota tres epígrafs: “Diguem el que volem dir”, que són 317 frases fetes i expressions, ordenades alfabèticament i degudament comentades per l’autor.

A “Coses de criatures” s’hi agrupen endevinalles, embarbussaments, mots que són propis del llenguatge infantil i diverses cançons populars; una mostra d’un llenguatge molt expressiu. Finalment també es recullen set contes, alguns explicats per l’àvia de l’autor, uns altres que són explicats per gent diversa i un darrer que prové de la tradició oral de Llançà.

Finalment la tercera part és potser la que té més importància científica, es tracta d’un doble vocabulari: el primer recull tots els mots que es poden trobar en els diccionaris habituals, des de les normatives que trobaríem al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, a les dialectals que podem trobar al Diccionari Alcover-Moll o el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines.

Ara bé, en el cas que sigui necessari, aquestes paraules apareixen degudament glossades a partir del significat popular que l’autor ha recollit i que potser els diccionaris no tenen directament.

El segon vocabulari recull mots que no apareixen als diccionaris, per tant, molts estan escrits amb una grafia aproximada. Són els mots més populars, més locals i que donen més sentit al recull. Ens podem trobar, també, amb mots que tot i estar recollits en diccionaris estàndards no continguin el significat amb què són dits a Llançà i contrada, és a dir, mots que existeixen però amb un significat completament diferent i sense cap tipus de relació amb el que apareix descrit.

Finalment hi ha un índex directe de paraules, que agrupa els mots dels dos vocabularis i la pàgina on podem trobar la definició. Juntament amb la introducció hi ha unes instruccions per mostrar com s’articula el llibre, que és de gran utilitat i que ja demostren com el llibre, malgrat les parts que pugui tenir, és un tot, ja que la majoria de mots que apareixen estan recollits en les diferents parts de l’obra i com aquestes referències estan perfectament creuades, un treball de molta paciència i de control sobre tot allò que es va anotant.

També és una mostra de tenacitat el que s’hagi treballat el significat de les paraules a través dels diccionaris impresos, normatius i no normatius, així com s’han cercat mots a d’altres fonts que apareixen degudament citades. El resultat final és un treball de paciència, de saber escoltar i treballar en silenci, allunyat del que podria ser un glossari de localismes ordenat alfabèticament, ja que l’autor ha volgut donar un context als mots, no despullar-los en la fredor de les definicions. D’aquesta manera el lector no especialitzat s’hi pot sentir més còmode i reconèixer la seva parla, mentre que el lexicògraf pot analitzar els mots que es recullen en el vocabulari alhora que també té exemples del seu ús en la primera part de l’obra.

Per altra banda, s’hi assoleixen els dos compromisos de l’autor, per una banda dignificar els localismes i dialectalismes i per altra banda preservar-los de l’avenç imparable de la uniformització lingüística que estem vivint entre mitjans de comunicació i ensenyament reglat de la llengua a l’escola.

Enric Bassegoda Pineda


Diumenge 28 de novembre de 2021

Cròniques de Llançà ( XII )

    A través dels llibres d’actes de l’Ajuntament ( 1886 )

                                                                          Lluís Feliu Pumarola

 

9 de maig 1886

En una instància presentada pel Sr. Juan Olivet en nom de la seva principal, la senyora Dolors Fàbrega de Claret, es demana a la comissió es doni la línia per reedificar al nº 6 del carrer Florida Blanca. La comissió dóna a seguir la línia vàlida per a tot aquell carrer.

Els Srs. Miguel Estela Bech, Francisco Pacareu, Fidel Fulcarà, Jaime Salvá, Félix Mallol, Fidel Tribulieitx, i Manuel Cervera, expressen en una instància que el camí rural que arranca del ‘Rech Madral’ vora sembrats i horts, fins al territori dit ‘Salanca de Gafarot’, ha de ser de l’amplada necessària pel passatge de cavalleries carregades i sense carregar, amplada de la que no disposa, sen indispensable derruir el marge del límit oriental de l’hort de la Sra. Magdalena Fulcarà a uns 70 o 80 centímetres d’amplada.

Vista aquesta instància per l’ajuntament, i veient que el camí és un pas particular i per pertànyer només a alguns propietaris, i vist l’article 72 de la llei municipal, i vist l’article 1er d’expropiacions, l’ajuntament desestima aquesta instància.

30 de maig 1886

El senyor procurador de Barcelona Antonio Grases informa a l’ajuntament de que el plet contra la duquessa vídua de Medinaceli, la sentència es confirma amb uns costos que ja es van dictaminar en la primera instància, i sol·licita fons per emprendre els recursos de cassació, junt amb els altres municipis afectats.

5 de juny 1886

Desprès d’una reunió al ‘Café del Siglo’ a Figueres per tractar del plet contra Medinaceli, es va arribar a la conclusió que els ajuntaments haurien de pagar 125 pessetes cadascun per tirar endavant el recurs de cassació. S’acorda transmetre aquesta quantitat a l’advocat Ballés i Ribot per tirar endavant el plet.

Es manifesta que el Sr. Agustín Gifre s’ha extralimitat en la reedificació de la seva casa a la Plaza de la Constitución, i s’acorda una comissió per examinar aquelles obres.

18 de juny 1886

Es dóna el títol de Guàrdia Jurat particular a peu, a favor del Sr. Pedro Ruses Bohada.

19 de juny 1886

La comissió d’obres, desprès d’haver revisat la reedificació de la casa del Sr. Agustín Gifre a la Plaza de la Constitución, conclou que dites obres no s’han extralimitat, i per tal no deu l’ajuntament recriminar-li tal construcció.

El Sr. Ignacio Bofill com apoderat de la Sra. Dolores Fàbrega i Serona(?), demana permís pera construir una vorera i obrir una cloaca que empalmi amb la general la casa del carrer Florida Blanca. Es donarà autorització quan el propietari pagui 1’50 pessetes per metre de façana que doni a dita cloaca general.

El Sr. President manifesta amb disgust que el Sr. Gifre ha col·locat canals a la nova façana sense demanar permís a l’ajuntament, i demana a la comissió d’obres que estudiï tal abús en passatge públic.

23 de juny de 1886

El Sr. Secretari llegeix aquesta invitació carta del capellà de la parròquia que diu literalment : “Debiendo todos prestar el debido homenaje a su Divina Majestad, que siendo Rey de los Reyes i Señor de los que Dominan, se ha quedado por amor nuestro en el Santísimo Sacramento, y quiere que en la Festividad del Corpus se le acompañe en la solemne procesión que  (Dios mediante) saldrá de la Iglesia Parroquial de esta villa el día 24 del corriente a las 4 de la tarde; se invita a Ud. y al Magnífico Ayuntamiento de su muy digna presencia, para que se sirvan asistir a la indicada procesión, ocupando en ella el lugar que de derecho les corresponde, y cumpliendo con el deber de deferencia a la primera autoridad que hay en el cielo y en la tierra, que les invita por medio de este, su digno representante, que al mismo tiempo les recuerda, para que se vea el derecho que le asiste, y el deber que Uds. tienen, que el cura párroco es un funcionario publico constituido en autoridad según sentencia del Supremo Tribunal de Justicia de 6 de julio de 1881, y bajo este respecto ha de saber muy bien Ud. y este Magnífico Ayuntamiento, a que deben atenerse siendo la Religión del Estado la Católica. Llansá 22 de junio 1886. Enrique Cotó. Cura párroco.”

Llegida aquesta invitació i deliberada llargament, es va considerar que més que una invitació semblava una amenaça dirigida a l’ajuntament. Així s’acorda per unanimitat no assistir a la processó del Corpus i contestar al capellà amb aquesta carta literal : “Sabiendo el Ayuntamiento a que debe atenerse, se acordó contestarle a Ud. que no asistirá a la Procesión a la que Ud. le ha invitado; y al mismo tiempo hacerle presente que en lo sucesivo sea más respetuoso con la autoridad local y que guarde la sentencia que cita para cuando le convenga. Los concejales Sres. Parés, Pomés, Fco Pacareu Ferrer, y Jaime Pacareu, quieren hacer constar que no quieren asistir a la Procesión ni solamente como particulares.”.

7 de setembre de 1886

El Sr, Francisco Negra i Barneda veí del poble sol·licita llicencia per a reedificar una casa al Barri del Port. La comissió traça la línia de construcció.

Es dóna el títol de Guarda Jurat de Peu al Sr. José Yter Marli.

26 de setembre 1886

El Sr. Sereno Antonio Vidal i Girval presenta una instància denunciant el mal estat en què es troba la neteja i higiene de la població, i proposa de trobar un conveni que obligui a retirar tots els munts d’escombraries i fems dels carrers i els llocs de venta públics de la població.

3 d’octubre 1886

Els Srs. José Bosch Cervera, Jaime Marcé Joer i Felix Calsina Purcallas es queixen davant l’ajuntament de que el Sr. Joaquin Guanter els va fer fora d’uns terrenys des de les cases del Port tirant cap a l’Estany, que des de temps immemorials han sigut d’utilitat comunal, lloc on fer assecar i reparar els estris de pesca, i demanen que la corporació obri a favor seu davant l’abús del Sr. Joaquin Guanter, i que li ordenin s’abstingui de molestar a qui sigui en absolut dins d’aquests terrenys comunals.

Es paga al Sr. Ricardo Marcé 4,25 pessetes per una corda pel rellotge de la Vila.

Desprès d’estudiar detingudament la instància sobre l’ús comú del terreny de cap a l’Estany, l’ajuntament dóna la raó als Srs. Bosch, Marcé, i Calsina sobre la utilitat comunal i la utilitat pública de dit terreny d’anys immemorials.

24 d’octubre 1886

L’ajuntament publica un edicte per fer saber que durant tres dies, l’agutzil Antonio Vidal passarà a recollir les escombraries i immundícies dels carrers. Al final, el sereno farà la feina al seu càrrec i haurà de portar totes les deixalles a un terreny dels estanys delimitat per l’ajuntament.

21 de novembre 1886

L’alcalde posa de manifest la necessitat de confeccionar un llibre del cens electoral d’acord al què marquen les lleis.


Dilluns 18 de gener de 2021.

Pandèmies i epidèmies a Llançà al llarg de la història.

Hem de dir que la informació que donarem tot seguit l’hem extret dels Documents de l’Arxiu Municipal de Llançà (Arxiu Municipal de Llançà (llanca.cat) ), dels Llibres d’Actes de l’Ajuntament, i de publicacions de Josep Clavaguera i Canet, Arnald Plujà i Farella la revista de Llançà entre altres.

Podem afirmar que fa més de cent anys que Llançà no havia patit una epidèmia com l'actual. 

Però tant la història de Llançà, com la de Catalunya ha tingut diferents episodis epidèmics de malalties infeccioses, la pesta negra (1348 i 1448), la pesta bubònica (1651), de verola i còlera, però degut a la documentació escassa en arxius i hemeroteques, es fa difícil avaluar quin va ser l' impacte de les mesures de sanitat pública adoptades per frenar-les.

Durant l'edat mitjana, la paraula «pesta» (del llatí pestis, 'destrucció', 'ruïna' o 'epidèmia') es feia servir per referir-se a malalties que es caracteritzaven pel seu alt grau de mortalitat i difusió.

La pesta negra, possiblement pesta bubònica, va atacar tot el món, dels primers brots a la Xina a l’any 1330, fins a 1353 on ja havia infectat tota Europa, i va anar minvant al desaparèixer els focus d’infecció.

Dels efectes de la pesta negra a Llançà no en tenim documentació, del monestir de Sant Pere de Roda trobem que en menys de tretze mesos moriren, vint-i-quatre monjos, segons Clavaguera al llibre ‘Llançà notes històriques’.

La pesta de 1651, i 1720.

El brot va entrar a la península Ibèrica per València el 1647, des d'Alger probablement, i va arribar a través dels mariners dels vaixells mercants valencians i catalans que comerciaven amb els ports otomans d’aquella regió, i l'epidèmia es va abatre sobre Barcelona a les acaballes de la Guerra dels Segadors.

L'any 1650, la plaga va assaltar les comarques del voltant del camp de Tarragona i el comerç marítim la va propagar cap a l’altre extrem del país i al juny de 1650 ja afectava Girona i l’Empordà.

El llibre d'actes del Consell de la Universitat de Llançà que es correspon amb l'actual Ajuntament de Llançà, recull l'arribada de l'epidèmia a la nostra vila amb els següents termes "El 26 de desembre de 1651 es descobrí a Llançà un brot de pesta que es donà per extingit el 27 de març de 1652. En aquell període eren capellans de l'església parroquial el sagristà Sebastià Carreras i Jacint Abat i el batlle del morbo fou Rafel Ferrer de la Força. Cap de tots aquests emmalaltí ni morí."

Segons Plujà al llibre ‘Llançà al segle XVII’, el morbo era com s'anomenava la pesta a la nostra vila, i els dos consols del morbo treballaven per remeiar en la mesura que fos possible la situació i evitar el contagi.

En tots els casos que hi apareixen referències on es detalla que els contagiats hi restaren reclosos a despeses de la vila amb termes com que "visquerem a gastos de la vila" .

Per exemple : Pel que fa a les despeses, el Comú de la universitat gastà entre 6000 i 7000 lliures, mentre que els habitants unes 3000 lliures, la qual cosa suma a l'entorn de les 10.000 lliures.

A la fi, Segons les actes del llibre del Consell de la Universitat de Llançà "Durant tot el període el nombre de víctimes mortals a la vila fou de 47".

El 25 de juliol de 1676, és convocat el Consell General de la vila "al so de les campanes, per tractar coses convenients per la universitat", va ser per informar d'un contagi de pesta, a la ciutat de Cartagena que es podia estendre a terres catalanes. Aquesta vegada arribava de l'illa de Malta.

En la reunió s'acordà nomenar una comissió del "morbo" formada per un batlle i dos cònsols : Antoni Negre, Francisco Falcó i Jaume Soler, amb l'encàrrec de prevenir l'arribada de la malaltia infecciosa a la vila de Llançà i prendre les mesures adequades que "faran en llur consciència de tenir compta dels perills que de això se son estrets"

Segons Pere Gifre Ribas, "probablement, el primer lloc català en què es va tenir notícia de la pesta de Marsella de 1720 va ser Llançà". Els contactes permanents entre Llançà i Cotlliure, van fer que els regidors de Llançà, donessin la veu d'alerta davant la declaració de la pesta al port de Marsella. Serà arran de la notícia donada per els regidors de Llançà, que el corregidor d' Huart donarà les ordres pertinents des de Girona, en l'imprès de 30 de juliol de 1720, i que es conserva també dins del fons de l'Ajuntament de Llançà, sèrie correspondència de l'AMLLN, i concretament dins del Libro de órdenes  de sanidad de 1720 hasta 1829 on es diu literalment:  

Esta tarda havem tingut dels Regidors, de la Vila de Llanza, qui lo han tingut del lloc de Banyuls, i Villa de Cobllibre, com lo contagi ( de que Deu nos preserve ) en la Ciutat de Marcella, prevenintnos, no se admeten, ni permeten passar havant ningunas persones, ni Navegaciós ne vindrà, y essent est mal tant perillós en la part se troba, de comunicarse en est Principat; prevenim a Vostre Magnificencia que en ninguna manera admeté, ni deixen entrar algun Mariner, ni altre persona, ni embarcació alguna, que vinga de ninguna part de França, encara que los tals Mariners, Personas, ò embarcacions fossen Cathalanas, si no es fentlos fer primerament la deguda Quarentena, en la part que Vostra Magnificencia los assenyalaran, ab totes la Guardas, y precaucions que en semblants perills dehuen ferse per consistir en allò la concervacio universal de tots.

Deu à Vostra Magnificencia Guarde molts anys. Gerona Juliol 30 de 1720.

Per acort del molt Il·lustre Ayuntament de la Ciutat de Gerona.

Francisco Vila Secretari.

Senyors Regidors de La Bila de Llansá

A la fi, els batlles o regidors es van veure obligats a expedir butlletes de sanitat als qui volien transitar d'un lloc a l'altre. Francisco Verdaguer, en les pàgines d'inici del seu Llibre de comptes, copià la que devia ser la pròpia de Llançà : " A tots y sengles oficials y guardas del morbo, salut. Fem fee y certificam nosaltres los regidós de la vila de Llançà com parteix de dita vila N. per a anar a tal vila y los passatges, ahont, gràcies a Déu y a Maria santíssima, thenim sanitat y salut, sens sospita de pesta, ni de altre mal contagiós. Y per que se li atorgué franch passatge li fem la present pòliça de sanitat sellada ab lo sello de nostre vila vuy als ... del mes de...de lo any. Nosaltres los regidós de la vila de Llançà".

El colera els anys 1820, 1832, i 1870 .

Trobem que a 30 de juliol de 1820, es diu textualment "Aquesta tarda hauran tingut avís els Regidors de Llançà, com lo han tingut los del lloc de Banyuls, i els de la vila de Coll.liure, com el contagi -de què Déu nos preservi- és en la ciutat de Marsella (...) tota persona o embarcació que arribi d'aquelles costes haurà de fer la deguda quarentena".

Per controlar l'arribada d'embarcacions i per garantir que els seus tripulants passessin la reglamentària quarantena "Acordaron establecer partidas de observación en los puntos que más convenga. Primero en la Miranda, de noche 8 hombres, al mando de un cabo que sepa escribir, y de día 2. Observarán el mar por si llega alguna nave forastera y retener a sus hombres embarcados, en el "Lazareto" o Casa de observación, que se ha habilitado en el islote llamado "El Castellà". Los encargados de llevar el plan adelante son: Joaquín Pujol y Jayme Imbert".

Així es reforçaren els punts d'observació, a totes les cales i platges del terme de Llançà, per evitar desembarcaments clandestins. S'hi construïren barraques per aixoplugar als encarregats de la vigilància que de dia i de nit observaven el mar.

També es controlaven les entrades de persones a la vila que arribaven per via terrestre, el 21 de juliol de 1832, la Junta tingué notícia de l'arribada d'una dona des de Banyuls, per la muntanya. La Junta es presentà a la casa on s'havia allotjat i determinà de portar-la al Castellar perquè hi fes la quarantena.

Les persones en quarantena al Castellar, eren visitades per un metge que informava diàriament a la Junta  "De la visita pasada en el día de hoy en la casa al efecto destinada a observación en el islote del Castellà, no ha aparecido novedad, en la salud de todos. Llansá, a 4 de agosto de 1832. Firmado: Franscico Gimpera, médico".

En aquell moment el brot no va ser tant mortífer diu El Diario de Gerona del 3 de setembre de 1870," Durante el día de ayer fueron objeto de muchos comentarios las notícias que circularon respecto al estado sanitario de Llansá, donde se decía que habían ocurrido algunos casos sospechos de cólera. La base de tales rumores descansaba en una comunicación oficial del Alcalde de dicha población, dirigida a la primera autoridad civil de la Provincia, participándole haber ocurrido allí dos casos sospechosos, seguidos de defunciones y hallarse un individuo atacado, pero en relativo estado satisfactorio.”

La pigota o verola a Llançà l’any 1870.

En la Libreta de memorias de Juan Baptista Seriñana escrita lo any 1851  (2) es recull en l'anotació de l'any 1870 el següent : "Lo dit any 70 el colera en Barcelona y a Llansá la pigota y moriren molta gent, molta mainada i aquest dia de 5 morts y casas de 5 familiars. La gent molt espantada passat 4 mesos que no tucàran campanas y per cap de añ an abían mors 155 y de albats 105 y de cossus 50".

La premsa de l'època també se'n va fer ressò del brot de Llançà . Així trobem que el dia 13 d'octubre de 1870 el diari La crónica de Cataluña recull "Este verano hemos tenido en Llansá bastantes casos de sarampión y de viruela que han causado algunas defunciones, principalmente de niños de ambos sexos. En el día de hoy son muy pocos los casos de estas enfermedades que se presentan, y si continuan soplando los vientos del Norte (la tramontana) es casi seguro que desaparecerán completamente los molestos huéspedes".

O tambéDice el Cantón de Gerona : La Diputación Provincial ha destinado 3.000 reales para hacer frente a la terrible enfermedad de que es vícyima la población de Llansá. En menos de dos mesos han muerto 300 personas de la viruela negra. Hace bien la Diputación en contribuir, de alguna manera, al alivio de los grandes apuros en eue se encuentra la municipalidad de Llansá".

Les dades contrastades de Llançà, donen un total de 155 víctimes sobre una població d'uns 1.500 habitants.

Còlera a Llançà al 1884 i 1885.

6 de juliol de 1884, l’alcalde fa saber de les importantíssimes ordres rebudes del molt il·lustre senyor governador civil de la província per prevenir de la invasió del còlera, la qual ja causa estralls en algunes poblacions de França. Així s’ordena aïllar a totes les persones i equips que arribin de França, o que no hagin sofert la quarantena a Portbou o en qualsevol altre llatzeret de la frontera. Llatzeret és Lloc on s’aïllen les persones, els animals o les mercaderies que estan en quarantena i on són sotmesos a revisió i a observació, especialment el situat en ports i llocs fronterers.

Desprès de una llarga discussió s’acorda que el lloc ideal fora el mas Tolsanas, ja que era en un lloc elevat, proper del mar, apartat de camins públics, i ara per ara es trobava deshabitat.

El Sr. Tolsanas va protestar assegurant que el vol ocupar durant el temps de la trilla i que de cap manera entregaria les claus. El doctor Torrent va manifestar que no es disposava de temps per calibrar d’altres masos de la zona. El farmacèutic Galter no va opinat per ser cunyat de Tolsanas. El senyor Galter va proposar la casa de l’horta del senyor Guanter, aïllada, deshabitada, prou grossa per a una o dues persones, i amb bones condicions higièniques.

Així s’acorda designar la casa de l’Horta Guanter per allotjar possibles viatgers sempre que no excedissin de dues persones. En aquest cas serien traslladades al mas Tolsanas, encara encontra de l’opinió del propietari, per ordre del jutge municipal. Abans, i de manera immediata fa que s’aixequi acta i es faci inventari de tots els mobles i efectes continguts a la casa.

Es declararan no hàbils el molí Pujol, per ruïnós i proper a una casella del ferrocarril, els masos Madras i Gifre, per ser habitats per colons amb família nombrosa, la capella del Port per trobar-se prop del camí que duu al Port i plajes, i ser annexa al Cementiri General. S’acordà posar guàrdies de servei gratuït per comprovar que els aïllats complissin la incomunicació.   

L’11 d’agost de 1885 degut a les provades infeccions i focus d’immundícies que pateix la població, es compren a la Sociedad Farmaceutica Española dos barris de clorur de calç de 50 kg i al Sr. Salvio Berduch 12 quintars de calç. Així que s’han de d’omplir totes les basses i eliminar els focus d’immundícies.

S’acorda fumigar tots els equipatges i mercaderies que es vulguin introduir a la població per tren, provinents de llocs infectats. Es sol·licita al ‘jefe’ d’estació que disposi d’un local apropiat per a tal fi. També s’acorda suprimir la Festa Major del poble per què donada l’aglomeració de persones que allà es produeix, pot agreujar el desenvolupament de dita malaltia ( no es diu quina és ). Com que la malaltia a portat a la indigència a infeliços de la classe proletària, es destinarà un trimestre de la contribució de consums, i es demanarà a la Administració Provincial doni permís per extreure de la Caixa Municipal els fons que convinguin per tal d’alleujar les mancances dels necessitats.

El 6 de setembre de 1885 els doctors Torrent i Jifle d’aquesta vila, tenen la gravíssima sospita que la mort d’una nena al poble és deguda a la malaltia epidèmica.

La grip espanyola de 1918 arriba a Llançà.

En aquest cas els documents que més dades ens aporten sobre els efectes d'aquesta epidèmia a la nostra vila els hem de cercar en les inscripcions del Llibre del defuncions dels anys 1918 i 1919 del Registre Civil de Llançà.

D'aquests documents en podem extreure que a Llançà, el primer decés per  "grippe" va ser el d'una dona de 83 anys i es va produir el 6 de març de 1918. El seguiren el d'una dona de 49 anys al mes d'abril i el d'un home de 52 anys a l'agost. Al juliol el decés d'una nena de 9 anys de pneumònia i a l'agost el d'un nen de 16 mesos per broncopneumònia.

A l’Arxiu Municipal de Llançà , hi consta una acta del dia 12 d’octubre de 1918 on es recullen les mesures que va ordenar a la població de Llançà , la Junta per evitar el contagi de la grip : “(...) los individuos de la Junta de Sanidad, tomaron el siguiente acuerdo: Que enterados por el Sr. Alcalde del oficio que había recibido del médico municipal dándole cuenta de que en el Puerto de Llansà la grippe havia tomado caràcter de epidèmia, se recomendase a los vecinos procurasen regar las calles a fin de evitar la formación de polvo, que lavasen aparte la ropa de los atacados, que ventilasen bien las habitacions tanto aquellas en que había enfermos como las ocupadas por individuos sanos; que se observase una rigurosa higiene individual, que se desinfectasen con una solución de creolina al 10% todos cuantos recintes hubiese en la población en los cuales se reuniese mucha gente, como cafés, bailes, cines, escuelas, templos, centros políticos y de cultura, por lo menos una vez al día, si fuese necesario o a así se creyese por los individuos que componen la junta de sanitat, dos tres ó más veces al día si fueses preciso(...)”.

Així, pel que hem pogut saber a través dels anys, les epidèmies i pandèmies ens han atacat repetidament, i els virus sembla que es prenen certes èpoques de descans en les que es preparen per assaltar-nos amb renovades infeccions que sempre ens agafen sense tenir apresa la lliçó.  

Edició Lluís Feliu